Glossari etimològic

Del llatí vesicarius, -a, -um (referent a la bufeta), derivat de vesica, -ae (bufeta), probablement pel calze inflat en la fructificació; Altres l'atribueixen que la planta s'havia fet servir per a les dolences de l'aparat urinari.

Del grec nýmfe (nimfa), perquè viu en aigües quietes, en comparació amb les nàiades, divinitats de les aigües corrents. Nymphaía, és el nom en grec del nenúfar. Segons Dioscòrides, sembla que li van dir així perquè, com a les nimfes, li agraden els llocs aquosos.

Del llatí albus (blanc), pel color de les flors.

Del nom del gènere Nymphaea.

Mot derivat del riu Obi, a Sibèria, d'on procedeix una espècie d'aquest gènere creat per Joseph Gaertner en De Fructibus et Seminibus Plantarum (1791).

Vegeu Atriplex portulacoides.

Adjectiu del llatí botànic, olotensis, -e (d'Olot), per haver estat descoberta a Olot.

Del nom d'una planta en Plini, odontitis, que creixia als prats i que suposadament calmava el mal de queixal. Derivat del grec odón, odóntos (dent). Els autors suposen que es tracta d'Odontites vernus, l'Euphrasia odontites de Linné.

Del llatí tardà lanceolatus, -a, -um (de forma semblant al ferro d'una llança), al·ludint a la forma de les fulles. Derivat de lanceola, -ae, diminutiu de lancea, -ae (la llança).

Del llatí botànic longuiflorus, -a, -um (de flors llargues), per les corol·les, de tub llargament exert. Compost de longus, -a, -um (llarg) i flos, -oris (flor).

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), per l'època de la florescència.

Del llatí, serotinus, -a, -um (tardà), derivat de serum, -i (el vespre), per florir a la tardor.

Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc) amb què es prepara una pega per a caçar ocells; pels pèls glandulars de la planta que la fan enganxosa al tacte.

Del grecollatí oenanthe, -es (la flor de la vinya, silvestre o cultivada), compost de oiné, -és (vinya, cep) i ánthe, -es (flor, floració). A més, segons  Dioscòrides i Plini és el nom d'una planta que podria ser la pastanaga o, segons altres autors, Filipendula vulgaris o Oenanthe pimpinelloides. 

Del llatí fistulosus, -a, -um (buit, foradat), derivat de fistula, -ae (flauta), pel tronc fistulós, buit, tubulós.

Espècie dedicada al suís Werner de La Chenal (1736-1800), professor de botànica i anatomia a la universitat de Basilea i autor de treballs de botànica i medicina.

Del gènere Pimpinella i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb les espècies del gènere Pimpinella.

Del grec onothéras o oinothéras, mots compostos d'ónos (l'ase) o oínos, (el vi) i théra, -as (caça, presa); nom que entre els antics rebia un arbust gran, de zones muntanyoses, de fulles semblants a les de l'ametller, de flors vermelles com la rosa i d'arrels que, quan s'assequen, fan olor a vi. Segons Teofrast, l'arrel d'aquesta planta, administrada amb vi, fa el caràcter més dols i alegre; i, segons Dioscòrides, que fa aquest nom sinònim d'onágra, l'aigua on l'arrel ha estat en remull, beguda per les bèsties, les assossega i amanseix. Per a uns autors, aqueix arbust seria el baladre (Nerium oleander) i per a uns altres, Epilobium angustifolium o E. Hirsutum.

Tournefort anomenà Onagra a aquest gènere de plantes americanes, però, més tard, a Linnè li va semblar inapropiat i el canvià per Oenothera. Cadevall és de l'opinió que Linnè va fer una interpretació etimològica errònia i que el nom hauria de ser Onothera.

De l'adjectiu llatí biennis, -e (biennal), perquè el cicle vital de la planta dura dos anys.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària de les flors.

Del llatí muricatus, -a, -um (amb punxes), derivat de murex, muricis (múrex i abriülls), pel tronc punxós.

Adjectiu format del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (flor), per la petitesa de les seves flors.

Del llatí roseus, -a, -um (de color rosa), pel color de les flors.

Del llatí suaveolens (de bona olor), format de suavis, -e (suau) i olere (fer flaire), per la olor que fan les flors al capvespre.

Del llatí olea, -ae, derivat del grec elaía, -as (l'olivera i el seu fruit, l'oliva), i aquest de léio (allisar), per la virtut que té l'oli d'allisar les coses untades. Els antics el feien servir tant per a la varietat cultivada com per a la silvestre.

El gènere Olea fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una planta que viu a Europa.

Del llatí sylvestris, o silvestris, -e (salvatge, del bosc), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), perquè creix salvatge als boscos mediterranis.

Del gènere tipus de la família, Olea, que compren l'olivera, un dels arbres característics del sud d'Europa i tota la regió mediterrània.

Del grec omphalódes, éos (semblant al melic), derivat de omphalós, oú, (melic), pels fruits còncaus, amb una depressió que recorda la del llombrígol.

El gènere Omphalodes fou creat per Tournefort (1694) i validat per Ph. Miller (1754).