Glossari etimològic

Del llatí arenarius (cosa feta de sorra) amb què els naturalistes expressen, no precisament la naturalesa de la cosa, sinó la de la seva estació, com ara Ruta muraria.

Aquest epítet, com bifolius, va ser format pels botànics, del llatí bis (dues vegades) i flos, floris (la flor), per les dues flors que generalment porten els peduncles, i en oposició a la V. uniflora.

Dedicada a P. Bubani, autor de la Flora Pyrenaea

De l'adjectiu llatí caninus, de canis (el gos); segons Rolland, perquè és inodora, bona només per a gossos. A Cadevall no li sembla fundat aquest motiu, perquè Rosa canina és, precisament, olorosa.

Del mont Cenis, dels Alps franco-italians, pel lloc on va ser trobada per primer cop.

Del llatí cornu (la banya), per la longitud i forma del seu esperó.

Del llatí hirtus que, com hirsutus, significa eriçat, per l'indument general de la planta.

Del llatí luteus (groc), pel color dominant de les flors.

Del llatí mirabilis (meravellós, admirable), al·ludint segurament a les dues formes de les flors; les inferiors petalíferes i freqüentment estèrils, i les dues de dalt apètales i fèrtils.

Del verb llatí odoro (olorar) derivat d'odor (la olor), per la seva delicada fragància.

Del llatí palus, paludis (llac o pantà), per la seva estació.

De la serralada pirinenca, pel seu lloc d'habitació.

De la serralada dels Sudets, entre Alemanya, Txèquia i Polònia, per la seva habitació

Del llatí sylvestris, -e (del bosc) derivat de sylva, -ae (el bosc), per la seva estació. Com sylvaticus,

Dedicada al botànic alemany, A. Q. Rivinus (1652-1723).

Del llatí tricolor, tricoloris (de tres colors), pel blau, violat i groc, els tres colors dominants de la seva flor.

Dedicada a H. M. Willkomm, autor del Prodromus Florae Hispanicae.

Aquesta família pren el nom del gènere Viola, que és l'únic que conté.

Deriva del llatí viscus o viscum (el vesc), per tenir la principal espècie, V. vulgaris, la part superior del tronc glutinosa.

Pel seu lloc d'habitació, l'alta muntanya.

Del llatí viscus o viscum, -i, nom en llatí del vesc (Viscum album), així com també de la pega que se n'obté amb els fruits.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pels seus fruits blancs.

Del gènere Vitis. Família de plantes enfiladisses.

Del llatí, vitex, -icis; en Plini, una planta que es feia servir en cistelleria, probablement, l'aloc (Vitex agnus-castus); mot relacionat amb el verb llatí viere (lligar, trenar), per les branques flexibles d'aquest arbust; i vietor era el cisteller.

El gènere Vitex fou publicat per C. Linné en 1753.

Els grecs deien ágnos a l'aloc i agnós volia dir cast, pur, que en llatí es deia castus. Aquest nom redundant en grec i llatí, a més de reiterar el nom genèric de la planta, n'al·ludeix a la reputació com a anafrodisíaca o calmant de l'apetit sexual. És l'Agnus-castus dels autors prelinneans. Linné afegí aquest nom com a epítet en aposició del nou nom genèric, Vítex.

Del llatí vitis (la vinya i el vi).

Del llatí vinifer, -a, -um (que produeix vi).

C. C. Gmelin creà el nom Vulpia en Flora Badensis (1805) per honorar l'apotecari i botànic alemany Johann Samuel Vulpius (1760-1846), autor del Spicilegium Florae Stuttgardiensis.

Del llatí ciliatus, -a, -um (que té celles, ciliat) derivat de cilium, -ii (cella), per la glumel·la inferior guarnida de cilis, ciliada.

Del llatí geniculatus, -a, -um (nuós, que fa colzes), derivat de geniculum, -i (segons Plini, nus de les tiges), per la manera de créixer les tiges d'aquesta espècie.