Glossari general

Del llatí rivalis, -e adjectiu derivat de rivus, -i (rierol), per la seva estació en llocs humits.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (del bosc), per la seva estació boscana.

Del llatí urbanus, -a, -um, adjectiu deribat d'urbs, urbis (la ciutat), per l'estació de la planta, no apartada de les poblacions.

Que presenta un gep.

Dit de la planta (sobretot del gèn. Hieracium) que no presenta pilositat a la base de la tija. (és oposat a eriòpode).

m. Bosquina de ginebres.

Xodos (Alcalatén)

m. Fruit del ginjoler.

Bigues (Vallès Oriental)
Xerta (Baix Ebre)

Sinònim de carpòfor.

Que no té pèls; en deriva glabrescent, o sigui gairebé glabre (és oposat a pilós).

Del llatí gladiolus, -i (espasa petita), diminutiu de gladius, -ii (espasa de legionari), al·ludint a la forma de les fulles d'aquestes plantes, semblants a una espasa. Plini anomenava gladiolus o cypirus a diferents plantes rizomatoses, entre elles, probablement, G. italicus.

El gènere Gladiolus (Iridaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí communis, -e (comú, freqüent); Linné, en descriure aquest gladiol, el tenia per l'única espècie europea, així considerada realment comuna.

Del llatí Illýricus, -a, -um (de Il·líria –en llatí, Illyria–), perquè, suposadament, viu en aquesta antiga regió de la costa oriental de la mar Adriàtica.

Del llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), perquè la planta hi viu.

Cèl·lules que poden tenir les fulles, el sèpals, els pètals..., que produeixen líquids i que són excretats cap a l’exterior cèl·lula. (en deriva glandulós-a).

Cèl·lula o conjunt de cèl·lules que acumula o expel·leix productes de secreció (en deriva glandulós-a).

adj. Arbre que lleva glans bones o en molta quantitat.

Besalú (Garrotxa)
(Pla de l’Estany)

De color verd blavenc (en deriva glaucescent, tirant a glauc).

Glaúkion és el nom que tenia en grec el Glaucium corniculatum. De glaukós, al·ludint al color glauc o verd blanquinós de la planta.

Del llatí corniculum, diminutiu de cornu (banya), per la forma de la càpsula.

Del llatí flavus (groc), pel color de les flors, entre groc i ataronjat.

Del llatí luteus (groc), pel color de les flors, entre groc i ataronjat.

Nom format del grec gléchon o bléchon, nom del poliol (Mentha pulegium) en l'Antiguitat clàssica. Laguna, en la traducció del Dioscòrides, el relaciona amb el mot grec bleché (bel), perquè a les ovelles els agrada quan floreix i després sovint belen.

Linné va crear el nom Glechoma per a aquest gènere en 1753, amb la voluntat expressa de conservar l'homònim grec.

Del grec gléchon, nom del poliol entre els antics grecs i romans. Altres autors el fan derivar del grec bléchon (bel); i Laguna, en els seus comentaris a De Materia Medica, ho relaciona amb el relat pintoresc segons el qual "les ovelles, a les quals els agrada [el gléchon] quan està florit, després que n'han menjat, molt sovint belen".

El gènere Glechoma fou creat per Linnè, qui va precisar en Hortus Cliffortianus (1738) que així volia conservar i fixar l'ús d'un homònim tan venerable.

Del llatí hederaceus, -a, -um (que s'assembla a l'heura, verd com l'heura). Linné es va inspirar en C. Bauhin, que anomenava aquesta planta Hedera terrestris vulgaris, , perquè creix ajaguda i les fulles recorden les de l'heura (Hedera elix).

Del llatí hederaceus, -a, -um (semblant a l'heura), perquè creix ajaguda i les fulles recorden les de l'heura. Adjectiu format d'hedera, -ae (l'heura) i el sufix llatí -aceus (semblant a).

Del grec glínos; segons Plini, que pren el nom de Teofrast, un cert tipus d'auró de muntanya. Amb tot, l'origen del nom és incert ja que aquesta planta no té res a veure amb els aurons, i ni Linnè, que creà el gènere, ni Loefling, que el validà, n'expliquen res.

Adjectiu del llatí botànic format del gènere Lotus i el sufix grec -oídes (semblant a), per haver-se-li trobat alguna semblança amb una planta del gènere Lotus.

Nom del llatí botànic format de globulus, diminutiu de globus, -i (esfera), i el sufix llatí -aria, -ae, que indica relació. A Rariorum aliquot stirpium, per Panno-
niam (1583), Clusius, indica que és un nom clarament al·lusiu a la forma globosa de les inflorescències de les plantes d'aquest gènere,

Del nom Alypum monspeliensium dels autors prelinneans. Segons diu Pius Font i Quer en El Dioscórides renovado, ve del nom álypon amb què els grecs anomenaven una planta que no respon a la descripció d’aquesta.

Del llatí botànic cordifolius, -a, -um (de fulles en forma de cor), adjectiu compost del llatí cor, cordis (el cor) folium, -ii (fulla), al·ludint al perfil del limbe de les fulles, en forma de cor a l'àpex.

Del llatí botànic nudicaulis, -e (de tija sense fulles), compost del llatí nudus, -a, -um (nu, despullat) i caulis, -is (el tronc, la tija), per les tiges sense fulles o amb una o dues fulletes molt reduïdes, escamiformes.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser planta comuna i vulgar en gran part d'Europa.

Epítet dedicat a Heinrich Moritz Willkomm (1821-1895), botànic alemany, autor de Prodromus Florae hispanicae, que va fer nombroses expedicions botàniques per la Península ibèrica.

De Globulària, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Inflorescència, o sigui grup de flors, que creixen molt juntes, fent un conjunt globós.

-Cadascuna de les dues (rarament una) peces bracteïformes que hi ha a la base de les espiguetes de les gramínies.

-Peça bracteïforme que es troba a la base de cadascuna de les flors del gèn. Carex i d’altres ciperàcies.

Cadascuna de les dues peces (rarament una) que embolcallen la flor de les gramínies.

Glycyrrhiza és el nom grecollatí amb què anomena Plini aquesta planta. Del grec glykýs (dolç) i rhiza (arrel), per tenir el rizoma dolç.

Del llatí glaber, -bra, -brum (calb), per ser així el tronc, això és, sense pèls.

Del grec gnáphalon, -ou (borra dels teixits), pel toment que recobreix les plantes, que es feia servir per a farcir les màrfegues.

El gènere Gnaphalium fou establert per C. Linné en 1753

Espècie dedicada al metge i botànic alemany David Heinrich Hoppe (1760-1846).

Epítet del llatí botànic compost de luteus, -a, -um (groc que tira a vermell) i albus, -a, -um (blanc), pel capítols de flors grogues amb el periclini blanc nacrat.

Epítet geogràfic del llatí científic referit a Noruega, perquè la planta viu en aquest país. Per analogia amb altres del llatí clàssic com gallicum, hispanicum, ...

Del llatí supinus, -a, -um (ajagut d'esquena, inclinat), per les tiges, comunament ajagudes a la base.

Del llatí sylvaticus, -a, -um (propi del bosc) i aquest de silva o sylva, -ae (el bosc, la selva), per la seva estació de preferència boscana.

Del llatí uliginosus, -a, -um (humit, pantanós) i aquest d'uligo, -inis (humitat natural de la terra), per l'estació preferent de la planta a llocs humits.

Nom del llatí botànic creat per Robert Brown (1810) sense donar-ne cap explicació; però sembla palès que prové del grec gómphos, -ou (clau) i karpós, -oú (fruit), al·ludint als fol·licles eriçats de pues.

Del llatí fruticosus, -a, -um (ple de branques), derivat de frutex, fruticis (arbust), per ser planta arbustiva.

Gènere dedicat (1813) per Robert Brawn al botànic britànic John Goodyer (1592-1664), primer traductor a l'anglès de l'obra de Dioscòrides De materia medica i col·laborador de Thomas Johnson en una nova edició de l'obra de Jonn Gerard, The Herball, or Generall historie of plantes.

Del llatí repens, -entis (reptant, que s'arrossega), participi actiu del verb repo (arrossegar-se), pel rizoma serpentejant.

La llavor.

m. Fruit de la mata.

Prat de Comte (Terra Alta)

Forma diminutiva del llatí gratia, -ae (gràcia, favor, benefici) amb el sufix diminutiu -ola; és el nom d'origen medieval, abreujat de gratia Dei o gratiola Dei, que els botànics pre-linneans donaven a aquestes plantes, que, Gratia Dei (gràcies a Déu), curaven les ferides i purgaven el cos de mals humors.

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

m. Bosc de grèvols.

La Vall (Rosselló)
Rimbau (Rosselló)

Nom creat per a aquest gènere per Robert Brown; format del grec gymnós, -é, -ón (nu, descobert) i adén, -énos (glàndula), segons sembla, perquè els pol·linaris no tenen bursícules.

Conopseus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del grec kónops (mosquit) i el sufix llatí -eus (semblant a, fet de, de color), perquè cada flor semblaria un mosquit, potser per l'esperó llarg i prim, com la trompa de l'insecte.

Del grec gýpsos (el guix) i l'adjectiu phílos (amant o amic) per preferir les terres guixenques.

Del llatí hispanicus, -a, -um (espanyol, d'Espanya) per la seva habitació.

Del llatí murus, -i (el mur o paret) i el sufix -alis que significa 'de' o 'pertanyent a', per la seva estació.

Del llatí repere (arrossegar-se), per ser planta cespitosa i radicant.

Adjectiu compost del llatí saxum, -i (roca, roc) i frangere (trencar), per l'estació de la planta en pedruscalls o escletxes.

El mot greco-llatí Struthion és el nom de l'herba sabonera, en Plini.

Del llatí tomentum, -i (la borra) amb el sufix -osus, -a, -um, que indica 'ple de' o 'abundant en', pel toment que recobreix les fulles.

Del llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda.

m. Conjunt de condicions ambientals (sòl, microclima, factors físics, químics i biòtics...) en què creix el briòfit.

Del grecollatí halimus o alimus, un arbust, el salat blanc (Atriplex alimus) propi de les costes mediterrànies. Dunal va donar aquest nom al gènere segurament perquè una de les espècies més característiques, Halimium halimifolium, té les fulles semblants a les de l'halimus.

Del grec lepidotós (cobert d'escates), per les esquames grogues que recobreixen els sèpals.

Format del llatí umbella, diminutiu d'umbra (ombra), per la seva inflorescència semblant a un para-sol o ombrel·la.

Nom del llatí botànic format dels mots grecs haplóos (simple, senzill) i phýllon (fulla), fent referència a la forma dominant, simple, de les fulles.

Gènere de las rutàcies creat per A. H. L. de Jussieu (1825).

Del llatí hispanicus, -a, -um (espanyol), és a dir, espècie d'Espanya.

Del llatí pubescens, participi present del verb pubescere (cobrir-se de borrissol), pel curt toment de la planta.

En forma d’alabarda.

De hedera, -ae, nom de l'heura en llatí clàssic. L'origen del terme es obscur; hi ha qui el fa venir del celta hedra (corda), mentre altres el fan derivar del llatí herere (agafar-se). Antigament, també van rebre aquest nom algunes estepes per la confusió del mot grec kísthos, cistus en llatí, (estepa) amb kissós (heura).

El genere Hedera fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí helix, helicis, nom de l'heura, segons Plini. El nom prové del grec hélix, hélikos, que vol dir gir, espiral, corbat.

En Plini, hedypnois és una espècie de xicoira silvestre que no té res a veure amb el gènere actual. Sobre l'etimologia del mot, no hi ha un criteri clar: Dalechamps, comentador de Plini, el fa derivar del grec edýs (dolç) i pnéo (respirar, fer olor), per la olor agradable que comunica a les viandes; altres autors el fan derivar del grec edýs (dolç) í hýpnos (son), fent al·lusió al somni diürn de les flors.

Adjectiu del llatí botànic format amb els mots grecs polýs (molts) i morphé (forma, aspecte), per les distintes formes o varietats de la planta. Sinònim de variabilis, d'arrel llatina.

Per alguna semblança amb les plantes del gènere Rhagadiolus.

Del grec hedýsaron -ou; en Dioscòrides, nom d'una herba, dita també en grec pelekínos, que viu als camps de blat i ordi, de fulles semblants a les del cigró (Cicer arietinum) i de llavors vermelloses que recorden una destral (pelekínos, -ou en grec, i en llatí securis, -is) i que els autors suposen que era Securigera securidaca. El nom es fa derivar del grec edýs (agradable, suau, perfumat), al·ludint a l'olor o a les qualitats farratgeres, i sáron (escombra). Gènere establert per Rivinus i revalidat per Linnè per a plantes que no hi tenen res a veure; si bé, ja Lobelius i J. Bauhin incloïen entre els seus Hedysarum plantes que avui anomenem així.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), conforme a l'expressió linneana: "hedysarum... caulibus depressis", es a dir, hedysarum... amb les tiges ajagudes.

Del llatí obscurus, -a ,-um (fosc), al·ludint, tal vegada, al color violat de les flors, o al negre de les llavors.

Superlatiu del llatí spinosus, al·ludint als abundants agullons en forma d'espina que cobreixen el llegum.

Paraula grecollatina composta d'hélios (sol) i ánthemon (flor), perquè les flors només s'obren quan fa sol; formada com chrysanthemum (herba d'or), de Plini. Segons Ambrosini (1666), es diu Helianthemum perquè dirigeix les seves flors cap al sol.

Del llatí angustus (estret), pels pètals oblongs.

Del llatí apenninus, -i (els monts Apenins), perquè la planta hi habita.

Del llatí guttatus (pintat o tacat) per les taques negres que porten els pètals, a la base.

Del llatí hirtus, sinònim de hirsutus (eriçat, aspre), pel toment que cobreix la planta.

Del llatí lavandula (l'espígol o barballó) i folium (fulla), per la semblança de les fulles.

Del grecollatí ledum o ladum (l'estepa negra) i folium, forma adjectiva neutra de folius (fulla), per la semblança de les fulles.

Del grecollatí maron o marum, nom que especifica un Teucrium, i el llatí folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'algun Teucrium.

Del llatí montanus, de mons, montis (muntanya), per la seva preferent estació.

Del llatí niloticus (del riu Nil), per estendre's fins a aquella regió africana.

Del llatí nummulus, diminutiu de nummus, -i (moneda), és a dir, moneda petita, i el sufix -arius, -a, -um (que té relació), per tenir les fulles petites i més o menys arrodonides.

Del grec pólion, llatinisat polium, nom donat al Teucrium polium, i folium (fulla) per la semblança de les fulles.

Del llatí pulverulentus (ple de pols), adjectiu derivat de pulvis, -eris (pols), pel toment dels sèpals, semblant a una capa de pols.

Del llatí salix, salicis (el salze) i folium, forma adjectiva neutra de folius, per la semblança de les fulles.

Del llatí; squama (esquama o escata) per l'indument que recobreix la planta.

Del llatí, tuber, -eris, (l'atzeroler), probablement per la semblança de les seves flors i fulles amb les d'aquesta rosàcia.

Format del llatí umbella, diminutiu d'umbra (ombra), per la seva inflorescència semblant a un para-sol o ombrel·la.

Del llatí virgatus i aquest de virga (vara, branca prima), aquí en el sentit de 'formant branquetes'.

Del llatí vulgaris (comú), per ser abundant.

Per la semblança de les seves fulles amb les del blet de mar (Atriplex halimus).

Del grec makrós (gros) i karpós (fruit), per la major magnitud de les càpsules del fruit.

Nom compost del grec hélios (sol) i ánthos (flor), perquè les flors van girant en la direcció del sol.

El gènere Helianthus fou establert per Linnè en 1753.

De l'adjectiu llatí tuberosus, -a, -um, derivat de tuber, eris (tumor, inflamació), fent referència a les arrels gruixudes, tuberoses.

Del grecollatí helichryson, nom d'una planta en Plini que podria ser Helichrysum italicum. Segons uns autors, el mot estaria format del grec hélios (el sol) i chrysós (oro), una forma redundant de ressaltar el color groc brillant dels capítols. Altres fan venir el mot del grec hélix (espiral, corvat), per la forma torçada de les tiges, i de chrysós (oro), pel color de les flors.
El gènere Helichrysum fou publicat per Philip Miller en 1754.

Adjectiu geogràfic llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de l'adverbi sero (tard, al vespre), per la seva floració tardana, a l'estiu.

Per la semblança de les fulles amb les de la Lavandula stoechas. Stoechas, en Plini, és el nom d'una herba olorosa, probablement Lavandula sp.

Del grec hélios (sol) i tropéo (moure, girar), al·ludint als moviments de la planta d'acord amb els del sol. Nom emprat per Dioscòrides i Plini per a plantes d'aquest gènere i d'altres que orientaven les fulles acompanyant el moviment del sol.

El gènere Heliotropium (Boraginaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Adjectiu geogràfic del llatí botànic, curassavicus, -a, -um (de Curaçao), per ésser la planta oriünda d'aquesta illa caribenya.

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una especie originària d'Europa, contràriament a la majoria de plantes del gènere, que són de regions tropicals.

Del grec helléboros (helleborus, en llatí), nom d'aquestes plantes des de l'antiguitat grecollatina.

Del llatí foetidus (pudent). Per la seva mala olor; planta pudent.

En llatí, viridis significa verd; fa al·lusió al color de les flors, particularment dels sèpals.

Del llatí occidentalis, -e (occidental), per ser una planta pròpia de l'oest d'Europa.

Del grec hélminthion (cuc petit), diminutiu de hélmins, hélminthos (cuc), per la forma de l'aqueni. Segons, S. Vaillant, és una abreviació de Helminthotheca.

Vegeu Helminthotheca echioides.

Nom compost del grec hélmins, hélminthos (cuc) i théke, -es (capsa, estoig), Al·ludint als aquenis pròpiament dits o als relleus sinuosos, vermiformes, que en cobreixen la superfície.

Es considera que aquest gènere fou descrit i publicat vàlidament per Johann Gottfried Zinn en 1757, encara que S. Vaillant l'havia descrit i publicat pòstumament en 1754.

Epítet del llatí botànic format del gènere Echium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna analogia amb aquestes plantes, les herbes de l'escurçó; probablement el caràcter híspid.

Nom compost del grec hélos (pantà, aiguamoll) i skiádion (ombrel·la, para-sol petit), com si es digués: umbel·lífera dels pantans, per ser plantes que viuen als marges de rierols o llocs inundats.

Veieu Apium nodiflorum.

Del llatí repens, -entis (que s'arrossega), al·ludint a les tiges prostrades i radicants d'on només emergeixen les fulles i els peduncles umbel·lars.

Del grec hemerokallés (formosor d'un dia). Nom, en Dioscòrides i Plini, d'una mena de lliri amb flors que duren només un dia; compost dels mots grecs heméra (dia) i kállos (bellesa).

El gènere Hemerocallis fou establert per Linné en 1753.

Del llatí fulvus, -a, -um (groc vermellós, lleonat), pel color falb o lleonat.de les flors.

Del grec hepatikós (referent al fetge), per la semblança que tenen amb aquesta entranya els tres lòbuls de les fulles i per l'ús medicinal antic.

Pels tres lòbuls de la fulla. Compost amb el prefix grec tri- (tres) i lobós (lòbul)

Heracleon, juntament amb siser i leontice, son noms de la xirivia en Plini. En l'antiguitat aquest nom s'aplicava a diferents plantes que suposadament servien per guarir l'epilèpsia, perquè la força n'era comparable a la d'Heracles o Hèrcules, o perquè suposadament van ser "descobertes" per aquest heroi, o, segons altres autors, pel port robust d'algunes d'aquestes plantes. Entre elles hi era la panaces heracleon o simplement heracleon, d'on deriva el mot 'panacea', remei per a tots els mals.

El gènere va ser establert per Linnè en 1753.

Del llatí montanus, -a, -um (muntanyenc, que viu a la muntanya), pel seu lloc d'habitació.

Nom de l'acant, en Plini. El mot deriva del grec sphondýlios (vèrtebra), però no s'hi veu cap relació.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè hi habita.

f. Planta de remei.

Víctor Català, Solitud p 254

f. Especialment dit de les plantes remeieres.

Vall del Mig (Alt Urgell)

f. Plantes remeieres.

Sornàs (Andorra)

Mot, sens dubte, d'arrel llatina, d'hernia, -ae (hèrnia). Tanmateix, segons Cordus, el gènere es va formar directament d'herniaire, nom amb què es coneixia a França el trencapedra (Herniaria sp.), per les suposades propietats medicinals per a guarir les hèrnies.

Del llatí alpinus, -a -um (dels Alps), per la seva estació a les altes muntanyes.

Del llatí glaber, -bra, -brum (calb, pelat), per no ser planta peluda.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), perquè aquesta espècie és peluda o híspida. Són sinònims hirtus, -a, -um i hispidus, -a, -um.

Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), pel color cendrós de la planta.

Del grec hésperos (el vespre). Plini va donar el nom de hesperis, a certa herba perquè feia mes olor cap al vespre i la nit. Segons certs autors seria Matthiola incana  o M. fruticulosa, crucíferas; segons altres, la juliana vera (Hesperis matronalis)

Laciniatus, -a, -um  (dividit per la vora) és un epítet del llatí botànic derivat del llatí lacinia, -ae (vora, orla), probablement pels marges de les fulles amb dents ondulades. L'adjectiu del llatí clàssic és pròpiament laciniosus, -a, -um.

Del llatí matronalis, -e (allò que pertany a la matrona o mare de família, representada per la deessa Juno); probablement per la seva tendència a donar flors dobles, ennoblides, pel cultiu.

Flor que té periant doble, sèpals i pètals i de forma i mida diferents. (es oposat a homoclamidi).

Nom format del grec héteros (diferent), i pógon (barba), per les espiguetes diversament aristades, les femenines amb arestes i les masculines sense.

El gènere Heteropogon fou publicat per C. H. Persoon en 1807.

Del llatí contortus, -a, -um (tort, retort), per les arestes entortolligades.

Que produeix dues menes d'espores, les micròspores i les megàspores (és oposat a isospori).

Dit de les plantes (i de les flors) que tenen estils de longitud diversa segons els individus. Ho tenen les plantes del gèn. Lythrum. (és oposat a homostílic, i és un mecanisme per evitar l’autofecundació).

Imatge: Revista Mètode (Universitat de València)

Imatge 2: Llibre Botànica, 2ª J. Izco (coord.), MsGraw-Hill. Interamericana, 2004

Que es nodreix exclusivament de substàncies orgàniques (no ho confongueu amb paràsit).

De la forma grega ibískos de Dioscòrides, equivalent al llatí hibiscus, el malví (Althaea officinalis).

Del llatí Triones, -um (l'Ossa Major), probablement, relacionant la floració matinal d'aquesta planta, de flors efímeres, amb la presència d'aquesta constel·lació.

Nom que Dioscòrides i Plini donaven a plantes, probablement d'aquest gènere o semblants, derivat del grec iérax, -akos (falcó, esparver), per l'antiga creença segons la qual els falcons i altres aus de presa la menjaven per a aguditzar-ne la vista. Épervière  i hawk-weed (herba de l'esparver) són els noms vulgars d'aquestes  plantes en francès i anglès respectivament.

J. P. de Tournefort fou qui primer va anomenar Hieracium a plantes d'aquest gènere, que Carl Linné va publicar en Species plantarum, 1753.

Epítet compost del llatí amplexus, -a, -um, participi passat del verb amplector (abraçar) i caulis, -is (tija de la planta), perquè les fulles caulinars son abraçadores o amplexicaules. El significat original de l'adjectiu amplexicaulis, -e és 'tija abraçada o envoltada [per les fulles]', i en aquest sentit s'aplicava a les plantes amb aquesta característica. Després, hom va invertir-ne el camp semàntic per aplicar-lo a les fulles amb sentit actiu: '[fulla] que abraça la tija', que és el que preval avui en la terminologia botànica.

Epítet del llatí botànic format amb el nom del gènere Anchusa i el sufix grec -oides (semblant a), per l'aspecte semblant a alguna planta d'aquest gènere.

Auricula és el diminutiu del llatí auris, is (orella). Alguns Hieracium, perquè deien que les fulles se semblaven a l'orella d'un ratolí, foren designats genèricament pels botànics antics, Auricula muris (orelleta de ratolí), nom que Linné va escollir com a epítet, en aposició, d'aquesta espècie.

Del llatí borealis, -e (del nord), derivat de boreas, -ae (el vent fred i sec del nord), per créixer preferentment a la Europa boreal o septentrional.

Del llatí candidus,-a, -um (blanc), per les fulles cobertes de pèls blancs en ambdues cares. Sinònim de albus, -a , -um.

Epítet format de Cerinthe, gènere de les boraginàcies, amb el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb alguna planta d'aquest gènere.

Derivat del llatí cor, cordis (el cor) amb el sufix llatí -atus, -a, -um (proveït de o en forma de), cordatum és un adjectiu del llatí botànic per a referir-se a les fulles en forma de cor i, per extensió, a les plantes que en tenen, aquest tipus de fulles. En llatí clàssic, cordatus significa prudent, assenyat.

Dedicat al metge i mineralogista escocès Isaac Lawson (1704?-1747), amic i benefactor de C. Linné, que li dedicà el gènere Lawsonia (Lythraceae).

Del llati mixtus, -a, -um, participi passat del ver miscere (barrejar), per presentar barrejats caràcters d'altres espècies.

Murorum (de las muralles), del llatí murus, -i (muralla, mur), perquè hi viu en les escletxes, sobre tot en llocs humits.

Dedicada a Le Peletier, que descobrí la planta als pujols de Mantes, prop de Paris. Encara que Cadevall no en dona cap referència, podria tractar-se de l'entomòleg francès Amédée L. M. Lepeletier (1770-1845).

Segons Cadevall, "del grec phlomós (flama), al·ludint a la metxa de pèls de la base de la tija". Una interpretació etimològica força sorprenent, ja que el terme grec per a flama és phlox, phlogós. Per contra, phlómos, -ou i phlomís, -ídos  són el que els llatins deien verbascum (herba blenera), però també la base etimològica del gènere Phlomis. Sembla més plausible interpretar-lo en el sentit d'altres epítets anàlegs, és a dir, que té alguna semblança amb una Phlomis, probablement per les fulles, com ho fa el nom francès de la planta Épervière à feuilles de phlomis (Hieracium de fulles de Phlomis).

Epítet del llatí botànic format amb pilum, -i (pèl) i el sufix -ferum (proveït de, que porta), per la gran abundor de pèls de la tija i fulles.

És la Pilosella officinarum de S. Vaillant; nom femení, aquí en aposició, que Linné va conservar com a epítet específic de la planta, així anomenada pels abundosos pèls que la vesteixen. És una forma diminutiva del llatí pilosus, -a, -um (pelut).

Del llatí praecox, -ocis (primerenc, precoç), perquè floreix precoçment.

Del llatí pyrenaeus, -a, -um (del Pirineu), pel lloc d'habitació de la planta. Sinònim de pyrenaicum.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè la planta viu en aquesta serralada.

Del llatí sabaudus, -a, -um (savoià), perquè la planta viu en les muntanyes de la regió italiana de Savoia.

De Solidago i el sufix -ineum (semblant a), per la semblança amb Solidago virgaurea.

Adjectiu geogràfic llatinitzat que fa referència a la serralada dels Vosges, a l'est de França, on viu aquesta planta.

Marca arrodonida o oblonga que presenten moltes llavors, deixada pel peu o funicle (l’òrgan que unia l’òvul a la paret de l’ovari).

Tàlem molt còncau (i sovint soldat a l'ovari) que queda situat per sota de les altres peces florals.

Dit de la flor d’ovari súper.

Aquesta família pren el nom de l'adjectiu específic del castanyer d'Índia (Aesculus hippocastanum), que, fins a Linnè, era el nom del gènere.

Del grec híppos, -ou (cavall) i krepís, -ídos (calçat), per la forma dels artells o escotadures del llegum que recorden una ferradura.

El nom va ser establert per Linnè basant-se en el Ferrum equinum dels prelinneans, del llatí ferrum, -i (ferro) i equinus, -a, -um (del caball), és a dir, ferradura.

Adjectiu llatí derivat de cilium, -ii (pestanya), per les que presenten els artells del llegum.

Del llatí comosus, -a, -um (que forma cabellera), per les nombroses flors penjants de la inflorescència, que adornen la planta i formen un plomall.

Epítet del llatí botànic format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i el sufix -oídes (en forma de), per la forma arquejada del llegum, com la cua d'aquell aràcnid.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color dels folíols, particularment al revers.

Adjectiu del llatí botànic compost de multus, -a, -um (molt, moltes) i siliqua, -ae (beina d'un fruit, aquí llegum) amb el sufix -osus, -a, -um (format per), per les infrutescències amb dos llegums o més.

Adjectiu del llatí botànic compost d'unus, a, -um (un) i siliqua, -ae (beina d'un fruit, aquí llegum) amb el sufix -osus, -a, -um (format per), per ser el llegums generalment solitaris.

Del grec hippophaés, que segons Dioscòrides i Plini és el nom de dues plantes espinoses que naixen a llocs sorrencs i marítims, que s'ha pensat que poden ser Euphorbia acanthothamnos i l'altra, a què Dioscòrides anomena també hippóphaiston, Centaurea spinosa. Tanmateix, Linné va seguir l'opinió de Fabio Colonna, que sospitava que la planta a què es referien els antics era l'arç groc (Hippophae rhamnoides). El nom és compost del grec hippos, ou (cavall) i phao (matar), com si diguéssim "matacavall".

Rhamnoides és un gènere creat per Tournefort, que hi incloïa aquesta planta amb el nom de Rhamnoides florifera salicis folio. El nom és compost de rhamnus, nom entre els antics de diferents arbusts i mates espinoses (d'on pren el nom el gènere Rhamnus), i el sufix grec -eídes (semblant a, amb aspecte de), perquè l'arbust té una retirança amb els Rhamnus.

Pren el nom d'Hippuris, únic gènere de la família

Nom compost del grec híppos, -ou (cavall) i ourá, -ás (cua), per la semblança dels troncs fullosos amb la cua d'un cavall; Hippuris és el nom grecollatí de diferents plantes de fulles filiformes disposades en verticils, principalment les cues de cavall (Equisetum sp. pl.).

Linnè donà el nom genèric Hippuris a aquesta planta, semblant certament als equisets, que C. Bauhin havia anomenat Equisetum palustre brevioribus foliis polispermon.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna.

Dedicada per C. Moench en 1794 a C. L. Hirschfeld (1742-1792), professor universitari alemany, teòric de la jardineria i el paisatgisme, autor de l'obra Theorie der Gartenkunst (Teoria de la jardineria) que adquirí gran notorietat en els cercles acadèmics i artístics de l'època.

Del participi llatí appressus o adpressus, -a, -um, del verb apprimere o adprimere (prémer, estrènyer), per les siliques erectes i arrimades contra l'eix.

Del llatí incanus, -a, -um (canós), perquè està coberta d'un toment blanc aplicat.

Que és cobert de pèls més o menys llargs.

Cobert de pèls rígids i molt aspres, quasi punxents.

Del grec hólos (total, tot) i ostéon (os); segons Plini, va rebre el nom per antífrasi, per la manca de consistència de la planta, referint-se a la duresa dels ossos; Però podria entendre's en sentit propi, al·ludint a la manca de consistència de l'esquelet sense músculs ni tendons. En Dioscòrides, és el nom d'una planta que per a molts seria el plantatge.

El gènere, Holosteum fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí umbella (parasol), diminutiu d'umbra, -ae (ombra), al·ludint a la seva aparent inflorescència.

Dit del periant (i, per extensió, de la flor) que té totes les peces iguals.

El nom d'aquest gènere -compost del grec homós, -é, -ón (igual) i gyné, gynaikós (dona)- s'atribueix al botànic i naturalista francès Alexandre Henri Gabriel de Cassini (1781–1832), que volia fer ressaltar la gran semblança, sobre tot dels estils, entre les flors femenines, perifèriques i les hermafrodites, centrals, dins del mateix capítol.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya. És la Tussilago alpina de Linné.

Dit de les plantes i de les flors que fan els estils de longitud equivalent a tots els individus (és oposat a heterostílic).

Dedicada a M. Auguste Huguenin (1780-1860), botànic de Savoia (França).

Epítet compost del gènere Tanacetum i folium, -ii (la fulla), aquí adjectivat; per les fulles semblants a les del Tanacetum.

adj. Aspecte hidratat del gametòfit que en aquest estat presenta el fil·lidis estesos.

Derivat d'humlo, paraula del llatí medieval per anomenar el llúpol, segons uns autors d'origen escandinau (humal), o eslau (chmely), segons altres. Una altra teoria el fa derivar del baix alemany humela (flor del llúpol).

El gènere va ser publicat per Linnè en 1753.

De l'italià luppolo, evolució del llatí lupulus (llobató), que hom ha identificat amb el lupus salictarius (llúpol) de Plini, com una mena de llop de les salzeredes, perquè creix en llocs frescs, s'enfila als arbres i els sufoca.

Del grec Hyákinthos, -ou, nom del jove Jacint, de la sang del qual (ferit en un joc per Apol·lo, amic seu –o per Zèfir, en altres versions del mite–), nasqué la planta epònima de flors blaves (en llatí, hyacinthus, -i) que s'ha identificat com el lliri blau (Iris germanica), que no té res a veure amb aquest gènere establert per Linné.

Veieu Bellevalia romana.

Hydrocharis, -itis és un nom del llatí botànic encunyat per Linné, format amb el prefix grec hydr- (aigua), i cháris, -itos (elegància, gràcia, plaer). No aclareix el motiu pel qual ha elegit aquest nom; però Théis, en Glossaire de Botanique (1810), en fa aquesta glossa poètica: Cette plante croit dans les eaus tranquilles qu'ell embellit par sa feuille et sa fleure ellegantes.

Del llatí morsus, -us (mos, mossegada) i rana, -ae (granota), és a dir, 'mos de granota'. Linné pren el nom de botànics anteriors, com ara Pena, Lobelius i Dodonaeus que anomenen a la planta Morsus ranae o Ranae morsus. Aquest últim explica que és una traducció al llatí del nom vulgar flamenc de la planta: Vorschen beet –de vorsch (granota) i beet (mos)–. Sembla al·ludir a l'escotadura de la base de les fulles, que el vulgar hauria atribuït a una mossegada de granota. Però, com explica Théis, aquesta planta creix als llocs on viuen les granotes, però els serveix d'abric i no pas d'aliment.

De Hydrocharis, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Compost del grec hýdor, hýdatos (aigua) i kotýle, -es (cavitat, copa), al·ludint al medi aquàtic on viuen aquestes plantes i a la fulla que és rodona i un poc deprimida al centre.

El gènere fou establert per Tournefort, qui diu que el mot vol recordar les denominacions que l'actual Hydrocotyle vulgaris rebia en Lobelius i Dodonaeus: Aquatica Cotyledon acris Septentrionalium i Cotyledon aquatica, respectivament. Kotyledón, -ónos, en grec, o cotyledon, -onis, en llatí, era, entre els antics, el nom de dues plantes de fulles amb una petita cavitat al centre: una crassulàcia, Umbilicus sp. pl. i una saxífragàcia que Linné i altres botànics van suposar que seria Saxifraga cotyledon.

Llatinització, no gaire reeixida, del gentilici aplicat als naturals de Buenos Aires, per haver-se trobat l'espècie prop d'aquesta ciutat argentina.

Hyoscyamus, -i és el nom grecollatí amb què Dioscòrides i Plini anomenaven diferents espècies d'aquest gènere que en català diem jusquiam. El mot està relacionat amb el grec hys, hyós (porc, senglar) i kýamos, -ou (fava), ja que la càpsula té certa semblaça a una fava i, segons una antiga creença, els senglars en menjaven sense que els fes cap  mal; mentre que, segons altres, morien atacats per convulsions.

El gènere Hyoscyamus fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Del llatí albus, -a, -um (blanc), perquè les flors tenen la corol·la de color pàl·lid.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), al·ludint-ne al color fosc de la corol·la.

Mot del llatí botànic que significa literalment enciam o xicoira de porc, compost del grec hys, hyós (porc o truja) i séris, -eos (xicoira, lletuga), diuen que per l'olor fètida que desprèn.

El gènere Hyoseris fou establert per Carl Linné a l'obra Species plantarum (1753).

Del llatí radiatus, -a, -um (radiant, envoltat de raigs de llum), per les lígules grogues patents de les flors o per les bràctees esteses en forma d'estel a la maturitat.

Hypékoon és el nom grec de l'espècie procumbens. Format d'hypékoos (súbdit, dominat, obedient); segons Cadevall, pel seu tronc ajagut, procumbent; segons altres, per ser planta narcòtica que fa submisa la voluntat.

També s'havia fet derivar d'hypechéo (ressonar), pel soroll, diuen, de les llavors dintre la càpsula. Cadevall descarta aquesta teoria tant des del punt de vista etimològic com des del botànic.

Per la igualtat dels 3 lòbuls dels 2 pètals exteriors.

Per les flors, relativament grans.

Per la càpsula que penja o pèndula.

Del verb llatí procumbo (prostrar-se, estendre's al terra) pel seu tronc ajagut.

Fa referència al principal gènere, Hypèricum. Família del sistema De Candolle, originalment dita Hypericineae i que incloïa els gèneres Hypericum i Androsaemum. El tàxon fou inclòs després com a subfamília de les clusiàcies (Clusiaceae) o gutíferes (Gutiferae o Guttiferaceae).

Del nom grecollatí de la planta, hypericon, -i. La procedència del nom és dubtosa. Segons Linnè, prové del grec hypér (sobre) i eikón, -ónos (imatge), és a dir, que està per sobre de tot el que és imaginable, per sa gran anomenada com a planta medicinal. Cadevall, però, el fa derivar del grec hypó (dessota) i eríke (bruc), per l'estació d'algunes espècies.

Del llatí acutus, -a, -um (agut), pels sèpals acuminats.

Nom de gènere, aquí conservat com a epítet específic, on temps enrere es classificaven algunes plantes del gènere Hypericum.

Del grecollatí androsaemon, nom que els antics donaven a aquesta planta, compost del grec anér, andrós (l'home) i aíma (sang), perquè el fruit tendre aixafat amb els dits dóna un color de sang.

Del llatí crispus, -a, -um (ondat, arrissat), al·ludint al marge ondulat de les fulles.

Del llatí fimbriatus, de fímbria (la franja), fent referència als serrellets que voregen els sèpals.

De l'adjectiu llatí hircinus, derivat de hircus (el boc), per la olor especial.

Del llatí hirsutus, -a, um (pilós, aspre), pels llargs pèls que cobreixen el tronc.

Adjectiu compost del llatí humus, (el terra) i fusus, participi passat del verb fundere (vessar), aquí en el sentit d'estendre pel terra, per les branques ajagudes.

Del llatí hyssopum o hyssopus, -i (l'hisop) i folium (fulla), per la forma i semblança de les fulles.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), adjectiu derivat de macula, -ae (taca), per les glàndules negres sobre tota la planta, evidents sobre tot als pètals.

Del llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva estació.

Del llatí nummulus (moneda petita), per la forma de les fulles.

Del llatí perforare (foradar) al·ludint a la munió de punts translúcids de les fulles.

Del llatí pulcher, pulchra, pulchrum (bonic), pel seu aspecte.

Del llatí quadrangulus (de quatre angles), al·ludint als quatre angles, poc prominents, dels troncs.

Dedicat a Pierre Richer de Belleval, creador del Jardí Botànic de Montpeller.

Adjectiu compost del grec tétra (quatre) i pterón (ala), pels 4 angles alats del tronc.

Adjectiu format del llatí tomentum (borra), pel toment que la cobreix.

Hypochoirís, en llatí Hypochoeris, fou un nom usat per Teofrast i Plini per a una mena de xicoira, potser alguna planta del gènere Hypochaeris o similar. Tradicionalment s'ha fet derivar del grec hypó (sota, davall) i chóiros (garrí); Així ho diu De Théis al seu Glossaire de Botanique (1810), citant com a font S. Vaillant i atribuint-lo que "els porcs en mengen l'arrel amb fruïció"; i afegeix "d'aquí el nom vulgar [en francès], porcelle". Segons altres, perquè els pèls abaxials d’algunes espècies d’Hypochaeris són rígides com les cerres de la panxa dels porcs. Altres autors, sense oferir-ne una explicació, fan venir el segon terme del grec cháiro (alegrar-se).

Deixant de banda les hipotètiques i imaginatives interpretacions etimològiques, durant molt de temps hi ha hagut vacil·lacions amb aquest nom, ja que Linnè va publicar aquest gènere en 1753 com Hypochoeris. Tanmateix, en una obra posterior, la va publicar com Hypochaeris, sense aclarir la raó del canvi.

Del llatí glaber, -bra, brum (calb, pelat), per tenir les tiges sense pels.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), participi passat del verb maculare (pintar, tacar), derivat de macula, -ae (taca), fent referència a les taques de les fulles.

Del llatí radicatus, -a, -um (arrelat), per tenir el rizoma radicant o axonomorf.

En l'antiguitat clàssica, era el nom (en grec hýssopos, -ou i en llatí hyssopus, -i o hyssopum, -i) de l'hisop (Hyssopus officinalis) i, segons el lloc, d'altres plantes labiades aromàtiques de diferents gèneres: Origanum, Micromeria, Satureia... Sens dubte és un nom manllevat d'arrels semítiques: accadi zupu, siríac zufa, hebreu ezob, àrab zufa. Encara que els botànics moderns fan el mot masculí, en grec i llatí era un nom sobretot de gènere femení.

Per haver estat emprada des de molt antic com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí aristatus, -a, -um (que té arestes), derivat d'arista, -ae (aresta, espina), per les dents del calze especialment llargues i aristades.

Del llatí canescens, -entis, participi present del verb canescere (emblanquir-se), derivat de canus, -a, -um (canós), pels pèls curts i densos que cobreixen la tija i li donen un aspecte blanquinós.

Del grec iberís; per a Plini, una planta que creix entre els vells monuments i a la vora dels camins. Segons Galè, seria la planta anomenada pels grecs lepídion –el morritort bord (Lepidium latifolium)– qui també ens diu que fou el metge Damòcrates qui així l'anomenà, en la suposició què s'havia usat per primer cop a Ibèria (nom grec amb que els antics es referien a la península Ibèrica)

Del llatí, amarus, -a, -um (amarg), pel seu gust amargant.

Del llati ciliatus, -a, -um (que té celles), perquè les fulles ciliades.

Adjectiu del llatí botànic compost de linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les del lli.

Dedicada per Bubani al botànic de Montpeller Michel Félix Dunal (1789-1856),  qui la descobrí a Lloret de Mаг en 1852.  Bubani, que la va trobar l'any següent, la designà com Biauricula Dunalii, pels dos lòbuls o orelletes de la silícula.

Fa referència a les fulles pinnatipartides. Del llatí pinnatus, -a, -um, adjectiu amb què Plini qualifica les fulles dividides o compostes, amb nervació disposada com les plomes de les ales dels ocells; derivat de pinna, -ae (ploma d'au).

Del llatí saxatilis, -e (que viu en les roques), derivat de saxum, -i (roca, pedra), per l'estació de la planta.

Adjectiu del llatí botànic aplicat a plantes de fulla perenne, sempre verdes. Del llatí semper (sempre) i virens, -entis (que és verd).

Epítet del llatí botànic format amb spatula, -ae (espàtula i omòplat), diminutiu de spata, -ae (espada), i el sufix -atus, -a, -um (en forma de), per la forma de les fulles superiors.

De ilex, ilicis nom en llatí de l'alzina, el roure, la surera i també del garric (a què Plini anomenaba ilex aquifolia), per la gran semblança de les fulles. Linnè, seguint el criteri de C. Bauhin, canvià per Ilex el nom genèric Aquifolium de Tournefort.

Nom llatí del boix grèvol, que significa 'de fulles punxants', d'un radical ac- que indica punxa o punta i folium (fulla).

Dit de la fulla dividida en folíols (fulla composta) que en té un nombre senar, és a dir que termina en un sol folíol (les fulles paripinnades, en canvi, tenen un parell de folíols terminals). (és oposat a paripinnat).

Del llatí impatiens, -entis (impacient, que no pot suportar). Gènere establert per Rivinus (1691) i validat en Linnè (1753, 1754); el nom ja figura en Dodonaeus (1583) qui anomena impatiens herba a Impatiens noli-tangere; i comenta que "vulgarment es diu 'no em toquis' perquè no suporta [sense esclatar!] que es toquin els fruits quan la llavor ja està madura".

Paraula formada de l'imperatiu del verb llatí nolo (no voler) i l'infinitiu tangere (tocar); és la traducció al llatí del nom vulgar tradicional 'no em toquis'. Tant aquest nom com el genèric Impatiens fan referència a l'elasticitat amb que s'obren les càpsules madures així que es toquen.

Donant el nom Imperata a aquest gènere en 1790, Domenico M. L. Cirillo volgué honorar l'apotecari i naturalista napolità Ferrante Imperato (1525?-1615?), autor de Dell’ Historia Naturale que il·lustrà amb els fòssils del seu gabinet i que despertà l'interès d'altres naturalistes, com ara, Cesalpino.

Cylindricus, -a, -um (cilíndric) és un adjectiu del neollatí, derivat del grec kýlindros, -ou (cilindre) i el sufix adjectival -ikos (referent a o propi de), al·ludint a la forma de la inflorescència, més o menys cilíndrica.

Fes, dividit poc profundament.

Dit dels estams i dels estils que no sobresurten del periant o del fruit que no sobrepassa el calze (és oposat a exsert).

Que no s’obre espontàniament (és oposat a dehiscent).

Membrana que protegeix els esporangis en algunes falgueres.

Dit de l'ovari soldat amb el tàlem, que té forma de copa, de manera que queda per dessota dels estams i, el periant (és oposat a ovari súper).

Conjunt de flors que se solen trobar més o menys agrupades en una tija.

Que té forma d’embut.

Brot d’una planta, sobretot quan neix de la base (aplicat a les gramínies).

En alguns gramínies, dit dels brots que s'originen i creixen per dins de les beines foliars; els rebrots intravaginals es desenvolupen dins la beina inferior i porten a llur base beines esquamoses estretament lanceolades (és oposat a extravaginal).

-Embullat.

-Amb branques nombroses i tan entrellaçades que resulta difícil destriar-les.

Nom llatí d'una planta descrita per Plini i Dioscòrides, que podria tenir relació amb la de nom prelinneà Enula campana, anomenada així perquè creixia silvestre a la Campània. Altres autors la consideren una forma corrupta del mot grec Helénion que, latinitzat com Helenium, es va aplicar també a algunes plantes d'aquest gènere; Segons diferents llegendes, per la suposada relació de la planta amb el personatge homèric d'Helena, esposa de Menelaus, rei de Troia.

El gènere Inula fou establert per Linnè en 1753.

Conyza és el nom del gènere on, per la semblança, havia estat classificada aquesta planta.

Del llatí medieval d'origen grec crithmum (fonoll marí) amb el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les del fonoll marí.

Epítet del llatí botànic format per helenium, antic nom d'una planta, i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb aquesta planta, principalment de les fulles.

Del llatí helenium, -ii, nom d'una planta en Plini. També és el nom antic d'algunes plantes d'aquest gènere.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), pel seu lloc habitació preferent.

Epítet del llatí botànic format de salix,-icis (el salze), amb el sufix d'origen grec -inus (semblant), per la forma i consistència de les fulles que recorden les d'un salze.

Vegeu Dittrichia viscosa.

Involucre secundari d’una inflorescència parcial, especialment el d'una umbèl·lula.

Petit involucre.

Conjunt de bràctees (fulles modificades i petites) que envolten les flors i les poden protegir abans d’obrir-se, tal com passa a les famílies de les umbel·líferes i a les de les compost.

Amb els marges enrotllats vers la cara superior.

Amb els marges enrotllats vers la cara superior.

Nom adoptat per Linné per a aquest gènere en substitució de Quamóclit, d'autors anteriors com Clusius, C. Bauhin o Tournefort. En Hortus Cliffortianus (1737), dona la següent explicació: "Quamoclit és un nom no clàssic; per això preferí el d'Ipomoea, per la gran similitud amb els Convolvulus". Ipomoea, del grec ips, ipós (cuc de la fusta, de la vinya) i hómoios, -a, -on (semblant), per la semblança de la tija d'aquestes plantes, més o menys retorçada i voluble, amb el cos allargat i sovint cargolat dels cucs.

L'adjectiu llatí indicus, -a, -um (de l'Índia) s'aplicava també en un sentit més extens que podia abastar Xina o l'orient extrem. Però en aquest cas, sens dubte, es refereix a les Índies Occidentals, es a dir al continent americà, d'on és originària aquesta planta.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color de porpra), per tenir les flors d'aquest color.

Del llatí botànic sagittatus, -a, -um (que té forma de punta de fletxa), derivat de sagitta, -ae (fletxa), al·ludint a la forma de les fulles.

De Iris, nom del gènere representatiu d'aquesta família.

Del grec íris, íridos, en llatí iris, iridis, nom de l'arc iris, però també d'Iris –la nimfa que el personifica, missatgera dels deus, que anuncia el fi de la tempesta–, i de diferents plantes, principalment els lliris; Al·ludeix a la diversitat cromàtica del periant d'algunes espècies o bé a la gran varietat de colors florals en les plantes d'aquest gènere.

Del llatí albicans, -antis (albicant, que blanqueja) participi actiu del verb albicare (tirar a blanc) i aquest derivat d'albus. -a, -um (blanc); probablement pel color dels tèpals.

Del llatí foetidissimus, -a, -um (que fa molt mala olor), superlatiu de foetidus, -a, -um (pudent), derivat de foetor o fetor, -oris (fetor, pudor), per la pudor que desprèn la planta.

Del llatí germanicus, -a, -um (germànic, de Germània), derivat de Germania, -ae nom que els romans donaven als territoris habitats pels pobles germans, a l'est del Rin, on hi ha l'actual Alemanya; perquè la planta hi viu.

Del llatí latifolius, -a, -um (latifoli, de fulles amples), per tenir les fulles més amples que les dels seus congèneres. Format del llatí latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla).

Lutescens, -entis (que grogueja) és un adjectiu del llatí botànic derivat del llatí luteum, -i (llot, fang i també planta que servia per a tenyir de groc, probablement la galda –Reseda luteola–); pel color sovint groguenc de les flors.

Nom del llatí botànic compost del grec chamái (a terra, nan) i íris -idos (el lliri, l'arc iris), com si diguéssim lliri nan, per la seva escassa alçària.

Nom del llatí botànic format del prefix grec pséudo- (fals) i ákoros, nom d'una planta que, segons Dioscòrides i Plini, té arrels i fulles de lliri i es fa servir per guarir els núvols dels ulls; aquest, del grec a- (prefix privatiu) i kóre (pupil·la de l'ull). Avui es pensa que es tracta de Iris pseudacorus; però molts botànics antics –i també Linné– creien que es tractava del càlam (Acorus calamus); Com que les arrels d'aquest Acorus s'havien anat substituint, a les oficines de farmàcia, per les d'aquest Iris, els apotecaris en deien Acorus adulterinus (bastard) o falsus (fals), per a distingir-lo de l'autèntic. Fou Dodonaeus (1554) qui feu sevir per primer cop el mot PseudoAcorus referint-se al que anomenava "Gladiolus luteus".

Del llatí spurius, -a, -um (bastard, fals), com si diguéssim, lliri bord, per comparació amb altres considerats autèntics o més vistosos.

Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació, tòfona), pel rizoma, curt i fi, proveït de tubercles.

Unguicularis, -e (que fa ungla) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí unguiculus, -i (ungla petita), diminutiu de unguis, -is (l'ungla), i el sufix -aris (propi de); al·ludint a la base dels pètals, estreta i més o menys allargada,en forma d'ungla.

Adjectiu del llatí botànic format de xiphium i el sufix -oídes (semblant a), per la semblança amb l'Iris xiphium.

Del grec xíphion, -ou (espasa petita i, segons Dioscòrides, nom d'una mena de gladiol), al·ludint a les fulles en forma d'espasa o ensiformes. Aquí, és nom en aposició.

Isatis és el nom grecollatí amb que Plini anomenava també al glastum (Isatis tinctoria). Alguns el deriven del verb grec isázo (igualar), perquè creien, els antics, que bastava aplicar-la a la pell, a guisa de cosmètic, per a eliminar-ne les rugositats.

Del llatí tinctorius, -a, -um (adequat per a tenyir), perquè les fulles contenen un principi colorant blau, usat de molt antic com a cosmètic i en tintoreria.

Gènere dedicat a Antoine Danty d'Isnard, botànic francès del segle XVIII, mort l'any 1724.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), per l'estació de la planta.

Del gènere Isoetes.

Nom compost del grec ísos (igual) i étos (any), és a dir, 'igual en anys', parlant d'una planta que manté tot l'any la mateixa mida i forma. El mot -si bé en gènere neutre- ja fou emprat per Plini per anomenar a una crassulàcia.

Del grec ísos (igual) i pyrós, -ou (blat), per la semblança dels fol·licles amb els grans del blat. Dioscòrides designa amb aquest nom, isópyron, una fumariàcia.

Per la semblança de les fulles amb les del Thalictrum.

Que fa totes les espores iguals (és oposat a heterospori).

Del grec iasióne, nom en Dioscòrides i Plini de diferents corretjoles (Convolvulus sp. i Calystegia sepium). Es fa derivar del grec íasis (curació), al·ludint a les suposades virtuts curatives d'alguna d'aquestes plantes.

El gènere fou establert per Linnè, arbitràriament, per a plantes que no tenen res a veure amb les abans mencionades

Del llatí crispus, -a, -um (arrissat, ondat), per les fulles de marges sovint ondulats.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a l'escassa talla de la planta.

Del llatí laevis, -e (llis, polit), per ser planta poc pilosa, amb la part superior de la tija floral glabra.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), per fer-se en llocs principalment de la zona dita montana.

Del llatí perennis, -e (durador, perenne), perquè és perenne a diferència d'altres congèneres.

Nom d'origen persa que passà al llatí medieval a travès de l'àrab jasamín, jasemín o jasmín. Segons J. Bauhin (Pinax, 1623) podria derivar també del grec jásme, -es, nom que apareix al Pseudo-Dioscòrides.
El gènere Jasminum fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Adjectiu del llatí botànic que vol dir ramós, llenyós, com un arbust, derivat del llatí frutex, -icis (arbust), per ésser planta llenyosa.

Dedicat a Jàson, cabdill dels argonautes en la mítica expedició a la recerca del velló d'or.

El gènere Jasonia fou descrit i publicat en 1826 pel botànic francès Alexandre de Cassini.

Del llatí glutinosus, -a, -um (enganxifós), per la substància viscosa que en segreguen les glàndules.

Del llatí, tuber, -eris (inflamació, tumor), pel rizoma engruixit.

m. Herbassar de joncs.

La Vola (Osona)

Del nom del gènere Juglans.

Del llatí juglans, -andis (la noguera i el fruit, la nou). És una contracció de Jovis –genitiu de Jupiter, principal deu de la mitologia romana– i glans, glandis (aglà), que vol dir literalment 'aglà de Júpiter'.

El gènere Juglans fou adoptat per Linné en 1737 en substitució de Nux de Tournefort sense aclarir el motiu. Nux, nucis era el mot amb que els llatins anomenaven genèricament als fruits amb embolcall llenyós, com ara nous, avellanes, ametlles i, fins i tot, pinyons.

Del llatí regius, -a, -um (real, regi, digne d'un rei), per l'excel·lència d'aquesta planta. Fou anomenada Nux regia per O. Brunfels (1488-1534) i V. Cordus (1515-1544), i C. Bauhin (1560-1624), en el Pinax, l'anomena Nux juglans, afegint que altres autors en deien regia vulgaris. Linné va seguir aquest parer en escollir aquest nom específic.

De Juncus, nom del gènere tipus d'aquesta família.

De Juncago, nom que donaren als Triglochin alguns botànics pre-linneans.

De juncus, -i (jonc) nom genèric llatí de diferents espècies del gènere Juncus i també de Cyperaceae com ara Cyperus, Schoenus i Scirpus.

Acutiflorus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic compost de acutus, -a, -um (agut, punxegut) i flos, floris (la flor), al·ludint als tèpals punxeguts, acuminats.

Del llatí acutus, -a, -um (agut, afuat), participi passat del verb acuo (afuar) i aquest de acus, -us (agulla), per les fulles i la bràctea inferior de la inflorescència acabades en una punxa molt dura.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps i, en general, de l'alta muntanya), perquè la planta es fa als Alps.

Del llatí articulatus, -a, -um (articulat, amb nusos o artells), per les fulles amb envans travessers, més estretes en uns punts que en altres, com articulades. Derivat de articulus, -i, que és diminutiu de artus, -us (articulació dels ossos).

Bufonius, -a, -um (propi dels gripaus) és un adjectiu del llatí botànic derivat del llati bufo, -onis (el gripau), perquè la planta, com aquesta bestiola, cerca els llocs humits. Linnè prengué el nom de Barrelier, qui anomenava a la planta Gramen bufonium erectum angustifolium maius.

Del llatí bulbosus, -a, -um (bulbós, tuberós), derivat de bulbus, -i (gemma subterrània engruixida de diferents plantes, com la ceba), pels bulbs tuberosos d'on neixen les tiges.

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap o forma de cap), derivat de caput, -itis (cap), per la inflorescència globulosa, com una mena de capítol.

Del llatí compressus, -a, -um (comprimit), per les tiges lleugerament comprimides, de secció més o menys el·líptica.

Del llatí effusus, -a, -um (difús, escampat), participi passiu del verb effundo (vessar, escampar), a causa de la inflorescència en panícula laxa, de flors escampades.

Del neollatí filiformis, -e (que té forma de fil, filiforme, prim), al·ludint, sens dubte, a la primor de les tiges. Compost del llatí filum, -i (fil) i forma, -ae (forma, figura).

Del grecollatí glaucus, -a, -um (glauc, verd blanquinós), pel color glauc de la planta.

Heterophyllus, -a, -um és un epítet del llatí botànic format del grec héteros, (un altre, diferent) i phýllon (fulla), per la diversitat morfològica de les fulles. És sinònim de diversifolius, -a, -um, però aquest, format del llatí diversus, -a, -um (diferent) i folium, -ii (la fulla).

Lamprocarpus, -a, -um és un epítet del llatí botànic format del grec lamprós (brillant) i karpós (el fruit), al·ludint-ne a la lluentor de les càpsules.

Del llatí maritimus, -a, -um (costaner, de la vora del mar), derivat de mare, -is (el mar), perquè sol viure prop del mar.

Obtusiflorus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí obtusus, -a, -um, participi passat del verb obtundo (esmussar, espuntar) i flos, floris (la flor), pels tèpals esmussos, de forma obtusa al capdamunt.

Pygmaeus, -a, -um (pigmeu, nan) és la forma llatinitzada del grec pygmaíos (nan, d'un colze d'alçada), derivada de pygmé (puny, colzada), per les exigües dimensions de la planta.

Del llatí squarrosus, -a, -um (cobert de grans o crostes, aspre); en botànica significa cobert de fulles, bràctees, etc., rígides i més o menys divergents, que fan aspre el conjunt. Sembla que Linné emprà el mot squarrosus com a oposat a mollis (bla, suau), a causa de la rigidesa de les tiges i fulles d'aquesta planta.

Del llatí striatus, -a, -um (ratllat, acanalat), derivat de stria, -ae (estria, ratlla), per les tiges estriades.

Del llatí supinus, -a, -um (ajagut d'esquena, inclinat), per les tiges, sovint decumbents, ajagudes.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (del bosc), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc, la selva), perquè habita en llocs boscosos.

Tenageia seria un nom botànic preexistent, derivat del grec ténagos (aigua soma, fangar), al·ludint als llocs on creix la planta.

Del llatí trifidus, -a, -um (dividit en tres), compost del prefix tri- (tres) i el sufix -fidus, -a, -um (fes, dividit); que al·ludeix a les tres llargues bràctees de la inflorescència que generalment culminen la tija, i no pas a cap òrgan fes en tres parts. Linnè prengué el nom dels seus antecessors, com ara C. Bauhin que anomenava a la planta Ivncus acumine reflexo trifidus.

Triglumis, -e (de tres glumes) és un adjectiu del llatí botànic compost del prefix tri- (tres) i gluma, -ae (clofolla dels cereals), al·ludint a les bractèoles glumàcies, generalment en nombre de tres, que envolten la base de la inflorescència.

Nom creat pel botànic francès Henri Cassini en 1821 "a la memoire du naturaliste Jurine", sens dubte Louis Jurine (1751-1819), prestigiós metge i naturalista suís, descobridor del "sisè" sentit dels ratpenats.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a les petites dimensions de la planta, que tot just s'aixeca uns centímetres del terra.

Gènere dedicat al botànic alemany Johann Simon von Kerner (1755-1830).

Del llatí saxatilis, -e (que viu en les roques), derivat de saxum, -i (roca, pedra), per l'estació de la planta.

Genere dedicat per Dumortier -creador del gènere- al belga Jean Kickx (1775-1831), professor de Botànica, Farmàcia i Mineralogia a l'escola superior de Medicina de Brussel·les, autor de Flora Bruxellensis (Brussel·les, 1812); o al seu fill, Jean Kickx (1803-1864), botànic i malacòleg, professor de Botànica en Brussel·les i Gant, un dels fundadors de la “Société royale de Botanique de Belgique” i autor, entre altres obres, d'una Flore cryptogamique des environs de Louvain (Brussel·les, 1835). Encara que Dumortier no ho digui a l'obra en què publica el gènere –Florula Belgica (1827)– i mencioni tant el pare com el fill en l'“Index auctorum” de la referida obra, és més que probable que el nom genèric sigui un homenatge al pare, ja que, aleshores, era molt més important la seva obra, sobre tot la seva flora de 1812.

Del llatí commutatus, -a, -um, participi passat del verb commutare (canviar, alterar), perquè havia estat presa per una altra.

Elatine, segons Dioscòrides i Plini, era el nom d'una planta arvense de fulles com les de la helsine —que segons algú seria la corretjola comuna (Convolvulus arvensis)—, però més petites, arrodonides i velloses, que alguns botànics han identificat amb aquesta o, potser, una altra espècie de Kickxia. Vegeu Elatine.

Del llatí crinitus, -a, -um (pilós), participi passat del verb crinire (poblar-se de cabells), derivat, al seu torn, de crinis, -is (cabell), perquè tota la planta és pelosa i glandulosa.

De l'adjectiu llatí spurius, -a, -um (espuri, fals).

Aquest epítet, usat també en altres gèneres, amaga aquí una curiosa història: Linné creà el nom d'Antirrhinum Elatine per a l'Elatine vera, de Mattioli, Durante, Camerarius i altres autors prelinneans, i considerà espúria o borda, aquesta altra Elatine folio subrotundo, de Gaspar Bauhin, que designà Antirrhinum spurium. Més tard, Miller passà aquesta planta al gènere Linaria conservant el nom específic que li havia donat Linnè. Finalment, Dumortier segueix el mateix criteri quan la classifica dins el gènere Kickxia.

Gènere dedicat per Carl Linnè al metge i botànic alemany Christian Knaut (1654-1716), autor de Methodus Plantarum genuina... (Leipzig i Halle, 1716), com, sens dubte,  es pot deduir dels comentaris que en fa a Hortus Clliffortianus (1737). Tanmateix, altres autors, fan recaure la dedicatòria en el seu germà Christoph Knaut (1638-1694), també botànic i metge.

Gènere dedicat per Linné al metge i botànic alemany Christian Knaut (1654-1716), autor de Compendium Botanicum sive Methodus Plantarum genuina..., on proposa un mètode de classificació de les plantes amb flor basat en el nombre i disposició dels pètals. Tanmateix, alguns autors, com ara Cadevall, diuen que el gènere es va dedicar a Christoph Knaut (1638-1694), així mateix botànic i metge, germà de l'anterior.

Epítet derivat del llatí arvum, -i (camp conreat), creada pels botànics, per a referir-se a plantes que creixen als camps de cultiu; per analogia amb altres com hortensis, -e (que creix a l'hort).

De l'adjectiu llatí collinus, -a, -um, derivat de collis, -is (turó), indicant l'estació de la planta: llocs a certa altitud, però no la muntanya.

Epítet del llatí científic compost de rupes, -is (la roca) i el sufix també llatí -cola (que hi viu), és a dir, que viu a les roques.

Scaposus, -a, -um (sense fulles, pelat) és un adjectiu del llatí botànic derivat del mot llatí scapus, -i (tronc, tija, columna); en aquest cas, amb el prefix atenuant sub- (quasi, no del tot), referint-se a les tiges florals.

Epítet del llatí botànic compost de dipsacos, -i i  folium, -ii (la fulla), per alguna semblança amb les fulles d'alguna espècie del gènere Dipsacus.

Del llatí arvernensis, -e (de Auvernia, regió de la Gàl·lia), lloc d'habitació de la planta.

Epítet del llatí botànic, catalaunicus, -a, -um (de Catalunya), pel seu lloc d'habitació.

En honor al botànic i entomòleg francès Charles-Henri Godet (1797-1879).

Adjectiu compost del llatí integer, -gra, -grum (sencer) i folium, -ii (la fulla), és a dir, que té les fulles enteres; epítet no gaire escaient, en aquest cas, llevat de les fulles superiors, lanceolades.

Albrecht W. Roth dedicà aquest gènere al cèlebre botànic alemany Wilhelm Daniel Joseph Koch (1771-1849), autor de la Synopsis Florae Germanicae et Helveticae.

Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut, estès al terra), per la tendència de les tiges a ajeure's.

Adjectiu del llatí botànic scoparius, -a, -um (que serveix per a fer escombres), compost del llatí scopa, -ae (escombra) i el sufix -arius, -aria, -arium que indica relació o possessió. És una herba de fer escombres que els botànics antics anomenaren Scopària, i d'ells prengué el nom Linné en fer el seu Chenopodium Scoparia. En llatí clàssic, scoparius significa escombraire.

Pètal inferior de la flor de les orquídies, que té una forma i un color peculiar per a cada espècie.

Nom, derivat del llatí labia, -arum (els llavis), que els antics botànics van aplicar a un gran grup de plantes caracteritzades per la forma del calze i de la corol·la, generalment tubulosos a la base i fesos superiorment, formant dos llavis.

Segons el Codi internacional de nomenclatura en vigor, adoptat al Congrés Internacional de Botànica de Shenzhen (2017), Labiatae és el nom prioritari "a conservar" d'aquesta família, i preval sobre el nom sistemàtic, Lamiaceae, que és un "nom alternatiu".

Dividit profundament i irregularment.

De cicera, -ae, nom que Columel·la aplica a un llegum que considera semblant al Cicer o cigró.

Cadascun dels segments estrets en que són dividides algunes fulles i altres òrgans laminars (en deriva laciniat).

Del llatí lac, lactis (la llet), pel làtex que produeix i que surt quan es trenca alguna de les seves parts.

Aquest gènere fou publicat per Carl Linnè en 1753.

Del llatí muralis, -e (del mur o de la paret), derivat de murus, -i (muralla, mur, tanca), per la seva estació més freqüent, en murs i parets de roca.

Del llatí perennis, -e (durador, perenne), adjectiu que s'aplica en botànica a les plantes que, com aquesta, viuen tres anys o més.

Del llatí salignus, -a, -um (de salze), derivat de salix, icis (el salze), per les tiges flexibles i les fulles estretes semblants a les dels salzes.

Del llatí sativus, -a, -um (que se sembra o conrea), per ser una planta, l'enciam, cultivada des d'antic.

Nom, aquí en aposició, que va conservar del gènere on abans havia estat classificada. Una mena d'escarola silvestre, amb terminació de diminutiu, per analogia amb altres com ara serriola.

Potser una corrupció de seriola, diminutiu del llatí series, -ei (fila de dents, en Plini) i un nom antic de la xicoira, per associació amb serrula, diminutiu de serra, -ae (la serra), fent al·lusió als marges de les fulles amb petites dens de serra. Sinònim de serrulata.

En llati, tenerrimus, -a, -um és la forma superlativa de tener, -a, -um (tendre, tou, flexible), per tractar-se d'una planta delicada, de tiges primes.

Del llatí vimineus, -a, -um (fet de vímets), derivat de vimen, -inis (el vímet), fent referència al brancatge gràcil i flexible, a la manera dels vímets.

Epítet del llatí botànic que significa literalment "flors de Chondrilla", al·ludint-ne a la similitud de les flors amb les del màstec (Chondrilla juncea).

Del llatí virosus, -a, -um (fètid, enverinat), derivat de virus, -i (verí, metzina, fetor), al·ludint aquí tant a l'olor forta com també a les propietats de la planta, o més ben dit, del suc, lactucari o tridaci, que se'n treu; és la Lactuca agrestis de Dioscòrides.

Mot compost del grec lagós (llebre) i ourá (cua), com si diguéssim 'cua de llebre', per la inflorescència molt peluda i fina.

El gènere Lagurus fou establert per C. Linné en 1753 per a classificar únicament l'espècie L. ovatus.

Del llatí ovatus, -a, -um (ovat, que té forma d'ou), per la forma ovoide de la inflorescència.

Nom sistemàtic format de Lamium, nom del gènere tipus de la família Labiatae.

Lamium, en Plini, és l'ortiga morta (Lamium sp.). D'etimologia incerta, podria derivar del llatí lama, -ae (fangar), per ser planta de llocs humits. Altres autors fan derivar el nom del grec lámos (la gorja), per la forma de la corol·la. Tournefort considera fantasiosa la idea que el relaciona amb un diabló, de nom Lamia, que espanta els infants i la cara del qual s'assembla a la flor del Lamium; En llatí, lamia, -ae (bruixa, fetillera).

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Amplexicaulis, -e, adjectiu del llatí botànic format del llatí amplexere (abraçar) i caulis, -is (tija, tronc), perquè les fulles, en aquest cas les superiors, sèssils, abracen la tija. Adjectiu incorporat  com a neologisme al vocabulari científic.

Del llatí flexuosus, -a, -um (sinuós, retort), per les tiges flexuoses; adjectiu adoptat com a neologisme en la llengua comuna.

Galeobdolon, -i és el nom que Dioscòrides i Plini donaven a d'una planta desconeguda. Format del grec galée, -es (la mustela) i bdólos, -ou (pet, fortor), perquè les fulles puden si hom les tritura. Linné el va fer servir per al seu Galeopsis galeobdolon.

Hybridus, -a, -um (híbrid) és un adjectiu del llatí botànic aplicat a animals o plantes procreats per individus de diferent gènere o espècie. Relacionat amb el llatí clàssic hybrida, -ae, nom aplicat per Plini als animals engendrats entre races domèstiques i salvatges, però també als fills de pares de diferent país o condició.  En aquest cas, per creure'l híbrid de L. purpureum i L. amplexicaule.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), per les fulles freqüentment tacades de blanc.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color de porpra), per les flors purpúries de la planta.

Que té forma de ferro de llança.

Cobert d’un pèl fi semblant a la llana.

Lappula és el diminutiu de Lappa, nom llatí de diferents plantes amb parts que s'enganxen a la roba, sobre tot la repalassa (Arctium minus i A. lappa) però també Xantium strumarium, Rubia peregrina i Galium aparine; en aquest cas fent referència als fruits, que s'arrapen.

Conrad Moench va publicar el gènere en 1794 per a Myosotis lappula de Linné que li havia donat aquest nom perquè alguns botànics anteriors la classificaven entre les Lappula genuïnes.

Del llatí deflexus, -a, -um (tort, corbat), pels pedicels reflexos en la maturitat dels fruits.

Del llatí squarrosus, -a, -um (aspre), fent referència als pels que cobreixen la planta.

Del grec lapsáne o lampsáne, que hom relaciona amb el verb lapázo (purgar, laxar). En Dioscòrides i Plini era el nom d'una mena de col silvestre mengívola i medicinal, amb suposades propietats laxatives, que no té res a veure amb aquest gènere de plantes.

El gènere va ser publicat per Linnè en 1753.

Del llatí communis, -e (comú, vulgar), per ser una planta freqüent. El nom d'aquesta planta en anglès (nipple-wort) i francès (herbe aux mamelles), de significat idèntic, fa referència a cert ús que en feien les dones lactants.

Del llatí laserpitium, -ii o laserpicium, -ii, que, segons Plini, era el suc d'una planta, segurament del gènere Ferula, així com el nom de la pròpia planta. Linnè validà aquest gènere, que havien establert altres botànics anteriors com ara Tournefort, C. Bauhin, Morison i altres, per a plantes que tenen poc a veure amb les que així anomenaren els romans.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o França), pel seu lloc d'habitació principal.

Espècie dedicada al botànic alsacià Christian Gottfried Nestler (1778-1832).

De siler, -eris, nom, aquí en aposició, que els romans donaven a una espècie de salze.

Suc lletós, blanc o groguenc, que flueix quan es fa una ferida o es trenca un tros d’algunes plantes.

Del grec ochrós (groguenc), a causa del color del llegum a la maturitat.

Nom genèric d'arrel grega, lathraíos, -a, -on (secret, clandestí), creat per Linné en substitució de Clandestina de Tournefort, un sinònim, aquest, d'arrel llatina. El nom fa referència a que la planta viu soterrada en la seva major part, de manera que solament la inflorescència es fa aparent.

És la Clandestina flore subcaeruleo de Tournefort, i d'ací deriva l'específic de Linné, del llatí clandestinus, -a, -um (d'amagat, clandestí), per la tija d'aquesta planta gairebé totalment soterrada.

Nom del llatí botànic –derivat del llatí squama, -ae (escama)– amb què alguns botànics pre-linneans anomenaven aquesta planta, per tenir el rizoma guarnit d'escames, i que Linné va prendre com a epítet específic.

Del grecollatí lathyros, nom donat per Teofrast a una lleguminosa, probablement Lathyrus sativus.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color més o menys blanc groguenc de les flors.

Del llatí angulatus, -a, -um (que té angles), per la forma de la tija.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser espècie de duració anual.

Aphaca és el nom grecollatí d'una lleguminosa en Teofrast i Plini.

Del llatí articulatus, -a, -um, derivat de artículus, -i (artell, articulació), pel seu llegum molt bonyegut com format per la unió de diversos segments.

Mot compost del nom grecollatí d'una planta en Plini, asphodelus (la porrassa) i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança, probablement el color de les flors.

De Barcelona, pel seu lloc d'habitació. Adjectiu gentilici format del nom llatí, Barcino, d'aquesta ciutat.

Participi present del verb canescere (emblanquir-se), pel color glaucescent dels folíols.

Del llatí cilium, -ii (pestanya), per les estípules generalment ciliades.

Ho fan derivar del llatí cirrus, -i (rínxol, bucle), pel circell molt ramificat.

Del llatí clymenum i clymenus, en grec klýmenon, nom d'una planta que mencionen Teofrast, Dioscorides i Plini, que seria la calèndula o calta.

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, aspre), pels pèls tuberculosos que cobreixen el llegum.

Del llatí latifolius, -a, -um (que té les fulles amples), adjectiu compost de latum (ample) i folium, -ii (fulla),  és a dir, de fulles amples, per ser-ho ordinàriament els seus folíols.

Dedicada a Linnè.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de la flor.

Adjectiu compost del grec makrós (llarg) i, rhíza (arrel), per la forma del rizoma.

Del llatí niger (negre), per ser negre el llegum a la maturitat i tornar-se negra tota la planta per la dessecació.

En memòria de Guillaume Nissole (1647-1734), metge i botànic de Montpeller, al Llenguadoc.

De l'adjectiu llatí pratensis, -e, derivat de pratum, -i (prat o prada), per la seva ordinària estació.

Del llatí sativus, -a, -um (que se sembra), per cultivar-se l'espècie.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre roques), derivat de saxum, -i (roca), per la seva estació, en terrenys pedregosos o àrids.

Del llatí seta, -ae (cerra) i folium, -ii (fulla), pels folíols llargament linear-alenats.

Del grecollatí sphaericus (esfèric, rodó), per la forma globulosa de les llavors.

Del llatí sylvestris, -e (salvatge, que no es cultiva) derivat de sylva, -ae (el bosc) Per la seva estació.

Del llatí tingitanus, -a, -um (propi de Tànger), perquè aquesta espècie hi viu.

Del llatí tuberosus, -a, -um (ple de tumors), derivat de tuber, -eris (inflor, tumor), aplicat impròpiament aquí als bonys tuberculoides del rizoma.

De l'adjectiu llatí vernus, -a, -um (primaveral), per la seva florescència en primavera.

Bipartit per un envà (septe) ample; dit principalment de les silícules (un tipus de fruit sec) comprimides en què el septe longitudinal és paral·lel als costats amples (amb l'envà disposat en el pla de màxima amplada). (és oposat a angustisepte)

De laurus, nom llatí del llorer. En l'antiguitat era símbol de la victòria i celebraven els herois i els triomfadors amb corones de llorer, raó per la qual se'l relaciona amb laus, laudis (lloança). Altres el fan derivar del celta lauer (sempre verd).

El gènere fou publicat per Linnè en 1753.

Del llatí nobilis, -e (famós, cèlebre), per la seva excel·lència i fama comparat amb els seus congèneres.

Prové del llati lavandaria -ae (safareig), derivat de lavare (lavar). En llatí medieval, lavandula era el nom que rebien les plantes -principalment les d'aquest gènere- que servien per a perfumar l'aigua del bany o de la bugada, o per a fabricar perfums.

Adjectiu del llatí botànic, compost de angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles estretes, més que les d'altres congèneres.

Del llatí dentatus, -a, -um (dentat, que té dents), al·ludint a les fulles dentades.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla), per les fulles una mica més amples, comparades amb les de L. angustifolia.

Del llatí spica, -ae (l'espiga) –per la forma de la inflorescència– era, entre els botànics pre-linneans, nom de diverses plantes d'aquest gènere, que Linné convertí en específic, per creure que representava l'espígol per excel·lència.

En Plini, nom d'una herba olorosa, probablement Lavandula sp. Prové del nom stoichádes amb què el geògraf grec Strabó anomenà l'arxipèlag d'Hyères, a la costa de Provença, on sembla que creixia abundantment aquesta planta. El mot deriva d'stoichás (arrenglerat), fent referència a la disposició d'aquestes illes.

Adjectiu del llatí botànic construït amb el diminutiu pedunculus, de pes, pedis (el peu) i el sufix -atus (que en té), al·ludint a les inflorescències llargament pedunculades.

Gènere dedicat per Tournefort als germans Lavater, naturalistes i metges de Zurich.

Del llatí arboreus, -a, -um (que pertany als arbres), derivat de arbor, -oris (arbre), per la seva alçària.

Del llatí creticus, -a, -um (de Creta, pertanyent a la illa de Càndia o Creta, al Mediterrani).

Del llatí maritimus, -a, -um (de prop del mar) per la seva habitació.

D'Olbia, nom d'una antiga colònia grega al municipi d'Hyères, a Provença, on habita. Segons Cadevall, que pren Linnè com a font, és el nom d'una de les illes d'Hyères, si bé, cap d'elles porta actualment aquest nom.

Del llatí trimestris, -e, aplicat a les plantes de fruits que maduren als tres mesos.

En deriva laxament, i és oposat a dens.

Nom encunyat per O. P. Swartz en 1788 per a classificar la Phalaris oryzoides de Linné, sens dubte amb la intenció d'honorar el botànic bavarès Johann Daniel Leers (1727-1774).

Orizoides (que s'assembla a una Oryza) epítet del llatí botànic, compost del grec óryza (arròs) i el sufix -oídes (semblant a). És la Phalaris oryzoides de Linné que, en canviar de gènere, conservà el nom específic.

Del grec lémna, -es, nom que Teofrast donava a una planta, gairebé tota submergida, que Linné i altres botànics van identificar com la llentia d'aigua  (Lemna minor), si bé, recentment, algú altre ha cregut veure-hi  Potamogeton natans. En qualsevol cas, el nom es relaciona amb el grec límne, -es (estany, llac), per l'hàbitat aquàtic d'aquestes plantes.

El gènere Lemna fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí gibbus, -a, -um (geperut), derivat de gibba, -ae (gep), pel teixit esponjós de la cara inferior de la fronda, que la fa geperuda, convexa.

Del llatí minor, -us (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), per ésser més petita, comparada amb L. gibba.

Del llatí minutus, -a, -um (menut, disminuït) participi passiu del verb minuo (disminuir), fent referència a les dimensions de la planta, encara més petites que les d'altres congèneres.

Veieu Spirodela polyrhiza.

Del llatí trisulcus, -a, -um (que fa tres solcs o que té tres puntes), del prefix llatí tri- (tres) i sulcus, -i (solc), perquè les frondes s'agrupen de tres en tres, o pels tres nervis, més o menys visibles, de les frondes.

De Lemna, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del llatí lens, lentis, nom de la llentia en Plini, encara que també servia per anomenar altres plantes de fulles petites que recorden les llenties, com ara la llentia d'aigua (Lemna minor, lemnàcies).

Del llatí esculentus, -a, -um (comestible), derivat de esca, -ae (menjar), per ser mengívola.

Del llatí nigricans, -antis (que negreja) derivat de niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors que són tacades de bru negrós.

De l'antic gènere Lentibularia, equivalent a Utricularia.

Mot compost del grec léon, léontos (lleó) i odón, odóntos (dent), per les fulles runcinades que s'han comparat amb les dents d'un lleó.

Gènere publicat per Linnè en 1753.

Del llatí autumnalis, -e (propi de la tardor), derivat de autumnus, -i (la tardor), fent-ne referència a l'època de floració.

Del llatí hirtus, -a, -um (aspre, eriçat), sinònim d'hirsutus, -a ,-um, al·ludint als pèls eriçats de les fulles i la tija, aspres al tacte.

Del llatí hispanicus, -a ,um (d'Hispània o d'Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), per estar coberta de pels més o menys eriçats.

Del llatí Pirenaicus, -a, -um (del Pirineu); el seu lloc principal d'habitació.

Adjectiu del llatí botànic format de Taraxacum i el sufix grec -oídes (semblant a), per tenir una certa semblança amb alguna espècie del gènere Taraxacum.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), per estar coberta de pels més o menys eriçats.

Del grecollatí leontopodion, -ii, nom d'una planta en Plini. El nom vol dir literalment peu de lleó, del grec léon, -ontos (lleó) i poús, podós (peu), per la semblança de la inflorescència amb una pota d'un lleó.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), pel seu exclusiu lloc d'habitació.

Nom compost del grec léon, -ontos (lleó) i ourá, -ás (la cua). El naturalista Jacob Breyne, en l'obra Exoticarum ... plantarum centuria prima, referint-se a Leonotus leonurus, al·ludeix pomposament a la gàlea corol·lina que s'alça com la cua triomfal d'un coratjós lleó. Tournefort va prendre aquest mot per al seu gènere Leonurus que Linné revalidà sense pensar en cap moment en la planta de J. Breyne.                                                                  

És la Cardiaca dels botànics pre-linneans i el Marrubium Cardiaca dictum (Marrubium anomenat cardíaca) de C. Bauhin, així anomenada per haver-la emprat per a tractar les palpitacions del cor. Segons Fuchs, cardiaca, -ae és un terme del llatí botànic manllevat del nom vulgar amb què la planta era coneguda pels herbolaris, ja que es desconeixia el nom que li donaven els antics; probablement per ésser planta originària d'Europa oriental. Del llatí cardiacus, -a, -um (cardíac, relatiu al cor), derivat de cor, cordis (el cor).

Nom grecollatí d'una planta, en Plini, que sembla ser una mena de creixen silvestre (Lepidium latifolium). Estaria format amb la paraula grega lepídion, diminutiu de lepís, -ídos (esquama), entenent que fa al·lusió a la forma de les silícules d'aquestes plantes.

El gènere fou publicat per Linnè en 1753.

Del llati campestris, -e (que viu al camp), derivat de campus, -i (el camp obert, la campanya), per la seva estació.

Nom del gènere Draba, aquí en aposició. Segons Cadevall, segurament Linnè l'anomenà així per recordar el seu sabor acre, com el que tenen certes plantes d'aquell gènere.

Epítet del llati botànic format de gramen, graminis (agram, gespa) i folium, -ii (la fulla), fent referència a la forma de les fulles caulinars.

Epítet compost del grec éteros (diferent, un altre) i phýllon (la fulla), fent referència a la distinta forma de les fulles radicals i les caulinars.

Del llati hirtus, -a, -um que, com hirsutus, -a,-um, significa eriçat, al·ludint als pèls que recobreixen la planta.

Del llati latifolius, -a, -um (de fulles amples), compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (fulla), per la forma de les fulles. Correspon al grec platiphýllos. Plini fa ús de las dues denominacions.

Epítet del llatí botànic format del mot rudus, ruderis (guixots o runes) amb el sufix -alis, -e (que pertany a), per la seva estació, en descampats i sòls alterats.

Del llatí sativus, -a, -um (que se sembra o conrea), en oposició a silvestris, -e (que creix espontàniament).