Glossari etimològic

Dedicada al naturalista italià Giovanni Batista Triumfetti o Trionfetti (1656-1708), professor de Botànica i director del jardí botànic de la universitat de Roma i autor d'Observationes de Ortu et vegetatione plantarum, Roma, 1685.

Anthericum és un mot del llatí botànic creat per Linné –sense donar-ne cap explicació– en substitució de Phalangium de Tournefort. Sens dubte, prové del grec anthérikos, nom amb què Teofrast i Plini designen la tija de la porrassa (asphódelos, en grec) i Dioscòrides, la flor de la mateixa planta. La primera part del nom, evidentment, està relacionada amb el grec ánthos (flor) i la segona, segons diferents autors, però sense cap justificació, amb el grec rhechós (arbustos espinosos, bardisses). Seguint aquest criteri, el botànic italià Ambrosini diu: "Antherichon, és a dir, flor que naix entre bardisses i tanques".

Aquest nom, potser del llatí medieval, apareix en un comentari al Dioscòrides traduït (1516) per Ermolao Barbaro, aplicat a una planta, anomenada també martegonia, "de flor purpúria, com el lliri", probablement el marcòlic vermell (Lilium martagon).
Format del llatí lilium, -ii (el lliri) amb el sufix -ago, -aginis, que indica relació o semblança. Linnè prengué aquest nom (que és femení i, al binomi, va en aposició) de C. Bauhin que esmenta la Liliago de Cordus com a sinònim del seu Phalangium parvo flore non ramosum.

Plini anomena amb aquest mot, manllevat del grec anthrískos, una planta no identificada, atribuïda al cerfull (A. cerefolium), si bé altres autors l'associen a les agulloles (Scandix australis).

El botànic C. H. Persoon, en 1805, establí el gènere Anthriscus sobre la Scandix Anthriscus de Linné.

Nom, manllevat del grec kaukalís, amb què Plini anomenava a una planta umbel·lífera no identificada.

Del llatí caerefolium o cerefolium, -ii, nom (adaptat del grec chairéphyllon) amb què Plini anomenava a una planta olorosa no identificada, probablement aquesta espècie.

Del llatí sylvestris, -e (silvestre, salvatge), com agrest o bord, per ser una planta verinosa.

Nom grec d'una planta, en Dioscòrides. En grec, anthyllís significa 'planta florida', es relaciona amb anthýllion (floreta) i deriva d'ánthos (flor). Entre els antics rebien aquest nom dues plantes: una de fulles semblants a les de la llentia, que podria ser Cressa cretica (Convolvulàcies), i l'altra que s'ha suposat que seria Ajuga iva (Labiades).

El gènere fou establert per Rivinus i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb les abans mencionades, encara que Dodonaeus i Lobelius incloïen ja entre els seus Anthyllis plantes que avui anomenen així.

Barba Jovis (barba de Júpiter), nom que Plini va donar a una mata o arbust desconegut. Linnè l'hi va posar aquest nom, probablement per les fulles d'aspecte sedós i color gris argentat.

Del nom grecollatí d'una planta, Cytisus i el sufix grec -oídes (que s'assembla), per la semblança.

Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612).

Del llatí mons, montis (la muntanya), per la seva estació.

Adjectiu compost del grec tetra- (quatre) i phýlla (fulla), pel nombre de folíols.

Del llatí vulnerarius, -a, -um (referent a les ferides), derivat de vulnus, -eris (la ferida), perquè es feia servir per a guarir les ferides. J. Bauhin (1541-1612) li va donar aquest nom i Linnè el va conservar com a nom específic en el nou sistema binomial.

Del llatí botànic alpestris, -e (que viu a l'alta muntanya), per la seva estació; sinònim d'alpinus, -a, -um.

Dedicada al botànic francès Jean Michel Gandoger (1850-1926), creador d'un immens herbari, principalment de plantes europees i de la conca mediterrània, que es conserva a la universitat Claude Bernard de Lyon.

Dedicada al botànic portuguès Gonçalo Sampaio (1865-1937), professor de botànica a la universitat de Porto.

Nom grecollatí molt antic d'una planta, probablement els gossets (Antirrhinum orontium), format amb el prefix anti- (igual que, com) i rhin, rhinós (nas, musell), que al·ludiria, segons es diu, a la forma de la corol·la personada, que recorda un musell; si bé Dioscòrides, en la traducció de Laguna, diu que "el fruit s'assembla als morros d'un vedell".

Del grecollatí asarum, nom d'una planta flairosa, en Plini, i el sufix -ina (semblança). És una de les Asarina dels botànics prelinneans, així anomenada per la semblança de les seves fulles amb les de l'Asarum, una aristoloquiàcia.

En honor al botànic francès i monjo dominic Jacques Barrelier (1606-1673).

Del llatí litigiosus, -a, -um (litigiós, que és objecte de disputa), perquè n'ha estat discutida la posició sistemàtica. Derivat del verb litigare (litigar, disputar).

Del llatí majus, comparatiu de magnus (gran), per ésser de talla més gran en relació a les altres congèneres.

Del llatí latifolius, -a, -um (de fulles amples), per tenir les fulles més amples que les seves congèneres. Compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (fulla).

Del llatí mollis, -e (tou, suau), pel toment bla que cobreix la planta.

És l'orontium d'alguns autors antics, que deriven del llatí aurigo (la icterìcia), perquè, suposadament, guariria aquesta malaltia.

Adjectiu del llatí botànic que significa sempre verd, perquè la planta és verd tot l'any; del llatí clàssic semper (sempre) i virens, -entis (que és verd).

En honor de Joan Pertegàs, apotecari de La Sénia (Tarragona), condeixeble, amic i col·laborador del botànic Carles Pau.

Del llatí siculus, -a, -um (sicilià), perquè la planta es fa a Sicília.

Nom del llatí botànic derivat del grec a- (prefix privatiu), phýllon, -ou (fulla) i ánthos, -ou (flor). Teofrast feu servir aphillanthés com a adjectiu per a descriure una planta sense pètals o fulles. Segons C. Bauhin, fou L. Anguillara qui primer (1561) anomenà Aphyllanthes a una planta que no té res a veure amb aquesta. Després, Pena i Lobelius anomenaren Aphyllanthos Monspelliensium a la jonça pel nom, Aphyllanthos, que li havien donat els botànics de Montpeller.

El gènere Aphyllanthes fou establert per Tournefort (1700) i validat en Linné (1753)

Del llatí medieval Monspeliensis, -e (de Montpeller, França). Del nom medieval de la ciutat, Monspelium, entre altres, com ara Monspessulus, Mons Pessulanus, Monte Pestellario, etc. L'origen del nom és molt controvertit. La primera part ve sens dubte del llatí mons, -ntis (mont, mutanya); la segona podria relacionar-se amb els mots llatins pastellum, -i (glast o herba pastell), pistillus, -i (mà de morter) o potser pessullus, -i (pestell, forrellat).