Glossari etimològic

Del llatí tuberosus, -a, -um (tuberós, que té tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació), per l'arrel tuberosa, engruixida.

Del grecollatí nerium, -ii que, en Dioscòrides i Plini, era el nom d'una planta de fulles metzinoses i flors semblants a les de la rosa (Rosa sp. pl.), que sens dubte era el baladre (Nerium oleander). El mot sembla relacionat amb el grec nerós, -á, -ón (humit), ja que creix a les rambles i torrenteres; Dioscòrides precisa que viu no només als jardins sinó també a llocs marítims i vores de rius.

El gènere Nerium fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Mot del llatí medieval, d'origen incert, amb què es coneixia el baladre (Nerium oleander). Dioscòrides i Plini feien servir per a aquesta planta noms grecs com nérion i rhodódendron. Isidor de Sevilla (S. VI-VII d.C.) explica que la gent vulgar li deia lorandrum, perquè les fulles s'assemblen a les del llorer, i considerava aquest mot una forma corrupta de rhododendron. L'afegitó posterior olea- podria referir-se a una lleugera semblança de les fulles amb les de l'olivera. Una altra teoria afirma que seria una forma llatinitzada d'un mot compost del grec ollýo (matar) i anér, andrós (home), per ser una planta molt tòxica per als humans. El botànic italià Luigi Anguillara (1512-1570) ja citava l'Oleander flore rubro i l'Oleander flore albo, és a dir el baladre de flor vermella i el de flor blanca.

Gènere dedicat per Agustin N. Desvaux, en 1814 a l'apotecari i botànic francès Jacques A. N. Denesle (1735-1819), fundador en 1787 d'un jardí botànic a Poitiers.

Del llatí panicula, -ae, diminutiu de panus, -i (espiga), i el sufix -atus, -a, -um (semblança), per la forma de inflorescència.

Gènere de les solanàcies creat per M. Adanson (1763), sense aclarir el motiu del nom, però, sens dubte, en homenatge a Nicandre de Colofó, metge i poeta grec del seg II a.C., autor, entre altres, de Theriaca, sobre els remeis contra les mossegades de serps i altres animals verinosos, i Alexipharmaca, sobre els verins i els seus antídots. El nom de Nicandre ve del grec nikáo (vèncer, ser superior) i anér, andrós (home, mascle).

Epítet del llatí botànic format del gènere Physalis (solanàcies), amb els sufix -ódes (semblant a),sinònim de -oídes, per la semblança amb les plantes d'aquest gènere.

Gènere dedicat a Jean Nicot, seigneur de Villemain (1530-1604?), conseller de la Cort de França i introductor del tabac en aquell país en el segle XVI. Nomenat ambaixador a Portugal en 1559, hi va conèixer el tabac (Nicotiana tabacum) i en va cultivar a Lisboa. Segons sembla va enviar tabac en pols (rapè) per a guarir les migranyes del monarca Francesc II, fet que contribuí a difondre l'ús del tabac entre la cort francesa i després a tota Europa.

El gènere Nicotiana fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Del llatí glaucus, -a, -cum (de color verd barrejat amb blanc), al·ludint a les fulles glauques.

Del llatí rusticus, -a, -um (rústic, campestre), perquè és una planta cultivada.

Nom, aquí en aposició, d'etimologia incerta. Sens dubte és la forma llatinitzada pels botànics del castellà tabaco. Segons el diccionari de la RAE, el mot deriva de l'àrab tubaq i, abans del descobriment d'Amèrica, s'aplicava a diferents herbes que marejaven o adormien. Tanmateix, altres creuen que prové de tobago, paraula d'origen caribeny amb què els indígenes, segons uns cronistes, anomenaven el tub de fulles que feien servir per aspirar pel nas el fum del tabac; i, segons altres, la planta que es cremava per produir-ne.

Diminutiu del llatí niger (negre); es a dir, negreta, pel color de les llavors.

Nom geogràfic: de Damasc.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o França), per la seva habitació.

Forma diminutiva del llati nigritia, -ae (negror), derivat de niger, -gra, -grum (negre, fosc), amb el sufix diminutiu -ella; com si diguéssim negreta, pel color negrós de les flors.

Del llatí niger, -gra , -grum (negre,fosc), al·ludint al color fosc de les flors.

El gènere Nonea (Boraginàcies) fou creat per F.K. Medikus en 1789 sense donar-ne cap explicació, si bé la majoria dels autors pensen que hi volgué honorar el metge i botànic alemany Johann Philipp Nonne (1729-1772), autor de Flora in territorio Erfordensi indigena (Erfurt, 1763). Si és així, el nom s'ha transmès erròniament (amb una n). Pot ser per això, altres aventuren que prové del grec nonéa, -as, que en algunes còpies del Pseudo-Dioscòrides apareix com a nom alternatiu d'ánchousa (vegeu Anchusa), i en altres, d'onokleían, del qual nonéa seria una corrupció.

Adjectiu compost del grec mikrós, -á, -ón (petit) i ánthos, -ou (flor), al·ludint a les flors menudes d'aquesta planta.

Del llatí pullus, -a, -um (fosc), pel color porpra fosc de les flors.

Del llatí vesicarius, -a, -um (referent a la bufeta), derivat de vesica, -ae (bufeta), probablement pel calze inflat en la fructificació; Altres l'atribueixen que la planta s'havia fet servir per a les dolences de l'aparat urinari.

Del grec nýmfe (nimfa), perquè viu en aigües quietes, en comparació amb les nàiades, divinitats de les aigües corrents. Nymphaía, és el nom en grec del nenúfar. Segons Dioscòrides, sembla que li van dir així perquè, com a les nimfes, li agraden els llocs aquosos.

Del llatí albus (blanc), pel color de les flors.

Del nom del gènere Nymphaea.