Glossari etimològic

Del llatí majus, comparatiu de magnus (gran), per ésser de talla més gran en relació a les altres congèneres.

Del llatí latifolius, -a, -um (de fulles amples), per tenir les fulles més amples que les seves congèneres. Compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (fulla).

Del llatí mollis, -e (tou, suau), pel toment bla que cobreix la planta.

És l'orontium d'alguns autors antics, que deriven del llatí aurigo (la icterìcia), perquè, suposadament, guariria aquesta malaltia.

Adjectiu del llatí botànic que significa sempre verd, perquè la planta és verd tot l'any; del llatí clàssic semper (sempre) i virens, -entis (que és verd).

En honor de Joan Pertegàs, apotecari de La Sénia (Tarragona), condeixeble, amic i col·laborador del botànic Carles Pau.

Del llatí siculus, -a, -um (sicilià), perquè la planta es fa a Sicília.

Nom del llatí botànic derivat del grec a- (prefix privatiu), phýllon, -ou (fulla) i ánthos, -ou (flor). Teofrast feu servir aphillanthés com a adjectiu per a descriure una planta sense pètals o fulles. Segons C. Bauhin, fou L. Anguillara qui primer (1561) anomenà Aphyllanthes a una planta que no té res a veure amb aquesta. Després, Pena i Lobelius anomenaren Aphyllanthos Monspelliensium a la jonça pel nom, Aphyllanthos, que li havien donat els botànics de Montpeller.

El gènere Aphyllanthes fou establert per Tournefort (1700) i validat en Linné (1753)

Del llatí medieval Monspeliensis, -e (de Montpeller, França). Del nom medieval de la ciutat, Monspelium, entre altres, com ara Monspessulus, Mons Pessulanus, Monte Pestellario, etc. L'origen del nom és molt controvertit. La primera part ve sens dubte del llatí mons, -ntis (mont, mutanya); la segona podria relacionar-se amb els mots llatins pastellum, -i (glast o herba pastell), pistillus, -i (mà de morter) o potser pessullus, -i (pestell, forrellat).

Nom donat pels llatins a distintes umbel·líferes dels pantans o maresmes, així com a l'api silvestre o cultivat; Alguns el deriven del celta apon (aigua), per la seva estació. Segons altres, del llatí apis (abella), al·ludint a la olor, com la de les peres, ápion, -ou, en grec.

Del llatí graveolens, -entis (de olor forta), però no dolenta, ja que la d'aquesta planta és agradable.

En Plini, leptophyllon, -i és el nom d'una herba, potser una lleteresa. Aquí és probable que s'hagi fet servir en sentit literal -del grec leptós (fi, prim, subtil) i phýllon (la fulla)-, referint-se als fràgils i delicats segments de les fulles.

Adjectiu creat pels botànics, compost del llatí nodus, -i (nus) i flos, floris (la flor); sembla referir-se als peduncles –que naixen als nusos, oposats a les fulles– i que són molt curts i de vegades nuls.

Del gènere Apocynum, que falta a la flora dels Països Catalans.

Del llatí aquifolium (nom d'una fagàcia, en Plini), que és el nom genèric antic de l'actual gènere Ilex.

Forma llatina femenina del neutre aquilegium (cisterna), al·ludint als vasos que formen els pètals. És un mot del llatí tardà, un neologisme com tants altres noms científics. Segons Linné, errònia derivació d'aquilina, antic nom de la planta, pels seus pètals corbats com urpes d'àliga.

S'al·ludeix, amb més o menys propietat, al toment que la recobreix

Dedicada a Kitaibel, botànic hongarès (1757-1817).

Per l'hàbitat preferent als Pirineus.

Perquè és molt comuna.

Nom format afegint el sufix grec -ópsis (aspecte, aparença) a Arabis, es a dir, 'semblant a una Arabis', gènere on Linnè havia classificat aquestes plantes.

El gènere va ser establert en 1842 pel botànic alemany Gustav Heynhold a partir d'Arabis thaliana.

Dedicada a Johannes Thal (1542-1583), metge alemany, que l'havia anomenada Pilosella siliquosa. En honor seu, Linnè l'anomenà Arabis thaliana. En 1842, el botànic alemany Gustav Heynhold l'assignà al nou gènere Arabidopsis que ell mateix establí a partir d'aquesta espècie.

El mateix Linnè, que va crear el gènere, diu que va prendre el nom árabis de Dioscòrides, però sense aclarir-ne l'etimologia. En les traduccions antigues de la Materia medica apareix aquesta paraula -de vegades en la variant arábis- com una altra lectura de drábe, que segons Dodonaeus seria un simple lapsus dels copistes, que haurien canviat la Δ grega per la A llatina. El Glossaire de botanique de De Théis diu que, "perquè aquestes plantes creixen en llocs àrids i pedregosos, i l'Aràbia n'és més que cap altre", aquest seria l'origen del nom; però adverteix que hi ha qui dubta d'aquesta interpretació que, segons Cadevall, no s'adiu gens amb les regles etimològiques.

Del llatí alpinus, -a, -um (referent als Alps o que hi viu), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí arcuatus, -a, -um (arquejat), per les síliqües, de vegades arquejades cap enfora.

Adjectiu del llatí científic, derivat d'auricula, -ae (l'orella), que vol dir "en forma d'orella", fent referència a les fulles caulinars amplexicaules-auriculades.

Epítet compost del neollatí botànic que vol dir "amb forma de bràssica", per la semblança de les fulles caulinars a les de la Brassica napus.

Del llatí ciliatus, -a, -um (amb pestanyes), per les fulles piloses.

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, aspre), per l'indument del tronc.

Dedicada a John Gerard (1545-1612), botànic anglès.