Glossari etimològic

Del grec sklerós (dur) i chlóe (herba, brot primaveral), al·ludint a la consistència rígida d'aquestes plantes.

El gènere Sclerochloa fou encunyat per P. de Beauvois en Essai d'une nouvelle agrostographie (1812), per a reclassificar tres espècies, amb Cynosurus durus de Linné com a espècie tipus.

Del llatí durus, -a, -um (dur, rígid), per la consistència rígida de la planta.

Nom del llatí botànic format del grec sklerós (dur) i póa (herba, farratge), per la rigidesa de la tija i la inflorescència.

El gènere Scleropoa fou establert per August Grisebach en Spicilegium Florae Rumelicae et Bithynicae (1846).

Veieu Catapodium rigidum subsp. hemipoa.

Veieu Cutandia maritima.

Veieu Catapodium rigidum.

Del grec skólymos, -ou, en llatí scolymos, -i, nom, segons Plini, d'una mena de card silvestre, probablement S. hispanicus o segons altres la carxofera (Cynara scolymus). El nom es fa venir del grec skólos (espina) o skólops (pal punxegut), i en fa referència a les fulles espinoses.

El nom d'aquest gènere fou establert per C. Linné en Species Plantarum, 1753.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), aquest terme usat aquí en sentit vulgar, fent-ne referència a la relativa grandària de les calàtides.

Del llatí hispanicus, -a, um (d'Hispània o Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), derivat de macula, -ae (taca), per la tija, ales, marges i nervis foliars amb màcules, per la qual cosa la planta sembla tacada.

Scorpiurus és el nom grecollatí d'una planta en Plini, probablement del gènere Heliotropium (boraginàcies); format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i ourá, -ás (cua), pel llegum caragolat que recorda la cua d'aquell aràcnid.

Gènere de les lleguminoses establert per Linnè sobre l'Scorpioides dels prelinneans. En crear el nom, Linnè el feu femení, essent-hi seguit àmpliament per la comunitat botànica; tanmateix, des de fa molt de temps s'ha adoptat majoritàriament el masculí pel paral·lelisme amb altres noms acabats en -urus.

Del llatí muricatus, -a, -um (semblant als obriülls), derivat de murex, muricis (cargol marí espinós), fent referència a les excrescències espinescents del llegum.

Adjectiu del llatí botànic format amb el prefix sub- (una mica, quasi) i villosus, -a, -um (pelut), per ser la planta una mica peluda.

Adjectiu del llatí botànic compost del prefix sub- (una mica, quasi) i villosus, -a, -um (pelut), per ser la planta una mica peluda.

Adjectiu llatí derivat de sulcus, -i (solc), pel llegum molt solcat o ratllat.

Paraula d'etimologia imprecisa. Coneguda com a "herba dels escurçons", derivaria del català escurçó o del francès antic scorzon, amb el mateix significat, perquè les seves arrels s'havien fet servir com a antídot contra les mossegades d'aquesta serp. Altres consideren que està formada dels mots italians scorza (escorça) i nera (negra), al·ludint al color de l'escorça de l'arrel d'aquesta planta, per a distingir-la d'una altra d'arrel blanca i semblant (en la forma i en l'ús), anomenada en italià scorzobianca (Tragopogon dubius).

El nom d'aquest gènere fou publicat per Linnè en 1753.

Del llatí hirsutus (pelut, eriçat), segurament pels aquenis, molt peluts i sedosos

Del llatí hispanicus, -a ,um (d'Hispània o d'Espanya), indicant l'origen de la planta o el seu lloc principal d'habitació.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a l'alçària relativament petita de la planta.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí lacinia, -ae (franja, orla), per les fulles molt dividides en segments filiformes o lacínies. En llatí clàssic seria laciniosus, -a, -um.

Nom del llatí medieval donat a algunes espècies d'aquest gènere, sobre tot Scrophularia nodosa. Segons Ambrosini (1666), vindria del llatí scrophula, -ae (galteres), per tenir el rizoma amb nusos inflats, que creien útils contra les galteres, anomenades vulgarment escròfules; Però afegeix que altres creuen que es diu així perquè els agrada als porcs o perquè es multiplica i prolifera com les truges, fent derivar el nom del llatí scropha, -ae (truja destinada a la reproducció).

El gènere Scrophularia fou publicat per Carl Linné en 1753.

Epítet del llatí botànic. Per viure a la zona alpina o alpestre dels Pirineus.

Del llatí canis, -is (gos), en sentit despectiu, per la manca d'olor i de virtut. És la Ruta canina de Clusius i d'altres autors antics, per les fulles que recorden les de la ruda.

Del llatí nodosus, -a, -um (nuós, ple de nusos), pels nusos inflats del rizoma.

Del llatí peregrinus, -a, um (viatger, rodamon), perquè no dura gaire enlloc. Format de per (per) i ager, agri (el camp).

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per ésser pròpia del Pirineu.

De Scrophularia, el gènere tipus de la família.

Scutellaria era el nom en italià de vàries espècies d'aquest gènere. El nom ve del llatí scutella, -ae (platet), diminutiu de scuta, -ae (escudella) relacionat, per la seva forma, amb scutum, -i (escut). Sens dubte, el nom d'aquestes plantes al·ludeix a l'apèndix arrodonit i còncau del llavi superior del calze.

El gènere Scutellaria va ser establert per Rivinus i validat per Linné; tots dos van prendre el nom de C. Bauhin qui —referint-se a la planta que després Linnè anomenà Scutellaria peregrina— esmenta un Lamium Peregrinum, sive Scutellaria (és a dir, anomenat també Scutellaria), perquè, sota a quest nom, l'havia rebut de G. A. Cortuso (1513-1603), director del Jardí Botànic de Pàdua.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya o estatge alpí.

Galericulatus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí galericulus, -i (casquet), diminutiu de galerus, -i (barret de cuir, perruca), amb el sufix llatí -atus, -ata, -atum que indica semblança o possessió; al·ludint al llavi superior de la corol·la en forma de casquet, segons Dalechamps, o potser a l'apèndix còncau del llavi superior del calze, segons Cadevall.