Terme Sort descending | Descripció del terme | Glossari |
---|---|---|
Sagina | Del llatí sagina, -ae (aliment per a engreixar), nom que Linnè va prendre de Lobelius, qui va denominar Saginae Spergula a l'espèrgula de camp (Spergula arvensis), perquè aquesta planta se sembrava a les pastures de Brabant per a servir d'aliment a las vaques. Cadevall creu que el gènere Sagina va rebre el nom per antífrasi, ja que són plantes que, per la seva petitesa, de poc poden servir per a pasturar. |
Etimològic |
Sagina apetala | Formació llatinitzada del grec apétalos, de la privativa a- (sense) i petalós (pètal); per tenir els pètals molt petits i fins. |
Etimològic |
Sagina apetala subsp. ciliata | Del llatí ciliatus, -a, -um (amb celles) de cilium, -ii (la cella), és a dir, que té cilis o pels disposats com les celles. |
Etimològic |
Sagina maritima | Per la seva estació litoral. |
Etimològic |
Sagina procumbens | Del llatí procumbere (ajeure's), pels troncs ajaguts. |
Etimològic |
Sagina subulata | Del llatí subula, -ae (alena), per la forma de les fulles. |
Etimològic |
Salix | Salix, -icis és el nom dels salzes en llatí. Potser relacionat amb el verb salire (saltar, però també llucar, rebrollar), per la capacitat d'aquestes plantes de fer tanys i créixer ràpidament. El gènere Salix fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Salix alba | Del llatí albus, -a , -um (blanc), per les rames novelles i les fulles, blanques, sedoses. |
Etimològic |
Salix atrocinerea | Epítet del llatí botànic que vol dir gris fosc, format amb el prefix atro- (obscur) i l'adjectiu cinereus, -a, -um (cendrós), fent referència al borrissol grisenc que cobreix les fulles i branquillons joves. |
Etimològic |
Salix elaeagnos subsp. angustifolia | Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes. |
Etimològic |
Salix purpurea | Del llatí purpureus, -a, -um (de color porpra); segons Linné, pels vímets, generalment d'un color sanguini coral·lí. |
Etimològic |
Salvia | Salvia, -ae és el nom llatí de les sàlvies en sentit genèric, relacionat amb salvus, -a, -um (sa, indemne) i salvere (trobar-se bé), per considerar-la de gran valor per a guarir les més diverses malalties. El gènere fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Salvia pratensis | Del llatí pratensis, -e (dels prats), perquè sol fer-se als prats. |
Etimològic |
Salvia verbenaca | És una de les Verbenaca dels autors prelinneans, així dites per tenir les fulles semblants a les de la Verbena. |
Etimològic |
Sambucus | Sambucus o sabucus, era el nom llatí d'aquesta planta. Entre els romans, la sambuca era un instrument de corda, com una arpa, fet de fusta d'aquest arbre que, segons Plini, no té més que pell i ossos. L'espècie Sambucus fou publicada per Linné en 1753. |
Etimològic |
Sambucus ebulus | D'ebulus, -i, nom de la planta en llatí. Aquí en aposició. |
Etimològic |
Sambucus nigra | Del llatí niger, -gra, -grum (negre), probablement pel color dels fruits madurs. |
Etimològic |
Sambucus racemosa | Del llatí racemosus, -a, -um (ple de raïms o arraïmat), al·ludint a la inflorescència o disposició de les flors. |
Etimològic |
Samolus | Nom en llatí d'una planta desconeguda. Segons Plini, era el nom que els druides donaven a una planta que creix en llocs humits i que els gals feien servir com a remei contra les malalties de porcs i bous. El mot té probablement un origen celta, sam (saludable) i mos (porc). Altres teories, menys consistents, el fan derivar del llatí sanum, -i (sa) i olus, eris (la verdura), per les qualitats d'aquesta planta anomenada en català dolceta i enciamet de la Mare de Déu (Samolus valerandi). Linné, amb poc fonament, el relaciona amb l'illa de Samos i la terrissa que s'hi produïa: samiolus, -a -um (fet a Samos). El gènere Samolus, fou establert per Tournefort i validat per Linné en Species Plantarum, 1753.
|
Etimològic |
Samolus valerandi | Linné va prendre el nom de l'espècie de Jean Bauhin (Historia Plantarum, 1650-1651), que havia dedicat aquesta planta al seu parent, amic i col·laborador, l'apotecari i botànic francès Valerand Dourez. |
Etimològic |
Sanguisorba | Sanguisorba és el nom en llati medieval de les pimpinelles (Sanguisorba oficinalis i S. minor). Leonard Fuchs fou qui primer denominà així aquesta planta. La majoria dels autors fan venir el nom del llatí sanguis, -inis (sang) i sorbere (xuclar) perquè, a causa de l'àcid tànnic que conté, es feia servir com a hemostàtic (per a estroncar la sang). Però potser que, més aviat, estigui relacionat amb l'antic nom, sorbastrella, que rebien a Itàlia dites plantes, compost de sorbus, -i (el server o servera) i -astrella, forma diminutiva del sufix despectiu -aster, -astra, -astrum (no genuí, silvestre), perquè les fulles recorden les dels severs de fulla dividida, principalment Sorbus domestica. El gènere Sanguisorba fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Sanguisorba minor | Del llatí minor, -oris (més petit) perquè té menys alçària, comparada amb S. officinalis. |
Etimològic |
Sanguisorba minor subsp. balearica | Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per haver-se documentat la troballa de la planta a l'illa de Mallorca. |
Etimològic |
Sanguisorba officinalis | Pel seu ús medicinal. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això, Linnè el va fer servir per a anomenar algunes d'aquestes plantes. |
Etimològic |
Sanicula | Nom de la planta en llatí medieval, que es fa derivar del llatí sanus, -a, -um (sa, guarit), amb el sufix diminutiu, per les virtuts curatives, sobre tot vulneràries, que se li atribuïen. El gènere Sanicula fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Sanicula europaea | Del llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per ser-ne una planta autòctona. |
Etimològic |
Santolina | Nom d'origen poc clar que la majoria d'autors fan derivar del llatí Sanctum Linum (el Sant Llenç), fent referència a les nombroses virtuts remeieres atribuïdes a la planta. Altres, com ara De Theis en Glossaire de Botanique, el relacionen amb el llatí santones, -um, nom dels habitants d'una regió de la Gàl·lia, com una deformació de santonina. El gènere Santolina fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Santolina benthamiana | Dedicada al gran botànic anglès George Bentham (1800-1884), que va herboritzar als Pirineus en 1925, i autor de Catalogue de plantes indigènes des Pyrénées... |
Etimològic |
Santolina chamaecyparissus | Del grec chamaikypárissos (xiprer nan), nom d'una planta vermífuga que podria ser aquesta o Tanacetum vulgare; per la semblança de les fulles amb les dels xiprers. |
Etimològic |
Santolina chamaecyparissus subsp. pecten | Del llatí pecten, -inis (la pinta), per la disposició en dues fileres de les divisions foliars. |
Etimològic |