Glossari etimològic

Nom format del grec epí (a sobre) i pógon (barba). Borkhausen (1792) validà, com Epipogium, el gènere Epipogum de J.G. Gmelin (1747), qui explica el nom perquè el label (a què els botànics antics anomenaven "barba") de les flors, no havent-hi torsió a l'ovari, resta superior; és a dir, les flors no són resupinades.

Del grec áphyllos, -ou (sense fulles), derivat de phýllon (fulla, pètal) amb el prefix a- privatiu; Perquè és una planta afil·la.

Del gènere Equisetum, únic d'aquesta família d'una classe de plantes, ara extintes, però molt abundants al Paleozoic, entre el Devonià i el Carbonífer.

Traducció pliniana del grec híppouris (nom que dona Dioscòrides a una espècie d'aquest gènere), format d'híppos, -ou (cavall) i ourá, -ás (cua), per la retirança de les espècies ramificades amb la cua d'un cavall. Plini formà el nom amb les corresponents paraules llatines, equus, -i (cavall) i seta, -ae (cerra, crin). "Equisetum, Hippuris a graecis dicta, est pilus terrae, equinae setae similis" C. Bauhin, Pinax, pàg. 15.

Del grec telmatiaíos (propi del pantà), derivat de télma, -atos (maresme, aiguamoll), perquè es fa en llocs molt humits. ).

El nom del gènere Eragrostis fou encunyat per N. M. von Wolf en Genera et Species Plantarum (1776), sense explicar-ne l'etimologia. Els més el fan venir del grec éros (amor) i ágrostis (gram, herba campestre), és a dir, herba de l'amor, com a reconstrucció a partir del nom vulgar anglès, 'lovegrass' o del francès, 'amourette'. Altres, coincidint en el segon element del nom, apunten altres orígens del primer: del grec éra, en el sentit de senyora o en el de terra; del grec éri (primaveral, primerenc); o del prefix intensiu éri- (molt).

Dedicada al botànic francès i monjo dominic Jacques Barrelier (1606-1673), que la l'il·lustrà en una de les làmines de la seva obra pòstuma Plantae per Galliam, Hispaniam et Italiam observatae..., publicada en 1714 per Antoine de Jussieu.

Del llatí pilosus, -a, -um (pelut, cobert de pels), correspon a la Poa pilosa de Linné, anomenada així per tenir les rames primàries de la panícula peludes.

Del llatí erice, -es o erica, -ae, que era el nom tant els brucs com de la bruguerola. Deriva del grec ereíkein (trencar), al·ludint a unes suposades virtuts litotríptiques d'aquestes plantes o per llurs branques trencadisses, poc flexibles.

Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), per assolir alçàries pròpies dels arbres.

Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), pels ramells de color de cendra.

Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), per les inflorescències poblades per moltes flors.

Del llatí scoparius, -a, -um (l'escombriaire), perquè d'aquesta espècie -però també d'altres- es fan les escombres de bruc.

Nom grecollatí que Plini donava a una mena de bruc.

Del llatí vagans, -antis (que erra d'un lloc a l'altre), com si diguéssim erica vagabunda, perquè Linné va creure que creixia ensems a l' Àfrica i a Tolosa de Llenguadoc.

D'Erica nom del gènere tipus de la família.

En Dioscòrides, nom d'una planta, probablement un Senecio. Segons Plini, és sinònim del llatí senecio, mera traducció del grec erígeron (vell en primavera); format d'éri (en primavera, aviat) i géron, gérontos (home vell), perquè ja és vell en començar l'estació, al·ludint al plomall blanc dels capítols i a la primerenca floració i fructificació de moltes espècies.

El gènere Erigeron fou publicat per Linné en 1753, amb gènere neutre d'origen grec. Segons les normes de nomenclatura actuals, té el gènere masculí del mot llatí, erigeron, -ontis

Del llatí acer, acris, acre (agut, ardent), adjectiu usat com a nom específic de plantes que tenen un gust picant.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), perquè la planta compleix el cicle vital dins d'un any.

Epítet del llatí botànic format de glaber, -bra, -brum (pelat, calb) amb el sufix -atus (proveït de, en forma de), per tenir escàs indument comparat amb els seus congèneres.

A. P. De Candole va dedicar aquesta espècie al geòleg i naturalista hongarès Wilhelm Friedrich von Karwinsky (1780-1855), que va recol·lectar nombroses plantes del continent americà.

Epítet del llatí botànic format del numeral unus, -a -um (u) i flos, floris (la flor), al·ludint a l'únic capítol que generalment fa aquesta planta.

Epítet format amb el nom geogràfic Aragó i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), perquè la planta es va trobar en aquesta regió; com alepensis o monspeliensis.

Del llatí erinaceus, -i (l'eriçó) per ser planta molt espinosa, que recorda els eriçons.

Fa referència al gènere Anthyllis dins del qual la va classificar Linnè com Anthyllis erinacea.

Pungens (que punxa), participi present del verb pungere (punxar), per les seves espines vulnerants.

Al Pseudo-Dioscòrides i altres llocs, erínos (erinus, en llatí) és el nom d'una planta indeterminada. Sens dubte és una corrupció del grec echínos, -ou (l'eriçó). Algun botànic pre-linneà l'aplicà per a l'espècie Erinus alpinus, que no té res a veure amb l'anterior, segurament pels pèls híspids que cobreixen tota la planta. Seguint aquest criteri, Linné (1737) va establir el gènere Erinus en substitució de l'Ageratum de Tournefort, dient només que havia pres el nom de Dioscòrides.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure en llocs alpins d'Europa i Àfrica.

Eriophorum fou emprat per molts botànics, abans de Linné, per a designar diferents plantes d'aquest gènere. Del grec eriophóros, -on (que produeix llana o cotó), compost de érion, -ou (llana o cotó) i phóros, -on (que porta o produeix); al·ludint als llargs pèls blancs de la infructescència.