Glossari etimològic

Segons de Théis (Glossaire de botanique), del grec rhódos, -ou (la rosa) amb el sufix diminutiu llatí; per la olor a rosa que desprenen les arrels de l'espècie típica Rhodiola rosea.

El gènere Rhodiola fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí roseus, -a, -um (allò referent a la rosa), referint-se al mateix que el nom genèric, és a dir, la olor a rosa dels arrels i no al color de les flors, més aviat groguenques o vermelloses.

Del grec rhódon, -ou (rosa) i déndron, -ou (arbre), pel port arbustiu de diverses espècies i les flors grans i rosades. En l'Antiguitat rhododendron  era principalment el baladre. Segons Plini, era sinònim de nerion i era un arbust de fulles semblants a les del llorer i flors que s'assemblen a la rosa. Però també es deia rhododendron una planta pòntica "que produeix una mel que provoca la follia" i que podria ser una azalea (Rhododendron ponticum).

El gènere Rhododendron fou publicat per C. Linné en 1753.

Del llatí ferrugineus, -a, -um (de ferro), pel color de rovell que tenen les fulles en llur revers.

Del llatí rhus, rhois (en grec, rhoús), és el nom del sumac; es deriva, igual que rosa, del celta rhudd (vermell), pel color del fruit. En Dioscòrides s'aplica també a una "gramínia que creix als camps i a les teulades", que Plini anomena phoenicea herba i que molts autors identifiquen amb Lolium perenne. Segons Plini, el Rhus dels grecs no té nom equivalent en llatí i diu que és un arbust amb fulles de murtra al qual anomena frutex coriarius, sens dubte el roldor (Coriaria myrtifolia).

El gènere Rhus (Anacardiaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754) –qui, a més, hi inclou els tournefortians Toxicodendron i Cotinus.

Del llatí corium, -i (el cuiro), perquè és planta empleada pels assaonadors.

Mot probablement procedent de l'àrab ribas o del persa riwas (de gust àcid), nom que a l'Orient rebia un ruibarbre (Rheum ribes, poligonàcies). Sembla que el nom apareix per primer cop a Occident a la segona meitat del segle XIII, en una traducció al llatí que feu Simó Januensis de l'obra de Ibn Sarabi o Serapió el Jove Liber Serapionis aggregatus in medicinis simplicibus..., i el nom fou adoptat per les oficines de farmàcia, però aplicat a plantes molt diferents, com són els agrassons o ribers (Ribes sp. pl.), potser pels seus fruits àcids i unes propietats medicinals semblants. J. Cadevall no creu desencertat suposar-ne un parentiu amb berberis, del qual bé podria ser anagrama, per analogia dels fruits.

El gènere Ribes fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per la seva estació.

Grossularia, -ae era el nom que, en llatí medieval, rebien els ribers, agrassons o grosellers. Deriva del llatí clàssic grossula, -ae que es un diminutiu de grossus , -i (figa immadura). Aquí, grassularia, que és nom femení, es troba en aposició, és a dir, sense concordança amb el nom genèric.

Del llatí petraeus, -a, -um (que viu entre les pedres), pel seu lloc d'habitació. En llatí clàssic, aquest adjectiu feia referència a diferents ciutats construïdes en les roques, la més famosa de les quals és Petra.

Del llatí ruber, rubra, rubrum (vermell), pel color dels fruits.

Epítet compost del llatí uva, -ae (el raïm) i crispus, -a, -um (eriçat), perquè els fruits s'assemblen a grans de raïm i sovint són eriçats.

Del llatí ricinus, -i (la paparra) i també el nom amb qué Plini anomena al ricí (Ricinus communis) i les seves llavors, per la semblança que tenen amb aquell insecte.

Del llatí communis, -e (comú, vulgar), perquè es refereix a l'espècie vulgar, la correntment coneguda.

Dedicada al jardiner Jean Robin que la introduí a França en 1601.

Del grec pseudés (fals), per no ser la veritable acàcia.

Dedicada a J. J. Roemer (1763-1819), botànic, metge i naturalista suís, col·laborador de Schultz.

Del llatí hybrida, que vol dir híbrid, barrejat, procedent de pares d'espècies diferents. Potser perquè se li van trobar caràcters barrejats. Cadevall creu que aquest epítet no hi és escaient (nomen ineptum).

Pel color dels pètals.

Nom creat per a aquest gènere de les Iridàcies per G.F. Maratti en 1772; dedicat a Ròmul, fundador i primer rei de Roma, per haver trobat la primera planta d'aquest gènere als camps de Roma.

És el Crocus bulbocodium de Linné. Veieu Bulbocodium.

Dedicada a Fabio Colonna –llatinitzat, Fabius Columna– erudit i cèlebre botànic napolità, autor del Phytobasanos (1592), obra botànica on foren emprats per primer cop gravats en coure, de gran format, on les il·lustracions contenien sovint detalls de flors, fruits, etc.

Adjectiu del llatí botànic ramiflorus, -a, -um (que fa les flors a les branques de la planta, no pas als brots joves); del llatí ramus, -i (branca, ram) i flos, floris (la flor). Aquí al·ludeix que la inflorescència és sovint ramosa.

Nom d'origen i significat desconeguts. Segons J. Cadevall, podria provenir del llatí ros, roris (rosada) en el sentit d'aigua clara, i ripa, -ae (la ribera), per viure a la vora d'aigües dolces la major part de les espècies.

El gènere Rorippa fou publicat en 1760 per J. A. Scopoli, que en prengué el nom de C. Gesner.

Linnè havia classificat aquesta planta com Sisymbrium nasturtium-aquaticum. Quan la planta fou reclassificada dins del gènere Rorippa, li van mantenir sencer l'epítet específic. La primera part és el nom que Plini donava a aquesta planta i la segona fa al·lusió al seu hàbitat particular, del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic, que viu al aigua).

Del llatí Pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per trobar-se al Pirineu i als seus contraforts.

Del llatí sylvestris, -e (del bosc), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), per viure al bosc.

Del llatí rosa, -ae, nom donat pels romans a la flor del roser, i, per extensió, també a aquesta planta.

Adjectiu compost del grec adén, -enós (glàndula) i el sufix -phóra (que porta, proveït de), és a dir, glandulosa.

Del llatí agrestis, -e (campestre, de pagès) derivat de ager, agri (el camp cultivat), per la seva estació.