Glossari etimològic

Del llatí remotus, -a, -um (separat, allunyat), per les espigues molt separades l'una de l'altra.

Del llatí riparius,-a, -um (propi de les riberes), derivat de ripa, -ae (riba d'una corrent d'aigua), per ser una planta riberenca.

Del llatí rostratus, -a, -um (rostrat, bequerut), derivat de rostrum, -i (bec de les aus o esperó dels vaixells de guerra), pels utricles bequeruts.

Rupestris, -e (que viu a llocs rocallosos) és un epítet del llatí botànic derivat de rupes, -is (roca, gruta), pel seu lloc d'habitació preferent, entre les roques.

Dedicada al metge i botànic alemany Johann Christian Daniel Schreber (1739-1810), professor i director del jardí botànic a la universitat d'Erlangen.

Sempervirens, -entis (sempre verd) és un adjectiu del llatí botànic aplicat a plantes de fulla perenne, sempre verdes; del llatí semper (sempre) i virens, -entis (que està verd); aquí, perquè les fulles resten verdes tot l'hivern, fins que neixen les noves.

Stellulatus, -a, -um (com una petita estrella), derivat del llatí stellula, -ae (petit estel), diminutiu de stella, -ae (estrella), pels glomèruls fructífers, amb els utricles més o menys divergents, com petites estrelles.

Del llatí strictus, -a, -um (rígid, dret, que no es doblega), al·ludint a la rigidesa de la tija.

Dei llatí silvaticus, -a, -um (silvestre, del bosc), derivat de silva, -ae (el bosc), perquè sol fer-se en llocs boscosos.

Tomentosus, -a, -um (densament cobert de pels curts i ramificats) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí clàssic tomentum, -i (toment, borrissol) i el sufix -osus, -a, -um, que indica abundància o plenitud; fent referència a l'indument blanquinós dels utricles.

Del llatí umbrosus, -a, -um (ombrívol), derivat de umbra, -ae (ombra), perquè viu en llocs ombrívols.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), perquè floreix al començament de la primavera.

Del llatí vulpinus, -a, -um (de guineu), derivat de vulpes, -is (la guineu), és a dir, càrex de guineu, probablement per la forma de la inflorescència, semblant a la cua d'aquest animal.

Nom en llatí medieval d'algunes plantes; per a Linnè, si més no, la que va denominar C. acaulis. Hi ha qui la relaciona amb 'card' i altres mots derivats d'aquest com ara 'cardina'. Segons la llegenda que explica Olivier de Serres (1539-1619), va rebre el nom en honor de Carlemany, que, havent tingut una visió celestial, va fer-la servir per guarir de la pesta el seu exèrcit; Linnè, per una raó semblant, l'assigna a l'emperador Carles V. En aquest cas el nom vindria de l'adjectiu medieval carolinus, -a, -um (referent a la persona o al regnat d'un Carles), derivat del llatí medieval Carolus (Carles), i aquest del germànic Karl.

El gènere Carlina (Compositae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Epítet del llatí botànic compost de Acanthus, -i (l'acant) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les de l'Acanthus mollis.

Del grec kynára, -as, en llatí cynara, -ae (la carxofera), per la semblança amb aquesta planta.

Paraula formada pel prefix privatiu a- (sense) i del llatí caulis (tija de les plantes), per no tenir-ne o ésser extremament curta.

Paraula formada del llatí caulis, -is (el tronc o tija) i el sufix -escens (que tendeix a), al·ludint a la tija més o menys curta o només incipient.

Del grecollatí corymbus, -i (raïm de flors) -que en botànica anomena un tipus d'inflorescència-, per les calàtides disposades en ample corimbe.

Del llatí Hispanicus, -a, -um (de Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí lanatus, -a, -um (que té llana o borrissol), perquè la planta està coberta d'un toment llanós.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser l'espècie més comuna i coneguda.

Del grec karpésion (bri de palla), derivat de kárphos (palla), per les bràctees interiors de l'involucre, esquamoses, seques com palles.

Del llatí cernuus, -a, -um (capbaix, capcot), pel capítols inclinats. Sinònim de nutans.

Nom compost del grec karpós (fruit) i brootós (mengívol), perquè el fruit és comestible.

El gènere Carpobrotus fou publicat per Nicholas Edward Brown en 1925.

Del llatí edulis, -e (que es menja, mengívol), perquè els fruits són comestibles.

Nom genèric creat per Adanson sense donar-ne cap explicació. Probablement, un epònim de Bartholomaeus Carrichter (1510?-1575), metge de Ferran I i de Maximilià II, emperadors d'Alemanya

Del llatí annuus, -a, -um (anual, que es fa cada any), per ser planta anual.

Del llatí medieval carthamus, -i, el safranó (C. tinctoreus), mot manllevat de l'àrab qúrtum (tintura, quermes o safrà), perquè les flors es feien servir per a tenyir de groc, vermellós o rosat.

El gènere Carthamus (Compositae) fou establert per Tournefort (1694, 1700), i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí lanatus, -a, -um (que té llana o pèl), perquè sol ser planta molt llanuda.