Glossari general

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), perquè es fa als sorrals de vora la mar.

Del llatí mitis, -e (suau, benigne), perquè s'assembla al P. hydropiper, però no en té la coïssor o picantor.

Per les fulles lanceolades, semblants a les de la persica, el presseguer, en llatí. C. Bauhin i altres botànics prelinneans empraren el mot Persicaria en sentit genèric, i finalment Ph. Miller el va publicar com a tal en 1754.

Epítet del llatí botànic derivat del llatí serrula, -ae (serra petita) amb el sufix -atus, -a, -um (que en té o s'assembla a), per les cerres del marge foliar, que donen a les vores de les fulles l'aspecte d'una diminuta serreta.

Del llatí viviparus, -a, -um (vivípar), perquè porta a les espigues, junt amb les flors seminíferes, uns bulbils capaços de reproduir la planta, que sembla néixer viva, sense passar per la fase de vida latent que representa la llavor.

Nom compost del grec polýs (nombrós, molt) i pógon (barba), per les inflorescències d'aspecte barbat, degut a les nombroses arestes.

El gènere Polypogon fou creat per R. L. Desfontaines en 1800 per a classificar l'Alopecurus monspeliensis de Linné.

Del llatí medieval Monspeliensis, -e (de Montpeller, França). Del nom medieval de la ciutat, Monspelium, entre altres. Perquè Sauvages, abans que Linné, consignà la planta en Plantae Florae Monspeliensis (1751).

Micròspora de les fanerògames que es forma dins l’estam i que produeix els gàmetes masculins.

Tipus de fruit carnós provinent d’un ovari ínfer format no només per l’ovari, sinó també pel receptacle de la flor; té el mesocarpi carnós.

f. Fruit de l’arç blanc.

La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)

Del llatí populus, -i (el poble, la multitud, però també el pollancre i l'àlber). Segons de Théis en Glossaire de Botanique, seria com dir l'arbre del poble, perquè a l'antiga Roma feien ombra als llocs públics; i afegeix una altra interpretació que qualifica de singular, que atribueix el nom a que el moviment de les fulles amb l'oreig s'assembla al de les multituds.

El gènere Populus fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí niger, -gra , -grum (obscur, negre), perquè, comparat amb P. alba, tant les fulles com el tronc són de color obscur. 

Nom llatí de planta, principalment la verdolaga, derivat probablement de portula (portella), diminutiu de porta, -ae (porta), al·ludint a la petita tapadora que es forma en el pixidi al moment de la dehiscència. Segons Linné, en Philosophia Botanica, faria al·lusió a les propietats laxants de la planta.

Del llatí olus, oleris, (hortalissa, verdura) i el sufix -aceus, -a, -um (propi de, en forma de), per la seva estació més freqüent, l'hort, i ser comestible com a verdura.

De Portulaca, gènere principal de la família.

m. Obertura a la cara dorsal del tal·lus d'algunes hepàtiques.

Del grec Poseidón, -ónos (Neptú, el deu del mar), perquè les Posidonia són plantes que formen praderies als fons marins mediterranis.

Del llatí oceanicus, -a, -um (oceànic, de l'oceà), derivat de Oceanus, -i (Oceà), deïtat marina, un dels titans, fill d'Urà i Gea. Igual que el nom genèric, aquest específic al·ludeix a l'hàbitat marí de la planta.

Dioscòrides anomenava en grec potamogéitōn (riberenc, de la vora del riu) a una planta que es feia als marges dels rius; compost del grec potamós, -ou (el riu) i geíton (pròxim). Els Potamogeton són plantes aquàtiques.

Del llatí coloratus, -a, -um (acolorit, que té color), pel to vermellós que solen prendre les fulles.

Del llatí crispus, -a, -um (cresp, arrissat), per les ondulacions del marge foliar. Linné va prendre aquest adjectiu de C. Bauhin que anomenava a aquesta planta Potamogeton foliis crispis.

Del llatí densus, -a , -um (dens, espès), pel dens fullatge de la planta. Linné diu que va prendre l'epítet de Magnol, qui anomenava a aquesta espècie Potamogeton minus, foliis densis mucronatis non serratis.

Del llatí fluitans, -antis (flotant, fluctuant), perquè sura a l'aigua.

Del llatí gramineus, -a, -um (d'herba), derivat de gramen, -inis (herba, pastura), per les fulles submergides semblants a les i d'una gramínia.

Del llatí lucens, -entis (brillant), participi actiu del verb luceo (lluir) i aquest, de lux, lucis (llum); per les fulles lluents. Linné va prendre aquest adjectiu de J. Bauhin, qui anomenava a aquesta planta Fontinalis lucens maior.

Del llatí natans, -antis (que neda), participi present del verb natare (nedar, flotar), perquè la planta sura a la superfície de l'aigua.

Del llatí pectinatus, -a, -um (en forma de pinta), derivat de pecten, -inis (pinta), perquè –segons explica el propi Linné– té les fulles paral·leles, pròximes i en dues fileres.

Perfoliatus, -a, -um (perfoliat) és adjectiu del llatí botànic aplicat a plantes que, com aquesta, tenen les fulles sodades per la base, com travessades per la tija. Mot format del llatí amb el prefix intensiu per- i foliatus, -a, -um (proveït de fulles).

Epítet del llatí botànic format del gènere Polygonum i el llatí folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'un Polygonum.

Del llatí pusillus, -a, -um (petitó), diminutiu de pusus, -i (nen, menut), per la mida petita de la planta.

Del grec trichoeidós (com un cabell), compost del trix, trichós (cabell) amb el sufix -eidós (semblant a) –en llatí -oides–, per les fulles molt primes.

De Potamogeton, nom del gènere tipus d'aquesta família i el sufix sistemàtic -aceae, femení plural de -aceus, -a, -um.

Forma diminutiva del llatí potens, -entis (poderós, potent), al·ludint les poderoses presumptes virtuts curatives, com a tònic i astringent.

Nom compost del gènere Alchemilla i el sufix grec -oídes (semblant a), per una certa semblança amb l'Alchemilla alpina.

Del llatí botànic alpestris, -e (que viu a la muntanya), per la seva estació.; com alpinus, -a, -um.

Del llatí anser, -eris (l'ànec), per la seva estació, pels llocs humits que els ànecs freqüenten. Termina com Passerina, nom d'una altra planta; anserinus, -a, um és, pròpiament, allò que pertany a l'oca o a les oques.

Del llatí argenteus, -a, -um (de color de plata), derivat d'argentum, -i (plata), pels folíols albo-tomentosos.

Del llatí aureus, -a, -um (daurat), derivat d'aurum, -i (l'or), per la color de les flors.

Del llatí canescere (emblanquir), de canus, -a, -um (canós); pels folíols tomentosos-blanquinosos.)

Paraula formada del llatí caulis, -is (el tronc o tija) i el sufix -escens (que tendeix a), al·ludint a la tija ascendent, relativament llarga.

Del llatí cinereus, -a -um (cendrós), derivat de cinis, -eris (la cendra), pels seus folíols grisencs, com la cendra.

Del grecollatí còmaron, -i, que, en Teofrast, és la maduixa (Fragaria vesca), per la semblança amb aquesta planta.

Per la seva habitació a la vall d'Eyne, a la Catalunya Nord.

Per la semblança d'aquesta planta, per les fulles i els estolons, amb la maduixera (gènere Fragaria), però menyspreable en comparació (sufix despectiu -astrum).

Del llatí frigidus, -a, -um (allò que és fred), derivat de frigus, -oris (el fred), per la seva estació a grans altituds, com glacialis o com nivea i nivalis.

Del llatí fruticosus, -a, -um (molt ramós, arbustiu) derivat de frutex, -icis (arbust), per ser planta arbustiva.

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, -ris (flor), per les flors grans que presenta aquesta planta.

Del llatí hirtus, -a, -um (eriçat), per ser-ho tota la planta.

Del llatí inclinatus, -a, -um (ajagut, ascendent), pels troncs encorbats a la base i ascendents.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), derivat de macula, -ae (taca), per la coloració de les flors.

Adjectiu compost del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), per les seves flors petites.

Del llatí minimus, -a, -um superlatiu de parvus (petit), per la seva talla menuda.

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), per la seva estació.

El mot al·ludeix als segments laciniats de les fulles; del llatí multus (molt, molts) i findere (dividir, tallar), com bífidus, trifidus.

Espècie dedicada a un personatge, de cognom Neumann, que va trobar la planta i va documentar la troballa i el lloc. Probablement  alemany, però de qui no tenim una referència documentada.

Del llatí nivalis, -e (relatiu a la neu) derivat de nix, nivis (la neu o glaç), per la seva habitació.

Del llatí pyrenaicus, -a , -um (dels Pirineus), per la seva estació alpina pirinenca.

Del llatí rectus, -a, -um (dret), pel seu tronc dret i robust.

Del verb llatí reptare (arrossegar-se), pels seus llargs estolons arrossegats.

Adjectiu del llatí botànic derivat de rupes, -is (la roca), per l'estació de la planta.

De Salisburgium, nom en llatí que Salzburg -regió d'Àustria- rebia a l'edat mitjana; d'on ve salisburgensis (de Salzburg), per la seva habitació.

Splendens (que resplendeix) del verb llatí splendere (resplendir), al·ludint a les flors blanques i a les fulles serici-argentines, que li donen una certa lluentor.

Terme llatí format del prefix sub- (quasi, una mica), el prefix privatiu a- i caulis, -is (la tija), literalment, que quasi no té tija, pel seu tronc curt.

Del llatí tormentum, -i (sofriment, còlic), per haver emprat, els antics, aquestes plantes contra aquest patiment; amb terminació per analogia amb Potentilla i altres consemblants.

Dedicada a Sébastien Vaillant (1669-1722), botànic de Vigny (Val-d'Oise), metge de Lluis XIV; Autor del Botanicon Parisiense, que no pogué veure editat i que fou publicat per Boerhaave.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris, (la primavera), per la seva florescència a l'inici de la primavera.

Del grec potérion, -ou (copa o vas), nom de planta en Dioscorórides i també en Plini; per la forma del calze.

Adjectiu compost del grec díktyon (ret, filat o xarxa) i karpós (fruit), per les cares reticulades-rugoses del fruit.

Dedicada a Pierre Magnol (1638-1715), professor de Botànica a Montpeller; autor de l'importantíssim Prodromus historiae generalis plantarum (1689).

Del llatí muricatus, -a -um (amb espines o punxes), derivat de murex, -icis (caragol marí de conquilla eriçada i també obriülls), per l'aspecte tuberculós del fruit.

Del grec péplos amb el sufix -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les de la Euphorbia peplus.

Nom compost del grec prenés (inclinat, caigut) i ánthos (flor), per tenir els capítols penjants, capbaixos.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color de porpra), per tenir les flors purpúries.

m. Fruit del presseguer.

Fraga (Baix Cinca)

És l'òvul que s'origina dins l’ovari de la flor dins del qual hi ha la cèl·lula fèrtil femenina que és fecundada per la cèl·lula fèrtil masculina i del zigot resultant es forma la llavor.

Del llatí primulus, -a, -um (el primer), perquè les flors de les plantes d'aquest gènere són molt primerenques. Primula veris, literalment 'la primera de la primavera' era, en llatí post-clàssic, el nom genèric de les prímules, que Tournefort adoptà tal qual i que Linné canvià després per Primula, deixant el segon terme com a epítet de l'espècie més comuna i coneguda.

Del llatí elatior, -us (més alt), mode comparatiu de elatus, -a, -um (alt, excels), per la seva talla, relativament elevada.

Del llatí farinosus, -a, -um (farinós), per les fulles, com enfarinades, pel revers.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, aspre), al·ludint als pels glandulífers que cobreixen el limbe de les fulles.

Epítet del llatí botànic, compost de integer, -gra, -grum (sencer) i folium, -ii (la fulla), perquè té les fulles enteres.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que ja feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla), per les seves fulles relativament amples.

Del llatí ver, veris (la primavera). Primula veris és un sintagma llatí que significa literalment 'la primera de la primavera', i era com es coneixien, abans de Linné, totes les espècies d'aquest gènere, per ser totes molt primerenques.

Del llatí columna, -ae (columna), dedicada a Fabio Colonna, llatinitzat Columna, cèlebre botànic napolità autor de Phytobasanos (1592), primera obra botànica on foren emprats els gravats en coure per a il·lustrar les plantes. L'epítet de subgènere segueix el mateix criteri que el de gènere, és a dir, en genitiu com a complement del nom: de la primavera, de Colonna.

Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per les fulles i la tija pubescents-glanduloses, molt viscoses.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ésser planta comuna en gran part d'Europa; rara, però, a Catalunya.

Del nom del gènere tipus d'aquesta família, Primula.

Dit de la planta o de les tiges ajagudes o recolzades a terra, tot i que de les tiges no en surten pas arrels. (comparar decumbent)

v. Expandir-se. Els faigs progressen.

La Clusa (Berguedà)

m. Element uni- o pluricel·lular, en forma de petita gemma o petit bulb, que s'origina en el gametòfit i serveix per a la multiplicació vegetativa. Es troben en els conceptacles de les hepàtiques tal·loses o a les axil·es de fil·lidis i rizoides.

Dit de la planta o de la tija més o menys ajaguda o recolzada a terra.

Capa cerosa que recobreix certs òrgans vegetals, fulles, fruits ...

Nom d'origen incert. Brunella o prunella era un nom del llatí medieval emprat per diferents botànics prelinneans per a designar l'herba del fuster (Prunella vulgaris);      C. Bauhin el relaciona amb el mot alemany bräune (angines), perquè es feia servir com a remei dels mals de gola. Alguns el fan venir de l'alemany brunelle o braunelle, de braun (bru), al·ludint al color de les bràctees i del calze.

El gènere Prunella fou publicat per Carl Linné en 1753. 

Adjectiu format del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per tenir les flors relativament grans.

Del llatí Pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè aquesta plant hi viu.

Adjectiu del llatí botànic, format del llatí hasta, -ae (asta, llança) i folium, -ii (la fulla), per tenir fulles hastades o alabardades.

Del llatí hyssopum, -i o hyssopus, -i (l'hisop) i folium, ii (la fulla), per tenir les fulles semblants a les de l'hisop (Hissopus oficinalis).

Adjectiu del llatí botànic format del llatí lacinia, -ae (franja, orla), dividit o tallat per les vores, per les fulles superiors dividides. En llatí clàssic seria laciniosus, -a, -um.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser planta vulgar en gran part d'Europa.

Nom llatí de la prunera segons Columel·la; proúmne, en grec, segons Teofrast. També rebia el nom grecollatí de coccymelum, del grec kokkýx (el cucut, però també una figa silvestre que, segons diuen, madura quan canta el cucut) i mélon (poma).

Avium (dels ocells) és la forma de genitiu plural del llatí avis -is (ocell), perquè a les aus els agraden molt els seus fruits.

Avium (dels ocells) és la forma de genitiu plural del llatí avis -is (ocell), perquè a les aus els agraden molt els seus fruits.

Del llatí domesticus, -a, -um (de casa, de la família, de la pàtria), en contraposició a foraster (peregrinus, alienigenus); Aquí, com en Sorbus domestica, perquè és l'espècie comuna i coneguda.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir ramós, llenyós, com un arbust; com fruticescens, fruticens, fruticosus, etc., tots formats del llatí frutex, -icis (arbust).

Del llatí insititius, -a , -um (insert, híbrid, estrany), derivat del verb insero (plantar, empeltar); En contraposició a Prunus spinosa que és silvestre.

Del llatí spinosus, -a, -um (ple d'espines, que punxa), per ser planta espinosa.

m. Fruit de l’arç negre.

Das (Cerdanya)

Les pseudoparafil·les són estructures petites filiformes o foliàcies, formades per una sola capa de cèl·lules, que són semblants a parafil·les però que es troben únicament en les zones del caulidi situades al voltant dels primordis de les ramificacions.

f. Petit apèndix laminar o filiforme situat al voltant dels primordis rameals o de la base de les branques.

Mot del llatí botànic compost del prefix grec pseudo- (fals), de pseúdos (engany, mentira), i el gènere Orchis, com volent dir una falsa Orchis.

Del llatí albidus, -a, -um (blanquinós), per les flors blanquinoses.

Dit de les plantes que produeixen petites gemmes o plàntules que es desprenen i serveixen com a òrgans de reproducció vegetativa (les flors amb ovaris on es formen les llavors és la reproducció sexual).

Del grec psoraléos (sarnós), per les glàndules que presenta i a les quals es deu la seva mala olor.

Del llatí bitumen, bituminis (betum), per la seva característica mala olor, com d'asfalt. Segons Plini, bitumen es una mena de fang fluid, enganxós i tenaç, que conté una part de sofre, i brollava del llac Asphaltites (com anomenaven els grecs i romans el Mar Mort, a Judea), raó per la qual, a la paraula, se li atribueix un origen hebreu.

Nom del llatí botànic compost del grec pterón (ala) i théke (càpsula, estoig), fent referència als aquenis alats.

Vegeu Crepis sancta.

Mot del llatí botànic compost del grec ptyx, ptychós (plec) i oús, otós (orella), perquè els pètals tenen un plec o llengüeta, més o menys com una orelleta.

Epítet del llatí botànic format del grec héteros, (un altre, diferent) i phýllon (fulla), és a dir, de fulles variades segons siguin basals o caulinars. És sinònim de diversifolia, però aquest format del llatí diversus, -a, -um (diferent) i folium, -ii (la fulla).

Adjectiu compost del llatí saxum, -i (roca, roc) i frangere (trencar), al·ludint a l'estació de la planta: llocs pedregosos o escletxes de la roca. Per viure en aquests indrets semblaria que és la planta la que trenca la roca.

Que té pèls molt fins, curts i escassos. (en deriva puberulent)

Que és cobert de pèl curt i fi, i per això la fulla, la tija..., és suau al tacte.

Del llatí tardà pulicaria, -ae o pulicaris herba, nom d'una herba citada pel metge T. Priscianus (S. IV), que ve de pulex, -icis (puça), perquè es feia servir com a repel·lent d'aquests i altres insectes. Segons els autors, podria tractar-se d'una Pulicaria o també d'alguna Conyza.

El gènere Pulicaria fou publicat per Joseph Gaertner en 1791.

Del llatí dysentericus, -a, -um (relatiu a la disenteria o qui la pateix), aquí aplicat en el sentit de remei contra aquesta malaltia. Pius Font i Quer, en el Dioscòrides renovado, diu, citant Krocker, que: “ En la guerra de Rússia contra els perses, l’exèrcit, atacat de disenteria, fou curat utilitzant només aquesta planta.”

Del llatí odorus, -a, -um (olorós,agradable a l'olfacte), fent referència a la olor que desprèn el rizoma.

Del llatí siculus, -a, -um (sicilià, de Sicília), per haver-se trobat en aquesta illa.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta molt comuna.

El nom pulmonaria o pulmonacea, derivat de pulmo, -onis (el pulmó), apareix en una obra de l'escriptor romà Venecio (S. IV d.C.) com a nom alternatiu de consiligo, que, segons Plini, era una planta trobada a Itàlia que, suposadament, guaria les afeccions pulmonars, identificada, segons sembla, amb l'Helleborus viridis, -de fet, el Pseudo-Dioscòrides diu que konsilígo és el nom entre els romans del grec elléboros mélas-; Tanmateix, per a Linné i altres autors, seria la Pulmonaria officinalis. Les taques blanquinoses de les fulles recorden les del pulmó, cosa per la qual es feia servir en la medicina popular per a guarir les malalties pulmonars.

El gènere Pulmonaria fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat per Linné (1753, 1754).

Del llatí affinis, -e (proper, afí, parent), per la seva afinitat amb la P. officinalis.

Del llatí científic azureus, -a, -um (blau intens), perquè les flors es tornen d'aquest color després d'obertes. Derivat de l'àrab lazaward, mot que, al seu torn, prové del persa. Trobem aquest arrel en altres termes com ara lapislàtzuli o atzurita.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla de les plantes), per ésser les fulles relativament llargues.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar); Mérat reuní diverses espècies afins de Pulmonària en una de col·lectiva, que anomenà vulgaris, pel fet d'ésser general i comuna així considerada.

- Dit de la planta que creix en forma de coixí.

- Protuberància o engruiximent en forma de coixinet.

(en deriva pulviniforme)

Del nom en llatí del magraner, punica arbor, i del fruit, malum punicum o simplement punicum. Segons Plini, el nom li ve de la ciutat de Cartago, d'on es creia que provenia la planta. El gentilici punicus, -a, -um significa fenici, cartaginès.

Del llatí granatum, -i, fruit del magraner, en Plini.

De Punica, nom de l'únic genere d'aquesta família.

Del grecollatí pyrethrum, -i, mot format de l'arrel grec pyr, pyrós (el foc), com indicant una planta urent o ardent, sobre tot les arrels. Antigament hom li atribuïen propietats antipirètiques, idea que conserva el nom de la planta en anglès: feverfew. En època medieval, el nom de pyrethrum, citat ja per Plini, es va atribuir de forma genèrica a diverses plantes de la família de les compostes que, en època moderna, fins i tot les del propi gènere Pyrethrum, s'han anat reclassificant en altres gèneres com ara Tanacetum, Anacyclum, Matricaria, Chrysanthemum, etc.

Vejeu Chrysanthemum segetum.

Del baix llatí pirula o pyrula, forma diminutiva de pirus, -i (la perera), per la semblança de les fulles.

Del grec chlorós (verd groguenc) ánthos (flor), pel color de les flors.

Del llatí minor (més petit) per presentar l'estil més curt que les altres espècies.

Del llatí secundus, -a, -um (segon), aquí en el sentit de següent o consecutiu, per la disposició de les flors, en filera, mirant totes cap a un mateix costat.

Del llatí unus (un de sol) i flos, floris (flor), perquè només fa una flor.

Del gènere Pyrola, un dels que conté la família.

Del llatí pyrus, -i o pirus, -i, nom donat pels romans a la perera cultivada i altres espècies naturals del gènere.

Del llatí acerbus, -a, -um (de gust aspre), que n'és el del fruit.

Adjectiu derivat del llatí amygdalus, -i (l'ametller) i el sufix -formis (que té forma de), per les fulles semblants a les del ametller

Del llatí communis, -e (vulgar, comú), per ser espècie familiar, molt coneguda.

De malus, -i, el nom en llatí de la pomera.

Del llatí salvia, -ae (la sàlvia) i folium, -ii (fulla), per les fulles, que tenen alguna semblança amb les de la sàlvia.

Del llatí quercus, -us (el roure). L'origen etimològic d'aquesta paraula no és gens clar. La teoria tradicional (qüestionada en estudis lingüístics posteriors) prové del clàssic Glossaire de Botanique. DeTheis hi diu que ve del celta quer (formós) i cuez (arbre), és a dir bel arbre o arbre per excel·lència, apel·latiu que els celtes aplicaven al roure, que deien derw en la seva llengua, d'on derivaria druïda o sacerdot del roure; i relaciona aquests mots amb el grec drys,-yós (roure), i amb que, segons la mitologia, el roure fos l'arbre consagrat a Júpiter. Altres autors el relacionen amb l'àrab al qurk (l'alzina surera).

Adjectiu del llatí botànic compost de coccum, -i (grana) i fero (jo porto), perquè la planta produeix uns cecidis induïts per una cotxinilla d'on s'obtenia la grana, substància de color porpra amb què es tenyien les togues dels nobles romans. Té relació amb l'àrab kermes (cuqueta), d'on vindrien carmí i carmesí, noms del mateix color o similar.

Del llatí fagineus, -a, -um (alló referent al faig), derivat de fagus, -i (el faig). Epítet aplicat per Lamarck a aquest arbre perquè va veure en les fulles una certa semblança amb les del faig.

Del nom llatí de l'alzina, ilex, -icis i dels seus fruits.

Del llatí pubescens, -entis, participi present del verb pubescere (començar a sortir la barba) i aquest de puber, -eris (adolescent, púber), perquè té les fulles pubescents, cobertes d'un borrissol blanquinós, principalment el revers.

De suber, -eris, el nom llatí de l'alzina surera.

D'un dels noms vulgars francesos, toza, d'aquest roure.

Disposat com els radis d’una circumferència (per exemple els pètals externs radiants de les inflorescències de les umbel·líferes).

Que és actinomorf, o sigui que les peces es disposen de forma regular.

Pertanyent a la rel; dit també de les fulles basals que creixen prop de les rels.

Dit de les tiges que produeixen rels.

Del llatí radiolus (radi o raig petit) diminutiu de radius, -ii (radi, raig de llum).

Gènere creat per J. J. Dillenius i validat per J. Hill. El primer d'ells diu expressament que anomena Radiola a la planta per la disposició radial de les valves de la càpsula, després de la dehiscència.

Al Pseudo-Apuleu es menciona una herba radiolum que viu a les pedres i parets i té en cada fulla dues fileres de punts daurats, que, sens dubte, és un polipodi (Polypodium vulgare).

Del grec línon (el lli), en llatí linum, i el sufix grec -oídes (semblant a), és a dir, que s'assembla al lli.

És el Linum radiola de Linnè, que va ser transferit al gènere Radiola Hill. Quan una espècie canvia de gènere, normalment manté l'epítet que tenia; tanmateix, Albrecht W. Roth (1757-1834) li va assignar el nom R. linoides; d'altra manera, hauria resultat un tautònim (Radiola radiola), no permès en la nomenclatura botànica.

Format, per analogia amb millefolia, del llatí mille (mil) i granum, -i (gra, llavor), per les llavors abundants.

Petita marca que presenten algunes llavors format per unió del funicle o peduncle de l’òvul, amb la paret externa d’aquest primordi seminal.

Del gènere tipus d'aquesta família, Rafflesia, a què pertany l'espècie amb la flor més gran del mon, R. arnoldii.

f. Arrel. Part inferior d’un vegetal.

Fraga (Baix Cinca)

v. Posar arrels (rels).

Batea (Terra Alta)

Tipus d’inflorescència (grup de flors) densa ja que té les branques molt ramificades, com un brot de raïm, i on les flors són pedicel·lades (en deriva racemiforme, en forma de raïm).

Conjunt molt nombrós d’ovelles.

v. Treure rames.

Sant Joan de les Abadesses (Ripollès)

Vegeu Bigarrar.

Vegeu Bigarrar.

f. Planta que proporciona rama.

Sant Hilari Sacalm (Selva)

adj. Molta rama.

Agullana (Alt Empordà)

Nom [anteriorment Ramondia, Lamarck 1793] dedicat per L. C. Richard en 1805 al polític, botànic i geòleg francès Louis-François-Élisabeth Ramond (1755?-1827), un dels primers exploradors naturalistes dels Pirineus, que va pujar al Mont Perdut l'any 1802.

Una obra publicada en 1794 per Ruiz i Pavon classificava aquesta espècie pirenaica dins del gènere Miconia en honor al botànic de Vic, Francesc Micò (1528-1592?), que l'havia descobert a la Serra de Montserrat. Linné la inclogué dins del gènere Verbascum (V. Myconi) alterant el nom amb una y. Lapeyrous, en 1813, l'anomenà Myconia borraginea. Finalment, fou H. G. Reichenbach qui establí el binomi actual mantenint inalterat el nom específic Linneà. També ha estat acceptat el sinònim Ramonda micoi, una modificació d'acord amb la grafia catalana de Micó, proposada en 1908 pel botànic valencià C. Pau.

adj. Arbre o arbust amb molta rama.

Paüls (Baix Ebre)

De Ranunculus, un dels gèneres més importants de la família.

Diminutiu llatí de rana, -ae (granota) que vol dir 'capgròs', fent referència a les aigües estancades on viuen algunes espècies, i també al fet que algunes d'aquestes són veritables amfíbies, com ara R. diversifolius. Correspon a batrachium, que és la mateixa planta esmentada per Hipòcrates i Dioscòrides, però de bátrachos, 'granota' en grec.

Del llatí lingua (llengüeta), segurament fent referència a la forma de les seves fulles aèries.

De l'adjectiu llatí muricatus, és a dir, semblant al murex (cargol marí amb punxes), pels fruits espinosos. Murex, com tribulus, s'aplica en llatí als obriülls, peces de ferro de quatre punxes amb què els romans feien obstacle a la cavalleria enemiga; muricatus, -a, -um qualifica diverses plantes que presenten aquesta semblança.

Per la semblança de les fulles amb les de l'acònit.

Epítet del llatí botànic format pel nom del gènere Platanus i folium, -ii (la fulla) per tenir-ne les fulles alguna semblança amb les del plàtan.

Del llatí acer, acris, acre (agut, funest, cruel), segurament per les seves propietats tòxiques. Gramaticalment, hauria de ser acer, en masculí, però va quedar fixat així tal com ho va proposar Linnè a la primera edició d'Species Plantarum (1753).

Del llatí despectus, -a , -um (menystingut), perquè els botànics, durant un temps, l'havien passat per alt.

Per analogia, se'n diu d'un hàbitat com el de la zona alpina elevada.

Per les fulles que, per la base, abracen el tronc.

Per l’hàbitat. Del llatí aquatilis (aquàtic)

D'arvum (camp conreat), deriva l'adjectiu llatí arvalis. Els botànics van crear arvensis per analogia amb hortensis, provinent d'hortus.

Per la forma de les fulles, que tenen alguna semblança amb les de l'Asarum.

Del llatí aurum (or) i coma (cabellera), pel color groc daurat dels pètals.

Dedicada a Émile Baudot.

Del llatí bulbus (ceba, bulb), pel seu rizoma globulós.

Del grec chaíro (alegrar-se) i phýllon (fulla), Chaerophyllon significa alegrar-se pel bonic color verd de les fulles.

L'adjectiu llatí corsicus (o corsus) al·ludeix al seu hàbitat preferent, a l'illa de Còrsega.

Del llatí divaricatus (esparrancat) perquè les lacínies s'escampen en cèrcols.

Per les dues classes de fulles.

Ficaria és el nom amb que els apotecaris i herbolaris es referien, antigament, a aquesta espècie. Del llatí ficarius, -a, -um (allò referent a la figuera), derivat de ficus, -i (figuera, figa), potser per les seves arrels tuberoses semblants a figuetes. També en llatí, ficaria, -ae (figuerar),

Del llatí flabellum (vano o manxeta), per la forma de les fulles primordials.

De flammula (bandereta), en al·lusió a les seves fulles ovades sostingudes per llargs pecíols, com banderetes.

Que sura o neda. Gerundi del verb llatí fluitare (surar).

Per les fulles, semblants a les del fonoll,

Perquè viu a la zona glacial.

Del llatí gramen, graminis (gram), per la semblança de les seves fulles, quant a forma i nervació, amb les de certes gramínies.

Per la forma de les fulles, que tenen alguna semblança amb les de l’heura (Hedera).

Del grec makrós (gran), i phýllon (fulla), per les grans fulles radicals.

Mons Pessulum és el nom en llatí de Montpeller. D'aquí deriven monspessulanus, monspeliacus i monspeliensis.

Pel seu hàbitat muntanyenc.

Del llatí nemus, nemoris (el bosc o selva), al·ludint al lloc on habita.

De ophioglossum, la falguera anomenada llengua de serp, per la semblança de les fulles amb les frondes de dita criptògama.

Del llatí palustris (pantanós), al·ludint al lloc on habita: llacunes o llocs pantanosos.

Per la semblança de les fulles amb les de la Parnassia.

Del llatí parvus (petit). Vol dir "de flors petites". A imitació del llatí multiflorus, s'han format grandiflorus, parviflorus, etc.

Del grec phílos (amic) i notís (humitat): planta que viu en llocs inundats.

Pel seu hàbitat.

Del llatí repere (arrossegar-se), pel tronc radicant o arrossegadís.

Del llatí sardous (sard, de Sardenya); sardoa herba és l'"herba sardònia" de Plini, que "mata tot fent riure".

Del llatí, sceleratus (perniciós), al·ludint a les seves propietats tòxiques.

Probablement del grec phthorá (destrucció), al·ludint a les seves propietats extremadament mortíferes.

Del grec trichós (cabell) i phíllos (fulla): de fulles capil·lars.

Del llatí raphanus i aquest del grec ráphanos (rave).

Raphanistrum (rave silvestre) és un mot d'origen llatí, sinó construït a imitació de Rapistrum (nap silvestre).

De Candolle, en Regni vegetabilis systema naturale, citant a Moretti, diu que Landra era nom vulgar de la planta en la Llombardia. Landra o landre, segons el diccionari de la RAE és una inflor dels ganglis de la mida d'un gla, i fa venir la paraula del llatí vulgar glando, -inis (gla). Així doncs, probablement el nom fa referència a la forma dels fruits.

Del llatí sativus (que se sembra o es cultiva), al contrari de silvestris (espontani).

Del llatí silvester (salvatge, espontani).

Derivat de rapum, -i (el nap), rapistrum, -i és el nom que Columel·la dona a una mena de nap silvestre, potser Raphanus raphanistrum. El sufix -strum, té un sentit despectiu de salvatge, bord.

Del llatí rugosus, -a, -um ( ple d'arrugues); adjectiu derivat de ruga, -ae (arruga, plec), per l'article superior de la silícula, que es arrugat.

-Dit del nervi medial d’una fulla.

-Eix principal d’una inflorescència, dit sobretot a les espiguetes de les gramínies.

m. Alzina petita.

Montpolt (Solsonès)

v. Treure rebrolls, o sigui brots d’un arbre o arbust.

(Pla de l’Estany)

Tija que sol sortir a la base de les plantes herbàcies que no porta flors, la qual cosa ens indica que és una espècie perenne. No ho tenen les herbes anuals, la qual cosa permet saber si una planta és vivaç o de temporada.

A les inflorescències en capítol dit de la part apical eixamplada del peduncle que sosté les flors (sèssils o subsèssils).

Que és dirigit cap enfora i avall.

Dit de les flors actinomorfes, és a dir que són radials i que sovint presenten les peces d’un mateix verticil de la mateixa mida, forma i color.

Gènere dedicat al naturalista alemany Johann Jakob Reichard (1743-1782), que també fou editor de diferents obres de C. Linné.

Epítet format del nom del gènere Picris i el sufix grec -oídes (semblant a), és a dir, semblant a una Picris, per tenir alguna semblança amb plantes d'aquest gènere.

v. Una planta, treure resina (reïna), una substància orgànica amorfa, sòlida o semisòlida.

Sant Martí de la Baronia de Rialb (Noguera)

f. Arrel. Part inferior d’un vegetal.

La Vola (Osona)

m. Espai considerablement gran ocupat per una branca grossa. Estén molt de rem.

Falgons (Garrotxa)

Que té forma de ronyó.

f. Resina. Substància orgànica amorfa, sòlida, o semisòlida.

Iran (Alta Ribagorça)
Roní (Pallars Sobirà)

Planta o tija que creix llargament ajaguda sobre el terra.

Paraula ja usada per Plini per anomenar les plantes d'aquest gènere; Del llatí resedare (calmar, guarir), per les propietats vulneràries que li atribuïen els romans.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Del llatí arragonensis (de l'Aragó), on la van trobar Loscos i Pardo.

Del llatí erectus (dret o aixecat), per la direcció del tronc.

Dedicada a S. Gay, autor de nombrosos treballs fitogràfics.

Del llatí glaucus (verd blavenc), pel color de la planta.

Del llatí litigiosus (dubtós).

Del llatí luteus (groc), pel color de les flors.

Del laltí luteolus (una mica daurat) diminutiu de luteus (groc) pel color de les flors o pel groc daurat del suc que s'extreu dels troncs i pericarpis, usat en tintoreria

Del llatí odoratus (olorós), per la olor de marduix (Orignanum majorana) de les seves flors.

Del grec sesamoeidés, de sésamon (sèsam) i eídos (forma), per la semblança de les seves llavors amb les de la dita planta.

Del llatí strictus (contret o estret), per la contracció subapical de la càpsula.

Epítet format del llatí sub (sota, quasi) i frutex, fruticis (arbust), es a dir, petit arbust, per la consistència del tronc.

De Reseda, nom del principal gènere d'aquesta família.

f. Substància orgànica amorfa, sòlida o semisòlida.

Ossera (Alt Urgell)

Paraula castellana, manllevada de l'àrab retam o retama, que servia per anomenar les plantes d'aquest gènere, però també d'altres com Cytisus, Genista i Spartium.

Adjectiu compost del grec sphaíra (esfera) i karpós (fruit), per la forma més o menys globosa del llegum.

Dirigit cap a la base de l’òrgan on és inserit.

Dit de l’òrgan que té un entrant poc profund a l'àpex.

adj. Arbre o arbust molt vell.

Arnes (Terra Alta)

La cara inferior de la fulla.

Dit de la fulla que té els marges enrotllats vers la seva cara inferior.

Mot del llatí botànic, Rhagadiolus és una forma diminutiva (anàlogament a altres com Gladiolus o Corrigiola) del grec rhagás, -ádos (escletxa, osca), al·ludint als plecs, semblants a un solc o canaleta, de les bràctees involucrals.

El gènere Rhagadiolus fou publicat per Antoine Laurent de Jussieu a Genera Plantarum (1789).

Epítet format del llatí stella (estel, estrella), aquí al·ludint a la forma d'estel que adopten els aquenis externs.

Del gènere Rhamnus.

Del grec rhámnos, -ou, nom femení que designava diferents arbusts i arbrets espinosos. Segons J. Cadevall, es fa venir del celta ram (brancatge), en llatí ramus, -i, per la seva marcada ramificació.

El gènere Rhamnus (Rhamnaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754). Encara que aquest i altres botànics li van assignar gènere masculí, l'ICN va imposar el femení, seguint criteris filològics.

Alaternus és el nom, femení, d'un arbre, en Plini, semblant, per les fulles, a l'olivera i a l'alzina. Si bé pot servir com a recurs mnemotècnic, no te cap relació, com s'acostuma a dir, amb l'adjectiu alternus, -a, -um, fent referència a la disposició de les fulles.

Del grecollatí catharticus, -a, -um, que vol dir 'purgant', per la propietat medicinal dels seus fruits.

Nom del llatí botànic (d'un gènere de les ramnàcies), aquí en aposició; derivat del verb llatí frangere (trencar, fragmentar), al·ludint al caràcter fràgil del seu brancatge.

Del llatí infectorius, -a, -um (que serveix per a tenyir), per l'aplicació del seu fruit, que és la grana d'Avinyó o de Pèrsia, usada per fer tint de color groc.

Nom llatí compost de lycium (arç de tanques o cambronera) i el sufix grec -oídes (semblant), per la seva semblança amb el Lycium europaeum.

Del llatí pumilus, -a, -um (nan), per la reduïda talla de la planta.

Adjectiu llatí derivat de saxum, -i (roca), que significa 'que viu entre les roques', per la seva estació.

Del grecollatí Rha (el riu Volga) i el llatí Ponticus, -a, -um (del Pont o mar Negra i terres circumdants), emparentat amb el grec póntos, -ou (mar). Dioscòrides anomenava rha una planta d'arrel negra que naix més enllà del Bòsfor, d'on es porta, i que, segons el Pseudo Dioscòrides, els romans anomenaven rha Ponticoum, que suposadament seria un ruibarbre (Rheum sp. pl.), de la família Poligonaceae. Així doncs, rhaponticum seria, literalment, ruibarbre del Pont.

El gènere Rhaponticum (Compositae) fou creat por S. Vaillant en 1719 i validat pel mateix autor en 1754; sens dubte va rebre aquest nom perquè diferents espècies del gènere havien estat incloses ja per alguns botànics prelinneans, com ara C. Bauhin, entre els Rhaponticum genuins.

Epítet del llatí botànic format amb Cynara  i el sufix grec -oídes (semblant a), per tenir alguna semblança amb les plantes d'aquest gènere.

Del grec rhis, rhinós (nas, musell) i ánthos, -eos (flor), al·ludint a la forma de la corol·la; Segons el propi Linnè, que encunyà el nom, per la forma de la flor, nassuda.

Del llatí minor, -us (menor) per tenir les flors petites, comparat amb altres congèneres.

Del llatí pumilus, -a, -um (nan), per la seva escassa alçària.

Segons de Théis (Glossaire de botanique), del grec rhódos, -ou (la rosa) amb el sufix diminutiu llatí; per la olor a rosa que desprenen les arrels de l'espècie típica Rhodiola rosea.

El gènere Rhodiola fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí roseus, -a, -um (allò referent a la rosa), referint-se al mateix que el nom genèric, és a dir, la olor a rosa dels arrels i no al color de les flors, més aviat groguenques o vermelloses.

Del grec rhódon, -ou (rosa) i déndron, -ou (arbre), pel port arbustiu de diverses espècies i les flors grans i rosades. En l'Antiguitat rhododendron  era principalment el baladre. Segons Plini, era sinònim de nerion i era un arbust de fulles semblants a les del llorer i flors que s'assemblen a la rosa. Però també es deia rhododendron una planta pòntica "que produeix una mel que provoca la follia" i que podria ser una azalea (Rhododendron ponticum).

El gènere Rhododendron fou publicat per C. Linné en 1753.

Del llatí ferrugineus, -a, -um (de ferro), pel color de rovell que tenen les fulles en llur revers.

Del llatí rhus, rhois (en grec, rhoús), és el nom del sumac; es deriva, igual que rosa, del celta rhudd (vermell), pel color del fruit. En Dioscòrides s'aplica també a una "gramínia que creix als camps i a les teulades", que Plini anomena phoenicea herba i que molts autors identifiquen amb Lolium perenne. Segons Plini, el Rhus dels grecs no té nom equivalent en llatí i diu que és un arbust amb fulles de murtra al qual anomena frutex coriarius, sens dubte el roldor (Coriaria myrtifolia).

El gènere Rhus (Anacardiaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754) –qui, a més, hi inclou els tournefortians Toxicodendron i Cotinus.

Del llatí corium, -i (el cuiro), perquè és planta empleada pels assaonadors.

Mot probablement procedent de l'àrab ribas o del persa riwas (de gust àcid), nom que a l'Orient rebia un ruibarbre (Rheum ribes, poligonàcies). Sembla que el nom apareix per primer cop a Occident a la segona meitat del segle XIII, en una traducció al llatí que feu Simó Januensis de l'obra de Ibn Sarabi o Serapió el Jove Liber Serapionis aggregatus in medicinis simplicibus..., i el nom fou adoptat per les oficines de farmàcia, però aplicat a plantes molt diferents, com són els agrassons o ribers (Ribes sp. pl.), potser pels seus fruits àcids i unes propietats medicinals semblants. J. Cadevall no creu desencertat suposar-ne un parentiu amb berberis, del qual bé podria ser anagrama, per analogia dels fruits.

El gènere Ribes fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per la seva estació.

Grossularia, -ae era el nom que, en llatí medieval, rebien els ribers, agrassons o grosellers. Deriva del llatí clàssic grossula, -ae que es un diminutiu de grossus , -i (figa immadura). Aquí, grassularia, que és nom femení, es troba en aposició, és a dir, sense concordança amb el nom genèric.

Del llatí petraeus, -a, -um (que viu entre les pedres), pel seu lloc d'habitació. En llatí clàssic, aquest adjectiu feia referència a diferents ciutats construïdes en les roques, la més famosa de les quals és Petra.

Del llatí ruber, rubra, rubrum (vermell), pel color dels fruits.

Epítet compost del llatí uva, -ae (el raïm) i crispus, -a, -um (eriçat), perquè els fruits s'assemblen a grans de raïm i sovint són eriçats.

Del llatí ricinus, -i (la paparra) i també el nom amb qué Plini anomena al ricí (Ricinus communis) i les seves llavors, per la semblança que tenen amb aquell insecte.

Del llatí communis, -e (comú, vulgar), perquè es refereix a l'espècie vulgar, la correntment coneguda.

m. Estructura filamentosa que fixa el gametòfit al substrat. Té aparença de petita arrel. Poden sortir a la base de la planta però també al caulidi.

Tija subterrània (però sovint superficial o fins i tot visible), allargada i de creixement horitzontal. Tot i l’aspecte d’arrel, és una tija que cada any emet noves branques aèries i també rels subterrànies. (en deriva rizomatosa, la planta que té rizomes)

Dedicada al jardiner Jean Robin que la introduí a França en 1601.

Del grec pseudés (fals), per no ser la veritable acàcia.

Dedicada a J. J. Roemer (1763-1819), botànic, metge i naturalista suís, col·laborador de Schultz.

Del llatí hybrida, que vol dir híbrid, barrejat, procedent de pares d'espècies diferents. Potser perquè se li van trobar caràcters barrejats. Cadevall creu que aquest epítet no hi és escaient (nomen ineptum).

Pel color dels pètals.

adj. Romer que no té bon aspecte.

Cardell (Baix Cinca)

Nom creat per a aquest gènere de les Iridàcies per G.F. Maratti en 1772; dedicat a Ròmul, fundador i primer rei de Roma, per haver trobat la primera planta d'aquest gènere als camps de Roma.

És el Crocus bulbocodium de Linné. Veieu Bulbocodium.

Dedicada a Fabio Colonna –llatinitzat, Fabius Columna– erudit i cèlebre botànic napolità, autor del Phytobasanos (1592), obra botànica on foren emprats per primer cop gravats en coure, de gran format, on les il·lustracions contenien sovint detalls de flors, fruits, etc.

Adjectiu del llatí botànic ramiflorus, -a, -um (que fa les flors a les branques de la planta, no pas als brots joves); del llatí ramus, -i (branca, ram) i flos, floris (la flor). Aquí al·ludeix que la inflorescència és sovint ramosa.

Nom d'origen i significat desconeguts. Segons J. Cadevall, podria provenir del llatí ros, roris (rosada) en el sentit d'aigua clara, i ripa, -ae (la ribera), per viure a la vora d'aigües dolces la major part de les espècies.

El gènere Rorippa fou publicat en 1760 per J. A. Scopoli, que en prengué el nom de C. Gesner.

Linnè havia classificat aquesta planta com Sisymbrium nasturtium-aquaticum. Quan la planta fou reclassificada dins del gènere Rorippa, li van mantenir sencer l'epítet específic. La primera part és el nom que Plini donava a aquesta planta i la segona fa al·lusió al seu hàbitat particular, del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic, que viu al aigua).

Del llatí Pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per trobar-se al Pirineu i als seus contraforts.

Del llatí sylvestris, -e (del bosc), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), per viure al bosc.

Del llatí rosa, -ae, nom donat pels romans a la flor del roser, i, per extensió, també a aquesta planta.

Adjectiu compost del grec adén, -enós (glàndula) i el sufix -phóra (que porta, proveït de), és a dir, glandulosa.

Del llatí agrestis, -e (campestre, de pagès) derivat de ager, agri (el camp cultivat), per la seva estació.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació als Alps.

Del llatí arvensis, -e, derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per la seva estació.

Del llatí canis, -is (el gos): aquest qualificatiu, com els noms grecollatins cynósbatos (esbarzer caní) i cynórrhodon (rosa canina), sembla que inclou una idea despectiva, com de planta borda, silvestre o planta margenera, wayside dels anglesos.

Del llatí gallicus, -a, -um (de Gàl·lia o França), per la seva habitació preferent.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavós), pels folíols d'un característic color blavenc gebrat.

Del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), per tenir les flors petites.

Del llatí mollis, -e (tou, suau), pel suau toment dels folíols.

Mollissimus, -a, -um, superlatiu llatí de mollis, -e (tou,suau), pel toment dels folíols.

Adjectiu del llatí botànic format del grec móschos, -ou (el mesc), pròpiament 'rosa de mesc', per la seva olor.

Del grec myríoi (innombrables) i ákantha, -es (agulló), per la infinitat que d'ells té la planta.

Per la semblança de les fulles amb les de la Pimpinella (Sanguisorba minor)

Del llatí pomifer, -a, -um (que porta o produeix fruita), al·ludint al fruit esfèric; derivat de pomum, -i, mot llatí per a referir-se a qualsevol arbre fruiter.

Dedicada per Trattinnick a M. H. César Pouzin (1768-1822), botànic francès, apotecari i professor a l'Escola de Farmàcia de Montpeller, que la va trobar prop d'aquesta ciutat.

Dedicada a Georges François Reuter (1808-1872), director del Jardí Botànic de Ginebra, col·laborador de P. Edmond Boissier.

Del llatí rubigo, -inis (rovell), al·ludint al color ataronjat-vermellós de les glàndules del peduncle.

Adjectiu compost del llatí ruber, rubra, rubrum (vermell) i folium, -ii (la fulla), pel color de les fulles joves.

Adjectiu gentilici derivat de Ruscino, nom en llatí medieval del Rosselló, al·ludint a la seva principal habitació.

Del llatí saepes, -is (bardissa, tanca); la forma de genitiu plural és saepium (dels bardissars), per la seva estació.

Adjectiu del llatí botànic que significa literalment 'sempre verda', per les seves fulles persistents tot l'any; com Cupressus sempervirens.

Forma superlativa del llatí spinosus, -a, -um (que té espines), per ser planta molt espinosa.

Format dels llatí stylus, -i (punta, punxó), al·ludint a la longitud de la columna estilar respecte al disc.

Adjectiu del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borrissol), pel toment dels folíols. El sufix -osus, -a, -um amb un substantiu indica que en té molt o n'està ple.

Del llatí villosus, -a, -um (llanut), de villus, -i (pèl, llana), pel toment dels folíols.

De Rosa, nom del principal gènere de la família.

(De fulles), grup de fulles aglomerades radialment, com una rosa. (en deriva rosulat –ada, que és proveït de rosetes).

Ros marinus, o rosmarinus és el nom que des de l'Antiguitat rep el romaní (Rosmarinus officinalis). Segons Cadevall, ros seria una corrupció del grec thys (encens) i aleshores el significat de rosmarinus seria "l'encens del mar" perquè és un arbust aromàtic que no sol allunyar-se molt de la mar. Altres han relacionat la primera part del mot amb el llatí ros, roris (la rosada) com volent dir "la rosada del mar". Actualment se'n descarten aquestes interpretacions poc consistents i el nom es relaciona amb el grec rhops, rhopós (matoll, arbust) i myrínos, -e, -on (aromàtic, perfumat).

El gènere Rosmarinus fou publicat per Carl Linné en 1753.

Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, per l'ús que, des d'antic, es fa d'aquesta planta.

Dit de la corol·la de simetria regular (actinomorfa) amb els pètals oberts (planers i patents) que s’assembla a una roda.

Gènere dedicat per Alfred Moquin-Tandon a Guillaume Joseph Roubieu (1757-1834), professor de botànica a Montpeller.

Vegeu Chenopodium multifidum.

m. Conjunt d’alguns roures.

Sisquer (Solsonès)

m. Roure gros.

Vilada (Berguedà)

f. Roureda. Bosc de roures.

La Baronia de Rialb (Noguera)

m. Roure petit poc després d’haver nascut d’una gla.

(Pla de l’Estany)

f. Molts rovellons.

La Clusa (Berguedà)

m. Planta a redós de la qual s’hi crien rovellons.

Cornudella (Priorat)

Phytéuma és el nom grec d'aquesta herba, de la qual també parla Plini.

En llatí, rubia herba o simplemente rubia, era el nom, sobretot, de la Rubia tinctòria, però també de la Rubia peregrina. El nom deriva de rubeus, -a -um o ruber, -ra, -rum (vermell, roig), relacionats amb el verb rubere (ser de color vermell o esdevenir-ne), referint-se al color vermell de les arrels; o, en paraules de Plini, radix rubra est.

Del llatí peregrinus, -a, -um (peregrí, estranger), mot relacionat amb pereger o peregris (viatger). Generalment, el nom es relaciona amb la capacitat de la planta de viatjar enganxada a la roba o al pèl dels animals. Tanmateix, altres creuen que es refereix al seu hàbit enfiladís o a la capacitat d'expandir-se pel seu hàbitat.

En llatí, tinctorum és el genitiu plural de tinctor, oris (el tintorer) i es tradueix literalment com 'dels tintorers', al·ludint a l'ús que en feien de les arrels com a colorant.

Aquesta família pren el nom del gènere tipus Rubia.

Rubus és la denominació llatina antiga dels esbarzers (Rubus sp. pl.), però també de la gerdera (R. idaeus) i de diferents rosers silvestres (Rosa sp. pl.)

Dedicada a Carlo Antonio Ludovico Bellardi (1741-1826), metge, botànic i micòleg italià, col·laborador d'Allioni.

Paraula llatina que vol dir 'de dues cares', composta de bis (dos) i frons, frontis (el front o cara), per raó dels dos colors diferents que presenten els folíols a l'anvers i al revers; el mateix que discolor, oposat a unicolor.

Del llatí caesius, -a -um (que és blau), per la coloració blavenca del fruit madur.

Compost del llatí corylus, -i (l'avellaner) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquest arbust.

Mot llatí que significa 'de diferent color' compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), per raó dels dos colors diferents que presenten els folíols a l'anvers i al revers; sinònim de bifrons.

Del llatí fruticosus, -a, -um (arbustiu), de frutex, -icis (arbust), per l'alçària.

Del llatí glandulosus, -a, -um (que té glàndules), per les glàndules dels peduncles i del calze.

Del llatí hirtus, -a -um (setós, eriçat), per presentar abundants espínules; sinònim d'hirsutus, -a -um.

Del grec ídaios (del mont Ida, a l'illa de Creta); En Dioscorides, bátos ídaia (l'esbarzer de l'Ida). Aquí, amb un sentit extensiu, indica la seva estació.

Del llatí plicatus, -a, -um (plegat, amb plecs), al·ludint als plecs que tenen els folíols.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre les roques), derivat de saxum, -i (la roca), per la seva estació.

Del grecollatí thyrsus, -i (tirs) i el sufix grec -eidés (semblant a, en forma de) llatinitzat, per la seva inflorescència. Plini anomenava thyrsus a les tiges de les plantes, i en la mitologia clàssica, tirs és com es deia el bastó del déu Bacus; però també el nom, ara en desús, d'un tipus d'inflorescència paniculiforme.

Adjectiu derivat del llatí tomentum, -i (el borrissol), per les fulles blanquinoses, sobre tot la cara inferior.

Adjectiu compost del llatí ulmus, -i (l'om) i folium, -ii (fulla), per la semblança dels folíols amb les fulles d'aquest arbre.

Dit de la planta que creix en llocs alterats per l’activitat humana o pels animals domèstics (del llatí rudus-eris, ruïnes, enderrocs, ambient viari) (per extensió és ruderal l’ambient alterat per l’home o pels animals).

Del llatí rumex -icis, nom llatí d’algunes espècies d'aquest gènere que ja trobem en els autors més antics, i conegudes vulgarment com agrelles.

Del nom llatí d'aquesta planta, acetosa, -ae, derivat de acetum, -i (vinagre), pel sabor àcid de les fulles. Nom emprat en sentit genèric pels botànics pre-linneans, com C. Bauhin, que anomenà aquesta planta Acetosa pratensis.

Epítet compost del llatí amplexus, -a, -um, participi passat del verb amplector (abraçar) i caulis, -is (tija de la planta), per les fulles caulinars amplexicaules. Boccone, abans l'havia designada com Acetosa montana, lato ari folio rotundo amplexicaulis (Acetosa montana, de fulles d'àrum amples, arrodonides i amplexicaules).

Del llatí acetosella, -ae, (l'agrelleta) diminutiu de acetosa, -ae, (agrella) perquè n'és com una reproducció més petita; aquest nom fou emprat per primer cop per Adam Lonicer, el famós naturalista de Francfort, al segle XVI.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), perquè creix als Alps i a altres muntanyes.

Epítet del llatí botànic compost del nom genèric Arum i del llatí folium, -ii (la fulla), per les fulles, que recorden les de l'àrum.

Per a designar aquesta espècie, Fabio Colonna, el cèlebre botànic napolità, emprà aquest mot compost format del grec boús (bou), kefalé (cap) i phoréo (portar), per la forma dels pedicels i calzes fructífers, que recorden la figura d'un crani de bou.

Del llatí conglomeratus, -a, -um, participi passat de conglomerare (aglomerar), per les flors reunides en verticil·lastres densos.

Del llatí, crispus, -a, -um (cresp, arrissat), perquè té les fulles crespes, ondulades pel marge.

Del llatí cristatus, -a, -um (crestallut), per les valves dentades del periant.

Nom grecollatí d'un dels diferents lapathum (agrella) que menciona Plini; Nom compost del grec híppos, -ou (cavall) i lápathon, -ou (agrella), és a dir, agrella de cavall, donant a entendre que és bona com a farratge, però no pas com a menja.

Entre els diversos lapathum (agrella) de què fa menció Plini, n'hi ha un d'aigua, hydrolàpathum, que hom ha pretès identificar amb aquesta espècie dels aiguamolls i ribes dels rius.

Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi), epítet aplicat a plantes que tenen caràcters intermedis entre els de dues espècies afins; aquí, perquè per l’hàbit recorda R. acetosella, tot i tenir gairebé tots els caràcters de R. acetosa.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles llargues i lanceolades.

Del llatí obtusus, -a, -um, participi passat del verb obtundere (esmussar, espuntar) i folium, -ii (fulla), referint-se a la forma de l'àpex de les fulles.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), perquè és una planta palustre, dels aiguamolls.

Nom d'aquesta planta entre molts botànics del segle XVI. Segons Dodonaeus, del nom vulgar en francès, patience, derivat del llatí patientia, -ae (paciència, constància, tolerància), si bé alguns el suposen derivat de lapathum.

Del llatí pulcher, -cra, -crum (bell, formós), per l'aspecte general de la planta.

Del llatí sanguineus, -a, -um (ensangonat, tenyit de sang). És el Lapathum sanguineum de diferents autors pre-linneans, així anomenat per la tija, els nervis foliars i la granulació de la peça externa del perigoni d'un color vermell de sang.

Del llatí scutatus, -a, -um (armat d'escut), per la forma de les fulles.

Dit de la planta que viu a les roques.

Linné dedica aquest gènere al metge i botànic alemany Heinrich Bernard Rupp [Ruppius] (1688-1719), autor de la Flora Jenensis i condeixeble de Dillenius a la universitat de la seva ciutat natal, Hesse.

Cirrosus o cirrhosus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí cirrus, -i (rínxol, bucle), aplicat a plantes amb òrgans que s'entortolliguen per enfilar-se; en aquest cas, pels llargs peduncles que es cargolen en forma de tirabuixó.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), derivat de mare, -is (la mar), perquè viu en llacunes i pantans d'aigües salabroses, pròxims al mar.

Del llatí medieval spiralis, -e (espiral, helicoidal), format del llatí spira, -ae (espira), pels peduncles enrotllats en forma espiral.

Segons Plini, nom llatí d'una planta punxant que amb tota probabilitat seria el galzeran (Ruscus aculeatus).

El gènere Ruscus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí aculeatus, -a, -um (punxegut), pels aculis a l'àpex dels cladodis.

Del llatí ruta, -ae, en grec, ryté, paraula peloponèsia, en lloc de péganon, el nom més comú per a aquesta planta.

El gènere Ruta fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí angustus, (estret) i folium (fulla), això és, de fulles estretes.

Sinònim del llatí bracteatus, -a, -um derivat de bractea, -ae (làmina prima de metall o fusta), és a dir, que té bràctees, al·ludint a les bràctees conspícues.

Mot del neollatí botànic format de Chalab o Haleb nom original de la ciutat síria d'Alep, per la seva suposada procedència.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes.

Del llatí graveolens (d'olor forta, pudent), paraula composta de gravis, -e (carregat, fort) i olens, participi present del verb olere (fer olor), per la olor que desprèn.

Del l'adjectiu llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva estació.

Del llatí pubescens, participi present del verb pubescere (cobrir-se de borrissol), pel curt toment de la planta.

Del gènere Ruta.

f. Saba. Líquid que circula pels vasos conductors de les plantes.

Les Llosses (Ripollès)

adj. Vegetal que té molta saba.

Agullana (Alt Empordà)

Del llatí sagina, -ae (aliment per a engreixar), nom que Linnè va prendre de Lobelius, qui va denominar Saginae Spergula a l'espèrgula de camp (Spergula arvensis), perquè aquesta planta se sembrava a les pastures de Brabant per a servir d'aliment a las vaques. Cadevall creu que el gènere Sagina va rebre el nom per antífrasi, ja que són plantes que, per la seva petitesa, de poc poden servir per a pasturar.

Formació llatinitzada del grec apétalos, de la privativa a- (sense) i petalós (pètal); per tenir els pètals molt petits i fins.

Del llatí ciliatus, -a, -um (amb celles) de cilium, -ii (la cella), és a dir, que té cilis o pels disposats com les celles.

Per la seva estació litoral.

Del llatí procumbere (ajeure's), pels troncs ajaguts.

Del llatí subula, -ae (alena), per la forma de les fulles.

En forma de sageta.

Segons Plini, nom d'una planta aquàtica que els botànics han identificat amb l'espècie Sagittaria sagittifolia. Del llatí sagittarius, -a, -um (allò referent a la fletxa o sageta), derivat de sagitta, -ae (la fletxa), per la forma foliar d'aquesta planta, que recorda la d'una punta de fletxa.

El gènere Sagittaria fou publicat per C. Linné en 1753.

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí sagitta, -ae (sageta, fletxa) i folium, -ii (la fulla), és a dir, de fulla en forma de punta de fletxa, reiterant la idea del nom genèric.

De Salix, nom del gènere tipus de la família. Es forma amb el genitiu de salix: Salic(is)-aceae.

Salicornia, segons el Diccionari etimològic de J. Coromines, ve del llatí tardà salicorneum (el salicorn i altres plantes semblants); nom compost del llatí sal, salis (sal) i cornu, -us (banya). Aquest nom fou emprat per primera vegada per Rembert Dodoens, en la seva Stirpium Historia (1583), i indica que ve de salicorne, nom vulgar francès, de la planta (Salicornia europaea s.l.). Tournefort en va prendre el nom i Linné el va acceptar.

Emerici és el genitiu singular d'Emericus, -i, cognom llatinitzat del naturalista i botànic francès Joseph Emeric (1763-1855) a qui, Joseph Duval-Jouve, dedicà aquesta espècie .

Vegeu Arthrocnemum fruticosum

Del llatí patulus, -a, -um (obert, estès, patent), per la disposició de les branques, obertes.

Salix, -icis és el nom dels salzes en llatí. Potser relacionat amb el verb salire (saltar, però també llucar, rebrollar), per la capacitat d'aquestes plantes de fer tanys i créixer ràpidament.

El gènere Salix fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí albus, -a , -um (blanc), per les rames novelles i les fulles, blanques, sedoses.

Epítet del llatí botànic que vol dir gris fosc, format amb el prefix atro- (obscur) i l'adjectiu cinereus, -a, -um (cendrós), fent referència al borrissol grisenc que cobreix les fulles i branquillons joves.

Del llatí caprea, -eae (cabra muntesa). Alguns botànics pre-linneans, com Gesner (1516-1565) i Tabernaemontanus (1522-1590), empraren ja aquest mot específic: Salix caprea rotundifolia i S. caprea latifolia. La raó és dubtosa. Segons Théis (1810) perquè les cabres se'n deleixen amb les branques. Cadevall diu que 'tal vegada és usat ací [en sentit metafòric] significant sarmentós'. És nom en aposició.

Del grec elaíagnos, segons Teofrast, nom d'una planta llenyosa, que podria ser un salze o potser l'aloc. Veieu Elaeagnus.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes.

Del llatí herbaceus, -a, -um (herbaci, del color de l'herba); en botànica s'aplica a les plantes de consistència semblant a l'herba, és a dir, amb tiges a penes lignificades.

Epítet del llatí botànic que significa 'fulles de Phylica', per tenir les fulles semblants a les d'alguna planta d'aquest gènere de ramnàcies exòtiques.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color porpra); segons Linné, pels vímets, generalment d'un color sanguini coral·lí.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè és espècie pròpia dels Pirineus.

Del llatí reticulatus, -a, -um (reticulat, en forma de xarxa), per la nervadura reticulada de les fulles.

Del llatí retusus, -a, -um (esmús, despuntat), per les fulles obtuses. En botànica, s'aplica a les fulles d'àpex truncat i lleugerament escotat, a voltes amb un apicle a l'escotadura.

m. Arbre o arbust que no és mústic del tot.

Bruguera (Ripollès)

Del llatí salsus, -a, -um (salat) i olus, -eris (la verdura), pel gust d'algunes plantes d'aquesta família. Aquest nom fou emprat per primer cop pel botànic italià del segle XVI Andrea Cesalpino per a una planta marítima que en italià rep el nom vulgar de sàlsola (salicorn, barrella) i que, per la descripció, probablement sigui S. kali.

Linné en va prendre el nom pel seu gènere publicat a Species Plantarum (1753).

De kalí, nom en àrab vulgar de diferents plantes salabroses com el salicorn o la barrella; però també de la cendra d'aquestes plantes, rica en sal sosa, que antigament es feia servir per a fer sabó i vidre. Nom emprat per primer cop i en sentit genèric per Rembert Dodoens, en el segle XVI.

De sáuda, nom en àrab vulgar de diferents plantes barrelleres. És la soda de Mathias Lobel (1538-1616) i d'altres botànics pre-linneans. Segons Dodonaeus, aquest nom fou introduït en la literatura botànica per Matthaeus Sylvaticus (1285-1342), qui anomenava així les cendres resultants d'incinerar aquesta i altres espècies afins.

Del llatí vermiculatus, -a, -um (treball de labor fina i menuda), derivat de vermiculus, -i (petit cuc), ací al·ludint a la boniquesa de les ales dorsals del perigoni. Altres creuen que es refereix a la forma que prenen les fulles quan es panseixen.

Salvia, -ae és el nom llatí de les sàlvies en sentit genèric, relacionat amb salvus, -a, -um (sa, indemne) i salvere (trobar-se bé), per considerar-la de gran valor per a guarir les més diverses malalties.

El gènere fou publicat per Linné en 1753.

Dioscòrides i Plini mencionen una planta medicinal d'Etiòpia, amb les fulles semblants a les de la blenera (Verbascum sp.); els autors pre-linneans suposen que és aquesta sàlvia, i d'ells prengué el nom Linné, en identificar la seva espècie amb Aethiopis foliis sinuosus de C. Bauhin. El terme està relacionat amb el terme grecollatí Aethiops, -opis (etíop, abissini, negre, referint-se en general a l'Àfrica subsahariana). Entre altres aethiopis, Plini esmenta una planta màgica no identificada, també anomenada merois per considerar-la pròpia de Meroe (a l'actual Sudan).

Del llatí glutinosus, -a, -um (enganxós), derivat de gluten, glutinis (cola d'enganxar), per ésser planta viscosa, glutinosa.

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals.

Del llatí pratensis, -e (dels prats), perquè sol fer-se als prats.

Derivat del nom vulgar d'aquesta planta (segons C. Bauhin, Horminum Sclarea dictum, és a dir, "Horminium anomenat Sclarea"), que Linné va prendre com a nom específic.

Del llatí valentinus, -a, -um (de la ciutat de València), per haver estat descoberta al país Valenciá.

És una de les Verbenaca dels autors prelinneans, així dites per tenir les fulles semblants a les de la Verbena.

Compost d'Horminus i el sufix grec -ídes (semblant a), perquè recorda, pel seu hàbit, l'Horminum pyrenaicum.

Adjectiu del llatí botànic derivat del llatí clàssic veriticillus, -i (la tortera o pes en forma de disc o rodanxa ajustat al capdavall del fus de filar per a fer-lo girar millor); o de verticillum, -i (vèrtebra), relacionat amb vertex, verticis (vèrtex); aquest adjectiu significa disposat radialment entorn a un nus de la tija; en aquest cas només de forma aparent, per les flors disposades en verticil·lastres distants.

Fruit sec indehiscent que conté una sola grana i que és envoltat d’una expansió membranosa en forma d’ala; les sàmares són disseminades pel vent.

Sambucus o sabucus, era el nom llatí d'aquesta planta. Entre els romans, la sambuca era un instrument de corda, com una arpa, fet de fusta d'aquest arbre que, segons Plini, no té més que pell i ossos.

L'espècie Sambucus fou publicada per Linné en 1753.

D'ebulus, -i, nom de la planta en llatí. Aquí en aposició.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre), probablement pel color dels fruits madurs.

Del llatí racemosus, -a, -um (ple de raïms o arraïmat), al·ludint a la inflorescència o disposició de les flors.

Nom en llatí d'una planta desconeguda. Segons Plini, era el nom que els druides donaven a una planta que creix en llocs humits i que els gals feien servir com a remei contra les malalties de porcs i bous. El mot té probablement un origen celta, sam (saludable) i mos (porc). Altres teories, menys consistents, el fan derivar del llatí sanum, -i (sa) i olus, eris (la verdura), per les qualitats d'aquesta planta anomenada en català dolceta i enciamet de la Mare de Déu (Samolus valerandi). Linné, amb poc fonament, el relaciona amb l'illa de Samos i la terrissa que s'hi produïa: samiolus, -a -um (fet a Samos).

El gènere Samolus, fou establert per Tournefort i validat per Linné en Species Plantarum, 1753.

Linné va prendre el nom de l'espècie de Jean Bauhin (Historia Plantarum, 1650-1651), que havia dedicat aquesta planta al seu parent, amic i col·laborador, l'apotecari i botànic francès Valerand Dourez.

Sanguisorba és el nom en llati medieval de les pimpinelles (Sanguisorba oficinalis i S. minor). Leonard Fuchs fou qui primer denominà així aquesta planta. La majoria dels autors fan venir el nom del llatí sanguis, -inis (sang) i sorbere (xuclar) perquè, a causa de l'àcid tànnic que conté, es feia servir com a hemostàtic (per a estroncar la sang). Però potser que, més aviat, estigui relacionat amb l'antic nom, sorbastrella, que rebien a Itàlia dites plantes, compost de sorbus, -i (el server o servera) i -astrella, forma diminutiva del sufix despectiu -aster, -astra, -astrum (no genuí, silvestre), perquè les fulles recorden les dels severs de fulla dividida, principalment Sorbus domestica.

El gènere Sanguisorba fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí minor, -us (més petit) perquè té menys alçària, comparada amb S. officinalis.

Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per haver-se documentat la troballa de la planta a l'illa de Mallorca.

Pel seu ús medicinal. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això, Linnè el va fer servir per a anomenar algunes d'aquestes plantes.

Nom de la planta en llatí medieval, que es fa derivar del llatí sanus, -a, -um (sa, guarit), amb el sufix diminutiu, per les virtuts curatives, sobre tot vulneràries, que se li atribuïen.

El gènere Sanicula fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per ser-ne una planta autòctona.

De Santalum, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Nom d'origen poc clar que la majoria d'autors fan derivar del llatí Sanctum Linum (el Sant Llenç), fent referència a les nombroses virtuts remeieres atribuïdes a la planta. Altres, com ara De Theis en Glossaire de Botanique, el relacionen amb el llatí santones, -um, nom dels habitants d'una regió de la Gàl·lia, com una deformació de santonina.

El gènere Santolina fou publicat per Linné en 1753.

Dedicada al gran botànic anglès George Bentham (1800-1884), que va herboritzar als Pirineus en 1925, i autor de Catalogue de plantes indigènes des Pyrénées...

Del grec chamaikypárissos (xiprer nan), nom d'una planta vermífuga que podria ser aquesta o Tanacetum vulgare; per la semblança de les fulles amb les dels xiprers.

Del llatí pecten, -inis (la pinta), per la disposició en dues fileres de les divisions foliars.

Derivada del llatí sapo, saponis (sabó) amb el sufix -arius, -a, -um (dotat de), es a dir, sabonós. Paraula del llatí medieval per anomenar la saponària o herba sabonera, perquè el suc de la planta fa escuma i la soca i les arrels es feien servir com a sabó.

Del llatí bellis, bellidis (la margaridoia) i folium (fulla), per la semblança de les fulles.

Del llatí caespes, caespitis que vol dir la gespa o herba que s'arrenca amb la gleva, i el sufix -osus, -osa, -osum, que denota abundància, per presentar-se en matetes.

Del llatí elegans, elegantis (elegant, delicat), per la seva delicadesa.

Del grec okymoeidés, de ókymon, en llatí ocimum (l'alfàbrega), amb la terminació -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les d'alfàbrega.

Per haver-se usat l'arrel contra la icterícia o fel sobreeixit. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això Linné el va fer servir per anomenar algunes d'aquestes plantes.

Del llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda.

Dit de la planta que es nodreix de matèria orgànica en descomposició del sòl; algunes espècies fins i tot ja no tenen clorofil·la i doncs no són verdes.

Del grec sarx, sarkós (carn), i kapnós que, com kápnion, vol dir la fumària. De Candolle li aplica aquest nom per la crassitud de les fulles, que contrasta amb altres de gèneres afins.

Del grec énnea (nou) i phýllon (fulla). Per a Plini, Enneaphyllum era una herba de naturalesa càustica amb nou fulles, és a dir, que té fulles biternades.

Del grec sáros (escombra) i thámnos (mata), per emprar-se a pagès les seves branques per a escombrar les eres.

Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), derivat d'arbor, -oris (arbre), pel seu port arbustiu.

Mot del llatí medieval que vol dir de Catalunya, perquè la planta hi viu preferentment.

Del llatí catalaunicus, -a, -um (de Catalunya), per la seva habitació.

Purgans (que neteja) és participi present del verb llatí purgare (netejar, purificar), per haver-se usat les fulles i fruits com a purgants.

Del llatí scoparius, -ii (l'escombraire), derivat de scopae, -arum (l'escombra), pels seus usos; insistint en la mateixa idea que el nom, però amb arrels llatines.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna.

Mot amb que Plini i altres autors clàssics anomenaven algunes labiades, entre elles la sajolida (Satureja hortensis). Virgili recomanava plantar-la prop dels ruscos per ser una excel·lent planta mel·lífera. L'origen del mot és incert. Linné el relacionava amb satyrus (el sàtir), pels efectes afrodisíacs que se li atribuïen. Altres autors el relacionen amb s'átar, nom àrab de moltes labiades. Cadevall el relaciona amb el llatí satura, -ae (l'estofat), pel costum de condimentar-lo amb sajolida.