Glossari etimològic

Del llatí odoratus (olorós), per la olor de marduix (Orignanum majorana) de les seves flors.

Del grec sesamoeidés, de sésamon (sèsam) i eídos (forma), per la semblança de les seves llavors amb les de la dita planta.

Del llatí strictus (contret o estret), per la contracció subapical de la càpsula.

Epítet format del llatí sub (sota, quasi) i frutex, fruticis (arbust), es a dir, petit arbust, per la consistència del tronc.

De Reseda, nom del principal gènere d'aquesta família.

Paraula castellana, manllevada de l'àrab retam o retama, que servia per anomenar les plantes d'aquest gènere, però també d'altres com Cytisus, Genista i Spartium.

Adjectiu compost del grec sphaíra (esfera) i karpós (fruit), per la forma més o menys globosa del llegum.

Mot del llatí botànic, Rhagadiolus és una forma diminutiva (anàlogament a altres com Gladiolus o Corrigiola) del grec rhagás, -ádos (escletxa, osca), al·ludint als plecs, semblants a un solc o canaleta, de les bràctees involucrals.

El gènere Rhagadiolus fou publicat per Antoine Laurent de Jussieu a Genera Plantarum (1789).

Epítet format del llatí stella (estel, estrella), aquí al·ludint a la forma d'estel que adopten els aquenis externs.

Del gènere Rhamnus.

Del grec rhámnos, -ou, nom femení que designava diferents arbusts i arbrets espinosos. Segons J. Cadevall, es fa venir del celta ram (brancatge), en llatí ramus, -i, per la seva marcada ramificació.

El gènere Rhamnus (Rhamnaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754). Encara que aquest i altres botànics li van assignar gènere masculí, l'ICN va imposar el femení, seguint criteris filològics.

Alaternus és el nom, femení, d'un arbre, en Plini, semblant, per les fulles, a l'olivera i a l'alzina. Si bé pot servir com a recurs mnemotècnic, no te cap relació, com s'acostuma a dir, amb l'adjectiu alternus, -a, -um, fent referència a la disposició de les fulles.

Del grecollatí catharticus, -a, -um, que vol dir 'purgant', per la propietat medicinal dels seus fruits.

Nom del llatí botànic (d'un gènere de les ramnàcies), aquí en aposició; derivat del verb llatí frangere (trencar, fragmentar), al·ludint al caràcter fràgil del seu brancatge.

Del llatí infectorius, -a, -um (que serveix per a tenyir), per l'aplicació del seu fruit, que és la grana d'Avinyó o de Pèrsia, usada per fer tint de color groc.

Nom llatí compost de lycium (arç de tanques o cambronera) i el sufix grec -oídes (semblant), per la seva semblança amb el Lycium europaeum.

Del llatí pumilus, -a, -um (nan), per la reduïda talla de la planta.

Adjectiu llatí derivat de saxum, -i (roca), que significa 'que viu entre les roques', per la seva estació.

Del grecollatí Rha (el riu Volga) i el llatí Ponticus, -a, -um (del Pont o mar Negra i terres circumdants), emparentat amb el grec póntos, -ou (mar). Dioscòrides anomenava rha una planta d'arrel negra que naix més enllà del Bòsfor, d'on es porta, i que, segons el Pseudo Dioscòrides, els romans anomenaven rha Ponticoum, que suposadament seria un ruibarbre (Rheum sp. pl.), de la família Poligonaceae. Així doncs, rhaponticum seria, literalment, ruibarbre del Pont.

El gènere Rhaponticum (Compositae) fou creat por S. Vaillant en 1719 i validat pel mateix autor en 1754; sens dubte va rebre aquest nom perquè diferents espècies del gènere havien estat incloses ja per alguns botànics prelinneans, com ara C. Bauhin, entre els Rhaponticum genuins.

Epítet del llatí botànic format amb Cynara  i el sufix grec -oídes (semblant a), per tenir alguna semblança amb les plantes d'aquest gènere.

Del grec rhis, rhinós (nas, musell) i ánthos, -eos (flor), al·ludint a la forma de la corol·la; Segons el propi Linnè, que encunyà el nom, per la forma de la flor, nassuda.

Del llatí minor, -us (menor) per tenir les flors petites, comparat amb altres congèneres.

Del llatí pumilus, -a, -um (nan), per la seva escassa alçària.

Segons de Théis (Glossaire de botanique), del grec rhódos, -ou (la rosa) amb el sufix diminutiu llatí; per la olor a rosa que desprenen les arrels de l'espècie típica Rhodiola rosea.

El gènere Rhodiola fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí roseus, -a, -um (allò referent a la rosa), referint-se al mateix que el nom genèric, és a dir, la olor a rosa dels arrels i no al color de les flors, més aviat groguenques o vermelloses.

Del grec rhódon, -ou (rosa) i déndron, -ou (arbre), pel port arbustiu de diverses espècies i les flors grans i rosades. En l'Antiguitat rhododendron  era principalment el baladre. Segons Plini, era sinònim de nerion i era un arbust de fulles semblants a les del llorer i flors que s'assemblen a la rosa. Però també es deia rhododendron una planta pòntica "que produeix una mel que provoca la follia" i que podria ser una azalea (Rhododendron ponticum).

El gènere Rhododendron fou publicat per C. Linné en 1753.

Del llatí ferrugineus, -a, -um (de ferro), pel color de rovell que tenen les fulles en llur revers.

Del llatí rhus, rhois (en grec, rhoús), és el nom del sumac; es deriva, igual que rosa, del celta rhudd (vermell), pel color del fruit. En Dioscòrides s'aplica també a una "gramínia que creix als camps i a les teulades", que Plini anomena phoenicea herba i que molts autors identifiquen amb Lolium perenne. Segons Plini, el Rhus dels grecs no té nom equivalent en llatí i diu que és un arbust amb fulles de murtra al qual anomena frutex coriarius, sens dubte el roldor (Coriaria myrtifolia).

El gènere Rhus (Anacardiaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754) –qui, a més, hi inclou els tournefortians Toxicodendron i Cotinus.

Del llatí corium, -i (el cuiro), perquè és planta empleada pels assaonadors.

Mot probablement procedent de l'àrab ribas o del persa riwas (de gust àcid), nom que a l'Orient rebia un ruibarbre (Rheum ribes, poligonàcies). Sembla que el nom apareix per primer cop a Occident a la segona meitat del segle XIII, en una traducció al llatí que feu Simó Januensis de l'obra de Ibn Sarabi o Serapió el Jove Liber Serapionis aggregatus in medicinis simplicibus..., i el nom fou adoptat per les oficines de farmàcia, però aplicat a plantes molt diferents, com són els agrassons o ribers (Ribes sp. pl.), potser pels seus fruits àcids i unes propietats medicinals semblants. J. Cadevall no creu desencertat suposar-ne un parentiu amb berberis, del qual bé podria ser anagrama, per analogia dels fruits.

El gènere Ribes fou publicat per Carl Linné en 1753.