Glossari etimològic

Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612).

Del llatí rotundifolius, format de rotundus (rodó) i folius (fulla), de fulles arrodonides.

Del grec drábe, nom amb que Dioscòrides anomenava una planta que, segons sembla, seria la Cardaria draba.

Epítet compost de aizoon, nom d'una sempreviva i d'una saxífraga i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança en la forma i disposició de les fulles principalment amb les de la segona.

Adjectiu format de Fladniz, nom d'una localitat austríaca dels Alps orientals, un dels seus llocs d'habitació.

De mur, muris (mur, muralla) deriva muralis, -e (del mur), per la seva estació, a les escletxes de murs i parets.

Adjectiu llatí derivat de nemus, -oris (el bosc), al·ludint, sens dubte al lloc d'habitació preferent de la planta. L'adjectiu apropiat hauria estat nemoralis,-e (del bosc, que hi viu), ja que nemorosus, -a, -um vol dir ramós, de moltes branques.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació.

Adjectiu derivat del llatí siliqua, -ae (la garrofa), fent referència al fruit.

Adjectiu format de Carinthia, regió d'Alemanya, pel seu lloc d'habitació. Per analogia amb corinthiacus, -a, -um (de Corinthus, ciutat grega).

Adjectiu del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borra), pel borrissol o pèls fins que la cobreixen.

Del grec droserós (cobert de rosada), al·ludint als pèls glandulosos de les fulles. Linnè canvià per Drosera el Ros solis de C. Bauhin, Tournefort i altres; del llatí ros, roris (la rosada) i sol, solis (el sol). Que se sàpiga, Drosera apareix per primera vegada en Valerius Cordus, encara que aplicat a Alchemilla vulgaris, una rosàcia.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles relativament llargues.

Del gènere Drosera.

Del grec Dryás (drìada o nimfa boscana), derivat de drys (alzina); nom donat per Linnè a aquesta planta per la semblança de les fulles amb les de l'alzina.

Del llatí octo (vuit) i petalum, -i (fulleta, pètal), pel nombre que en presenten normalment les flors.

Del grec dryopterís, segons Dioscòrides, nom d'una falguera que creixia a les soques dels roures. De drys (roure) i ptéris (falguera).

El nom del gènere Dryopteris fou creat per M. Adanson en Familles des Plantes (1763).

Del llatí medieval carhusianus, -a, -um (de Sain Pierre de Chartreuse), població francesa al nord de Grenoble, prop de la qual es va trobar la planta per primer cop.

Del llatí dilatatus, -a, -um (eixamplat), per tenir la fronda eixamplada, com dilatada, comparada amb la d'alguna altra congènere.

Filix mas, del llatí filix (falguera) i mas (mascle), significa literalment falguera mascle i era el nom vulgar antic de la planta, emprat pels botànics pre-linneans per a distingir-la de la Filix femina, a què atribuïen trets morfològics més delicats. Linné va escollir aquest nom com a epítet específic del seu Polypodium Filix mas.

Linnaeanus, -a, -um (de Linné), adjectiu del llatí botànic. Quan C. Cristensen (1905) va passar el Polypodium dryopteris de Linné al gènere Dryopteris, no podia conservar el nom específic i el va dedicar a C. Linné, llatinitzat Linnaeus.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), perquè és planta muntanyenca.

Veieu Thelypteris phegopteris.

Veieu Gymnocarpium robertianum.

Dedicada a honor del metge i naturalista francès Dominique Villars (1745-1814) –escrit també Villar o Villard–, autor d'Histoire naturelle des plantes du Dauphiné. Aquí villarii és una forma alternativa per villarsii.

Gènere publicat per P. E. Boissier i G. F. Reuter que el van dedicar a Michel Charles Durieu de Maisonneuve (1796-1878), eminent botànic, especialista de la Flora del sud de França, d'Espanya i sobre tot d'Algèria.

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispània o Espanya), per haver-s'hi trobat aquesta espècie.

Mot format del verb grec ekbállo (llançar, expel·lir), al·ludint a la dehiscència del fruit carnós; perquè, quan és madur, es desprèn bruscament del pedicel i, pel forat resultant, projecta bruscament cap a l'exterior el contingut de polpa i llavors. Cadevall escriu Ecbalium i considera ecballium no acceptable, sense més explicació.

Del grec elatér, -éros (que impulsa, que impel·leix), insistint en la idea expressada pel nom, sobre la curiosa forma de dispersió de les llavors.

Del grec echínos (eriçó) i el sufix llatí -arius, -a, -um (que en té o hi té relació), al·ludint a la inflorescència arrodonida i eriçada d'arestes pròpia de l'espècie E. capitata.

El gènere Echinaria fou establert per R. L. Desfontaines (1799) per a classificar només l'espècie Cenchrus capitatus de Linné.