Glossari etimològic

Dedicat per Linnè a Johan Franckenius (1590-1661), metge i botànic suec, professor de Medicina a la universitat d'Upsala, que publicà el primer catàleg de la flora de Suècia.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), fent al·lusió als pèls de les fulles i del calze.

Del llatí pulverulentus, -a, -um (ple de pols), per la que en recobreix el tronc i les fulles.

Pren nom de l'únic gènere que conté: Frankenia.

Fraxinus, -i és el nom que dona Plini als freixes en general. Es fa derivar del grec fráxis (tanca), perquè sovint els freixes servien per a limitar o tancar les propietats.

El gènere Fraxinus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1754, 1754).

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles aparentment més estretes que les d'altres espècies.

Excelsior, -us és el grau comparatiu d'excelsus, -a, -um (excels, elevat), per la seva alçada considerable. C. Bauhin fou qui primer anomenà aquesta espècie Fraxinus excelsior, sens dubte seguint Teofrast que distingia dues menes de freixe: unum excelsum, procerum..., alterum humilius, minus augescens (un alt, gran... [aquest], l'altre més petit, que creix menys).

Mot del llatí botànic format del llatí fritillus, -i (cornet per a remenar els daus abans de llançar-los) i el sufix -arius, -a, -um (que té relació). Segons Cadevall –que segueix l'opinió de Théis–, per la forma de les flors. Tanmateix, Dodonaeus, qui primer va citar aquest mot, diu que, a la planta que ell anomena Meleagris, alguns li diuen Fritillaria, del llatí fritillus, atribuint-li el significat d'escaquer. També Clusius diu que l'apotecari que li va enviar la planta li explicà que l'anomenava així perquè les taquetes de diferent color de l'anvers dels tèpals recorden un "fritillus".

El gènere Fritillaria fou establert per Tournefort en 1694 i validat en Linné en 1753.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè la planta es fa als Pirineus.

Dedicada a Pierre Edmond Boissier (1810-1885), botànic ginebrí, explorador i estudiós il·lustre de la flora ibèrica i la de l'Orient Mitjà.

D'origen no explicat encara satisfactòriament. Thomas Bartholin (1673) anomenà Herba fumana la planta que, després, Linnè anomenà Cistus fumana, potser pel seu aspecte grisenc, com fumat, del llatí fumus, -i (fum).

Adjectiu del llatí botànic format del gènere Erica i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb un bruc.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), per la seva preferent habitació muntanyenca.

Del llatí levis o laevis (llis) i pes, pedis (el peu), pels pedicels glabres.

Del llatí procumbo (estar estès o ajagut), per les seves branques ajagudes.

Dedicada a Spach, autor del Conspectus Monographie Cistacearum, 1836.

Del llatí viscidus, que com viscosus i viscum (el vesc) deriven del verb visco (untar o fregar amb una substància agafatosa), per les seves fulles glanduloses i enganxoses.

Del nom de la planta en llatí, fumaria, de fumus (fum), per haver-la considerada com un vapor o fum a causa de la seva fesomia i del color blau glaucescent. El nom que té en grec la planta, kapnós, també significa fum.

Del grec mikrá (petita) i ánthos (flor), per les flors petites.

En commemoració del metge i botànic francès Toussaint Bastard (1785-1846)

Del llatí calcar (esperó), perquè el té molt llarg.

Pels pecíols que es cargolen com circells, en llatí capreoli, com cirrosa, de cirrus (rínxol).

Per la disposició compacta de les flors.

En homenatge al metge i naturalista francès Charles Gaillardot (1814-1883).

Per la major grandària relativa de les corol·les.

Pel seu hàbitat predilecte, és a dir, les parets o murs, en llatí, muri.

Linné la considerava l'espècie medicinal per excel·lència. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això Linné el va fer servir per anomenar algunes d'aquestes plantes.

Del llatí parvus (petit) i flos, floris, per les flors ben petites.

Dedicada a S. Vaillant, botànic francès.