Glossari general

Del llatí lac, lactis (la llet), pel làtex que produeix i que surt quan es trenca alguna de les seves parts.

Aquest gènere fou publicat per Carl Linnè en 1753.

Del llatí muralis, -e (del mur o de la paret), derivat de murus, -i (muralla, mur, tanca), per la seva estació més freqüent, en murs i parets de roca.

Del llatí perennis, -e (durador, perenne), adjectiu que s'aplica en botànica a les plantes que, com aquesta, viuen tres anys o més.

Del llatí salignus, -a, -um (de salze), derivat de salix, icis (el salze), per les tiges flexibles i les fulles estretes semblants a les dels salzes.

Del llatí sativus, -a, -um (que se sembra o conrea), per ser una planta, l'enciam, cultivada des d'antic.

Nom, aquí en aposició, que va conservar del gènere on abans havia estat classificada. Una mena d'escarola silvestre, amb terminació de diminutiu, per analogia amb altres com ara serriola.

Potser una corrupció de seriola, diminutiu del llatí series, -ei (fila de dents, en Plini) i un nom antic de la xicoira, per associació amb serrula, diminutiu de serra, -ae (la serra), fent al·lusió als marges de les fulles amb petites dens de serra. Sinònim de serrulata.

En llati, tenerrimus, -a, -um és la forma superlativa de tener, -a, -um (tendre, tou, flexible), per tractar-se d'una planta delicada, de tiges primes.

Del llatí vimineus, -a, -um (fet de vímets), derivat de vimen, -inis (el vímet), fent referència al brancatge gràcil i flexible, a la manera dels vímets.

Epítet del llatí botànic que significa literalment "flors de Chondrilla", al·ludint-ne a la similitud de les flors amb les del màstec (Chondrilla juncea).

Del llatí virosus, -a, -um (fètid, enverinat), derivat de virus, -i (verí, metzina, fetor), al·ludint aquí tant a l'olor forta com també a les propietats de la planta, o més ben dit, del suc, lactucari o tridaci, que se'n treu; és la Lactuca agrestis de Dioscòrides.

Mot compost del grec lagós (llebre) i ourá (cua), com si diguéssim 'cua de llebre', per la inflorescència molt peluda i fina.

El gènere Lagurus fou establert per C. Linné en 1753 per a classificar únicament l'espècie L. ovatus.

Del llatí ovatus, -a, -um (ovat, que té forma d'ou), per la forma ovoide de la inflorescència.

El gènere Lamarckia fou creat per C. Moench en 1794 per a classificar el Cynosurus aureus de Linné, i el va dedicar al cèlebre naturalista francès Jean Baptiste de Lamarck (1744-1829), autor, entre altres obres, de Flore Française (1778).

Del llatí aureus, -a, -um (d'or, daurat), al·ludint al color daurat de la inflorescència.

Nom sistemàtic format de Lamium, nom del gènere tipus de la família Labiatae.

Lamium, en Plini, és l'ortiga morta (Lamium sp.). D'etimologia incerta, podria derivar del llatí lama, -ae (fangar), per ser planta de llocs humits. Altres autors fan derivar el nom del grec lámos (la gorja), per la forma de la corol·la. Tournefort considera fantasiosa la idea que el relaciona amb un diabló, de nom Lamia, que espanta els infants i la cara del qual s'assembla a la flor del Lamium; En llatí, lamia, -ae (bruixa, fetillera).

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Amplexicaulis, -e, adjectiu del llatí botànic format del llatí amplexere (abraçar) i caulis, -is (tija, tronc), perquè les fulles, en aquest cas les superiors, sèssils, abracen la tija. Adjectiu incorporat  com a neologisme al vocabulari científic.

Del llatí flexuosus, -a, -um (sinuós, retort), per les tiges flexuoses; adjectiu adoptat com a neologisme en la llengua comuna.

Galeobdolon, -i és el nom que Dioscòrides i Plini donaven a d'una planta desconeguda. Format del grec galée, -es (la mustela) i bdólos, -ou (pet, fortor), perquè les fulles puden si hom les tritura. Linné el va fer servir per al seu Galeopsis galeobdolon.

Hybridus, -a, -um (híbrid) és un adjectiu del llatí botànic aplicat a animals o plantes procreats per individus de diferent gènere o espècie. Relacionat amb el llatí clàssic hybrida, -ae, nom aplicat per Plini als animals engendrats entre races domèstiques i salvatges, però també als fills de pares de diferent país o condició.  En aquest cas, per creure'l híbrid de L. purpureum i L. amplexicaule.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), per les fulles freqüentment tacades de blanc.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color de porpra), per les flors purpúries de la planta.

Que té forma de ferro de llança.

Cobert d’un pèl fi semblant a la llana.

Lappula és el diminutiu de Lappa, nom llatí de diferents plantes amb parts que s'enganxen a la roba, sobre tot la repalassa (Arctium minus i A. lappa) però també Xantium strumarium, Rubia peregrina i Galium aparine; en aquest cas fent referència als fruits, que s'arrapen.

Conrad Moench va publicar el gènere en 1794 per a Myosotis lappula de Linné que li havia donat aquest nom perquè alguns botànics anteriors la classificaven entre les Lappula genuïnes.

Del llatí deflexus, -a, -um (tort, corbat), pels pedicels reflexos en la maturitat dels fruits.

Del llatí squarrosus, -a, -um (aspre), fent referència als pels que cobreixen la planta.

Del grec lapsáne o lampsáne, que hom relaciona amb el verb lapázo (purgar, laxar). En Dioscòrides i Plini era el nom d'una mena de col silvestre mengívola i medicinal, amb suposades propietats laxatives, que no té res a veure amb aquest gènere de plantes.

El gènere va ser publicat per Linnè en 1753.

Del llatí communis, -e (comú, vulgar), per ser una planta freqüent. El nom d'aquesta planta en anglès (nipple-wort) i francès (herbe aux mamelles), de significat idèntic, fa referència a cert ús que en feien les dones lactants.

Del llatí laserpitium, -ii o laserpicium, -ii, que, segons Plini, era el suc d'una planta, segurament del gènere Ferula, així com el nom de la pròpia planta. Linnè validà aquest gènere, que havien establert altres botànics anteriors com ara Tournefort, C. Bauhin, Morison i altres, per a plantes que tenen poc a veure amb les que així anomenaren els romans.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o França), pel seu lloc d'habitació principal.

Espècie dedicada al botànic alsacià Christian Gottfried Nestler (1778-1832).

De siler, -eris, nom, aquí en aposició, que els romans donaven a una espècie de salze.

Suc lletós, blanc o groguenc, que flueix quan es fa una ferida o es trenca un tros d’algunes plantes.

Del grec ochrós (groguenc), a causa del color del llegum a la maturitat.

Nom genèric d'arrel grega, lathraíos, -a, -on (secret, clandestí), creat per Linné en substitució de Clandestina de Tournefort, un sinònim, aquest, d'arrel llatina. El nom fa referència a que la planta viu soterrada en la seva major part, de manera que solament la inflorescència es fa aparent.

És la Clandestina flore subcaeruleo de Tournefort, i d'ací deriva l'específic de Linné, del llatí clandestinus, -a, -um (d'amagat, clandestí), per la tija d'aquesta planta gairebé totalment soterrada.

Nom del llatí botànic –derivat del llatí squama, -ae (escama)– amb què alguns botànics pre-linneans anomenaven aquesta planta, per tenir el rizoma guarnit d'escames, i que Linné va prendre com a epítet específic.

Del grecollatí lathyros, nom donat per Teofrast a una lleguminosa, probablement Lathyrus sativus.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color més o menys blanc groguenc de les flors.

Del llatí angulatus, -a, -um (que té angles), per la forma de la tija.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser espècie de duració anual.

Aphaca és el nom grecollatí d'una lleguminosa en Teofrast i Plini.

Del llatí articulatus, -a, -um, derivat de artículus, -i (artell, articulació), pel seu llegum molt bonyegut com format per la unió de diversos segments.

Mot compost del nom grecollatí d'una planta en Plini, asphodelus (la porrassa) i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança, probablement el color de les flors.

De Barcelona, pel seu lloc d'habitació. Adjectiu gentilici format del nom llatí, Barcino, d'aquesta ciutat.

Participi present del verb canescere (emblanquir-se), pel color glaucescent dels folíols.

Del llatí ciliatus, -a, -um (que té celles, ciliat) derivat de cilium, -ii (cella), per les estípules generalment ciliades.

Ho fan derivar del llatí cirrus, -i (rínxol, bucle), pel circell molt ramificat.

Del llatí clymenum i clymenus, en grec klýmenon, nom d'una planta que mencionen Teofrast, Dioscorides i Plini, que seria la calèndula o calta.

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, aspre), pels pèls tuberculosos que cobreixen el llegum.

Del llatí latifolius, -a, -um (que té les fulles amples), adjectiu compost de latum (ample) i folium, -ii (fulla),  és a dir, de fulles amples, per ser-ho ordinàriament els seus folíols.

Dedicada a Linnè.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de la flor.

Adjectiu compost del grec makrós (llarg) i, rhíza (arrel), per la forma del rizoma.

Del llatí niger (negre), per ser negre el llegum a la maturitat i tornar-se negra tota la planta per la dessecació.

En memòria de Guillaume Nissole (1647-1734), metge i botànic de Montpeller, al Llenguadoc.

De l'adjectiu llatí pratensis, -e, derivat de pratum, -i (prat o prada), per la seva ordinària estació.

Del llatí sativus, -a, -um (que se sembra), per cultivar-se l'espècie.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre roques), derivat de saxum, -i (roca), per la seva estació, en terrenys pedregosos o àrids.

Del llatí seta, -ae (cerra) i folium, -ii (fulla), pels folíols llargament linear-alenats.

Del grecollatí sphaericus (esfèric, rodó), per la forma globulosa de les llavors.

Del llatí sylvestris, -e (salvatge, que no es cultiva) derivat de sylva, -ae (el bosc) Per la seva estació.

Del llatí tingitanus, -a, -um (propi de Tànger), perquè aquesta espècie hi viu.

Del llatí tuberosus, -a, -um (ple de tumors), derivat de tuber, -eris (inflor, tumor), aplicat impròpiament aquí als bonys tuberculoides del rizoma.

De l'adjectiu llatí vernus, -a, -um (primaveral), per la seva florescència en primavera.

Bipartit per un envà (septe) ample; dit principalment de les silícules (un tipus de fruit sec) comprimides en què el septe longitudinal és paral·lel als costats amples (amb l'envà disposat en el pla de màxima amplada). (és oposat a angustisepte)

De laurus, nom llatí del llorer. En l'antiguitat era símbol de la victòria i celebraven els herois i els triomfadors amb corones de llorer, raó per la qual se'l relaciona amb laus, laudis (lloança). Altres el fan derivar del celta lauer (sempre verd).

El gènere fou publicat per Linnè en 1753.

Del llatí nobilis, -e (famós, cèlebre), per la seva excel·lència i fama comparat amb els seus congèneres.

Prové del llati lavandaria -ae (safareig), derivat de lavare (lavar). En llatí medieval, lavandula era el nom que rebien les plantes -principalment les d'aquest gènere- que servien per a perfumar l'aigua del bany o de la bugada, o per a fabricar perfums.

Adjectiu del llatí botànic, compost de angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles estretes, més que les d'altres congèneres.

Del llatí dentatus, -a, -um (dentat, que té dents), al·ludint a les fulles dentades.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla), per les fulles una mica més amples, comparades amb les de L. angustifolia.

Del llatí spica, -ae (l'espiga) –per la forma de la inflorescència– era, entre els botànics pre-linneans, nom de diverses plantes d'aquest gènere, que Linné convertí en específic, per creure que representava l'espígol per excel·lència.

En Plini, nom d'una herba olorosa, probablement Lavandula sp. Prové del nom stoichádes amb què el geògraf grec Strabó anomenà l'arxipèlag d'Hyères, a la costa de Provença, on sembla que creixia abundantment aquesta planta. El mot deriva d'stoichás (arrenglerat), fent referència a la disposició d'aquestes illes.

Adjectiu del llatí botànic construït amb el diminutiu pedunculus, de pes, pedis (el peu) i el sufix -atus (que en té), al·ludint a les inflorescències llargament pedunculades.

Gènere dedicat per Tournefort als germans Lavater, naturalistes i metges de Zurich.

Del llatí arboreus, -a, -um (que pertany als arbres), derivat de arbor, -oris (arbre), per la seva alçària.

Del llatí creticus, -a, -um (de Creta, pertanyent a la illa de Càndia o Creta, al Mediterrani).

Del llatí maritimus, -a, -um (de prop del mar) per la seva habitació.

D'Olbia, nom d'una antiga colònia grega al municipi d'Hyères, a Provença, on habita. Segons Cadevall, que pren Linnè com a font, és el nom d'una de les illes d'Hyères, si bé, cap d'elles porta actualment aquest nom.

Del llatí trimestris, -e, aplicat a les plantes de fruits que maduren als tres mesos.

En deriva laxament, i és oposat a dens.

Nom encunyat per O. P. Swartz en 1788 per a classificar la Phalaris oryzoides de Linné, sens dubte amb la intenció d'honorar el botànic bavarès Johann Daniel Leers (1727-1774).

Orizoides (que s'assembla a una Oryza) epítet del llatí botànic, compost del grec óryza (arròs) i el sufix -oídes (semblant a). És la Phalaris oryzoides de Linné que, en canviar de gènere, conservà el nom específic.

Del grec lémna, -es, nom que Teofrast donava a una planta, gairebé tota submergida, que Linné i altres botànics van identificar com la llentia d'aigua  (Lemna minor), si bé, recentment, algú altre ha cregut veure-hi  Potamogeton natans. En qualsevol cas, el nom es relaciona amb el grec límne, -es (estany, llac), per l'hàbitat aquàtic d'aquestes plantes.

El gènere Lemna fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí gibbus, -a, -um (geperut), derivat de gibba, -ae (gep), pel teixit esponjós de la cara inferior de la fronda, que la fa geperuda, convexa.

Del llatí minor, -us (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), per ésser més petita, comparada amb L. gibba.

Del llatí minutus, -a, -um (menut, disminuït) participi passiu del verb minuo (disminuir), fent referència a les dimensions de la planta, encara més petites que les d'altres congèneres.

Veieu Spirodela polyrhiza.

Del llatí trisulcus, -a, -um (que fa tres solcs o que té tres puntes), del prefix llatí tri- (tres) i sulcus, -i (solc), perquè les frondes s'agrupen de tres en tres, o pels tres nervis, més o menys visibles, de les frondes.

De Lemna, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del llatí lens, lentis, nom de la llentia en Plini, encara que també servia per anomenar altres plantes de fulles petites que recorden les llenties, com ara la llentia d'aigua (Lemna minor, lemnàcies).

Del llatí esculentus, -a, -um (comestible), derivat de esca, -ae (menjar), per ser mengívola.

Del llatí nigricans, -antis (que negreja) derivat de niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors que són tacades de bru negrós.

De l'antic gènere Lentibularia, equivalent a Utricularia.

Mot compost del grec léon, léontos (lleó) i odón, odóntos (dent), per les fulles runcinades que s'han comparat amb les dents d'un lleó.

Gènere publicat per Linnè en 1753.

Del llatí autumnalis, -e (propi de la tardor), derivat de autumnus, -i (la tardor), fent-ne referència a l'època de floració.

Del llatí hirtus, -a, -um (aspre, eriçat), sinònim d'hirsutus, -a ,-um, al·ludint als pèls eriçats de les fulles i la tija, aspres al tacte.

Del llatí hispanicus, -a ,um (d'Hispània o d'Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), per estar coberta de pels més o menys eriçats.

Del llatí Pirenaicus, -a, -um (del Pirineu); el seu lloc principal d'habitació.

Adjectiu del llatí botànic format de Taraxacum i el sufix grec -oídes (semblant a), per tenir una certa semblança amb alguna espècie del gènere Taraxacum.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), per estar coberta de pels més o menys eriçats.

Del grecollatí leontopodion, -ii, nom d'una planta en Plini. El nom vol dir literalment peu de lleó, del grec léon, -ontos (lleó) i poús, podós (peu), per la semblança de la inflorescència amb una pota d'un lleó.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), pel seu exclusiu lloc d'habitació.

Nom compost del grec léon, -ontos (lleó) i ourá, -ás (la cua). El naturalista Jacob Breyne, en l'obra Exoticarum ... plantarum centuria prima, referint-se a Leonotus leonurus, al·ludeix pomposament a la gàlea corol·lina que s'alça com la cua triomfal d'un coratjós lleó. Tournefort va prendre aquest mot per al seu gènere Leonurus que Linné revalidà sense pensar en cap moment en la planta de J. Breyne.                                                                  

És la Cardiaca dels botànics pre-linneans i el Marrubium Cardiaca dictum (Marrubium anomenat cardíaca) de C. Bauhin, així anomenada per haver-la emprat per a tractar les palpitacions del cor. Segons Fuchs, cardiaca, -ae és un terme del llatí botànic manllevat del nom vulgar amb què la planta era coneguda pels herbolaris, ja que es desconeixia el nom que li donaven els antics; probablement per ésser planta originària d'Europa oriental. Del llatí cardiacus, -a, -um (cardíac, relatiu al cor), derivat de cor, cordis (el cor).

Nom grecollatí d'una planta, en Plini, que sembla ser una mena de creixen silvestre (Lepidium latifolium). Estaria format amb la paraula grega lepídion, diminutiu de lepís, -ídos (esquama), entenent que fa al·lusió a la forma de les silícules d'aquestes plantes.

El gènere fou publicat per Linnè en 1753.

Del llati campestris, -e (que viu al camp), derivat de campus, -i (el camp obert, la campanya), per la seva estació.

Nom del gènere Draba, aquí en aposició. Segons Cadevall, segurament Linnè l'anomenà així per recordar el seu sabor acre, com el que tenen certes plantes d'aquell gènere.

Epítet del llati botànic format de gramen, graminis (agram, gespa) i folium, -ii (la fulla), fent referència a la forma de les fulles caulinars.

Epítet compost del grec éteros (diferent, un altre) i phýllon (la fulla), fent referència a la distinta forma de les fulles radicals i les caulinars.

Del llati hirtus, -a, -um que, com hirsutus, -a,-um, significa eriçat, al·ludint als pèls que recobreixen la planta.

Del llati latifolius, -a, -um (de fulles amples), compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (fulla), per la forma de les fulles. Correspon al grec platiphýllos. Plini fa ús de las dues denominacions.

Epítet del llatí botànic format del mot rudus, ruderis (guixots o runes) amb el sufix -alis, -e (que pertany a), per la seva estació, en descampats i sòls alterats.

Del llatí sativus, -a, -um (que se sembra o conrea), en oposició a silvestris, -e (que creix espontàniament).

Epítet del llatí botànic derivat de subula, -ae (alena) amb el sufix -atus, -a ,-um (semblant a), per la forma linear afuada de les fulles.

Epítet toponímic format de Virgínia, per analogia amb altres, com ara hispanicum, per haver-se fet la descripció de l'espècie d'una planta recol·lectada en aquell estat nord-americà.

Nom compost del grec leukós (blanc) i ánthemon (flor), pel color blanc de les lígules.

Si bé fou el botànic francès Joseph Pitton de Tournefort (1656–1708) qui primer va donar nom a aquest gènere, en temps moderns, el nom científic d'aquest gènere fou publicat vàlidament pel botànic escocès Philip Miller (1691-1771) en 1754.

Epítet geogràfic del llatí científic que fa referència a Montpeller, ciutat francesa del Llenguadoc, anomenada en llatí Mons Pessulum, lloc d'habitació de la planta.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una espècie molt comuna.

Maximus, -a, -um (molt gran o el més gran) és la forma del grau superlatiu de l'adjectiu llatí magnus, -a, -um (gran), per ser la de més grandària.

Dels llati pallens, -tis (pàl·lid, descolorit), per l'aspecte blanquinós de la planta.

Dedicada al botànic alemany Robert Martin Vogt (1957-), des de 2005 conservador del Jardí Botànic i del Museu Botànic de Berlín.

Del grec leukóion, ou (viola blanca), de leukós (blanc) i íon, -ou (viola). Teofrast dona aquest nom principalment a la viola blanca, però també a una "planta bulbosa i de floració precoç", que podria ser el lliri de les neus (Galanthus nivalis). Dioscòrides anomena leukóion a "una planta molt coneguda de flors blanques, grogues o purpúries", que s'ha volgut identificar amb el violer (Matthiola incana) o el violer groc (Cheiranthus cheiri).
El gènere Leucojum fou creat per Ruppius (1718) i validat en Linne (1753) per a unes plantes que tenen poc a veure amb les citades anteriorment.

Del llatí aestivus, -a, -um (estival, propi de l'estiu), derivat de aestas, -atis (l'estiu), perquè floreix més tard que el L. vernum, gairebé a l’estiu en alguns països.

El nom d'aquest gènere fou creat per A.-P. De Candolle en 1805, en homenatge al naturalista francès, amic seu, Joseph Philippe François Deleuze (1753-1835).

Del llati conifer, conifera, coniferum, (que fa fruita en forma de con o pinya), fent-ne al·lusió a la forma del capítol.

Deformació del llatí ligusticum, nom d'una umbel·lífera segons Dioscòrides i Plini.

Del llati medieval officinalis,  -e, terme aplicat a les plantes amb propietats medicinals; provinent de officina, -ae, nom que rebia la dependència dels monestirs on es guardaven i preparaven les herbes i productes medicinals.

Apèndix membranós que presenten a la base les fulles de la família de les gramínies, just en el punt d’inserció amb la tija.

Apèndix membranós que porten vers llur base les fulles de les selaginel·les i dels isòets. 

Corol·la en forma de llengüeta d’algunes flors de les compostes de la família de les compostes (en una margarida, per exemple, són les flors externes).

Ligusticum, -i, és el nom en llatí d'una planta umbel·lífera que creix als paratges més humits i ombrívols de les muntanyes de la Ligúria, d'on li ve el nom, ligusticus, -a, -um (lígur, de la Ligúria). S'ha pensat que podria ser el Levisticum officinale o el Laserpitium siler (umbel·líferes).

Del llatí lucidus, -a, -um (brillant), pel verd lluent de la planta.

Ligustrum, -i és el nom llatí de l'olivereta (Ligustrum vulgare). Cadevall el fa derivar del llatí ligare (lligar) perquè de les branques flexibles es podrien fer lligams.

El gènere Ligustrum (Oleaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una planta freqüent a Europa.

Del gènere Lilium.

Del llatí lílium; entre els antics, sembla que era nom de diferents monocotiledònies de flors vistoses, relacionat amb el grec leírion, nom que Teofrast aplica a plantes probablement del gènere Narcissus i potser també a l'assutzena i al lliri de mar. Al seu torn, Dioscòrides el fa servir com a nom alternatiu del krínon, que seria el lliri blanc o assutzena.

El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí candidus,-a, -um (blanc brillant, resplendent), al·ludint, evidentment, al color dels tèpals.

Nom del llatí medieval amb què es coneixia una mena de lliri. Es el martagon de Mattioli, que després van fer servir en sentit genèric altres botànics prelinneans. Els alquimistes, potser pel color rogenc de les flors, el relacionaren amb el planeta Mart.

Del llatí pirenaicus, -a, -um (dels Pirineus), perquè és planta pròpia dels Pirineus.

Part ampla d’una fulla, a la base de la qual hi ha el pecíol estret que la uneix a la tija (les fulles que no tenen pecíol s’anomenen sèssils).

Algunes interpretacions fan venir el nom limodorum del grec leimódōron, compost de leimón, -ónos (prat) i dóron, -ou (regal): regal del prat. Tanmateix, el criteri avui acceptat és que leimódōron –en llatí, limodoron– és una transcripció errònia del grec haimódōron, nom amb què Teofrast designava una planta paràsita de flor vermella, sens dubte una Orobanche. Haimódōron és compost del grec haíma, -atos (sang) i dóron, -ou (regal).

Del llatí abortivus, -a, -um (que fa avortar, però també, avortat, deforme), al·ludint a les fulles rudimentàries de la planta.

Dedicat a Louis Charles Trabut (1853-1929), metge i botànic francès, professor de la facultat de medicina d'Alger i autor, amb Jules A. Battandier, de Flore d'Algerie.

Del grec leimónion, en llatí limonium, -ii, derivat de leimón (prat, lloc humit); Segons Dioscòrides, és el nom d'una planta que neix als prats i aiguamolls, amb fulles semblants a les de la beta (la bleda i altres plantes semblats del gènere Beta), però més llargues i tènues. Molts botànics l'han identificat amb el Limonuim vulgare.

El gènere Limonium fou publicat per Philip Miller en 1754.

Adjectiu del llatí botànic, compost dels mots llatins bellis, -idis (la margaridoia) i folium, -ii (la fulla), perquè té les fulles semblants a les de la margaridoia (Bellis sp.)

Forma llatinitzada en genitiu del cognom Costa. Dedicat a Antoni Cebrià Costa i Cuxart (1817-1886), catedràtic de botànica a la Universitat de Barcelona, que descobrí aquesta planta prop de l'estany d'Ibars.

Epítet del llatí botànic format del gènere Echium i el sufix grec -oídes (semblant a), per les fulles verrucoses com les d'algunes herbes de l'escurçó (Echium sp.); del grec échis (escurçó).

Del llatí ferulaceus, -a, -um (semblant a la ferula o canyaferla), aquí emprat per a indicar la semblança de la panícula –molt densament ramificada– amb les fulles de la canyaferla (Ferula communis).

Espècie dedicada per G. Gussone a Frédéric de Girard (1810-1851), botànic francès que es va ocupar dels Limonium (llavors de nom genèric Statice) de la flora francesa.

Del llatí duriusculus, -a, -um (una mica dur), per les tiges, de consistència una mica dura. El mot és una forma diminutiva de durior, -us (més dur), comparatiu de durus, -a ,-um (dur, rígid).

Tremolsius, -ii és el nom dedicat per Rouy al botànic, natural de Cadaqués, Frederic Trèmols i Borrell (1831-1900), que fou catedràtic a la facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, i que descobrí aquesta planta al Cap de Creus.

Del llatí virgatus, -a, -um (ratllat, llistat), derivat de virga, -ae (vara, vímet), per les tiges nombroses i primetes com vergelles. Els botànics fan servir aquest sentit –amb branquetes– més que no pas l'original de llistat o ratllat.

Família que pren nom del gènere principal, Linum.

Nom del llatí medieval aplicat a diferents plantes; segons C. Bauhin, per la semblança de les fulles amb les del lli (Linum usitatissimum). En llatí clàssic, linaria, -ae era el taller on es treballava el lli (linum, -i).

El gènere fou publicat per Philip Miller en 1754.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i a la zona alpina d'altres muntanyes.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Epítet compost format del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), fent referència a la petitesa de les corol·les. És sinònim de parviflora, d'arrel llatina.

Del llatí simplex, -icis (simple, senzill), per la tija, generalment no ramificada.

Vegeu Kickxia commutata.

En 1768, el botànic escocès  Ph. Miller va classificar la planta que ara coneixem com Cymbalària muralis dintre del gènere Linària. Vegeu Cymbalaria.

Vegeu Kickxia elatine.

Pelisserianus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic creat per C. Linné per a dedicar aquesta espècie a l'humanista i naturalista francès Guillaume Pellicier (1490-1568), que fou bisbe de Montpeller.

Vegeu Kickxia spuria.

Del llatí striatus, -a, -um (ratllat, acanalat), derivat de stria, -ae (estria, ratlla), per les flors amb línies violades, que destaquen com estries sobre el fons clar de la corol·la.

Del llatí supinus, -a, -um (supí, ajagut d'esquena), per tenir les rames ajagudes.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ésser comuna en gran part d'Europa.

Fulla, folíol, estípula, sèpal..., llarga i estreta, amb els marges paral·lels.

Hom fa derivar del cèltic llin, que significa llí; d'on el grecollatí linum. El gènere va ser establert per Tournefort i validat per Linnè.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva habitació a la regió alpina.

Format del llatí angustus (estret) i folium, (la fulla), per les seves fulles estretes.

Del llatí medieval campana, -ae, que té entre nosaltres el mateix significat, per la forma acampanada de la corol·la.

Del grecollatí kathartikós (que purifica o purga), perquè en un altre temps s'havia emprat com a purgant.

Del llatí gallicus, -a, -um (de França), probablement per la primera habitació on fou estudiat.

Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per la seva preferent habitació.

De Narbona, ciutat ben coneguda del Llenguadoc; sens dubte, per haver-lo trobat allí.

Per la regió, les muntanyes pirinenques, on degué trobar-la Pourret.

Del gènere Salsola i la terminació grega -oídes que indica semblança, per la que té amb alguna Salsola, especialment la S. vermiculata.

Del llatí strictus, -a, -um (dret), per la direcció de les seves tiges.

Format del llatí sub (quasi, una mica) i l'adjectiu fruticosus, -a, -um (arbustiu), de frutex, -icis, (arbust), es a dir, quasi un arbust, per l'alçària, i les tiges quasi llenyoses.

Del llatí tenuis, -e, (prim, gràcil) i folium, -ii (la fulla), per les fulles menudetes i poc consistents.

Superlatiu llatí d'usitatus (comú), per ser freqüent, cultivat i subespontani.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles aparentment més estretes que les d'altres espècies.

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per les glàndules de les fulles i bràctees que fan la planta agafallosa al tacte.

Nom dedicat al metge i botànic parisenc August Lippi (1678-1705). Enviat, com a metge i naturalista, dins d'una missió diplomàtica a Etiòpia, va morir assassinat durant el viatge. Però havia tingut temps d'enviar des d'Egipte una col·lecció de plantes que Tournefort va fer servir a la seva obra Istitutiones rei herbariae.

El gènere Lippia fou publicat per Linné en 1753.

Del neollatí filiformis, -e (que té forma de fil, filiforme, prim), al·ludint, sens dubte, a la primesa de les tiges. Compost del llatí filum, -i (fil) i forma, -ae (forma, figura).

Nodiflorus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí nodus, -i (nus, articulació) i flos, floris (flor), perquè porta les flors als nusos, en gairebé tota la llargada de la tija.

Dit de la fulla dividida que té el segment terminal més gran que els altres.

El nom d'aquest gènere fou creat pel botànic escocès Robert Brown en 1813 com a homenatge a Martin Lister (1638-1712), metge i naturalista anglès, estudiós de les conquilles i autor dels primers estudis sistemàtics d'aquestes closques de mol·luscs.

Derivat del llatí cor, cordis (el cor) amb el sufix llatí -atus, -a, -um (proveït de o en forma de), cordatus- a, -um (cordiforme) és un adjectiu del llatí botànic per a referir-se a les fulles en forma de cor i, per extensió, a les plantes que, com aquesta, en tenen, d'aquest tipus de fulles. En llatí clàssic, cordatus, -a, -um té el mateix arrel, però significa prudent, assenyat.

Del llatí ovatus, -a, -um (ovat, de forma d'ou), per les fulles ovades.

Nom grecollatí amb què Dioscòrides i Plini anomenaven una planta de llavors pètries que els autors posteriors han suposat que era l'herba pedrera (Lithospermum officinale). Nom compost del grec lithós (pedra) i spérma (sement), per tenir la closca del fruit molt dura, com de porcellana.

El gènere Lithospermum (Boraginaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754)

Del llatí apulus, -a, -um (propi d'Apúlia). Fabio Colonna l'anomenà Echioides lutea minima apula campestris, per ésser planta de l'Apúlia, regió d'Itàlia, i d'ací els noms de Myosotis apula de Linné i L. apulum de Vahl.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. L'adjectiu propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Dedicada al botànic italià Guglielmo Gasparrini (1804-1866), professor de les universitats de Pavia i Nàpols, que va reunir un immens herbari amb plantes de tot el món.

Del llatí fruticosus, -a, -um (com un arbust), derivat de frutex, -icis (arbust), per ser una mata llenyosa.

Per haver estat emprada en medicina. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Epítet del llatí botànic compost de olea, -ae (l'olivera) i folium, -ii (la fulla), per les seves fulles semblants a les de l'olivera.

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí purpura, -ae (el color púrpura)  i caeruleum, -i (color blau cel), per les flors, de primer purpúries i, en passar-se, blaves.

f. Fruit de la mata.

Vallirana (Baix Llobregat)

adj. Arbre afectat per un llamp.

El Brull (Osona)

Cadascuna de les parts ben diferenciades d'un calze o d'una corol·la comparables als llavis d'una boca. (en deriva labiat, bilabiat).

m. Fruit del lledoner.

La Riera de Gaià (Tarragonès)

Fruit sec, provinent d’un sol carpel, que a la maturitat s’obra pels 2 costats i queda escindit en dues valves.

f. Llavor de la llentia.

Arnes (Terra Alta)

f. Fusta.

Santa Maria del Camí (Mallorca)

f. Llimona.

Prat de Comte (Terra Alta)

f. Fruit de l’arboç (llipoter).

Agullana (Alt Empordà)

f. Bosquet de llipoters.

La Jonquera (Alt Empordà)

m. Fruit del lledoner.

Rajadell (Bages)

m. Arbre que puja dret, ben format i net de branques.

(Pla de l’Estany)

Dit de les peces florals no soldades entre elles ni amb les contigües, de manera que quan n’estirem una les veïnes no segueixen.

Rameta de llorer. També és sinònim de llorer.

Arbre perennifoli de la família de les lauràcies (Laurus nobilis).

v. Una planta, treure llucs.

Gramuntell (Pallars Jussà)

Veure: Lobulat, lobulada

Lòbul (m.) dorsal (adj.). Divisó del fil·lidi o del tal·lus que queda exposada a la part dorsal (en contacte amb l'aire).

Lòbul (m.) ventral (adj.). Divisó del fil·lidi o del tal·lus que queda exposada a la part ventral (en contacte amb el substrat). En alguns gèneres d'hepàtiques fol·lioses, aquest fil·lidi es pot haver plegat sobre si mateix, formant una estructura d'emmagatzematge d'aigua.

Que presenta lòbuls, és a dir porció més o menys sortint, generalment arrodonida, d'un òrgan, com ara una fulla, la corol·la d’una flor, etc.).

Cadascuna de les cavitats de què consta l’ovari o un fruit.

Gènere dedicat a Pehr Loefling (1729-1756), botànic suec, deixeble de Linné.

Del llatí hispanicus, -a ,um (d'Hispània o d'Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Anagrama de Filago. De tan en tant, alguns botànics, quan han hagut de trobar nom per a un nou gènere molt emparentat amb un altre, han fet servir aquest recurs amb la intenció de posar-hi de manifest aquest parentiu. Vegeu Phagnalon.

El gènere Logfia fou publicat per Alexandre Henri Gabriel de Cassini en 1819.

Lolium, -ii és el nom llatí d'una mena de jull o zitzània que creixia als camps de cereals; Els autors romans, com Plini el Vell, consideraven que era una planta nociva per als ulls, que provocava basques i vertígens i a més era tòxica per al bestiar. Antigament es va identificar amb l'áira de Teofrast, que segons Dioscòrides era salutífera: esmicolada i en cataplasma guaria úlceres, escròfules i altres malalties de la pell. Més tard, els botànics del Renaixement la van identificar amb l'espècie que Linnè anomenaria més tard Lolium temulentum, perquè provocava embriaguesa a més d'altres efectes perniciosos com narcosi i paràlisis. Raó per la qual aquest nom s'ha emparentat amb els mots grecs léros (balbucejant, loquaç) o amb lálos (deliri).

El gènere Lolium fou establert per C. Linné en Gènera Plantarum (1753).

Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), al·ludint al gran nombre de flors de les espiguetes; del llatí multus, -a, -um (nombrós) i flos, floris (la flor).

Del llatí perennis, -e, (durador, perenne), perquè, contràriament al que ocorre en el Lolium temulentum, aquesta és una herba perenne.

Del llatí rigidus, -a, -um (rígid, dret), a causa de la rigidesa de les tiges.

Del llatí temulentus, -a, -um (embriac), per la seva grana nociva, embriagadora.

Fruit sec indehiscent (que no s’obre per deixar les granes) que a la maturitat es descompon en porcions on cadascuna conté una sola llavor.

Gènere dedicat per Linné al metge i botànic alemany Adam Lonitzer (1528-1586), autor de Naturalis historiae opus novum..., (1551) i Kreutterbuch..., (1557). El nom del gènere està format amb el cognom llatinitzat, Lonicer.

És sinònim d'alpina o alpensis, dos adjectius llatins per a referir-se a allò que viu als Alps; Però alpigenus, -a -um és un neologisme construït per analogia amb el clàssic  apenninigenus, -a, -um (que a nascut i viu als Apenins).

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), perquè els fruits, les baies, son blaves, quasi negres.

Segons de Theis, al seu Glossaire de botanique, seria un nom metafòric: fulles que s'enfilen com una cabra. Del llatí capra, -ae (cabra) i folium , -ii (fulla).

Del llatí etruscus, -a, -um, que vol dir de la Toscana o Etrúria, una regió d'Itàlia, perquè la planta s'hi fa.

Del llatí implexus, -a, -um (envolicat, envoltat), perquè s'entortolliga i s'enfila a allò que té a prop.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir del Japó, perquè, essent una espècie de l'Extrem Orient, hom li va suposar aquest origen.

De l'adjectiu llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), perquè té les baies negres.

Del grecollatí periclymenos, -i, en Dioscòrides i Plini nom d'un lligabosc, probablement Lonicera etrusca. Se'n desconeix l'origen del nom, però alguns el relacionen amb el grec periclýzo (banyar al voltant), perquè, en algunes espècies, les fulles soldades en torn a la tija recullen l'aigua formant un bassiol.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), al·ludint a la seva estació.

Aquest epítet és el nom, aquí en aposició, d'un antic gènere Xylosteum. Nom del llatí botànic compost del grec xýlon, -ou (fusta) i ostéon, -ou (os), fent-ne referència a les tiges fistuloses; o, segons Cadevall, a les llavors dures com ossos.

De Loránthus, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del llatí lotus, -i i aquest de lotós, -ou, nom donat pels grecs a diverses plantes, particularment lleguminoses farratgeres, dels gèneres Lotus, Melilotus i Trifolium; però també a alguna planta aquàtica, com Nymphaea lotus i a alguns arbres i arbusts com ara Celtis australis i Zizyphus lotus.

En Linné, el gènere gramatical de Lotus fou predominantment femení. Tanmateix, avui és masculí seguint la normativa del Codi Internacional de Nomenclatura per a algues, fongs i plantes (ICN, sigles en anglès).

Superlatiu del llatí angustus, -a, -um (estret), pels seus llegums molt prims.

Del llatí corniculum, diminutiu de cornu (banya), per la forma particular de la carena de la flor, i, tal vegada, del llegum.

Del llatí decumbere (caure) per gravetat, es a dir, que s'ajeu de manera passiva.

Del llatí edulis (comestible), perquè les llavors poden menjar-se.

Del llatí hirsutus (pelut), perquè és una planta molt peluda.

Del llatí hispidus (eriçat), per ser planta piloso-híspida, es a dir, de pels rígids.

Del grec órnis, órnithos (ocell) i podión (peuet) diminutiu de poús (peu); la terminació -oídes (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eídos (aspecte), per la semblança dels llegums fasciculats amb els peus d'un ocell.

Adjectiu del llatí botànic construït amb el diminutiu pedunculus, de pes, pedis (el peu) i el sufix -atus (que en té), al·ludint al llarg peduncle de la inflorescència.

De rectus, -a, -um (dret), per la direcció del tronc.

Del llatí tenuis (prim) i folium (fulla), pels folíols quasi linears.

Del llatí tenuis (prim), per la forma del tronc.

Del llatí uliginosus (humit, pantanós), pel seu lloc d'habitació.

Gènere dedicat a Christian Gottlieb Ludwig (1709-1773), botànic de Brieg, Silesia, contemporani de Linnè, professor a Leipzig i autor de les Institutiones regni vegetabilis 1742 i 1767.

Paraula del llatí botànic que vol dir 'sense pètals', per l'avortament normal de la corol·la.

Del llatí lunaris, -e (llunar, de la Lluna); En llatí tardà, lunaria era nom de diferents plantes que, per la forma de les fulles, dels fruits o per la lluïssor nocturna, recordaven la Lluna. En aquest cas, fa al·lusió a la forma rodona i a la brillantor nacrada de les silícules.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser una espècie de cicle anual.

Del llatí lupinus, -i (el tramús o llobí), segons Virgili, a causa del fruit amargant, fent-lo derivar del grec lypé (disgust, molèstia). Hi ha qui ho deriva de lupus, i (el llop), per les fulles peludes, o perquè deixa el terreny empobrit, com si hagués devorat els seus elements nutritius; o també, al·ludint al primer comentari, per l'amargor dels seus fruits, propis de llops.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Adjectiu compost del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per la forma dels folíols.

De l'italià lucciola (cuca de llum), d'arrel llatina lux, lucis (llum). Cesalpino (1583) va transcriure al llatí, Herba luciola, el nom vulgar italià d'aquestes plantes, erba lucciola. Més tard, J. Bauhin, com altres botànics de l'època, les anomena Gramen luzulae i explica com el borrissol de les fulles recull la rosada de tal manera que brilla a la llum de la lluna, i, un cop esvaïda aquella, els que la busquen ja no la troben.

El gènere fou establert per de Candolle en 1805 prenent el nom d'aquell precedent.

Del llatí campestris, -e (del camp), derivat de campus, -i (camp de conreu), és a dir propi dels camps, o llocs descoberts, per oposició a silvaticus, -a, -um (del bosc).

J. M. Smith, en Flora Britannica (1801), dedicà aquesta espècie, amb el nom de Juncus Forsteri, al seu descobridor,  el banquer i naturalista anglès Edward Forster (1765-1849).

De glabratus, -a, -um (pelat), participi passiu del verb glabro (pelar, deixar calb), al·ludint al poc pèl d'aquesta espècie.

Dedicada al botànic francès Auguste-Nicaise Desvaux (1784-1856), fundador del Jurnal de Botanique (1808), director del jardí botànic d'Angers i autor de nombroses publicacions, com ara la Flore d'Anjou.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí maximus, -a, -um, (molt gran o el més gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva gran alçària.

Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), perquè té peduncles amb nombroses flors; del llatí multus, -a, -um (molt, nombrós) i flos, floris (la flor).

Del llatí niveus, -a, -um (de neu, blanc com la neu), pel color blanc de les flors.

Del llatí nutans , -antis (vacil·lant), participi actiu del verb nutare (inclinar-se), al·ludint a la poca rigidesa de la tija, que penja al capdamunt.

Del llatí botànic pediformis, -e (en forma de bàcul o gaiata), per la tija colltorta al cim, com una gaiata. Mot format del llatí pedum, -i (gaiata de pastor) amb el sufix -formis, -e (en forma de).

Del llatí pilosus, -a, -um (pelut, cobert de pels), derivat de pilus, i (pèl, borrissó); és el Juncus pilosus de Linné, així anomenat pels llargs pèls de les fulles.

Del llatí espadiceus, -a, -um, derivat de spadix, -icis (ramell fructífer de la palmera), al·ludint al color de dàtil de les flors d'aquesta planta.

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat d'spica, -ae (espiga), per la inflorescència espiciforme.

Sudeticus, -a, -um (de les muntanyes Sudets), mot del neollatí referit a aquestes muntanyes del nord de Baviera, a Europa central; perquè la planta hi viu.

De l'adjectiu llatí vernalis, -e (propi de la primavera), derivat de vernum, -i (primavera), perquè hi floreix.

Del grecollatí lychnis, nom de diferents plantes, en especial la coronària, Lychnis coronaria; deriva del grec lýchnos (llàntia), per haver-se emprat com a ble les seves fulles cotonoses. Segons altres autors, per la forma del calze o de la càpsula.

Pel seu lloc d'habitació, l'alta muntanya.

Del llatí coronarius, -a, -um (que serveix per a fer corones), al·ludint a l'ús que en altres èpoques se'n feia.

Del grec di (dos) i oikós (casa) perquè les flors masculines i les femenines naixen en plantes diferents.

Del llatí diurnus, -a, -um (diurn, de dia), perquè obre les flors només de dia.

Del llatí flos, floris (la flor) i cuculus, -i (el cucut), per haver-se cregut que aquest ocell escopia al peu d'aquesta planta; la suposada saliva, però, és una simple extravasació de la saba produïda per les picadures d'uns insectes hemípters del gènere Aphrophora.

En llatí, gith era el nom de les llavors negres i aromàtiques de la Nigella, d'ús culinari entre els romans, a les quals se semblen molt les d'aquesta espècie.

Del grec makrós (gran) i karpós (fruit), per la càpsula grossa. Del grec di (dos) i oikós (casa), perquè les flors masculines i les femenines naixen en plantes diferents.

Per la seva habitació, a la serralada pirinenca.

Del llatí seges, segetis (camps sembrats), per la seva ordinària estació.

Nom derivat del grec lýkios, -a, -on (de Lícia, antiga regió grega d'Àsia Menor). Dioscòrides i Plini anomenaven lycium diversos arbustos espinosos que creixien en aquesta regió i dels quals s'extreia un suc medicinal -probablement eren plantes del gènere Rhamnus-, però també una altra, indicum lycium, procedent de l'Índia, que podria ser Acacia Catechu (Leguminosae).

El nom genèric Lycium fou adoptat per Linné en 1737, sense donar-ne cap raó, en  substitució de Jasminoides de G. Nissole (1711).

Del llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per ésser una especie originària d'Europa, en contraposició a les altres espècies linneanes, que són exòtiques.

Del gènere Lycopodium.

Del grec lýcos (llop) i pódion (peuet) diminutiu de poús, podós (peu); lycopodium (peuet de llop) era el nom prelinneà d'una d'aquestes plantes, dites també pes ursi o ursinus (peu d'ós), pes leoninus (peu de lleó), etc., per les tiges atapeïdes de fulles fines com pèls. Segons Dodonaeus, del nom popular d'aquestes plantes a Bèlgica, perquè l'extrem de les branques s'assembla al peu d’un llop.

Lycopsis, -idis és el nom grecollatí d'una planta compost del grec lýcos, -ou (el lobo) i, segons alguns, ópsis (aspecte, aparença externa), per ser planta molt vellosa; segons uns altres, el segon component seria el verb hápto, en futur hápso (collar, atacar), es a dir, 'que ataca al llop', malgrat no ser planta verinosa. Segons Dioscòrides i Plini, era una planta tota ella asprosa, de fulles semblants a les de l'enciam, però més llargues i grosses, i de tija llarga i erecta amb moltes ramificacions, amb flors petites de color porpra, que s'ha suposat que era una llengua de bou (Echium italicum).

El nom genèric Lycopsis fou establert per Linnè (1737), sense donar-ne cap raó, en substitució d'Echioides de Tournefort (1703) i Rivinus en Ruppius (1718).

Terme del neollatí botànic derivat d'arvum, -i (el camp conreat), perquè sol fer-se en aquests indrets.

El nom Lycopus el va fer servir per primer cop Leonhart Fuchs en 1545 com a sinònim de la Cardiaca o herba de mal de cor (Leonurus cardiaca). Tournefort en desautoritzà aquest ús, però aprofità el nom per a un nou gènere de plantes que, més endavant, Linné revalidà. I el mateix Tournefort explica que el nom ve dels mots grecs lýkos, -ou (llop) i poús, podós (peu, pota), com si diguéssim "planta semblant a una pota de llop"; Potser per la remota semblança de les fulles d'aquesta planta amb el peu d'aquella bèstia.

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una planta europea.

Nom encunyat per P. Loefling per a classificar l'espècie L. spartum; Té relació amb el grec lýgos (vara de vímet), per les tiges primes i flexibles de la planta, però també de lygóo (tòrcer, trenar), per l'ús que hom en fa en cistelleria i corderia.

Del llatí spartum, -i (l'espart), per la semblança amb aquesta planta; és la Spartum herba alterum, de l'Écluse.

Lysimachia, -ae és el nom llatí que antigament rebien diferents plantes: segons Plini, seria la salicària (Lytrum salicaria); en Dioscòrides, segons C. Bauhin, seria la de flors grogues, Lysimachia lutea major (Lysimachia vulgaris); però també s'ha aplicat a Parietaria officinalis. Plini n'atribueix el descobriment al rei Lisímac (no diu quin d'ells) i cita també la llegenda segons la qual la planta apaivaga els bous que es barallen al coble, com denota l'etimologia de lysimachia, del grec lýsis (separació, dissolució) i máche (lluita).

El gènere Lysimachia fou publicat per Carl Linné a Species Plantarum, 1753.

Ephemeron o Ephemerum és el nom que Plini i Dioscòrides donaven a una planta de tija i fulles de lliri i flors blanques o blaves. Ephémeros, en grec, significa 'd'un sol dia, efímer', com si diguéssim, flor d'un dia. Diferents autors pre-linneans designaren també així aquesta espècie, nom que Linné en va mantenir com a epítet, en aposició, en el seu sistema binomial.

Nemorum és la forma del genitiu plural del mot llatí nemus, -oris (el bosc), és a dir, Lysimachia dels boscos; per fer-se, aquesta planta, a les boscúries.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser espècie comuna i vulgar en la major part d'Europa.

De Lythrum, nom d'un dels gèneres d'aquesta família.

Del grec lýthros, -ou (sang vessada), al·ludint, potser, al color purpuri de les flors. En el Pseudo-Dioscòrides és nom alternatiu de lysimácheios o lysimáchios, que, en Dioscòrides, sembla que seria Lysimachia vulgaris i també Lythrum salicaria; i, en Plini, només aquesta, però amb el nom de lysimachia.

Linnè, en Philosophia Botanica, diu que canvia el gènere Salicaria de Tournefort per Lythrum, i que pren el nom del “lýthron” de Dioscórides –mot que, com a nom de planta, no apareix al susdit autor ni tampoc en el Pseudo-Dioscòrides–; i, finalment, el relaciona amb el llatí cruor, -oris (crúor, sang que brolla d'una ferida).

Del llatí flexuosus, -a, -um (sinuós, tortuós), perquè les tiges adopten aquesta disposició.

Dedicada a John Graeffer (1746-1809), botànic alemany, autor d'un catàleg descriptiu de més de 1.100 plantes.

Adjectiu compost d'Hyssopus, nom d'una labiada, l'hisop, i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles.

Salicaria es un nom del llatí botànic, aquí en aposició, compost de salix, salicis (el salze) i el sufix -árius, -a, -um (que té relació amb); probablement per la seva estació, com la dels salzes.

Adjectiu compost de Thymus (la farigola o timó) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles.

Mot compost del grec makrós (gran) i chlóa (herba, gramínia), per l'alçària d'aquestes plantes.

El gènere Macrochloa fou establert per C.S. Kunth en 1829.

Veieu Stipa tenacissima.

f. Fruit de la maduixera.

La Nou de Berguedà (Berguedà)
Planoles (Ripollès)
Vilanova de Sau (Osona)

m. Moltes maduixes (madoixes).

Vilada (Berguedà)

f. Herba que no és útil al pagès.

(Menorca)

En grec, maláke és la malva i malakós vol dir tou; probablement per l'escassa consistència de la planta.

Del llatí aquaticus -a, -um (de l'aigua), per la seva estació a prop de les aigües.

El botànic anglès W. T. Aiton creà en 1812 el nom Malcolmia en honor a William Malcolm, director dels hivernacles de Kensington Gardens (Anglaterra) fins a la seva mort en 1798; o, potser, al seu nebot, William Malcolm (1769?-1835), que l'hi va succeir.

Del llatí Africanus, -a, -um (natural de d'Àfrica), per la seva l'habitació.

Per analogia amb el clàssic innervis, -e (sense valor, efeminat) es forma aquest epítet del llatí botànic, compost del prefix bi- (dos) i nervus, -i (nervi, corda d'un instrument), al·ludint a les dues franges longitudinals, translúcides, de l'envà de la síliqua que comprenen una altra d'opaca, corresponent a dos nervis contigus.

Del llatí littoreus, -a, -eum (de la ribera o de la vora del mar), adjectiu derivat de littus, -oris (el litoral), per la seva habitació.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar i les seves rodalies), derivat de mare, -is (el mar), pel seu lloc d'habitació.

Neologisme del llatí botànic que vol dir de flors petites, compost de parvus,-a, -um (petit) i flos, floris (la flor) i amb el segon terme adjectivat de forma anàloga a altres epítets, com ara multiflorus, -a, -um o pauciflorus, -a, -um. És sinònim del seu corresponent micranthus, -a -um, derivat del grec.

Nom donat pels grecs a la malva arbòria o Lavatera, segons afirma Loudon. En llatí, Plini anomena malope a la malva comuna (Malva sylvestris).

Del grec malakós (tou) i el sufix oídes (forma), per la seva consistència blana.

Nom llatí de la planta, en grec maláche, derivat de malakós (tou), al·ludint a les seves propietats emol·lients. En llatí designava diferents tipus de malves (Malva sp.), principalment la malva comuna (M. sylvestris), però també el malví (Althaea officinalis) i la malva arbòria (Lavatera arborea).

Del llatí alcea (malví silvestre), per la semblança.

Format de althaea, nom del malví en llatí i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança.

Format del grec móschos (olor del mesc), en llatí muscum, -i, fent referència a una certa olor amargant.

De Nicaea, nom llatí de Niça, ciutat del sud de França i el sufix -ensis, que indica lloc d'origen, o hàbitat.

Del llatí parvus (petit) i flos, floris (flor), per les flors petites.

Del llatí rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (fulla), de fulla rodona.

Del llatí sylvestris, -e (del bosc), es a dir, no cultivat.

Del llatí trifidus, -a, -um (dividit en tres), per la forma de les fulles.

Del principal gènere que conté la família: Malva.

f. Magrana. Fruit del magraner (mangraner).

La Serra d’Almos (Ribera d’Ebre)

Sens dubte, anagrama de salmantica.

Gènere creat per A.H.G. de Cassini en 1818, precisant, en la descripció, que el tipus nomenclatural del gènere és Centaurea salmantica.

Del llatí medieval salmanticus, -a, -um (de Salamanca), lloc on es va trobar el tipus de l'espècie.

Dit de les fulles i altres òrgans que en arribar l’època desfavorable (sovint l’hivern) s’assequen però no es desprenen de la planta fins al cap de molt de temps.

Gènere dedicat al metge i botànic francès Paul Marès (1826-1900), estudiós, entre altres, de la flora balear.

Del llatí nanus, -i (el nan), aquí adjectivat, per l'escassa alçària de la planta. Altres sinònims són pumilus, -a -um i la forma adjectivada pygmaeus, -a, -um, derivada del clàssic pygmaei, -orum (els pigmeus).

m. Vora d'un fil·lidi o d'un tal·lus format per una o més capes de cèl·lules. Aquestes poden ser de morfologia diferent a la resta de cèl·lules de l'òrgan. El marge pot estar cargolat sobre si mateix.

Segons Plini, marrubium, -ii, és el nom llatí del malrubí (Marrubium vulgare), però també del malrubí bord o pudent (Ballota nigra). L'origen del mot és incert: alguns autors el fan venir de l'hebreu marrob —mar (amargant) i rob (molt)—, és a dir, molt amarg, al·ludint a l'amargantor del suc d'aquestes plantes. Linné el relaciona amb l'antiga ciutat romana de Marrubium, actualment San Benedetto dei Marsi (l'Aquila)

Alysson, -i és el nom grecollatí de diferents plantes reputades com a remei contra la ràbia. Dioscòrides i Plini no coincideixen, i descriuen amb aquest nom plantes distintes i de famílies diferents, que no tenen res a veure amb aquesta. El nom tindria relació amb el grec lýssa, -es (la ràbia).

Del llatí supinus, -a, -um (de sobines, ajagut d'esquena), probablement per tenir ajaguda la base de les tiges. Linné va prendre aquest epítet de Tournefort, però cap d'ells en va donar cap explicació.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), derivat de vulgus, -i (el poble, la plebs), per ésser planta comuna i vulgar en gran part d'Europa.

f. Bosc, especialment quan és espès i gran.

Hortoneda (Pallars Jussà)

f. Sotabosc més aviat baix.

Margalef (Priorat)

Del llatí matrix, -icis (l'úter, la matriu), per les propietats medicinals que se li atribuïen, per al tractament de les afeccions i les malalties ginecològiques.

El gènere fou publicat per Carl Linné en 1753.

Chamomilla és el nom vulgar amb que es coneixia tradicionalment aquesta planta a Centre-Europa, d'on ve el català camamilla i en castellà, manzanilla.

Del grecollatí discoideus, -a, -um (en forma de disc), és a dir, sense raigs, perquè els capítols no tenen lígules radiants.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva estació preferent.

Del llatí inodorus, -a, -um (que no fa olor), probablement per contrast amb altra espècie que sí en fa.

Del llatí recutitus, -a, -um (circumcís), al·ludint, probablement, a les lígules retrorses.

Gènere dedicat a P. A. Matthiolus (1501-1577) metge i botànic italià, cèlebre traductor i comentador de la Materia Medica de Dioscòrides.

Del llatí incanus, -a, -um (canós). Columel·la anomenava incanae herbae a les plantes cobertes d'un borrissol blanc.

Del llatí sinuatus, -a, -um (plegat en forma de si, ple de sins), pels marges sinuosos de les fulles; sinònim de sinuosus, -a, -um.

Del llatí tristis, -e (trist, malenconiós), perquè només fan olor cap al vespre, com algunes especies de Hesperis, Pelargonium, etc.)

Del grec mékon (cascall) i ópsis (aspecte), per la semblança d'aquesta planta amb un cascall.

Cambricus, del País de Gal·les (Càmbria és l'antic nom de Gal·les).

Situat a la part mitjana.

Del nom que Dioscòrides i Plini donaven a l'alfals, herba medica, per haver estat introduït des de la Mèdia (actual Iran), i el sufix -ago que indica relació o semblança.

Medicago va ser establert com a gènere de les lleguminoses per Tournefort i revalidat per Linnè, que hi inclogué, a més, les Medica de Tournefort i d'altres prelinneans.

Del llatí arabicus, -a,-um (de l'Aràbia), per la seva habitació.

Del llatí arboreus, -a, -um (semblant a un arbre) derivat de arbor, -oris (arbre), pel seu port arbustiu.

Del llatí ciliaris, -e, derivat de cilium, -ii (cella), per les espines llargues i febles del seu llegum.

Del llatí depressus, -a, -um, participi passat del verb deprimere (aixafar), pel seu llegum aplanat i subdiscoidal.

Adjectiu format del llatí discus, -i (disc, plat) i el sufix -formis (en forma de), per la forma que té el llegum.

Del llatí falcatus, -a, -um (en forma de falç) derivat de falx, falcis (la falç), pel seu llegum falciforme.

Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612).

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), perquè algunes vegades la planta ho és més o menys.

Del llatí lappaceus, -a, -um, derivat de lappa, -ae, nom d'una planta en Plini, probablement Arctium lappa, per la semblança de les espines del llegum amb les del periclini d'aquella planta de la família Asteraceae (compostes).

Adjectiu compost del grec leíos, -a, -on (llis o glabre) i karpós, -ou (fruit), pel seu llegum glabre.

Adjectiu llatí derivat de littus, -oris (el litoral, la vora de la mar), per la seva estació.

Del llatí tardà lupulus (el llúpol), potser per la feblesa i flexibilitat dels seus troncs, que recorda aquesta planta.

Del llatí maculatus, -a, -um, adjectiu derivat de macula, -ae (taca), per les que generalment tenen els seus folíols.

Del llatí marinus, -a, -um (del mar), per la seva estació, al litoral marí.

Del llatí minimus, -a, -um, superlatiu irregular de parvus, -a, -um (petit), que té per comparatiu minor, -oris, per raó del seu llegum molt petit.

Del llatí muricatus, -a, -um, derivat de murex, muricis (cargol marí espinós i també obriülls), per les espines del llegum.

Del llatí orbiculus, -i diminutiu de orbis, -is (cercle), per la forma del llegum.

Del grec polýs (molt) i karpós, ou (fruit), pel nombre de llegums que porten els peduncles.

Adjectiu del llatí botànic format amb els mots grecs polýs (molts) i morphé (forma, aspecte), per l'aspecte variable de la planta. Sinònim de variabilis, d'arrel llatina.

Del llatí praecox, -ocis (prematur), per ser planta primerenca.

Forma diminutiva del llatí rigidus, -a, -um (rígid, inflexible), per les espines còniques del fruit.

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), per ser espècie cultivada.

Del llatí scutella, -ae (escudella) forma diminutiva de scutum, -i (escut), per la forma del llegum.

Adjectiu llatí compost del prefix sub- (una mica, quasi) i frutex, -icis (arbust), pel seu rizoma llenyós.

Del llatí científic tentaculum, -i (tentacle), per la forma de les espines del llegum.

Adjectiu format de Tribulus, nom d'una zigofil·làcia i el sufix grec -oídes (en forma de), a causa de certa semblança de les fortes espines del seu llegum amb el fruit d'aquella planta.

Forma diminutiva del llatí truncatus, -a, -um (truncat), pel llegum cilíndric.

Del llatí tuberculum, -i (tubercle), diminutiu de tuber, -eris (inflor, tumor), pels que presenta el llegum.

Del llatí turbinatus, -a, -um (cònic), derivat de turbo, -inis (baldufa, fus, remolí), per la forma del fruit.

Dit dels pèls (o d’altres òrgans) inserits o fixats per la seva zona mitjana.

Als pteridòfits del gènere Isoetes, els isoets, l’espora femenina, la qual sol sol ésser més grossa que la micròspora; són, doncs, vegetals heterosporis.

Del grec mélan (negre) i pyrós (blat), que és com si diguéssim blat negre; Els antics, veient les sements del Melampyrum arvense, que es fa en els sembrats, semblants a la grana del blat, però de color negre, creien en una mutació del Triticum per corrupció del fruit. En Teofrast, nom d'una mena de zitzània innòcua, i en Dioscòrides, nom alternatiu del mýagron; En ambdós autors, les plantes a què es refereixen podrien ser dels gèneres Neslia o Myagrum (Cruciferae).

Del llatí cristatus, -a, -um (crestallut), per la base de les bràctees dentada en forma de cresta de gall.

Del llatí nemorosus, -a, um (de boscos abundants), derivat de nemus, nemoris (bosc), aquí emprat en el sentit de nemoralis, -e (del bosc), perquè hi viu.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats), perquè viu preferentment als prats.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (que viu al bosc), de sylva o silva, -ae (bosc o selva), perquè hi viu amb preferència. És sinònim de nemorosus, -a, -um i sylvestris, -e.

Nom greco-llatí amb què Plini designava l'aranya, Nigella sp.; modernament aplicat a un grup de plantes de flors més o menys rosades, que té per tipus el M. silvestre, el 'compagnon rouge' dels francesos. Gènere actualment reclassificat en un altre tàxon (Silene) de la mateixa família.

Del grec makrós (gran) i karpós (fruit), per la càpsula grossa.

Forma neutra el llatí silvestris, -e (del bosc), per la seva estació.

Mot d'origen desconegut. Segons R. Dodoens (segle XVI), melica era el nom en llatí de la planta que en altres parts d'Itàlia anomenaven sorgho, i que identificava amb el milium de Plini el Vell; i afegia que els ínsubres (un poble cèltic de Ligúria) li deien "melegua" i "melega". Potser té relació amb l'arrel indoeuropea melh- (moldre, triturar) que podria compartir amb milium. El lexicògraf italià Ottorino Pianigiani (1845-1926) el fa venir del milium de Plini a través de la forma intermèdia "milica" que, en darrera instància, derivaria del llatí mel, mellis (la mel), cosa que justifica per la dolçor de les tiges d'alguna melca o sorgo. Per aquest motiu, s'ha relacionat també amb el grec melikós (dolç), derivat de méli (la mel).

Sigui com sigui, havent assignat el sorghum al gènere Holcus, C. Linné (Species Plantarum, 1753) va fer servir el nom Melica, que quedava lliure, per a un altre dels seus gèneres.

Del llatí ciliatus, -a, -um (que té celles), per la glumel·la inferior guarnida de cilis.

En honor al metge i botànic francès Pierre Magnol (Montpeller, 1638-1715). 

Del llatí minutus, -a, um (menut, molt petit), al·ludint a les mides molt petites de la planta.

Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), per la mida relativament més gran que la subespècie M. minuta subsp. minuta

Del llatí nutans , -antis, participi present del verb nutare (inclinar-se), per les espiguetes penjants.

Uniflorus, -a, -um (d'una sola flor), és un epítet del llatí botànic format del numeral llatí unus, -a -um (u) i flos, floris (la flor), per les espiguetes d'una sola flor.

Del grec melílotos, -ou, format de méli, -itos (mel) i lotós, ou (lotus), per la seva olor de mel. En Teofrast un trèbol d'olor plaent; potser un Melilotus u una Trigonella. Segons Plini, les seves flors seques conserven durant molt temps una olor agradable.

En Linnè i en la major part de botànics, el gènere gramatical de Melilotus ha estat femení; però, per mandat de l'ICN, adduint arguments filològics, avui es fa masculí.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Superlatiu llatí de altus, -a, -um (alt), per la seva grandària.

Del llatí arvensis, -e (dels camps de conreu) per créixer entre els camps, la seva habitual estació.

Del llatí elegans, -antis (elegant, bonic), per l'aspecte que donen a la planta els seus raïms florits.

Del llatí Indicus, -a, -um (de la Índia), un dels seus llocs d'habitació.

Adjectiu compost del grec mackrós (gran) i rhíza (arrel), per l'arrel gruixuda.

Del llatí Messanensis, -e, que vol dir 'de Messana', nom en llatí de l'actual ciutat de Messina a l'illa de Sicília, que és el primer lloc on fou trobada.

Neapolitanus, -a, -um vol dir 'de Neapolis', nom en llati de l'actual Nàpols, per ser una de les regions on es troba.

Per haver-se emprat en la medicina. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat de l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Adjectiu compost del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (flor), es a dir, de flors petites.

Del llatí sulcatus, -a, -um, (solcat), derivat de sulcus, -i (solc), pels que deixen entre sí les costelles, en arcs concèntrics, de les cares del llegum.

Del grec mélissa, -es (l'abella), derivat de méli, -itos (la mel). Nom del llatí medieval amb què es coneixia la tarongina (Melissa officinalis) i altres labiades mel·líferes: Segons Tournefort, en Éléments de botanique, perquè a les abelles els agrada molt i hi recullen la matèria de què es creu que fan la mel. En la mitologia clàssica, Melissa era el nom d'una nimfa que hauria inventat l'art de l'apicultura.

Tournefort establí el gènere en 1694 i fou validat per Linné en 1753.

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

El gènere Melittis fou creat per Linné que, en Hortus Cliffortianus, atribuí el nom, erròniament, a Plini; Tanmateix, més endavant, en Philosophia Botànica, el nom no figura entre els procedents d'autors grecs o romans, i simplement relaciona el nom amb el grec mélitta, -es o mélissa, -es (l'abella). Veieu Melissa.

Adjectiu del llatí botànic format del gènere Melissa i del grec phýllon, -ou (fulla, pètal), per les fulles semblants a les de la tarongina (Melissa officinalis). És el Lamium montanum Melissae folio (Lamium montà amb fulla de Melissa), de C. Bauhin.

m. Meló. Fruit de la melonera.

Xerta (Baix Ebre)

m. Síndria. Fruit de la sindriera

Xerta (Baix Ebre)

Del grec míntha o mínthe que Plini transcriu al llatí com mentha, nom de diferents mentes (Mentha sp.). Linné, en Philosophia botanica (1751), la relaciona amb la nimfa Minthe, amada per Hades, a qui Persèfone, esposa d'aquest déu, transformà en aquesta planta, per la gelosia.

Del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic, que viu a l'aigua), per viure a llocs humits i vores d'aigua.

Del neollatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

És el Pulegium cervinum dels botànics pre-linneans; del llatí cervinus, -a, -um (cerví), derivat de cervus, -i (el cérvol). És com si diguéssim menta de cérvol, perquè sol fer-se en llocs agrestos.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles relativament llargues, lanceolades.

Poleium o polegium, -ii és el nom llatí d'aquesta planta que C Bauhin anomenà Pulegium latifolium. Hom el fa derivar del llatí pulex, -icis (la puça), perquè s'emprava la planta, d'olor molt forta, per a repel·lir les puces i altres insectes.

Compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla); Apuleu feia servir l'adjectiu rotundifolius, -a, -um per a plantes, com aquesta, de fulles més o menys arrodonides

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat de spica, -ae (espiga), per les flors disposades en una inflorescència espiciforme.

De l'adjectiu llatí suaveolens, -tis (d'olor suau), per ser agradable d'olorar. Mot compost de suavis, -e (suau) i olens, -tis (que fa olor).

L'adjectiu del llatí botànic piperitus, -a, -um deriva del llatí piper, -eris (el pebre) –péperi en grec–, i fa referència a certes qualitats aromàtiques d'una planta. Plini anomenava Piperitis al gingebre.

Nom d'etimologia grega incerta. La segona part del vocable prové, sens dubte, de ánthos (flor); la primera, segons uns autors, provendria de men, menós (mes) i la traducció al llatí seria mensiflora (flor mensual o que floreix cada mes), relacionant-la amb les suposades virtuts medicinals d'aquesta planta, tinguda per emmenagoga o inductora de la menstruació; Segons altres, de menýo (indicar, descobrir); de minyós (petit, curt); de minýntha (poco); o de minyanthés (que floreix poc temps). Segons Teofrast, ménanthos era el nom grec d'una planta aquàtica que s'ha volgut identificar amb el fals nenúfar (Nymphoides peltata). D'altra banda, Dioscòrides considerava minyanthés com a sinònim d'aspháltion i tríphyllon, tal com fa Plini, que identifica menyanthes amb asphaltium -que suposadament seria el trèvol podent (Bituminaria bituminosa)- i l'agrupa amb els trifolium.

El gènere Menyanthes fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754), qui simultàniament hi inclogué el Nymphoides, també de Tournefort.

Adjectiu del llatí botànic, derivat de trifolium (trèvol), perquè té les fulles compostes per tres folíols; mot compost del prefix tri- (tres) i folium, -ii (la fulla).

Nom llatí amb que es coneixien aquestes plantes en l'Antiguitat, principalment Mercurialis annua. Plini fa una curiosa interpretació d'aquesta planta dioica, anomenant mercurialis mascula (mascle) al peu femení, per la semblança entre els fruits i els testicles; i, paradoxalment, mercurialis femina (famella), al peu masculí. També explica que es diu mercurialis perquè fou el deu Mercuri qui la descobrí i després en va comunicar les virtuts als homes.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser una planta anual.

Del llatí ambiguus, -a, -um (ambigu, dubtós, incert), per ser-ne la caracterització dubtosa o poc clara.

Dedicada al botànic francès Alfred Huet du Pavillon (1829-1907), que herboritzà en diferents països, principalment del Mediterrani occidental.

Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), perquè és planta perenne.

Tomentosus, -a, -um (densament cobert de pels curts, com una borra) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí clàssic tomentum, -i (toment, borrissol) i el sufix -osus, -a, -um, que indica abundància o plenitud; fent referència al toment que vesteix tota la planta.

El botànic francès Louis Ramond va crear aquest gènere per a la planta que va anomenar Merendera bulbocodium, per la semblança amb el Bulbocodium vernum. Del nom vulgar espanyol, merendera o quitameriendas, que al·ludeix al fet de florir en acabar l'estiu o en començar la tardor, quan la tarda s'escurça visiblement i la gent del camp deixa de berenar.

Del llatí montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), perquè es fa en llocs de muntanya. Nom específic que J. Lange va mantenir del Colchicum montanum de Linné.

A les famílies de les boraginàcies i a la de les labiades, cadascun dels fragments en que es descompon espontàniament un fruit.

Floreta diu en els fruits que es trenquen fragment en què es descompon espontàniament un fruit.

Breynius, creador del mot, escriu Mesembrianthemum, del grec mesembría (el migdia) i ánthemon (flor), i n'explica l'etimologia creient que les flors s'obrien a plena llum del dia. Per contra, Linné, seguint el criteri de Dillenius, escriu Mesembryanthemum, que estaria format del grec mesós (col·locat al mig), émbryon (nadó; en botànica, germen) i ánthemon (flor), sota el supòsit que aquest nom indica que l'embrió sol situar-se al mig de la flor.

Del llatí acinaces, -is i aquest del grec akinákes (sabre, simitarra), per la forma de les fulles.

Del llatí crystallinus, -a, -um (de vidre, cristal·lí), pels tubercles cristal·lins que cobreixen la planta.

Part mitjana dels fruits carnosos, situada entre l’epicarpi i l’endocarpi, que sovint es correspon a la part més sucosa i comestible.

Del llatí Mespilus, -i, i aquest del grec mespíle o méspilon (Teofrast), nom del nespler o nesprer i també d'algunes espècies del gènere Crataegus. No s'ha de confondre la planta d'aquest gènere amb l'originària d'Àsia oriental que es cultiva avui (Eriobotrya japonica).