Glossari general

Dit del periant (i de la flor) que consta d’una sola coberta on no hi ha sèpals i pètals (vegeu aclamidi, heteroclamidi i homoclamidi).

Dit de la planta que en un mateix individu fa flors només masculines (amb estams que produeixen pol·len) i flors només femenines (amb carpels que porten els primordis seminals o òvuls); en aquest cas es diu que la planta fa flors unisexuals, mentre que les flors típiques amb estams i carpels junts s’anomenen flors hermafrodites.

Dit dels fruits que contenen una sola llavor.

Del grec mónos (sol, únic) i trópos (direcció) del verb trépo (dirigir), perquè les flors miren totes cap al mateix costat.

Del grec hýpo (dessota) i pítys (el pi), pel lloc on s'acostuma a trobar.

Del gènere Monotropa, un dels que conté la família.

Família d'un anterior sistema Cronquist de classificació de les plantes, de vegades associada a Pyrolaceae. A l'actual sistema APG, els gèneres d'aquesta família s'inclouen com a una subfamília de la família Ericaceae.

Gènere dedicat a Giuseppe Monti (1682-1760), naturalista i botànic italià, de Bolonya.

Del llatí minor, -us (més petit), per la seva alçària, relativament petita.

Adjectiu format del llatí rivulus, -i (riuet) i el sufix -aris (propi de), per la seva estació.

Del gènere Morus.

Gènere dedicat per de Candolle al botànic suís Moïse Étienne Moricand (1779-1854).

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Del llatí morus, -i nom de la morera, en grec, moréa, -as; hom el suposa relacionat amb el celta mor (negre), pel color del fruit d'una d'aquestes espècies. També, en llatí, l'adjectiu morus, -a, -um significa negre; i Virgili anomena morum, -i a l'esbarzer (Rubus sp.) i el seu fruit.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color clar, blanc rosat, del fruit.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), pel color obscur dels fruits, d'un negre purpuri.

Vegeu Bigarrar.

f. Conjunt petit de plantes. Una mota de junça.

Mas de Barberans (Baix Ebre)

Substància gelatinosa de composició química semblant a les gomes, que tenen algunes plantes.

Terminat en un mucró o petita punta molt distinta.

Nom format a partir del verb llatí mulgere (munyir), fent referència al suc lletós que en surt quan es trenca la planta.

El gènere Mulgedium fou publicat per Alexandre H. G. de Cassini en 1824.

Vegeu Cicerbita alpina.

Vegeu Cicerbita pliumieri.

Dit de la planta que porta nombroses flors (és oposat a pauciflor, que porta poques flors).

Dit de l’òrgan que és cobert de prominències en forma de puntes.

Nom del llatí botànic aplicat per Clusius, ja en 1576, a una planta d'aquest gènere, d'origen oriental i suau fragància. El nom prové del persa mushk i aquest del sànscrit mushka (testícle), d'on passà al grec com móschos, -ou (cabra o bou mesquer) i al llatí muscum, -i (el mesc), substància d'olor intensa usada per a fer perfums, segregada per una glàndula d'aquells animals. La planta fou introduïda a Europa des de Turquia a través de Constantinoble, on es coneixia com muscari, muscurimi o muschorimi, és a dir, mesc dels romans. Tanmateix, Clusius comenta que, quan va tenir la primera notícia d'aquesta planta, va ser sota el nom de tibcadi.

Aquest gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754).

Del llatí comosus, -a, -um (que té plomall o crinera), derivat de coma, -ae (cabellera), al·ludint a les flors estèrils de la punta de la inflorescència, de llargs pedicels drets, a guisa de tupè.

Del llatí neglectus, -a, -um (negligit, descuidat), perquè els botànics, havent-lo confós amb M. racemosum, el passaren per alt.

Vegeu Bigarrar.

Que no té aresta o mucró terminal (oposat a aristat).

Del grecollatí mýagros, amb que Dioscòrides i Plini anomenaven una planta semblant a la roja (Rubia tinctorum). Segons alguns autors, seria la Camelina sativa; per a altres sería Neslia paniculata, totes dues crucíferes. Segons Linné (Philosophia botanica), Myagrum és un mot compost, de dos termes grecs myía (mosca) i agreúo (caçar), és a dir, caçamosques, i s'havia donat a una planta (Asclepias) que posseïa aquesta propietat, que no té la planta actual.

Del llatí perfoliatus, -a, -um (de moltes fulles); els botànics, però, designen així les fulles de limbe travessat pel tronc; nom impròpiament aplicat aquí a les fulles amplexicaules.

Nom que Dioscòrides i Plini feien servir per a anomenar plantes d'aquest gènere i d'altres, i també com a sinònim d'altres de nom Alsine. És un mot compost del grec mys, myós (ratolí) i oús, otós (orella), segons Dillenius, per l'aspecte de les fulles.

El gènere Myosotis (Boraginaceae) fou establert per Dillenius (1719) i validat en Linné (1753, 1754).

Epítet del llatí botànic, alpestris, -e (dels Alps o de les altes muntanyes), perquè hi viu.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per ésser planta dels Pirineus.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per la seva estació.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

De l'adjectiu llatí collinus, -a, -um, derivat de collis, -is (turó), indicant l'estació preferent de la planta: llocs a certa altitud, però no a la muntanya.

Del llatí discolor, -oris (de diferents colors), compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), al·ludint a la corol·la que de primer és groga i després blava.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), per les tiges i fulles eriçades de pèls.

Superlatiu llatí de l'adjectiu ramosus, -a, -um (de branques abundants), pel seu tronc molt ramificat.

Del llatí siculus, -a, -um (sicilià, de Sicília), per ésser planta d'aquesta illa.

Del llatí strictus, -a, -um (estret, dret), ací emprat en sentit de rígid, fent referència a la tija.

Del llatí sylvaticus, -a, -um (propi del bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), per viure als boscos.

Del llatí versicolor, -oris (que té o mostra diferents colors), al·ludint a la corol·la que de primer és groga i després blava

Del grec myríke, nom que designava tant el tamariu (tamarix sp.) com diferents brucs (Erica sp.) i el sufix -aria, que indica semblança o parentiu, per la semblança amb aquestes plantes. En llatí també es feia servir com a nom alternatiu de tamarix: Virgili li deia myrica, i Plini, myrice.

Del llatí germanicus, -a, -um (de Germània o Alemanya), per la seva habitació.

Nom compost del grec myríos (nombrós, innombrable) i phýllon (fulla), per les nombroses lacínies que presenten les fulles. Myriophyllon (equivalent a millefolium) era el nom grecollatí que rebien diferents plantes amb fulles molt dividides. En Dioscòrides i Plini és el nom d'una planta aquàtica, probablement Myriophyllum spicatum; però, en Oribasio, és el d'una milfulles (Aquilea sp. pl.).

Adjectiu dels llatí botànic compost d'alternus, -a, -um (alternatiu, un després de l'altre) i flos, floris (flor), per la disposició alternada de les flors. L'adjectiu oposat seria oppositiflorum.

Adjectiu format amb el participi passat, spicatus, -a, -um, del verb llatí spicare (disposar en forma d'espiga), per la forma de la inflorescència, que és llarga, prima i nua.

Derivat del llatí clàssic verticillum, -i (vèrtebra), relacionat amb vertex, verticis (vèrtex); aquest adjectiu del llatí botànic significa disposat radialment entorn a un nus de la tija; per la disposició verticil·lada de les fulles, com anells.

Del grecollatí myrrhis, -idis, en Plini una herba semblant a la cicuta; segons J. Cadevall, sinònim de smyrryza, -ae (cerfull moscat), per la olor aromàtica de la planta, que tindria relació amb el grec mýron, -ou (perfum, essència). En Dioscòrides i Plini també se l'anomena murra, myrra o myrrha, que, com a primera accepció, és la mirra i l'arbre que la produeix, Commiphora myrrha (Burseràcies).

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant), per l'agradable olor a anís que fa.

De Myrtus, un dels gèneres de la família.

Nom grecollatí de la murtra, però també del galzeran (Ruscus aculeatus), a què Plini anomenava myrtus silvestris.

Del llatí communis, -e (vulgar, comú), per ser molt freqüent o l'espècie més coneguda.

m. Camp de naps.

Rocacorba (Gironès)

m. Nabiu. Fruit de la nabinera.

Boí (Alta Ribagorça)

De Najas, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec naiás, -ádos –en llatí najas, -adis (nàiada)–, nom de les nimfes que, segons la mitologia grecoromana, habitaven les fonts, rius, llacs, etc., perquè són plantes que, com aquelles nimfes, viuen a les aigües; Encara que n'hi ha d'hàbitat salobre.

Del llatí gracillimus, -a, -um (molt prim), superlatiu de gracilis, -e (gràcil, prim), al·ludint a la primesa de tija i fulles.

Del llatí minor, -us (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), per ésser més petita, comparada amb una altra del mateix gènere.

Que té forma de nap, és a dir, allargat i engruixit.

Nom emprat per Teofrast i Dioscòrides per a anomenar diferents plantes d'aquest gènere; com també fa Plini, que el deriva del grec nárke (letargia, ensopiment) per l'olor forta, d'efecte narcòtic, que exhalen. El nom també es relaciona amb la mitologia grecollatina:  Narcís era un jove de gran bellesa que menyspreava qualsevol proposició amorosa; com a càstig per la seva arrogància, els deus van fer que s'enamorés de la seva pròpia imatge reflectida en un estany; absort, acabà capbussant-se en cerca de si mateix i, havent-hi mort ofegat, en aquell mateix lloc va nàixer la formosa flor que porta el seu nom.

El gènere Narcissus (Amaryllidaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del castellà junquillo, nom vulgar de diferents plantes amb fulles o tiges fines i flexibles que recorden les dels joncs;  diminutiu de junco (jonc), derivat del llatí iuncus, -i. Linné va crear aquest nom femení, potser prenent-lo de Clusius, qui explica que al seu Narcissus juncifolius a Espanya li diuen ionquillo, per la semblança de les seves fulles amb els joncs.

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí juncus, -i (el jonc) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles semblants a joncs, junciformes.

Del llatí, poeticus, -a, -um –manllevat del grec poietikós– (propi dels poetes o de la poesia), digne d'ésser cantat per ells, per la bellesa de les seves flors. Dodonaeus suggereix que aquest seria el narcís cantat pel poeta Teòcrit en un dels seus Idil·lis.

Non del llatí botànic format del prefix grec pséudo- (fals) i nárkissos, -ou (narcís) –narcissus, -i, en llatí–. Els botànics pre-linneans donaven el nom de pseudo narcissus a diverses espècies d'aquest gènere de corona floral molt desenvolupada –com és ara aquesta– perquè, suposadament, eren diferents als narcisos dels autors antics. Sembla que fou Dodonaeus qui primer va fer servir el nom per a aquesta espècie, que ell anomenà Narcisus luteus sylvestris, sive Pseudo Narcisus.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de serum, -i (el vespre), per ser una planta autumnal, és a dir, que floreix a la tardor.

De l'italià tazzeta, nom popular que rep aquest narcís i altres semblants al nord d'Itàlia; sens dubte, per la forma de la corona del periant. El nom és diminutiu de tazza (tassa, copa), nom d'origen persa –tast (escudella, tassa, bol)–, arribat a Europa a través de l'àrab tássa. Segons Linné, el nom d'aquesta planta, a Suècia, era "tazette, cosa que n'explica la grafia.

Nom del llatí botànic format de Nardus i del grec ourá (cua), per la inflorescència allargada i semblant a la del Nardus stricta.

El mot Nardurus fou encunyat pels botànics M. J. Bluff, C. G. D. Nees i J. C. Schauer en l'obra Compendium Florae Germaniae (1836) com a nom d'una secció del gènere Brachypodium, que més tard, en 1841, fou establerta com a gènere pel naturalista alemany Ludwig Reichenbach.

Espècie dedicada al metge i botànic suís Werner de La Chenal (1736-1800), que fou qui, havent descobert aquesta planta a Suïssa, la va trametre a Haller.

Veieu Vulpia unilateralis.

Del llatí nardus, -i (nard), en Dioscòrides i en altres autors de l'antiguitat, és el nom d'una arrel o rizoma molt fibrós i aromàtic, que venia d'Orient. Tant el mot llatí com el grec nárdos, es relacionen amb el persa nardyn, l'hebreu nerd o el sànscrit nadáh. Els botànics del Renaixement van donar aquest nom a plantes de flaire intens com ara la valeriana.

Linné l'emprà per a constituir un gènere de gramínies en el qual va incloure –com Nardus gangitis– el Nardus gangitis spuria narbonensis (fals nard narbonès de Gange) de Lobel, perquè no és un dels nards dels pre-linneans, sinó una planta diferent trobada, segons De Théis, prop del poble de Gange, a la regió de Narbona, i no pas a la riba del Ganges, com erròniament podria suggerir.

Del llatí strictus, -a, -um (rígid, dret), per la rigidesa de les fulles.

Nom creat pel botànic alemany P.H.G. Möhring en 1742 per a la planta que el metge danès del segle XVII Simón Paulli havia anomenat Gramen norvegicum ossifragum. El propi Möhring explica que Teofrast i Plini anomenaven nárthex, narthekía i narthékion –que es tradueixen al llatí com ferula (vareta) o bacillum (bastonet)– a plantes dels gèneres Ferula i Asphodelus; i com que la tija rígida i dreta d'aquesta planta recorda una vareta o un bastonet, li semblà escaient dir-li Narthecium.

El gènere Narthecium fou validat per W. Hudson en 1762.

Del llatí ossifragus, -a, -um (que trenca els ossos i trencalòs), mot compost de os, ossis (l'os) i del verb frangere (trencar, destruir), per la creença que el bestiar que pasturava d'aquesta planta emmalaltia dels ossos.

Nasturtium, -ii és el nom amb què Plini anomenava el creixen (Rorippa nasturtium-aquaticum o Nasturtium officinale), mot compost del llatí nasus, -i (el nas), i torquere (tòrcer); perquè els efectes produïts per la seva olor irritant sobre els muscles constrictors del nas fan arrufar el nas.

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Òrgan que produeix nèctar.

Nom neollatí, provinent del sànscrit nirgundi, que rep, a l'Índia, una planta del gènere Vitex. Tàxon descrit per C. Moench.

Del llatí fraxinus (el freixe) i folium (la fulla), per la semblança de les fulles.

Nom compost del grec néos, -a, -on (nou) i de Tinea, nom de dos gèneres: Tinea Spreng. (1820; Flacurtiaceae) i Tinea Biv. (1833; Orchidaceae), dedicats al botànic sicilià Giuseppe Tineo (1757-1812). Quan H.G. Reichenbach, en 1852, volgué dedicar aquest nou gènere al fill, Vincenzo Tineo (1791-1856), proposà el nom Neotinea, com volent dir 'un nou Tinea' o dedicada 'al nou Tineo', el fill.

Del llatí intactus, -a, -um (intacte o inèdit). Link l'anomenà Orchis intacta, perquè, tot i ésser una espècie molt estesa a Europa, mai abans s'havia descrit.

Del grec neossía o neottía (niu d'ocell), al·ludint a la forma del rizoma, curt i amb arrels gruixudes i entortolligades, que podem suggerir el niu d'un ocell.

Del llatí nidus, -i (niu) i avis, -is (ocell), és a dir, niu d'ocell, per la parença de les arrels, gruixudes i entortolligades, que semblen un niu d'ocell. És l'Ophrys Nidus-avis de Linné.

Nom llatí amb què Dioscòrides i Plini anomenaven una planta semblant al poliol (Mentha polegium), però més gran, que alguns autors identifiquen amb Calamintha nepeta. En canvi, el Pseudo-Apuleius i altres autors la identifiquen amb l'herba gatera (Nepeta cataria) o amb la Mentha longifolia. En qualsevol cas, el nom fa referència a Nepet o Nepete, nom d'una antiga ciutat italiana de la regió d'Etrùria, que avui es diu Nepi.

Del llatí botànic Cataria herba (herba gatera), així anomenada pels autors antics, del llatí cattus o catus, -i (el gat); segons explica Dodonaeus, perquè aquest felí, atret per la olor, s'hi refrega àvidament  i, fins i tot, se la menja.

Del llatí nudus, -a, um (nu, despullat), aplicat a plantes glabres; epítet no gaire escaient, en aquest cas.

Del llatí latifolius, -a, -um (que té les fulles amples), adjectiu compost de latum (ample) i folium, -ii (fulla), per les fulles més amples en comparació amb altra o altres espècies del mateix gènere.

Del llatí tuberosus, -a, -um (tuberós, que té tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació), per l'arrel tuberosa, engruixida.

Del grecollatí nerium, -ii que, en Dioscòrides i Plini, era el nom d'una planta de fulles metzinoses i flors semblants a les de la rosa (Rosa sp. pl.), que sens dubte era el baladre (Nerium oleander). El mot sembla relacionat amb el grec nerós, -á, -ón (humit), ja que creix a les rambles i torrenteres; Dioscòrides precisa que viu no només als jardins sinó també a llocs marítims i vores de rius.

El gènere Nerium fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Mot del llatí medieval, d'origen incert, amb què es coneixia el baladre (Nerium oleander). Dioscòrides i Plini feien servir per a aquesta planta noms grecs com nérion i rhodódendron. Isidor de Sevilla (S. VI-VII d.C.) explica que la gent vulgar li deia lorandrum, perquè les fulles s'assemblen a les del llorer, i considerava aquest mot una forma corrupta de rhododendron. L'afegitó posterior olea- podria referir-se a una lleugera semblança de les fulles amb les de l'olivera. Una altra teoria afirma que seria una forma llatinitzada d'un mot compost del grec ollýo (matar) i anér, andrós (home), per ser una planta molt tòxica per als humans. El botànic italià Luigi Anguillara (1512-1570) ja citava l'Oleander flore rubro i l'Oleander flore albo, és a dir el baladre de flor vermella i el de flor blanca.

Conjunt i disposició dels nervis d'una fulla o d’un altre òrgan.

Veure: Nervació

Que té nervis evidents.

m. Engruiximent d'estructura pluriestratosa (més d'una cèl·lula de gruix), que poden presentar els fil·lidis de molses o el tal·lus d'hepàtiques tal·loses. Pot ser simple o doble. En molses pot extendre's fins a l'àpex del fil·lidi, arribant en alguns casos ultrapassar l'àpex del fil·lidi.

Cadascun dels feixos de teixits conductors que hi ha a les fulles o en d'altres òrgans, i que sovint són ben visibles en forma de venes o de línies engruixides.

Gènere dedicat per Agustin N. Desvaux, en 1814 a l'apotecari i botànic francès Jacques A. N. Denesle (1735-1819), fundador en 1787 d'un jardí botànic a Poitiers.

Del llatí panicula, -ae, diminutiu de panus, -i (espiga), i el sufix -atus, -a, -um (semblança), per la forma de inflorescència.

Gènere de les solanàcies creat per M. Adanson (1763), sense aclarir el motiu del nom, però, sens dubte, en homenatge a Nicandre de Colofó, metge i poeta grec del seg II a.C., autor, entre altres, de Theriaca, sobre els remeis contra les mossegades de serps i altres animals verinosos, i Alexipharmaca, sobre els verins i els seus antídots. El nom de Nicandre ve del grec nikáo (vèncer, ser superior) i anér, andrós (home, mascle).

Epítet del llatí botànic format del gènere Physalis (solanàcies), amb els sufix -ódes (semblant a),sinònim de -oídes, per la semblança amb les plantes d'aquest gènere.

Gènere dedicat a Jean Nicot, seigneur de Villemain (1530-1604?), conseller de la Cort de França i introductor del tabac en aquell país en el segle XVI. Nomenat ambaixador a Portugal en 1559, hi va conèixer el tabac (Nicotiana tabacum) i en va cultivar a Lisboa. Segons sembla va enviar tabac en pols (rapè) per a guarir les migranyes del monarca Francesc II, fet que contribuí a difondre l'ús del tabac entre la cort francesa i després a tota Europa.

El gènere Nicotiana fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Del llatí glaucus, -a, -cum (de color verd barrejat amb blanc), al·ludint a les fulles glauques.

Del llatí rusticus, -a, -um (rústic, campestre), perquè és una planta cultivada.

Nom, aquí en aposició, d'etimologia incerta. Sens dubte és la forma llatinitzada pels botànics del castellà tabaco. Segons el diccionari de la RAE, el mot deriva de l'àrab tubaq i, abans del descobriment d'Amèrica, s'aplicava a diferents herbes que marejaven o adormien. Tanmateix, altres creuen que prové de tobago, paraula d'origen caribeny amb què els indígenes, segons uns cronistes, anomenaven el tub de fulles que feien servir per aspirar pel nas el fum del tabac; i, segons altres, la planta que es cremava per produir-ne.

Diminutiu del llatí niger (negre); es a dir, negreta, pel color de les llavors.

Nom geogràfic: de Damasc.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o França), per la seva habitació.

Forma diminutiva del llati nigritia, -ae (negror), derivat de niger, -gra, -grum (negre, fosc), amb el sufix diminutiu -ella; com si diguéssim negreta, pel color negrós de les flors.

Del llatí niger, -gra , -grum (negre,fosc), al·ludint al color fosc de les flors.

Que creix en ambients alterats i rics en substàncies nitrogenades.

m. Noguera jove.

El gènere Nonea (Boraginàcies) fou creat per F.K. Medikus en 1789 sense donar-ne cap explicació, si bé la majoria dels autors pensen que hi volgué honorar el metge i botànic alemany Johann Philipp Nonne (1729-1772), autor de Flora in territorio Erfordensi indigena (Erfurt, 1763). Si és així, el nom s'ha transmès erròniament (amb una n). Pot ser per això, altres aventuren que prové del grec nonéa, -as, que en algunes còpies del Pseudo-Dioscòrides apareix com a nom alternatiu d'ánchousa (vegeu Anchusa), i en altres, d'onokleían, del qual nonéa seria una corrupció.

Adjectiu compost del grec mikrós, -á, -ón (petit) i ánthos, -ou (flor), al·ludint a les flors menudes d'aquesta planta.

Del llatí pullus, -a, -um (fosc), pel color porpra fosc de les flors.

Del llatí vesicarius, -a, -um (referent a la bufeta), derivat de vesica, -ae (bufeta), probablement pel calze inflat en la fructificació; Altres l'atribueixen que la planta s'havia fet servir per a les dolences de l'aparat urinari.

m. Nus, grop. Concreció dura formada al teixit llenyós d’una planta, al punt on surt una branca.

Boí (Alta Ribagorça)

Fruit sec amb una sola llavor, de coberta consistent o endurida i que no s’obre.

Cadascun dels punts o dels nivells de la tija, sovint engruixits, on s'insereixen les fulles.

Que penja.

Del grec nýmfe (nimfa), perquè viu en aigües quietes, en comparació amb les nàiades, divinitats de les aigües corrents. Nymphaía, és el nom en grec del nenúfar. Segons Dioscòrides, sembla que li van dir així perquè, com a les nimfes, li agraden els llocs aquosos.

Del llatí albus (blanc), pel color de les flors.

Del nom del gènere Nymphaea.

Que té la forma d’un cor sostingut per la part de sota.

Mot derivat del riu Obi, a Sibèria, d'on procedeix una espècie d'aquest gènere creat per Joseph Gaertner en De Fructibus et Seminibus Plantarum (1791).

Vegeu Atriplex portulacoides.

Que té la forma d’una punta de llança invertida.

De forma allargada.

De forma ovada invertida, amb la part més estreta a baix.

Que té l’extrem arrodonit, no punxegut; que té els marges fent un angle obtús, no agut.

Adjectiu del llatí botànic, olotensis, -e (d'Olot), per haver estat descoberta a Olot.

Del nom d'una planta en Plini, odontitis, que creixia als prats i que suposadament calmava el mal de queixal. Derivat del grec odón, odóntos (dent). Els autors suposen que es tracta d'Odontites vernus, l'Euphrasia odontites de Linné.

Del llatí tardà lanceolatus, -a, -um (de forma semblant al ferro d'una llança), al·ludint a la forma de les fulles. Derivat de lanceola, -ae, diminutiu de lancea, -ae (la llança).

Del llatí botànic longuiflorus, -a, -um (de flors llargues), per les corol·les, de tub llargament exert. Compost de longus, -a, -um (llarg) i flos, -oris (flor).

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), per l'època de la florescència.

Del llatí, serotinus, -a, -um (tardà), derivat de serum, -i (el vespre), per florir a la tardor.

Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc) amb què es prepara una pega per a caçar ocells; pels pèls glandulars de la planta que la fan enganxosa al tacte.

Del grecollatí oenanthe, -es (la flor de la vinya, silvestre o cultivada), compost de oiné, -és (vinya, cep) i ánthe, -es (flor, floració). A més, segons  Dioscòrides i Plini és el nom d'una planta que podria ser la pastanaga o, segons altres autors, Filipendula vulgaris o Oenanthe pimpinelloides. 

Del llatí fistulosus, -a, -um (buit, foradat), derivat de fistula, -ae (flauta), pel tronc fistulós, buit, tubulós.

Espècie dedicada al suís Werner de La Chenal (1736-1800), professor de botànica i anatomia a la universitat de Basilea i autor de treballs de botànica i medicina.

Del gènere Pimpinella i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb les espècies del gènere Pimpinella.

Del grec onothéras o oinothéras, mots compostos d'ónos (l'ase) o oínos, (el vi) i théra, -as (caça, presa); nom que entre els antics rebia un arbust gran, de zones muntanyoses, de fulles semblants a les de l'ametller, de flors vermelles com la rosa i d'arrels que, quan s'assequen, fan olor a vi. Segons Teofrast, l'arrel d'aquesta planta, administrada amb vi, fa el caràcter més dols i alegre; i, segons Dioscòrides, que fa aquest nom sinònim d'onágra, l'aigua on l'arrel ha estat en remull, beguda per les bèsties, les assossega i amanseix. Per a uns autors, aqueix arbust seria el baladre (Nerium oleander) i per a uns altres, Epilobium angustifolium o E. Hirsutum.

Tournefort anomenà Onagra a aquest gènere de plantes americanes, però, més tard, a Linnè li va semblar inapropiat i el canvià per Oenothera. Cadevall és de l'opinió que Linnè va fer una interpretació etimològica errònia i que el nom hauria de ser Onothera.

De l'adjectiu llatí biennis, -e (biennal), perquè el cicle vital de la planta dura dos anys.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària de les flors.

Del llatí muricatus, -a, -um (amb punxes), derivat de murex, muricis (múrex i abriülls), pel tronc punxós.

Adjectiu format del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (flor), per la petitesa de les seves flors.

Del llatí roseus, -a, -um (de color rosa), pel color de les flors.

Del llatí suaveolens (de bona olor), format de suavis, -e (suau) i olere (fer flaire), per la olor que fan les flors al capvespre.

Del llatí olea, -ae, derivat del grec elaía, -as (l'olivera i el seu fruit, l'oliva), i aquest de léio (allisar), per la virtut que té l'oli d'allisar les coses untades. Els antics el feien servir tant per a la varietat cultivada com per a la silvestre.

El gènere Olea fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per ésser una planta que viu a Europa.

Del llatí sylvestris, o silvestris, -e (salvatge, del bosc), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), perquè creix salvatge als boscos mediterranis.

Del gènere tipus de la família, Olea, que compren l'olivera, un dels arbres característics del sud d'Europa i tota la regió mediterrània.

Que porta pocs capítols (oposat a policèfal -a, que porta molts capítols).

m. Camp d’oliveres.

Peralta de la Sal (Llitera)

m. Alzina (olzina) petita, esquifida.

Estanya (Baixa Ribagorça)

Del grec omphalódes, éos (semblant al melic), derivat de omphalós, oú, (melic), pels fruits còncaus, amb una depressió que recorda la del llombrígol.

El gènere Omphalodes fou creat per Tournefort (1694) i validat per Ph. Miller (1754).

Adjectiu del llatí botànic compost de linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles caulinars amb les del lli.

D'Onagra, nom creat per Tournefort per a un gènere de plantes americanes que Linnè, després, trobant-lo impropi, canvià per Oenothera. El nom prové del grec ónagros (l'ase salvatge); segons J. Cadevall, per la semblança de les fulles d'alguna d'aquestes plantes amb les orelles d'ase.

Nom grecollatí de planta en Dioscòrides i Plini; sembla que seria l'esparceta (Onobrychis sp. pl.). Derivaria del grec ónos -ou (ase) i brýcho (xerricar les dents, o també bramular). Segons Laguna, “Llamase Onobryche, que es lo mesmo que rebuzno de asno, porque luego esta bestia rebuzna en gustandola”. Segons altres, significaria menjar d'ase.

Nom donat per Triumfetti a l’espècie Onobrychis onobrychis, que abans Lobelius havia anomenat Caput galliniseum, per haver-se comparat el llegum a una cresta de gall. Plini cita també una planta de nom alectorolophos que en grec vol dir literalment cresta de gall; de aléktor, -oros (gall) i lóphos, -ou (cresta); però es desconeix a quina planta  feia esment.

Del llatí sativus, -a, -um (que se sembra), per ser planta que es conrea per a farratge.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre roques) derivat de saxum, -i (penya, roca), pels llocs pedregosos que constitueixen la seva estació.

Del llatí supinus, -a, -um (ajagut), pel tronc estès per terra.

Del llatí vicia, -ae (la veça) i folium -ii (fulla); per la forma dels folíols, particularment els inferiors, que tenen alguna semblança amb les de la veça.

Nom que a l’antiga Grècia donaven a aquestes plantes. En Dioscòrides, principalment Ononis espinosa. Alguns autors el fan derivar del grec ónos, -ou ( ruc, ase), per ser plantes que plaïen a aquest animal; però sense cap justificació.

Del llatí medieval Arragonensis, -e (de l'Aragó), del lloc on habita.

Del llatí campestris, -e (del camp), fent referència a la seva estació.

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap) derivat de caput, -itis, (el cap), per tenir la inflorescència en capítols terminals.

Del Mont Cenis, per la seva habitació primerament coneguda.

Dedicat a Fabio Colonna (1571-1640), llatinitzat Fabius Columna. Autor de Phytobásanos (1598) i de Minus cognitarum rariorumque stirpium (1616)

Del llatí fruticosus, -a, -um (ple de branques), derivat de frutex, fruticis (arbust) per ser planta arbustiva.

Forma superlativa del llatí minutus, -a, -um (menut, petit), per la petitesa de la planta, de la corol·la o del llegum.

Superlatiu llatí de mitis, -e (suau), en oposició a spinosa, perquè no té espines i és glabrescent.

Nom d'una planta en Plini, "amb arrels que fan pudor de boc", i que Dalechamps referí a aquesta espècie. En llatí, natrix, -ícis és el nom d'una serp verinosa d'aigua, associant aquest nom amb la suposada capacitat de la planta per allunyar les serps.

Participi present del verb llatí pubescere (cobrir-se de borrissol), pel toment del llegum.

Forma superlativa del llatí ramosus, -a, -um (amb moltes branques), per ser planta molt ramificada.

Del llatí reclinatus, -a, -um (girat), pels peduncles arquejats de les flors.

Del llatí repens, participi present del verb repere (arrossegar-se), és a dir, que s'arrossega, pel seu rizoma ordinàriament amb estolons.

Del llatí rotundifolius, -a, -um (que té fulles rodones), compost de rotundus (rodó) i folius (fulla), pels folíols d'ovato orbiculars a rodons.

Del llatí spinosus, -a, -um (espinós), derivat de spina, -ae (l'espina), per tenir-ne, aquesta planta.

Del llatí striatus, -a, -um (ratllat, acanalat), pels seus folíols fortament estriats pel revers.

Del llatí tridentatus, -a, -um (que té tres dents), pels folíols tridentats a l'àpex.

Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, apegalós) derivat de viscus, -i (el vesc), per ser planta agafallosa.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), perquè és molt comuna.

Del grecollatí onopordon, -i, format del grec ónos, (ase) i pérdo (fer pets); nom d'una planta que, segons Plini, "els ases, després d'haver-ne menjat, llencen crepitacions" i que podria ser la bufassa o pet d'ase (O. acanthium).

El nom genèric Onopordum fou establert per Linné en 1737, en substitució d'Onopordon de S. Vaillant, i validat en Species Plantarum (1753).

Epítet format amb acánthos (l'acant) o acántha (espina) i el sufix grec -íon, llatinitzat -ium (semblant a, característic de), per la semblança de les fulles amb les del l'acant o per ser una planta espinosa. En Plini, acanthion és el nom d'una planta que porta una mena de cotó.

Del grec kaulós, -oú (tija de les plantes) amb el prefix privatiu a-, perquè la planta és acaule, sense tija. Sinònim de l'epítet d'arrel llatina acaule.

Epítet geogràfic del llatí illyricus, -a, -um (d'Il·líria, nom d'una antiga regió a l'oest de la península balcànica, a la costa adriàtica), pel seu lloc d'habitació.                                             

Del llatí nervosus, -a, -um (ple de nervis), per les ales del tronc i el revers de les fulles amb nervis reticulats i prominents.

En Dioscòrides i Plini era el nom d'una planta de fulles semblants a les d'una altra que anomenaven anchusa (vegeu Anchusa), i que alguns autors han identificat amb Onosma echioides de Linné. El nom deriva del grec ónos, -ou (ase), i  osmé, -és (olor), per tractar-se, segons diuen, de plantes gustoses per als ases.

El gènere Onosma fou creat per Linné en 1762.

Epítet format del grec que significa 'llavor amb tres banyes'; tri (tres), kéras, -atos (banya) i spérma, -atos (llavor), fent referència a les núcules banyudes.

m. Part apical de la càpsula, que s'obre espontàniament quan està madura.

Plini anomena ophrys a una planta amb dues fulles, bona per a tenyir de negre els cabells. Els botànics han suposat que es tracta d'alguna espècie del gènere Ophrys. El nom té relació amb el grec ophrýs -ýos (cella), i segons Théis, fa al·lusió a la forma arquejada dels sèpals de la major part de plantes d'aquest gènere.

Apiferus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí apis, -is (abella) i el sufix -fer, -fera, -ferum (que porta o produeix), perquè el label, per la forma i coloració, recorda una abella.

Del grec aráchne (aranya) i el sufix -ítes (semblant a), pel disseny del label que s'assembla a una aranya. Probablement, Linné al·ludia a Arachne, la donzella brodadora transformada en aranya per Atena.

Dedicada al metge i botànic italià Antonio Bertoloni (1775-1869), professor de botànica a la Universitat de Bolonya i autor de l'obra, en 10 volums, Flora Itàlica (1833-1854).

Del llatí fuscus, -a, -um (fosc, negrós), pel color fosc, marronós de la part distal del label.

Del llatí luteus, -a, -um (de color groc), per l'ampla faixa groga que envolta tot el label.

Del grec skolópax (la becada), pel ginostem que recorda el cap d'aquest ocell de bec llarg, dret i prim.

Del llatí speculum, -i (espill), per la màcula del label, sense pèls i d'un blau violaci especialment lluent.

Del grec sphekódes (que sembla una vespa), derivat de sphex, ékos (vespa), perquè el label s'assemblaria a una vespa.

Del llatí atratus, -a, -um (ennegrit), pel color fosc del label.

Adjectiu del llatí botànic format de Tenthredo, nom d'un insecte himenòpter, i el el verb llatí fero (portar), perquè els mascles de l'insecte són atrets per les flors d'aquesta espècie. En grec, tenthredón, -ónos vol dir insecte amb fibló.

Nom de gènere encunyat per P. de Beauvois (1807), del grec oplisménos, -e, -on (armat) participi de oplíso (armar-se), al·ludint a les arestes de les glumes.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí undulatus, -a, -um (ondulat) i folium, -ii (la fulla), al·ludint al limbe ondulat de les fulles.

Del grec opopánax, -akos, en llatí opopanax, -acis, nom amb què Dioscòrides anomena al suc del pánakes Herákleion o pánax Herákleios, que els autors moderns suposen que era una espècie del gènere Opopanax, potser O. hispidus. El mot es compon del grec opós, -oû (suc que brolla de les plantes, naturalment o per incisió) i pánax, -akos o panákeia -as, nom de diferents plantes que, presumptament, servien per a guarir tots els mals; composta al seu torn del grec pas, pása, pan (tot, sencer) i ákos, -eos (remei), que va passar al llatí com panax, -acis o panacea, -ae. En català, com en altres idiomes, fem servir el terme panacea amb el mateix sentit de remei universal.

Del llatí chironius, -a, -um (allò referent a Quiró), al·ludint a l'ús medicinal de la planta, ja que, segons la mitologia grecoromana, el centaure Quiró fou un dels pares de la botànica i de la medicina, i la llegenda li atribueix el descobriment de moltes plantes que porten el seu nom, si bé és improbable que aquesta en fos una. Cal observar que  chironium no concorda amb el nom genèric per ésser substantivat i anar-hi en aposició.

Dit de les fulles i altres òrgans situats en posició enfrontada, dos a cada nus.

Del llatí opuntius, -a, -um (natural d'Opus) derivat de Opus, Opuntis (ciutat grega de la regió de Beòcia). Plini, que recull la informació de Teofrast, fa esment d'una planta que anomena Opuntia herba, de gust agradable que creixia pels voltants de la ciutat d'Opus, les fulles de la qual, si queien a terra, generaven arrels, essent-ne aquest el mitjà de reproducció. Molts botànics anteriors a Linné van suposar, equivocadament, que es tractava de la figuera de moro.

A la seva obra Species Plantarum (1753), Linné havia agrupat totes les espècies de cactus dins del gènere Cactus. Philip Miller (The Gardener's Dictionary, 1754), el va dividir en diferents gèneres, entre ells Opuntia.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser l'espècie més comuna.

De contorn circular.

De Orchis, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec órchis, -ios (testicle). Teofrast i Dioscòrides donaven aquest nom a diferents orquídies d'aquest gènere, per les dues tuberositats ovoides de l'arrel.

Veieu Platanthera bifolia.

Veieu Gymnadenia conopsea.

Coriophorus, -a , -um és un adjectiu del llatí botànic format del grec kóris, -ios (xinxa) i phóro (portar). Linné el va prendre de Lobelius que anomenava la planta Tragorchis minor ... o Coriophora flore instar Cimicum (Coriophora de flor com una xinxa). Els autors moderns atribueixen el nom a la fortor de xinxes o de bernat pudent que fan les flors.

Del llatí fragrans, -antis (flairant, olorós), per la bona olor que fa.

Del llatí incarnatus, -a, -um (vestit de carn, de color de carn), derivat de caro, carnis (la carn), pel color vermell pàl·lid, encarnat, de les flors.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla); per tenir les fulles relativament amples.

Adjectiu del llatí botànic, format del llatí laxus, -a, -um (fluix, espaiós) i flos,-oris (la flor), per les flors agrupades en inflorescència fluixa, laxa.

Longibracteatus, -a, -um, adjectiu del llatí botànic, format del llatí longus, -a, -um (llarg) i bractea (mot del llatí botànic, pres del llatí bractea, -ae: làmina prima de metall o altre material) amb el sufix llatí -atus (proveït de), al·ludint a les bràctees relativament llargues d'aquesta planta..

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), participi passiu del verb maculare (tacar), per les fulles cobertes de taques fosques.

Majalis, -e (que floreix pel maig) és un adjectiu del llatí botànic, derivat del llatí majus, -i (el mes de maig), al·ludint que la planta hi floreix. Els romans deien majalis al porc d'un any, castrat, que s'oferia en sacrifici a la deessa Maja durant les festivitats del mes de maig.

Del llatí masculus, -a, -um (masculí, mascle). Probablement, Linné va prendre aquest nom específic d'autors anteriors; com ara C. Bauhin, que anomenava a aquesta planta Orchis morio mas, foliis maculatis, en contraposició a Orchis morio foemina (Orchis morio de Linné), potser per la major grandària o robustesa de la primera.

Del llatí militaris, -e (militar, propi dels soldats o de la guerra); Segons Ambrosini en Phytologiae (1666), perquè els soldats usaven la planta per rentar nafres i guarir tumors i fístules; Segons Théis en Glossaire de Botanique (1810), perquè a la flor –sèpals i pètals connivents en gàlea– s'hauria trobat certa semblança amb un casc militar.

Del llatí morio, -onis (bufó, que fa riure). Amb els noms de Testiculus morionis (testicle de ximple o de bufó), Cynosorchis morio, i altres, els botànics pre-linneans designaren diverses orquídies de label acolorit i puntejat com el vestit d'un pallasso, i Linné feu la seva espècie de Orchis morio d'Ambrosini, que, a Phytologiae (1666), justifica el nom "perquè la flor s'assembla al barret dels bufons, auriculat i crestat, així com perquè s'obre com un casc patent i perquè les 'fulles' laterals estretes recorden les orelles del bufó".

Del llatí pallens, -entis (descolorit, que empal·lideix), pel color groc pàl·lid de les flors.

Del llatí provincialis, -e (provincial, relatiu a les províncies), de provincia, -ae (província, país conquerit). Aquí, provincialis vol dir, pròpiament, provençal, perquè la planta fou descoberta a la Provença, regió del sud de França on els romans establiren la primera província en territori transalpí.

Veieu Anacamptis pyramidalis.

Adjectiu del llatí botànic creat per Linné del llatí sambucus, -i (saüc) amb el sufix -inus, -a, -um, (semblant a, referent a, etc.), per la olor, que recorda la del saüc. Es la mateixa planta que C. Bauhin i Tournefort havien anomenat Orchis palmata, sambuci odore (Orchis palmada amb olor de saüc).

Del llatí simia, -ae (la mona); Segons explica Lamarck en la descripció de la planta, perquè "el pètal inferior (label) sembla un petit mico penjat ..."

Del llatí tridens, -entis (de tres dents o puntes) i el sufix -atus, -a, -um (proveït de), pels tèpals externs concrescents inferiorment i lliures al capdamunt, formant com tres dents.

Del llatí lacteus, -a, -um (lacti, de llet), derivat de lac, lactis (la llet), pel color de les flors, d'un blanc de llet.

Del llatí ustulatus, -a, -um (passat pel foc), participi passiu d'ustulare (cremar, abrusar), pel color fosc de la part superior de la inflorescència, que sembla socarrada.

Del llatí viridis, -e (verd), pel color de les flors, verdoses.

Terme pendent de ser descrit

Apèndix foliaci en forma d’orella, de lòbul.

Nom de gènere encunyat per J. H. F. Link, del grec óros, óreos (muntanya) i chlóa, -as (herba verda), per a reclassificar la Poa disticha de Wulfen, sens dubte per la tirada d'aquesta planta cap als hàbitats de muntanya.

Distichus, -a, -um és un adjectiu llatí manllevat del grec dístichos (disposat en dos rengles), compost del prefix dis- (dos cops) i stíchos (fila, filera); per la disposició en dos rengles de les espiguetes de la inflorescència.

Nom grecollatí que en l'Antiguitat rebien diferents plantes labiades flairoses, entre elles l'orenga (Origanum sp.). Segons Tournefort, Élémens de botanique (1694), “Origanum ve d'óros (montanya) i gánymai (estar-ne content), volent dir que a aquesta planta li agrada la muntanya".

El gènere Origanum fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser planta comuna a la major part d'Europa.

El botànic alemany Otto Hoffmann (1853-1909) dedicà aquest gènere a Ivan Semienovitx Orlai (1771-1829), conegut també com Janos Orlay, natural de la Transcarpàtia (Ucraïna), metge militar i botànic aficionat.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per tenir flors més aviat grans.

Adjectiu creat per analogia amb el grecollatí platyphyllos (de fulles amples). Platycarpos està compost del grec platýs (pla, llis) i karpós (fruit), és a dir, de fruits aplanats, al·ludint a la forma aplanada o aixafada dels mericarpis.

Mot del llatí medieval manllevat del nom amb què Dioscòrides (ornithógalon) i Plini (ornithogale) anomenaven una "planta bulbosa amb flors verds per fora i, quan s'obren, blanques com la llet per dins", que se suposa que seria Ornithogalum umbellatun. Mot compost del grec órnis, órnithos (ocell, gallina) i gála, gálaktos (llet), és a dir, llet de gallina o llet d'ocell, noms vulgars amb que també es coneix aquesta planta.

Del llatí arabicus, -a,-um (de l'Aràbia), perquè C. Clusius – de qui Linné prengué el binomi– creia que n'era la regió natal on creixia espontàniament.

Del llatí narbonensis, -e (narbonès, de Narbona), per ser una planta coneguda des d'antic a la regió que els romans anomenaven Galia Narbonensis, pel nom de la seva capital Narbo, -onis, l'actual Narbona.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè aquesta plant hi viu.

Adjectiu de llatí botànic derivat del llatí umbella, -ae (parasol), per la inflorescència en corimbe umbel·liforme.

Nom del llatí botànic compost del grec órnis, órnithos (ocell) i poús, podós (peu), per la forma i disposició dels llegums, que recorden els dits d'un ocell.

Gènere de les lleguminoses establert per Linnè sobre l'Ornithopodium dels prelinneans.

Participi passat del verb llatí comprimere (prémer, comprimir), pel fruit o llegum fortament comprimit i aixafat pels costats.

Adjectiu del llatí botànic compost de la partícula privativa e- o ex- (sense), i bractea, -ae (fulleta), per mancar la fulla bracteal de la inflorescència.

Adjectiu del llatí botànic, compost del prefix ex- (sense) i stipula, -ae (palleta), per ser les estipules molt petites o nul·les

Del nom del gènere tipus, Orobanche.

Del grecollatí orobanche, -es, nom que en Teofrast i Plini rebien diferents plantes paràsites dels gèneres Cuscuta i Orobanche. Teofrast diu que reben aquest nom perquè estrangulen els erbs (Vicia ervilia). Del grec órobos, -ou (llegum) i áncho (estrènyer, ofegar), com si diguéssim escanya-llegums.

Amethysteus, -a, -um (purpuri com l'ametista) és un adjectiu del llatí botànic, derivat del grecollatí amethystus, -i (la pedra ametista); fa al·lusió al color lila o porpra de la planta.

Forma de genitiu d'Artemisia campestris, perquè parasita aquestes plantes.

Forma de genitiu del gènere Picris, per viure sobre per viure sobre Picris sp. pl.

Forma de genitiu del gènere Santolina, per créixer damunt les arrels de l'espernallac (Santolina Chamaecyparissus).

Epítet del llatí botànic derivat del llatí crinis, -is (el cabell), per les bràctees estretes i allargades, les de l'extrem de l'espiga acostades i formant una mena de tupè.

Del llatí gracilis (prim, delicat), al·ludint probablement al gruix escàs de la tija.

Hederae (de l'heura) és la forma de genitiu del llatí hedera, -ae (l'heura), per fer-se sobre les arrels d'aquesta planta.

Del llatí minor, -us (més petit), per la seva escassa alçària.

Del llatí ramosus, -a, -um (ramós, de branques abundants), per ésser planta de tija ramificada.

Dedicada a Auguste Mutel (1795-1847), botànic francès, autor de la Flore du Dauphiné.

Nanus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic, derivat del nom llatí nanus, -i (nan), al·ludint a l'escassa alçada de la planta.

Del llatí rapum, -i (el nap), per la tija engruixida a la base com l'arrel d'un nap, i el nom del gènere Genista, en genitiu, perquè acostuma parasitar lleguminoses arbustives d'aquest i altres gèneres.

Del llatí reticulatus, -a, -um (reticulat), per les línies violades de la corol·la reunides més o menys clarament en forma de xarxa.

Forma de genitiu del gènere Teucrium, perquè viu paràsita sobre les arrels de diversos Teucrium.

Del llatí orobus, -i i aquest del grec órobos, -ou, nom donat pels antics a una lleguminosa farratgera, segons sembla, l'erb (Vicia ervilia). L'origen del nom és poc clar;  Cadevall ho fan derivar del grec erépto (menjar), al·ludint al bestiar que en pastura. Théis diu que és format del grec óro (excitar) i boús (bou, vaca), que seria com l'aliment que enforteix o escalfa els bous. Pràcticament totes les plantes que van ser classificades sota aquest gènere s'inclouen avui dins del gènere Lathyrus.

Linné establí aquest gènere en 1753 seguint altres botànics precedents, però les plantes que hi inclogué tenien poc a veure amb l'orobus dels antics.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color més o menys blanc groguenc de les flors.

Participi present del verb canescere (emblanquir-se), pel color glaucescent dels folíols.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de la flor.

Adjectiu llatí derivat de mons, montis (la muntanya), perquè es troba a les muntanyes.

Del llatí niger (negre), per ser negre el llegum a la maturitat i tornar-se negra tota la planta per la dessecació.

Del llatí tuberosus, -a, -um, (ple de tumors), derivat de tuber, -eris (inflor, tumor) pels bonys que presenta l'arrel.

De l'adjectiu llatí vernus, -a, -um (primaveral), per la seva florescència en primavera.

De óryza, nom grec de l'arròs.

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), perquè és planta cultivada.

Mot format del grec orýza (arròs) i  ópsis (aspecte), és a dir, semblant a l'arròs.

El gènere Oryzopsis fou establert per André Michaux en 1803.

Epítet del llatí botànic format per caeruleum, o coeruleum, -i (el color blau) i el sufix -escens (que tendeix a), és a dir, que tira a blau, pel color blavenc de la panícula.

Del llatí miliaceus, -a, -um (fet de mill o que s'hi refereix), perquè recorda el mill. És l'Agrostis miliacea de Linné.

Paradoxus, -a, -um és un epítet del llatí botànic format del grec paradóxos (estrany, contrari a l'esperat), al seu torn format de la preposició pará (contra) i dóxa (opinió); Linné la va classificar com una Agrostis amb aquest epítet específic, perquè no li acabava de satisfer, fins al punt que, en la segona edició d'Species plantarum, la féu d'un altre gènere: Milium paradoxum.

En Dioscòrides i Plini, nom d'una mata negra, de branques flexibles i fulles com les del lli, que s'ha pensat que podria ser Osyris alba.

Del llatí albus, á, -um (blanc). La planta no té res blanc, però Linné va conservar l'epítet de l'antic nom, Cassia alba, potser pel seu color verd blavós.

Del llatí maritimus (del mar o pròxim al mar), pel seu lloc preferent d'habitació, als arenals costaners.

Part basal i sovint la més grossa del pistil, la qual conté els primordis seminals. Ovari súper: la resta de peces florals (sèpals, pètals...) neixen per sota de l’ovari Ovari ínfer: la resta de peces florals neixen per sobre de l’ovari.

De contorn en forma d’ou.

En forma d'ou.

Del gènere Oxalis.

Del grecollatí oxalis, oxalidis (l'agrella o pa de cucut), derivat del grec oxýs (àcid, agre), pel seu gust amargant, ja que aquestes plantes contenen àcid oxàlic. Plini donà aquest nom a un jonc, suposadament Juncus acutus, i a una planta de tres fulles que podria ser l'agrella (Oxalis acetosella).

Gènere establert per Linnè en 1753 en substitució de l'Oxis de Tournefort.

Forma diminutiva del llatí acetosus (agre), derivat de acetum (el vinagre). Acetosella era el nom que, abans de Linnè, rebien l'agrella i altres plantes amb fulles de sabor semblant.

Del llatí corniculatus, format de cornu (la banya) i el sufix -atus (que en té o en té la forma), per la forma i direcció del fruit.

Del llatí pes, pedis, (peu, pota) i capra, -ae (cabra), és a dir, pota de cabra, potser per la forma dels folíols, semblant a la petjada d'una cabra.

Del llatí violaceus, -a, -um (de color violeta), pel color de les flors.

Nom geogràfic de la regió on habita. Segons J. Cadevall, regió de la Croacia-Austria-Hungría. Segons Plini, era el territori del lazis, un poble de la Còlquide, a la vora del Mar Negre, a la regió del Càucas.

Neologisme llatí format amb el sufix -ensis (que procedeix de o habita en) per la seva habitació als monts Urals.

Del grec oxýs (agre), pel sabor àcid de les fulles.

Del grec dis (dos), i gyné (dona; en botànica, pistil), perquè, inclosa per Linné en el gènere Rumex (R. digyna), en discrepa del caràcter genèric per tenir dos estils en lloc de tres.

Del grec oxýs (agut) i tropís (carena), pel característic apicle de la carena de la corol·la.

Del llatí campus (el camp, la plana), per la seva general estació.

Dedicat a Albrecht Haller (1708-1777), autor de la Flora Helvètica.

De l'adjectiu llatí pyrenaicus i aquest de Pyrenaei (els monts Pirineus), per la seva habitació en aquestes muntanyes..

m. Dàtil de la palmera (Chamaerops humilis).

Bítem (Baix Ebre)

Del grec paionía, forma femenina de paiónios que vol dir curatiu, saludable o medicinal. A. Laguna, en els comentaris al “Dioscórides”, diu: “Es diu peònia aquesta planta pel nom del seu primer inventor que fou Peó”. Paeonius o Peó era un déu grecoromà de la medicina.

Del grec mikrós (petit) i karpós (fruit), al·ludint a la mida petita del seus fol·licles.

Per la seva extensa àrea de dispersió.

Fa referencia al seu únic gènere.

En algunes corol·les, replec del llavi inferior que clou la gorja.

Del grecollatí paliurus, -i, nom d'un aladern espinós altres arbusts similars, algú dels quals a més d'un autor li ha recordat la corona d'espines de Crist.

El gènere Paliurus (Rhamnaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754).

Nom compost en llatí que significa 'espina de Crist', fent referència a la corona d'espines de la passió de Crist, per les branques espinoses.

Del llatí Pallenis, idis (de Pallene), nom d'una ciutat grega a la península calcídica del mateix nom, avui anomenada Kassandra, a la regió grega de Macedònia. Segons la llegenda, pren el nom de Palléne, filla de Sithón, rei mitològic dels Odomantes, en Tràcia.

Del llatí spinosus, -a, -um (que té espines) en referència a les espines apicals de les bràctees involucrals.

(Del receptacle), bràctea o esquama que acompanya les flors en un capítol d’una composta, i intervenen en la disseminació dels fruits.

Dit de la fulla dividida en lòbuls o segments divergents entre ells, com els dits d’una ma oberta.

Dit de la nervació en què els nervis principals arrenquen radialment de la base del limbe.

Fulla dividida (composta), els folíols de la qual neixen tots en un mateix punt, i per això té una forma palmada, com la palma de la ma.

Dit de la fulla palmada en que les divisions no ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn i la base del limbe.

Dit de la fulla palmatinèrvia dividia en lòbuls poc profunds.

Dit de la fulla que presenta nervació palmada.

Dit de la fulla palmada en que les divisions ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn i la base del limbe sense atènyer, però, el punt d’inserció amb el pecíol.

Dit de la fulla palmada en què les divisions atenyen el punt d’inserció amb el pecíol.

m. Dàtil de la palmera (Chamaerops humilis).

Ebo (Marina Alta)

m. Fulla de cep.

Aiguaviva (Alt Camp)

Tant Dioscòrides, en grec pankrátion, com Plini, en llatí pancratium, anomenaven així a una planta amb bulb de color vermellós i fulles com les del lliri blanc (Lilium candidum), però més llargues i carnoses, que els botànics han identificat amb el Pancratium maritimum. El nom està format del grec pan- (tot), i krátos (poder, força), és a dir, totpoderosa o que tot ho guareix; per haver-la cregut dotada de gran virtut medicinal.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar i la seva rodalia), derivat de mare, -is (el mar), perquè es fa als sorrals marítims.

De forma semblant a la caixa d’un violí o d’una guitarra.

Inflorescència (conjunt de flors) composta, molt ramificada, o sigui que és formada de nombroses flors (cada ramificació és un raïm).

Del llatí panicum, -i, nom molt antic, citat per Plini, d'una gramínia que els autors identifiquen amb el mill (Panicum miliaceum); derivat de panicula, -ae, diminutiu de panum, -i (l'espiga o panícula de cereals com el mill o el panís).

El gènere Panicum fou establert per C. Linné en Species plantarum (1753).

Del llatí capillaris, -e (capil·lar, fi com un cabell), derivat de capillus,-i (cabell), per la panícula capil·lar, de branquetes primes com cabells.

Del llatí miliaceus, -a, -um (propi del mill), derivat de milium, -i (el mill), per l'aspecte de la planta que recorda el mill.

Del llatí repens, -entis (reptant, que s'arrossega), participi actiu del verb repo (arrossegar-se), pel rizoma serpentejant.

Nom llatí de la rosella i del cascall.

De hispidus (setós, pelut), pels pèls rígids de la càpsula.

Perquè viu a la regió alpina.

Nom que dóna Plini a una espècie d'anemone, per la semblança. També hi ha qui ho fa venir del grec árgemon (núvol als ulls), pel seu antic ús per a guarir afeccions dels ulls.

Del llatí clava (maça), per la forma de la càpsula.

Del llatí dubius (dubtós), per la dificultat de distingir-lo d'altres espècies afins, especialment de P. obtusifolium, amb la qual es confon fàcilment.

Del llatí hybrida (de raça mixta), potser perquè se li van trobar caràcters barrejats. Segons Cadevall, hybridum hi resulta mal aplicat (nomen ineptum).

Pels lòbuls de les fulles, que són arrodonits i obtusos.

Del grec rhoiás -ádos (que vessa, que s'escola) que, aplicat a l'espècie, significa que s'esfulla fàcilment, fent referència a la caducitat dels embolcalls florals.

De setiger (setós), pels pèls blancs i rígids de les fulles.

Perquè el suc de la planta, o sigui, l'opi, fa adormir.

De Papaver, nom del principal gènere.

Dit de la corol·la (i també de la flor) irregular de pètals lliures, que consta d’un pètals superior més gros que els altres (estendard), dos pètals laterals anomenats ales, i dos d’inferiors un xic soldats (la carena); la presenten les plantes de la fam. de les papilionàcies i les de la fam. de les poligalàcies.

Protuberància epidèrmica de forma cònica o hemisfèrica (en deriva papil·lós).

En alguns fruits, especialment els de les compostes, apèndix terminal de pèls, esquames o setes, provinent del calze.

El nom d'aquest gènere de les Liliàcies fou creat pel botànic italià Giovanni Mazzucato en 1811, com a homenatge al seu protector, el comte Giovanni Paradisi (c. 1760-1826), matemàtic, poeta i polític italià sota el domini napoleònic.

Segons l'ICN, si bé el nom estàndard és Paradisia, s'ha de conservar Paradisea com a nom del gènere.

Nom, probablement del llatí medieval, que C. Estienne (1504-1564) esmenta en De re hortensi libellus com a sinònim de Lilium agreste. Linné pren aquest nom de Tournefort que anomena a la planta Liliastrum Alpinum, minus. Del llatí lilium, -ii (lliri) i el sufix -astrum (bord, silvestre, no genuí), com si diguéssim, lliri bord.

Petit apèndix filiforme, sovint ramificat, situat entre els fil·lidis. Les parafil·les corresponen a excrescències que apareixen en els caulidis i que semblen fil·lidis que no s'han desenvolupat.

f. Petit apèndix laminar o filiforme, sovint ramificat, situat entre els fil·lidis.

Amb els nervis disposats paral·lels entre ells.

Dit de la fulla dividida en folíols (fulla composta) que té un parell de folíols terminals (les fulles imparipinnades, en canvi, en tenen un de sol).

Planta que viu a expenses d’una altra planta, ja que emet una arrel especial, l’haustori, que xucla la saba de la planta hoste. Hi ha plantes paràsites que ja no tenen clorofil·la i per això no són verdes, sinó que tenen una coloració vermellosa o groguenca, mentre que d’altres sí que són verdes i també fan fotosíntesi.

Gènere dedicat per Domenico Viviani, que el va establir en 1824, a Tomaso Parentucelli (1397-1455), humanista italià que va arribar a papa amb el  nom de Nicolàs V que, entre altres actuacions, fundà la Bibioteca Vaticana i fomentà la traducció dels clássics.

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós) derivat de viscus, -i (el vesc), per la substància agafallosa que segrega la tija.

Del llatí parietarius, -a, -um (propi de les parets o murs), i aquest de paries, -etis (paret), perquè s'hi fan aquestes plantes. Parietaria herba o simplement parietaria era el nom en llatí de plantes que creixen a les parets i murs vells, principalment Parietaria sp.

Lusitanicus, -a, -um (de l'antiga Lusitània, portuguès), perquè la planta viu a Portugal. És un adjectiu del llatí botànic; Els romans feien servir lusitanus, -a, -um (lusità).

Del llatí botànic officinalis, -e, aplicat a les plantes que, per les seves propietats medicinals, es venien a les oficines de farmàcia. Del llatí officina, -ae (taller, botiga), nom que a l'Edat Mitjana rebia el magatzem dels monestirs on es guardaven i preparaven les herbes remeieres.

Del llatí judaicus, -a, -um (dels jueus).

És l'Herba Paris dels autors pre-linneans. Amb quest nom, apareix per primer cop al segle XVI en obres de Mattioli, que diu que és el nom vulgar de la planta entre els herbolaris. L'origen del nom genèric és dubtós: E. Ventenat diu que alguns autors creuen que ve del llatí par, paris (par) perquè tot en aquesta planta és par: 4 fulles, etc.; i que altres el consideren un epònim consagrat a Paris –heroi homèric, fill del rei de Troia, Príam– que va fer ús d'aquesta planta. Tanmateix, és més probable que sigui una corrupció o deformació d'algun terme anterior del llatí medieval.

El gènere Paris fou establert per Tournefort (1694) com Herba Paris; en Ruppius (1718), figura simplement com Paris, nom que Linné (1737) establí definitivament.

Adjectiu del llatí botànic quadrifolius, -a, -um (quadrifoliat), de vegades perquè les fulles es disposen en verticils de 4, de vegades per les fulles dividides en 4 folíols (quadrifoliolatus, -a, -um) o, pròpiament, perquè té només quatre fulles –com és el cas d'aquesta planta–, verticil·lades a l'àpex de la tija. Mot format del prefix llatí quadri- (quatre) i folium, -ii (la fulla).

Del llatí Parnassus, muntanya de Grècia on, segons la mitologia, vivien les muses; per la seva habitació a les muntanyes.

Gènere creat per Tournefort a partir del nom d'una herba (grec: agróstis en to Parnásso, llatí: gramen Parnassi) que, segons Dioscòrides i Plini, creix al mont Parnàs, i que molts botànics del segle XVI van suposar que es tractava de la parnàssia o fetgera blanca (Parnassia palustris).

Del llatí palustris, -e (pantanós o que viu als aiguamolls), per la seva estació, de llocs humits i pantanosos.

Del grec paronychía (panadís). També, nom en Dioscòrides d'una herba que neix sobre les pedres i que cura el panadís, que alguns autors han suposat que podria ser Paronychia argentea.

El gènere Paronychia fou establert per Ph. Miller en 1754.

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata o de color de plata), per les bràctees blanques, argentades.

Del llatí capitatus, -a, -um (allò que té cap), derivat de caput, -itis (el cap), per la inflorescència en glomèruls terminals.

Adjectiu del llatí botànic format amb el diminutiu echinulus, d'echinus, -i (eriçó), amb el sufix -atus, -a, -um (proveït de, en forma de), fent al·lusió al sèpals quasi espinescents.

Kapela és el topònim d'un lloc de la regió del Alps sud-orientals, potser a Slovènia, perquè hi creixia aquesta planta.

Del grecollatí serpyllum (el serpol) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta planta.

Epítet format del gènere Polygonum i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb el Polygonum aviculare.

Del gènere Paronychia. Família del sistema De Candolle, ja obsoleta (ordo LXXXVI. PARONYCHIEÆ), els gèneres de la qual són ara classificats dins de les cariofil·làcies.

Dit de la fulla amb divisions que ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn del limbe i el nervi medial sense atènyer, però, aquell nervi.

Dit de la fulla o d’altres òrgans amb divisions que ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn del limbe i el nervi medial sense atènyer, però, aquell nervi.

Del grec páspalos (mill).

El gènere Paspalum fou establert per C. Linné en Systema Naturae (1759).

Del llatí dilatatus, -a, -um (eixamplat), per les espigues més amples, com dilatades, que en les altres espècies congèneres.

Del llatí vaginatus, -a, -um (proveït de beina), derivat de vagina, -ae (beina, estoig), per les fulles amb beines molt amples i obertes.

Del llatí pastinaca, -ae, nom que els romans donaven a diferents plantes umbel·líferes d'arrel carnosa, comestible o medicinal, com ara la pastanaga (Daucus carota) i la xirivia (Pastinaca sativa). Plini anomenava pastinaca sativa a la pastanaga cultivada, p. pratensis o p. silvestris a la silvestre, i p. erratica a la xirivia silvestre. La paraula s'ha relacionat des d'antic amb el llatí pastus, -us (pastura o menjar d'animals), però més aviat sembla que tindria relació amb pastinum, -i (aixadella, el fet de cavar o terreny cavat).

Del llatí sativus, -a , -um (que es conrea), per ser una planta cultivada, per oposició a l'espècie borda o silvestre.

v. Viure, arrelar en un lloc. Són plantes que hi pasturen bé.

Vilada (Berguedà)

f. Patata. Tubercle de la patatera.

L’Albiol (Alt Camp)

Dit de l’òrgan que fa un angle molt obert amb l’eix en què s’insereix.

Dit de la planta o la tija que porta poques flors.

m. Dàtil de la palmera (Chamaerops humilis).

Mas de Barberans (Baix Ebre)

Cua de la fulla que uneix el limbe foliar a la tija. (les fulles que no en tenen s’anomenen sèssils).

Amb parts o divisions disposades al llarg d’un eix, com les pues d’una pinta.

Dit de la fulla pedada en què les divisions atenyen gairebé la base del limbe.

Peduncle petit; en les inflorescències peu de cadascuna de les flors.

m. Suport prim i allargat.

El nom pedicularis herba apareix al Pseudo-Dioscòrides com un nom alternatiu de la staphís agría de Dioscòrides que descriu com planta de fulles feses com les de la vinya silvestre, que se suposa que seria Delphinium staphisagria. El nom deriva del llatí pediculus, -i (poll), perquè la planta es feia servir contra els polls i la sarna; Altres autors es refereixen a l'antiga creença què el bestiar que menja d'aquestes plantes a les pastures es cobreix de polls.

Del llatí comosus, -a, -um (cabellut; en Plini, també foliós), ací al·ludint a les bràctees foliàcies de la inflorescència.

Del llatí foliosus, -a, -um (que té moltes fulles), derivat de folium, -ii (la fulla de les plantes), per la inflorescència, guarnida de bràctees foliàcies.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè aquesta plant hi viu.

Epítet del llatí botànic que vol dir "calze llanut", fent al·lusió a l'indument del calze; del grec lásios, -ou (llanut, vellós), sinònim del llatí hirsutus o hispidus, i kàlyx, -ikos (calze de la flor, poncella).

De l'adjectiu llatí silvaticus, -a, -um (silvestre, que viu al bosc), derivat de silva, -ae (el bosc), perquè creix en llocs emboscats.

Aquest adjectiu del llatí botànic, es fa servir per referir-se als òrgans que naixen de forma radial al mateix nus; prové del llatí clàssic veriticillus, -i (la tortera o pes en forma de disc o rodanxa ajustat al capdavall del fus de filar per a fer-lo girar millor); o de verticillum, -i (vèrtebra). Aquí al·ludeix a la disposició verticil·lada de les fulles caulinars.

Cua o peu d’una flor, d’un fruit o d’un altre òrgan; els òrgans que no en tenen s’anomenen sèssils.

Del grecollatí peganum, -i (la ruda). Gènere descrit per Linnè a la primera edició d'Species Plantarum (1753)

Del llatí harmala o harmula, nom d'una planta, en Apuleu, que podria ser la ruda silvestre.

Pèl que acaba en una glàndula, sovint arrodonida, i que emet una substància que sovint és enganxosa.

Anomalia d’una flor normalment zigomorfa que esdevé actinomorfa.

Inserit per la seva part central; dit de la fulla en què el pecíol s’insereix al mig del limbe i no a la base.

Que penja.

Dit de la flor que té 5 peces per verticils: 5 pètals, 5 sèpals...

Mot grecollatí que Plini fa servir com alternatiu de portulaca (la verdolaga silvestre).

Del llatí erectus, -a, -um (dret) per la disposició de la tija.

Adjectiu pleonàstic del llatí botànic format de nummularius, -a, -um (com una moneda petita) i folium, -ii (fulla), referint-se a les fulles orbiculars d'una altra planta, com ara Hypericum nummularium, on l'epítet ja fa referència a la semblança de les fulles amb petites monedes.

Portula, aquí com sinònim de Portulaca (la verdolaga); En llatí, portula és diminutiu de porta (la porta), cosa que alguns autors relacionen amb la dehiscència del fruit.

m. Fruit del perelloner.

Prades (Baix Camp)

Dit de la planta que viu diversos anys. Ho són les plantes llenyoses, però també les herbes vivaces, que durant l’hivern conserven parts vives (bulbs, rizomes o gemmes) preparades per la primavera següent. (En deriva perennant, la planta anual que en certes circumstàncies pot viure més d’un any).

Dit de la fulla sèssil (sense pecíol), la base de la qual envolta completament la tija.

Conjunt de peces estèrils de la flor, el sèpals i els pètals, que envolten els estams i/o els carpels. Quan hi ha calze i corol·la es diu que el periant és doble, mentre que si només hi ha sèpals es parla de periant senzill.

Conjunt dels teixits externs del fruit, que recobreixen les llavors.

Dit de la flor que té el tàlem còncau, no soldat al pistil, de manera que el periant i els estams apareixen disposats al voltant de l’ovari.

m. Conjunt de fil·lidis més o menys diferenciats que envolta els anteridis

Periant format per peces totes semblants.

m. Conjunt de fil·lidis més o menys diferenciats que envolta els arquegonis.

m. Estructura circular, generalment dividida en dents, que es troben a l'entrada de la càpsula. Les dents poden ser dobles o senzilles i no són visibles fins que la càpsula s'ha obert.

De malum persicum, nom del préssec entre els romans. Dioscòrides la transcriu al grec com persikón mélon, és a dir poma originària de Pèrsia.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser molt comú i conegut.

Cadascuna de les peces que constitueixen la corol·la, sovint acolorides. (en deriva petaloide, amb aspecte de pètal).

Del grecollatí petasus, -i (barret d'ala ampla) pròpiament el casquet de Mercuri o Hermes, com para-sol; al·ludint a la forma ampla de les fulles; amb la mateixa terminació que Odontites, Galactites i altres.

Aquest gènere fou publicat per Philip Miller en 1754.

Del llatí fragrans, -antis (flairant), per la seva olor que recorda la de la vainilla.

Del llatí niveus, -a, -um (blanc com la neu), pel color del revers de les fulles.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè aquesta plant hi viu.

Nom compost del grec pétros (roca) i kállos (bellesa) perquè embelleix i adorna amb les seves flors rosades les roques i el pedruscall on habita.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació.

Del grec pétra (pedra, roca) i kópto (tallar), això és, planta que viu a les esquerdes de les roques, com Saxifraga.

Per la seva habitació, a Espanya.

Per la seva habitació, a la serralada pirinenca.

Nom del llatí botànic format del grec pétros (pedra, roca) i el sufix -rhagía (trencar, esberlar), perquè aquestes plantes sovint viuen a les escletxes de les roques; Sinònim de saxifraga.

El gènere Petrorhagia fou establert per Johann Heinrich Friedrich Link en 1831.

Neologisme compost del llatí proles, -is (descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades o per la gran quantitat de llavors que produeix.

Del grecollatí petroselinum, -i, nom d'una mena de julivert que, segons Dioscòrides, naix als cingles de Macedònia; mot compost del grec pétros, -ou (pedra) i sélinon, -ou (una mena d'api o julivert), com si diguéssim "api de roca".

Del llatí crispus, -a, -um (cresp, arrissat), al·ludint a la forma de les fulles.

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), per ser planta cultivada des de la més remota antiguitat.

Del llatí seges, -etis (messes o camp sembrat), segetum (dels sembrats) n'és el genitiu plural; És un qualificatiu, sobre tot linneà, de moltes plantes que creixen preferentment als camps de conreu.

En Teofrast, Dioscòrides i Plini, nom d'una planta, segurament el fonoll de porc (Peucedanum officinale) i espècies pròximes. Paraula relacionada amb el grec peukedanós (amarg com la resina), derivat de peúkē, -ēs (el pi); potser pel gust del fruit, que recorda la fulla del pi, o perquè algunes espècies fan una olor resinosa.

Del llatí científic alsaticus, -a, -um (d'Alsàcia), per ser una espècie alpina trobada en aquesta regió entre els Vosges i el Rin.

Del llatí venetus, -a, um (venecià), per haver-se trobat a la Venècia gàl·lica o cisalpina.

Del llatí cervarius, -a, -um (dels cérvols). Podria tenir relació amb el nom antic -Cervarium venenum- d'una planta desconeguda.

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispania o Espanya). Boissier la va anomenar Imperatoria hispanica per haver-la trobada a Sierra Nevada. En ser reclassificada, va conservar l'epítet específic, canviat de gènere.

Per haver estat usada  com a planta medicinal. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Epítet format del grec stenós (estret) i karpós (fruit), al·ludint als fruits més o menys comprimits.

Mot grecollatí amb que Plini anomenava una mena d'api, compost del grec óros, -eos (muntanya) i sélinon, -ou (julivert), literalment, julivert de muntanya.

Epítet del llatí botànic format del grec strouthíon (estruç), per l'alçària de la planta.

Vegeu Peucedanum officinale subsp. stenocarpum

Del grec phaké o phakós (llentia), derivat del verb phágo (menjar), per la forma de la llavor. En Dioscòrides, és una altra lleguminosa mengívola.

Per la seva habitació als Alps i, en general, a les altes muntanyes, .

Derivat d'astragalus amb el sufix -ina (que pertany o s'assembla a), pel seu aspecte semblant al d'aquesta planta.

Del llatí australis (meridional, del sud) i aquest d'auster (vent del sud); per la seva habitació relativa.

Phagnalon és un anagrama del mot grec gnáphalon (borra dels teixits), pel toment blanquinós que recobreix aquestes plantes; pel seu aspecte cotonós.

El gènere Phagnalon fou establert pel botànic francès Gabriel del Cassini en 1819. Amb l'intercanvi de les dues primeres síl·labes del nom grec, en volia posar de relleu la relació estreta, juntament amb les diferències, amb el gènere Gnaphalium.

Epítet del llatí botànic format per analogia amb altres del llatí clàssic, com sylvestre o campestre; derivat de rupes (la roca) amb el sufix -estris, que significa origen o hàbitat, per l'hàbit de la planta que acostuma a créixer a llocs pedregosos o escletxes de roques.

Del llati saxatilis, -e (que viu a les roques), de saxum, -i (la roca), pels llocs pedregosos on habita.

Del llatí sordidus, -a, -um (brut, polsegós), al·ludint, sens dubte, al toment que la vesteix.

Del grec phalággion (aranya, taràntula), nom donat per Dioscòrides a una mena de lliri emprat contra les picades de les aranyes metzinoses.

Nom genèric usat per diferents botànics pre-linneans fins a Tournefort, i recuperat posteriorment per altres com ara Ph. Muller i A. L. de Jussieu, per a plantes del gènere Anthericum.

Vegeu Anthericum liliago.

Del grec phalarís (escaiola), nom usat ja per Dioscòrides referint-se, probablement, a la P. canariensis. Aquest nom s'ha relacionat amb el grec phálara (pompó, plomall).

Arundinaceus, -a, -um,  adjectiu del llatí botànic format del llatí arundo, -inis (la canya) amb el sufix llatí -aceus, -a, -um (semblant a); perquè, per l'alçària, s'assembla a la canya. Linné va prendre l'epítet de C. Bauhin (Pinax, 1623), que l'anomenava Gramen arundinaceum spicatum.

Del llatí bulbosus, -a, -um (bulbós, tuberós), derivat de bulbus, -i (gemma subterrània engruixida de diferents plantes, com la de la ceba), al·ludint, aquí, als entrenusos engruixits de la base de la tija o al rizoma curt.

Canariensis, -e (de les Illes Canàries) és un epítet geogràfic que fa referència al lloc d’on procedeix la planta tipus. Cadevall l'atribueix a haver-se emprat la grana d'aquesta planta, des de temps immemorial, com a aliment dels canaris, ocells originaris d'aquestes illes. Segons Plini, Canaria, de canis, -is (el gos) –així anomenada pels gossos grans que hi abundaven–,  era el nom d'una de les illes atlàntiques anomenades fortunatae (afortunades).

Del grec brachýs (curt) i stákys (espiga), per la curtedat de la inflorescència.

Coerulescens, -entis (que tira a blau), epítet del llatí botànic format del llatí caeruleum o coeruleum, -i (el color blau) i el sufix -escens (que tendeix a), al·ludint a la coloració de la inflorescència.

Del llatí minor, -us (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), per ésser una planta de grandària relativament petita en comparació amb altres congèneres.

Del llatí nodosus, -a, -um (nuós, ple de nusos), derivat de nodus, -i (nus, llaç),  al·ludint als entrenusos engruixits de la base de la tija.

Paradoxus, -a, -um (paradoxal) és un adjectiu del llatí botànic format del grec parádoxon (absurd, contrari al que hom espera), compost de pará (contra, fora de) i dóxa  (opinió); per tenir en cada fascicle una sola espigueta terminal fèrtil i estèrils les altres, caràcter fora del comú en el gènere.

Del grec phárbe (tintura), pel color de la corol·la, molt variat.

Nom grecoromà donat pels antics a diverses plantes lleguminoses, entre elles el pèsol. És diminutiu de phaselus, que també significa barqueta, per la semblança del llegum.

De l'adjectiu llatí coccineus (de color grana o escarlata), pel color que generalment presenta la corol·la.

Pels seus raïms de moltes flors.

Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser l'espècie que més freqüentment es cultiva.

Nom d'un antic gènere de les orobancàcies, dedicat a Phelypeaux de Pontchartrain (1643-1727), ministre de la cort de Lluís XIV.

Mot d'etimologia desconeguda. En Dioscòrides és el nom d'un arbre  de fulles semblants a les de l'olivera, però més amples i fosques, que s'ha suposat que seria el fals aladern (Phillyrea sp. pl.). Teofrast també anomena així dos tipus de til·lers.

El gènere Phillyrea (Oleaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Epítet compost del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles estretes.

Del llatí latifolius, -a, -um (de fulles amples), per tenir les fulles més amples que les seves congèneres.

Del llatí medius, -a, -um (intermedi, ambigu). És la Phillyrea media de Linnè, perquè té les fulles ni tan amples com P. latifolia ni tan estretes com P. angustifolia.

Del grec phleós, segons Teofrast, una mena de canya dels pantans, que s'ha associat amb diferents espècies de plantes palustres, principalment del gènere Typha. Linné en va encunyar el nom Phleum per a aquest gènere on classificà diverses plantes (entre elles l'espècie tipus, Ph. pratense), que els autors pre-linneans compararen amb la boga i les anomenaren Gramen typhinum o thyphoides, per la forma de la inflorescència en panícula compacta.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i a la zona alpina d'altes muntanyes.

Del llatí arenarius, -a, -um (sorrenc, referent a la sorra), derivat d'arena, -ae (la sorra), perquè la planta es fa en llocs sorrencs.

Del llatí asper, -a, -um (aspre, rude), per les fulles i de la inflorescència, aspres al tacte.

Dedicada al metge i botànic alemany Georg Rudolf Boehmer (1723-1803), professor de la universitat de Wittenberg i un dels precursors de l'anatomia vegetal.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats o que hi viu), derivat de pratum, -i (el prat), perquè la planta es fa als prats.

Phlomís, -ídos o phlómos, -ou, son noms grecs de diverses plantes dels gèneres Verbascum i Phlomis, que servien per a fer blens de llàntia, com ara la phlomis lychnitis de Dioscòrides i Plini. De fet, els botànics pre-linneans, com ara C. Bauhin, confonien sovint uns amb els altres. El terme té relació amb phlox, phlogós (flama) i aquest amb el verb phlégo (encendre, cremar).

El gènere Phlomis fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí fruticosus, -a, -um (molt ramós, arbustiu), derivat de frutex, -icis (arbust, branca), per ésser una planta llenyosa. En botànica aquest adjectiu s'aplica a plantes més o menys llenyoses o semblants a un arbust.

Nom del llatí botànic que significa literalment herba del vent; del llatí herba, -ae (herba) i ventus, -i (vent). En Stirpium adversaria nova (1570), Pena i Lobelius expliquen que herba venti era el nom amb què els apotecaris de Montpeller anomenaven aquesta planta i que feia al·lusió a que les fulles, rere els rigors de l'estiu i la tardor, s'omplen de forats pels quals s'escolen els gèlids vents de l'hivern.

En Dioscòrides i Plini, Lychnitis, -idis, seria un tipus de phlomis —que els botànics han identificat amb algunes espècies del gènere Verbascum—, de fulles gruixudes, velloses i útils per a fer blens de llàntia. Té relació amb el mot grec lýchnos, -ou (la llàntia). Linné va prendre el nom específic de Clusius, qui també anomenava aquesta espècie Phlomis Lychnitis.

De phoínix, -ikos nom grec de la datilera i del fruit, però també fenici, oriünd de Fenícia (Phoiniké, en grec), lloc d'on la van conèixer els grecs.

Adjectiu del llatí botànic dactylifer, -ifera, -iferum (que porta o produeix dàtils comestibles), format del grec dáctylos, -ou (dit, dàtil) i del llatí fero (portar, produir).

Del grec phragmítes, nom amb què Dioscòrides anomenava a una mena de kálamos (canya); derivat del grec phrágma, -atos (tanca) perquè sembla que es feia servir per a fer tanques o perquè clou els llocs on es fa.

El gènere Phragmites fou establert per M. Adanson en Familles naturelles des plantes (1763).

Del llatí australis, -e (del migdia, del sud), perquè fou descrita com a planta del sud d'Europa. Derivat del llatí auster, tri (austre, vent del sud). Sinònim de meridionalis, -e.

Nom grecollatí d'una de les nereides, que Richard A. Salisbury (1761-1829) va escollir per pur caprici, per a aquest gènere.

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), per les flors blavoses.

El nom grec physalís, segons el Pseudo-Dioscòrides, seria un sinònim de l'Strýchnon halikákkabon, una planta que se suposa que és la bufeta de gos (Physalis alkekengi). El mot prové del grec phýsa, -es (bufeta), al·ludint al calze membranós persistent que s'infla encloent el fruit.

El nom genèric Physalis fou establert per Linné en 1737, en substitució de Alkekengi de Tournefort (1694, 1700). En Hortus Cliffortianus (1738), Linné n'explica el canvi al·legant que Physalis és un sinònim grec que apareix en Dioscòrides i altres autors antics, mentre que Alkekengi és un nom bàrbar, és a dir, no clàssic.

Alkekengi era el nom àrab d'aquesta planta. Potser una deformació del mot grecollatí halicacabus, -i, amb que els romans anomenaven la morella (Solanum nigrum). Línné el va conservar com a epítet d'aquesta espècie en substituir-lo com a genèric (vegeu Physalis).

Del llatí científic peruvianus, -a,  -um (peruà), per ser una planta oriünda de Perú.

Adjectiu compost del grec tetra- (quatre) i phýlla (fulla), pel nombre de folíols.

Del grec phýsa (bufeta) i anthyllis, nom d'un gènere de les fabàcies, per la semblança amb aquestes plantes i pel calze vesiculós.

Dioscòrides i Plini anomenen phyteuma a una planta que consideren afrodisíaca, que sembla que seria els pebrots de ruc (Reseda phyteuma). Linné va establir aquest gènere per a plantes que no hi tenen res a veure i explica que el nom està relacionat amb el grec phýteuma (allò que està plantat), relacionat amb phyteúo (plantar) i phytón (planta). Cadevall tradueix phyteuma com "planta vigorosa", per l'arrel forta i carnosa de diverses espècies.