Glossari etimològic

Polystichum és un mot del llatí botànic format del grec polýs (molt), i stíchos (rengle, filera), al·ludint a la disposició dels sorus arrenglerats en fileres.

El mot fou encunyat per a aquest gènere per A. W. Roth en Tentamen Florae Germanicae (1799).

Del llatí aculeatus, -a, -um (punxegut), derivat de aculeus, -i (fibló), diminutiu de acus, -us (agulla), al·ludint als marges de les pínnules serrat-espinulosos.

Lobatus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic derivat del grec lobós, -oú (lòbul de l'orella); perquè, comparat amb P. lonchitis, té les frondes més dividides, lobulades.

Nom emprat per Dioscòrides i Plini per a designar diferents plantes. Del grec lonchítis –derivat de lónche (llança)–. Segons C. Bauhin, que fa servir el nom en sentit genèric, diu en Pinax: quod folia instar lanceae in acutum desinant, (perquè les frondes acaben en punta com una llança).

Setiferus, -a, -um (que té cerres) és un adjectiu del llatí botànic compost del llatí seta, -ae (cerra) i fero (portar), al·ludint a les arestes fines com cerres amb què terminen els lòbuls de les frondes. Un sinònim del llatí clàssic és setigerus, -a, -um.

Del llatí populus, -i (el poble, la multitud, però també el pollancre i l'àlber). Segons de Théis en Glossaire de Botanique, seria com dir l'arbre del poble, perquè a l'antiga Roma feien ombra als llocs públics; i afegeix una altra interpretació que qualifica de singular, que atribueix el nom a que el moviment de les fulles amb l'oreig s'assembla al de les multituds.

El gènere Populus fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí niger, -gra , -grum (obscur, negre), perquè, comparat amb P. alba, tant les fulles com el tronc són de color obscur. 

Nom llatí de planta, principalment la verdolaga, derivat probablement de portula (portella), diminutiu de porta, -ae (porta), al·ludint a la petita tapadora que es forma en el pixidi al moment de la dehiscència. Segons Linné, en Philosophia Botanica, faria al·lusió a les propietats laxants de la planta.

Del llatí olus, oleris, (hortalissa, verdura) i el sufix -aceus, -a, -um (propi de, en forma de), per la seva estació més freqüent, l'hort, i ser comestible com a verdura.

De Portulaca, gènere principal de la família.

Del grec Poseidón, -ónos (Neptú, el deu del mar), perquè les Posidonia són plantes que formen praderies als fons marins mediterranis.

Del llatí oceanicus, -a, -um (oceànic, de l'oceà), derivat de Oceanus, -i (Oceà), deïtat marina, un dels titans, fill d'Urà i Gea. Igual que el nom genèric, aquest específic al·ludeix a l'hàbitat marí de la planta.

Dioscòrides anomenava en grec potamogéitōn (riberenc, de la vora del riu) a una planta que es feia als marges dels rius; compost del grec potamós, -ou (el riu) i geíton (pròxim). Els Potamogeton són plantes aquàtiques.

Del llatí coloratus, -a, -um (acolorit, que té color), pel to vermellós que solen prendre les fulles.

Del llatí crispus, -a, -um (cresp, arrissat), per les ondulacions del marge foliar. Linné va prendre aquest adjectiu de C. Bauhin que anomenava a aquesta planta Potamogeton foliis crispis.

Del llatí densus, -a , -um (dens, espès), pel dens fullatge de la planta. Linné diu que va prendre l'epítet de Magnol, qui anomenava a aquesta espècie Potamogeton minus, foliis densis mucronatis non serratis.

Del llatí fluitans, -antis (flotant, fluctuant), perquè sura a l'aigua.

Del llatí gramineus, -a, -um (d'herba), derivat de gramen, -inis (herba, pastura), per les fulles submergides semblants a les i d'una gramínia.

Del llatí lucens, -entis (brillant), participi actiu del verb luceo (lluir) i aquest, de lux, lucis (llum); per les fulles lluents. Linné va prendre aquest adjectiu de J. Bauhin, qui anomenava a aquesta planta Fontinalis lucens maior.

Del llatí natans, -antis (que neda), participi present del verb natare (nedar, flotar), perquè la planta sura a la superfície de l'aigua.

Del llatí pectinatus, -a, -um (en forma de pinta), derivat de pecten, -inis (pinta), perquè –segons explica el propi Linné– té les fulles paral·leles, pròximes i en dues fileres.

Perfoliatus, -a, -um (perfoliat) és adjectiu del llatí botànic aplicat a plantes que, com aquesta, tenen les fulles sodades per la base, com travessades per la tija. Mot format del llatí amb el prefix intensiu per- i foliatus, -a, -um (proveït de fulles).

Epítet del llatí botànic format del gènere Polygonum i el llatí folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'un Polygonum.

Del llatí pusillus, -a, -um (petitó), diminutiu de pusus, -i (nen, menut), per la mida petita de la planta.

Del grec trichoeidós (com un cabell), compost del trix, trichós (cabell) amb el sufix -eidós (semblant a) –en llatí -oides–, per les fulles molt primes.

De Potamogeton, nom del gènere tipus d'aquesta família i el sufix sistemàtic -aceae, femení plural de -aceus, -a, -um.

Forma diminutiva del llatí potens, -entis (poderós, potent), al·ludint les poderoses presumptes virtuts curatives, com a tònic i astringent.

Nom compost del gènere Alchemilla i el sufix grec -oídes (semblant a), per una certa semblança amb l'Alchemilla alpina.

Del llatí botànic alpestris, -e (que viu a la muntanya), per la seva estació.; com alpinus, -a, -um.

Del llatí anser, -eris (l'ànec), per la seva estació, pels llocs humits que els ànecs freqüenten. Termina com Passerina, nom d'una altra planta; anserinus, -a, um és, pròpiament, allò que pertany a l'oca o a les oques.