Glossari etimològic

Del llatí mollis, -e (bla, suau, flexible), per la suavitat de les fulles.

Del llatí nodosus, -a, -um (nuós), per presentar nusos molt engruixits.

Del llatí palustris, -e (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna) per la seva estació.

Del grec phaiós (bru, fosc) amb desinència llatina, pel color de les flors.

Del llatí pratensis, -e (que viu al prat), derivat de pratum, -i (el prat), per la seva estació.

Del llatí pulverulentus (polsós), adjectiu derivat de pulvis, -eris (pols), pel toment de les fulles.

Del llatí pusillus, -a, -um (molt petit), per la seva petita alçària.

Per la seva estació més o menys pirinenca.

Forma llatinitzada de Herba Sancti Ruperti o Herba Ruperti; dedicada a Sant Robert, per les seves suposades virtuts curatives.

Format del llatí rotundus (rodó) i folius (fulla), és a dir, de fulla rodona, per la forma de les fulles.

Del llatí sanguineus, -a, -um (sanguinós), pel color de les flors.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (que viu al bosc), de sylva o silva, -ae (bosc o selva), per la seva estació silvestre.

Format de Gesneria, nom del gènere tipus d'aquesta família, format per plantes de l'Amèrica tropical.

Del llatí geum, -i nom que Plini donava a una planta d'arrels fines i negres que feien bona olor, probablement G. urbanum (caryophyllata dels autors prelinneans).

Del llarí montanus, -a, -um ( de les muntanyes), per la seva estació, a l'alta muntanya.

Dedicada a l'eximi botànic Carles Pau, de Segorb (València).

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus) per la seva estació pirinenca.

Del llatí reptans, participi present del verb repere (arrossegar-se), pels seus llargs estolons.

Del llatí rivalis, -e adjectiu derivat de rivus, -i (rierol), per la seva estació en llocs humits.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (del bosc), per la seva estació boscana.

Del llatí urbanus, -a, -um, adjectiu deribat d'urbs, urbis (la ciutat), per l'estació de la planta, no apartada de les poblacions.

Del llatí gladiolus, -i (espasa petita), diminutiu de gladius, -ii (espasa de legionari), al·ludint a la forma de les fulles d'aquestes plantes, semblants a una espasa. Plini anomenava gladiolus o cypirus a diferents plantes rizomatoses, entre elles, probablement, G. italicus.

El gènere Gladiolus (Iridaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí communis, -e (comú, freqüent); Linné, en descriure aquest gladiol, el tenia per l'única espècie europea, així considerada realment comuna.

Del llatí Illýricus, -a, -um (de Il·líria –en llatí, Illyria–), perquè, suposadament, viu en aquesta antiga regió de la costa oriental de la mar Adriàtica.

Del llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), perquè la planta hi viu.

Glaúkion és el nom que tenia en grec el Glaucium corniculatum. De glaukós, al·ludint al color glauc o verd blanquinós de la planta.

Del llatí corniculum, diminutiu de cornu (banya), per la forma de la càpsula.

Del llatí flavus (groc), pel color de les flors, entre groc i ataronjat.

Del llatí luteus (groc), pel color de les flors, entre groc i ataronjat.

Nom format del grec gléchon o bléchon, nom del poliol (Mentha pulegium) en l'Antiguitat clàssica. Laguna, en la traducció del Dioscòrides, el relaciona amb el mot grec bleché (bel), perquè a les ovelles els agrada quan floreix i després sovint belen.

Linné va crear el nom Glechoma per a aquest gènere en 1753, amb la voluntat expressa de conservar l'homònim grec.