Glossari etimològic

De Najas, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec naiás, -ádos –en llatí najas, -adis (nàiada)–, nom de les nimfes que, segons la mitologia grecoromana, habitaven les fonts, rius, llacs, etc., perquè són plantes que, com aquelles nimfes, viuen a les aigües; Encara que n'hi ha d'hàbitat salobre.

Del llatí gracillimus, -a, -um (molt prim), superlatiu de gracilis, -e (gràcil, prim), al·ludint a la primesa de tija i fulles.

Del llatí minor, -us (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), per ésser més petita, comparada amb una altra del mateix gènere.

Nom emprat per Teofrast i Dioscòrides per a anomenar diferents plantes d'aquest gènere; com també fa Plini, que el deriva del grec nárke (letargia, ensopiment) per l'olor forta, d'efecte narcòtic, que exhalen. El nom també es relaciona amb la mitologia grecollatina:  Narcís era un jove de gran bellesa que menyspreava qualsevol proposició amorosa; com a càstig per la seva arrogància, els deus van fer que s'enamorés de la seva pròpia imatge reflectida en un estany; absort, acabà capbussant-se en cerca de si mateix i, havent-hi mort ofegat, en aquell mateix lloc va nàixer la formosa flor que porta el seu nom.

El gènere Narcissus (Amaryllidaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del castellà junquillo, nom vulgar de diferents plantes amb fulles o tiges fines i flexibles que recorden les dels joncs;  diminutiu de junco (jonc), derivat del llatí iuncus, -i. Linné va crear aquest nom femení, potser prenent-lo de Clusius, qui explica que al seu Narcissus juncifolius a Espanya li diuen ionquillo, per la semblança de les seves fulles amb els joncs.

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí juncus, -i (el jonc) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles semblants a joncs, junciformes.

Del llatí, poeticus, -a, -um –manllevat del grec poietikós– (propi dels poetes o de la poesia), digne d'ésser cantat per ells, per la bellesa de les seves flors. Dodonaeus suggereix que aquest seria el narcís cantat pel poeta Teòcrit en un dels seus Idil·lis.

Non del llatí botànic format del prefix grec pséudo- (fals) i nárkissos, -ou (narcís) –narcissus, -i, en llatí–. Els botànics pre-linneans donaven el nom de pseudo narcissus a diverses espècies d'aquest gènere de corona floral molt desenvolupada –com és ara aquesta– perquè, suposadament, eren diferents als narcisos dels autors antics. Sembla que fou Dodonaeus qui primer va fer servir el nom per a aquesta espècie, que ell anomenà Narcisus luteus sylvestris, sive Pseudo Narcisus.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de serum, -i (el vespre), per ser una planta autumnal, és a dir, que floreix a la tardor.

De l'italià tazzeta, nom popular que rep aquest narcís i altres semblants al nord d'Itàlia; sens dubte, per la forma de la corona del periant. El nom és diminutiu de tazza (tassa, copa), nom d'origen persa –tast (escudella, tassa, bol)–, arribat a Europa a través de l'àrab tássa. Segons Linné, el nom d'aquesta planta, a Suècia, era "tazette, cosa que n'explica la grafia.

Nom creat pel botànic alemany P.H.G. Möhring en 1742 per a la planta que el metge danès del segle XVII Simón Paulli havia anomenat Gramen norvegicum ossifragum. El propi Möhring explica que Teofrast i Plini anomenaven nárthex, narthekía i narthékion –que es tradueixen al llatí com ferula (vareta) o bacillum (bastonet)– a plantes dels gèneres Ferula i Asphodelus; i com que la tija rígida i dreta d'aquesta planta recorda una vareta o un bastonet, li semblà escaient dir-li Narthecium.

El gènere Narthecium fou validat per W. Hudson en 1762.

Del llatí ossifragus, -a, -um (que trenca els ossos i trencalòs), mot compost de os, ossis (l'os) i del verb frangere (trencar, destruir), per la creença que el bestiar que pasturava d'aquesta planta emmalaltia dels ossos.

Nasturtium, -ii és el nom amb què Plini anomenava el creixen (Rorippa nasturtium-aquaticum o Nasturtium officinale), mot compost del llatí nasus, -i (el nas), i torquere (tòrcer); perquè els efectes produïts per la seva olor irritant sobre els muscles constrictors del nas fan arrufar el nas.

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Nom neollatí, provinent del sànscrit nirgundi, que rep, a l'Índia, una planta del gènere Vitex. Tàxon descrit per C. Moench.

Del llatí fraxinus (el freixe) i folium (la fulla), per la semblança de les fulles.

Nom compost del grec néos, -a, -on (nou) i de Tinea, nom de dos gèneres: Tinea Spreng. (1820; Flacurtiaceae) i Tinea Biv. (1833; Orchidaceae), dedicats al botànic sicilià Giuseppe Tineo (1757-1812). Quan H.G. Reichenbach, en 1852, volgué dedicar aquest nou gènere al fill, Vincenzo Tineo (1791-1856), proposà el nom Neotinea, com volent dir 'un nou Tinea' o dedicada 'al nou Tineo', el fill.

Del llatí intactus, -a, -um (intacte o inèdit). Link l'anomenà Orchis intacta, perquè, tot i ésser una espècie molt estesa a Europa, mai abans s'havia descrit.

Del grec neossía o neottía (niu d'ocell), al·ludint a la forma del rizoma, curt i amb arrels gruixudes i entortolligades, que podem suggerir el niu d'un ocell.

Del llatí nidus, -i (niu) i avis, -is (ocell), és a dir, niu d'ocell, per la parença de les arrels, gruixudes i entortolligades, que semblen un niu d'ocell. És l'Ophrys Nidus-avis de Linné.

Nom llatí amb què Dioscòrides i Plini anomenaven una planta semblant al poliol (Mentha polegium), però més gran, que alguns autors identifiquen amb Calamintha nepeta. En canvi, el Pseudo-Apuleius i altres autors la identifiquen amb l'herba gatera (Nepeta cataria) o amb la Mentha longifolia. En qualsevol cas, el nom fa referència a Nepet o Nepete, nom d'una antiga ciutat italiana de la regió d'Etrùria, que avui es diu Nepi.

Del llatí botànic Cataria herba (herba gatera), així anomenada pels autors antics, del llatí cattus o catus, -i (el gat); segons explica Dodonaeus, perquè aquest felí, atret per la olor, s'hi refrega àvidament  i, fins i tot, se la menja.

Del llatí nudus, -a, um (nu, despullat), aplicat a plantes glabres; epítet no gaire escaient, en aquest cas.

Del llatí latifolius, -a, -um (que té les fulles amples), adjectiu compost de latum (ample) i folium, -ii (fulla), per les fulles més amples en comparació amb altra o altres espècies del mateix gènere.

Del llatí tuberosus, -a, -um (tuberós, que té tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació), per l'arrel tuberosa, engruixida.

Del grecollatí nerium, -ii que, en Dioscòrides i Plini, era el nom d'una planta de fulles metzinoses i flors semblants a les de la rosa (Rosa sp. pl.), que sens dubte era el baladre (Nerium oleander). El mot sembla relacionat amb el grec nerós, -á, -ón (humit), ja que creix a les rambles i torrenteres; Dioscòrides precisa que viu no només als jardins sinó també a llocs marítims i vores de rius.

El gènere Nerium fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Mot del llatí medieval, d'origen incert, amb què es coneixia el baladre (Nerium oleander). Dioscòrides i Plini feien servir per a aquesta planta noms grecs com nérion i rhodódendron. Isidor de Sevilla (S. VI-VII d.C.) explica que la gent vulgar li deia lorandrum, perquè les fulles s'assemblen a les del llorer, i considerava aquest mot una forma corrupta de rhododendron. L'afegitó posterior olea- podria referir-se a una lleugera semblança de les fulles amb les de l'olivera. Una altra teoria afirma que seria una forma llatinitzada d'un mot compost del grec ollýo (matar) i anér, andrós (home), per ser una planta molt tòxica per als humans. El botànic italià Luigi Anguillara (1512-1570) ja citava l'Oleander flore rubro i l'Oleander flore albo, és a dir el baladre de flor vermella i el de flor blanca.

Gènere dedicat per Agustin N. Desvaux, en 1814 a l'apotecari i botànic francès Jacques A. N. Denesle (1735-1819), fundador en 1787 d'un jardí botànic a Poitiers.

Del llatí panicula, -ae, diminutiu de panus, -i (espiga), i el sufix -atus, -a, -um (semblança), per la forma de inflorescència.