Glossari etimològic

Adjectiu format de Fladniz, nom d'una localitat austríaca dels Alps orientals, un dels seus llocs d'habitació.

De mur, muris (mur, muralla) deriva muralis, -e (del mur), per la seva estació, a les escletxes de murs i parets.

Adjectiu llatí derivat de nemus, -oris (el bosc), al·ludint, sens dubte al lloc d'habitació preferent de la planta. L'adjectiu apropiat hauria estat nemoralis,-e (del bosc, que hi viu), ja que nemorosus, -a, -um vol dir ramós, de moltes branques.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació.

Adjectiu derivat del llatí siliqua, -ae (la garrofa), fent referència al fruit.

Adjectiu format de Carinthia, regió d'Alemanya, pel seu lloc d'habitació. Per analogia amb corinthiacus, -a, -um (de Corinthus, ciutat grega).

Adjectiu del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borra), pel borrissol o pèls fins que la cobreixen.

Del grec droserós (cobert de rosada), al·ludint als pèls glandulosos de les fulles. Linnè canvià per Drosera el Ros solis de C. Bauhin, Tournefort i altres; del llatí ros, roris (la rosada) i sol, solis (el sol). Que se sàpiga, Drosera apareix per primera vegada en Valerius Cordus, encara que aplicat a Alchemilla vulgaris, una rosàcia.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles relativament llargues.

Del gènere Drosera.

Del grec Dryás (drìada o nimfa boscana), derivat de drys (alzina); nom donat per Linnè a aquesta planta per la semblança de les fulles amb les de l'alzina.

Del llatí octo (vuit) i petalum, -i (fulleta, pètal), pel nombre que en presenten normalment les flors.

Del grec dryopterís, segons Dioscòrides, nom d'una falguera que creixia a les soques dels roures. De drys (roure) i ptéris (falguera).

El nom del gènere Dryopteris fou creat per M. Adanson en Familles des Plantes (1763).

Del llatí medieval carhusianus, -a, -um (de Sain Pierre de Chartreuse), població francesa al nord de Grenoble, prop de la qual es va trobar la planta per primer cop.

Del llatí dilatatus, -a, -um (eixamplat), per tenir la fronda eixamplada, com dilatada, comparada amb la d'alguna altra congènere.

Filix mas, del llatí filix (falguera) i mas (mascle), significa literalment falguera mascle i era el nom vulgar antic de la planta, emprat pels botànics pre-linneans per a distingir-la de la Filix femina, a què atribuïen trets morfològics més delicats. Linné va escollir aquest nom com a epítet específic del seu Polypodium Filix mas.

Linnaeanus, -a, -um (de Linné), adjectiu del llatí botànic. Quan C. Cristensen (1905) va passar el Polypodium dryopteris de Linné al gènere Dryopteris, no podia conservar el nom específic i el va dedicar a C. Linné, llatinitzat Linnaeus.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), perquè és planta muntanyenca.

Veieu Thelypteris phegopteris.

Veieu Gymnocarpium robertianum.

Dedicada a honor del metge i naturalista francès Dominique Villars (1745-1814) –escrit també Villar o Villard–, autor d'Histoire naturelle des plantes du Dauphiné. Aquí villarii és una forma alternativa per villarsii.

Gènere publicat per P. E. Boissier i G. F. Reuter que el van dedicar a Michel Charles Durieu de Maisonneuve (1796-1878), eminent botànic, especialista de la Flora del sud de França, d'Espanya i sobre tot d'Algèria.

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispània o Espanya), per haver-s'hi trobat aquesta espècie.

Mot format del verb grec ekbállo (llançar, expel·lir), al·ludint a la dehiscència del fruit carnós; perquè, quan és madur, es desprèn bruscament del pedicel i, pel forat resultant, projecta bruscament cap a l'exterior el contingut de polpa i llavors. Cadevall escriu Ecbalium i considera ecballium no acceptable, sense més explicació.

Del grec elatér, -éros (que impulsa, que impel·leix), insistint en la idea expressada pel nom, sobre la curiosa forma de dispersió de les llavors.

Del grec echínos (eriçó) i el sufix llatí -arius, -a, -um (que en té o hi té relació), al·ludint a la inflorescència arrodonida i eriçada d'arestes pròpia de l'espècie E. capitata.

El gènere Echinaria fou establert per R. L. Desfontaines (1799) per a classificar només l'espècie Cenchrus capitatus de Linné.

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap o forma de cap), derivat de caput, -itis (cap), per la inflorescència globulosa, com un capítol. Es la planta que C. Bauhin (Pinax, 1623) anomenava Gramen spica subrotonda echinata (Gramen amb espiga arrodonida eriçada).

Equinochloa, -ae és un nom creat per P. de Beauvois (1812), format del grec echínos (eriçó) i chlóe (herba verda, gramínia), per les espiguetes sovint eriçades d'arestes.

Del llatí colonus, -a, -um (propi per al conreu), derivat del verb colo (cultivar), perquè es fa als conreus com una mala herba.

Del llatí crus, cruris (cama, pota), i gallus, -i (gall), és a dir, pota de gall, al·ludint a la forma del raquis de la inflorescència.