Glossari etimològic

Del grec brómos nom de la civada entre els autors grecs, com ara Teofrast. Segons Plini, bromos, -i era el nom de la llavor d'una civada amb què, a més de farina, es feien cataplasmes contra la tos seca.

El gènere Bromus fou establert per C. Linné en Genera Plantarum (1753).

Epítet, derivat del llatí arvum, -i (camp conreat), creat pels botànics per analogia amb altres com hortensis, -e (que creix a l'hort) per a referir-se a plantes campestres, es a dir, que creixen als camps de cultiu. En aquest cas, com diu Linné,  perquè sol fer-se ad versuras agrorum (a les vores dels camps).

Del llatí erectus, -a, -um (eret), per la disposició erecta de les rames de la panícula.

Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi), per ocupar una posició sistemàtica intermèdia entre el B. mollis i una varietat de B. macrostachys.

Adjectiu del llatí botànic format d'arrels gregues, amb el prefix makro- (gran) i stáchys (espiga), per la grandària de les espiguetes.

Del neollatí matritensis, -e (madrileny) –que Línné va escriure madritensis–, per haver estat trobada la planta prop de Madrid.

Del llatí racemosus, -a, -um (ple de raïms o que té forma de raïm), perquè en aquesta espècie la panícula és tan senzilla que sovint queda reduïda a un raïm: panicula constat racemo simplici, diu Linné.

Del llatí rubens, -entis (roig, vermell), participi present del verb rubeo (estar o posar-se vermell), perquè la inflorescència vermelleja.

Secalinus, -a -um és un adjectiu del llatí botànic que alguns autors relacionen amb el gènere Secale, és a dir, 'semblant al gènere Secale'; i que altres fan derivar del llatí secale, -is (una mena de sègol) i significaria 'propi del sègol', perquè, sobretot al nord d'Europa, sol créixer en els segalars.

Del llatí squarrosus, -a, -um (aspre, raspós), aquí al·ludint a l'aspror de les espiguetes, guarnides d'arestes rígides.

Del llatí sterilis, -e (estèril). Els botànics pre-linneans designaren amb aquest qualificatiu aquesta i alguna altra espècie –Festuca, Avena sterilis–, les espigues de les quals suposaven buides de gra (perquè, en madurar, se n'hi desprèn). Linné conservà aquesta designació per a la Festuca avenacea sterilis elatior de C. Bauhin.

Tectorum (de les teulades) és la forma del genitiu plural del mot llatí tectum, -i (la teulada); perquè, en paraules de Linné, la planta sol fer-se in testis terrestribus (en teulades, o coberts, de terra).

Gènere dedicat per Étienne P. Ventenat al metge i naturalista francès Pierre M. A. Broussonet (1761-1807), gran viatger, nat a Montpeller i corresponsal de Cavanilles.

Del llatí papyrifer, -ifera, -iferum (fèrtil en papirs, que en produeix), compost de papyrus, -i (papir) i fero (portar), perquè la fan servir, a l'Extrem Orient, per a fer paper.

Derivat del verb grec brýo (llucar i créixer en abundància), propi de la vegetació, bryonia és un mot grecollatí amb què Plini i Columel·la anomenaven plantes com la carbassina (Bryonia dioica) o el gatmaimó (Tamus communis).

Del grec dioikéo (viure separadament), format pel prefix di (dos) i oikós (casa), per ser planta que té les flors masculines en un peu i les femenines en un altre.

Gènere anomenat així per Sauvages en memòria de Georges Louis Leclercq, comte de Buffon (1707-1788), naturalista i zoòleg francès.

Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), paraula composta de la preposició per i annus, -i (any), és a dir, que dura alguns anys. S'aplica a les plantes que duren més de dos anys.

Del llatí tenuis, -e (prim, delicat), per les seves fulles subfiliformes.

Bulbocodium,-ii és un nom usat per autors anteriors com Clusius, C. Bauhin, que Linné (1737) escollí per a aquest gènere; compost del grec bolbós, -ou (bulb, seba) i kódyon, -ou (òrgan vegetal en forma de cap: arrel, fruit o inflorescència). Segons diu, el va prendre de Teofrast, que anomenava boulbokódion a una planta silvestre amb què es feien corones, que els autors han identificat amb plantes diverses, però diferents de les d'aquest gènere.

Aquest Bulbocodium és diferent de l'homònim de Tournefort, que Linné va incloure dins del gènere Crocus.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), perquè és vernal, floreix a la primavera. És el Colchicum vernum de L'Ecluse, al qual Linné va canviar de gènere mantenint-ne el nom específic.

Gènere dedicat a Pierre Bulliard (1742-1793), metge i botànic francès, autor de Flora parisiensis (1774), Herbier de la France (1780) i d'altres.

Dedicada al metge i botànic francès Sébastien Vaillant (1669-1722), deixeble de J. P. de Tournefort. Fou el primer en establir una teoria de la reproducció sexual de les plantes i també l'introductor dels termes stamen (estam), òvul i ovari.

Del grec bouniás, -ádos, en llatí bunias, -adis, una espècie de nap comú (Brassica napus). Segons Cadevall, del grec bounós (puig o turó), al·ludint als llocs elevats on, de preferència, es troba.

Nom compost del llatí eruca, -ae (ruca), l'Eruca vesicària, i el sufix llatí -ago, que indica semblança o relació; és a dir, semblant a una eruca.

Quan aquesta planta de l'antic gènere Erucago va ser reclassificada al nou gènere Bunias, se li va mantenir el nom en aposició com a epítet específic. 

Del grec búnion, -ou, en llatí bunion, -ii; en Dioscòrides i Plini, nom d'una umbel·lífera que, segons els autors moderns, seria el Bunium ferulaceum.

El gènere Bunium fou establert per Linné en Species plantarum (1753).

Adjectiu del llatí botànic format del grec bolbós, en llatí bulbus (bulb, ceba silvestre) i kástanon (castanyer), fent referència al petit tubercle de la planta, semblant a una castanya.

Adjectiu del llatí botànic format del grec pachýs (gruixut) i poús, podós (peu), és a dir, de peus gruixuts, fent referència a la part inferior de la tija.

Paraula composta del grec boús, boós (el bou) i pleurón, óu (flanc, costat), es a dir, "costat de bou", per la nervadura de la fulla, segons es diu. En Plini, bupleuron, -i és el nom d'una planta espontània de les umbel·lìferes que, segons els autors, podria ser Bupleurum fruticosum, B. baldense, Anethum graveolens o Ammi majus.

Del llatí aristatus, -a, -um (que té arestes), com el sinònim aristosus, -a, -um, per les bràctees apiculades o aristades.