Terme Sort ascending | Descripció del terme | Glossari |
---|---|---|
Dolichos melanophthalmos | Del grec mélas, mélanos (negre) i ophthalmós (ull), per les seves llavors blanques, amb el llombrígol circuït de negre. |
Etimològic |
Dolichos | En Hipòcrates i Teofrast, dólichos, de l'adjectiu grec dolichós (llarg), és el nom d'una lleguminosa, al·ludint segurament a la llargària dels llegums. |
Etimològic |
Dittrichia viscosa | Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per la substància agafallosa que segreguen la tija i les fulles. |
Etimològic |
Dittrichia graveolens | Del llatí graveolens, -entis, que vol dir d'olor forta, mot compost de l'adverbi grave (amb força) i olens (que fa flaire), fent referència a la forta olor que en desprenen les fulles. |
Etimològic |
Dittrichia | Gènere dedicat al botànic alemany Manfred Dittrich (1934-2016), especialista en Asteràcies i que fou director de l'herbari del jardí botànic de Berlin. El gènere Dittrichia fou publicat pel botànic suís Werner Rodolfo Greuter en1973. |
Etimològic |
Dipsacus silvestris | Del llatí silvestris, -e (salvatge, inculte), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), pel seu lloc d'habitació i per contraposició a D. sativus. |
Etimològic |
Dipsacus pilosus | Del llatí pilosus, -a, -um (pelut), fent referència als pels curts i rígids a la part de la tija sota el capítol. |
Etimològic |
Dipsacus fullonum | Del llatí fullo, -onis (bataner, paraire), en genitiu plural, és a dir 'cardó dels paraires', perquè els capítols ovoides i amb les esquames de punta ganxuda es feia servir des de l'antiguitat per a cardar la llana |
Etimològic |
Dipsacus | Dioscòrides i Plini anomenaven dipsacos una planta de tiges i fulles espinoses, i flors reunides en capítols també espinosos, com un eriçó; sens dubte, es referien al cardó D. fullonum i a altres espècies del mateix gènere. El mot deriva del grec dípsa, -es (la set), segons sembla perquè a l'aixella de les fulles, connates, sempre queda aigua de la pluja o de la rosada que es pot beure. En grec clàssic, dipsakós, -oú significava mal de ronyons o diabetis, malaltia que causa molta set. El gènere Dipsacus, fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Dipsacaceae (Dipsacàcies) | De Dipsacus, el gènere tipus de la família. |
Etimològic |
Diplotaxis virgata | Del llatí virgatus, -a, -um (ratllat, llistat), derivat de virga, -ae (vara, verga) i interpretat pels botànics en el sentit de dret com una vara, al·ludint a la direcció de les branques o, potser, a la forma i disposició recta dels fruits. |
Etimològic |
Diplotaxis viminea | Del llatí vimineus, -a, -um (fet de vímets), derivat de vimen, -inis (vímet), pel tronc prim, vincladís i quasi nu, subafil. |
Etimològic |
Diplotaxis tenuifolia | Epítet del llatí botànic format del llatí tenuis, -e (fi), quasi gracilis, i follium, -ii (la fullla). |
Etimològic |
Diplotaxis muralis | Del llatí muralis, -e (mural, allò referent al mur), derivat de murus, -i (la paret, el mur), per la seva estació. |
Etimològic |
Diplotaxis erucoides | Del llatí eruca, -ae, nom d'una planta, en Horaci, la ruca (Eruca vesicària), amb el sufix oídes, molt comú en botànica, que indica semblança amb la planta del nom del radical; en aquest cas, que s'assenbla a una Eruca. |
Etimològic |
Diplotaxis | Paraula composta del grec díploos, diploús (doble) i táxis, -eos (ordre, disposició), al·ludint a la disposició ordenada de les llavors en dues files, en cada lòcul de la síliqua, en la majoria de les espècies. |
Etimològic |
Dipcadi serotinum | Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de serum, -i (el vespre), segons conta l'Ecluse, perquè germina a la tardor. |
Etimològic |
Dipcadi | Paraula del llatí botànic, d'origen oriental, amb què es coneixien diferents plantes liliàcies. N'hi ha que la relaciona, per la variant tibcadi, amb l'àrab tibr qarīh (oro puro), pel color més o menys groc del perigoni. El gènere Dipcadi fou creat per F. K. Medikus (1790) per al Dipcadi serotinum exclusivament, sense donar cap raó d'aquest nom; però el mot ja apareixia a Dodonaeus (1569) i a Lobelius (1576) aplicat a altres plantes de la mateixa família que es cultivaven en els jardins de l'època. |
Etimològic |
Diotis maritima | Vegeu Otanthus maritimus. |
Etimològic |
Diotis | Del grec díotos (dues orelles o dues anses), compost de dis (doble) i oús, otós (orella), per les dues orelletes o apèndixs a la base de les flors tubuloses. |
Etimològic |
Digitalis lutea | Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors. |
Etimològic |
Digitalis | En llatí medieval, era el nom de la didalera (Digitalis purpurea); Segons Ambrosini, perquè les flors imiten la forma del didal, coberta amb què les dones es protegeixen els dits quan cusen. La paraula prové del llatí digitale, -is (didal) i aquesta, de digitus, -i (dit). |
Etimològic |
Dictamnus hispanicus | Del llatí hispanicus (espanyol) és a dir, espècie d'Espanya. |
Etimològic |
Dictamnus fraxinella | Adjectiu format del llatí fraxinus, nom del freixe, en Plini, per la semblança de les fulles. |
Etimològic |
Dictamnus albus | Del llatí albus (blanc), pel color de les flors. |
Etimològic |
Dictamnus | Del grecolatí dictamnus o dictamnum, nom de diferents plantes labiades similars al poliol i originàries de l'illa de Creta. El mot sembla que està relacionat amb el grec Díkte, nom d'una muntanya de l'est de l'illa. El nom genèric Dictamnus fou adoptat per Linnè (1737), en substitució de Fraxinella, de Tournefort (1694, 1700), seguint el criteri de C. Bauhin i molts altres; I a l'Hortus Cliffortianus (1738), dóna la següent explicació: “Atès que Fraxinella no té res a veure amb Fraxinus [...] m'atinc a aquest antic sinònim disponible” |
Etimològic |
Dianthus valentinus | Del llatí valentinus, -a, -um (de València), per la seva habitació clàssica. |
Etimològic |
Dianthus superbus | Del llatí superbus, -a -um (magnífic, esplèndid), per l'esplendor de les seves flors, grans y oloroses. |
Etimològic |
Dianthus subulatus | Format del llatí subula (alena) i el sufix -atus (en forma de, semblant a), per les fulles en forma d'alena. |
Etimològic |
Dianthus subacaulis | Del llatí sub (un poc, una mica) i acaulis (sense tronc) pels seus troncs curts. |
Etimològic |