Glossari etimològic

Nom clàssic d'aquesta lleguminosa entre els romans.

Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser comuníssima i coneguda des de la més remota antiguitat.

Del llatí fabaceus, -a, -um, (allò que pertany a les faves o en fa referència), al·ludint als fruits (llegums) similars.

Papilionàcies, del llatí papilio, papilionis (la papallona), per la forma de la corol·la, que s'hi assembla.

De Fagus, nom del gènere tipus d'aquesta família, coneguda abans com a Cupuliferae al·ludint a l'involucre –anomenat cúpula– que guarneix la base dels fruits d'aquestes plantes o els envolta per complet.

Fagus és el nom amb què els llatins anomenaven al faig, però també la seva fusta i el fruit. Nom emprat per quasi tots els autors pre-linneans i que Linné acceptà a Species Plantarum (1753)

De l'adjectiu llatí silvaticus, -a, -um (silvestre, del bosc), derivat de silva, -ae (el bosc), perquè forma boscúries.

Del llatí ferula, -ae (bastó, canya) i també el nom de diverses umbel·líferes, principalment la canyaferla (Ferula communis), pel tronc llarg i dret. El poeta romà Horaci feia servir el mot per a la palmeta amb què els mestres castigaven als alumnes, potser perquè feia més soroll que mal; raó per la qual alguns autors el relacionen amb el verb ferire (ferir, colpejar).

Del llatí communis, -e (comú, vulgar), per ser l'espècie més freqüent del gènere.

Fel llatí ficus, -i, nom que els romans donaven a la figuera cultivada i al seu fruit.

Del llatí carica, -ae, una mena de figa seca procedent de Cària, antiga regió al sud-oest d'Àsia Menor. Plini feia servir el mot en el sentit genèric de figa.

Nom que prové del llatí filum, -i (fil) amb el sufix -ago que indica analogia amb el mot precedent; fent referència a l'indument de pèls fins que cobreixen les plantes d'aquest gènere.

El gènere Filago fou establert per Pehr Loefling en 1753.

Epítet derivat del llatí arvum, -i (camp conreat), creat pels botànics, per analogia amb altres, com hortensis, -e (que creix a l'hort), per a referir-se a plantes campestres, es a dir, que creixen als camps de cultiu.

Del llatí congestus, -a, -um (amuntegat, acumulat), al·ludint a la forma en que les nombroses tiges ajagudes s'agrupen en rodals més o menys densos o, potser, pels capítols petits, densament agrupats en glomèruls.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o de França), perquè hi viu, encara que no en sigui exclusiva, com podria deduir-se.

Del llatí germanicus, -a, -um (d'Alemanya), pel seu lloc d'habitació; derivat de Germania, -ae, nom que donaven els romans a la regió més enllà del Rin, actualment Alemanya.

Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per ser aquesta una espècie de petites dimensions.

Del llatí pyramidatus, -a, -um (en forma de piràmide), pels capítols agrupats en glomèruls dins un involucre en forma de piràmide invertida.

Epítet del llatí botànic per a descriure els òrgans foliars en forma d'espàtula o cullera, és a dir, amb la meitat inferior més o menys estreta i que s'eixamplen cap a la part superior, com les fulles d'aquesta planta, subespatulades. Ve del llatí spathula o spatula, -ae, diminutiu de spatha o spata, -ae (espasa).

Mot del llatí medieval compost de filum, -i (fil) i pendulus, -a, -um (que penja). Segons sembla, aquest nom es recull per primer cop a l'Antidotarium del metge italià Nicolaus Praepositus (s. XII) referint-se a Filipendula vulgaris, denominació recollida per Dodonaeus, i que, segons A. Laguna, fa referència a les tuberositats de les arrels, que semblen penjar d'un fil.

Del llatí botànic ulmarius, -a, -um (semblant a un om), derivat d'ulmus, -i (l'om). Nom donat per l'Écluse, per la semblança dels segments florals d'aquesta planta amb les fulles de l'om.

Del llatí foeniculum, -i, nom del fonoll en Plini,  diminutiu de foenum, -i (fenc, farratge), per la delicadesa de les fulles.

Piperitus, -a, -um és un epítet del llatí botànic derivat del llatí piper, -eris (el pebre), fent referència a les qualitats aromàtiques de la planta. Piperitis, en Plini, és el gingebre.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una planta que es troba a tot arreu.

Nom del llatí medieval que apareix en Mattaeus Silvaticus (1285–1342). Nom compost del llatí fraga, -orum (maduixes i també els fruits de l'arboç) i el sufix -aria que indica relació, possessió o semblança. La maduixera també es coneixia com a herba fraga o herba fragi.

Adjectiu derivat del llatí collis, -is (turó), indicant l'estació de la planta.

Del llatí sterilis, -e (estèril), perquè, un cop caiguts els pètals de les flors, els fruits són gairebé invisibles.

Del llatí vescus, -a, -um (mengívol), derivat del verb vescor (menjar). Son sinònims, esculentus, -a, -um i edulis, -e.

Del llatí viridis, -e (verd, fresc).

Paraula del llatí botànic derivada del verb llatí frangere (trencar, fragmentar), al·ludint al caràcter fràgil del seu brancatge.

Gènere de les ramnàcies establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754); Tournefort pren el nom de Mattioli (1565) i Dodonaeus (1583). Al seu torn, J. Bauhin (1650) escriu que és “anomenada frangula perquè les branquetes, en especial les joves, fàcilment es trenquen.”

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie relativament comuna.