Glossari etimològic

Lappa, ae és el nom en llatí que Virgili dona a la repalassa (Arctium lappa i A. minus). Derivaria del grec lambánein (agafar), al·ludint a les bràctees involucrals ganxudes que s'agafen a la llana o els pels.

Linnè li va assignar com a epítet específic, en aposició, el nom genèric de Tournefort.

En llati, neutre de minor (més petit), per ésser les calàtides o capítols més petits en comparació a Arctium lappa, que en Tournefort era Lappa majus.

Segons el metge grec Galè, arctostaphylos era el nom d'una planta petita i llenyosa amb fulles d'arbóç i fruits rodons i vermells que neix al Pont (antiga regió costanera de la Mar Negra); Autors com Clusius i Adanson creien que es tractava de la nostra boixerola (Arctostaphylos uva-ursi). És un mot d'origen grec que significa literalment raïm d'os, de árktos (os) i staphylé (raïm), al·ludint que els ossos en fan servir les baies com a aliment.

El gènere Arctostaphylos fou publicat per Michel Adanson en 1763.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), perquè la planta hi viu.

Vegeu Arctostaphylos alpina.

Hi ha autors que han considerat que el terme Arctostaphylos és de gènere masculí, raó per la qual en algunes publicacions encara trobem aquest tàxon com Arctostaphylos alpinus.

D'Areca, nom d'un gènere de palmeres de les regions tropicals i subtropicals d'Àsia, escollit com a gènere tipus de la família.

Correspon a la família Palmae (Palmàcies) de A. L. de Jussieu, sinònim usat encara en algunes publicacions.

De l'adjectiu llatí arenarius, -a, -um (sorrenc), aquí substantivat, derivat d'arena, -ae (la sorra), per l'estació de la major part de les espècies.

Format del llatí bis (dues vegades). i florus, -a, -um (florit), per les seves flors geminades.

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap) derivat de caput, capitis (el cap), per la seva inflorescència semblant a un capítol.

Del llatí ciliatus, -a, -um (que té celles, ciliat) derivat de cilium, -ii (cella), per les fulles amb el marge ciliat.

Que viu o és natural de Conimbrica, nom en llatí de la ciutat portuguesa de Coimbra, als voltants de la qual va ser trobada.

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors grans, per la major grandària de les flors.

Del llatí hispidus, -a, -um (eriçat), pel toment de les tiges i fulles.

Dedicada al botànic aragonès Francisco Loscos (1823-1886).

Del llatí modestus, -a, -um (moderat), pel seu escàs desenvolupament.

Del llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva preferent habitació.

Participi present del verb llatí purpurascere (prendre el color de la porpra), pel color dels pètals.

De Queria, nom del gènere dedicat per Linnè al botànic català Quer, i el sufix grec -eidós (forma), per la semblança amb les plantes d'aquell gènere decaigut.

Del grecollatí serpyllum (el serpol) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta planta.

Epítet compost del grec leptós (prim, petit) i kládos (branca), per les tiges primatxones.

Del grec tétra (quatre) i del sufix llatí -quetrus, -a, -um (punta, angle), és a dir, amb quatre angles, per les fulles imbricato-4-seriades.

Format del llatí tri (tres) i nervus, -i (el nervi), al·ludint als tres nervis dels sèpals.

Del grec árgyros, -ou (argent) i lóbion, -ou (lòbul o llegum petits), pel toment sedós argentat del fruit.

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata), pel color alboargentí del revers de les fulles.

Dedicat a Linnè.

Dedicada a Giacomo Zanoni (1615-1682), botànic italià, deixeble d'Ambrosini a qui va succeir com a conservador del Jardí Botànic de Bolònia, i autor d'Istoria botanica, obra més coneguda per la segona edició ampliada, traduïda al llatí i publicada pòstumament: Rariorum Stirpium Historia.

Del grec arísaron, -ou, nom d'una planta que, segons Dioscòrides, era petita amb l'arrel com una oliva i més aguda que la de l'áron, que els botànics han identificat amb l'Arisarum vulgare.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), perquè és planta vulgar en molts indrets del Sud d'Europa.

Simorrhinus, -a, -um (de nas aixafat) és un adjectiu del llatí botànic format del grec simós (camús) i rhis, rhinós (musell, nas), per la forma arrodonida de la punta de l'espàdix.

Nom ja emprat per Dioscòrides i Plini, i pels botànics prelinneans, derivat del grec áristos (excel·lent) i locheía (part), per ser reputades aquestes plantes des de l'antiguitat com a molt bones per a facilitar el part.