Glossari etimològic

Del llatí lanatus, -a, -um (que té llana o pèl), perquè sol ser planta molt llanuda.

Del llatí tinctorius, -a, -um (que serveix per a tenyir), derivat del verb tinguere (tenyir); perquè les flors eren usades des de l'Antiguitat en tintoreria, per a obtenir el color groc. Avui encara es fan servir com a colorant alimentari.

Nom en llatí medieval de les llavors del comí de prat (C. carvi). Prové del llatí clàssic careum, -ei, nom de la planta en Plini; segons diu, pel lloc de procedència, la Cària, província romana de l'Àsia Menor.

Carvi o carui, és el genitiu de carum (la llavor del comí de prat), segons Antonio de Nebrija (el Nebrissensis).

Aquest adjectiu del llatí botànic, es fa servir per referir-se als òrgans que naixen de forma radial al mateix punt de la tija. Aquí al·ludeix a les fulles basals, sols aparentment verticil·lades. Prové del llatí clàssic veriticillus, -i, la tortera o pes en forma de disc o rodanxa ajustat al capdavall del fus per a fer-lo girar millor; o de verticillum, -i (vèrtebra).

Fa referència al gènere linneà Caryophyllus.  Del greco-llatí caryophýllon o caryophyllum, nom que dóna Plini al claveller o arbre del clau d'espècia; per la semblança de l'olor d'aquesta espècia amb la del clavell comú o Dianthus caryophyllus. Segons Cadevall, és una alteració de l'àrab qarunfel (el clau d'espècia).

Del llatí castanea, -ae, nom que donaven els romans al castanyer. Segons els antics, ve de Kastanea, ciutat de l'Àsia Menor; Altres el fan venir del nom armeni d'aquest arbre, ja que sembla que és originari dels Balcans, Àsia Menor o el Caucas.

El gènere Castanea fou establert per P. Miller en 1754

Del llatí sativus, -a, -um (cultivat). Perquè hom la planta sovint per aprofitar els fruits com a aliment.

Del grec katábrosis (menjada o rosec), al·ludint a les glumes, dentades al capdamunt, com rosegades, o a l'àpex truncat i ratat de la lemma.

El gènere Catabrosa fou establert per Palisot de Beauvois en Essai d'une nouvelle agrostographie (1812).

Del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic, que viu a l'aigua), perquè es fa en llocs aiguals. És l'Aira aquatica de  Linné.

Katanánche és el nom d'una planta en grec, relacionat amb el verb katanancházo (forçar, obligar). La relació d'aquest nom amb la planta sembla que prové de l'ús que a Grècia en feien les bruixes per preparar filtres d'amor per a lligar l'amant reticent. Seria com la flor dels encanteris o bruixeries.

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), fent referència, sens dubte, al color de les flors.

Catapodium (petit peduncle) és un mot compost del grec katá (cap a baix) i pódion (peuet, pedicel), diminutiu de poús, podós (peu).
El nom del gènere Catapodium fou encunyat per J. H. F. Link en Hortus [...] Berolensis (1827) per a classificar només la Poa loliacea de Hudson, probablement pel petit peduncle de les espiguetes d'aquesta espècie. Comparant el mot amb Brachypodium, semblaria que aquí es vol indicar una major curtedat dels pedicels, una petitesa més acusada.

Loliaceus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format per Lolium i el sufix -aceus, -a, -um (com, semblant a); és la Poa loliacea de Hudson, dita així perquè recorda els Lolium.

Del llatí rigidus, -a, -um (dur, rígid); és la Poa rígida de Linné, dita així per la seva rigidesa. 

Epítet de llatí botànic compost del prefix grec hémi- (mig, semi-) i el nom del gènere Poa. És la Festuca hemipoa de Delile que, tot dubtant del gènere de la seva planta, hi veia alguna semblança amb les Poa.

Veieu Micropyrum tenellum.

Del grec kaukalís, kaukalídos, nom amb que Dioscòrides anomena a una umbel·lífera comestible, de tiges piloses, fulles com les del fonoll i flors blanques i flairoses que els botànics identifiquen, segons el seu criteri, amb umbel·líferes de diferents gèneres. Plini el tradueix al llatí com caucalis, caucalidis.

Epítet compost de Daucus i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les d'un Daucus.

Del grecollatí leptophyllon, -i, nom que Plini donava a una mena de lleteresa. Mot compost del grec leptós (petit) i phíllon (fulla). Leptós equival a minor o minus, en llatí, i així Plini anomena lepton centaurion a la centaura menor o herba de Santa Margarida (Centaurium erythraea).

Del gènere Celastrus, del grec célastros, nom d'un arbre o arbust que probablement era un Evonymus o un Rhamnus.

Del llatí celtis, -is, nom que, segons Plini, rebia en Àfrica el lotus o lotos, un arbre que, per a uns autors, és el ginjoler (Ziziphus jujuba) i per a uns altres, el lledoner (Celtis australis).

Del llatí australis, -e (austral, del sud), perquè viu a l'Europa austral. Derivat de auster, -i (austre, vent del sud).

Nom amb què, tant Dioscòrides com Plini anomenaven algunes plantes de diferents gèneres que no totes es corresponen amb l'actual. Prové de l'adjectiu llatí centaureus, -a, -um (propi del centaure), que deriva de centaurus, -i (centaure), nom d'una nissaga d'éssers mitològics, meitat home i meitat cavall, entre els quals excel·lia el savi Quiró, metge reputat i preceptor d'herois mitològics com ara Hèrcules o Aquil·les. Plini explica que "Quiró es guarí amb la centàurea quan es va ferir amb una fletxa mentre feia servir les armes del seu hoste, Hèrcules; raó per la qual alguns en diuen 'planta de Quiró'"

El gènere Centaurea (Compostes) fou creat por Linné en 1737 com Centauria, canviat en el Hortus Cliffortianus (1738) per Centaurea, i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí asper, -a, -um (aspre), per ésser així tota la planta.

Aquesta paraula és un neologisme medieval que vol dir 'trampa per a peus', format del llatí calx, calcis (taló del peu) i el terme trapa d'arrel germànica; fent referència, per analogia, a les espines fortes i patents del periclini. És sinònim dels mots llatins murex i tribulus (obriülls), aplicats a una petita arma de guerra punxeguda que s'escampava pel terra per impedir l'avenç de les tropes o la cavalleria.

De l'adjectiu llatí collinus, -a, -um, derivat de collis, -is (turó), indicant l'estació preferent de la planta: llocs a certa altitud, però no a la muntanya.

Nom d'aquesta planta en Plini, de l'adjectiu cyaneus, -a, -um (de color blau celeste), per les flors blaves.

Del llatí emporitanus, -a, -um (de l'antiga ciutat d'Ampúries), per haver-se trobat a la seva contrada.

El botànic francès C.T. Alexis Jordan (1814-1897) va dedicar aquesta espècie al seu col·lega Hippolyte Hanry (1807-1893), a qui anomena erròniament "M.[onsieur] Hanri", en agraïment per haver-li'n fet arribar, entre molts altres, un exemplar. Jordan va traslladar l'error ortogràfic del cognom a l'epítet escrivint-lo hanrii. Tanmateix, atenent a les recomanacions del Codi Internacional de Nomenclatura per a algues, fongs i plantes (ICN), aquest error ortogràfic s'ha esmenat, amb l'ortografia correcta, com C. hanryi.