Glossari etimològic

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per la seva estació.

Espècie dedicada al monjo i botànic francès Charles Plumier (1646-1704). Linné també va posar nom al gènere Plumeria (Apocinàcies) en honor seu.

Segons Plini, que pren el nom del grec kichóre o kichórion, és el nom d'una xicoira, probablement Cichorium intibus. L'origen etimològic n'és dubtós. La teoria que fa venir el nom del grec kío (anar o venir) i choríon (camp), és a dir, planta del camp, Cadevall la considera fantasiosa i segueix el criteri d'un dels apòstols de Linnè, Peter Forsskål, segons el qual tant l'origen del nom (chikoüryeh) com el de la planta serien egipcis.

Intybus o intubus és el nom llatí, d'origen grec (éntybyn), de la planta silvestre; d'on deriva endívia a través de l'àrab endibeh. Com a tal nom, va en aposició, és a dir, sense concordança amb el nom genèric.

Del grec kirkaía (circaea en llatí) que prové de Kirke, en la mitologia grega nom d'una nimfa del mar i famosa fetillera. Dioscòrides i Plini anomenen així a una planta que creix als pedregars assolellats, que molts autors han suposat que seria l'herba febrera (Vincetoxicum nigrum). A més, Plini anomenava de forma semblant, circaeum, a la mandràgora.

Del llatí alpinus, -a, -um (de l'alta muntanya), per la seva estació a les altes muntanyes.

Del llatí lutetianus, -a, -um gentilici de Lutetia, nom històric de París, per l'habitació principal.

Es fa derivar del grec kirsós (variça), per les suposades virtuts medicinals. Dioscòrides i Plini anomenen cirsion a una planta les arrels de la qual, lligades sobre la part afectada, calmen el dolor de les varices. Els botànics posteriors van suposar, sense cap base, que era una espècie de card (Carduus sp.)

El gènere va ser establert per Tournefort ( 1694 i 1700) i validat per Ph. Miller (1754) per a plantes que molts botànics prelinneans ja havien inclòs entre els Cirsium genuïns.

Epítet del llatí botànic format del prefix privatiu a- (sense) i del llatí caulis, -is (tija de les plantes), per no tenir-ne o ésser quasi nul·la.

Arvensis, -e (dels camps), és un neologisme botànic medieval, format d'arvum, -i (el camp llaurat) per analogia amb altres adjectius amb sufix -ensis, com ara hortensis. En llatí clàssic és arvalis, -e.

Del llatí echinatus, -a, -um (eriçat, cobert d'espines), derivat d'echinus, -i (l'eriçó), per les espines, tant de les bràctees involucrals com de tota la planta.

Del grec eriophóros, -ou (llanós), mot compost de érion, -ou (llana) i phéro (portar, produir), literalment, que porta llana o borrissol, per l'involucre llanós dels capítols.

Epítet del llatí botànic format del grec odóus, odóntos (la dent) i lepís, -ídos (escata), fent referència, segurament, a la forma i disposició de les bràctees involucrals.

L'etimologia d'aquesta paraula és força dubtosa. Cadevall la fa venir del grec erýtho (enrojolar) i thállo (florir), segons diu, per les flors purpurines o vermelloses, caràcter que no hi encaixa. Plini el Vell cita el nom manllevat del grec, erysithales, d'una planta que és poc probable que hi coincideixi.

Del llatí glaber, -bra, -brum (sense pèl, calb), perquè la planta no té toment.

Epítet geogràfic format de Mons Pessulum, nom en llatí de la ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, perquè la planta creix a les seves contrades.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), per la estació de la planta, a la manera dels joncs i les canyes.

Adjectiu del llatí botànic derivat del llatí rivulus, -i (riuet o fil d'aigua), diminutiu de rivus, -i (rierol), per l'estació de la planta.

Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació), per les arrels inflades, fusiformes.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna i coneguda.

Del llatí crinitus, -a, -um (grenyut), derivat de crinis, -is (cabell), segurament pel dens toment que cobreix la planta.

De Cistus, nom del principal gènere de la família: l'estepa.

Del grec kísthos, nom d'un arbust; probablement derivat de kíste (capsa), per la forma del fruit. En llatí, cista, -ae també vol dir capsa o cistell.

Del llatí albidus (blanquinós), pel color de les fulles.

Dedicat al botànic explorador francès Carolus Clusius, autor de Rariorum aliquot stirpium per Hispanias observatorum historia, Anveres 1601.

Del llatí crispus (arrissat, cresp), fent referència a la forma de les fulles.

Per la semblança de les seves fulles amb les del blet de mar (Atriplex halimus).

Del llatí ladanum, que significa el licor o substància grassa que secreta aquesta planta -que en llatí es diu lada o ladum (estepa)- i el sufix -fer, de fero (portar).

Nom llatinitzat, format de laurus (el llor o llorer) i folium (la fulla), com latifolius, per la forma de les fulles, semblants a les del llorer.

Del grec lepidotós (cobert d'escates), per les esquames grogues que recobreixen els sèpals.