Glossari etimològic

Del llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia o que hi viu), per ésser planta que creix a Itàlia.

Epítet del llatí botànic que significa 'que habita a la sorra'; derivat del llatí sabulo, -onis (sorra grossa) amb el sufix -cola (que viu a), format del llatí incola, -ae (habitant, resident), fent referència a les sorres costaneres on acostuma a viure la planta.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser comú i vulgar en la major part d'Europa.

Mot relacionat amb el llatí argentum, -i (argent, plata), fent referència a l'aspecte blanquinós que li donen els pels de l'indument. Per alguna raó desconeguda aquest nom s'ha fet terminar en -ae de forma anòmala, en comptes de la forma neutra -argenteum (argentat)- de l'adjectiu argenteus, -a, -um, com correspondria.

D'Eleagnus, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec elaíagnos, -ou, segons Teofrast, nom d'una planta llenyosa que creixia al llac Kopaís (Grècia), que podria ser un salze (Salix sp.) o l'aloc (Vitex agnus-castus). És mot compost de elaía, -as (l'olivera) i ágnos (aloc) o agnós (cast, sagrat), com si diguérem, l'olivera sagrada.
Linné va prendre aquest nom genèric de Tournefort que, al seu torn, l'havia pres de J. Camerarius, fill, que havia cregut veure en l'arbre argentat o cínamom (Elaeagnus angustifolia), la planta de què parlava Teofrast.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per les fulles estretes, comparades amb les de l'E. latifolia del propi Linné.

Segons Cadevall, del grecollatí elatíne, femení de l'adjectiu grec elátinos (de abet) per la forma i disposició de les fulles. Plini anomena així a una herba desconeguda. Segons Dioscòrides, és una planta messeguera o arvense amb fulles com les de l'heura, però més petites i més rodones, cobertes de borrissó; hom suposà que era Kickxia elatine (escrofulariàcies). Linnè creà aquest nom genèric en 1737 assabentat de la diferent aplicació entre els antics, però sense donar-ne cap explicació.

D'Alsine, nom d'un altre gènere de les cariofil·làcies, amb el sufix despectiu -astrum aplicat a diferents plantes per a indicar alguna semblança.

Dedicada a Fabre per Grenier.

Del numeral grec hex (sis) i anér, andrós (home), aquí part masculina de la flor, al·ludint als sis estams.

Linné va prendre aquest nom específic de J. C. Bushaum (1693-1730) que havia pres aquesta planta per un Hydropiper genuí: vegeu Polygonum hydropiper.

Del grec makrós (gran) i poús, podós (peu), per la llargària dels peduncles.

De l'adjectiu llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), per la seva estació.

De Elatine, gènere d'on pren el nom.

Del grec hélos, -eos (estany), i cháris, -itos (joia), com si diguéssim "alegria de l'estany", per tal com aquestes plantes solen vestir de verdor les vores de les aigües estancades.

Acicularis, -e (acicular, en forma d'agulla) és un adjectiu del llatí botànic aplicat, generalment, a les fulles linears i punxegudes, com les dels pins; Aquí, segons Linné –que, en Flora Lapponica (1737) va anomenar la planta com Scirpus magnitudine aciculae (Scirpus de la mida d'una agulleta)– per la mida molt curta de les tiges. El mot deriva del llatí acicula, -ae, diminutiu de acus, -us (agulla).

Del llatí palustris, -e (palustre, propi dels pantans), derivat de palus, paludis (llacuna, maresma), perquè sol fer-se als aiguamolls.

Uniglumis, -e (que només té una gluma) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí unus, -a, -um (un) i gluma, -ae (boll del gra dels cereals), perquè, al contrari que en la subespècie palustris, aquesta només té una sola gluma, escama estèril, a la base de la inflorescència.

Adjectiu del llatí botànic format de quinque (cinc) i flos, floris (la flor) pel nombre més habitual de flors que conté l'espigueta.

El gènere Eleusine fou establert per Joseph Gaertner en 1788 sense explicar-ne l'etimologia. Tanmateix, sembla que té a veure amb Ceres, la deessa romana dels cereals, de sobrenom Eleusine, perquè, a l'antiga ciutat grega d'Eleusis, se celebraven uns ritus (misteris d'Eleusis) dedicats a aquesta deessa, que en grec anomenaven Demèter.

Del llatí indicus, -a, -um (de la Índia i en general d'Extrem Orient), perquè és oriünda d'Àsia oriental i meridional.

Tristachius, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del grec tris (tres cops) i stáchys, -yos (espiga), perquè la inflorescència té sovint tres espigues.

Barcinonensis, -e (de Barcelona), derivat de Barcino, nom llatí de l'antiga ciutat romana; perquè fon descoberta a Barcelona.

Del nom grec élimos, una gramínia, potser el panís (Setaria italica), segons Dioscòrides.

Del llatí repens, -entis, participi present del verb repere (arrossegar-se). És el Triticum radice repente de la Flora Lapponica, de Linné, dit així pel rizoma serpentejant.

Del grec elýo (envolupar), al·ludint a la bràctea floral que envolupa el fruit d'aquesta planta.

Del gènere Empetrum.

Del grec émpetron, segons Teofrast, nom d'una planta que no fa flor. Dioscòrides i Plini també la mencionen. El nom significa literalment 'sobre pedra' –compost de en (en, sobre) i pétros (pedra)– al·ludint al seu hàbitat preferent. Els botànics pensen que podria ser Frankenia hirsuta o F. pulverulenta.

Tournefort ressuscità el nom i l'aplicà en sentit genèric per a dues espècies; mot i concepte que respectà Linné.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), perquè, contràriament al que ocorre en l'altra espècie linneana, aquesta té les baies negres.