Glossari etimològic

Del llatí incanus (canós, blanquinós) pel toment canós i sedós de la planta.

Del grec makrós (llarg i gruixut) i rhíza (arrel), per la forma del rizoma.

De Massilia, nom llatí de Marsella, al·ludint a la regió on habita.

Del llatí Mons Pessulum, nom de la ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, on es va trobar la planta.  Mospeliensis i monspeliacus són altres epítets sinònims.

Adjectiu del llatí botànic que significa 'amic del guix'; del grec gýpsos (el guix) i l'adjectiu phílos (amic), per preferir les terres guixenques.

De Narbona, en la antiguitat Narbo Marcius, on va ser trobada.

Del grec pénta (cinc) i glottís (la glotis,el gargamelló), pels cinc llegums que ordinàriament presenten els capítols.

Del llatí purpureus (del color de porpra), pel que tenen les flors.

Del grec skorpíos (l'escorpí) i eidés, de eídos (semblant), pel llegum arquejat que simula la cua d'aquell aràcnid.

Vol dir sempre verd. Del llatí semper (sempre) i virens, participi present de vireo (reverdir), pel color verd cendrós de la planta bastant durador per efecte de la persistència dels pecíols.

Gentilici del llatí medieval que significa 'de Catalunya', pel seu lloc d'habitació.

Del llatí de sesamum i aquest del grec sésamon; per la forma del llegum, que recorda la del sèsam.

Del llatí stella (estel o estrella), pels llegums estesos i radiants.

Que poques vegades té dues flors. Dels prefixos llatins sub- (poc, no prou) i bi- (dos), i del substantiu flos, floris (flor).

Del grec tragákantha, de trágos (el boc) i ákantha (espina), al·ludint-se als pecíols espinescents i fortament vulnerants.

Del llatí variabilis (variable), pel seu polimorfisme.

Nom en llatí medieval de la imperatòria (Peucedanum ostruthium). Segons sembla, astrantia estaria emparentat amb struthion, nom grecollatí que els antics donaven a l'herba sabonera, sobre tot Saponaria officinalis, però també Gypsophila Struthium. Gesner y Lobelius anomenaven Astrantia nigra a l'Astrantia major de Linnè. Segons aquest i altres autors, el nom genèric procediria del grec ástron, -ou, (astre, estel), i antíos, -a, -on (que està davant, a la vista, obvi), per la forma tan elegant de l'involucre de la inflorescència, sobre tot de la A. minor.

Del llatí major, majus (més gran), per les proporcions relativament majors de la planta.

Del llatí minor, -oris (més petit), per ser relativament més feble i de menor talla que l'altra espècie.

Del grec astér, astrós (estel) i karpós (fruit), al·ludint a la disposició estrellada del fruit.

del grec sesamoeidés, de sésamon (sèsam) i eídos (forma), per la semblança de les seves llavors amb les de la dita planta.

Segons Linné, en l'Hortus cliffortianus... (1737), és el mêon Athamantikón de Dioscórides, dit també Athamanta o Athamanticum; el que més tard, en Species plantarum... (1753), on crea aquest nou gènere, anomena Athamant[h]a Meum. Segons Plini, es diu així perquè el de més bona qualitat creix en Atamània, regió grega al sud de l'Epir, o bé perquè el va descobrir Atamant, rei de Tebas.

Derivat del grec átraktos,-áktou (fus), atractylis, -ylidis és el nom grecollatí que Dioscòrides i Plini el Vell donen a una planta espinosa de flors grogues, en capítols també espinosos que naixen a l'extrem d'una tija gairebé nua, que las dones feien servir com a fus. La majoria dels autors creuen que es tractaria d'un Carthamus, potser C. lanatus.

El nom genèric Atractylis fou establert per Linné en 1737 i validat en 1753 i 1754 sense cap aclariment, per a plantes que res tenen a veure amb l'anterior, en substitució de Crocodilodes de S. Vaillant. Més endavant, Bubani, derivant-lo d'aquest, l'anomenà Crocodilina.

Del llatí cancellatus, -a, -um (en forma d'enreixat o gelosia), al·ludint a la trama que formen les bràctees externes del periclini.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a l'escassa alçària de la planta.

En llatí, nom que Plini dona a l'armoll, una mena d'hortalissa (Chenopodium album). Segons Cadevall, seria una corrupció llatina del mot atráphaxis, emprat pels clàssics grecs i llatins, que significa no comestible.

Del grec hálimon, segons Dioscòrides, nom d'aquesta planta, el salat blanc, a què C. Bauhin anomenà Halimus latifolius sive fruticosus, i d'on Linné el prengué com a nom específic. El nom prové del grec hálimos, -ou (marí, salat) perquè és planta que sol fer-se al litoral.

Del llatí hastatus, -a, -um (armat amb llança o que s'hi refereix), derivat de hasta, -ae (pica, llança), per les fulles hastades, és a dir, amb l'àpex en punta i amb lòbuls divergents a la base.

Del llatí hortensis, -e (dels horts o jardins) derivat de hortus, -i (jardí, hort), per ésser cultivada als horts com a planta culinària.

Adjectiu compost del grec mikrós, -á, -ón (petit) i ánthos, -ou (flor), al·ludint a les flors menudes d'aquesta planta.