Glossari general

Epítet del llatí botànic derivat de subula, -ae (alena) amb el sufix -atus, -a ,-um (semblant a), per la forma linear afuada de les fulles.

Epítet toponímic format de Virgínia, per analogia amb altres, com ara hispanicum, per haver-se fet la descripció de l'espècie d'una planta recol·lectada en aquell estat nord-americà.

Nom compost del grec leukós (blanc) i ánthemon (flor), pel color blanc de les lígules.

Si bé fou el botànic francès Joseph Pitton de Tournefort (1656–1708) qui primer va donar nom a aquest gènere, en temps moderns, el nom científic d'aquest gènere fou publicat vàlidament pel botànic escocès Philip Miller (1691-1771) en 1754.

Epítet geogràfic del llatí científic que fa referència a Montpeller, ciutat francesa del Llenguadoc, anomenada en llatí Mons Pessulum, lloc d'habitació de la planta.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una espècie molt comuna.

Maximus, -a, -um (molt gran o el més gran) és la forma del grau superlatiu de l'adjectiu llatí magnus, -a, -um (gran), per ser la de més grandària.

Dels llati pallens, -tis (pàl·lid, descolorit), per l'aspecte blanquinós de la planta.

Dedicada al botànic alemany Robert Martin Vogt (1957-), des de 2005 conservador del Jardí Botànic i del Museu Botànic de Berlín.

Del grec leukóion, ou (viola blanca), de leukós (blanc) i íon, -ou (viola). Teofrast dona aquest nom principalment a la viola blanca, però també a una "planta bulbosa i de floració precoç", que podria ser el lliri de les neus (Galanthus nivalis). Dioscòrides anomena leukóion a "una planta molt coneguda de flors blanques, grogues o purpúries", que s'ha volgut identificar amb el violer (Matthiola incana) o el violer groc (Cheiranthus cheiri).
El gènere Leucojum fou creat per Ruppius (1718) i validat en Linne (1753) per a unes plantes que tenen poc a veure amb les citades anteriorment.

Del llatí aestivus, -a, -um (estival, propi de l'estiu), derivat de aestas, -atis (l'estiu), perquè floreix més tard que el L. vernum, gairebé a l’estiu en alguns països.

El nom d'aquest gènere fou creat per A.-P. De Candolle en 1805, en homenatge al naturalista francès, amic seu, Joseph Philippe François Deleuze (1753-1835).

Del llati conifer, conifera, coniferum, (que fa fruita en forma de con o pinya), fent-ne al·lusió a la forma del capítol.

Deformació del llatí ligusticum, nom d'una umbel·lífera segons Dioscòrides i Plini.

Del llati medieval officinalis,  -e, terme aplicat a les plantes amb propietats medicinals; provinent de officina, -ae, nom que rebia la dependència dels monestirs on es guardaven i preparaven les herbes i productes medicinals.

Apèndix membranós que presenten a la base les fulles de la família de les gramínies, just en el punt d’inserció amb la tija.

Apèndix membranós que porten vers llur base les fulles de les selaginel·les i dels isòets. 

Corol·la en forma de llengüeta d’algunes flors de les compostes de la família de les compostes (en una margarida, per exemple, són les flors externes).

Ligusticum, -i, és el nom en llatí d'una planta umbel·lífera que creix als paratges més humits i ombrívols de les muntanyes de la Ligúria, d'on li ve el nom, ligusticus, -a, -um (lígur, de la Ligúria). S'ha pensat que podria ser el Levisticum officinale o el Laserpitium siler (umbel·líferes).

Del llatí lucidus, -a, -um (brillant), pel verd lluent de la planta.

Ligustrum, -i és el nom llatí de l'olivereta (Ligustrum vulgare). Cadevall el fa derivar del llatí ligare (lligar) perquè de les branques flexibles es podrien fer lligams.

El gènere Ligustrum (Oleaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una planta freqüent a Europa.

Del gènere Lilium.

Del llatí lílium; entre els antics, sembla que era nom de diferents monocotiledònies de flors vistoses, relacionat amb el grec leírion, nom que Teofrast aplica a plantes probablement del gènere Narcissus i potser també a l'assutzena i al lliri de mar. Al seu torn, Dioscòrides el fa servir com a nom alternatiu del krínon, que seria el lliri blanc o assutzena.

El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí candidus,-a, -um (blanc brillant, resplendent), al·ludint, evidentment, al color dels tèpals.

Nom del llatí medieval amb què es coneixia una mena de lliri. Es el martagon de Mattioli, que després van fer servir en sentit genèric altres botànics prelinneans. Els alquimistes, potser pel color rogenc de les flors, el relacionaren amb el planeta Mart.

Del llatí pirenaicus, -a, -um (dels Pirineus), perquè és planta pròpia dels Pirineus.

Part ampla d’una fulla, a la base de la qual hi ha el pecíol estret que la uneix a la tija (les fulles que no tenen pecíol s’anomenen sèssils).

Algunes interpretacions fan venir el nom limodorum del grec leimódōron, compost de leimón, -ónos (prat) i dóron, -ou (regal): regal del prat. Tanmateix, el criteri avui acceptat és que leimódōron –en llatí, limodoron– és una transcripció errònia del grec haimódōron, nom amb què Teofrast designava una planta paràsita de flor vermella, sens dubte una Orobanche. Haimódōron és compost del grec haíma, -atos (sang) i dóron, -ou (regal).

Del llatí abortivus, -a, -um (que fa avortar, però també, avortat, deforme), al·ludint a les fulles rudimentàries de la planta.

Dedicat a Louis Charles Trabut (1853-1929), metge i botànic francès, professor de la facultat de medicina d'Alger i autor, amb Jules A. Battandier, de Flore d'Algerie.

Del grec leimónion, en llatí limonium, -ii, derivat de leimón (prat, lloc humit); Segons Dioscòrides, és el nom d'una planta que neix als prats i aiguamolls, amb fulles semblants a les de la beta (la bleda i altres plantes semblats del gènere Beta), però més llargues i tènues. Molts botànics l'han identificat amb el Limonuim vulgare.

El gènere Limonium fou publicat per Philip Miller en 1754.

Adjectiu del llatí botànic, compost dels mots llatins bellis, -idis (la margaridoia) i folium, -ii (la fulla), perquè té les fulles semblants a les de la margaridoia (Bellis sp.)

Forma llatinitzada en genitiu del cognom Costa. Dedicat a Antoni Cebrià Costa i Cuxart (1817-1886), catedràtic de botànica a la Universitat de Barcelona, que descobrí aquesta planta prop de l'estany d'Ibars.

Epítet del llatí botànic format del gènere Echium i el sufix grec -oídes (semblant a), per les fulles verrucoses com les d'algunes herbes de l'escurçó (Echium sp.); del grec échis (escurçó).

Del llatí ferulaceus, -a, -um (semblant a la ferula o canyaferla), aquí emprat per a indicar la semblança de la panícula –molt densament ramificada– amb les fulles de la canyaferla (Ferula communis).

Espècie dedicada per G. Gussone a Frédéric de Girard (1810-1851), botànic francès que es va ocupar dels Limonium (llavors de nom genèric Statice) de la flora francesa.

Del llatí duriusculus, -a, -um (una mica dur), per les tiges, de consistència una mica dura. El mot és una forma diminutiva de durior, -us (més dur), comparatiu de durus, -a ,-um (dur, rígid).

Tremolsius, -ii és el nom dedicat per Rouy al botànic, natural de Cadaqués, Frederic Trèmols i Borrell (1831-1900), que fou catedràtic a la facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, i que descobrí aquesta planta al Cap de Creus.

Del llatí virgatus, -a, -um (ratllat, llistat), derivat de virga, -ae (vara, vímet), per les tiges nombroses i primetes com vergelles. Els botànics fan servir aquest sentit –amb branquetes– més que no pas l'original de llistat o ratllat.

Família que pren nom del gènere principal, Linum.

Nom del llatí medieval aplicat a diferents plantes; segons C. Bauhin, per la semblança de les fulles amb les del lli (Linum usitatissimum). En llatí clàssic, linaria, -ae era el taller on es treballava el lli (linum, -i).

El gènere fou publicat per Philip Miller en 1754.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i a la zona alpina d'altres muntanyes.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Epítet compost format del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), fent referència a la petitesa de les corol·les. És sinònim de parviflora, d'arrel llatina.

Del llatí simplex, -icis (simple, senzill), per la tija, generalment no ramificada.

Vegeu Kickxia commutata.

En 1768, el botànic escocès  Ph. Miller va classificar la planta que ara coneixem com Cymbalària muralis dintre del gènere Linària. Vegeu Cymbalaria.

Vegeu Kickxia elatine.

Pelisserianus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic creat per C. Linné per a dedicar aquesta espècie a l'humanista i naturalista francès Guillaume Pellicier (1490-1568), que fou bisbe de Montpeller.

Vegeu Kickxia spuria.

Del llatí striatus, -a, -um (ratllat, acanalat), derivat de stria, -ae (estria, ratlla), per les flors amb línies violades, que destaquen com estries sobre el fons clar de la corol·la.

Del llatí supinus, -a, -um (supí, ajagut d'esquena), per tenir les rames ajagudes.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ésser comuna en gran part d'Europa.

Fulla, folíol, estípula, sèpal..., llarga i estreta, amb els marges paral·lels.

Hom fa derivar del cèltic llin, que significa llí; d'on el grecollatí linum. El gènere va ser establert per Tournefort i validat per Linnè.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva habitació a la regió alpina.

Format del llatí angustus (estret) i folium, (la fulla), per les seves fulles estretes.

Del llatí medieval campana, -ae, que té entre nosaltres el mateix significat, per la forma acampanada de la corol·la.

Del grecollatí kathartikós (que purifica o purga), perquè en un altre temps s'havia emprat com a purgant.

Del llatí gallicus, -a, -um (de França), probablement per la primera habitació on fou estudiat.

Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per la seva preferent habitació.

De Narbona, ciutat ben coneguda del Llenguadoc; sens dubte, per haver-lo trobat allí.

Per la regió, les muntanyes pirinenques, on degué trobar-la Pourret.

Del gènere Salsola i la terminació grega -oídes que indica semblança, per la que té amb alguna Salsola, especialment la S. vermiculata.

Del llatí strictus, -a, -um (dret), per la direcció de les seves tiges.

Format del llatí sub (quasi, una mica) i l'adjectiu fruticosus, -a, -um (arbustiu), de frutex, -icis, (arbust), es a dir, quasi un arbust, per l'alçària, i les tiges quasi llenyoses.

Del llatí tenuis, -e, (prim, gràcil) i folium, -ii (la fulla), per les fulles menudetes i poc consistents.

Superlatiu llatí d'usitatus (comú), per ser freqüent, cultivat i subespontani.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles aparentment més estretes que les d'altres espècies.

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per les glàndules de les fulles i bràctees que fan la planta agafallosa al tacte.

Nom dedicat al metge i botànic parisenc August Lippi (1678-1705). Enviat, com a metge i naturalista, dins d'una missió diplomàtica a Etiòpia, va morir assassinat durant el viatge. Però havia tingut temps d'enviar des d'Egipte una col·lecció de plantes que Tournefort va fer servir a la seva obra Istitutiones rei herbariae.

El gènere Lippia fou publicat per Linné en 1753.

Del neollatí filiformis, -e (que té forma de fil, filiforme, prim), al·ludint, sens dubte, a la primesa de les tiges. Compost del llatí filum, -i (fil) i forma, -ae (forma, figura).

Nodiflorus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí nodus, -i (nus, articulació) i flos, floris (flor), perquè porta les flors als nusos, en gairebé tota la llargada de la tija.

Dit de la fulla dividida que té el segment terminal més gran que els altres.

El nom d'aquest gènere fou creat pel botànic escocès Robert Brown en 1813 com a homenatge a Martin Lister (1638-1712), metge i naturalista anglès, estudiós de les conquilles i autor dels primers estudis sistemàtics d'aquestes closques de mol·luscs.

Derivat del llatí cor, cordis (el cor) amb el sufix llatí -atus, -a, -um (proveït de o en forma de), cordatus- a, -um (cordiforme) és un adjectiu del llatí botànic per a referir-se a les fulles en forma de cor i, per extensió, a les plantes que, com aquesta, en tenen, d'aquest tipus de fulles. En llatí clàssic, cordatus, -a, -um té el mateix arrel, però significa prudent, assenyat.

Del llatí ovatus, -a, -um (ovat, de forma d'ou), per les fulles ovades.

Nom grecollatí amb què Dioscòrides i Plini anomenaven una planta de llavors pètries que els autors posteriors han suposat que era l'herba pedrera (Lithospermum officinale). Nom compost del grec lithós (pedra) i spérma (sement), per tenir la closca del fruit molt dura, com de porcellana.

El gènere Lithospermum (Boraginaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754)

Del llatí apulus, -a, -um (propi d'Apúlia). Fabio Colonna l'anomenà Echioides lutea minima apula campestris, per ésser planta de l'Apúlia, regió d'Itàlia, i d'ací els noms de Myosotis apula de Linné i L. apulum de Vahl.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. L'adjectiu propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Dedicada al botànic italià Guglielmo Gasparrini (1804-1866), professor de les universitats de Pavia i Nàpols, que va reunir un immens herbari amb plantes de tot el món.

Del llatí fruticosus, -a, -um (com un arbust), derivat de frutex, -icis (arbust), per ser una mata llenyosa.

Per haver estat emprada en medicina. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Epítet del llatí botànic compost de olea, -ae (l'olivera) i folium, -ii (la fulla), per les seves fulles semblants a les de l'olivera.

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí purpura, -ae (el color púrpura)  i caeruleum, -i (color blau cel), per les flors, de primer purpúries i, en passar-se, blaves.

f. Fruit de la mata.

Vallirana (Baix Llobregat)

adj. Arbre afectat per un llamp.

El Brull (Osona)

Cadascuna de les parts ben diferenciades d'un calze o d'una corol·la comparables als llavis d'una boca. (en deriva labiat, bilabiat).

m. Fruit del lledoner.

La Riera de Gaià (Tarragonès)

Fruit sec, provinent d’un sol carpel, que a la maturitat s’obra pels 2 costats i queda escindit en dues valves.

f. Llavor de la llentia.

Arnes (Terra Alta)

f. Fusta.

Santa Maria del Camí (Mallorca)

f. Llimona.

Prat de Comte (Terra Alta)

f. Fruit de l’arboç (llipoter).

Agullana (Alt Empordà)

f. Bosquet de llipoters.

La Jonquera (Alt Empordà)

m. Fruit del lledoner.

Rajadell (Bages)

m. Arbre que puja dret, ben format i net de branques.

(Pla de l’Estany)

Dit de les peces florals no soldades entre elles ni amb les contigües, de manera que quan n’estirem una les veïnes no segueixen.

Rameta de llorer. També és sinònim de llorer.

Arbre perennifoli de la família de les lauràcies (Laurus nobilis).

v. Una planta, treure llucs.

Gramuntell (Pallars Jussà)

Veure: Lobulat, lobulada

Lòbul (m.) dorsal (adj.). Divisó del fil·lidi o del tal·lus que queda exposada a la part dorsal (en contacte amb l'aire).

Lòbul (m.) ventral (adj.). Divisó del fil·lidi o del tal·lus que queda exposada a la part ventral (en contacte amb el substrat). En alguns gèneres d'hepàtiques fol·lioses, aquest fil·lidi es pot haver plegat sobre si mateix, formant una estructura d'emmagatzematge d'aigua.

Que presenta lòbuls, és a dir porció més o menys sortint, generalment arrodonida, d'un òrgan, com ara una fulla, la corol·la d’una flor, etc.).

Cadascuna de les cavitats de què consta l’ovari o un fruit.

Gènere dedicat a Pehr Loefling (1729-1756), botànic suec, deixeble de Linné.

Del llatí hispanicus, -a ,um (d'Hispània o d'Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Anagrama de Filago. De tan en tant, alguns botànics, quan han hagut de trobar nom per a un nou gènere molt emparentat amb un altre, han fet servir aquest recurs amb la intenció de posar-hi de manifest aquest parentiu. Vegeu Phagnalon.

El gènere Logfia fou publicat per Alexandre Henri Gabriel de Cassini en 1819.

Fruit sec indehiscent (que no s’obre per deixar les granes) que a la maturitat es descompon en porcions on cadascuna conté una sola llavor.

Gènere dedicat per Linné al metge i botànic alemany Adam Lonitzer (1528-1586), autor de Naturalis historiae opus novum..., (1551) i Kreutterbuch..., (1557). El nom del gènere està format amb el cognom llatinitzat, Lonicer.

És sinònim d'alpina o alpensis, dos adjectius llatins per a referir-se a allò que viu als Alps; Però alpigenus, -a -um és un neologisme construït per analogia amb el clàssic  apenninigenus, -a, -um (que a nascut i viu als Apenins).

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), perquè els fruits, les baies, son blaves, quasi negres.

Segons de Theis, al seu Glossaire de botanique, seria un nom metafòric: fulles que s'enfilen com una cabra. Del llatí capra, -ae (cabra) i folium , -ii (fulla).

Del llatí etruscus, -a, -um, que vol dir de la Toscana o Etrúria, una regió d'Itàlia, perquè la planta s'hi fa.

Del llatí implexus, -a, -um (envolicat, envoltat), perquè s'entortolliga i s'enfila a allò que té a prop.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir del Japó, perquè, essent una espècie de l'Extrem Orient, hom li va suposar aquest origen.

De l'adjectiu llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), perquè té les baies negres.

Del grecollatí periclymenos, -i, en Dioscòrides i Plini nom d'un lligabosc, probablement Lonicera etrusca. Se'n desconeix l'origen del nom, però alguns el relacionen amb el grec periclýzo (banyar al voltant), perquè, en algunes espècies, les fulles soldades en torn a la tija recullen l'aigua formant un bassiol.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), al·ludint a la seva estació.

Aquest epítet és el nom, aquí en aposició, d'un antic gènere Xylosteum. Nom del llatí botànic compost del grec xýlon, -ou (fusta) i ostéon, -ou (os), fent-ne referència a les tiges fistuloses; o, segons Cadevall, a les llavors dures com ossos.

De Loránthus, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del llatí lotus, -i i aquest de lotós, -ou, nom donat pels grecs a diverses plantes, particularment lleguminoses farratgeres, dels gèneres Lotus, Melilotus i Trifolium; però també a alguna planta aquàtica, com Nymphaea lotus i a alguns arbres i arbusts com ara Celtis australis i Zizyphus lotus.

En Linné, el gènere gramatical de Lotus fou predominantment femení. Tanmateix, avui és masculí seguint la normativa del Codi Internacional de Nomenclatura per a algues, fongs i plantes (ICN, sigles en anglès).

Superlatiu del llatí angustus, -a, -um (estret), pels seus llegums molt prims.

Del llatí corniculum, diminutiu de cornu (banya), per la forma particular de la carena de la flor, i, tal vegada, del llegum.

Del llatí decumbere (caure) per gravetat, es a dir, que s'ajeu de manera passiva.

Del llatí edulis (comestible), perquè les llavors poden menjar-se.

Del llatí hirsutus (pelut), perquè és una planta molt peluda.

Del llatí hispidus (eriçat), per ser planta piloso-híspida, es a dir, de pels rígids.

Del grec órnis, órnithos (ocell) i podión (peuet) diminutiu de poús (peu); la terminació -oídes (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eídos (aspecte), per la semblança dels llegums fasciculats amb els peus d'un ocell.

Adjectiu del llatí botànic construït amb el diminutiu pedunculus, de pes, pedis (el peu) i el sufix -atus (que en té), al·ludint al llarg peduncle de la inflorescència.

De rectus, -a, -um (dret), per la direcció del tronc.

Del llatí tenuis (prim) i folium (fulla), pels folíols quasi linears.

Del llatí tenuis (prim), per la forma del tronc.

Del llatí uliginosus (humit, pantanós), pel seu lloc d'habitació.

Gènere dedicat a Christian Gottlieb Ludwig (1709-1773), botànic de Brieg, Silesia, contemporani de Linnè, professor a Leipzig i autor de les Institutiones regni vegetabilis 1742 i 1767.

Paraula del llatí botànic que vol dir 'sense pètals', per l'avortament normal de la corol·la.

Del llatí lunaris, -e (llunar, de la Lluna); En llatí tardà, lunaria era nom de diferents plantes que, per la forma de les fulles, dels fruits o per la lluïssor nocturna, recordaven la Lluna. En aquest cas, fa al·lusió a la forma rodona i a la brillantor nacrada de les silícules.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser una espècie de cicle anual.

Del llatí lupinus, -i (el tramús o llobí), segons Virgili, a causa del fruit amargant, fent-lo derivar del grec lypé (disgust, molèstia). Hi ha qui ho deriva de lupus, i (el llop), per les fulles peludes, o perquè deixa el terreny empobrit, com si hagués devorat els seus elements nutritius; o també, al·ludint al primer comentari, per l'amargor dels seus fruits, propis de llops.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Adjectiu compost del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per la forma dels folíols.

De l'italià lucciola (cuca de llum), d'arrel llatina lux, lucis (llum). Cesalpino (1583) va transcriure al llatí, Herba luciola, el nom vulgar italià d'aquestes plantes, erba lucciola. Més tard, J. Bauhin, com altres botànics de l'època, les anomena Gramen luzulae i explica com el borrissol de les fulles recull la rosada de tal manera que brilla a la llum de la lluna, i, un cop esvaïda aquella, els que la busquen ja no la troben.

El gènere fou establert per de Candolle en 1805 prenent el nom d'aquell precedent.

Del llatí campestris, -e (del camp), derivat de campus, -i (camp de conreu), és a dir propi dels camps, o llocs descoberts, per oposició a silvaticus, -a, -um (del bosc).

J. M. Smith, en Flora Britannica (1801), dedicà aquesta espècie, amb el nom de Juncus Forsteri, al seu descobridor,  el banquer i naturalista anglès Edward Forster (1765-1849).

De glabratus, -a, -um (pelat), participi passiu del verb glabro (pelar, deixar calb), al·ludint al poc pèl d'aquesta espècie.

Dedicada al botànic francès Auguste-Nicaise Desvaux (1784-1856), fundador del Jurnal de Botanique (1808), director del jardí botànic d'Angers i autor de nombroses publicacions, com ara la Flore d'Anjou.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí maximus, -a, -um, (molt gran o el més gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva gran alçària.

Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), perquè té peduncles amb nombroses flors; del llatí multus, -a, -um (molt, nombrós) i flos, floris (la flor).

Del llatí niveus, -a, -um (de neu, blanc com la neu), pel color blanc de les flors.

Del llatí nutans , -antis (vacil·lant), participi actiu del verb nutare (inclinar-se), al·ludint a la poca rigidesa de la tija, que penja al capdamunt.

Del llatí botànic pediformis, -e (en forma de bàcul o gaiata), per la tija colltorta al cim, com una gaiata. Mot format del llatí pedum, -i (gaiata de pastor) amb el sufix -formis, -e (en forma de).

Del llatí pilosus, -a, -um (pelut, cobert de pels), derivat de pilus, i (pèl, borrissó); és el Juncus pilosus de Linné, així anomenat pels llargs pèls de les fulles.

Del llatí espadiceus, -a, -um, derivat de spadix, -icis (ramell fructífer de la palmera), al·ludint al color de dàtil de les flors d'aquesta planta.

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat d'spica, -ae (espiga), per la inflorescència espiciforme.

Sudeticus, -a, -um (de les muntanyes Sudets), mot del neollatí referit a aquestes muntanyes del nord de Baviera, a Europa central; perquè la planta hi viu.

De l'adjectiu llatí vernalis, -e (propi de la primavera), derivat de vernum, -i (primavera), perquè hi floreix.

Del grecollatí lychnis, nom de diferents plantes, en especial la coronària, Lychnis coronaria; deriva del grec lýchnos (llàntia), per haver-se emprat com a ble les seves fulles cotonoses. Segons altres autors, per la forma del calze o de la càpsula.

Pel seu lloc d'habitació, l'alta muntanya.

Del llatí coronarius, -a, -um (que serveix per a fer corones), al·ludint a l'ús que en altres èpoques se'n feia.

Del grec di (dos) i oikós (casa) perquè les flors masculines i les femenines naixen en plantes diferents.

Del llatí diurnus, -a, -um (diurn, de dia), perquè obre les flors només de dia.

Del llatí flos, floris (la flor) i cuculus, -i (el cucut), per haver-se cregut que aquest ocell escopia al peu d'aquesta planta; la suposada saliva, però, és una simple extravasació de la saba produïda per les picadures d'uns insectes hemípters del gènere Aphrophora.

En llatí, gith era el nom de les llavors negres i aromàtiques de la Nigella, d'ús culinari entre els romans, a les quals se semblen molt les d'aquesta espècie.

Del grec makrós (gran) i karpós (fruit), per la càpsula grossa. Del grec di (dos) i oikós (casa), perquè les flors masculines i les femenines naixen en plantes diferents.

Per la seva habitació, a la serralada pirinenca.

Del llatí seges, segetis (camps sembrats), per la seva ordinària estació.

Nom derivat del grec lýkios, -a, -on (de Lícia, antiga regió grega d'Àsia Menor). Dioscòrides i Plini anomenaven lycium diversos arbustos espinosos que creixien en aquesta regió i dels quals s'extreia un suc medicinal -probablement eren plantes del gènere Rhamnus-, però també una altra, indicum lycium, procedent de l'Índia, que podria ser Acacia Catechu (Leguminosae).

El nom genèric Lycium fou adoptat per Linné en 1737, sense donar-ne cap raó, en  substitució de Jasminoides de G. Nissole (1711).

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una especie originària d'Europa, en contraposició a les altres espècies linneanes, que són exòtiques.

Del gènere Lycopodium.

Del grec lýcos (llop) i pódion (peuet) diminutiu de poús, podós (peu); lycopodium (peuet de llop) era el nom prelinneà d'una d'aquestes plantes, dites també pes ursi o ursinus (peu d'ós), pes leoninus (peu de lleó), etc., per les tiges atapeïdes de fulles fines com pèls. Segons Dodonaeus, del nom popular d'aquestes plantes a Bèlgica, perquè l'extrem de les branques s'assembla al peu d’un llop.

Lycopsis, -idis és el nom grecollatí d'una planta compost del grec lýcos, -ou (el lobo) i, segons alguns, ópsis (aspecte, aparença externa), per ser planta molt vellosa; segons uns altres, el segon component seria el verb hápto, en futur hápso (collar, atacar), es a dir, 'que ataca al llop', malgrat no ser planta verinosa. Segons Dioscòrides i Plini, era una planta tota ella asprosa, de fulles semblants a les de l'enciam, però més llargues i grosses, i de tija llarga i erecta amb moltes ramificacions, amb flors petites de color porpra, que s'ha suposat que era una llengua de bou (Echium italicum).

El nom genèric Lycopsis fou establert per Linnè (1737), sense donar-ne cap raó, en substitució d'Echioides de Tournefort (1703) i Rivinus en Ruppius (1718).

Terme del neollatí botànic derivat d'arvum, -i (el camp conreat), perquè sol fer-se en aquests indrets.

El nom Lycopus el va fer servir per primer cop Leonhart Fuchs en 1545 com a sinònim de la Cardiaca o herba de mal de cor (Leonurus cardiaca). Tournefort en desautoritzà aquest ús, però aprofità el nom per a un nou gènere de plantes que, més endavant, Linné revalidà. I el mateix Tournefort explica que el nom ve dels mots grecs lýkos, -ou (llop) i poús, podós (peu, pota), com si diguéssim "planta semblant a una pota de llop"; Potser per la remota semblança de les fulles d'aquesta planta amb el peu d'aquella bèstia.

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una planta europea.

Nom encunyat per P. Loefling per a classificar l'espècie L. spartum; Té relació amb el grec lýgos (vara de vímet), per les tiges primes i flexibles de la planta, però també de lygóo (tòrcer, trenar), per l'ús que hom en fa en cistelleria i corderia.

Del llatí spartum, -i (l'espart), per la semblança amb aquesta planta; és la Spartum herba alterum, de l'Écluse.

Lysimachia, -ae és el nom llatí que antigament rebien diferents plantes: segons Plini, seria la salicària (Lytrum salicaria); en Dioscòrides, segons C. Bauhin, seria la de flors grogues, Lysimachia lutea major (Lysimachia vulgaris); però també s'ha aplicat a Parietaria officinalis. Plini n'atribueix el descobriment al rei Lisímac (no diu quin d'ells) i cita també la llegenda segons la qual la planta apaivaga els bous que es barallen al coble, com denota l'etimologia de lysimachia, del grec lýsis (separació, dissolució) i máche (lluita).

El gènere Lysimachia fou publicat per Carl Linné a Species Plantarum, 1753.

Ephemeron o Ephemerum és el nom que Plini i Dioscòrides donaven a una planta de tija i fulles de lliri i flors blanques o blaves. Ephémeros, en grec, significa 'd'un sol dia, efímer', com si diguéssim, flor d'un dia. Diferents autors pre-linneans designaren també així aquesta espècie, nom que Linné en va mantenir com a epítet, en aposició, en el seu sistema binomial.

Nemorum és la forma del genitiu plural del mot llatí nemus, -oris (el bosc), és a dir, Lysimachia dels boscos; per fer-se, aquesta planta, a les boscúries.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser espècie comuna i vulgar en la major part d'Europa.

De Lythrum, nom d'un dels gèneres d'aquesta família.

Del grec lýthros, -ou (sang vessada), al·ludint, potser, al color purpuri de les flors. En el Pseudo-Dioscòrides és nom alternatiu de lysimácheios o lysimáchios, que, en Dioscòrides, sembla que seria Lysimachia vulgaris i també Lythrum salicaria; i, en Plini, només aquesta, però amb el nom de lysimachia.

Linnè, en Philosophia Botanica, diu que canvia el gènere Salicaria de Tournefort per Lythrum, i que pren el nom del “lýthron” de Dioscórides –mot que, com a nom de planta, no apareix al susdit autor ni tampoc en el Pseudo-Dioscòrides–; i, finalment, el relaciona amb el llatí cruor, -oris (crúor, sang que brolla d'una ferida).

Del llatí flexuosus, -a, -um (sinuós, tortuós), perquè les tiges adopten aquesta disposició.

Dedicada a John Graeffer (1746-1809), botànic alemany, autor d'un catàleg descriptiu de més de 1.100 plantes.

Adjectiu compost d'Hyssopus, nom d'una labiada, l'hisop, i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles.

Salicaria es un nom del llatí botànic, aquí en aposició, compost de salix, salicis (el salze) i el sufix -árius, -a, -um (que té relació amb); probablement per la seva estació, com la dels salzes.

Adjectiu compost de Thymus (la farigola o timó) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles.

Mot compost del grec makrós (gran) i chlóa (herba, gramínia), per l'alçària d'aquestes plantes.

El gènere Macrochloa fou establert per C.S. Kunth en 1829.

Veieu Stipa tenacissima.

f. Fruit de la maduixera.

La Nou de Berguedà (Berguedà)
Planoles (Ripollès)
Vilanova de Sau (Osona)

m. Moltes maduixes (madoixes).

Vilada (Berguedà)

f. Herba que no és útil al pagès.

(Menorca)

En grec, maláke és la malva i malakós vol dir tou; probablement per l'escassa consistència de la planta.

Del llatí aquaticus -a, -um (de l'aigua), per la seva estació a prop de les aigües.

El botànic anglès W. T. Aiton creà en 1812 el nom Malcolmia en honor a William Malcolm, director dels hivernacles de Kensington Gardens (Anglaterra) fins a la seva mort en 1798; o, potser, al seu nebot, William Malcolm (1769?-1835), que l'hi va succeir.

Del llatí Africanus, -a, -um (natural de d'Àfrica), per la seva l'habitació.

Per analogia amb el clàssic innervis, -e (sense valor, efeminat) es forma aquest epítet del llatí botànic, compost del prefix bi- (dos) i nervus, -i (nervi, corda d'un instrument), al·ludint a les dues franges longitudinals, translúcides, de l'envà de la síliqua que comprenen una altra d'opaca, corresponent a dos nervis contigus.

Del llatí littoreus, -a, -eum (de la ribera o de la vora del mar), adjectiu derivat de littus, -oris (el litoral), per la seva habitació.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar i les seves rodalies), derivat de mare, -is (el mar), pel seu lloc d'habitació.

Neologisme del llatí botànic que vol dir de flors petites, compost de parvus,-a, -um (petit) i flos, floris (la flor) i amb el segon terme adjectivat de forma anàloga a altres epítets, com ara multiflorus, -a, -um o pauciflorus, -a, -um. És sinònim del seu corresponent micranthus, -a -um, derivat del grec.

Nom donat pels grecs a la malva arbòria o Lavatera, segons afirma Loudon. En llatí, Plini anomena malope a la malva comuna (Malva sylvestris).

Del grec malakós (tou) i el sufix oídes (forma), per la seva consistència blana.

Nom llatí de la planta, en grec maláche, derivat de malakós (tou), al·ludint a les seves propietats emol·lients. En llatí designava diferents tipus de malves (Malva sp.), principalment la malva comuna (M. sylvestris), però també el malví (Althaea officinalis) i la malva arbòria (Lavatera arborea).

Del llatí alcea (malví silvestre), per la semblança.

Format de althaea, nom del malví en llatí i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança.

Format del grec móschos (olor del mesc), en llatí muscum, -i, fent referència a una certa olor amargant.

De Nicaea, nom llatí de Niça, ciutat del sud de França i el sufix -ensis, que indica lloc d'origen, o hàbitat.

Del llatí parvus (petit) i flos, floris (flor), per les flors petites.

Del llatí rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (fulla), de fulla rodona.

Del llatí sylvestris, -e (del bosc), es a dir, no cultivat.

Del llatí trifidus, -a, -um (dividit en tres), per la forma de les fulles.

Del principal gènere que conté la família: Malva.

f. Magrana. Fruit del magraner (mangraner).

La Serra d’Almos (Ribera d’Ebre)

Sens dubte, anagrama de salmantica.

Gènere creat per A.H.G. de Cassini en 1818, precisant, en la descripció, que el tipus nomenclatural del gènere és Centaurea salmantica.

Del llatí medieval salmanticus, -a, -um (de Salamanca), lloc on es va trobar el tipus de l'espècie.

Dit de les fulles i altres òrgans que en arribar l’època desfavorable (sovint l’hivern) s’assequen però no es desprenen de la planta fins al cap de molt de temps.

Gènere dedicat al metge i botànic francès Paul Marès (1826-1900), estudiós, entre altres, de la flora balear.

Del llatí nanus, -i (el nan), aquí adjectivat, per l'escassa alçària de la planta. Altres sinònims són pumilus, -a -um i la forma adjectivada pygmaeus, -a, -um, derivada del clàssic pygmaei, -orum (els pigmeus).

m. Vora d'un fil·lidi o d'un tal·lus format per una o més capes de cèl·lules. Aquestes poden ser de morfologia diferent a la resta de cèl·lules de l'òrgan. El marge pot estar cargolat sobre si mateix.

Segons Plini, marrubium, -ii, és el nom llatí del malrubí (Marrubium vulgare), però també del malrubí bord o pudent (Ballota nigra). L'origen del mot és incert: alguns autors el fan venir de l'hebreu marrob —mar (amargant) i rob (molt)—, és a dir, molt amarg, al·ludint a l'amargantor del suc d'aquestes plantes. Linné el relaciona amb l'antiga ciutat romana de Marrubium, actualment San Benedetto dei Marsi (l'Aquila)

Alysson, -i és el nom grecollatí de diferents plantes reputades com a remei contra la ràbia. Dioscòrides i Plini no coincideixen, i descriuen amb aquest nom plantes distintes i de famílies diferents, que no tenen res a veure amb aquesta. El nom tindria relació amb el grec lýssa, -es (la ràbia).

Del llatí supinus, -a, -um (de sobines, ajagut d'esquena), probablement per tenir ajaguda la base de les tiges. Linné va prendre aquest epítet de Tournefort, però cap d'ells en va donar cap explicació.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), derivat de vulgus, -i (el poble, la plebs), per ésser planta comuna i vulgar en gran part d'Europa.

f. Bosc, especialment quan és espès i gran.

Hortoneda (Pallars Jussà)

f. Sotabosc més aviat baix.

Margalef (Priorat)

Del llatí matrix, -icis (l'úter, la matriu), per les propietats medicinals que se li atribuïen, per al tractament de les afeccions i les malalties ginecològiques.

El gènere fou publicat per Carl Linné en 1753.

Chamomilla és el nom vulgar amb que es coneixia tradicionalment aquesta planta a Centre-Europa, d'on ve el català camamilla i en castellà, manzanilla.

Del grecollatí discoideus, -a, -um (en forma de disc), és a dir, sense raigs, perquè els capítols no tenen lígules radiants.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva estació preferent.

Del llatí inodorus, -a, -um (que no fa olor), probablement per contrast amb altra espècie que sí en fa.

Del llatí recutitus, -a, -um (circumcís), al·ludint, probablement, a les lígules retrorses.

Gènere dedicat a P. A. Matthiolus (1501-1577) metge i botànic italià, cèlebre traductor i comentador de la Materia Medica de Dioscòrides.

Del llatí incanus, -a, -um (canós). Columel·la anomenava incanae herbae a les plantes cobertes d'un borrissol blanc.

Del llatí sinuatus, -a, -um (plegat en forma de si, ple de sins), pels marges sinuosos de les fulles; sinònim de sinuosus, -a, -um.

Del llatí tristis, -e (trist, malenconiós), perquè només fan olor cap al vespre, com algunes especies de Hesperis, Pelargonium, etc.)

Del grec mékon (cascall) i ópsis (aspecte), per la semblança d'aquesta planta amb un cascall.

Cambricus, del País de Gal·les (Càmbria és l'antic nom de Gal·les).

Situat a la part mitjana.

Del nom que Dioscòrides i Plini donaven a l'alfals, herba medica, per haver estat introduït des de la Mèdia (actual Iran), i el sufix -ago que indica relació o semblança.

Medicago va ser establert com a gènere de les lleguminoses per Tournefort i revalidat per Linnè, que hi inclogué, a més, les Medica de Tournefort i d'altres prelinneans.

Del llatí arabicus, -a,-um (de l'Aràbia), per la seva habitació.

Del llatí arboreus, -a, -um (semblant a un arbre) derivat de arbor, -oris (arbre), pel seu port arbustiu.

Del llatí ciliaris, -e, derivat de cilium, -ii (cella), per les espines llargues i febles del seu llegum.

Del llatí depressus, -a, -um, participi passat del verb deprimere (aixafar), pel seu llegum aplanat i subdiscoidal.

Adjectiu format del llatí discus, -i (disc, plat) i el sufix -formis (en forma de), per la forma que té el llegum.

Del llatí falcatus, -a, -um (en forma de falç) derivat de falx, falcis (la falç), pel seu llegum falciforme.

Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612).

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), perquè algunes vegades la planta ho és més o menys.

Del llatí lappaceus, -a, -um, derivat de lappa, -ae, nom d'una planta en Plini, probablement Arctium lappa, per la semblança de les espines del llegum amb les del periclini d'aquella planta de la família Asteraceae (compostes).

Adjectiu compost del grec leíos, -a, -on (llis o glabre) i karpós, -ou (fruit), pel seu llegum glabre.

Adjectiu llatí derivat de littus, -oris (el litoral, la vora de la mar), per la seva estació.

Del llatí tardà lupulus (el llúpol), potser per la feblesa i flexibilitat dels seus troncs, que recorda aquesta planta.

Del llatí maculatus, -a, -um, adjectiu derivat de macula, -ae (taca), per les que generalment tenen els seus folíols.

Del llatí marinus, -a, -um (del mar), per la seva estació, al litoral marí.

Del llatí minimus, -a, -um, superlatiu irregular de parvus, -a, -um (petit), que té per comparatiu minor, -oris, per raó del seu llegum molt petit.

Del llatí muricatus, -a, -um, derivat de murex, muricis (cargol marí espinós i també obriülls), per les espines del llegum.

Del llatí orbiculus, -i diminutiu de orbis, -is (cercle), per la forma del llegum.

Del grec polýs (molt) i karpós, ou (fruit), pel nombre de llegums que porten els peduncles.

Adjectiu del llatí botànic format amb els mots grecs polýs (molts) i morphé (forma, aspecte), per l'aspecte variable de la planta. Sinònim de variabilis, d'arrel llatina.

Del llatí praecox, -ocis (prematur), per ser planta primerenca.

Forma diminutiva del llatí rigidus, -a, -um (rígid, inflexible), per les espines còniques del fruit.

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), per ser espècie cultivada.

Del llatí scutella, -ae (escudella) forma diminutiva de scutum, -i (escut), per la forma del llegum.

Adjectiu llatí compost del prefix sub- (una mica, quasi) i frutex, -icis (arbust), pel seu rizoma llenyós.

Del llatí científic tentaculum, -i (tentacle), per la forma de les espines del llegum.

Adjectiu format de Tribulus, nom d'una zigofil·làcia i el sufix grec -oídes (en forma de), a causa de certa semblança de les fortes espines del seu llegum amb el fruit d'aquella planta.

Forma diminutiva del llatí truncatus, -a, -um (truncat), pel llegum cilíndric.

Del llatí tuberculum, -i (tubercle), diminutiu de tuber, -eris (inflor, tumor), pels que presenta el llegum.

Del llatí turbinatus, -a, -um (cònic), derivat de turbo, -inis (baldufa, fus, remolí), per la forma del fruit.

Dit dels pèls (o d’altres òrgans) inserits o fixats per la seva zona mitjana.

Als pteridòfits del gènere Isoetes, els isoets, l’espora femenina, la qual sol sol ésser més grossa que la micròspora; són, doncs, vegetals heterosporis.

Del grec mélan (negre) i pyrós (blat), que és com si diguéssim blat negre; Els antics, veient les sements del Melampyrum arvense, que es fa en els sembrats, semblants a la grana del blat, però de color negre, creien en una mutació del Triticum per corrupció del fruit. En Teofrast, nom d'una mena de zitzània innòcua, i en Dioscòrides, nom alternatiu del mýagron; En ambdós autors, les plantes a què es refereixen podrien ser dels gèneres Neslia o Myagrum (Cruciferae).

Del llatí cristatus, -a, -um (crestallut), per la base de les bràctees dentada en forma de cresta de gall.

Del llatí nemorosus, -a, um (de boscos abundants), derivat de nemus, nemoris (bosc), aquí emprat en el sentit de nemoralis, -e (del bosc), perquè hi viu.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats), perquè viu preferentment als prats.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (que viu al bosc), de sylva o silva, -ae (bosc o selva), perquè hi viu amb preferència. És sinònim de nemorosus, -a, -um i sylvestris, -e.

Nom greco-llatí amb què Plini designava l'aranya, Nigella sp.; modernament aplicat a un grup de plantes de flors més o menys rosades, que té per tipus el M. silvestre, el 'compagnon rouge' dels francesos. Gènere actualment reclassificat en un altre tàxon (Silene) de la mateixa família.

Del grec makrós (gran) i karpós (fruit), per la càpsula grossa.

Forma neutra el llatí silvestris, -e (del bosc), per la seva estació.

Nom aplicat per Andrea Cesalpino a una mena de melca o sorgo de saba dolça. Probablement del grec melicós (dolç), derivat de méli (la mel).

El gènere fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí ciliatus, -a, -um (que té celles), per la glumel·la inferior guarnida de cilis.

En honor al metge i botànic francès Pierre Magnol (Montpeller, 1638-1715). 

Del grec melílotos, -ou, format de méli, -itos (mel) i lotós, ou (lotus), per la seva olor de mel. En Teofrast un trèbol d'olor plaent; potser un Melilotus u una Trigonella. Segons Plini, les seves flors seques conserven durant molt temps una olor agradable.

En Linnè i en la major part de botànics, el gènere gramatical de Melilotus ha estat femení; però, per mandat de l'ICN, adduint arguments filològics, avui es fa masculí.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Superlatiu llatí de altus, -a, -um (alt), per la seva grandària.

Del llatí arvensis, -e (dels camps de conreu) per créixer entre els camps, la seva habitual estació.

Del llatí elegans, -antis (elegant, bonic), per l'aspecte que donen a la planta els seus raïms florits.

Del llatí Indicus, -a, -um (de la Índia), un dels seus llocs d'habitació.

Adjectiu compost del grec mackrós (gran) i rhíza (arrel), per l'arrel gruixuda.

Del llatí Messanensis, -e, que vol dir 'de Messana', nom en llatí de l'actual ciutat de Messina a l'illa de Sicília, que és el primer lloc on fou trobada.

Neapolitanus, -a, -um vol dir 'de Neapolis', nom en llati de l'actual Nàpols, per ser una de les regions on es troba.

Per haver-se emprat en la medicina. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat de l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Adjectiu compost del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (flor), es a dir, de flors petites.

Del llatí sulcatus, -a, -um, (solcat), derivat de sulcus, -i (solc), pels que deixen entre sí les costelles, en arcs concèntrics, de les cares del llegum.

Del grec mélissa, -es (l'abella), derivat de méli, -itos (la mel). Nom del llatí medieval amb què es coneixia la tarongina (Melissa officinalis) i altres labiades mel·líferes: Segons Tournefort, en Éléments de botanique, perquè a les abelles els agrada molt i hi recullen la matèria de què es creu que fan la mel. En la mitologia clàssica, Melissa era el nom d'una nimfa que hauria inventat l'art de l'apicultura.

Tournefort establí el gènere en 1694 i fou validat per Linné en 1753.

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

El gènere Melittis fou creat per Linné que, en Hortus Cliffortianus, atribuí el nom, erròniament, a Plini; Tanmateix, més endavant, en Philosophia Botànica, el nom no figura entre els procedents d'autors grecs o romans, i simplement relaciona el nom amb el grec mélitta, -es o mélissa, -es (l'abella). Veieu Melissa.

Adjectiu del llatí botànic format del gènere Melissa i del grec phýllon, -ou (fulla, pètal), per les fulles semblants a les de la tarongina (Melissa officinalis). És el Lamium montanum Melissae folio (Lamium montà amb fulla de Melissa), de C. Bauhin.

m. Meló. Fruit de la melonera.

Xerta (Baix Ebre)

m. Síndria. Fruit de la sindriera

Xerta (Baix Ebre)

Del grec míntha o mínthe que Plini transcriu al llatí com mentha, nom de diferents mentes (Mentha sp.). Linné, en Philosophia botanica (1751), la relaciona amb la nimfa Minthe, amada per Hades, a qui Persèfone, esposa d'aquest déu, transformà en aquesta planta, per la gelosia.

Del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic, que viu a l'aigua), per viure a llocs humits i vores d'aigua.

Del neollatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

És el Pulegium cervinum dels botànics pre-linneans; del llatí cervinus, -a, -um (cerví), derivat de cervus, -i (el cérvol). És com si diguéssim menta de cérvol, perquè sol fer-se en llocs agrestos.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles relativament llargues, lanceolades.

Poleium o polegium, -ii és el nom llatí d'aquesta planta que C Bauhin anomenà Pulegium latifolium. Hom el fa derivar del llatí pulex, -icis (la puça), perquè s'emprava la planta, d'olor molt forta, per a repel·lir les puces i altres insectes.

Compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla); Apuleu feia servir l'adjectiu rotundifolius, -a, -um per a plantes, com aquesta, de fulles més o menys arrodonides

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat de spica, -ae (espiga), per les flors disposades en una inflorescència espiciforme.

De l'adjectiu llatí suaveolens, -tis (d'olor suau), per ser agradable d'olorar. Mot compost de suavis, -e (suau) i olens, -tis (que fa olor).

L'adjectiu del llatí botànic piperitus, -a, -um deriva del llatí piper, -eris (el pebre) –péperi en grec–, i fa referència a certes qualitats aromàtiques d'una planta. Plini anomenava Piperitis al gingebre.

Nom d'etimologia grega incerta. La segona part del vocable prové, sens dubte, de ánthos (flor); la primera, segons uns autors, provendria de men, menós (mes) i la traducció al llatí seria mensiflora (flor mensual o que floreix cada mes), relacionant-la amb les suposades virtuts medicinals d'aquesta planta, tinguda per emmenagoga o inductora de la menstruació; Segons altres, de menýo (indicar, descobrir); de minyós (petit, curt); de minýntha (poco); o de minyanthés (que floreix poc temps). Segons Teofrast, ménanthos era el nom grec d'una planta aquàtica que s'ha volgut identificar amb el fals nenúfar (Nymphoides peltata). D'altra banda, Dioscòrides considerava minyanthés com a sinònim d'aspháltion i tríphyllon, tal com fa Plini, que identifica menyanthes amb asphaltium -que suposadament seria el trèvol podent (Bituminaria bituminosa)- i l'agrupa amb els trifolium.

El gènere Menyanthes fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754), qui simultàniament hi inclogué el Nymphoides, també de Tournefort.

Adjectiu del llatí botànic, derivat de trifolium (trèvol), perquè té les fulles compostes per tres folíols; mot compost del prefix tri- (tres) i folium, -ii (la fulla).

Nom llatí amb que es coneixien aquestes plantes en l'Antiguitat, principalment Mercurialis annua. Plini fa una curiosa interpretació d'aquesta planta dioica, anomenant mercurialis mascula (mascle) al peu femení, per la semblança entre els fruits i els testicles; i, paradoxalment, mercurialis femina (famella), al peu masculí. També explica que es diu mercurialis perquè fou el deu Mercuri qui la descobrí i després en va comunicar les virtuts als homes.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser una planta anual.

Del llatí ambiguus, -a, -um (ambigu, dubtós, incert), per ser-ne la caracterització dubtosa o poc clara.

Dedicada al botànic francès Alfred Huet du Pavillon (1829-1907), que herboritzà en diferents països, principalment del Mediterrani occidental.

Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), perquè és planta perenne.

Tomentosus, -a, -um (densament cobert de pels curts, com una borra) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí clàssic tomentum, -i (toment, borrissol) i el sufix -osus, -a, -um, que indica abundància o plenitud; fent referència al toment que vesteix tota la planta.

El botànic francès Louis Ramond va crear aquest gènere per a la planta que va anomenar Merendera bulbocodium, per la semblança amb el Bulbocodium vernum. Del nom vulgar espanyol, merendera o quitameriendas, que al·ludeix al fet de florir en acabar l'estiu o en començar la tardor, quan la tarda s'escurça visiblement i la gent del camp deixa de berenar.

Del llatí montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), perquè es fa en llocs de muntanya. Nom específic que J. Lange va mantenir del Colchicum montanum de Linné.

A les famílies de les boraginàcies i a la de les labiades, cadascun dels fragments en que es descompon espontàniament un fruit.

Floreta diu en els fruits que es trenquen fragment en què es descompon espontàniament un fruit.

Breynius, creador del mot, escriu Mesembrianthemum, del grec mesembría (el migdia) i ánthemon (flor), i n'explica l'etimologia creient que les flors s'obrien a plena llum del dia. Per contra, Linné, seguint el criteri de Dillenius, escriu Mesembryanthemum, que estaria format del grec mesós (col·locat al mig), émbryon (nadó; en botànica, germen) i ánthemon (flor), sota el supòsit que aquest nom indica que l'embrió sol situar-se al mig de la flor.

Del llatí acinaces, -is i aquest del grec akinákes (sabre, simitarra), per la forma de les fulles.

Del llatí crystallinus, -a, -um (de vidre, cristal·lí), pels tubercles cristal·lins que cobreixen la planta.

Part mitjana dels fruits carnosos, situada entre l’epicarpi i l’endocarpi, que sovint es correspon a la part més sucosa i comestible.

Del llatí Mespilus, -i, i aquest del grec mespíle o méspilon (Teofrast), nom del nespler o nesprer i també d'algunes espècies del gènere Crataegus. No s'ha de confondre la planta d'aquest gènere amb l'originària d'Àsia oriental que es cultiva avui (Eriobotrya japonica).

Amélanchier és la paraula francesa adaptada del nom provençal de la planta: amelanquier.

De l'adjectiu gentilici llatí germanicus, -a, -um (de Germània o Alemanya), Per la seva suposada regió d'origen. De fet, l'espècie procedeix del Mediterrani central i oriental, des d'on els romans la van portar a Germània, entre altres llocs.

Del grecollatí meum, -i, nom d'una planta umbel·lífera, probablement el méon athamantikón de Dioscòrides. Alguns autors el relacionen amb el grec méion (molt petit), al·ludint a les fulles, d'una gran delicadesa, tan fines com cabells.

Del grecollatí athamanticus, -a, -um, d'Atamàntia o Atamània, regió de l'Epir, en Grècia; o, potser, d'Atamant, rei de Tebes, que, segons la llegenda, va descobrir la planta.

Nom enigmàtic publicat per Michel Adanson per a aquest gènere en Familles naturelles des plantes (1763). Adanson rebutjava el mètode de composició de noms de Linné i, a l'obra mencionada, va crear molts noms fantasiosos o arbitraris com aquest, sense donar-ne cap explicació. La pronunciació proposada n'és igual d'arbitrària. Recentment, alguns autors han conjecturat que podria tenir origen en els mots grecs mikrós (petit) i borá (ferratge, aliment), argüint l'escassa importància com a planta farratgera, o bé la petitesa de la grana.

Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per ésser planta molt petita.

Del grec mikromeréia, -as (format de petites parts), mot compost de mikrós, -á, -ón (petit) i méros, -eos (part, porció). George Bentham, que va establir aquest gènere, no va aclarir el motiu del nom. Segons uns, al·ludiria a la petitesa de les peces florals; segons altres, també a la de les fulles.

Vegeu Satureja graeca.

Paraula del llatí botànic que vol dir literalment 'peu petit', formada del grec mikrós (petit) i poús (peu), fent referència a la brevetat dels peduncles o, potser, a la petitesa dels receptacles.

El gènere Micropus fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí discolor, -oris (de diferents colors), compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), per la diferència de color que presenten les fulles a l'anvers i al revers.

Del llatí erectus, -a, -um (dret, recte), per la disposició més o menys vertical de la tija.

Als pteridòfits del gèn. Isoetes, els isoets, l’espora masculina, la qual sol ésser més petita que la megàspora; són, doncs, vegetals heterosporis.

Nom dedicat a l'apotecari i botànic català Joan Minuart i Parets (1693-1768), amic i corresponsal de Linné i fundador, amb Josep Quer, del Real Jardín Botánico de Madrid (1755).

Del llatí recurvus, -a, -um (retorçat, sinuós), per la forma corbada de la major part de les fulles.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), per l'època de la florescència.

Del llatí mirabilis, -e (admirable, meravellós). Clusius anomenà aquesta planta Admirabilis peruana pel nom que llavors rebia a Espanya: Maravilla del Perú, segons ell, degut a l'admirable colorit de les flors.

Aquest nom fa referència a la ciutat mexicana de Jalapa, lloc originari d'una planta, Ipomoea purga, amb una arrel semblant a la de la Flor de nit, de la qual s'obtenia un fort purgant, anomenat jalapa. Per haver-se pensat que l'arrel de Mirabilis també en produïa.

Gènere dedicat per Linné a Paul H. G. Möhring (1710-1792), botànic, ornitòleg i metge alemany, autor d'Hortus Proprius, 1736.

Del llatí muscosus (cobert de molsa), derivat de muscus (la molsa), significant aquí la semblança.

Del numeral grec pénte (cinc) i anér, andrós (barò, home), al·ludint-se aquí a la part masculina, els cinc estams, de les flors.

Format amb el nom del gènere Polygonum i el sufix grec oídes, que significa semblança, es a dir, semblant a un Polygonum.

Format del llatí tri (tres) i nervus, -i (el nervi), al·ludint als tres nervis dels sèpals.

Gènere dedicat a Conrad Moench, químic, farmacèutic i botànic alemany, autor de la "Flora de Marburg", 1794.

Del llatí erectus, -a -um (dret) per la direcció de les tiges.

Neologisme compost del grec mólops, -opos (blau, macadura) i spérma, -atos (llavor), pels mericarpis groguencs i amb taques de color castany, com si estiguessin macats de blaus. J. Cadeval conjectura que vindria de mélops, compost del grec mélon, -ou (poma, fruita) i ops, opós (cara, semblant), d'un groc de codony o d'un verd de poma, fent referència al color dels fruits.

El gènere va ser descrit i publicat per Wilhelm Daniel Joseph Koch en 1824.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí clàssic cicuta, -ae (ceguda o cicuta) amb el sufix -arium (relacionat amb), per la semblança de les fulles.

Del llatí peloponnesiacus, -a, -um (propi del Peloponès), un dels llocs on va ser trobada l'espècie, als boscs de les muntanyes de la península del Peloponès.

Dit de la planta (o la flor) que té els estams soldats entre ells en un sol feix (planta d’estams monadelfs; ho tenen alguns gèneres de la fam. de les papilionàcies) (és oposat a diadelf).

Del grec mónos (sol, úmic) i ése (seràs, estaràs), del verb eimí, al·ludint a que la planta només produeix una flor, solitària, cada primavera.

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), perquè fa una flor grossa, solitària.

m. Moniato. Arrel tuberosa de la moniatera.

Es Mercadal (Menorca)

Dit de les plantes que floreixen i lleven fruit una sola vegada i mor després de fruitar, com l’atzavara (Agave americana).

Tipus d’inflorescència (conjunt de flors) anomenada cima en què cada eix produeix una sola branca amb flors (és oposat a dicasi i ho presenten plantes de la fam. de les cariofil·làcies).

Dit de les plantes que fan una tija florífera amb un sol capítol.

Dit del periant (i de la flor) que consta d’una sola coberta on no hi ha sèpals i pètals (vegeu aclamidi, heteroclamidi i homoclamidi).

Dit de la planta que en un mateix individu fa flors només masculines (amb estams que produeixen pol·len) i flors només femenines (amb carpels que porten els primordis seminals o òvuls); en aquest cas es diu que la planta fa flors unisexuals, mentre que les flors típiques amb estams i carpels junts s’anomenen flors hermafrodites.

Dit dels fruits que contenen una sola llavor.

Del grec mónos (sol, únic) i trópos (direcció) del verb trépo (dirigir), perquè les flors miren totes cap al mateix costat.

Del grec hýpo (dessota) i pítys (el pi), pel lloc on s'acostuma a trobar.

Del gènere Monotropa, un dels que conté la família.

Família d'un anterior sistema Cronquist de classificació de les plantes, de vegades associada a Pyrolaceae. A l'actual sistema APG, els gèneres d'aquesta família s'inclouen com a una subfamília de la família Ericaceae.

Gènere dedicat a Giuseppe Monti (1682-1760), naturalista i botànic italià, de Bolonya.

Del llatí minor, -us (més petit), per la seva alçària, relativament petita.

Adjectiu format del llatí rivulus, -i (riuet) i el sufix -aris (propi de), per la seva estació.

Del gènere Morus.

Gènere dedicat per de Candolle al botànic suís Moïse Étienne Moricand (1779-1854).

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Del llatí morus, -i nom de la morera, en grec, moréa, -as; hom el suposa relacionat amb el celta mor (negre), pel color del fruit d'una d'aquestes espècies. També, en llatí, l'adjectiu morus, -a, -um significa negre; i Virgili anomena morum, -i a l'esbarzer (Rubus sp.) i el seu fruit.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color clar, blanc rosat, del fruit.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), pel color obscur dels fruits, d'un negre purpuri.

Vegeu Bigarrar.

f. Conjunt petit de plantes. Una mota de junça.

Mas de Barberans (Baix Ebre)

Substància gelatinosa de composició química semblant a les gomes, que tenen algunes plantes.

Terminat en un mucró o petita punta molt distinta.

Nom format a partir del verb llatí mulgere (munyir), fent referència al suc lletós que en surt quan es trenca la planta.

El gènere Mulgedium fou publicat per Alexandre H. G. de Cassini en 1824.

Vegeu Cicerbita alpina.

Vegeu Cicerbita pliumieri.

Dit de la planta que porta nombroses flors (és oposat a pauciflor, que porta poques flors).

Dit de l’òrgan que és cobert de prominències en forma de puntes.

Nom del llatí botànic aplicat per Clusius, ja en 1576, a una planta d'aquest gènere, d'origen oriental i suau fragància. El nom prové del persa mushk i aquest del sànscrit mushka (testícle), d'on passà al grec com móschos, -ou (cabra o bou mesquer) i al llatí muscum, -i (el mesc), substància d'olor intensa usada per a fer perfums, segregada per una glàndula d'aquells animals. La planta fou introduïda a Europa des de Turquia a través de Constantinoble, on es coneixia com muscari, muscurimi o muschorimi, és a dir, mesc dels romans. Tanmateix, Clusius comenta que, quan va tenir la primera notícia d'aquesta planta, va ser sota el nom de tibcadi.

Aquest gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754).

Del llatí comosus, -a, -um (que té plomall o crinera), derivat de coma, -ae (cabellera), al·ludint a les flors estèrils de la punta de la inflorescència, de llargs pedicels drets, a guisa de tupè.

Del llatí neglectus, -a, -um (negligit, descuidat), perquè els botànics, havent-lo confós amb M. racemosum, el passaren per alt.

Vegeu Bigarrar.

Que no té aresta o mucró terminal (oposat a aristat).

Del grecollatí mýagros, amb que Dioscòrides i Plini anomenaven una planta semblant a la roja (Rubia tinctorum). Segons alguns autors, seria la Camelina sativa; per a altres sería Neslia paniculata, totes dues crucíferes. Segons Linné (Philosophia botanica), Myagrum és un mot compost, de dos termes grecs myía (mosca) i agreúo (caçar), és a dir, caçamosques, i s'havia donat a una planta (Asclepias) que posseïa aquesta propietat, que no té la planta actual.

Del llatí perfoliatus, -a, -um (de moltes fulles); els botànics, però, designen així les fulles de limbe travessat pel tronc; nom impròpiament aplicat aquí a les fulles amplexicaules.

Nom que Dioscòrides i Plini feien servir per a anomenar plantes d'aquest gènere i d'altres, i també com a sinònim d'altres de nom Alsine. És un mot compost del grec mys, myós (ratolí) i oús, otós (orella), segons Dillenius, per l'aspecte de les fulles.

El gènere Myosotis (Boraginaceae) fou establert per Dillenius (1719) i validat en Linné (1753, 1754).

Epítet del llatí botànic, alpestris, -e (dels Alps o de les altes muntanyes), perquè hi viu.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per ésser planta dels Pirineus.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per la seva estació.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

De l'adjectiu llatí collinus, -a, -um, derivat de collis, -is (turó), indicant l'estació preferent de la planta: llocs a certa altitud, però no a la muntanya.

Del llatí discolor, -oris (de diferents colors), compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), al·ludint a la corol·la que de primer és groga i després blava.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), per les tiges i fulles eriçades de pèls.

Superlatiu llatí de l'adjectiu ramosus, -a, -um (de branques abundants), pel seu tronc molt ramificat.

Del llatí siculus, -a, -um (sicilià, de Sicília), per ésser planta d'aquesta illa.

Del llatí strictus, -a, -um (estret, dret), ací emprat en sentit de rígid, fent referència a la tija.

Del llatí sylvaticus, -a, -um (propi del bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), per viure als boscos.

Del llatí versicolor, -oris (que té o mostra diferents colors), al·ludint a la corol·la que de primer és groga i després blava

Del grec myríke, nom que designava tant el tamariu (tamarix sp.) com diferents brucs (Erica sp.) i el sufix -aria, que indica semblança o parentiu, per la semblança amb aquestes plantes. En llatí també es feia servir com a nom alternatiu de tamarix: Virgili li deia myrica, i Plini, myrice.

Del llatí germanicus, -a, -um (de Germània o Alemanya), per la seva habitació.

Nom compost del grec myríos (nombrós, innombrable) i phýllon (fulla), per les nombroses lacínies que presenten les fulles. Myriophyllon (equivalent a millefolium) era el nom grecollatí que rebien diferents plantes amb fulles molt dividides. En Dioscòrides i Plini és el nom d'una planta aquàtica, probablement Myriophyllum spicatum; però, en Oribasio, és el d'una milfulles (Aquilea sp. pl.).

Adjectiu dels llatí botànic compost d'alternus, -a, -um (alternatiu, un després de l'altre) i flos, floris (flor), per la disposició alternada de les flors. L'adjectiu oposat seria oppositiflorum.

Adjectiu format amb el participi passat, spicatus, -a, -um, del verb llatí spicare (disposar en forma d'espiga), per la forma de la inflorescència, que és llarga, prima i nua.

Derivat del llatí clàssic verticillum, -i (vèrtebra), relacionat amb vertex, verticis (vèrtex); aquest adjectiu del llatí botànic significa disposat radialment entorn a un nus de la tija; per la disposició verticil·lada de les fulles, com anells.

Del grecollatí myrrhis, -idis, en Plini una herba semblant a la cicuta; segons J. Cadevall, sinònim de smyrryza, -ae (cerfull moscat), per la olor aromàtica de la planta, que tindria relació amb el grec mýron, -ou (perfum, essència). En Dioscòrides i Plini també se l'anomena murra, myrra o myrrha, que, com a primera accepció, és la mirra i l'arbre que la produeix, Commiphora myrrha (Burseràcies).

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant), per l'agradable olor a anís que fa.

De Myrtus, un dels gèneres de la família.

Nom grecollatí de la murtra, però també del galzeran (Ruscus aculeatus), a què Plini anomenava myrtus silvestris.

Del llatí communis, -e (vulgar, comú), per ser molt freqüent o l'espècie més coneguda.

m. Camp de naps.

Rocacorba (Gironès)

m. Nabiu. Fruit de la nabinera.

Boí (Alta Ribagorça)

De Najas, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec naiás, -ádos –en llatí najas, -adis (nàiada)–, nom de les nimfes que, segons la mitologia grecoromana, habitaven les fonts, rius, llacs, etc., perquè són plantes que, com aquelles nimfes, viuen a les aigües; Encara que n'hi ha d'hàbitat salobre.

Del llatí gracillimus, -a, -um (molt prim), superlatiu de gracilis, -e (gràcil, prim), al·ludint a la primesa de tija i fulles.

Del llatí minor, -us (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), per ésser més petita, comparada amb una altra del mateix gènere.

Que té forma de nap, és a dir, allargat i engruixit.

Nom emprat per Teofrast i Dioscòrides per a anomenar diferents plantes d'aquest gènere; com també fa Plini, que el deriva del grec nárke (letargia, ensopiment) per l'olor forta, d'efecte narcòtic, que exhalen. El nom també es relaciona amb la mitologia grecollatina:  Narcís era un jove de gran bellesa que menyspreava qualsevol proposició amorosa; com a càstig per la seva arrogància, els deus van fer que s'enamorés de la seva pròpia imatge reflectida en un estany; absort, acabà capbussant-se en cerca de si mateix i, havent-hi mort ofegat, en aquell mateix lloc va nàixer la formosa flor que porta el seu nom.

El gènere Narcissus (Amaryllidaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del castellà junquillo, nom vulgar de diferents plantes amb fulles o tiges fines i flexibles que recorden les dels joncs;  diminutiu de junco (jonc), derivat del llatí iuncus, -i. Linné va crear aquest nom femení, potser prenent-lo de Clusius, qui explica que al seu Narcissus juncifolius a Espanya li diuen ionquillo, per la semblança de les seves fulles amb els joncs.

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí juncus, -i (el jonc) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles semblants a joncs, junciformes.

Del llatí, poeticus, -a, -um –manllevat del grec poietikós– (propi dels poetes o de la poesia), digne d'ésser cantat per ells, per la bellesa de les seves flors. Dodonaeus suggereix que aquest seria el narcís cantat pel poeta Teòcrit en un dels seus Idil·lis.

Non del llatí botànic format del prefix grec pséudo- (fals) i nárkissos, -ou (narcís) –narcissus, -i, en llatí–. Els botànics pre-linneans donaven el nom de pseudo narcissus a diverses espècies d'aquest gènere de corona floral molt desenvolupada –com és ara aquesta– perquè, suposadament, eren diferents als narcisos dels autors antics. Sembla que fou Dodonaeus qui primer va fer servir el nom per a aquesta espècie, que ell anomenà Narcisus luteus sylvestris, sive Pseudo Narcisus.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de serum, -i (el vespre), per ser una planta autumnal, és a dir, que floreix a la tardor.

De l'italià tazzeta, nom popular que rep aquest narcís i altres semblants al nord d'Itàlia; sens dubte, per la forma de la corona del periant. El nom és diminutiu de tazza (tassa, copa), nom d'origen persa –tast (escudella, tassa, bol)–, arribat a Europa a través de l'àrab tássa. Segons Linné, el nom d'aquesta planta, a Suècia, era "tazette, cosa que n'explica la grafia.

Nom creat pel botànic alemany P.H.G. Möhring en 1742 per a la planta que el metge danès del segle XVII Simón Paulli havia anomenat Gramen norvegicum ossifragum. El propi Möhring explica que Teofrast i Plini anomenaven nárthex, narthekía i narthékion –que es tradueixen al llatí com ferula (vareta) o bacillum (bastonet)– a plantes dels gèneres Ferula i Asphodelus; i com que la tija rígida i dreta d'aquesta planta recorda una vareta o un bastonet, li semblà escaient dir-li Narthecium.

El gènere Narthecium fou validat per W. Hudson en 1762.

Del llatí ossifragus, -a, -um (que trenca els ossos i trencalòs), mot compost de os, ossis (l'os) i del verb frangere (trencar, destruir), per la creença que el bestiar que pasturava d'aquesta planta emmalaltia dels ossos.

Nasturtium, -ii és el nom amb què Plini anomenava el creixen (Rorippa nasturtium-aquaticum o Nasturtium officinale), mot compost del llatí nasus, -i (el nas), i torquere (tòrcer); perquè els efectes produïts per la seva olor irritant sobre els muscles constrictors del nas fan arrufar el nas.

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Òrgan que produeix nèctar.

Nom neollatí, provinent del sànscrit nirgundi, que rep, a l'Índia, una planta del gènere Vitex. Tàxon descrit per C. Moench.

Del llatí fraxinus (el freixe) i folium (la fulla), per la semblança de les fulles.

Nom compost del grec néos, -a, -on (nou) i de Tinea, nom de dos gèneres: Tinea Spreng. (1820; Flacurtiaceae) i Tinea Biv. (1833; Orchidaceae), dedicats al botànic sicilià Giuseppe Tineo (1757-1812). Quan H.G. Reichenbach, en 1852, volgué dedicar aquest nou gènere al fill, Vincenzo Tineo (1791-1856), proposà el nom Neotinea, com volent dir 'un nou Tinea' o dedicada 'al nou Tineo', el fill.

Del llatí intactus, -a, -um (intacte o inèdit). Link l'anomenà Orchis intacta, perquè, tot i ésser una espècie molt estesa a Europa, mai abans s'havia descrit.

Del grec neossía o neottía (niu d'ocell), al·ludint a la forma del rizoma, curt i amb arrels gruixudes i entortolligades, que podem suggerir el niu d'un ocell.

Del llatí nidus, -i (niu) i avis, -is (ocell), és a dir, niu d'ocell, per la parença de les arrels, gruixudes i entortolligades, que semblen un niu d'ocell. És l'Ophrys Nidus-avis de Linné.

Nom llatí amb què Dioscòrides i Plini anomenaven una planta semblant al poliol (Mentha polegium), però més gran, que alguns autors identifiquen amb Calamintha nepeta. En canvi, el Pseudo-Apuleius i altres autors la identifiquen amb l'herba gatera (Nepeta cataria) o amb la Mentha longifolia. En qualsevol cas, el nom fa referència a Nepet o Nepete, nom d'una antiga ciutat italiana de la regió d'Etrùria, que avui es diu Nepi.

Del llatí botànic Cataria herba (herba gatera), així anomenada pels autors antics, del llatí cattus o catus, -i (el gat); segons explica Dodonaeus, perquè aquest felí, atret per la olor, s'hi refrega àvidament  i, fins i tot, se la menja.

Del llatí nudus, -a, um (nu, despullat), aplicat a plantes glabres; epítet no gaire escaient, en aquest cas.

Del llatí latifolius, -a, -um (que té les fulles amples), adjectiu compost de latum (ample) i folium, -ii (fulla), per les fulles més amples en comparació amb altra o altres espècies del mateix gènere.

Del llatí tuberosus, -a, -um (tuberós, que té tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació), per l'arrel tuberosa, engruixida.

Del grecollatí nerium, -ii que, en Dioscòrides i Plini, era el nom d'una planta de fulles metzinoses i flors semblants a les de la rosa (Rosa sp. pl.), que sens dubte era el baladre (Nerium oleander). El mot sembla relacionat amb el grec nerós, -á, -ón (humit), ja que creix a les rambles i torrenteres; Dioscòrides precisa que viu no només als jardins sinó també a llocs marítims i vores de rius.

El gènere Nerium fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Mot del llatí medieval, d'origen incert, amb què es coneixia el baladre (Nerium oleander). Dioscòrides i Plini feien servir per a aquesta planta noms grecs com nérion i rhodódendron. Isidor de Sevilla (S. VI-VII d.C.) explica que la gent vulgar li deia lorandrum, perquè les fulles s'assemblen a les del llorer, i considerava aquest mot una forma corrupta de rhododendron. L'afegitó posterior olea- podria referir-se a una lleugera semblança de les fulles amb les de l'olivera. Una altra teoria afirma que seria una forma llatinitzada d'un mot compost del grec ollýo (matar) i anér, andrós (home), per ser una planta molt tòxica per als humans. El botànic italià Luigi Anguillara (1512-1570) ja citava l'Oleander flore rubro i l'Oleander flore albo, és a dir el baladre de flor vermella i el de flor blanca.

Conjunt i disposició dels nervis d'una fulla o d’un altre òrgan.

Veure: Nervació

Que té nervis evidents.

m. Engruiximent d'estructura pluriestratosa (més d'una cèl·lula de gruix), que poden presentar els fil·lidis de molses o el tal·lus d'hepàtiques tal·loses. Pot ser simple o doble. En molses pot extendre's fins a l'àpex del fil·lidi, arribant en alguns casos ultrapassar l'àpex del fil·lidi.

Cadascun dels feixos de teixits conductors que hi ha a les fulles o en d'altres òrgans, i que sovint són ben visibles en forma de venes o de línies engruixides.

Gènere dedicat per Agustin N. Desvaux, en 1814 a l'apotecari i botànic francès Jacques A. N. Denesle (1735-1819), fundador en 1787 d'un jardí botànic a Poitiers.

Del llatí panicula, -ae, diminutiu de panus, -i (espiga), i el sufix -atus, -a, -um (semblança), per la forma de inflorescència.

Gènere de les solanàcies creat per M. Adanson (1763), sense aclarir el motiu del nom, però, sens dubte, en homenatge a Nicandre de Colofó, metge i poeta grec del seg II a.C., autor, entre altres, de Theriaca, sobre els remeis contra les mossegades de serps i altres animals verinosos, i Alexipharmaca, sobre els verins i els seus antídots. El nom de Nicandre ve del grec nikáo (vèncer, ser superior) i anér, andrós (home, mascle).

Epítet del llatí botànic format del gènere Physalis (solanàcies), amb els sufix -ódes (semblant a),sinònim de -oídes, per la semblança amb les plantes d'aquest gènere.

Gènere dedicat a Jean Nicot, seigneur de Villemain (1530-1604?), conseller de la Cort de França i introductor del tabac en aquell país en el segle XVI. Nomenat ambaixador a Portugal en 1559, hi va conèixer el tabac (Nicotiana tabacum) i en va cultivar a Lisboa. Segons sembla va enviar tabac en pols (rapè) per a guarir les migranyes del monarca Francesc II, fet que contribuí a difondre l'ús del tabac entre la cort francesa i després a tota Europa.

El gènere Nicotiana fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Del llatí glaucus, -a, -cum (de color verd barrejat amb blanc), al·ludint a les fulles glauques.

Del llatí rusticus, -a, -um (rústic, campestre), perquè és una planta cultivada.

Nom, aquí en aposició, d'etimologia incerta. Sens dubte és la forma llatinitzada pels botànics del castellà tabaco. Segons el diccionari de la RAE, el mot deriva de l'àrab tubaq i, abans del descobriment d'Amèrica, s'aplicava a diferents herbes que marejaven o adormien. Tanmateix, altres creuen que prové de tobago, paraula d'origen caribeny amb què els indígenes, segons uns cronistes, anomenaven el tub de fulles que feien servir per aspirar pel nas el fum del tabac; i, segons altres, la planta que es cremava per produir-ne.

Diminutiu del llatí niger (negre); es a dir, negreta, pel color de les llavors.

Nom geogràfic: de Damasc.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o França), per la seva habitació.

Forma diminutiva del llati nigritia, -ae (negror), derivat de niger, -gra, -grum (negre, fosc), amb el sufix diminutiu -ella; com si diguéssim negreta, pel color negrós de les flors.