Glossari etimològic

Del grec paionía, forma femenina de paiónios que vol dir curatiu, saludable o medicinal. Paeonius era un déu grecoromà de la medicina.

Del grec mikrós (petit) i karpós (fruit), al·ludint a la mida petita del seus fol·licles.

Per la seva extensa àrea de dispersió.

Fa referencia al seu únic gènere.

Nom llatí de la rosella i del cascall.

De hispidus (setós, pelut), pels pèls rígids de la càpsula.

Perquè viu a la regió alpina.

Nom que dóna Plini a una espècie d'anemone, per la semblança. També hi ha qui ho fa venir del grec árgemon (núvol als ulls), pel seu antic ús per a guarir afeccions dels ulls.

Del llatí clava (maça), per la forma de la càpsula.

Del llatí dubius (dubtós), per la dificultat de distingir-lo d'altres espècies afins, especialment de P. obtusifolium, amb la qual es confon fàcilment.

Del llatí hybrida (de raça mixta). Segons Cadevall, hybridum hi resulta mal aplicat (nomen ineptum).

Pels lòbuls de les fulles, que són arrodonits i obtusos.

Del grec rhoiás -ádos (que vessa, que s'escola) que, aplicat a l'espècie, significa que s'esfulla fàcilment, fent referència a la caducitat dels embolcalls florals.

De setiger (setós), pels pèls blancs i rígids de les fulles.

Perquè el suc de la planta, o sigui, l'opi, fa adormir.

De Papaver, nom del principal gènere.

Del llatí Parnassus, muntanya de Grècia on, segons la mitologia, habitaven les muses; per la seva habitació a les muntanyes.

Gènere creat per Tournefort a partir del nom d'una herba (grec: agróstis en to Parnásso, llatí: gramen Parnassi) que, segons Dioscòrides i Plini, creix al mont Parnàs, i que molts botànics del segle XVI van suposar que es tractava de la parnàssia o fetgera blanca (Parnassia palustris)

Del llatí paluster, palustris (del llac), per la seva estació, de llocs humits i pantanosos.

Del grec phaké o phakós (llentia), derivat del verb phágo (menjar), per la forma de la llavor. En Dioscòrides, és una altra lleguminosa mengívola.

Per la seva habitació als Alps i, en general, a les altes muntanyes, .

Derivat d'astragalus amb el sufix -ina (que pertany o s'assembla a), pel seu aspecte semblant al d'aquesta planta.

Del llatí australis (meridional, del sud) i aquest d'auster (vent del sud); per la seva habitació relativa.

Nom grecoromà donat pels antics a diverses plantes lleguminoses, entre elles el pèsol. És diminutiu de phaselus, que també significa barqueta, per la semblança del llegum.

De l'adjectiu llatí coccineus (de color grana o escarlata), pel color que generalment presenta la corol·la.

Pels seus raïms de moltes flors.

Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser l'espècie que més freqüentment es cultiva.

Del grec platýs (estès, aplanat); i kapnós, en latín capnos (la fumària), per la forma del fruit, que es deprimit, aixafat.

Per la inflorescència espiciforme. Spicatus és el participi del verb llatí spico que significa disposar en forma d'espiga.

Del grec psoraléos (sarnós), per les glàndules que presenta i a les quals es deu la seva mala olor.

Del llatí bitumen, bituminis (betum), per la seva característica mala olor, com d'asfalt. Segons Plini, bitumen es una mena de fang fluid, enganxós i tenaç, que conté una part de sofre, i brollava del llac Asphaltites (com anomenaven els grecs i romans el Mar Mort, a Judea), raó per la qual, a la paraula, se li atribueix un origen hebreu.