Glossari etimològic

Del llatí humilis, -e (baix, humil), per l'escassa alçària d'aquest arbret. És la Palma humilis dels botànics pre-linneans; Linnè va mantenir aquest nom específic que subratlla la idea del nom genèric.

Mot compost del nom aràbic de la planta, kheyrý, llatinitzat, i la terminació -anthus, del grec ánthos, -ou (la flor), assimilant-lo a altres noms genèrics amb la mateixa terminació, com Galanthus.

El gènere Cheiranthus fou publicat per Linné en 1753.

Del nom aràbic de la planta, kheyrý, el mateix que al-khirí pronunciat al Magreb al-khailì, en castellà alhelí (el violer groc).

Nom grec d'aquesta planta, chelidónion, i de ficaria, que corresponen a Chelidonium majus (celidònia major) i a Ranunculus ficaria (celidònia menor). Segons Teofrast i Dioscòrides, perquè naixen quan arriben las orenetes, chelidón. Chelidónion és un diminutiu que significa oreneta petita.

Majus, per la seva talla més gran, comparada amb la ficaria, anomenada la menor o petita, termes de comparació que es troben molt en les plantes.

Del gènere chenopodium.

És mot que hom deriva del grec chen, chenós (l'oca) i pódion, diminutiu de pous, podós (peu, pota); és a dir, perquè les fulles d'alguna espècie d'aquest gènere tenen la forma de la planta d'una pota d'oca.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), perquè la planta blanqueja en fer-se adulta.

Del grecollatí ambrosia, -ae, nom que dona Plini a una artemísia, i el sufix -oídes (semblant a), per la semblança am l'Ambrosia.

En a l'antiga Grècia rebien el nom d'ambrosía no només l'Ambrosia marítima, sinó també alguna espècie del gènere Artemisia i algun Chenopodium olorós; Bauhin separà els Botrys i els Absinthium de les Ambrosia, i denominà aquesta espècie Botrys ambrosioides mexicana, per remarcar-ne la semblança amb l'Ambrosia autèntica, denominació que Linné respectà en el sistema binomial..

Un dels noms populars alemanys d'aquesta espècie, Guter Heinrich, passà als tractats de plantes prelinneans traduït al llatí com Bonus Henricus, i d'ells el prengué Linné.

Del grec bótrys, -yos (raím). Trobem aquest nom en Dioscòrides i Plini, aplicat a plantes d'inflorescències en raïm. C. Bauhin empra el mot en sentit genèric per a anomenar aquesta espècie com Botrys Ambrosioides vulgaris.

Del grecollatí glaucus, -a, -um (glauc, verd blavós), per les fulles, glauques per sota.

Hybridus, -a, -um (híbrid) és un adjectiu del llatí botànic format a partir del substantiu llatí hybrida, -ae amb què els romans anomenaven el resultat de l'encreuament de dos animals, un d'una espècie salvatge i l'altre de domèstic; però també persones de pares de diferents països o diferent condició. Les fulles d'aquesta planta i l'olor que fa recorden tant les de l'estramoni que Linné cregué en una possible hibridació del Chenopodium album per la Datura Stramonium, i d'ací el mot específic.

Del llatí multifidus, -a, -um (fes en moltes parts), al·ludint a les fulles molt dividides.

Del llatí muralis, -e (propi del mur, de la paret), perquè sol fer-s'hi; in muris Europae, diu Linné.

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí opulus, -i (auró) i folium, -ii (la fulla), és a dir, de fulles semblants a les de l'auró o, segons Cadevall, a les de l'aliguer (Viburnum opulus).

Del grec polýspermos, -on, adjectiu compost de polýs (molts) i spérma, -atos (llavor, sement), per les abundants llavors que produeix..

Del llatí pumilio, -onis (nan), per l'hàbit de la planta, amb les tiges esteses al terra.

del llatí urbicus, -a, -um (propi de la ciutat), perquè sol fer-se prop de les habitacions humanes: in Europae borealis plateis (als carrers i places d'Europa septentrional), diu Linné, referint-se a l'hàbitat de la planta.

Nom del llatí botànic derivat del llatí volva o vulva, -ae (vulva, genitals femenins), aplicat a aquesta espècie per la seva fortor de peix característica. Segons Dalechamps, era el nom de la planta entre els herbolaris; i, per a Fournier, es una traducció del nom vulgar en alemany. Però tots n'expliquen l'etimologia per la semblança de la olor de la vulvaria amb la de la vulva de les prostitutes.

Del grec chóndros, -ou (cartílag i també grop o terròs) amb el sufix diminutiu llatí -illa. Theophrast parla d'una planta, chondrilla, amb arrels tuberculoses o grumolloses; aquests nusos de les arrels són agalles causades per la posta d'un insecte que hi fa la metamorfosi i provoca l'acumulació de làtex coagulat que s'aprofita com a màstec. Altres ho refereixen als trossets de matèria gomosa o màstec que de vegades porten les tiges.

Del llatí junceus, -a, -um (semblant al jonc), per les tiges quasi nues, com les d'un jonc.

Mot compost del grec chrózo (acolorir, pintar) i phorós (que en té o en produeix), perquè se n'obté una matèria colorant violàcia.

Del llatí tinctorius, -a, -um (que serveix per a tenyir), perquè conté una substància tintòria blava, anomenada tornassol.

Del grec chrysós (or) anthémion (flor), nom que ja feia servir Plini i que vol dir, flor d'or, pel color groc de les flors.

Del llatí coronarius, -a, -um (que serveix per a fer corones), al·ludint a l'ús que se'n feia antany.

Del llatí seges, -etis (el sembrat); perquè es troba sovint pels camps de blat.

Nom compost del grec chrysós,-óu (or) i splén, splenós (la melsa), pel color i, potser, per la forma de les fulles. Davant la manca d'explicació de Tabernaemontanus, creador del nom chrysosplenion per a l'espècie C. oppositifolium, uns pensen que es va basar en un antic ús medicinal contra les malalties de la melsa, i altres, en la semblança de les fulles amb les de l'splenios de Plini, sinònim de teucrios, que podria correspondre, entre altres plantes, al Teucrium flavum, les fulles del qual recorden les del chrysosplenion.

Adjectiu del llatí botànic format per alternus, -a, -um (un després de l'altre, alternatiu) i folium, -ii (la fulla), per tenir les fulles alternes.

Paraula del llatí botànic (en llatí no es coneixien aquests compostos) formada per oppositus, -a, -um (oposat), participi del verb oppono (oposar, posar davant), i folium, -ii (la fulla), per les fulles oposades.