Glossari etimològic

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí purpura, -ae (el color púrpura)  i caeruleum, -i (color blau cel), per les flors, de primer purpúries i, en passar-se, blaves.

Gènere dedicat a Pehr Loefling (1729-1756), botànic suec, deixeble de Linné.

Del llatí hispanicus, -a ,um (d'Hispània o d'Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Anagrama de Filago. De tan en tant, alguns botànics, quan han hagut de trobar nom per a un nou gènere molt emparentat amb un altre, han fet servir aquest recurs amb la intenció de posar-hi de manifest aquest parentiu. Vegeu Phagnalon.

El gènere Logfia fou publicat per Alexandre Henri Gabriel de Cassini en 1819.

Gènere dedicat per Linné al metge i botànic alemany Adam Lonitzer (1528-1586), autor de Naturalis historiae opus novum..., (1551) i Kreutterbuch..., (1557). El nom del gènere està format amb el cognom llatinitzat, Lonicer.

És sinònim d'alpina o alpensis, dos adjectius llatins per a referir-se a allò que viu als Alps; Però alpigenus, -a -um és un neologisme construït per analogia amb el clàssic  apenninigenus, -a, -um (que a nascut i viu als Apenins).

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), perquè els fruits, les baies, son blaves, quasi negres.

Segons de Theis, al seu Glossaire de botanique, seria un nom metafòric: fulles que s'enfilen com una cabra. Del llatí capra, -ae (cabra) i folium , -ii (fulla).

Del llatí etruscus, -a, -um, que vol dir de la Toscana o Etrúria, una regió d'Itàlia, perquè la planta s'hi fa.

Del llatí implexus, -a, -um (envolicat, envoltat), perquè s'entortolliga i s'enfila a allò que té a prop.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir del Japó, perquè, essent una espècie de l'Extrem Orient, hom li va suposar aquest origen.

De l'adjectiu llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), perquè té les baies negres.

Del grecollatí periclymenos, -i, en Dioscòrides i Plini nom d'un lligabosc, probablement Lonicera etrusca. Se'n desconeix l'origen del nom, però alguns el relacionen amb el grec periclýzo (banyar al voltant), perquè, en algunes espècies, les fulles soldades en torn a la tija recullen l'aigua formant un bassiol.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), al·ludint a la seva estació.

Aquest epítet és el nom, aquí en aposició, d'un antic gènere Xylosteum. Nom del llatí botànic compost del grec xýlon, -ou (fusta) i ostéon, -ou (os), fent-ne referència a les tiges fistuloses; o, segons Cadevall, a les llavors dures com ossos.

De Loránthus, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del llatí lotus, -i i aquest de lotós, -ou, nom donat pels grecs a diverses plantes, particularment lleguminoses farratgeres, dels gèneres Lotus, Melilotus i Trifolium; però també a alguna planta aquàtica, com Nymphaea lotus i a alguns arbres i arbusts com ara Celtis australis i Zizyphus lotus.

En Linné, el gènere gramatical de Lotus fou predominantment femení. Tanmateix, avui és masculí seguint la normativa del Codi Internacional de Nomenclatura per a algues, fongs i plantes (ICN, sigles en anglès).

Superlatiu del llatí angustus, -a, -um (estret), pels seus llegums molt prims.

Del llatí corniculum, diminutiu de cornu (banya), per la forma particular de la carena de la flor, i, tal vegada, del llegum.

Del llatí decumbere (caure) per gravetat, es a dir, que s'ajeu de manera passiva.

Del llatí edulis (comestible), perquè les llavors poden menjar-se.

Del llatí hirsutus (pelut), perquè és una planta molt peluda.

Del llatí hispidus (eriçat), per ser planta piloso-híspida, es a dir, de pels rígids.

Del grec órnis, órnithos (ocell) i podión (peuet) diminutiu de poús (peu); la terminació -oídes (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eídos (aspecte), per la semblança dels llegums fasciculats amb els peus d'un ocell.

Adjectiu del llatí botànic construït amb el diminutiu pedunculus, de pes, pedis (el peu) i el sufix -atus (que en té), al·ludint al llarg peduncle de la inflorescència.

De rectus, -a, -um (dret), per la direcció del tronc.

Del llatí tenuis (prim) i folium (fulla), pels folíols quasi linears.

Del llatí tenuis (prim), per la forma del tronc.

Del llatí uliginosus (humit, pantanós), pel seu lloc d'habitació.

Gènere dedicat a Christian Gottlieb Ludwig (1709-1773), botànic de Brieg, Silesia, contemporani de Linnè, professor a Leipzig i autor de les Institutiones regni vegetabilis 1742 i 1767.