Glossari etimològic

Epítet del llatí botànic format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i el sufix -oídes (en forma de), per la forma arquejada del llegum, com la cua d'aquell aràcnid.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color dels folíols, particularment al revers.

Adjectiu del llatí botànic compost de multus, -a, -um (molt, moltes) i siliqua, -ae (beina d'un fruit, aquí llegum) amb el sufix -osus, -a, -um (format per), per les infrutescències amb dos llegums o més.

Adjectiu del llatí botànic compost d'unus, a, -um (un) i siliqua, -ae (beina d'un fruit, aquí llegum) amb el sufix -osus, -a, -um (format per), per ser el llegums generalment solitaris.

Del grec hippophaés, que segons Dioscòrides i Plini és el nom de dues plantes espinoses que naixen a llocs sorrencs i marítims, que s'ha pensat que poden ser Euphorbia acanthothamnos i l'altra, a què Dioscòrides anomena també hippóphaiston, Centaurea spinosa. Tanmateix, Linné va seguir l'opinió de Fabio Colonna, que sospitava que la planta a què es referien els antics era l'arç groc (Hippophae rhamnoides). El nom és compost del grec hippos, ou (cavall) i phao (matar), com si diguéssim "matacavall".

Rhamnoides és un gènere creat per Tournefort, que hi incloïa aquesta planta amb el nom de Rhamnoides florifera salicis folio. El nom és compost de rhamnus, nom entre els antics de diferents arbusts i mates espinoses (d'on pren el nom el gènere Rhamnus), i el sufix grec -eídes (semblant a, amb aspecte de), perquè l'arbust té una retirança amb els Rhamnus.

Pren el nom d'Hippuris, únic gènere de la família

Nom compost del grec híppos, -ou (cavall) i ourá, -ás (cua), per la semblança dels troncs fullosos amb la cua d'un cavall; Hippuris és el nom grecollatí de diferents plantes de fulles filiformes disposades en verticils, principalment les cues de cavall (Equisetum sp. pl.).

Linnè donà el nom genèric Hippuris a aquesta planta, semblant certament als equisets, que C. Bauhin havia anomenat Equisetum palustre brevioribus foliis polispermon.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna.

Dedicada per C. Moench en 1794 a C. L. Hirschfeld (1742-1792), professor universitari alemany, teòric de la jardineria i el paisatgisme, autor de l'obra Theorie der Gartenkunst (Teoria de la jardineria) que adquirí gran notorietat en els cercles acadèmics i artístics de l'època.

Del participi llatí appressus o adpressus, -a, -um, del verb apprimere o adprimere (prémer, estrènyer), per les siliques erectes i arrimades contra l'eix.

Del llatí incanus, -a, -um (canós), perquè està coberta d'un toment blanc aplicat.

Holcus és el nom donat per Plini el Vell a una mena de gramínia que, aplicada als braços o al cap, servia per a extreure del cos espines u objectes estranys. Linné va associar aquest nom amb el grec holkós, que s'ha fet derivar d'hélko (extraer), relacionant-lo amb el fantasiós ús de la planta referit per Plini.
El gènere Holcus fou establert per Linné en Species Plantarum (1753).

Del llatí lanatus, -a, -um (llanut, que té llana o n'està cobert), a causa de la pubescència de la planta.

Del llatí mollis, -e (tou, suau), per la mol·lície de tota la planta.

Del grec hólos (total, tot) i ostéon (os); segons Plini, va rebre el nom per antífrasi, per la manca de consistència de la planta, referint-se a la duresa dels ossos; Però podria entendre's en sentit propi, al·ludint a la manca de consistència de l'esquelet sense músculs ni tendons. En Dioscòrides, és el nom d'una planta que per a molts seria el plantatge.

El gènere, Holosteum fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí umbella (parasol), diminutiu d'umbra, -ae (ombra), al·ludint a la seva aparent inflorescència.

El nom d'aquest gènere -compost del grec homós, -é, -ón (igual) i gyné, gynaikós (dona)- s'atribueix al botànic i naturalista francès Alexandre Henri Gabriel de Cassini (1781–1832), que volia fer ressaltar la gran semblança, sobre tot dels estils, entre les flors femenines, perifèriques i les hermafrodites, centrals, dins del mateix capítol.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya. És la Tussilago alpina de Linné.

Mot del llatí botànic format amb els noms dels gèneres Hordeum i Elymus.

Linné havia diferenciat el gènere Elymus (amb espiguetes de moltes flors) de l'Hordeum (amb espiguetes d'una sola flor). K. F. W. Jessen va trobar que, entre aquestes, n'hi havia d'altres –sobre tot d'exòtiques– que al costat d'una flor completa tenien una altra d'incompleta; i, per a encabir-les, creà el subgènere Hordelymus dins del gènere Hordeum en Deutschlands gräser ...(1863). Posteriorment, en Landwirthschafliche Samenkunde (1883), Carl Otto Harz el va classificar com un nou gènere de les gramínies.

Del llatí europaeus, -a, -um (d'Europa). És l'Elymus europaeus de Linné que li donà aquest nom per ésser una espècie europea, contràriament a la que considerava l’espècie més afí, E. virginicus,

Del llatí hordeum, -i (l'ordi), mot d'origen obscur que s'ha relacionat amb el grec phorbé (farratge) i amb el llatí horridus (aspre), per les llargues arestes.

El gènere Hordeum fou establert per C. Linné en 1753.

Del grec dístichos (dos rengles, estrofa de dos versos), per la disposició dels grans en la infructescència.

Del llatí marinus, -a, -um (marí, del mar), perquè, essent una espècie halòfila, sol fer-se prop del ma. 

Del llatí murinus, -a, -um (propi del ratolí) derivat de mus, muris (ratolí); Hordeum murinum seria com 'ordi de ratolí', potser perquè serveix de farratge als ratolins.

Secalinus, -a -um és un adjectiu del llatí botànic derivat del mot llatí secale, -is (el sègol), és a dir, 'semblant al sègol'. És el Gramen spicatum secalinum minus, de Scheuchzer, en Agrostographia (1719).

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), perquè és una planta vulgar, molt cultivada.

Dedicada a M. Auguste Huguenin (1780-1860), botànic de Savoia (França).

Epítet compost del gènere Tanacetum i folium, -ii (la fulla), aquí adjectivat; per les fulles semblants a les del Tanacetum.

Derivat d'humlo, paraula del llatí medieval per anomenar el llúpol, segons uns autors d'origen escandinau (humal), o eslau (chmely), segons altres. Una altra teoria el fa derivar del baix alemany humela (flor del llúpol).

El gènere va ser publicat per Linnè en 1753.