Glossari etimològic

De l'adjectiu llatí sylvestris, -e (del bosc), per la seva estació.

Del llatí ulmus, -i (om) i follium, -ii (la fulla), per la semblança amb les fulles d'om.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser mol freqüent.

De Tilia, únic gènere de la família autòcton d'Europa.

Gènere dedicat a Miquelangelo Tilli (1655-1740), metge i botànic italià, autor de Catalogus Plantarum Horti Pisani.

Del llatí muscosus, -a, -um (cobert de molsa), derivat de muscus, -i (molsa), per l'aspecte de la planta.

Nom del llatí botànic encunyat per W. Hudson en 1778, dedicat al seu amic, l'enginyer d'obres públiques anglès Thomas Tofield (1730-1779), aficionat a la botànica, que envià a Hudson nombrosos exemplars de plantes de la seva regió natal, Yorkshire, que li serviren per a preparar la seva flora.

Calyculatus, -a, -um (caliculat, amb calicle), format del llatí calyculus, -i (diminutiu de calyx o calix: calze) amb el sufix -atus, -a, -um (dotat de, que en té); sens dubte, per les bractèoles que formen una mena de calicle trilobat i persistent en la base de les flors.

Del llatí pusillus, -a, -um (petitó, insignificant), derivat de pusus, -i (nen petit, marrec), per les dimensions de la planta, més petites que les dels seus congèneres.

Com altres noms enigmàtics encunyats per M. Adanson, aquest també és d'origen o arrel desconeguts. Cadevall creu que podria venir del grec tolýpe (cabdell de llana i carabassa silvestre), amb la mateixa terminació d'altres noms com Crepis o Picris, però no ho relaciona amb cap característica del gènere.

El gènere Tolpis fou publicat per Michel Adanson en l'obra Familles de plantes, Vol 2: 112 (1763).

Del llatí barbatus, -a, -um (barbut, amb barba), per les cerres del plomall dels aquenis centrals.

Del grec tordýlion o tòrdylon, oû (la llavor del sèseli). En Dioscòrides, una mata petita que naix al mont Amano, a Cilícia (sud de Turquia), que els autors moderns suposen que era el Tordylium officinale o el T. apulum.

Del llatí maximus, -a, -um (molt gran o el més gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran, elevat), per l'alçada o grandària relativa de la planta.

Nom genèric creat de forma arbitrària per Michel Adanson en Familles naturelles des plantes (1763); probablement una contracció de Tordylium i Caucalis, gèneres que apareixen juntament amb Torilis en aquesta obra.

Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (camp de conreu), perquè és propi dels camps cultivats.

Del llatí neglectus, -a, -um (menystingut o negligit).

Del grecollatí leptophyllon, -i, nom que Plini donava a una mena de lleteresa. Mot compost del grec leptós (petit) i phýllon (fulla). Leptós equival a minor o minus, en llatí, i així Plini anomena lepton centaurion a la centaura menor o herba de Santa Margarida (Centaurium erythraea).

Del llati nodosus, -a, -um (nuós, que té nusos), adjectiu derivat de nodus, -i (nus), aquí fent al·lusió als nusos de la tija més inflats.

Pier A. Micheli dedicà aquest gènere al seu mentor, el monjo i botànic florentí Bruno Tozzi (1656-1743), abat del monestir de Vallombrosa, interessat principalment pels fongs i autor de Specimina iconum pro Catalogo plantarum Toscaniae, (1703).

Del llatí alpinus, -a, -um (referent als Alps o que hi viu), pel seu lloc d'habitació.

Del grec tráchelion, -ou, diminutiu de tráchelos, -ou (coll), aquí, segons Cadevall, per la corol·la llargament tubulosa.

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), pel color de les flors.

En Plini, nom d'una planta d'aquest gènere, probablement la barba cabruna (Tragopogon porrifolius). Del grec trágos (boc) i pógon (barba), fent al·lusió al plomall dels aquenis quan el capítol és tancat, que sembla una barba de boc.

Epítet del llatí botànic compost de Crocus i folium, -ii (la fulla), perquè les fulles són semblants a les de la safranera (Crocus sativus)

Dedicat al metge, apotecari i botànic francès Martial Lamotte (1820-1883), que fou director del museu Lecoq de Clermont-Ferrand.

Del llatí major, majus (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), fent referència, probablement, als peduncles molt inflats a l'àpex.

Epítet del llatí botànic format de Porrus i fo lium, -ii (fulla), és a dir, de fulles com les del Porrus (un gènere de plantes obsolet, avui dins el gènere Allium).

Del llatí australis, -e (del sud), pel lloc d'habitació, al sud d'Europa. Sinònim de meridionalis, -e.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats o que hi viu), derivat de pratum, -i (el prat), per la seva estació.

Del grec trágos (boc, cabró), però també nom d'una gramínia, que, segons Plini, venia d'Orient i s'assemblava a l'arròs. Segons altres fonts, nom d'una planta espinosa, citada en Dioscòrides i Plini, que s`ha volgut identificar amb Salsola kali, que Linnè anomenava S. tragos.

El nom del gènere Tragos fou publicat per V. A. von Haller (1768), segons alguns autors, per a honorar el metge i botànic alemany Hieronymus Bock (1498-1554), llatinitzat com Hieronymus Tragus; En alemany, bock (boc, cabró).