Glossari etimològic

Lycopsis, -idis és el nom grecollatí d'una planta compost del grec lýcos, -ou (el lobo) i, segons alguns, ópsis (aspecte, aparença externa), per ser planta molt vellosa; segons uns altres, el segon component seria el verb hápto, en futur hápso (collar, atacar), es a dir, 'que ataca al llop', malgrat no ser planta verinosa. Segons Dioscòrides i Plini, era una planta tota ella asprosa, de fulles semblants a les de l'enciam, però més llargues i grosses, i de tija llarga i erecta amb moltes ramificacions, amb flors petites de color porpra, que s'ha suposat que era una llengua de bou (Echium italicum).

El nom genèric Lycopsis fou establert per Linnè (1737), sense donar-ne cap raó, en substitució d'Echioides de Tournefort (1703) i Rivinus en Ruppius (1718).

Terme del neollatí botànic derivat d'arvum, -i (el camp conreat), perquè sol fer-se en aquests indrets.

El nom Lycopus el va fer servir per primer cop Leonhart Fuchs en 1545 com a sinònim de la Cardiaca o herba de mal de cor (Leonurus cardiaca). Tournefort en desautoritzà aquest ús, però aprofità el nom per a un nou gènere de plantes que, més endavant, Linné revalidà. I el mateix Tournefort explica que el nom ve dels mots grecs lýkos, -ou (llop) i poús, podós (peu, pota), com si diguéssim "planta semblant a una pota de llop"; Potser per la remota semblança de les fulles d'aquesta planta amb el peu d'aquella bèstia.

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una planta europea.

Nom encunyat per P. Loefling per a classificar l'espècie L. spartum; Té relació amb el grec lýgos (vara de vímet), per les tiges primes i flexibles de la planta, però també de lygóo (tòrcer, trenar), per l'ús que hom en fa en cistelleria i corderia.

Del llatí spartum, -i (l'espart), per la semblança amb aquesta planta; és la Spartum herba alterum, de l'Écluse.

Lysimachia, -ae és el nom llatí que antigament rebien diferents plantes: segons Plini, seria la salicària (Lytrum salicaria); en Dioscòrides, segons C. Bauhin, seria la de flors grogues, Lysimachia lutea major (Lysimachia vulgaris); però també s'ha aplicat a Parietaria officinalis. Plini n'atribueix el descobriment al rei Lisímac (no diu quin d'ells) i cita també la llegenda segons la qual la planta apaivaga els bous que es barallen al coble, com denota l'etimologia de lysimachia, del grec lýsis (separació, dissolució) i máche (lluita).

El gènere Lysimachia fou publicat per Carl Linné a Species Plantarum, 1753.

Ephemeron o Ephemerum és el nom que Plini i Dioscòrides donaven a una planta de tija i fulles de lliri i flors blanques o blaves. Ephémeros, en grec, significa 'd'un sol dia, efímer', com si diguéssim, flor d'un dia. Diferents autors pre-linneans designaren també així aquesta espècie, nom que Linné en va mantenir com a epítet, en aposició, en el seu sistema binomial.

Nemorum és la forma del genitiu plural del mot llatí nemus, -oris (el bosc), és a dir, Lysimachia dels boscos; per fer-se, aquesta planta, a les boscúries.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser espècie comuna i vulgar en la major part d'Europa.

De Lythrum, nom d'un dels gèneres d'aquesta família.

Del grec lýthros, -ou (sang vessada), al·ludint, potser, al color purpuri de les flors. En el Pseudo-Dioscòrides és nom alternatiu de lysimácheios o lysimáchios, que, en Dioscòrides, sembla que seria Lysimachia vulgaris i també Lythrum salicaria; i, en Plini, només aquesta, però amb el nom de lysimachia.

Linnè, en Philosophia Botanica, diu que canvia el gènere Salicaria de Tournefort per Lythrum, i que pren el nom del “lýthron” de Dioscórides –mot que, com a nom de planta, no apareix al susdit autor ni tampoc en el Pseudo-Dioscòrides–; i, finalment, el relaciona amb el llatí cruor, -oris (crúor, sang que brolla d'una ferida).

Del llatí flexuosus, -a, -um (sinuós, tortuós), perquè les tiges adopten aquesta disposició.

Dedicada a John Graeffer (1746-1809), botànic alemany, autor d'un catàleg descriptiu de més de 1.100 plantes.

Adjectiu compost d'Hyssopus, nom d'una labiada, l'hisop, i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles.

Salicaria es un nom del llatí botànic, aquí en aposició, compost de salix, salicis (el salze) i el sufix -árius, -a, -um (que té relació amb); probablement per la seva estació, com la dels salzes.

Adjectiu compost de Thymus (la farigola o timó) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles.