Glossari etimològic

Del llatí sagina, -ae (aliment per a engreixar), nom que Linnè va prendre de Lobelius, qui va denominar Saginae Spergula a l'espèrgula de camp (Spergula arvensis), perquè aquesta planta se sembrava a les pastures de Brabant per a servir d'aliment a las vaques. Cadevall creu que el gènere Sagina va rebre el nom per antífrasi, ja que són plantes que, per la seva petitesa, de poc poden servir per a pasturar.

Formació llatinitzada del grec apétalos, de la privativa a- (sense) i petalós (pètal); per tenir els pètals molt petits i fins.

Del llatí ciliatus, -a, -um (amb celles) de cilium, -ii (la cella), és a dir, que té cilis o pels disposats com les celles.

Per la seva estació litoral.

Del llatí procumbere (ajeure's), pels troncs ajaguts.

Del llatí subula, -ae (alena), per la forma de les fulles.

Salicornia, segons el Diccionari etimològic de J. Coromines, ve del llatí tardà salicorneum (el salicorn i altres plantes semblants); nom compost del llatí sal, salis (sal) i cornu, -us (banya). Aquest nom fou emprat per primera vegada per Rembert Dodoens, en la seva Stirpium Historia (1583), i indica que ve de salicorne, nom vulgar francès, de la planta (Salicornia europaea s.l.). Tournefort en va prendre el nom i Linné el va acceptar.

Emerici és el genitiu singular d'Emericus, -i, cognom llatinitzat del naturalista i botànic francès Joseph Emeric (1763-1855).

Salix, -icis és el nom dels salzes en llatí. Potser relacionat amb el verb salire (saltar, però també llucar, rebrollar), per la capacitat d'aquestes plantes de fer tanys i créixer ràpidament.

El gènere Salix fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí albus, -a , -um (blanc), per les rames novelles i les fulles, blanques, sedoses.

Epítet del llatí botànic que vol dir gris fosc, format amb el prefix atro- (obscur) i l'adjectiu cinereus, -a, -um (cendrós), fent referència al borrissol grisenc que cobreix les fulles i branquillons joves.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color porpra); segons Linné, pels vímets, generalment d'un color sanguini coral·lí.

Salvia, -ae és el nom llatí de les sàlvies en sentit genèric, relacionat amb salvus, -a, -um (sa, indemne) i salvere (trobar-se bé), per considerar-la de gran valor per a guarir les més diverses malalties.

El gènere fou publicat per Linné en 1753.

Dioscòrides i Plini mencionen una planta medicinal d'Etiòpia, amb les fulles semblants a les de la blenera (Verbascum sp.); els autors pre-linneans suposen que és aquesta sàlvia, i d'ells prengué el nom Linné, en identificar la seva espècie amb Aethiopis foliis sinuosus de C. Bauhin. El terme està relacionat amb el terme grecollatí Aethiops, -opis (etíop, abissini, negre, referint-se en general a l'Àfrica subsahariana). Entre altres aethiopis, Plini esmenta una planta màgica no identificada, també anomenada merois per considerar-la pròpia de Meroe (a l'actual Sudan).

Del llatí glutinosus, -a, -um (enganxós), derivat de gluten, glutinis (cola d'enganxar), per ésser planta viscosa, glutinosa.

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals.

Del llatí pratensis, -e (dels prats), perquè sol fer-se als prats.

Derivat del nom vulgar d'aquesta planta (segons C. Bauhin, Horminum Sclarea dictum, és a dir, "Horminium anomenat Sclarea"), que Linné va prendre com a nom específic.

Del llatí valentinus, -a, -um (de la ciutat de València), per haver estat descoberta al país Valenciá.

És una de les Verbenaca dels autors prelinneans, així dites per tenir les fulles semblants a les de la Verbena.

Compost d'Horminus i el sufix grec -ídes (semblant a), perquè recorda, pel seu hàbit, l'Horminum pyrenaicum.

Adjectiu del llatí botànic derivat del llatí clàssic veriticillus, -i (la tortera o pes en forma de disc o rodanxa ajustat al capdavall del fus de filar per a fer-lo girar millor); o de verticillum, -i (vèrtebra), relacionat amb vertex, verticis (vèrtex); aquest adjectiu significa disposat radialment entorn a un nus de la tija; en aquest cas només de forma aparent, per les flors disposades en verticil·lastres distants.

Sambucus o sabucus, era el nom llatí d'aquesta planta. Entre els romans, la sambuca era un instrument de corda, com una arpa, fet de fusta d'aquest arbre que, segons Plini, no té més que pell i ossos.

L'espècie Sambucus fou publicada per Linné en 1753.

D'ebulus, -i, nom de la planta en llatí. Aquí en aposició.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre), probablement pel color dels fruits madurs.

Del llatí racemosus, -a, -um (ple de raïms o arraïmat), al·ludint a la inflorescència o disposició de les flors.

Nom en llatí d'una planta desconeguda. Segons Plini, era el nom que els druides donaven a una planta que creix en llocs humits i que els gals feien servir com a remei contra les malalties de porcs i bous. El mot té probablement un origen celta, sam (saludable) i mos (porc). Altres teories, menys consistents, el fan derivar del llatí sanum, -i (sa) i olus, eris (la verdura), per les qualitats d'aquesta planta anomenada en català dolceta i enciamet de la Mare de Déu (Samolus valerandi). Linné, amb poc fonament, el relaciona amb l'illa de Samos i la terrissa que s'hi produïa: samiolus, -a -um (fet a Samos).

El gènere Samolus, fou establert per Tournefort i validat per Linné en Species Plantarum, 1753.

Linné va prendre el nom de l'espècie de Jean Bauhin (Historia Plantarum, 1650-1651), que havia dedicat aquesta planta al seu parent, amic i col·laborador, l'apotecari i botànic francès Valerand Dourez.

Sanguisorba és el nom en llati medieval de les pimpinelles (Sanguisorba oficinalis i S. minor). Leonard Fuchs fou qui primer denominà així aquesta planta. La majoria dels autors fan venir el nom del llatí sanguis, -inis (sang) i sorbere (xuclar) perquè, a causa de l'àcid tànnic que conté, es feia servir com a hemostàtic (per a estroncar la sang). Però potser que, més aviat, estigui relacionat amb l'antic nom, sorbastrella, que rebien a Itàlia dites plantes, compost de sorbus, -i (el server o servera) i -astrella, forma diminutiva del sufix despectiu -aster, -astra, -astrum (no genuí, silvestre), perquè les fulles recorden les dels severs de fulla dividida, principalment Sorbus domestica.

El gènere Sanguisorba fou publicat per Carl Linné en 1753.