Glossari etimològic

De Mons Pessulum, nom en llatí de Montpeller, ciutat del Llenguadoc. El sufix -ensis indica lloc d'origen o d'habitació.

Espècie dedicada a de Pouzolz, autor d'una Flora del Gard i d'una altra del Var.

Del llatí salvia (la sàlvia) i folius (fulla), per la forma de les fulles.

Format del llatí umbella, diminutiu d'umbra (ombra), per la seva inflorescència semblant a un para-sol o ombrel·la.

Del llatí citrus (en grec, kédros), nom del poncemer (C. medica). Sembla que els romans van manllevar aquest nom dels pobles del nord d'Àfrica.

Forma llatinitzada de l'àrab narandj o naranch i aquest del persa naranj, d'origen sànscrit nagaranga, que literalment vol dir vermell com el mini; adaptada per etimologia popular, sota la influència d'or, aureum malum (poma daurada).

Del llatí Medicus i aquest del grec medikós, gentilici que significa "de la Mèdia", nom antic d'una regió d'Àsia, a l'actual Pèrsia, on creix aquesta planta.

Del grec kládion, -ou (branqueta), diminutiu de kládos,-ou (branca), per la forma de la planta o per la inflorescència molt ramificada.

És l'Schoenus Mariscus de Linné, qui va prendre el nom específic de Plini, que deia mariscus a una mena de jonc marí que es feia servir per a fer estores.

Del grec kléma i klematís (sarment). Del llatí Clematis -idis, prové clématis o clemàtide, nom de quatre plantes sarmentoses. Plini i Dioscòrides la descriuen com semblant a l’arínjol o sarsa (Smilax), que s'entortolliga a allò que troba i s'enfila pels arbres: proximis locis illigans se sicut smilax […] serpentem per arbores.

Pel seu tronc dret.

Diminutiu llatí de flamma (bandereta), pel plomall del fruit.

Pel seu tronc dret.

De vitis alba que, segons Plini, significa Bryónia (carbassina), de tronc filamentós.

Diminutiu femení format pels botànics del llatí clypeus, -i (escut rodó), al·ludint a la forma de la silícula, orbicular i aplanada.

Epítet compost del grec íon (violer), segurament per una semblança més o menys remota amb el violer groc (Cheiranthus), pel color de les flors; i amb el Thlaspi, per la forma de les silícules.

Knéoron, en grec, i cneorum, en llatí, és el nom d'una planta descrita per Teofrast i Plini: el matapoll (Daphne­ gnidium); però també altres dues més o menys semblants, cneorum ­candidum, que sembla ser la Daphne ­oleoides, i l'altra, cneorum ­nigrum, que alguns autors pensen que seria la bufalaga marina (Thymelaea ­hirsuta). Sembla que el nom estaria relacionat amb el verb grec knéo (gratar, produir picor) al·ludint a una propietat mordent o astringent de la planta.

El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) amb el nom de Chamaelea –seguint a Dodonaeus i a altres, com ara Clusius, C. Bauhin i J. Bauhin. Tanmateix, Linnè (1737) el canvià per Cneorum, sense cap explicació.

Mot grecollatí compost del grec tri (tres) i kókkos (llavor, gra), significant que el fruit és format ordinàriament per una càpsula amb 3 llavors.

Del llatí cnicos o cnicus, -i, nom d'una herba, i aquest del grec knékos, nom d'una mena de card de flors de color taronja, probablement Carthamus tinctorius, planta a qui convé aquest caràcter.

A aquest gènere, Adanson l'anomenà Carbeni, sens dubte de Car(duus) ben(edictus), que Bubani qualificaria de "barbarum et supervacuum nomen" (nom bàrbar i frívol).

Del llati benedictus, -a, -um (beneït, sant), per les extraordinàries virtuts medicinals que se li van atribuir a l'Edat Mitjana, sobre tot contra la pesta. Aquesta espècie, única del gènere, és el Cardosanctus officinalis de P. Bubani.

Nom format del llatí cochleare, is (la cullera), amb el sufix -aria, que indica relació, per la forma còncava de les fulles inferiors. L'arrel primari d'aquest mot és cochlea, -ae (el cargol).

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació.

Nom del llatí botànic format del grec koílos, -e, -on (buit, còncau) i glósson, -ou (llengua), perquè el label d'aquestes plantes té una petita concavitat a la base. Els botànics, tradicionalment, han anomenat en llatí lingua (llengua) al label de les orquídies.

Del llatí viridis, -e (verd), pel color, generalment verdós, de les flors.

Del grec kolchikón, -ou, nom, segons Dioscòrides, d'una planta verinosa, d'arrel bulbosa i semblant al safrà, molt abundant a la Còlquida, que els botànics han identificat amb algun còlquic (Colchicum sp.). El nom està relacionat amb el grec kolchikós (de la Còlquida), de Kolchís, nom grec d'aquesta regió a l'est de la mar Negra, famosa per les seves plantes metzinoses.

El gènere Colchicum fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Del llatí autumnalis, -e (autumnal, tardorenc), perquè floreix a la tardor.

Del llatí botànic triphyllus, -a, -um (de tres fulles), format del grec tri- (tres) i phýllon, -ou (fulla), perquè la planta té, normalment, tres fulles per bulb.

Del llatí colutea, una mena de llegum, segons Plini; i aquesta del grec koloitía o koloytéa, que deriven de koloýo (mutilar, desmembrar), perquè creien els antics que en trencar-li les branques es moria, com sofrint una castració. En Teofrast, és el nom, al menys, de dos arbres amb les llavors tancades dins d'una beina: Colutea arborescens i Cytisus aeolicus, i d'un salze: Salix caprea.

Participi present del verb llatí arborescere (fer-se arbre), per ser planta arbustiva o mata.