Glossari etimològic

Del llatí sativus, -a, -um (cultivat). Perquè hom la planta sovint per aprofitar els fruits com a aliment.

Del grec katábrosis (menjada o rosec), al·ludint a les glumes, dentades al capdamunt, com rosegades, o a l'àpex truncat i ratat de la lemma.

El gènere Catabrosa fou establert per Palisot de Beauvois en Essai d'une nouvelle agrostographie (1812).

Del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic, que viu a l'aigua), perquè es fa en llocs aiguals. És l'Aira aquatica de  Linné.

Katanánche és el nom d'una planta en grec, relacionat amb el verb katanancházo (forçar, obligar). La relació d'aquest nom amb la planta sembla que prové de l'ús que a Grècia en feien les bruixes per preparar filtres d'amor per a lligar l'amant reticent. Seria com la flor dels encanteris o bruixeries.

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), fent referència, sens dubte, al color de les flors.

Del grec kaukalís, kaukalídos, nom amb que Dioscòrides anomena a una umbel·lífera comestible, de tiges piloses, fulles com les del fonoll i flors blanques i flairoses que els botànics identifiquen, segons el seu criteri, amb umbel·líferes de diferents gèneres. Plini el tradueix al llatí com caucalis, caucalidis.

Epítet compost de Daucus i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les d'un Daucus.

Del grecollatí leptophyllon, -i, nom que Plini donava a una mena de lleteresa. Mot compost del grec leptós (petit) i phíllon (fulla). Leptós equival a minor o minus, en llatí, i així Plini anomena lepton centaurion a la centaura menor o herba de Santa Margarida (Centaurium erythraea).

Del gènere Celastrus, del grec célastros, nom d'un arbre o arbust que probablement era un Evonymus o un Rhamnus.

Del llatí celtis, -is, nom que, segons Plini, rebia en Àfrica el lotus o lotos, un arbre que, per a uns autors, és el ginjoler (Ziziphus jujuba) i per a uns altres, el lledoner (Celtis australis).

Del llatí australis, -e (austral, del sud), perquè viu a l'Europa austral. Derivat de auster, -i (austre, vent del sud).

Nom amb què, tant Dioscòrides com Plini anomenaven algunes plantes de diferents gèneres que no totes es corresponen amb l'actual. Prové de l'adjectiu llatí centaureus, -a, -um (propi del centaure), que deriva de centaurus, -i (centaure), nom d'una nissaga d'éssers mitològics, meitat home i meitat cavall, entre els quals excel·lia el savi Quiró, metge reputat i preceptor d'herois mitològics com ara Hèrcules o Aquil·les. Plini explica que "Quiró es guarí amb la centàurea quan es va ferir amb una fletxa mentre feia servir les armes del seu hoste, Hèrcules; raó per la qual alguns en diuen 'planta de Quiró'"

El gènere Centaurea (Compostes) fou creat por Linné en 1737 com Centauria, canviat en el Hortus Cliffortianus (1738) per Centaurea, i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí asper, -a, -um (aspre), per ésser així tota la planta.

Aquesta paraula és un neologisme medieval que vol dir 'trampa per a peus', format del llatí calx, calcis (taló del peu) i el terme trapa d'arrel germànica; fent referència, per analogia, a les espines fortes i patents del periclini. És sinònim dels mots llatins murex i tribulus (obriülls), aplicats a una petita arma de guerra punxeguda que s'escampava pel terra per impedir l'avenç de les tropes o la cavalleria.

De l'adjectiu llatí collinus, -a, -um, derivat de collis, -is (turó), indicant l'estació preferent de la planta: llocs a certa altitud, però no a la muntanya.

Nom d'aquesta planta en Plini, de l'adjectiu cyaneus, -a, -um (de color blau celeste), per les flors blaves.

Del llatí emporitanus, -a, -um (de l'antiga ciutat d'Ampúries), per haver-se trobat a la seva contrada.

El botànic francès C.T. Alexis Jordan (1814-1897) va dedicar aquesta espècie al seu col·lega Hippolyte Hanry (1807-1893), a qui anomena erròniament "M.[onsieur] Hanri", en agraïment per haver-li'n fet arribar, entre molts altres, un exemplar. Jordan va traslladar l'error ortogràfic del cognom a l'epítet escrivint-lo hanrii. Tanmateix, atenent a les recomanacions del Codi Internacional de Nomenclatura per a algues, fongs i plantes (ICN), aquest error ortogràfic s'ha esmenat, amb l'ortografia correcta, com C. hanryi.

Epítet del llatí botànic format del grecollatí intybus, -i (la xicoira) amb el sufix -aceus, -a , -um (com, semblant a, etc.), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta planta.

Segons Cadevall, jacea és el nom d'una viola trinitària i vindria del llatí jacere (jeure), per l'hàbit prostrat de la planta. Altres autors el fan venir del grec iakinthus (jacint), fent referència al color de les flors, similar al dels jacints.

Dedicada al botànic espanyol Mariano Lagasca (1776-1839), director del Reial Jardí Botànic de Madrid.

Epítet del llatí botànic compost pel nom del gènere Podospermum i el substantiu llatí folium, -ii (la fulla), per tenir les fulles semblants a les de Podospermum laciniatum de De Candolle.

Epítet format del llatí linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), referint-se a la semblança de les fulles am les del lli.

Del llatí melitensis, -e (maltès), derivat de Melita, -ae (la illa de Malta), on Boccone va trobar aquesta planta.

De l'adjectiu llatí montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), fent referència a l'estació muntanyenca de la planta.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre), pel color fosc o negrós de les bràctees de l'involucre.

Epítet compost del grec ochrós, -á, -ón (pàl·lid, groguenc) i lóphos, -ou (crinera, cresta), al·ludint a les bràctees involucrals groguenques.

Del llatí ornatus, -a, -um, participi passat del verb ornare (adornar, guarnir), pel guarniment de les bràctees involucrals espinoses, així com de les flors, formoses i d'una olor agradable.

Del llatí panicula, -ae (plomall, pelussa), diminutiu de panus, -i (espiga), pels capítols agrupats en forma de panícula.

Vegeu Centaurea hanryi.