Glossari general

Vegeu Anthericum liliago.

Del grec phalarís (escaiola), nom usat ja per Dioscòrides referint-se, probablement, a la P. canariensis. Aquest nom s'ha relacionat amb el grec phálara (pompó, plomall).

Arundinaceus, -a, -um,  adjectiu del llatí botànic format del llatí arundo, -inis (la canya) amb el sufix llatí -aceus, -a, -um (semblant a); perquè, per l'alçària, s'assembla a la canya. Linné va prendre l'epítet de C. Bauhin (Pinax, 1623), que l'anomenava Gramen arundinaceum spicatum.

Del llatí bulbosus, -a, -um (bulbós, tuberós), derivat de bulbus, -i (gemma subterrània engruixida de diferents plantes, com la de la ceba), al·ludint, aquí, als entrenusos engruixits de la base de la tija o al rizoma curt.

Canariensis, -e (de les Illes Canàries) és un epítet geogràfic que fa referència al lloc d’on procedeix la planta tipus. Cadevall l'atribueix a haver-se emprat la grana d'aquesta planta, des de temps immemorial, com a aliment dels canaris, ocells originaris d'aquestes illes. Segons Plini, Canaria, de canis, -is (el gos) –així anomenada pels gossos grans que hi abundaven–,  era el nom d'una de les illes atlàntiques anomenades fortunatae (afortunades).

Del grec brachýs (curt) i stákys (espiga), per la curtedat de la inflorescència.

Coerulescens, -entis (que tira a blau), epítet del llatí botànic format del llatí caeruleum o coeruleum, -i (el color blau) i el sufix -escens (que tendeix a), al·ludint a la coloració de la inflorescència.

Del llatí minor, -us (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), per ésser una planta de grandària relativament petita en comparació amb altres congèneres.

Del llatí nodosus, -a, -um (nuós, ple de nusos), derivat de nodus, -i (nus, llaç),  al·ludint als entrenusos engruixits de la base de la tija.

Paradoxus, -a, -um (paradoxal) és un adjectiu del llatí botànic format del grec parádoxon (absurd, contrari al que hom espera), compost de pará (contra, fora de) i dóxa  (opinió); per tenir en cada fascicle una sola espigueta terminal fèrtil i estèrils les altres, caràcter fora del comú en el gènere.

Del grec phárbe (tintura), pel color de la corol·la, molt variat.

Nom grecoromà donat pels antics a diverses plantes lleguminoses, entre elles el pèsol. És diminutiu de phaselus, que també significa barqueta, per la semblança del llegum.

De l'adjectiu llatí coccineus (de color grana o escarlata), pel color que generalment presenta la corol·la.

Pels seus raïms de moltes flors.

Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser l'espècie que més freqüentment es cultiva.

Nom d'un antic gènere de les orobancàcies, dedicat a Phelypeaux de Pontchartrain (1643-1727), ministre de la cort de Lluís XIV.

Mot d'etimologia desconeguda. En Dioscòrides és el nom d'un arbre  de fulles semblants a les de l'olivera, però més amples i fosques, que s'ha suposat que seria el fals aladern (Phillyrea sp. pl.). Teofrast també anomena així dos tipus de til·lers.

El gènere Phillyrea (Oleaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Epítet compost del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles estretes.

Del llatí latifolius, -a, -um (de fulles amples), per tenir les fulles més amples que les seves congèneres.

Del llatí medius, -a, -um (intermedi, ambigu). És la Phillyrea media de Linnè, perquè té les fulles ni tan amples com P. latifolia ni tan estretes com P. angustifolia.

Del grec phleós, segons Teofrast, una mena de canya dels pantans, que s'ha associat amb diferents espècies de plantes palustres, principalment del gènere Typha. Linné en va encunyar el nom Phleum per a aquest gènere on classificà diverses plantes (entre elles l'espècie tipus, Ph. pratense), que els autors pre-linneans compararen amb la boga i les anomenaren Gramen typhinum o thyphoides, per la forma de la inflorescència en panícula compacta.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i a la zona alpina d'altes muntanyes.

Del llatí arenarius, -a, -um (sorrenc, referent a la sorra), derivat d'arena, -ae (la sorra), perquè la planta es fa en llocs sorrencs.

Del llatí asper, -a, -um (aspre, rude), per les fulles i de la inflorescència, aspres al tacte.

Dedicada al metge i botànic alemany Georg Rudolf Boehmer (1723-1803), professor de la universitat de Wittenberg i un dels precursors de l'anatomia vegetal.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats o que hi viu), derivat de pratum, -i (el prat), perquè la planta es fa als prats.

Phlomís, -ídos o phlómos, -ou, son noms grecs de diverses plantes dels gèneres Verbascum i Phlomis, que servien per a fer blens de llàntia, com ara la phlomis lychnitis de Dioscòrides i Plini. De fet, els botànics pre-linneans, com ara C. Bauhin, confonien sovint uns amb els altres. El terme té relació amb phlox, phlogós (flama) i aquest amb el verb phlégo (encendre, cremar).

El gènere Phlomis fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí fruticosus, -a, -um (molt ramós, arbustiu), derivat de frutex, -icis (arbust, branca), per ésser una planta llenyosa. En botànica aquest adjectiu s'aplica a plantes més o menys llenyoses o semblants a un arbust.

Nom del llatí botànic que significa literalment herba del vent; del llatí herba, -ae (herba) i ventus, -i (vent). En Stirpium adversaria nova (1570), Pena i Lobelius expliquen que herba venti era el nom amb què els apotecaris de Montpeller anomenaven aquesta planta i que feia al·lusió a que les fulles, rere els rigors de l'estiu i la tardor, s'omplen de forats pels quals s'escolen els gèlids vents de l'hivern.

En Dioscòrides i Plini, Lychnitis, -idis, seria un tipus de phlomis —que els botànics han identificat amb algunes espècies del gènere Verbascum—, de fulles gruixudes, velloses i útils per a fer blens de llàntia. Té relació amb el mot grec lýchnos, -ou (la llàntia). Linné va prendre el nom específic de Clusius, qui també anomenava aquesta espècie Phlomis Lychnitis.

De phoínix, -ikos nom grec de la datilera i del fruit, però també fenici, oriünd de Fenícia (Phoiniké, en grec), lloc d'on la van conèixer els grecs.

Adjectiu del llatí botànic dactylifer, -ifera, -iferum (que porta o produeix dàtils comestibles), format del grec dáctylos, -ou (dit, dàtil) i del llatí fero (portar, produir).

Veieu Parapholis filiformis.

Veieu Parapholis incurva.

Del grec phragmítes, nom amb què Dioscòrides anomenava a una mena de kálamos (canya); derivat del grec phrágma, -atos (tanca) perquè sembla que es feia servir per a fer tanques o perquè clou els llocs on es fa.

El gènere Phragmites fou establert per M. Adanson en Familles naturelles des plantes (1763).

Del llatí australis, -e (del migdia, del sud), perquè fou descrita com a planta del sud d'Europa. Derivat del llatí auster, tri (austre, vent del sud). Sinònim de meridionalis, -e.

Del grec Phyllítis (la falguera llengua de cérvol). Segons Dioscòrides, el nom al·ludeix que la planta no té tija ni flor ni fruit, només fulles (phýllon, en grec).

El gènere Phyllitis fou establert per J. Hill en The British Herbal (1757).

De hemionítis, nom grec d'aquesta espècie, que hom fa venir de hemíonos (mul), una mena de mularia herba, emprada en veterinària. Altres fonts n'interpreten l'etimologia com 'euga que engendra un mul', per l'antiga creença que les falgueres a què aplicaven aquest nom eren estèrils. A l'obra Icones Stirpium, Lobelius fa servir aquest nom com a sinònim d'estèril: Hemionitis sive Sterilis (Hemionitis o estèril).

Del llatí botànic sagittatus, -a, -um (que té forma de punta de fletxa), derivat de sagitta, -ae (fletxa, sageta), per la forma de les frondes. Tanmateix, l'adjectiu sagittatus, en llatí clàssic, volia dir ferit per una fletxa, o bé punxant.

Del grec skolopéndra (escolopendra) o skolopéndrion, nom de la 'llengua de cérvol' en Teofrast. Perquè hom hi ha volgut veure alguna retirança amb l'escolopendra o centcames, probablement per la disposició dels sorus alineats com les potes del centcames. Segons algunes fonts, el nom es pot interpretar com 'artròpode dotat de fibló': del grec skólops (fibló), en (en) i hédra (el darrere).

Otto Brunsfels anomenà aquesta planta Scolopendrium i C. Linnè, que el considerava un dels pares de la botànica, el va prendre com a específic del seu Asplenium scolopendrium, com a nom en aposició, per això no concorda al binomi P. scolopendrium.

Nom grecollatí d'una de les nereides, que Richard A. Salisbury (1761-1829) va escollir per pur caprici, per a aquest gènere.

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), per les flors blavoses.

El nom grec physalís, segons el Pseudo-Dioscòrides, seria un sinònim de l'Strýchnon halikákkabon, una planta que se suposa que és la bufeta de gos (Physalis alkekengi). El mot prové del grec phýsa, -es (bufeta), al·ludint al calze membranós persistent que s'infla encloent el fruit.

El nom genèric Physalis fou establert per Linné en 1737, en substitució de Alkekengi de Tournefort (1694, 1700). En Hortus Cliffortianus (1738), Linné n'explica el canvi al·legant que Physalis és un sinònim grec que apareix en Dioscòrides i altres autors antics, mentre que Alkekengi és un nom bàrbar, és a dir, no clàssic.

Alkekengi era el nom àrab d'aquesta planta. Potser una deformació del mot grecollatí halicacabus, -i, amb que els romans anomenaven la morella (Solanum nigrum). Línné el va conservar com a epítet d'aquesta espècie en substituir-lo com a genèric (vegeu Physalis).

Del llatí científic peruvianus, -a,  -um (peruà), per ser una planta oriünda de Perú.

Adjectiu compost del grec tetra- (quatre) i phýlla (fulla), pel nombre de folíols.

Del grec phýsa (bufeta) i anthyllis, nom d'un gènere de les fabàcies, per la semblança amb aquestes plantes i pel calze vesiculós.

Dioscòrides i Plini anomenen phyteuma a una planta que consideren afrodisíaca, que sembla que seria els pebrots de ruc (Reseda phyteuma). Linné va establir aquest gènere per a plantes que no hi tenen res a veure i explica que el nom està relacionat amb el grec phýteuma (allò que està plantat), relacionat amb phyteúo (plantar) i phytón (planta). Cadevall tradueix phyteuma com "planta vigorosa", per l'arrel forta i carnosa de diverses espècies.

Espècie dedicada al cirurgià militar i botànic Joseph Charmeil (1742-1817?) que, amb aquesta planta, va fer assajos orientats a la curació de malalties venèries.

Epítet del llatí botànic que significa literalment "de fulles de gramínia", al·ludint a les fulles estretes i fines d'aquesta planta, com solen tenir-les les gramínies.

Epítet del llatí científic format del llatí hemisphaerium, -ii (cúpula, semiesfera), amb el sufix llatí -icus, -a, -um (propi de), al·ludint-ne a les inflorescències semiesfèriques. Hemisphaerium és un mot d'arrels gregues: prefix hémi- (mig) i spháira, -as (globus, pilota, esfera).

Adjectiu del llatí botànic, orbicularis, -e,  format del diminutiu orbiculus, d'orbis, -is (cercle), per la forma arrodonida de la inflorescència. En llatí clàssic seria orbiculatus, -a, -um.

Del llatí ibericus, -a, -um (de Hispània o Ibèria), per ser una planta pròpia de la Península Ibèrica.

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat de spicare (fer espigues o posar en forma d'espiga), per les inflorescències espiciformes.

Mot híbrid format del grec phytón (planta) i del llatí medieval lacca, -ae (goma laca), una mena de resina importada d'orient per a fer vernissos; pel color vermell carmesí dels fruits, que recorda el d'aquella substància. Aquesta paraula hauria arribat a través de l'àrab lakk amb el mateix significat.

El gènere Phytolacca fou establert per Linné en 1753.

Per ser, la planta, originària del nord del continent americà.

Del llatí botànic decandrus, -a, -um (que té deu estams), format del grec déca (deu) i anér, andrós (home, mascle), perquè les flors tenen deu estams.

Dioicus, -a, -um (que té dues cases) és un adjectiu del llatí botànic, derivat del grec dioikéo (viure separats), format del prefix di- (a part,separat) i oikós, oú (la casa), perquè les flors masculines i les femenines d'aquesta planta naixen en peus diferents.

De Phytolacca, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Picnomon seria una contracció o síncope del grecollatí pycnocomon, segons Plini, nom d'una mena de Scabiosa, format del grec pyknós (dens, espès) i kóme (cabellera), literalment "d'espessa cabellera", perquè el fruit té un papus plomós i dens; o, segons altres, perquè tot ell està molt proveït d'espines.

El nom del gènere va ser creat per M. Adanson en 1763 sobre la base del P. Acarna de Cassini.

Probablement del grec ákorna, en llatí acorna, nom que Teofrast i Plini donen a una planta espinosa semblant a un card. Aquí és nom en aposició, sense concordança amb el nom genèric.

En Plini picris, -idis era una mena d'enciam o xicoira silvestre, amargant. Del grec pikrós (amarg).

El gènere Picris fou establert en 1753 per Carl Linné.

Epítet del llatí botànic format del gènere Echium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança amb les plantes d'aquest gènere,

Epítet del llatí botànic format del gènere Hieracium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança a les plantes d'aquest gènere.

Subespècie dedicada al botànic francès Dominique Villars (1745-1814).

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), per ser-ne aquestes muntanyes l'habitació preferent.

Dit de l’òrgan que és pelut, que té pèls.

Nom del llatí tardà amb nombroses variants, com ara pipinella, pipenilla, pipinilla, pepenilla, peponilla, etc., per a referir-se a plantes d'aquest gènere, però també a Sanguisorba minor (Rosàcies). Sembla que es va aplicar a aquesta perquè les fulles tendres, que es menjaven, tenien sabor a cogombre, en llatí pepo, onis. Tanmateix, alguns autors prelinneans van fer una interpretació diferent del text del Dioscòrides i van anomenar així a una apiàcia que avui coneixem com Pimpinella major. Segons Linné, en Philosophia botanica (pág. 166), seria una deformació o alteració del llatí, potser del diminutiu bipinnella, -ae, fent referència a fulles bipinnades ("bipnnatis foliis"), si bé no en són, pròpiament.

Del llatí anisum, -i, nom d'aquesta planta entre els botànics antics i que Plini ja donava a una planta umbel·lífera. Linné en recull el nom antic i el manté com a epítet específic en aposició del nou nom genèric.

del llatí magnus, -a, -um (gran), fent referència a la grandària de les fulles o al port de la planta.

Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), per tenir les fulles més grans o per ser la planta més gran que la resta dels congèneres.

Del llatí peregrinus, -a, -um (estranger); considerada així per Linnè, ja que no es trobava al seu país.

Adjectiu compost del llatí saxum, -i (roca, roc) i frangere (trencar), al·ludint a l'estació de la planta: llocs pedregosos de les muntanyes.

Del grec trágion, -ou (una planta fètida), en llatí tragion, -ii, nom amb què Plini anomena a una planta desconeguda, que alguns autors han volgut identificar amb aquesta espècie.

De Pinus, nom del gènere tipus d'aquesta família.

f. Molts pins.

Toses (Ripollès)

m. Pineda. Bosc de pins.

Arnes (Terra Alta)

v. Omplir-se de pins.

Saldes (Berguedà)

m. Pi roig amb branques fins avall de la soca.

Buielgues (Alta Ribagorça)
Gavàs (Alta Ribgorça)

f. Fullaraca de qualsevol pi.

Llinars del Vallès (Vallès Oriental)

f. Fullaraca de pi.

Boí (Alta Ribagorça)

f. Bosc de pins.

Toses (Ripollès)

adj. Pertanyent o relatiu als pins.

m. Pi petit.

Margalef (Priorat)
Toses (Ripollès)

Del llatí pinguiculus, -a, -um (grasset) diminutiu de pinguis, -e (gras, greixós), al·ludint a les fulles glanduloses d'aspecte viscós o untuós. Segons diuen, prové del llatí medieval pinguicula herba (Pinguicula vulgaris). Tanmateix, Gesner afirma en De raris et admirandis herbis (1555) que fou ell qui li va posar el nom.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per ésser planta dels Alps, i d'altres muntanyes del Centre i Nord d'Europa.

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per tenir las flors més grans que les de les seves congèneres.

Adjectiu geogràfic del llatí botànic derivat de Dertosa, nom en Plini de l'actual ciutat de Tortosa (Catalunya).

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ésser la més comuna o vulgar del gènere.

A les falgueres que tenen les fulles dividides, el segment de primer ordre (o del folíol).

Fulla dividida on els lòbuls o els segments es disposen a banda i banda d’un eix medial, el nervi, com les barbes d’una ploma.

Dit també de la nervació constituïda per un nervi medial gros del qual arrenquen lateralment els nervis secundaris.

Fulla dividida on els folíols es disposen a banda i banda d’un eix medial o raquis.

Fulla dividida de forma pinnada on les divisions no són completes i no arriben no arriben a l’eix central, el nervi principal.

Dit de la fulla pinnatinèrvia dividida en lòbuls poc profunds.

Dit de la fulla que presenta nervació pinnada.

Fulla pinnada en que les divisions ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn del limbe i el nervi medial, sense atènyer el nervi.

Fulla pinnada en què les divisions atenyen el nervi.

A les falgueres amb fulles dividides, segment de darrer ordre (vegeu també pinna).

f. Bosc de pins.

Sant Aniol d’Aguja (Garrotxa)

De pinus, -us o pinus, -i, nom llatí dels pins.

Epítet geogràfic del llatí botànic format amb el nom de la ciutat síria d'Halep o Alep, per haver-se conegut allà primer que en altres llocs.

Mot d'origen incert. De fet, Antonio Turra, qui primer descrigué l'espècie en Giornale d'Italia espettante alla Sciencia Naturale (1764), no en dona pas cap explicació. De Théis, en Glossaire de botanique (1810), citant Mattioli, diu que mugo o mugum és el nom d'aquest arbre als Alps meridionals. Tanmateix, altres interpretacions més recents, el relacionen amb el francès musguet (muguet), que seria un diminutiu del mot àrab musk (mesc), relacionant la flaire d'aqueixa planta odorífera amb el caràcter aromàtic de les agulles i la fusta d'aquest pi.

Del llatí uncinatus, -a, -um (uncinat, ganxut), derivat de úncus, -i (ganxo), per la forma dels escudets de les pinyes.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc); és la traducció del nom vulgar, pi negre, amb què sol ésser designat als Alps orientals. 

Dedicat al metge i naturalista alemany, establert a Montpeller, Philipp Salzmann (1781-1851). Salzmanii (de Salzmann) és la forma de genitiu del cognom llatinitzat salzmanius, -ii.

Plini designava amb el mot pinaster una mena de pi bord, en tant que el pi de llei era anomenat simplement pinus; D. Solander –un dels deixebles de Linné– aplicà el nom de Plini a aquesta espècie.

Pinea o nux pinea és el nom que donava Plini als pinyons per antonomàsia, els d'aquesta espècie.

Del llatí sylvestris, o silvestris, -e (silvestre, del bosc, que no es cultiva), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), perquè viu als boscos i en fa.

Òrgan fructífer dels pins i d’altres coníferes que conté les llavors, els pinyons; es tracta d’una branca de creixement limitat (curt), fèrtil, on les fulles de la branca corresponen a les bràctees de la pinya, a la base de les quals hi ha els primordis seminals o òvuls que un cop fecundats donaran els pinyons (les llavors).

f. Pinya de pi roig o de pinassa, caiguda i esbardellada.

Vilanova de Sau (Osona)

Mot compost del grec pípto (caure) i athér (arista).

El gènere Piptatherum fou encunyat per Palisot de Beauvois en 1812 per a classificar el Milium coeruleum de Desfontaines, al·ludint-ne al caràcter caduc de les arestes.

Veieu Oryzopsis coerulescens.

Veieu Oryzopsis miliacea.

Veieu Oryzopsis paradoxa.

Del grecollatí pistacia, -ae, (festuc) considerat com una alteració de fousiaq, nom àrab de l'especie principal.

El nom genèric Pistacia (Anacardiaceae) fou adoptat per Linnè (1737) en substitució de Terebinthus de Tournefort (1694, 1700), sense cap explicació, a més d'incloure-hi el gènere tournefortià Lentiscus.

Del llatí lentiscus, -i (el llentiscle) que deriva del verb lentescere (ser agafallós), al·ludint al màstic que dóna la planta.

Nom grecollatí de la planta que dóna la resina anomenada del seu nom, trementina, deformació de 'terebentina'.

Òrgan en forma de matràs o de ma de morter, format per un carpel tancat sobre ell mateix i per un conjunt de carpels soldats; consta típicament d’ovari, estil i estigma.

Del llatí pisum, -i (pèsol), nom amb què Columel·la anomena aquest llegum; en grec, písos o píson.

Adjectiu del llatí botànic derivat de arvum, -i (el camp treballat), per la seva estació.

Forma comparativa neutra del llatí elatus, -a -um (alt, aixecat), per la relativa major llargària dels peduncles.

Del llatí sativus, -a, -um (allò que se sembra), per ser una planta freqüentment cultivada.

Tipus de fruit sec capsular que s’obre transversalment separant-se’n una part superior a manera de tapadora.

Disposició dels òvuls a l’ovari; pot ser:

• Parietal si són units a les parets de l’ovari
• Central si s’uneixen a un eix central de l’ovari
• Axial si l’ovari té lòculs (cavitats separades per parets)
• Basal si son inserits a la base de l’ovari

m. Arbre molt jove.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Perles (Alt Urgell)
Sales de Llierca (Garrotxa)

f. Planta remeiera.

Olot (Garrotxa)

Planta anual, biennal o perenne que no es lignifica ni a la base.

De Plantago, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del llatí plantago, -inis, nom de diferents plantes d'aquest gènere. Té relació amb planta, -ae (la planta del peu). Ambrosini relata que els autors llatins prenen el nom de la planta del peu per l'amplada de les fulles, que recorden la planta del peu, i perquè les fulles tenen unes línies, com solcs, semblants a les que veiem a la planta del peu.

El  gènere Plantago fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí albicans, -antis (albicant, que blanqueja), participi actiu del verb albicare (tornar-se blanc) i aquest de albus, -a , -um (blanc), per l'aspecte blanquinós d'aquesta planta.

Del llatí arenarius, -a, -um (sorrenc, referent a la sorra), derivat d'arena, -ae (la sorra), perquè la planta viu preferentment en llocs sorrencs.

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata o que en sembla), derivat d'argentum, -i (plata), sens dubte per l'indument argentat de les fulles.

Espècie dedicada per Allioni al seu deixeble i col·laborador al jardí botànic de Torí, el metge Ludovico Bellardi (1741-1826).

Dedicada a Jacques-Philippe Cornut (1606-1661), metge i botànic francès, autor de la primera relació de plantes del Canadà, Canadensium Plantarum... Historia..., seguida de la primera flora de París, Enchiridion botanicum parisiense (1635).

Nom grecollatí que Dioscòrides i Plini aplicaven a una herba estesa al terra, amb les fulles feses, que alguns autors han identificat amb la cervina (Plantago coronopus). Segons Laguna, va rebre aquest nom perquè té les fulles feses com els peus de la cornella. Del grec koróne, -es (la cornella) i pous, podós (el peu).

Crassifolius, -a, -um (de fulles gruixudes, crassifoli), és un adjectiu del llatí botànic compost del llatí crassus, -a, -um (gros, espès) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a les fulles gruixudetes, crasses, d'aquesta planta.

Del grec lagós, -ón (llebre) i pous, podós (peu), el nom grecollatí lagopus el fan servir Dioscòrides i Plini per a una planta que creix als horts o als camps de cultiu, i que els botànics antics identificaven amb Trifolium arvense o T. sylvaticum. Tanmateix, Linné va prendre aquest nom específic de C. Bauhin qui anomena la planta Plantago angustifolia, panícula lagopi, al·ludint a les inflorescències d'aquesta planta, peludes com les potes de la llebre.

Del llatí lanceolatus, -a, -um (en forma de llança), al·ludint a la forma de les fulles.

Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), per tenir les fulles més grans que la resta dels congèneres.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del mar o dels seus voltants), per viure preferentment a les zones costaneres o litorals.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps i, per extensió, de l'alta muntanya), perquè la planta viu als Alps, en llatí Alps, -is i Alpes, -ium .

Del llatí serpentinus, -a, -um (serpentí, referent a la serp o que, com ella, s'estén fent ondulacions), probablement pels rizomes llargs i serpentejants d'aquesta planta, com afirma P. Fournier (1948). Diverses Serpentaria dels botànics pre-linneans i la Serpentina de Dodonaeus pertanyen al gènere Plantago.

Del llatí medius, -a, -um (intermedi), probablement per considerar-la intermèdia entre el grup de les Plantago latifolia i el de les Plantago angustifolia de C. Bauhin.

Monospermus, -a, -um (d'una sola llavor) és un adjectiu del llatí botànic format del grec mónos (un de sol, únic) i spérma, -atos (llavor), pels fruits en càpsula monosperma.

Del grec psýllion, -ou, nom d'una planta que, segons Dioscòrides i Plini, feia unes llavors semblants a les puces, que els botànics han volgut identificar amb alguna espècie del gènere Plantago, principalment P. afra i P. sempervirens. El nom té relació amb el grec Psýlla, -as (la puça).

Subulatus, -a, -um (subulat, en forma d'alena) és un epítet del llatí botànic, derivat de subula, -ae (l'alena), amb el sufix -atus, -a ,-um (semblant a), per la forma de les fulles, linears i afuades a l'àpex.

Petita planta que ha germinat fa poc i és en estat juvenil.

f. Conjunt de plantes d’una mateixa espècie. Els trèmols fan plapades.

Meranges (Cerdanya)

De Platanus, nom de l'únic gènere d'aquesta família.

Mot del llatí botànic format del grec platýs (ample, estès) i del llatí botànic anthera (antera), derivat del grec ánthos (flor), al·ludint, probablement, als pol·linis, amplament distanciats per la base.

Adjectiu del llatí botànic format del prefix llatí bi- (dues vegades) i folium, -ii (la fulla), perquè només sol tenir dues fulles.

Del plátanos, on (en llatí, platanus, -i) nom vulgar d'aquestes plantes a l'antiguitat clàssica. Probablement derivat del grec platýs (ample), al·ludint a la forma de la capçada.

El gènere Platanus fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí orientalis, -e (de l'orient), per la procedència –diferents regions del sud d'Àsia– d'aquesta espècie, des d'on es va estendre a Europa.

Del grec platýs (estès, aplanat); i kapnós, en llatí capnos (la fumària), per la forma del fruit, que es deprimit, aixafat.

Per la inflorescència espiciforme. Spicatus, -a, -um és el participi passat del verb llatí spicare que significa disposar en forma d'espiga.

Que fa diversos capítols.

Pèls al capdamunt d’una llavor.

Derivat del nom del gènere representatiu d'aquesta família, Plumbago.

Plumbago, -inis és el nom llatí d'una planta així anomenada perquè era reputada excel·lent per a guarir el plumbum, una malaltia dels ulls. Segons Plini, un cop mastegada, la planta s'aplicava als ulls amb llepades, fent desaparèixer la malaltia. Alguns botànics l'han identificada amb el malvesc (Plumbago europaea).

Del llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), –manllevat del grec europaíos, -a, -on–; perquè, a diferència de les seves congèneres, és planta europea.

Pèls que tenen ramificacions semblants a les barbes d’una ploma, com ara els pèls plumosos dels fruits d’algunes compostes.

Dit dels ovaris, carpels o fruits que consten de més d’un carpel.

Del grec póa, -as (herba, en especial la que es fa servir per a farratge).

Carl Linné va publicar aquest gènere en 1753.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i a les muntanyes elevades.

Del llatí annuus, -a, -um (anyal, que es repeteix cada any), perquè és planta anual.

Del llatí bulbosus, -a, -um (bulbós, amb forma de bulb), derivat de bulbus, -i (gemma subterrània engruixida de diferents plantes, com la de la ceba), perquè la base de les tiges és bulbosa.

L'adjectiu del llatí botànic cenisius, -a, -um fa referència al mont Cenis, dels Alps occidentals, entre França i Itàlia, on va ser descoberta aquesta planta.

D. Villars dedicà aquesta espècie al seu mestre Dominique Chaix (1730-1799), rector d'una petita parròquia propera a Gap (Delfinat) i botànic autodidacte, amb qui, essent jove, herboritzà a la regió de Gap i després va mantenir-hi amistat i correspondència fins a la seva mort.

Del llatí compressus, -a, -um (comprimit), perquè té els entrenusos de la tija fortament comprimits.

Del llatí laxus, -a, -um (ample, espaiós), derivat del verb laxare (descordar, afluixar),  perquè fa una gespa molt fluixa, esclarissada.

Del llatí nemoralis, -e (del bosc, nemoral), derivat de nemus, nemoris (el bosc), perquè creix als boscos.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats o que hi viu), derivat de pratum, -i (el prat), perquè es fa als prats.

Del llatí trivialis, -e (vulgar, comú, trivial), perquè és planta comuna en gran part d'Europa.

Del llatí violaceus, -a, -um (de color violeta), derivat de viola, -ae (la viola), per la panícula tenyida de color violeta.

Mot compost format del grec poús, podós (peu) i spérma, -atos (llavor), pels aquenis estipitats o amb peu.

Vegeu Scorzonera laciniata.

Que du nombrosos capítols. (És oposat a monocèfal-a, dit de les plantes que fan una tija florífera amb un sol capítol).

Per la seva habitació, a l'alta muntanya.

Dit de la planta que fa flors unisexuals (amb només estams o només carpels) i flors hermafrodites (amb estams i carpels) sovint distribuïdes (de manera variable) en diferents individus.

Dit dels fruits que contenen moltes llavors.

m. Rebrot d’olivera.

Roquetes (Baix Ebre)

Paraula composta del grec polý (molts) i karpós (fruit), fent al·lusió a la gran fecunditat de la planta. Aquest nom, en Dioscòrides, és sinònim de polýgonon árren amb què anomena al passacamins (Polygonum aviculare).

Epítet compost del grec tétra (quatre) i phýllon (fulla), per la disposició de les fulles verticil·lades en grups de quatre.

Del grec polýknemon, nom d'una planta de les labiades; segons uns autors, una menta, i segons altres,  Prunella vulgaris o Thymbra capitata. Segons Plini, policnemon, -i és l'orenga. El nom al·ludeix als nombrosos entrenusos de les tiges; de polýs (molts) i knéme (cama, entrenús).

Arvensis, -e (que es fa als camps), referint-se a l'hàbitat de la planta, és un neologisme botànic medieval format d'arvum, -i (el camp cultivat) i el sufix -ensis (origen o hàbitat), per analogia amb altres adjectius botànics.

Del llatí majus, comparatiu de magnus (gran), per ésser de més grandària en relació a l'altre congènere.

Tant en llatí, polygala, com en grec, polýgalon, era el nom d'una herba que alguns autors han volgut atribuir a una Polygala sp. El nom està format dels mots grecs polý (molt) i gála, gálaktos (llet), perquè, segons el Dioscòrides de Laguna, es creia que provocava la secreció làctia de la dóna. El génere Polygala va ser establert per Tournefort (1694, 1700) i validat per Linnè (1753, 1754).

Del llatí amarus, -a, -um (amarg), pel gust que té la planta.

De l'adjectiu llatí calcarius, -a, -um (amb una terminació [-rea] impròpia, però consolidada des del segle XVIII), format de calx, calcis (la cals), pels terrenys de substrat calcari on preferentment viu.

Del llatí depressus (baix), pels seus troncs ajaguts.

Del llatí exilis (prim, delicat), per la seva tija i arrel, prims.

Del llatí Mons i peliacus que, com Mons Pessulum, significa la ciutat de Montpeller, per haver-se trobat en terres del Llenguadoc.

Adjectiu format del llatí rupes (la roca) amb el sufix -estris per a significar origen o hàbitat, per la seva estació.

Per analogia amb alguns adjectius d'aquesta terminació (-aceus, semblant a) , com arundinaceus, s'ha format de serpyllum (serpol o salsa de pastor), per la semblança de les fulles.

Dedicada al naturalista i farmacèutic gironí Estanislau Vayreda i Vila.

Per considerar-se com la més comuna.

Del gènere Polygala.

De Polygonum, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec polygónaton (que té moltes articulacions). Segons Dioscòrides, nom de diferents plantes rizomatoses que s'han identificat amb algunes espècies d'aquest gènere. Plini cita dues plantes, també rizomatoses, amb el nom de polygonaton, però, per la descripció, sembla referir-se a plantes d'altres famílies. Mot compost del grec polýs (molt, molts) i góny, gónatos (genoll, articulació), al·ludint a les colzades del rizoma.

El gènere Polygonatum fou establert per Tournefort (1694) i validat en Ph. Miller (1754).

Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), perquè té peduncles multiflors; del llatí multus, -a, -um (molt, nombrós) i flos, floris (la flor).

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant), participi passat de odorare (fer olor, principalment agradable), derivat de odor, odoris (olor, flaire), per les flors oloroses.

Del llatí medieval officinalis, -e (oficinal, usat per herbolaris i oficines de farmàcia com a planta medicinal), perquè ha estat emprada com a planta remeiera.

Verticillatus, -a, -um, adjectiu del llatí botànic, al·ludint a les fulles verticil·lades. Mot format del llatí clàssic veriticillus, -i (la tortera o pes en forma de disc, ajustat al capdavall del fus per a fer-lo girar millor); o de verticillum, -i (vèrtebra).

En Dioscòrides i Plini, nom d'una planta que s'ha volgut identificar amb el passacamins (Polygonum aviculare), fent-lo derivar del grec polýs (molts) i góny (genoll), al·ludint-ne als nusos nombrosos i prominents. Altres autors el fan venir de polýs i gónos (descendència, germen), perquè produeix moltes llavors.

El gènere Polygonum fou publicat en 1735 per Linné, que el va prendre de Tournefort.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), perquè viu als Alps i a altres muntanyes.

Amphibius, -a, -um és un adjectiu del llatí científic manllevat del grec amphíbios, -on (amfibi, de la terra i de l'aigua), perquè pot créixer a la terra eixuta o als aiguamolls, fora i dins de l'aigua, com els amfibis.

Adjectiu del llatí botànic, derivat del diminutiu avicula, -ae (ocellet), perquè les fulles recorden la llengua dels ocells; és la Lingua passerina d'alguns botànics prelinneans.

Dedicada a Carlo Antonio Ludovico Bellardi (1741-1826), metge i botànic italià, col·laborador de Carlo Allioni.

Dedicada a l'apotecari, jardiner i botànic francès G. N. Robert (1776-1857), que fou director del Jardí Botànic de Toló.

Adjectiu del llatí botànic, rurivagus, -a, -um (dispers pel camp), format de rus, ruris (el camp) i vagus, -a, -um (vagabund, errant), perquè surt per ací per allà, com si vagabundegés.

Veieu Polygonum aviculare subsp. bellardii.

Epítet prelinneà, format del llatí bis (dues vegades) i tortus, -a, -um (torçat), pel rizoma retort.

Del llatí convolvulus, -i, nom d'una corretjola, probablement Calystegia sepium, derivat de convolvere (cargolar, enrotllar). Per la seva tija voluble i la forma de les fulles, hom hi veié una semblança amb algunes corretjoles. És el Convolvulo similis herba (herba semblant al Convolvulus), de Konrad von Gesner, (segle XVI) i el Convolvulus minor semine triangulo (Convolvulus menor, de llavor triangular), de C. Bauhin.

Genitiu plural del llatí dumetum, -i (bardissar), és a dir, 'dels bardissars', perquè s'hi fa; és el Fagopyrum praelongum dumetorum, de Dillenius, cèlebre botànic alemany anterior a Linné.

Del grec hydropéperi (pebre aquàtic). Aquest mot el trobem ja en Dioscòrides; format de hýdor, hýdatos (aigua), i péperi (pebre), perquè es fa vora l'aigua i té el sabor fortament picant; és la Persicaria urens seu Hydropíper de C. Bauhin, i, simplement, l'Hydropiper d'un gran nombre de botànics pre-linneans.

Epítet del llatí botànic compost del grecollatí lapathum, -i, (l'agrella) i folium, -ii (la fulla); és a dir, de fulles de Rumex, els Lapathum dels autors antics.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), perquè es fa als sorrals de vora la mar.

Del llatí mitis, -e (suau, benigne), perquè s'assembla al P. hydropiper, però no en té la coïssor o picantor.

Per les fulles lanceolades, semblants a les de la persica, el presseguer, en llatí. C. Bauhin i altres botànics prelinneans empraren el mot Persicaria en sentit genèric, i finalment Ph. Miller el va publicar com a tal en 1754.

Epítet del llatí botànic derivat del llatí serrula, -ae (serra petita) amb el sufix -atus, -a, -um (que en té o s'assembla a), per les cerres del marge foliar, que donen a les vores de les fulles l'aspecte d'una diminuta serreta.

Del llatí viviparus, -a, -um (vivípar), perquè porta a les espigues, junt amb les flors seminíferes, uns bulbils capaços de reproduir la planta, que sembla néixer viva, sense passar per la fase de vida latent que representa la llavor.

De Polypodium, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec polypódion (popet) diminutiu de polýpous (el pop). Polypódion –polypodium, en llatí– és també el nom que els antics donaven a aquestes plantes: els polipodis; Segons Teofrast, perquè tenen ventoses (sorus arrenglerats als segments de la fronda) com els tentacles del pop; i segons Dioscòrides, perque les "arrels" tenen tentacles (les nombroses arrels o les protuberàncies del rizoma) com un pop. El nom és compost del grec polý (molt) poús, podós (peu).

Del llatí serratus, -a, -um (fet com les dents d'una serra), pels segments de les frondes netament serrats. 

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser una planta comuna, molt estesa i coneguda.

Epítet del llatí botànic derivat del llatí serrula, -ae (serra petita) amb el sufix -atus, -a, -um (que en té o s'assembla a), perquè té els marges dels segments de les frondes finament dentats..

Nom compost del grec polýs (nombrós, molt) i pógon (barba), per les inflorescències d'aspecte barbat, degut a les nombroses arestes.

El gènere Polypogon fou creat per R. L. Desfontaines en 1800 per a classificar l'Alopecurus monspeliensis de Linné.

Del llatí medieval Monspeliensis, -e (de Montpeller, França). Del nom medieval de la ciutat, Monspelium, entre altres. Perquè Sauvages, abans que Linné, consignà la planta en Plantae Florae Monspeliensis (1751).

Polystichum és un mot del llatí botànic format del grec polýs (molt), i stíchos (rengle, filera), al·ludint a la disposició dels sorus arrenglerats en fileres.

El mot fou encunyat per a aquest gènere per A. W. Roth en Tentamen Florae Germanicae (1799).

Del llatí aculeatus, -a, -um (punxegut), derivat de aculeus, -i (fibló), diminutiu de acus, -us (agulla), al·ludint als marges de les pínnules serrat-espinulosos.

Lobatus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic derivat del grec lobós, -oú (lòbul de l'orella); perquè, comparat amb P. lonchitis, té les frondes més dividides, lobulades.

Nom emprat per Dioscòrides i Plini per a designar diferents plantes. Del grec lonchítis –derivat de lónche (llança)–. Segons C. Bauhin, que fa servir el nom en sentit genèric, diu en Pinax: quod folia instar lanceae in acutum desinant, (perquè les frondes acaben en punta com una llança).

Setiferus, -a, -um (que té cerres) és un adjectiu del llatí botànic compost del llatí seta, -ae (cerra) i fero (portar), al·ludint a les arestes fines com cerres amb què terminen els lòbuls de les frondes. Un sinònim del llatí clàssic és setigerus, -a, -um.

Micròspora de les fanerògames que es forma dins l’estam i que produeix els gàmetes masculins.

Tipus de fruit carnós provinent d’un ovari ínfer format no només per l’ovari, sinó també pel receptacle de la flor; té el mesocarpi carnós.

f. Fruit de l’arç blanc.

La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)

Del llatí populus, -i (el poble, la multitud, però també el pollancre i l'àlber). Segons de Théis en Glossaire de Botanique, seria com dir l'arbre del poble, perquè a l'antiga Roma feien ombra als llocs públics; i afegeix una altra interpretació que qualifica de singular, que atribueix el nom a que el moviment de les fulles amb l'oreig s'assembla al de les multituds.

El gènere Populus fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí niger, -gra , -grum (obscur, negre), perquè, comparat amb P. alba, tant les fulles com el tronc són de color obscur. 

Nom llatí de planta, principalment la verdolaga, derivat probablement de portula (portella), diminutiu de porta, -ae (porta), al·ludint a la petita tapadora que es forma en el pixidi al moment de la dehiscència. Segons Linné, en Philosophia Botanica, faria al·lusió a les propietats laxants de la planta.

Del llatí olus, oleris, (hortalissa, verdura) i el sufix -aceus, -a, -um (propi de, en forma de), per la seva estació més freqüent, l'hort, i ser comestible com a verdura.

De Portulaca, gènere principal de la família.

m. Obertura a la cara dorsal del tal·lus d'algunes hepàtiques.

Del grec Poseidón, -ónos (Neptú, el deu del mar), perquè les Posidonia són plantes que formen praderies als fons marins mediterranis.

Del llatí oceanicus, -a, -um (oceànic, de l'oceà), derivat de Oceanus, -i (Oceà), deïtat marina, un dels titans, fill d'Urà i Gea. Igual que el nom genèric, aquest específic al·ludeix a l'hàbitat marí de la planta.

Dioscòrides anomenava en grec potamogéitōn (riberenc, de la vora del riu) a una planta que es feia als marges dels rius; compost del grec potamós, -ou (el riu) i geíton (pròxim). Els Potamogeton són plantes aquàtiques.

Del llatí coloratus, -a, -um (acolorit, que té color), pel to vermellós que solen prendre les fulles.

Del llatí crispus, -a, -um (cresp, arrissat), per les ondulacions del marge foliar. Linné va prendre aquest adjectiu de C. Bauhin que anomenava a aquesta planta Potamogeton foliis crispis.

Del llatí densus, -a , -um (dens, espès), pel dens fullatge de la planta. Linné diu que va prendre l'epítet de Magnol, qui anomenava a aquesta espècie Potamogeton minus, foliis densis mucronatis non serratis.

Del llatí fluitans, -antis (flotant, fluctuant), perquè sura a l'aigua.

Del llatí gramineus, -a, -um (d'herba), derivat de gramen, -inis (herba, pastura), per les fulles submergides semblants a les i d'una gramínia.

Del llatí lucens, -entis (brillant), participi actiu del verb luceo (lluir) i aquest, de lux, lucis (llum); per les fulles lluents. Linné va prendre aquest adjectiu de J. Bauhin, qui anomenava a aquesta planta Fontinalis lucens maior.

Del llatí natans, -antis (que neda), participi present del verb natare (nedar, flotar), perquè la planta sura a la superfície de l'aigua.

Del llatí pectinatus, -a, -um (en forma de pinta), derivat de pecten, -inis (pinta), perquè –segons explica el propi Linné– té les fulles paral·leles, pròximes i en dues fileres.

Perfoliatus, -a, -um (perfoliat) és adjectiu del llatí botànic aplicat a plantes que, com aquesta, tenen les fulles sodades per la base, com travessades per la tija. Mot format del llatí amb el prefix intensiu per- i foliatus, -a, -um (proveït de fulles).

Epítet del llatí botànic format del gènere Polygonum i el llatí folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'un Polygonum.

Del llatí pusillus, -a, -um (petitó), diminutiu de pusus, -i (nen, menut), per la mida petita de la planta.

Del grec trichoeidós (com un cabell), compost del trix, trichós (cabell) amb el sufix -eidós (semblant a) –en llatí -oides–, per les fulles molt primes.

De Potamogeton, nom del gènere tipus d'aquesta família i el sufix sistemàtic -aceae, femení plural de -aceus, -a, -um.

Forma diminutiva del llatí potens, -entis (poderós, potent), al·ludint les poderoses presumptes virtuts curatives, com a tònic i astringent.

Nom compost del gènere Alchemilla i el sufix grec -oídes (semblant a), per una certa semblança amb l'Alchemilla alpina.

Del llatí botànic alpestris, -e (que viu a la muntanya), per la seva estació.; com alpinus, -a, -um.

Del llatí anser, -eris (l'ànec), per la seva estació, pels llocs humits que els ànecs freqüenten. Termina com Passerina, nom d'una altra planta; anserinus, -a, um és, pròpiament, allò que pertany a l'oca o a les oques.

Del llatí argenteus, -a, -um (de color de plata), derivat d'argentum, -i (plata), pels folíols albo-tomentosos.

Del llatí aureus, -a, -um (daurat), derivat d'aurum, -i (l'or), per la color de les flors.

Del llatí canescere (emblanquir), de canus, -a, -um (canós); pels folíols tomentosos-blanquinosos.)

Paraula formada del llatí caulis, -is (el tronc o tija) i el sufix -escens (que tendeix a), al·ludint a la tija ascendent, relativament llarga.

Del llatí cinereus, -a -um (cendrós), derivat de cinis, -eris (la cendra), pels seus folíols grisencs, com la cendra.

Del grecollatí còmaron, -i, que, en Teofrast, és la maduixa (Fragaria vesca), per la semblança amb aquesta planta.

Per la seva habitació a la vall d'Eyne, a la Catalunya Nord.

Per la semblança d'aquesta planta, per les fulles i els estolons, amb la maduixera (gènere Fragaria), però menyspreable en comparació (sufix despectiu -astrum).

Del llatí frigidus, -a, -um (allò que és fred), derivat de frigus, -oris (el fred), per la seva estació a grans altituds, com glacialis o com nivea i nivalis.

Del llatí fruticosus, -a, -um (molt ramós, arbustiu) derivat de frutex, -icis (arbust), per ser planta arbustiva.

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, -ris (flor), per les flors grans que presenta aquesta planta.

Del llatí hirtus, -a, -um (eriçat), per ser-ho tota la planta.

Del llatí inclinatus, -a, -um (ajagut, ascendent), pels troncs encorbats a la base i ascendents.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), derivat de macula, -ae (taca), per la coloració de les flors.

Adjectiu compost del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), per les seves flors petites.

Del llatí minimus, -a, -um superlatiu de parvus (petit), per la seva talla menuda.

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), per la seva estació.

El mot al·ludeix als segments laciniats de les fulles; del llatí multus (molt, molts) i findere (dividir, tallar), com bífidus, trifidus.

Espècie dedicada a un personatge, de cognom Neumann, que va trobar la planta i va documentar la troballa i el lloc. Probablement  alemany, però de qui no tenim una referència documentada.

Del llatí nivalis, -e (relatiu a la neu) derivat de nix, nivis (la neu o glaç), per la seva habitació.

Del llatí pyrenaicus, -a , -um (dels Pirineus), per la seva estació alpina pirinenca.

Del llatí rectus, -a, -um (dret), pel seu tronc dret i robust.

Del verb llatí reptare (arrossegar-se), pels seus llargs estolons arrossegats.

Adjectiu del llatí botànic derivat de rupes, -is (la roca), per l'estació de la planta.

De Salisburgium, nom en llatí que Salzburg -regió d'Àustria- rebia a l'edat mitjana; d'on ve salisburgensis (de Salzburg), per la seva habitació.

Splendens (que resplendeix) del verb llatí splendere (resplendir), al·ludint a les flors blanques i a les fulles serici-argentines, que li donen una certa lluentor.

Terme llatí format del prefix sub- (quasi, una mica), el prefix privatiu a- i caulis, -is (la tija), literalment, que quasi no té tija, pel seu tronc curt.

Del llatí tormentum, -i (sofriment, còlic), per haver emprat, els antics, aquestes plantes contra aquest patiment; amb terminació per analogia amb Potentilla i altres consemblants.

Dedicada a Sébastien Vaillant (1669-1722), botànic de Vigny (Val-d'Oise), metge de Lluis XIV; Autor del Botanicon Parisiense, que no pogué veure editat i que fou publicat per Boerhaave.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris, (la primavera), per la seva florescència a l'inici de la primavera.

Del grec potérion, -ou (copa o vas), nom de planta en Dioscorórides i també en Plini; per la forma del calze.

Adjectiu compost del grec díktyon (ret, filat o xarxa) i karpós (fruit), per les cares reticulades-rugoses del fruit.

Dedicada a Pierre Magnol (1638-1715), professor de Botànica a Montpeller; autor de l'importantíssim Prodromus historiae generalis plantarum (1689).

Del llatí muricatus, -a -um (amb espines o punxes), derivat de murex, -icis (caragol marí de conquilla eriçada i també obriülls), per l'aspecte tuberculós del fruit.

Del grec péplos amb el sufix -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les de la Euphorbia peplus.

Nom compost del grec prenés (inclinat, caigut) i ánthos (flor), per tenir els capítols penjants, capbaixos.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color de porpra), per tenir les flors purpúries.

m. Fruit del presseguer.

Fraga (Baix Cinca)

És l'òvul que s'origina dins l’ovari de la flor dins del qual hi ha la cèl·lula fèrtil femenina que és fecundada per la cèl·lula fèrtil masculina i del zigot resultant es forma la llavor.

Del llatí primulus, -a, -um (el primer), perquè les flors de les plantes d'aquest gènere són molt primerenques. Primula veris, literalment 'la primera de la primavera' era, en llatí post-clàssic, el nom genèric de les prímules, que Tournefort adoptà tal qual i que Linné canvià després per Primula, deixant el segon terme com a epítet de l'espècie més comuna i coneguda.

Del llatí elatior, -us (més alt), mode comparatiu de elatus, -a, -um (alt, excels), per la seva talla, relativament elevada.

Del llatí farinosus, -a, -um (farinós), per les fulles, com enfarinades, pel revers.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, aspre), al·ludint als pels glandulífers que cobreixen el limbe de les fulles.

Epítet del llatí botànic, compost de integer, -gra, -grum (sencer) i folium, -ii (la fulla), perquè té les fulles enteres.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que ja feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla), per les seves fulles relativament amples.

Del llatí ver, veris (la primavera). Primula veris és un sintagma llatí que significa literalment 'la primera de la primavera', i era com es coneixien, abans de Linné, totes les espècies d'aquest gènere, per ser totes molt primerenques.

Del llatí columna, -ae (columna), dedicada a Fabio Colonna, llatinitzat Columna, cèlebre botànic napolità autor de Phytobasanos (1592), primera obra botànica on foren emprats els gravats en coure per a il·lustrar les plantes. L'epítet de subgènere segueix el mateix criteri que el de gènere, és a dir, en genitiu com a complement del nom: de la primavera, de Colonna.

Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per les fulles i la tija pubescents-glanduloses, molt viscoses.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ésser planta comuna en gran part d'Europa; rara, però, a Catalunya.

Del nom del gènere tipus d'aquesta família, Primula.

Dit de la planta o de les tiges ajagudes o recolzades a terra, tot i que de les tiges no en surten pas arrels. (comparar decumbent)

v. Expandir-se. Els faigs progressen.

La Clusa (Berguedà)

m. Element uni- o pluricel·lular, en forma de petita gemma o petit bulb, que s'origina en el gametòfit i serveix per a la multiplicació vegetativa. Es troben en els conceptacles de les hepàtiques tal·loses o a les axil·es de fil·lidis i rizoides.

Dit de la planta o de la tija més o menys ajaguda o recolzada a terra.

Capa cerosa que recobreix certs òrgans vegetals, fulles, fruits ...

Nom d'origen incert. Brunella o prunella era un nom del llatí medieval emprat per diferents botànics prelinneans per a designar l'herba del fuster (Prunella vulgaris);      C. Bauhin el relaciona amb el mot alemany bräune (angines), perquè es feia servir com a remei dels mals de gola. Alguns el fan venir de l'alemany brunelle o braunelle, de braun (bru), al·ludint al color de les bràctees i del calze.

El gènere Prunella fou publicat per Carl Linné en 1753. 

Adjectiu format del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per tenir les flors relativament grans.

Del llatí Pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè aquesta plant hi viu.

Adjectiu del llatí botànic, format del llatí hasta, -ae (asta, llança) i folium, -ii (la fulla), per tenir fulles hastades o alabardades.

Del llatí hyssopum, -i o hyssopus, -i (l'hisop) i folium, ii (la fulla), per tenir les fulles semblants a les de l'hisop (Hissopus oficinalis).

Adjectiu del llatí botànic format del llatí lacinia, -ae (franja, orla), dividit o tallat per les vores, per les fulles superiors dividides. En llatí clàssic seria laciniosus, -a, -um.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser planta vulgar en gran part d'Europa.

Nom llatí de la prunera segons Columel·la; proúmne, en grec, segons Teofrast. També rebia el nom grecollatí de coccymelum, del grec kokkýx (el cucut, però també una figa silvestre que, segons diuen, madura quan canta el cucut) i mélon (poma).

Avium (dels ocells) és la forma de genitiu plural del llatí avis -is (ocell), perquè a les aus els agraden molt els seus fruits.

Avium (dels ocells) és la forma de genitiu plural del llatí avis -is (ocell), perquè a les aus els agraden molt els seus fruits.

Del llatí domesticus, -a, -um (de casa, de la família, de la pàtria), en contraposició a foraster (peregrinus, alienigenus); Aquí, com en Sorbus domestica, perquè és l'espècie comuna i coneguda.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir ramós, llenyós, com un arbust; com fruticescens, fruticens, fruticosus, etc., tots formats del llatí frutex, -icis (arbust).

Del llatí insititius, -a , -um (insert, híbrid, estrany), derivat del verb insero (plantar, empeltar); En contraposició a Prunus spinosa que és silvestre.

Del llatí spinosus, -a, -um (ple d'espines, que punxa), per ser planta espinosa.

m. Fruit de l’arç negre.

Das (Cerdanya)

Les pseudoparafil·les són estructures petites filiformes o foliàcies, formades per una sola capa de cèl·lules, que són semblants a parafil·les però que es troben únicament en les zones del caulidi situades al voltant dels primordis de les ramificacions.

f. Petit apèndix laminar o filiforme situat al voltant dels primordis rameals o de la base de les branques.

Mot del llatí botànic compost del prefix grec pseudo- (fals), de pseúdos (engany, mentira), i el gènere Orchis, com volent dir una falsa Orchis.

Del llatí albidus, -a, -um (blanquinós), per les flors blanquinoses.

Dit de les plantes que produeixen petites gemmes o plàntules que es desprenen i serveixen com a òrgans de reproducció vegetativa (les flors amb ovaris on es formen les llavors és la reproducció sexual).

Nom del llatí botànic format dels mots grecs psilós (fi, despullat) i ourá (cua).
El mot Psilurus fou creat per C. B. von Trinius en Fundamenta Agrostographiae (1820) per a classificar una única espècie: Nardus incurva de Gouan, al·ludint-ne a la fina inflorescència.

Del llatí aristatus, -a, -um (que té arestes), derivat d'arista, -ae (aresta, espina), per les arestes de les flors.

Del llatí incurvus, -a, -um (corbat, corb), per la forma corbada de la llarga espiga.

Adjectiu del llatí botànic format de Nardus i el sufix grec -oídes (semblant a), per haver-li trobat alguna semblança amb el Nardus.

Del grec psoraléos (sarnós), per les glàndules que presenta i a les quals es deu la seva mala olor.

Del llatí bitumen, bituminis (betum), per la seva característica mala olor, com d'asfalt. Segons Plini, bitumen es una mena de fang fluid, enganxós i tenaç, que conté una part de sofre, i brollava del llac Asphaltites (com anomenaven els grecs i romans el Mar Mort, a Judea), raó per la qual, a la paraula, se li atribueix un origen hebreu.

Nom del llatí botànic compost del grec pterón (ala) i théke (càpsula, estoig), fent referència als aquenis alats.

Vegeu Crepis sancta.

Mot del llatí botànic compost del grec ptyx, ptychós (plec) i oús, otós (orella), perquè els pètals tenen un plec o llengüeta, més o menys com una orelleta.

Epítet del llatí botànic format del grec héteros, (un altre, diferent) i phýllon (fulla), és a dir, de fulles variades segons siguin basals o caulinars. És sinònim de diversifolia, però aquest format del llatí diversus, -a, -um (diferent) i folium, -ii (la fulla).

Adjectiu compost del llatí saxum, -i (roca, roc) i frangere (trencar), al·ludint a l'estació de la planta: llocs pedregosos o escletxes de la roca. Per viure en aquests indrets semblaria que és la planta la que trenca la roca.

Que té pèls molt fins, curts i escassos. (en deriva puberulent)

Que és cobert de pèl curt i fi, i per això la fulla, la tija..., és suau al tacte.

Del llatí tardà pulicaria, -ae o pulicaris herba, nom d'una herba citada pel metge T. Priscianus (S. IV), que ve de pulex, -icis (puça), perquè es feia servir com a repel·lent d'aquests i altres insectes. Segons els autors, podria tractar-se d'una Pulicaria o també d'alguna Conyza.

El gènere Pulicaria fou publicat per Joseph Gaertner en 1791.

Del llatí dysentericus, -a, -um (relatiu a la disenteria o qui la pateix), aquí aplicat en el sentit de remei contra aquesta malaltia. Pius Font i Quer, en el Dioscòrides renovado, diu, citant Krocker, que: “ En la guerra de Rússia contra els perses, l’exèrcit, atacat de disenteria, fou curat utilitzant només aquesta planta.”

Del llatí odorus, -a, -um (olorós,agradable a l'olfacte), fent referència a la olor que desprèn el rizoma.

Del llatí siculus, -a, -um (sicilià, de Sicília), per haver-se trobat en aquesta illa.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta molt comuna.

El nom pulmonaria o pulmonacea, derivat de pulmo, -onis (el pulmó), apareix en una obra de l'escriptor romà Venecio (S. IV d.C.) com a nom alternatiu de consiligo, que, segons Plini, era una planta trobada a Itàlia que, suposadament, guaria les afeccions pulmonars, identificada, segons sembla, amb l'Helleborus viridis, -de fet, el Pseudo-Dioscòrides diu que konsilígo és el nom entre els romans del grec elléboros mélas-; Tanmateix, per a Linné i altres autors, seria la Pulmonaria officinalis. Les taques blanquinoses de les fulles recorden les del pulmó, cosa per la qual es feia servir en la medicina popular per a guarir les malalties pulmonars.

El gènere Pulmonaria fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat per Linné (1753, 1754).

Del llatí affinis, -e (proper, afí, parent), per la seva afinitat amb la P. officinalis.

Del llatí científic azureus, -a, -um (blau intens), perquè les flors es tornen d'aquest color després d'obertes. Derivat de l'àrab lazaward, mot que, al seu torn, prové del persa. Trobem aquest arrel en altres termes com ara lapislàtzuli o atzurita.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla de les plantes), per ésser les fulles relativament llargues.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar); Mérat reuní diverses espècies afins de Pulmonària en una de col·lectiva, que anomenà vulgaris, pel fet d'ésser general i comuna així considerada.

- Dit de la planta que creix en forma de coixí.

- Protuberància o engruiximent en forma de coixinet.

(en deriva pulviniforme)

Del nom en llatí del magraner, punica arbor, i del fruit, malum punicum o simplement punicum. Segons Plini, el nom li ve de la ciutat de Cartago, d'on es creia que provenia la planta. El gentilici punicus, -a, -um significa fenici, cartaginès.

Del llatí granatum, -i, fruit del magraner, en Plini.

De Punica, nom de l'únic genere d'aquesta família.

Del grecollatí pyrethrum, -i, mot format de l'arrel grec pyr, pyrós (el foc), com indicant una planta urent o ardent, sobre tot les arrels. Antigament hom li atribuïen propietats antipirètiques, idea que conserva el nom de la planta en anglès: feverfew. En època medieval, el nom de pyrethrum, citat ja per Plini, es va atribuir de forma genèrica a diverses plantes de la família de les compostes que, en època moderna, fins i tot les del propi gènere Pyrethrum, s'han anat reclassificant en altres gèneres com ara Tanacetum, Anacyclum, Matricaria, Chrysanthemum, etc.

Vejeu Chrysanthemum segetum.

Del baix llatí pirula o pyrula, forma diminutiva de pirus, -i (la perera), per la semblança de les fulles.

Del grec chlorós (verd groguenc) ánthos (flor), pel color de les flors.

Del llatí minor (més petit) per presentar l'estil més curt que les altres espècies.

Del llatí secundus, -a, -um (segon), aquí en el sentit de següent o consecutiu, per la disposició de les flors, en filera, mirant totes cap a un mateix costat.

Del llatí unus (un de sol) i flos, floris (flor), perquè només fa una flor.

Del gènere Pyrola, un dels que conté la família.

Del llatí pyrus, -i o pirus, -i, nom donat pels romans a la perera cultivada i altres espècies naturals del gènere.

Del llatí acerbus, -a, -um (de gust aspre), que n'és el del fruit.

Adjectiu derivat del llatí amygdalus, -i (l'ametller) i el sufix -formis (que té forma de), per les fulles semblants a les del ametller

Del llatí communis, -e (vulgar, comú), per ser espècie familiar, molt coneguda.

De malus, -i, el nom en llatí de la pomera.

Del llatí salvia, -ae (la sàlvia) i folium, -ii (fulla), per les fulles, que tenen alguna semblança amb les de la sàlvia.

Del llatí quercus, -us (el roure). L'origen etimològic d'aquesta paraula no és gens clar. La teoria tradicional (qüestionada en estudis lingüístics posteriors) prové del clàssic Glossaire de Botanique. DeTheis hi diu que ve del celta quer (formós) i cuez (arbre), és a dir bel arbre o arbre per excel·lència, apel·latiu que els celtes aplicaven al roure, que deien derw en la seva llengua, d'on derivaria druïda o sacerdot del roure; i relaciona aquests mots amb el grec drys,-yós (roure), i amb que, segons la mitologia, el roure fos l'arbre consagrat a Júpiter. Altres autors el relacionen amb l'àrab al qurk (l'alzina surera).

Adjectiu del llatí botànic compost de coccum, -i (grana) i fero (jo porto), perquè la planta produeix uns cecidis induïts per una cotxinilla d'on s'obtenia la grana, substància de color porpra amb què es tenyien les togues dels nobles romans. Té relació amb l'àrab kermes (cuqueta), d'on vindrien carmí i carmesí, noms del mateix color o similar.

Del llatí fagineus, -a, -um (alló referent al faig), derivat de fagus, -i (el faig). Epítet aplicat per Lamarck a aquest arbre perquè va veure en les fulles una certa semblança amb les del faig.

Del nom llatí de l'alzina, ilex, -icis i dels seus fruits.

Del llatí pubescens, -entis, participi present del verb pubescere (començar a sortir la barba) i aquest de puber, -eris (adolescent, púber), perquè té les fulles pubescents, cobertes d'un borrissol blanquinós, principalment el revers.

De suber, -eris, el nom llatí de l'alzina surera.

D'un dels noms vulgars francesos, toza, d'aquest roure.

Disposat com els radis d’una circumferència (per exemple els pètals externs radiants de les inflorescències de les umbel·líferes).

Que és actinomorf, o sigui que les peces es disposen de forma regular.

Pertanyent a la rel; dit també de les fulles basals que creixen prop de les rels.

Dit de les tiges que produeixen rels.

Del llatí radiolus (radi o raig petit) diminutiu de radius, -ii (radi, raig de llum).

Gènere creat per J. J. Dillenius i validat per J. Hill. El primer d'ells diu expressament que anomena Radiola a la planta per la disposició radial de les valves de la càpsula, després de la dehiscència.

Al Pseudo-Apuleu es menciona una herba radiolum que viu a les pedres i parets i té en cada fulla dues fileres de punts daurats, que, sens dubte, és un polipodi (Polypodium vulgare).

Del grec línon (el lli), en llatí linum, i el sufix grec -oídes (semblant a), és a dir, que s'assembla al lli.

És el Linum radiola de Linnè, que va ser transferit al gènere Radiola Hill. Quan una espècie canvia de gènere, normalment manté l'epítet que tenia; tanmateix, Albrecht W. Roth (1757-1834) li va assignar el nom R. linoides; d'altra manera, hauria resultat un tautònim (Radiola radiola), no permès en la nomenclatura botànica.

Format, per analogia amb millefolia, del llatí mille (mil) i granum, -i (gra, llavor), per les llavors abundants.

Petita marca que presenten algunes llavors format per unió del funicle o peduncle de l’òvul, amb la paret externa d’aquest primordi seminal.

Del gènere tipus d'aquesta família, Rafflesia, a què pertany l'espècie amb la flor més gran del mon, R. arnoldii.

f. Arrel. Part inferior d’un vegetal.

Fraga (Baix Cinca)

v. Posar arrels (rels).

Batea (Terra Alta)

Tipus d’inflorescència (grup de flors) densa ja que té les branques molt ramificades, com un brot de raïm, i on les flors són pedicel·lades (en deriva racemiforme, en forma de raïm).

Conjunt molt nombrós d’ovelles.

v. Treure rames.

Sant Joan de les Abadesses (Ripollès)

Vegeu Bigarrar.

Vegeu Bigarrar.

f. Planta que proporciona rama.

Sant Hilari Sacalm (Selva)

adj. Molta rama.

Agullana (Alt Empordà)

Nom [anteriorment Ramondia, Lamarck 1793] dedicat per L. C. Richard en 1805 al polític, botànic i geòleg francès Louis-François-Élisabeth Ramond (1755?-1827), un dels primers exploradors naturalistes dels Pirineus, que va pujar al Mont Perdut l'any 1802.

Una obra publicada en 1794 per Ruiz i Pavon classificava aquesta espècie pirenaica dins del gènere Miconia en honor al botànic de Vic, Francesc Micò (1528-1592?), que l'havia descobert a la Serra de Montserrat. Linné la inclogué dins del gènere Verbascum (V. Myconi) alterant el nom amb una y. Lapeyrous, en 1813, l'anomenà Myconia borraginea. Finalment, fou H. G. Reichenbach qui establí el binomi actual mantenint inalterat el nom específic Linneà. També ha estat acceptat el sinònim Ramonda micoi, una modificació d'acord amb la grafia catalana de Micó, proposada en 1908 pel botànic valencià C. Pau.

adj. Arbre o arbust amb molta rama.

Paüls (Baix Ebre)

De Ranunculus, un dels gèneres més importants de la família.

Diminutiu llatí de rana, -ae (granota) que vol dir 'capgròs', fent referència a les aigües estancades on viuen algunes espècies, i també al fet que algunes d'aquestes són veritables amfíbies, com ara R. diversifolius. Correspon a batrachium, que és la mateixa planta esmentada per Hipòcrates i Dioscòrides, però de bátrachos, 'granota' en grec.

Del llatí lingua (llengüeta), segurament fent referència a la forma de les seves fulles aèries.

De l'adjectiu llatí muricatus, és a dir, semblant al murex (cargol marí amb punxes), pels fruits espinosos. Murex, com tribulus, s'aplica en llatí als obriülls, peces de ferro de quatre punxes amb què els romans feien obstacle a la cavalleria enemiga; muricatus, -a, -um qualifica diverses plantes que presenten aquesta semblança.

Per la semblança de les fulles amb les de l'acònit.

Epítet del llatí botànic format pel nom del gènere Platanus i folium, -ii (la fulla) per tenir-ne les fulles alguna semblança amb les del plàtan.

Del llatí acer, acris, acre (agut, funest, cruel), segurament per les seves propietats tòxiques. Gramaticalment, hauria de ser acer, en masculí, però va quedar fixat així tal com ho va proposar Linnè a la primera edició d'Species Plantarum (1753).

Del llatí despectus, -a , -um (menystingut), perquè els botànics, durant un temps, l'havien passat per alt.

Per analogia, se'n diu d'un hàbitat com el de la zona alpina elevada.

Per les fulles que, per la base, abracen el tronc.

Per l’hàbitat. Del llatí aquatilis (aquàtic)

D'arvum (camp conreat), deriva l'adjectiu llatí arvalis. Els botànics van crear arvensis per analogia amb hortensis, provinent d'hortus.

Per la forma de les fulles, que tenen alguna semblança amb les de l'Asarum.

Del llatí aurum (or) i coma (cabellera), pel color groc daurat dels pètals.

Dedicada a Émile Baudot.

Del llatí bulbus (ceba, bulb), pel seu rizoma globulós.

Del grec chaíro (alegrar-se) i phýllon (fulla), Chaerophyllon significa alegrar-se pel bonic color verd de les fulles.

L'adjectiu llatí corsicus (o corsus) al·ludeix al seu hàbitat preferent, a l'illa de Còrsega.

Del llatí divaricatus, -a, -um (eixancarrat, divergent), perquè les lacínies s'escampen en cèrcols.

Per les dues classes de fulles.

Ficaria és el nom amb que els apotecaris i herbolaris es referien, antigament, a aquesta espècie. Del llatí ficarius, -a, -um (allò referent a la figuera), derivat de ficus, -i (figuera, figa), potser per les seves arrels tuberoses semblants a figuetes. També en llatí, ficaria, -ae (figuerar),

Del llatí flabellum (vano o manxeta), per la forma de les fulles primordials.

De flammula (bandereta), en al·lusió a les seves fulles ovades sostingudes per llargs pecíols, com banderetes.

Que sura o neda. Gerundi del verb llatí fluitare (surar).

Per les fulles, semblants a les del fonoll,

Perquè viu a la zona glacial.

Del llatí gramen, graminis (gram), per la semblança de les seves fulles, quant a forma i nervació, amb les de certes gramínies.

Per la forma de les fulles, que tenen alguna semblança amb les de l’heura (Hedera).

Del grec makrós (gran), i phýllon (fulla), per les grans fulles radicals.

Mons Pessulum és el nom en llatí de Montpeller. D'aquí deriven monspessulanus, monspeliacus i monspeliensis.

Pel seu hàbitat muntanyenc.

Del llatí nemus, nemoris (el bosc o selva), al·ludint al lloc on habita.

De ophioglossum, la falguera anomenada llengua de serp, per la semblança de les fulles amb les frondes de dita criptògama.

Del llatí palustris (pantanós), al·ludint al lloc on habita: llacunes o llocs pantanosos.

Per la semblança de les fulles amb les de la Parnassia.

Del llatí parvus (petit). Vol dir "de flors petites". A imitació del llatí multiflorus, s'han format grandiflorus, parviflorus, etc.

Del grec phílos (amic) i notís (humitat): planta que viu en llocs inundats.

Pel seu hàbitat.

Del llatí repere (arrossegar-se), pel tronc radicant o arrossegadís.

Del llatí sardous (sard, de Sardenya); sardoa herba és l'"herba sardònia" de Plini, que "mata tot fent riure".

Del llatí, sceleratus (perniciós), al·ludint a les seves propietats tòxiques.

Probablement del grec phthorá (destrucció), al·ludint a les seves propietats extremadament mortíferes.

Del grec trichós (cabell) i phíllos (fulla): de fulles capil·lars.

Del llatí raphanus i aquest del grec ráphanos (rave).

Raphanistrum (rave silvestre) és un mot d'origen llatí, sinó construït a imitació de Rapistrum (nap silvestre).

De Candolle, en Regni vegetabilis systema naturale, citant a Moretti, diu que Landra era nom vulgar de la planta en la Llombardia. Landra o landre, segons el diccionari de la RAE és una inflor dels ganglis de la mida d'un gla, i fa venir la paraula del llatí vulgar glando, -inis (gla). Així doncs, probablement el nom fa referència a la forma dels fruits.

Del llatí sativus (que se sembra o es cultiva), al contrari de silvestris (espontani).

Del llatí silvester (salvatge, espontani).

Derivat de rapum, -i (el nap), rapistrum, -i és el nom que Columel·la dona a una mena de nap silvestre, potser Raphanus raphanistrum. El sufix -strum, té un sentit despectiu de salvatge, bord.

Del llatí rugosus, -a, -um ( ple d'arrugues); adjectiu derivat de ruga, -ae (arruga, plec), per l'article superior de la silícula, que es arrugat.

-Dit del nervi medial d’una fulla.

-Eix principal d’una inflorescència, dit sobretot a les espiguetes de les gramínies.

m. Alzina petita.

Montpolt (Solsonès)

v. Treure rebrolls, o sigui brots d’un arbre o arbust.

(Pla de l’Estany)

Tija que sol sortir a la base de les plantes herbàcies que no porta flors, la qual cosa ens indica que és una espècie perenne. No ho tenen les herbes anuals, la qual cosa permet saber si una planta és vivaç o de temporada.

A les inflorescències en capítol dit de la part apical eixamplada del peduncle que sosté les flors (sèssils o subsèssils).

Que és dirigit cap enfora i avall.

Dit de les flors actinomorfes, és a dir que són radials i que sovint presenten les peces d’un mateix verticil de la mateixa mida, forma i color.

Gènere dedicat al naturalista alemany Johann Jakob Reichard (1743-1782), que també fou editor de diferents obres de C. Linné.

Epítet format del nom del gènere Picris i el sufix grec -oídes (semblant a), és a dir, semblant a una Picris, per tenir alguna semblança amb plantes d'aquest gènere.

v. Una planta, treure resina (reïna), una substància orgànica amorfa, sòlida o semisòlida.

Sant Martí de la Baronia de Rialb (Noguera)

f. Arrel. Part inferior d’un vegetal.

La Vola (Osona)

m. Espai considerablement gran ocupat per una branca grossa. Estén molt de rem.

Falgons (Garrotxa)

Que té forma de ronyó.

f. Resina. Substància orgànica amorfa, sòlida, o semisòlida.

Iran (Alta Ribagorça)
Roní (Pallars Sobirà)

Planta o tija que creix llargament ajaguda sobre el terra.

Paraula ja usada per Plini per anomenar les plantes d'aquest gènere; Del llatí resedare (calmar, guarir), per les propietats vulneràries que li atribuïen els romans.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Del llatí arragonensis (de l'Aragó), on la van trobar Loscos i Pardo.

Del llatí erectus (dret o aixecat), per la direcció del tronc.

Dedicada a S. Gay, autor de nombrosos treballs fitogràfics.

Del llatí glaucus (verd blavenc), pel color de la planta.

Del llatí litigiosus (dubtós).

Del llatí luteus (groc), pel color de les flors.

Del laltí luteolus (una mica daurat) diminutiu de luteus (groc) pel color de les flors o pel groc daurat del suc que s'extreu dels troncs i pericarpis, usat en tintoreria

Del llatí odoratus (olorós), per la olor de marduix (Orignanum majorana) de les seves flors.

Del grec sesamoeidés, de sésamon (sèsam) i eídos (forma), per la semblança de les seves llavors amb les de la dita planta.

Del llatí strictus (contret o estret), per la contracció subapical de la càpsula.

Epítet format del llatí sub (sota, quasi) i frutex, fruticis (arbust), es a dir, petit arbust, per la consistència del tronc.

De Reseda, nom del principal gènere d'aquesta família.

f. Substància orgànica amorfa, sòlida o semisòlida.

Ossera (Alt Urgell)

Paraula castellana, manllevada de l'àrab retam o retama, que servia per anomenar les plantes d'aquest gènere, però també d'altres com Cytisus, Genista i Spartium.

Adjectiu compost del grec sphaíra (esfera) i karpós (fruit), per la forma més o menys globosa del llegum.

Dirigit cap a la base de l’òrgan on és inserit.

Dit de l’òrgan que té un entrant poc profund a l'àpex.

adj. Arbre o arbust molt vell.

Arnes (Terra Alta)

La cara inferior de la fulla.

Dit de la fulla que té els marges enrotllats vers la seva cara inferior.

Mot del llatí botànic, Rhagadiolus és una forma diminutiva (anàlogament a altres com Gladiolus o Corrigiola) del grec rhagás, -ádos (escletxa, osca), al·ludint als plecs, semblants a un solc o canaleta, de les bràctees involucrals.

El gènere Rhagadiolus fou publicat per Antoine Laurent de Jussieu a Genera Plantarum (1789).

Epítet format del llatí stella (estel, estrella), aquí al·ludint a la forma d'estel que adopten els aquenis externs.

Del gènere Rhamnus.

Del grec rhámnos, -ou, nom femení que designava diferents arbusts i arbrets espinosos. Segons J. Cadevall, es fa venir del celta ram (brancatge), en llatí ramus, -i, per la seva marcada ramificació.

El gènere Rhamnus (Rhamnaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754). Encara que aquest i altres botànics li van assignar gènere masculí, l'ICN va imposar el femení, seguint criteris filològics.

Alaternus és el nom, femení, d'un arbre, en Plini, semblant, per les fulles, a l'olivera i a l'alzina. Si bé pot servir com a recurs mnemotècnic, no te cap relació, com s'acostuma a dir, amb l'adjectiu alternus, -a, -um, fent referència a la disposició de les fulles.