Glossari etimològic

Vegeu Anagallis minima.

Mot compost del grec kephalé, -és (cap) i del grecollatí anthera, -ae, derivat del grec ánthos, -ous (flor), que segons Plini era un remei fet amb flors per a guarir la boca, i adoptat per la terminologia botànica per a denominar la part de l'estam que conté el pol·len. Segons L. C. M. Richard, por la forma de l'antera, més o menys arrodonida.

A aquesta orquidàcia, C. Bauhin (1623) l'anomenà Helleborine flore albo, vel Damasonium montanum latifolium, d'on Ph. Miller (1768) prengué el nom específic per a la seva Serapias damasonium, que G. C. Druce (1906) validà com a Cephalanthera damasonium. El nom prové del grec damasónion, que, segons Dioscòrides i Plini, és sinònim del, també grec, álisma, una planta de llocs humits, de fulles estretes i flors blanques, probablement Alisma Plantago-aquatica de Linné (Alismatàcies). Théis diu que deriva del grec damáo o damáso (domar), per les suposades propietats de la planta com a antídot contra el verí del gripau i la llebre de mar.

Ensifolius, -a, -um (de fulla en forma d'espasa) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí ensis, -is (espasa) i folium, -ii (la fulla), perquè la planta té les fulles ensiformes.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla de les plantes), per ésser les fulles relativament llargues.

Del llatí pallens, -entis (pàl·lid, descolorit), participi present del verb palleo (empal·lidir), pel color pàl·lid de les flors.

Del llatí ruber, -bra, -brum (vermell), per les flors vermelles.

Nom format del grec kephalé, -és (cap) i el sufix llatí -arius, -a, -um que indica relació en sentit ampli, per la manera de créixer les flors en aquest gènere, agrupades en capítols hemisfèrics o globulosos.

Del grec leukós, -é, -ón (blanc) i ánthos, ous (flor), pel color blanc de les flors.

Del llatí syriacus, -a, -um (de Síria), perquè hi creix.

Del grec kerástes (banyut), derivat de képas (banya), per la forma de les càpsules.

Per la seva habitació, a la regió alpina.

Adjectiu del llatí botànic amb el mateix significat que el clàssic arvalis, -e (dels camps de cultiu), per l'estació que se li ha atribuït. S'ha format d'arvum, -i (el camp) i el sufix -ensis (origen o hàbitat), per analogia amb altres adjectius botànics.

Del grec brachýs (curt) i pétalon (fulla, pètal), per la curtedat relativa del seus pètals.

Del llatí erectus, -a -um (dret), per la direcció de les tiges.

Del llatí fontanus, -a, -um (propi de les fonts), per ser plantes que viuen a fonts i llocs humits.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser planta molt estesa.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavós), pel color verd blavenc de la planta.

Adjectiu format del verb llatí glomerare (apilar), al·ludint-se a la seva inflorescència en densos glomèruls terminals.

Adjectiu del llatí botànic referit a les fulles que, individualment, envolten la tija per la base; aplicat aquí impròpiament a les fulles connates, oposades i soldades per la base en torn a la tija. En llatí clàssic, perfoliatus significava 'amb moltes fulles'.

Del llatí pumilus, -a, -um (nan, petit), per la seva escassa grandària.

Per la seva habitació preferent, als Pirineus.

Mot del neollatí equivalent a quaternarius, -a, -um (agrupat de quatre en quatre), per la disposició dels òrgans florals que és de 4 en 4.

Del llatí refractus, -a, -um (doblegat), pels pedicels reflexos després de la floració.

Del prefix llatí semi (la meitat) i del grec deka (deu) seguits del substantiu grec anér, andrós (home, varó), aquí estam, com a orgue sexual masculí; al·ludint als estams ordinàriament en nombre de cinc.

Forma grega composta de tri (tres) i gyné (òrgan femení), pel gineceu compost generalment de 3 pistils.

Del llatí trivialis, -e (vulgar, comú, estès), per ser planta comuna i molt estesa.

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós) derivat de viscus, -i (el vesc), pels seus troncs glandulosos.

Del llatí vulgatus, -a, -um (vulgar, comú), per ser planta comuna i molt estesa.

És el nom que donen Columel·la i Plini al cirerer; prové de l'antiga ciutat de Kérasus, a la vora del Mar Negre, avui ciutat turca de Giresun, d'on el general romà Lucul·le importà la planta a Roma. Aquest gènere està considerat avui com un subgènere del gènere Prunus.