Glossari etimològic

Epítet format del grec brachýs (breu, curt) i pétalon (fulla de la flor, pètal), pels seus pètals curts.

Epítet del llatí botànic que significa que la tija travessa la fulla, de per (a través de) i folium (la fulla); en aquest cas, al·ludeix impròpiament a les fulles caulinars, sèssils i auriculades, que envolten totalment la tija, però no perfoliades.

Una hipòtesi poc versemblant ho fa derivar del grec thrinkós, oú (merlet, coronament de muralla), al·ludint al plomall en forma de corona dels aquenis exteriors, potser confonent-lo amb thrix, thrichós (cabell, seta). Però, el cert és que es tracta d'un nom dedicat a un tal Cosme Thrinci, autor, segons Cadevall, d'un llibre d'agricultura, i de qui només he trobat una breu referència a l'obra del naturalista francès Édouard Grimard (S. XIX) La plante. Botanique simplifiée, Vol 2, 404 (1865).

Vegeu Thrincia hispida.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), pel tronc i les fulles coberts de pèls eriçats. Hirtus, -a, -um i hirsutus, -a, -um en són sinònims.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca, escull, etc.), pel seu lloc preferent d'habitació, en les escletxes de les roques.

Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació), per les arrels tuberoses.

Del grecollatí Thymelaea, -ae, nom en Dioscòrides i Plini, segons sembla, del matapoll (Daphne gnidium). C. Bauhin empra el nom en sentit genèric, suposant-lo format de Tithymalus (les eufòrbies) i Olea (l'olivera), perquè algunes Thymelaea s'assemblen per llur aspecte a aquestes plantes. Tanmateix, actualment s'interpreta com format del grec thýmon, -ou (farigola) i elaía, -as (l'olivera), en referència a la semblança del fullatge al de la farigola, i dels fruits, als de l'olivera.

El gènere Thymelaea fou publicat per Miller (1754) prenent-lo de Tournefort, qui hi incloïa el matapoll sota el nom de Thymelaea foliis Lini (T. amb fulles de lli).

Del llatí botànic calycinus, -a, -um (propi del calze o amb un calze molt desenvolupat), compost del grecollatí calyx, -cis (calze, poncella) i el sufix -inus, -a, -um (que en té o s'hi assembla), perquè conserva el calze en la fructificació.

Dioicus, -a, -um (que té dues cases) és un adjectiu del llatí botànic, derivat del grec dioikéo (viure separats), format del prefix di- (a part,separat) i oikós, oú (la casa); s'aplica a plantes que, com aquesta, tenen les flors de cada sexe en peus diferents. És impropi aplicar-lo a les flors.

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, aspre), en botànica vol dir cobert de pel rígid i aspre al tacte; Aquí, al·ludeix a les fulles i ramells peluts.

Segons el Pseudo-Dioscòrides, passarina, -ae era el nom que els romans donaven al leukóion de Dioscòrides, que molts botànics identifiquen amb el violer (Mathiola incana). Alguns botànics pre-linneans donaren el nom de Passerina a diverses plantes de fulles estretes com la llengua d'un pardal: del llatí passer, -eris (pardal, ocell). Linné, en Philosofia Botanica, no cita aquest nom entre els extrets d'autors grecs o llatins, sinó que pren el mot específic, per al seu Stellera passerina, de J. Bauhin, que anomenava aquesta planta Passerina Tragi. A més, Linné el relaciona amb la figura de les llavors de la planta, que s'assemblarien al bec d'un pardal. En llatí, passerinus, -a, -um (allò que pertany al pardal).

Del llatí pubescens -entis (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol), perquè la planta està coberta de pel fi i suau.

Del llatí pubescens, -entis, participi present del verb pubescere (començar a sortir el borrissol, arribar a l'adolescència) i aquest de puber, -eris (jove, adolescent), pel toment que cobreix la planta.

Introduït per Clusius, sanamunda correspon al nom vulgar andalús d'aquesta i d'altres espècies afins; format del llatí sano (sanar, guarir) i mundo (netejar, purificar), com dient que sanen netejant, perquè es fa servir com a purgant per al bestiar.

Thesioides (semblant al Thesium), és un epítet del llatí botànic format de Thesium amb el sufix grec -eídes (semblant a), perquè les fulles s'hi assemblen.

Del llatí tinctorius, -a, -um (que serveix per a tenyir), derivat del verb tinguere (tenyir), perquè és una planta tintòria.

Del llatí nivalis, -e (nival, de neu, blanc com la neu, cobert de neu), al·ludint a l'estació de la planta. En botànica, el terme s'aplica a l'estatge de vegetació propi de les neus perpètues o a les plantes dels estatges inferiors que floreixen quan encara hi ha neu.

De Thymelaea, nom del gènere tipus de la família.

Del grec thýmon, nom emprat per Dioscòrides -en Plini, Thymum- per a diferents plantes aromàtiques, com ara la farigola (Thymus vulgaris); probablement relacionat amb el grec thymiáo (perfumar) o, segons Cadevall, amb l'egipci tham, nom d'una herba aromàtica.

Nom dedicat per H. M. Willkomm al descobridor d'aquesta espècie, el cèlebre botànic aragonès Francisco Loscos (1823-1886).

El mot grec érpyllos fou ja emprat per Dioscòrides per a designar una mena de serpoll o farigola, i els autors llatins el traduïren per serpillum; deriva del grec érpo (arrossegar-se), per les tiges decumbents i radicants d'aquesta planta.

Mot grecollatí per a anomenar plantes del gènere Teucrium, format del grec chamai (per terra, nan) i drys (alzina), és a dir, com una alzineta, referint-se a la forma de les fulles. Tanmateix, hom diu que aquesta planta porta el nom de Chamaedrys perquè té les tiges amb dues línies de pèls de llarg a llarg, com la Verònica chamaedrys.

Del llatí nervosus, -a, -um (ple de nervis), per les fulles amb nervis molt sortits i aparents.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser planta vulgar al sud d'Europa.

Zygis és el nom que donà Dioscòrides a un serpoll silvestre de tija no ajaguda, que Clusius assimilà al seu Serpyllum sylvestre Zygis Dioscoridis; d'ací derivà Linné el seu nom específic.

Nom llatí antic d'aquesta planta, en Plini; correspon al grec philýra, de Teophrast.

Del llatí grandis, -e (gran) i folium, -ii (la fulla), de fulles grans.

Del llatí intermedius -a, -um (intermedi), per la magnitud de les flors, compresa entre T. platyphyllos i T. ulmifolia.

Adjectiu format del grec mikrós (petit) i phýllon (fulla), que significa de fulles petites.