Glossari general

Del llatí botànic erodium, -ii. Gènere creat per Ch.-L. L’Héritier de Brutelle, que no va explicar l'origen del nom. Sens dubte, però, es va encunyar, per analogia amb Geranium, del nom grec del bernat pescaire, erodiós, -óu, ja que els seus fruits, com els de les altres geraniàcies, recorden, per la seva forma, el bec d'aquesta au.

Del grecollatí botrus o botrys (la artemísia, o potser el donzell), per la semblança de les fulles.

Dedicada al botànic valencià Cavanilles.

De l'adjectiu grecollatí chius, -a, -um (de l'illa de Quio, al mar Egeu).

Del llatí ciconia (la cigonya), per la semblança del seu fruit amb el bec de dita au.

Del llatí cicuta (ceguda o cicuta) amb el sufix -arium (relacionat amb), per la semblança de les fulles.

Del llatí glandulosus, derivat de glandula, -ae (petit bony o tumor sota la pell) que és diminutiu de glans, glandis (l'aglà), per les fulles i sèpals glandulosos.

Dedicat a Nicolau J. Jacquin, botànic austríac i explorador de l'Amèrica meridional.

Laciniatus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic per a referir-se a les fulles dividides en segments estrets, derivat de lacinia, -ae (franja o vora), per les divisions de les fulles.

Del grec makrós (llarg, abundant) i adén, adénos (glàndula), per les fulles i sèpals glandulosos.

Del grec maláche (malva), i la terminació oídes (semblant), per la semblança de les seves fulles amb les de la malva.

Aquest adjectiu irregular ha estat format de móschos, -ou, nom grec de la cabra de mesc o bou mesquer, referint-se a l'olor de la planta, semblant a la del mesc (muscum. -i, en llatí), que segreguen certes glàndules dels mascles d'aquests i altres animals.

Del llatí petraeus, derivat de petra, -ae (pedra), designant que neix entre les pedres.

Del llatí romanus (de Roma), pel seu origen.

Adjectiu del llatí botànic, format per analogia amb altres com ara campestre; derivat de rupes, -is (la roca), per la seva estació.

Del llatí tenuis, -e (prim) i sectus, participi passat del verb secare (tallar), per les fulles tripinnatisectes.

Format dels mots llatins supra (sobre) i canus (blanquinós), pel color de la cara superior, o anvers, de les fulles.

Nom format del grec éar, éaros (primavera) i phílos (amic, el que ama), és a dir, amant de la primavera.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris (la primavera), fent-ne referència a l'època de floració.

Del verb llatí urere (cremar), pel gust picant de les llavors. En llatí, eruca, a més d'eruga (larva), era el nom d'una planta citada per Plini i Columel·la entre altres; probablement la ruca (Eruca vesicaria).

Del llatí sativus (que se sembra), sens dubte involuntàriament, amb altres llavors.

Del llatí vesicarius, de vesica (bufeta), per la forma del calze fructífer.

Nom format del gènere Eruca amb el sufix llatí -astrum, -i que té un significat despectiu de semblança incompleta, com quan diem borda a una planta que no és l'espècie autèntica, sinó una altra de semblant.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia, de França), sens dubte per haver-s'hi trobat la planta.

Adjectiu compost de Nasturtium, antic gènere de les crucíferes, i folium, -ii (fulla), es a dir, de fulles semblants a les d'un Nasturtium.

Dedicada al metge, entomòleg i botànic alemany J. A. Pollich (1741-1780), autor de la Historia plantarum in Palatinatu.

Segons J. Cadevall, és una paraula llatina usada per Columel·la, que alguns fan derivar del celta erw (camp), per viure a les terres cultivades. En Plini, ervum és la garrofa.

Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts.

En llatí, diminutiu d'ervum, nom amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla.

Forma neutra del llatí gracilis (prim, delicat), per ser planta molt feble.

Del llatí hirsutus (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta.

Del llatí lens, lentis, (la llentia).

Del llatí nigricans, -antis (que negreja) derivat de niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors que són tacades de bru negrós.

Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum.

Del grecollatí erynge, -es i eryngium, -ii, entre els romans, nom de diferents cards, principalment els d'aquest gènere.

Dedicada pel naturalista francès A. Gouan al seu col·lega i metge Bourgati amb qui va herboritzar als Pirineus (1766-1767).

Del llatí campestris, -e (propi dels camps cultivats), perquè s'hi troba freqüentment.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva preferent habitació a les àrees litorals o marítimes.

Del grecollatí erysimum, -i, en Dioscòrides, nom d'una planta medicinal per excel·lència, a la qual Plini anomena irio, probablement un Sisymbrium. El nom es fa derivar del grec erýo (salvar).

Aurigeranus, -a, -um toponímic format d'Aurígera, nom en llatí del riu Ariège, per haver-se trobat l'espècie al departament francès del mateix nom.

Del llatí australis, -e (del sud, austral), derivat d'auster, -i (austre, vent del sud), pel seu lloc d'habitació. Sinònim de meridionalis, -e.

Epítet compost de cheiranthus, nom del violer groc, amb la terminació -oídes del grec eídos (aspecte), per la semblança d'aquesta planta amb el dit violer.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària de les flors.

Adjectiu format del llatí collis, -is (turó, puig) i sparsus, -a, -um, participi passat del verb spargere (escampar, disseminar).

Epítet compost de Hieracium (gènere de les compostes) i el sufix -oídes (semblant a); segons Cadevall, per la semblança de les fulles amb les de la Picris hieracioides.

Adjectiu del llatí botànic compost de longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (la fulla), per la llargària de les fulles.

Del grec ochróleukos (d'un groc pàl·lid), pel color de les flors. Mot compost d'ochrós (groc pàl·lid) i leukós (blanquinós).

Forma adjectivada del llatí pumilus, -i  (nan), per la seva curta alçària.

Del llatí repandus, -a, -um (corbat o torçat cap amunt), al·ludint a la forma sinuato-dentada del marge de les fulles.

Del llatí sylvestris, -e (del bosc, que hi viu), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), per la seva estació.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu) per la seva estació.

Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets. Els botànics han desviat una mica la traducció genuïna (llistat o ratllat) de virgatus, -a, -um, donant-li l'accepció de dret, com una verga o vara.

El mot grec Erythrónyon apareix al Pseudo-Dioscòrides com un tipus de satýrion; i al Pseudo-Apuleu, escrit eritronion, com a sinònim, entre altres, de satirion i herba priapiscus. En ambdós casos es descriu com una planta d'arrel tuberosa o bulbosa, fulles vermelloses, i de molta anomenada per la seva pretesa virtut afrodisíaca, a què van associats els sinònims abans citats. El nom té relació amb el grec erythrós, -á, -ón (vermell).

El gènere Erythronium fou establert (1753) per C. Linné, en substitució de Dens canis de Tournefort (1700).

El nom del llatí botànic dens canis, i altres anàlegs –del llatí dens, dentis (dent, ullal) i canis,-is (gos)– s'aplicava, per herbolaris i apotecaris, a diferents plantes amb algun òrgan que s'assemblés a les dents de gos. En aquest cas, al·ludeix a la forma de dent canina que té el bulb. Linné va prendre aquest nom dels botànics del segle XVI (Gesner, Lobelius, Dodonaeus, Caesalpinus, Clusius) que l'havien citat com a nom vulgar d'aquesta planta.

v. Caure una o més besses d’un arbre.

El Brull (Osona)

v. Tallar o esqueixar-se les branques d'un arbre.

Vilanova de Formiguera (Capcir)

f. Secreció solidificada dels ametllers.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

v. Un arbre perdre una part o la totalitat de la capça.

La Jonquera (Alt Empordà)
Sant Miquel de Campmajor (Pla de l'Estany)

Que és molt raspós (en deriva escàbrid-a, el qual significa llegerament escabre).

Peduncle florífer més o menys llarg i sense fulles, sobretot que neix d'un bulb o rizoma.

v. Podar els pins.

Guardarmar (Baix Vinalopó)

m. Suro que s'ha pelat per segona vegada.

Agullana (Alt Empordà)

f. Panna de suro que es treu per segona vegada.

Agullana (Alt Empordà)

De consistència membranosa i més o menys translúcid.

v. Caure de natural o fer caure les fulles d’una planta.

Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà). El fred escarrassa els roures.

v. Aplegar els carrolls.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

v. Podar un arbre.

Jou (Pallars Sobirà)

v. Esporgar oliveres, suros....

La Jonquera (Alt Empordà)

m. Dit d'un vegetal del qual n'hi ha pocs.

Lladó (Alt Empordà)

v. Obrir-se una flor.

Castelldans (Garrigues)

Fulla sovint petita i endurida, pròpia de les plantes llenyoses mediterrànies.

f. Escorça.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

f. Clofolla, clova. Coberta que protegeix la llavor o bé el fruit, total o parcialment (essent al part externa del fruit), i que se'n separa amb certa facilitat.

Santa Coloma de Farners (Selva). L'esclova dels pinyons.

f. Clofolla, clova. Coberta que protegeix la llavor o bé el fruit, total o parcialment (essent al part externa del fruit), i que se'n separa amb certa facilitat.

Santa Coloma de Farners (Selva)

v. Mirada que el cap de colla dels esllemenadors dona a una olivera o ametller per fer veure com s’ha de procedir a l’hora de treure branques i rama.

Alfara de Carles (Baix Ebre)

f. Coberta externa dels troncs, de les branques i de les arrels de les plantes llenyoses.

Fals (Bages)
Guixers (Solsonès)
Rajadell (Bages)
Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)
Talteüll (Rosselló)
Valldarques (Alt Urgell)

v. Llevar l'escorça d'un arbre.

Cabrera d'Igualada (Anoia))
Fonollosa (Bages)
Rajadell (Bages)
Tortellà (Garrotxa)

f. Clovella d'ametlla.

Alcalà de la Jovada (Marina Alta)
Gorga (Comtat)

f. Escorça. Coberta externa dels troncs, de les branques i de les arrels de les plantes llenyoses.

Aqullana (Alt Empordà)
Darnius (Alt Empordà)
Lliurona (Alt Empordà)

f. Escorpit. La segona pela del suro, situada entre l'escorça externa i el cos de l'arbre.

Agullana (Alt Empordà)
Darnius (Alt Empordà). Fer escorça.
La Jonquera (Alt Empordà)
Lliurona (Alt Empordà)
Pla de l'Escorxa. Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)

v. Treure d'escorça (escorxa) d'un arbre.

Lliurona (alt Empordà)

Part terminal de les esquames d'una pinya, sovint boteruda o piramidal, l'única visible quan la pinya és tancada.

m. Arbre que té alguna cuixa (bessa) trencada.

Montpolt (Solsonès)

En forma de petit escut.

m. Persona que esllemena.

Alfara de Carles (Baix Ebre)

v. Esporgar oliveres i ametllers.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Tortosa (Baix Ebre)

v. Treure els nous (rebrots que surten a les branques) d'oliveres i ametllers després d'haver-los esllemenat.

Alfara de Carles (Baix Ebre)

m. Arbre de tronc alt i recte.

Biscarri (Pallars Jussà)

Inflorescència de les aràcies en forma d'espiga gruixuda i més o menys carnosa que porta a la base flors generalment unisexuals i poc aparents. (en deriva espadiciforme).

m. Brot tendre de l'esparreguera.

Caseres (Terra Alta)
Mas de Barberans (Montsià)

Dit de les fulles (i d'altres órgans) que neixen una a cada nus i es disposen més o menys helicoïdalment, de manera que cadascuna no se superposa exactament amb les immediates, superior i inferior.

Bràctea que envolta l’espàdix.

Fulla que té forma d’espàtula.

v. Treure (llevar) el primer suro d'un arbre (el pelagrí).

Agullana (Alt Empordà)

v.Treure el pelló d'un vegetal.

La Jonquera (Alt Empordà). Espellonar castanyes.

Protuberància o bossa d’un sèpal o d’un pètal (tancada) que es prolonga cap endarrere del punt d’unió amb el pedicel floral, i que sol contenir el nèctar, fent així més difícil que l’insecte hi pugui arribar.

m. Espessetat de plantes.

Vilada (Berguedà)

En forma d'espiga o que s’hi assembla.

Inflorescència formada de flors sèssils disposades al llarg d'un eix.

Inflorescència (un conjunt de flors) on les flors no tenen pedicel i es disposen al llarg d’un eix molt juntes unes de les altres, com ara les espigues de les gramínies.

Dit també de la part reproductora d'una planta amb aspecte d'espiga.

f. Diminutiu d'espiga.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

Inflorescència (un conjunt de flors) de les gramínies que consta d’unes quantes flors (a vegades una de sola), dita també espícula; a la base d’una espigueta hi ha dues bràctees anomenades glumes. Diverses espiguetes solen créixer plegades i formen una inflorescència més complexa i grossa que s’anomena espiga.

Apèndix rígid i molt punxent. (en botànica hom diferencia les espines pròpiament dites que es poden lignificar i portar fulles i flors, o sigui que de fet són tiges, dels agullons, les espines d’origen epidèrmic, menys rígides i que mai porta fulles ni flors, això si, també molt punxoses).

m. Espiorc. Tros de branca del voltant d'un o dos pams que es deixa a la soca d'un arbre en esporgar-lo.

(Empordà)

m. Espiorc. Tros d'una branca del voltant d'un o dos pams que es deixa a la soca d'un arbre en esporgar-lo.

La Jonquera (Alt Empordà)

Tros de branca del voltant d'un o dos pams que es deixa a un arbre en esporgar-lo.

(Pla de l'Estany)

m. Espiorc. Tros de branca del voltant d'un o dos pams que es deixa a la soca d'un arbre en esporgar-lo.

(Pla de l'Estany)

m. Collita.

Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)

v. Treure els pollissos (rebrots que surten a les rabasses de les oliveres).

Alfara de Carles (Baix Ebre)

f. Estructura unicel·lular haploide produïda en un esporangi. Tenen una forma més o menys esfèrica.

A les falgueres l’òrgan productor d’espores.

v. Tallar les branques i altres elements sobrers dels pins.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Formentera. S'esporga quan s'arbre dorm.

v. Tallar les branques i altres elements sobrers d'oliveres i ametllers.

Gandesa (Terra Alta)
Horta de Sant Joan (Terra Alta). Quan s'actua damunt les oliveres a l'engròs, s'esporga; quan s'entra en detall, s'esllemena.
Rossell (Baix Maestrat)

m. Arbre de brancada espessa i densa que ofega les plantes que podrien fer-se al dessota.

Santa Fe del Montseny (Vallès Oriental)

En alguns pteridòfits aquàtics, receptacle que conté els esporangis.

Fulla fèrtil que porta els esporangis.

Apèndix o òrgan més o menys rígid en forma d’escata de peix, com ara les esquames de la base foliar d’algunes falgueres (en deriva esquamiforme: fulla que té forma d’esquama).

A les gimnospermes dit de les bràctees fèrtils dels estròbils o pinyes.

Esquames (f.) ventrals (adj.) Estructura uniestratosa, amb forma de fil·lidi, sovint hialina o vermellosa. Les esquames ventrals són freqüents a la cara ventral de les hepàtiques tal·loses.

Fruit indehiscent (que no s’obre espontàniament), provinent d'un pistil pluricarpel·lar, que a la maturitat es descompon en porcions (mericarps) que contenen cadascuna una sola llavor.

Òrgan masculí de la flor; consta d’un filament que al capdamunt porta l’antera on es produeix el pol·len.

Estam estèril, ordinàriament reduït i de vegades transformat en una esquama, un nectari, etc.

f. Llenca de fusta.

Boí (Alta Ribagorça)
Denui (Alta Ribagorça)
Olp (Pallars Sobirà)
Sapeira (Alta Ribagorça)
Sos (Alta Ribagorça)

f. Tros de fusta tallada o esqueixada pel llarg.

Adraén (Alt Urgell)

Pètal superior i més gros de les flors de les famílies papilionàcies i poligalàcies.

m. Branquilló sec i llenyós.

Saurí (Pallars Sobirà)

f. Comunitat d'estepes blanques.

El Carxe (Carxe)

f. Lloc amb estepes.

Riudarenes (Selva)

f. Superfície coberta per la capçada d'un arbre.

Vilafant (Alt Empordà). L'Alzina de la Font de Can Maçanet porta molta estesa.

Part apical del pistil (o carpel) de la flor que rep el gra de pol·len.

Al pistil (o carpel) de la flor part prima per damunt de l’ovari i que sosté l’estigma.

A les flors de les umbel·líferes, base engruixida dels estils que es conserva sobre el fruit.

Apèndix, a manera de petita estípula, que apareix en algunes fulles compostes a la base de cada folíol o segment principal.

- Tija llarga i gruixuda, sense branques, terminada en una roseta de fulles; com és ara el tronc de les palmeres.

- Peu més o menys rígid (d'una glàndula, etc.)

Apèndix semblant a una petita fulla (a vegades una espina) que hi ha a banda i banda de la base d’una fulla, al seu punt d’inserció. (en deriva estipular i estipulat).

adj. Dit d'un arbre prim i llarg.

Vilada(Berguedà)

Tija llarga sense flors que creix horitzontalment i a ran de terra (ajaguda), que arrela als nusos i pot donar lloc a plantes fulles. (en deriva estolonífer)

m. Estructura epidèrmica, present en molses i antocerotes, formada per dues cèl·lules reniformes que limiten una petita obertura.

Conjunt de peces fèrtils (esporofil·les o carpels) que s’insereixen helicoïdalment o cíclicament al llarg d’un eix (en deriva estrobilaci i estrobiliforme).

Mot compost del grec eu (bé) i el verb kalýpto (cobrir), és a dir, 'ben cobert', perquè els pètals, soldats entre ells i de vegades també amb els sèpals, formen part de l'opercle, perfectament ajustat a l'hipant, que cobreix la resta de la flor i que es desprèn al moment de l'antesi.

Del llatí globulus, -i, diminutiu de globus, -i (globus, esfera), pel calze globulós. Aquí, com a nom en aposició.

Euonymus és un nom grecollatí que vol dir 'nom de bon auguri'. En Teofrast i Plini, és un arbre que creix, entre altres llocs, a l'illa de Lesbos i que, en ser menjat pel bestiar, en provoca la mort. D'aquí l'atribució del nom per antífrasi. Sembla que es tracta del Rhododendron luteum (ericácies). Tanmateix, Linné, com molts altres autors, creia que la planta de què parlaven els antics era el boneter (Euonymus europaeus).

Del llatí europaeus, -a, um (de Europa), per la seva preferent habitació.

Del llatí latifolius, -a, -um (que té les fulles amples), adjectiu compost de latum (ample) i folium, -ii (fulla), per les fulles relativament més amples que les d'un altre congènere.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser espècie molt comuna.

Del nom grec eupátor (bon pare), sobrenom de Mitrídates el Gran, rei del Pont (s. I aC), que, segons la llegenda, era un gran coneixedor de les plantes medicinals amb què es feia contraverins. Altres el fan derivar del grec eu (bo) i hépatos (fetge), perquè segons Dioscòrides i Plini, la eupatoria (Agrimonia eupatoria) es feia servir contra les afeccions del fetge.

Del llatí cannabinus, -a, -um (de cànem), derivat de cannabis, -is (el cànem), per la semblança de les fulles amb les del cànem.

Del grecollatí euphorbea, -ae, nom d'una lleteresa cactiforme de les muntanyes de Mauritània, potser Euphorbia resinifera, i del seu làtex. Segons Dioscòrides i Plini, fa referència al rei Juba II de Mauritània, que donà a la planta el nom del seu metge que n'havia descobert les virtuts; En canvi, Galè el relaciona amb l'heroi troià Euforbo.

Els autors prelinneans anomenaren Tithymalus la majoria de les Euphorbia, i reservaren aquest nom o també Euphorbium per a les cactiformes. El gènere linneà les comprèn totes.

En Apuleu, és el nom d'una lleteresa i està format del grec amýgdalos (ametller) i el sufix -oídes (semblant a), per la forma de les fulles d'aquesta planta, semblants a les de l’ametller.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir 'amb dues umbel·les', per la inflorescència formada generalment per dues umbel·les superposades.

De chamaisýke nom grec d'una petita lleteresa de fulles lenticulars, que els autors pre-linneans identificaren amb aquesta planta; format de chamái (que s'arrossega, nan) i syké (figuera), literalment, figuera nana o figuereta, segurament pels fruits rodonets i per ésser, com la figuera, planta lactescent.s

Nom d'una lleteresa citada per Dioscòrides. Plini anomena amb aquest mot una espècie de canya. Del grec charakías (bo per fer tanques) derivat de charakíon (tanca, perxell). Potser, per la tija alta i erecta. Cadevall tradueix charakías per 'propi de les valls', relacionant-lo amb que l'espècie es fa en llocs calents i abrigats.

Nom grecollatí d'una de les lletereses en Dioscòrides i Plini. Del grec kypárissos (el xiprer), per les fulles fines i el seu posat que, d'alguna manera, recorden aquell arbre; és, com si diguéssim, xipreret. Per a Lobelius fou el Tithymalus cupresinus, i el T. cyparissias d'altres autors prelinneans.

En Dioscòrides i Plini, dendroides és el nom d'una lleteresa que viu entre roques i sembla un arbre perquè té les branques llenyoses; Del grec déndron (arbre) amb el sufix -eídes (amb aspecte de). Molts botànics han pensat que era aquesta espècie, a la qual diversos autors pre-linneans anomenaven Tithymalus dendroides.

Del llatí dulcis, -e (dols, agradable), per la manca d'acritud del làtex. És la Esula dulcis dels autors pre-linneans i el Tithymalus montanus non acris de C. Bahuin,.)

Del llatí angulatus, -a, -um (que té angles o arestes), perquè té la tija angulosa a la part superior.

Esula, -ae és un mot del llatí medieval que apareix per primer cop en una obra mèdica del segle IX per a referir-se a una lleteresa, potser aquesta espècie, que Rembert Dodoens anomena Esula minor. Sobre l'origen del nom, Ambrosini, en Phytologiae, el relaciona amb Edula, és a dir, comestible, perquè, de totes les espècies de tithymalus, diu que aquesta és la més agradable; o potser amb un mot àrab, Esula o Ezula. A Les quatre flores de France, P. Fournier segueix el criteri de De Théis i el fa derivar del celta esu (acre). Cadevall diu que esula era el nom vulgar d'algunes lletereses.

Del llatí exiguus, -a, -um (petit, curt), per ser una planta molt petita.

Del llatí falcatus, -a, -um (en forma de falç), derivat de falx, falcis (la falç), per les bràctees dels involucres, gairebé falciformes.

Del llatí flavicomus, -a, -um (de cabells rossos), adjectiu compost de flavus, -a, -um (groc) i coma, -ae (cabellera), al·ludint a la inflorescència de color verd groguenc.

Dedicada al naturalista alemany Christian C. Brittinger (1795-1869).

Nom grecollatí d'aquesta planta en Dioscòrides i Plini, i emprat per gairebé tots els botànics prelinneans. Mot compost del grec hélios (el sol) , i skopéo (jo miro), perquè la inflorescència gira seguint el curs diürn del sol.

Del llatí hibernus, -a, -um (hivernal, propi de l'hivern). Probablement, Linné volia referir-se més aviat a Irlanda –que els llatins deien Hibernia–, perquè la planta vivia en aquesta illa, entre altres llocs.

Isatidifolius, -a, -um (amb fulles com les de l'isatis), format de isatis ,-idis (glast, herba del pastell) i folium, -ii (la fulla), perquè les fulles recorden les del glast (Isatis tinctoria).

Nom que donà Dioscòrides a una lleteresa i que els autors prelinneans van identificar amb aquesta espècie.

Del llatí minutus, -a, um (menut, molt petit), per ser una planta menuda, d'escassa alçària.

Adjectiu gentilici llatí que significa de la ciutat de Niça, perquè fou descoberta en aquesta regió.

Del llatí nutans , -antis, participi present del verb nutare (inclinar-se), per la tija capbaixa, que creix ajaguda.

Del llatí paluster o palustris, -tre (pantanós, que viu als aiguamolls), perquè s'hi fa, en aquests indrets.

Del llatí paralius, -a, -um i aquest del grec parálios (marítim, costaner), perquè es fa vora el mar. És el Tithymalus paralius dels autors prelinneans.

Pauciflorus, -a, -um és un epítet del llatí botànic que vol dir "de poques flors"; format del llatí paucus, -a, -um (poc) i flos, floris (flor).

Del grec peplís, nom amb el qual Dioscòrides anomena a una lleteresa marinenca anual de fulles arrodonides semblants a les de la verdolaga (Portulaca oleracea); Hipòcrates l'anomenava péplion i els botànics han pensat que es tractava d'aquesta espècie.

Del grec, péplos (mantell), nom d'una lleteresa en Dioscòrides, que els botànics prelinneans identificaren amb aquesta espècie.

Del llatí pilosus, -a, -um (pelut, cobert de pels), per ésser una planta peluda.

Del grec platýphyllos, -ou (de fulles amples), és el Tithymalus platyphyllos de Leonard Fuchs (segle XVI); de platýs (ample), i phýllon (fulla), per les seves fulles relativament amples. Sinònim de latifolius, -a, -um, adjectiu d'arrels llatines.

Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut, estès al terra), per les tiges decumbents o prostrades.

Del llatí pubescens, -entis, participi actiu del verb pubescere (començar a sortir el borrissol, arribar a l'adolescència) i aquest de puber, -eris (jove, adolescent), perquè les fulles solen estar guarnides de pèls fins i delicats, com el del borrissol dels inicis de la pubertat.

Del llatí segetalis, -e (propi dels sembrats), perquè s'hi sol fer; derivat de seges, -etis (camp de cultiu).

Del llatí serratus, -a, -um (fet com les dents d'una serra), pels marges serrats de les fulles.

Del llatí sulcatus, -a, -um, (solcat, que té solcs), derivat de sulcus, -i (solc), per les llavors, amb un solc a cada cara.

Del llatí sylvaticus, -a, -um (del bosc), perquè sol fer-se en llocs ombrosos.

De Terracina, ciutat italiana de la regió del Laci. És el Tithymalus marinus, folio retuso, terracinus de Barrelier.

D'Euphorbia, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Euphrasia és el nom del llatí medieval que, amb nombroses variants, aplicaven a la Euphrasia officinalis molts botànics antics, com Dodonaeus, Fuchsius, Lobelius, etc., segons els quals aquesta planta la feien servir els metges des de molt antic per a curar les malalties dels ulls. Del grec euphrasía, -as (alegria, joia), com dient "delit dels ulls", o pel goig que fa a aquells que saben emprar-la per a aclarir la vista.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i en altres muntanyes.

Forma diminutiva del llatí hirtus, -a, -um (pelut); com si diguéssim peludeta.

Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per l'exigüitat de la planta.

Del llatí nemorosus, -a, -um (abundant en boscos) aquí emprat en el sentit de nemoralis, -e (del bosc), al·ludint a l'estació d'aquesta espècie.

Dedicada al botànic alemany Friedrich W. G. Rostkovius (1770-1848), metge de Stettin (actual Polònia), autor d'una monografia dels joncs.

Adjectiu geogràfic derivat de Salisburgum, nom en llatí medieval de la ciutat austríaca de Salzburg, per haver estat trobada la planta en aquesta localitat.

Del llatí strictus, -a, -um (estret, dret), per la tija dreta i rígida.

Del llatí pectinatus, -a, -um (pentinat), per les dents de les fulles, amb arestes paral·leles, com pentinades.

Nom d'origen poc clar. Estaria dedicat a un metge o rei de l'Aràbia, contemporani de Neró que, segons Plini el Vell, va escriure l'obra De Simplicium Effectibus (sobre l'eficàcia de les plantes). En llatí clàssic, evax és una exclamació d'alegria, com 'visca'.

Lusitanicus, -a, -um  (de Portugal) és un epítet geogràfic del llatí botànic format per analogia amb altres com ara hispanicus o gallicus. L'adjectiu propi del llatí clàssic es lusitanus, -a, -um. Fa referència al seu lloc d'habitació, perquè s'hi va trobar el tipus d'aquesta espècie, no pas perquè en sigui exclusiva.

Pygmaeus, -a, -um és la forma llatinitzada del grec pygmaíos (nan, pigmeu), derivada de pygmé (colzada); per les reduïdes dimensions de la planta, que tot just s'aixeca uns centímetres del terra. En la terminologia botànica, és sinònim de nanus i pumilus.

Vegeu Euonymus.

Euonymus o evonymus és un manlleu llatí del grec euónymos, compost de eu (bo) i ónoma, -atos (nom). Segons les normes sobre nomenclatura botànica de l'ICN, els noms o epítets derivats de mots grecs que inclouen el diftong eu s'han de transcriure per eu a les formes llatinitzades, i no pas per ev.

En llatí clàssic no existien les lletres j i v, que es van introduir durant el Renaixement per poder distingir gràficament els sons semivocàlics d'i i u davant una altra vocal. Per això als diccionaris i en altres publicacions podem trobar la forma Evonymus. També convé saber que en llatí clàssic la u majúscula o capital  s'escriu "V". Així podem trobar escrit en una mateixa obra EVONYMVS  o Euonymus, seguint el criteri tipogràfic clàssic, sense cap ambigüitat ni contradicció; Vegi's C. Linné, Sys. pl. (1779), I. 554. Però, altres autors, tot seguint el criteri tipogràfic modern, deixen clar, fins i tot quan fan servir lletres capitals, no només com s'ha d'escriure sinó també com s'ha de pronunciar; Vegi's C. Bauhin, Pinax (1671), 428.

Nom del llatí botànic que adopta la forma diminutiva de exacum, -i, que, segons Plini, era el nom que els celtes donaven a la planta que ell anomenava centaurium lepton (del grec leptós, -é, -ón = prim, fi, petit), que correspondria a diferents plantes del gènere Centaurium. El mateix Plini explica que els gals l'anomenaven així perquè, quan hom el beu, fa fora del cos tots els tòxics i metzines que el fan mal; El nom estaria relacionat amb el verb llatí exigere (fer fora).

El gènere Exaculum fou creat per T. Caruel (1886) sobre la base del Exacum pusillum de De Candolle.
 

Del  llatí pusillus, -a, -um (petitó) diminutiu de pusus, -i (nen, menut), per tractar-se d'una planteta menuda.

Que sobresurt d'un òrgan; dit especialment dels estams que ultrapassen el periant, o dels pètals més llargs que els sèpals.

En algunes gramínies, dit dels brots que creixen per fora de la beina foliar, havent-la prèviament travessat (els rebrots extravaginals travessen per un costat la base de la beina inferior i porten a llur base una o més beines esquamoses, sense limbe, ovades o arrodonides) (és oposat a intravaginal).

Dit de les anteres situades al costat extern del filament, de manera que "miren cap enfora de la flor" (és oposat a intrors).

Nom clàssic d'aquesta lleguminosa entre els romans.

Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser comuníssima i coneguda des de la més remota antiguitat.

Del llatí fabaceus, -a, -um, (allò que pertany a les faves o en fa referència), al·ludint als fruits (llegums) similars.

Papilionàcies, del llatí papilio, papilionis (la papallona), per la forma de la corol·la, que s'hi assembla.

m. Suro que no s'ha pelat mai.

Agullana (Alt Empordà). Suro Fadrí de Can Bec.

De Fagus, nom del gènere tipus d'aquesta família, coneguda abans com a Cupuliferae al·ludint a l'involucre –anomenat cúpula– que guarneix la base dels fruits d'aquestes plantes o els envolta per complet.

f. Bosc de faigs.

Arbúcies (Selva)
La Costa del Montseny (Vallès Oriental)
La Jonquera (Alt Empordà)
Monars (Garrotxa)
Mosset (Conflent)
Vilanova de Sau (Osona)

Fagus és el nom amb què els llatins anomenaven al faig, però també la seva fusta i el fruit. Nom emprat per quasi tots els autors pre-linneans i que Linné acceptà a Species Plantarum (1753)

De l'adjectiu llatí silvaticus, -a, -um (silvestre, del bosc), derivat de silva, -ae (el bosc), perquè forma boscúries.

f. Fruit del faig.

La Costa de Montseny (Vallès Oriental)
La Menera (Vallespir)
La Nou de Berguedà (Berguedà)
Rocacorba (Gironès)
Saldes (Berguedà)
Sant Privat d’en Bas (Garrotxa)
Tavertet (Osona)
Vallmanya (Conflent)
Nom d'una pagesia a 20 min de Sant Aniol de Finestres en direcció els Sucals i les Medes (Garrotxa)

m. Classe de fajol.

Lliurona (Alt Empordà). Fajol de guaret.

m. Classe de fajol.

Lliurona (Alt Empordà). Fajol de rostoi.

f. Bosc de faigs.

Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)
Rimbau (Rosselló)

Veure: Falcat, falcada

Corbat a manera de falç. (en deriva falciforme).

Terme pendent de ser descrit.

f. Fruuit de la boixerola (faringolera).

Boí (Alta Ribagorça)

m. Blat de moro cultivat espès perquè no espigui i que es destina a farratge.

Lliurona (Alt Empordà). Ferrajó.

Conjunt de peces, òrgans, etc. que neixen agrupats fent un petit feix (en deriva fascicular, fasciculat).

Amb les ramificacions acostades a l'eix principal (per ex., l'arbre que fa branques dretes i atansades al tronc, de manera que la capçada té forma llarga i estreta).

f. Bosc de faus (faigs).

Benasc (Alta Ribagorça)

m. Població de fenàs (fenal).

Sant Martí de Tous (Anoia)

m. Fener petit.

Cabdella (Pallars Jussà)

Del llatí ferula, -ae (bastó, canya) i també el nom de diverses umbel·líferes, principalment la canyaferla (Ferula communis), pel tronc llarg i dret. El poeta romà Horaci feia servir el mot per a la palmeta amb què els mestres castigaven als alumnes, potser perquè feia més soroll que mal; raó per la qual alguns autors el relacionen amb el verb ferire (ferir, colpejar).

Del llatí communis, -e (comú, vulgar), per ser l'espècie més freqüent del gènere.

Fel llatí ficus, -i, nom que els romans donaven a la figuera cultivada i al seu fruit.

Del llatí carica, -ae, una mena de figa seca procedent de Cària, antiga regió al sud-oest d'Àsia Menor. Plini feia servir el mot en el sentit genèric de figa.

f. Infructescència de la figuera.

Biniaraix (Mallorca)
Cocentaina (Comtat)
Fraga (Baix Cinca)
La Jonquera (Alt Empordà)
Sant Francesc de Formentera (Formentera)

f. Figa d'un segon esplet.

Pitiüses

f. Fruit de la figuera de moro.

Corona (Eivissa)

f. Fruit de la figuera de moro.

Benifallet (Baix Ebre)
La Jonquera (Alt Empordà)>br/> Mont-roig del Camp (Baix Camp)
La Riera (Tarragonès)
Vallirana (Baix Llobregat)

f. Fruit de la figuera de moro.

Raval de Cristo (Baix Ebre)
La Sénia (Montsià)
Tortosa (Baix Ebre)

f. Classe de figa.

Formentera

f. Figa de moro. Fruit de xumbera (figuera de moro).

Tortosa (Baix Ebre)

f. Figa d'un primer esplet.

Pitiüses

m. Camp de figueres.

Figueral, nom d'un vial entre Balones i Costurera (Comtat)

m. Camp de figueres.

El Figuerar, indret cap a Palamós (Baix Empordà)

Nom que prové del llatí filum, -i (fil) amb el sufix -ago que indica analogia amb el mot precedent; fent referència a l'indument de pèls fins que cobreixen les plantes d'aquest gènere.

El gènere Filago fou establert per Pehr Loefling en 1753.

Epítet derivat del llatí arvum, -i (camp conreat), creat pels botànics, per analogia amb altres, com hortensis, -e (que creix a l'hort), per a referir-se a plantes campestres, es a dir, que creixen als camps de cultiu.

Del llatí congestus, -a, -um (amuntegat, acumulat), al·ludint a la forma en que les nombroses tiges ajagudes s'agrupen en rodals més o menys densos o, potser, pels capítols petits, densament agrupats en glomèruls.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o de França), perquè hi viu, encara que no en sigui exclusiva, com podria deduir-se.

Del llatí germanicus, -a, -um (d'Alemanya), pel seu lloc d'habitació; derivat de Germania, -ae, nom que donaven els romans a la regió més enllà del Rin, actualment Alemanya.

Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per ser aquesta una espècie de petites dimensions.

Del llatí pyramidatus, -a, -um (en forma de piràmide), pels capítols agrupats en glomèruls dins un involucre en forma de piràmide invertida.

Epítet del llatí botànic per a descriure els òrgans foliars en forma d'espàtula o cullera, és a dir, amb la meitat inferior més o menys estreta i que s'eixamplen cap a la part superior, com les fulles d'aquesta planta, subespatulades. Ve del llatí spathula o spatula, -ae, diminutiu de spatha o spata, -ae (espasa).

Part inferior de l’estam d’una flor que sosté l’antera.

Mot del llatí medieval compost de filum, -i (fil) i pendulus, -a, -um (que penja). Segons sembla, aquest nom es recull per primer cop a l'Antidotarium del metge italià Nicolaus Praepositus (s. XII) referint-se a Filipendula vulgaris, denominació recollida per Dodonaeus, i que, segons A. Laguna, fa referència a les tuberositats de les arrels, que semblen penjar d'un fil.

Del llatí botànic ulmarius, -a, -um (semblant a un om), derivat d'ulmus, -i (l'om). Nom donat per l'Écluse, per la semblança dels segments florals d'aquesta planta amb les fulles de l'om.

En les molses, òrgan laminar del gametòfit inserit al caulidi, semblant a una fulla.

Fil·lidi (m.) caulinar (adj.). Fil·lidi que creix sobre el caulidi o eix principal.

Fil·lidi (m.) perigonal (adj.) i periquecial (adj.). Fil·lidi que forma part del perigoni o el periqueci.

Fil·lidi (m.) rameal (adj.) Fil·lidi que creix sobre una branca o rama lateral.

Proveït d’una franja de fímbries (lacínies o segments molt estrets).

Que és crenat.

Dit de les tiges que són buides per dins.

Que té forma de ventall obert.

Que fa ziga-zagues o que presenta curvatures en diversos sentits.

m. Grup petit de plantes.

Alins d'Isàvena (Alta Ribagorça)
Àreu (Pallars Sobirà)
Boí (Alta Ribagorça)
Caregue (Pallars Sobirà)
Durro (Alta Ribagorça)
Roní (Pallars Sobirà)
Sapeira (Alta Ribagorça)

Cobert de pèls curts i embullats a manera de flocs.

f. Acte i efecte de florir les plantes.

La Llacuna (Anoia)

v. Començar a haver-n'hi molt, d'una cosa.

Tortosa (Baix Ebre). Florejaven les trumferes.

m. Floreix molt.

Prat de Comte (Terra Alta)

v. Acció de florir de les plantes; l'efecte.

Ginestar (Ribera d'Ebre)

v. Acte de florir abundosament.

Lliurona (Alt Empordà)
Montan de Tost (Alt Urgell)

Dit de les tiges que porten flors.

v. Les plantes, treure flor.

Sant Miquel de Campmajor (Pla de l'Estany)

adj. Planta molt granada.

Arbúcies (Selva)
La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)
Planoles (Ripollès)
Ventolà (Ripollès)
Vilacireres (Solsonès). El boix grèvol floreix (fruita).

f. Estol de plantes d’una mateixa espècie.

Mont-roig del Camp (Baix Camp). Una flota de pins.
Vilada (Berguedà)

Del llatí foeniculum, -i, nom del fonoll en Plini,  diminutiu de foenum, -i (fenc, farratge), per la delicadesa de les fulles.

Piperitus, -a, -um és un epítet del llatí botànic derivat del llatí piper, -eris (el pebre), fent referència a les qualitats aromàtiques de la planta. Piperitis, en Plini, és el gingebre.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una planta que es troba a tot arreu.

Que té l’aspecte o la natura de les fulles.

En una fulla composta cadascuna de les divisions independents. A les fulles veritables hi observareu que tenen el pedicel engruixit (el pecíol), i que entre el pedicel i la tija hi ha una gemma que correspon al nou brot que sortirà; els folíols en canvi no ho tenen pas.

Fruit sec i amb diverses llavors, provinent d'un sol carpel, que a la maturitat s'obre per la sutura ventral.

f. Platja de la Fonollera, cap a Pals (Baix Empordà). Enaigats p. 108

adj. Arbre que es fa a la perifèria del bosc o de la seva comunitat.

Sant Sadurní de l’Heura (Baix Empordà)

f. Branca que sobresurt de la capçada d'una planta.

Alfara de Carles (Baix Ebre)

f. Forcat. Lloc on un arbre es divideix en dues o més besses.

Boí (Alta Ribagorça)

m. Arbre que té un o més forcats.

Boí (Alta Ribagorça)

m. Lloc on un arbre es divideix en dues o més besses o branques.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà))
Das (Baixa Cerdanya). Forcat bessó (forcat constituït per dues besses).
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
La Jonquera (Alt Empordà)
Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà
Montan de Tost (Alt Urgell)
Prades (Baix Camp)
Riu (Garrotxa)
(Pla de l'Estany)

m. Arbre que té un o més forcats.

Freixenet (Ripollès)
Lladó (Alt Empordà)

m.Classe de blat de bona qualitat.

Boí (Alta Ribagorça)
La Farga de Moles (Alt Urgell)
Saurí (Pallars Sobirà)
Tavascan (pallar Sobirà)

Que presenta fòvees (petites depressions o fossetes).

f. Fruit de la fraguera.

Sa Cot (Garrotxa)

Nom del llatí medieval que apareix en Mattaeus Silvaticus (1285–1342). Nom compost del llatí fraga, -orum (maduixes i també els fruits de l'arboç) i el sufix -aria que indica relació, possessió o semblança. La maduixera també es coneixia com a herba fraga o herba fragi.

Adjectiu derivat del llatí collis, -is (turó), indicant l'estació de la planta.

Del llatí sterilis, -e (estèril), perquè, un cop caiguts els pètals de les flors, els fruits són gairebé invisibles.

Del llatí vescus, -a, -um (mengívol), derivat del verb vescor (menjar). Son sinònims, esculentus, -a, -um i edulis, -e.

Del llatí viridis, -e (verd, fresc).

m. Fruit de la fragatera.

Boí (Alta Ribagorça)

Paraula del llatí botànic derivada del verb llatí frangere (trencar, fragmentar), al·ludint al caràcter fràgil del seu brancatge.

Gènere de les ramnàcies establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754); Tournefort pren el nom de Mattioli (1565) i Dodonaeus (1583). Al seu torn, J. Bauhin (1650) escriu que és “anomenada frangula perquè les branquetes, en especial les joves, fàcilment es trenquen.”

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie relativament comuna.

Dedicat per Linnè a Johan Franckenius (1590-1661), metge i botànic suec, professor de Medicina a la universitat d'Upsala, que publicà el primer catàleg de la flora de Suècia.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), fent al·lusió als pèls de les fulles i del calze.

Del llatí pulverulentus, -a, -um (ple de pols), per la que en recobreix el tronc i les fulles.

Pren nom de l'únic gènere que conté: Frankenia.

Fraxinus, -i és el nom que dona Plini als freixes en general. Es fa derivar del grec fráxis (tanca), perquè sovint els freixes servien per a limitar o tancar les propietats.

El gènere Fraxinus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1754, 1754).

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles aparentment més estretes que les d'altres espècies.

Excelsior, -us és el grau comparatiu d'excelsus, -a, -um (excels, elevat), per la seva alçada considerable. C. Bauhin fou qui primer anomenà aquesta espècie Fraxinus excelsior, sens dubte seguint Teofrast que distingia dues menes de freixe: unum excelsum, procerum..., alterum humilius, minus augescens (un alt, gran... [aquest], l'altre més petit, que creix menys).

m. Bosc de freixes.

La Jonquera (Alt Empordà)

f. Bosc de freixes.

Vallmanya (Conflent)

v. Treure la pellofa de les castanyes.

El Brull (Osona)

Mot del llatí botànic format del llatí fritillus, -i (cornet per a remenar els daus abans de llançar-los) i el sufix -arius, -a, -um (que té relació). Segons Cadevall –que segueix l'opinió de Théis–, per la forma de les flors. Tanmateix, Dodonaeus, qui primer va citar aquest mot, diu que, a la planta que ell anomena Meleagris, alguns li diuen Fritillaria, del llatí fritillus, atribuint-li el significat d'escaquer. També Clusius diu que l'apotecari que li va enviar la planta li explicà que l'anomenava així perquè les taquetes de diferent color de l'anvers dels tèpals recorden un "fritillus".

El gènere Fritillaria fou establert per Tournefort en 1694 i validat en Linné en 1753.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè la planta es fa als Pirineus.

Dedicada a Pierre Edmond Boissier (1810-1885), botànic ginebrí, explorador i estudiós il·lustre de la flora ibèrica i la de l'Orient Mitjà.

-Fulla de les falgueres.
-Cos vegetatiu, verd i més o menys foliaci, de les llenties d'aigua (gèn. Lemna).

adj. Que fa fruita.

Cocentaina (Comtat)
Paüls (Baix Ebre)

adj. Que fa fruita.

Viladrau (Osona). El castanyer és un fruiter.

f. Fulla. Òrgan laminar de les plantes superiors.

Saünc (Alta Ribagorça)

f. Òrgan laminar d'una planta.

La Jonquera (Alt Empordà)
Serinyà (Pla de l'Estany)

m. Fullaraca de pi.

Cabrera de Mar (Maresme)

f. Jaç.

Vilanant (Alt Empordà)

v. Una planta, treure fulles.

Agullana (Alt Empordà)

f. Fulles caigudes.

Agullana (Alt Empordà)
Margalef (Priorat)
Vilada (Berguedà)

f. Fullatge.

Perejaume. Llum i llibertat p 15

adj. Vegetal que ha posat fulles.

Canet d'Adri (Gironès)
(Pla de l'Estany)

D'origen no explicat encara satisfactòriament. Thomas Bartholin (1673) anomenà Herba fumana la planta que, després, Linnè anomenà Cistus fumana, potser pel seu aspecte grisenc, com fumat, del llatí fumus, -i (fum).

Adjectiu del llatí botànic format del gènere Erica i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb un bruc.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), per la seva preferent habitació muntanyenca.

Del llatí levis o laevis (llis) i pes, pedis (el peu), pels pedicels glabres.

Del llatí procumbo (estar estès o ajagut), per les seves branques ajagudes.

Dedicada a Spach, autor del Conspectus Monographie Cistacearum, 1836.

Del llatí viscidus, que com viscosus i viscum (el vesc) deriven del verb visco (untar o fregar amb una substància agafatosa), per les seves fulles glanduloses i enganxoses.

Del nom de la planta en llatí, fumaria, de fumus (fum), per haver-la considerada com un vapor o fum a causa de la seva fesomia i del color blau glaucescent. El nom que té en grec la planta, kapnós, també significa fum.

Del grec mikrá (petita) i ánthos (flor), per les flors petites.

En commemoració del metge i botànic francès Toussaint Bastard (1785-1846)

Del llatí calcar (esperó), perquè el té molt llarg.

Pels pecíols que es cargolen com circells, en llatí capreoli, com cirrosa, de cirrus (rínxol).

Per la disposició compacta de les flors.

En homenatge al metge i naturalista francès Charles Gaillardot (1814-1883).

Per la major grandària relativa de les corol·les.

Pel seu hàbitat predilecte, és a dir, les parets o murs, en llatí, muri.

Linné la considerava l'espècie medicinal per excel·lència. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això Linné el va fer servir per anomenar algunes d'aquestes plantes.

Del llatí parvus (petit) i flos, floris, per les flors ben petites.

Dedicada a S. Vaillant, botànic francès.

m. Fusta.

Albet (Alt Urgell)
Araós (Pallars Sobirà)
Àreu (Pallars Sobirà)
Espui (Pallars Jussà)
Les Llacunes (Pallars Sobirà)
Llessui (Pallars Sobirà)
Tavascan (Pallars Sobirà)
Sant Martí de la Baronia de Rialb (Noguera)

f. Substància més o menys dura i fibrosa que forma la major part del tronc i de les branques dels arbres i arbustos sota l’escorça.

Lliurona (Alt Empordà)

f. Fusta d’una planta riberenca.

Fraga (Baix Cinca)

f. Fusta pròpiament dita d'un arbre.

Tortosa (Baix Ebre)

m. Fust.

Montan de Tost (Alt Urgell)

m. Neretar. Matoll de nerets (gabets).

Queralbs (Ripollès)

Nom encunyat pel botànic anglès R. A. Salisbury en 1806 per a aquest gènere, en reconeixement al noble escocès Sir Thomas Gage (1781-1820), aficionat a la botànica i a la jardineria, de qui havia rebut nombrosos espècimens de plantes recol·lectades per tota Europa.

Arvensis, -e és un adjectiu del llatí botànic, derivat d'arvum, -i (el camp conreat), aplicat a les plantes que es fan comunament a les terres de conreu.

Del llatí fistulosus, -a, -um (buit, foradat), derivat de fistula, -ae (flauta, tub), per les fulles fistuloses.

Del llatí foliosus, -a, -um (fullós, que té moltes fulles). És l'Ornithogalum foliosum de C. Presl qui l'anomenà així perquè, a diferència de les altres espècies d'aquell gènere, aquesta té la tija fullosa.

Adjectiu del llatí botànic, fragifer, fragifera, fragiferum (que té algun òrgan semblant a les maduixes); del llatí fraga, -arum (maduixes) i fero (portar), perquè, al segon any, aquesta planta fa una mena d'inflorescència en què les flors són substituïdes per un capítol de bulbils, generalment purpuris o violetes, que poden semblar una maduixa.

Dedicada al botànic Pierre Liottard (1728-1796), primer cap del jardí botànic de Grenoble, sota la direcció de D. Villars.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors. És l’Ornithogalum luteum de Linné, que prengué aquest adjectiu d'altres botànics precedents, probablement perquè el groc és un color molt rar dins el gènere Ornithogalum.

Del llatí villosus, -a, -um (llanut, vellós), de villus, -i (pèl, llana), al·ludint al lleuger indument de la planta o al dels pètals.

Nom  del llatí  botànic que deriva del grec gála, gálaktos (la llet), segurament per les venes lletoses o les taques blanques de les fulles. Aquest nom o diferents variants sembla que s'han aplicat a algunes lletereses, en aquest cas relacionant-lo amb el làtex blanc que produeixen. Com a curiositat, val a dir que el mot grecollatí galactites, -ae, en Plini, significa gemma o pedra preciosa.

Si bé C. Moench, quan va crear el gènere en 1794 ho va fer com a femení, les normes recents del "Codi Internacional de Nomenclatura per a algues fongs i plantes" (ICN) li han assignat el gènere masculí.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí clàssic tomentum, -i (borrissol), per l'indument blanquinós que té tota la planta.

El propi Linnè, que va crear el gènere (1737), ens explica en l'Hortus Cliffortianus que Galanthus ve del grec gála (llet) i ánthos (flor), perquè la flor és com la llet, nívia.

De l'adjectiu llatí nivalis, -e (propi de la neu), perquè és tan primerenca que, en molts indrets, floreix quan encara tot està nevat.

Del llatí medieval galega, aplicat a aquest gènere de lleguminoses. Alguns autors el fan derivar del grec gála, gálaktos (llet) i aix, aigós (cabra), per ser planta farratgera, suposadament galactògena, és a dir, que fa augmentar la secreció làctia del bestiar que la menja.

Per les suposades propietats galactògenes de la planta. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Linné el va fer servir per anomenar algunes d'aquestes plantes.

Nom emprat  per Dioscòrides i Plini per anomenar una planta que en ser rebregada fa mala olor, amb tiges i fulles semblants a les de l'ortiga, i flors petites i purpúries, que molts autors han volgut identificar com Scrophularia peregrina. Mot compost del grec galée -es (la mustela) i ópsis, -eos (aspecte, aparença), perquè la corol·la s'assemblaria a la cara d'aquests animals que, per afegiment, fan pudor. Hi ha qui atribueix a Linnè (sense proves) fer derivar el nom del llatí galea, -ae (elm) i el grec ópsis, -eos (aparença), per la semblança del llavi superior amb un elm.

El gènere fou establert per Tournefort i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb l'esmentada, llevat del que fa a l'aspecte de la corol·la.

Del llatí dubius, -a, -um (dubtós), perquè ho semblà a Leers, que va donar aquest nom a l'espècie.

Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi), per tenir caràcters intermedis entre els de dues espècies afins.

Aquest nom, aquí en aposició, ha estat pres del Ladanum segetum de Plini, que C. Bauhin identifica amb la seva Sideritis arvensis angustifolia rubra, sinònim de la Galeopsis ladanum de Linné. En llatí, ladanum és la substància brillant i enganxosa que segrega una estepa (Cistus ladanifer), però s'hi desconeix la relació.

De l'adjectiu llatí pyrenaicus, -a, -um i aquest de Pyrenaei, -orum (els monts Pirineus), per ésser planta pròpia dels Pirineus.

Dedicada al Dr. Àngel Sallent, col·laborador de J. Cadevall en els tres primers volums de Flora de Catalunya.

Segetum és la forma del genitiu plural del llatí seges, -etis (camp sembrat); és a dir, 'dels sembrats', per la seva ordinària estació. Sinònim de l'adjectiu segetalis, -e.

Tetrahit, tetrahil i altres variants, és un nom antic del llatí medieval, d'origen obscur, que rebien diverses plantes, entre elles les anomenades herba judaica i herba hircina —aquesta del llatí hircus, -i (el boc), per la seva olor— corresponents, probablement, a Sideritis hirsuta i Stachys recta, respectivament. Els botànics pre-linneans el consideraven un nom bàrbar, és a dir, ni llatí ni grec, usat a les oficines de farmàcia; però cap n'ofereix una hipòtesi sobre l'origen, llevat d'Ambrosini, que el considera un nom àrab. En el cas d'aquesta espècie, Linné pren el nom de Celsius, que inclou la planta dins del gènere Tetrahit de Dillenius. Altres autors, com ara David Gledhill, li atribueixen un arrel grec amb el significat de 'quatre vegades' o 'dividit en quatre', però sense aclarir a quin aspecte de la planta es refereix.

De gálion, nom grec d'una planta que Dioscòrides fa derivar del grec gála, gálaktos (llet), perquè suposadament amatona la llet; amb fulles com les de l'apegalosa (Galium aparine) i flors grogues, que podria ser Galium verum. Per a Plini era un altre nom de galeopsis o galeobdolon, planta de fulles com les de l'ortiga, flors purpúries i que, quan es rebrega, fa fortor, que es pensa que podria ser Lamium purpureum o Schrophularia peregrina.

Nom d'aquesta espècie en Dioscòrides i Plini. El nom grec aparíne és d'etimologia obscura; uns el fan venir d'aparés (sa) i altres d'apaíro (emportar-se), perquè els fruits s'enganxen a la roba del que s'acosta; raó per la qual la planta rebia el sobrenom de philanthropos (amic dels homes).

Adjectiu compost del grec kométes, -ou (cabellut) i rhiza, -es (arrel), per les nombroses arrels que, com una cabellera de pels fins, llargs i delicats, emeten els nusos inferiors.

Derivat del llatí crux, crucis (creu), aquest adjectiu pren, en llatí medieval, el sentit de 'en forma de creu', aquí fent referència a la disposició de les fulles verticil·lades de quatre en quatre, en forma de creu. En llatí clàssic cruciatus, -a, -um era el reu crucificat o turmentat de qualsevol manera.

Del llatí lucidus, -a, -um (brillant), pel verd lluent de la planta, generalment glabra.

Mot emprat per Plini; és el participi present del verb llatí fruticescere (llucar, fer rebrots), derivat de frutex, -icis (arbust), per ser planta multicaule i, de vegades, emetre estolons.

Del llatí maritimus, -a, -um (del litoral, costaner), pel seu lloc d'habitació preferent.

Del llatí minutulus, -a, um, forma diminutiva de l'adjectiu minutus, -a, um (menut, petit), al·ludint a la mida molt petitona de les flors.

Del llatí mollugo, -inis, nom que Plini dona a una planta que podria ser una Stellaria o una Anagallis.

Del llatí erectus, -a, -um (dret) per la disposició més o menys vertical de la tija.

Del llatí muralis, -e (propi de la muralla o de la paret), denotant l'estació de la planta. Vegeu en Plini muralis herba, la morella roquera (Parietaria officinalis).

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant). És planta que fa olor quan està seca; Recorda l'Anthoxanthum, aromatitza el vi, els vestits i és insecticida.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna, aiguamoll), per l'estació de la planta, en llocs humits.

De parisiensis, -e (de París), adjectiu gentilici del llatí medieval, probablement prenent la part pel tot, perquè la planta havia estat trobada a França.

Del verb llatí divaricare (obrir-se estenent-se), referint-se a les branques esteses en angles oberts.

Del llatí pumilus, -a, -um (nan), per la seva escassa alçària.

Del llatí pinetum, -i (la pineda); pinetorum (de les pinedes) és la forma del genitiu plural, al·ludint a la estació de la planta.

Adjectiu del llatí botànic, rivularis, -e, derivat del llatí rivulus, -i (riuet o fil d'aigua), diminutiu de rivus, -i (rierol), per l'estació de la planta.

Del llatí pusillus, -a, -um (petitó), diminutiu de pusus, -i (nen, menut), al·ludint al reduït port de la planta, cespitós, d'uns pocs centímetres d'alçària.

Subespècie dedicada al botànic d'origen polonès Heinrich Brockmann-Jerosch (1879-1939), professor de la Universitat de Zuric.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (propi o natural del Pirineu), per ser-ne aquestes muntanyes el principal lloc d'habitació.

Compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla), Apuleu feia servir l'adjectiu rotundifolius, -a, -um per a plantes amb el limbe de les fulles arrodonit, com les ovalades o el·líptiques d'aquesta espècie.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir ensucrat, derivat del grecollatí saccharon o saccharum, -i (sucre), pels fruits verrucosos semblants a un conegut dolç ensucrat, l'anis sucré.

Adjectiu del llatí botànic format del prefix tri- (tres) i cornutus, -a, -um (que té banyes), és a dir, que té tres banyes o puntes, al·ludint a les cimes de la inflorescència que generalment són triflores. El sinònim G. tricorne, de tricornis, -e (de tres banyes), que sí és un adjectiu del llatí clàssic, fou declarat il·legítim.

Del llatí uliginosus, -a, -um (humit, pantanós) derivat d'uligo, -inis (humitat natural de la terra), per l'estació de la planta.

Del llatí verrucosus, -a, -um (ple de berrugues), al·ludint als mericarpis globosos del fruit, coberts de protuberàncies semblants a berrugues.

Aquest adjectiu del llatí botànic, es fa servir per referir-se als òrgans que naixen de forma radial al mateix punt de la tija; prové del llatí clàssic veriticillus, -i (la tortera o pes en forma de disc o rodanxa ajustat al capdavall del fus per a fer-lo girar millor); o de verticillum, -i (vèrtebra). Aquí al·ludeix a la disposició verticil·lada de les fulles i de les flors.

Del llatí verus, -a, -um (vertader), el de flor groga, perquè es considera el prototip del gènere des de l'antiguitat; el que suposadament fa coagular la llet.

f. Ballaruc.

Alfara de Carles (Baix Ebre)

f. Ballaruc.

Alfara de Carles (Baix Ebre)

De pètals soldats (és oposat a dialipètal).

De sèpals soldats (és oposat a dialisèpal).

m. Plançó alt i prim.

Lladó (Alt Empordà)

m. Plançó alt i prim.

Lladó (Alt Empordà)

f. Classe de mongeta.

Vilafant (Alt Empordà)

m. Fruit del ginebre i càdec.

La Sénia (Montsià)

m. Pi petit.

Ars (Alt Urgell)

m. Fruit del ginebre, càdec, savina, gavarrera...

El Bellestar de la Tinença (Baix Maestrat)

Dedicada per Tournefort a Pierre Garidel, metge i botànic d'Aix, a la Provença.

Per la seva afinitat amb Nigella, com si diguéssim falsa Nigella o aranya. El sufix llatí -astrum té un sentit despectiu. Com de olea (olivera) deriva oleastrum, o bé oleaster, que és l'ollastre o olivera borda.

f. Tros de branca del voltant d'un o dos pams que es deixa a la soca d'un arbre en esporgar-lo.

Tivenys (Baix Ebre)

f. Fruit de la garravera.

Boí (Alta Ribagorça)
Castella de N'Hug (Berguedà)
Das (Baix Cerdanya)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)

m. Receptacle del fruit de la garravera.

Boí (Alta Ribagorça)

m. Receptacle del fruit de la garravera.

Bonansa (Alta Ribagorça)
Calbera (Baix Ribagorça)
Lliri (Alta Ribagorça)

f. Territori amb garrics (garrigues) i pins que no es cultiva.

Vilanant (Alt Empordà)

m. Lloc poblat amb garrics.

Campmany (Alt Empordà)

f. Fruit del garrofer.

Paterna (Horta)

f. Fruit del garrofer.

Borriol (Plana Alta)
Paterna (Horta)
Tortosa (Baix Ebre)

m. Camp de garrofers.

Bítem (Baix Ebre)
Cervera del Maestrat (Baix Maestrat)
Paterna (Horta)

m. Camp de garrofers.

Bítem (Baix Ebre)
Paterna (Horta)

m. Garrofer petit.

Borriol (Plana Alta)
Peníscola (Baix Maestrat)
Reus (Baix Camp)

m. Llavor del garrofer.

Borriol (Plana Alta)
Tortosa (Baix Ebre)

f. Flor del garrofer.

Els Reguers (Baix Ebre)
Tortosa (Baix Ebre)

Del grec gastrídion (en llatí, ventriculus), diminutiu de gáster (ventre).

Gènere creat per Palisot de Beauvois en 1812 per a classificar el Milium lendigerum de Linnè, per la forma ventruda de la base de les glumes en aquesta espècie.

Lendiger o lendigerus, -a, -um (llemenós) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí Iens, lendis (llémena), i gero (portar), fent referència a la forma de les espiguetes.

m. Classe d'albercoc.

Cocentaina (Comtat)

m. "lloc on hi creixen moltes gatoses". Diccionari Alcover-Moll.

m. Matoll de gatoses.

Prudenci Bertrana, Obres completes p 257

f. Fruit de la gavarnera.

Araós (Pallars Sobirà)
Àreu (Pallars Sobirà)
Cabdella (Pallars Jussà)
Caregue (Pallars Sobirà)

m. Conjunt de gavarreres.

La Sénia (Montsià)

m. Feix de llenya prima.

Xerta (Baix Ebre)

f. Fruit de la gavarrera.

Josa de Cadí (Alt Urgell)
Les Llacunes (Pallars Sobirà)
Montan de Tost (Alt Urgell)

Veure: Gemma

Disposats en parell.

f. Tipus de propagul d'estructura globosa, el·líptica, cilíndrica, angulosa uni- o pluricel·lular.

Òrgan petit i arrodonit que origina un nou brot (una nova tija), o una flor; les gemmes sovint són protegides per esquames i així no sofreixen danys als períodes desfavorables hivernals o estivals.

Gemma (f.) rizoidal (adj.). Tipus de propàgul d'estructura globosa, el·líptica, cilíndrica o filamentosa situada als rizoides, que serveix per la reproducció vegetativa del briòfit.

Terme pendent de ser descrit

Corba o geniculat com si tingués un genoll.

Nom llatí d'algunes plantes citades per Plini, Virgili i altres, que avui pertanyen a diferents gèneres com ara Genista tinctoria, Spartium junceum, Teline monspessulana, però també Erica arborea. Cadevall esmenta que alguns el fan derivar del celta gen (botja petita), en al·lusió al port d'aquestes plantes.

Del llatí medieval anglicus, -a, -um (d'Anglaterra), per la seva habitació.

Participi present del verb llatí candicare (blanquejar), al·ludint al color més clar del revers dels folíols.

De l'adjectiu llatí cinereus, -a, -um (cendrós), de cinis, -eris (la cendra), al·ludint al color cendrós de la planta , particularment de les fulles.

Del llatí germanicus, -a, -um (de Germània o Alemanya), per la seva habitació.

Del llatí hispanicus, -a, um (d'Hispània o Espanya) per la seva habitació.

Del llatí horridus, -a, -um (ple d'espines), per ser planta molt espinosa.

Del llatí linum, -i (el lli) i folium,-ii (la fulla), per la semblança de les fulles.

Adjectiu format de Mons Pessulum, nom en llatí de la ciutat de Montpeller, per haver-s'hi trobat la planta en les rodalies. És sinònim de monspeliensis i monspeliaca.

Del llatí pilosus, -a, -um (cobert de borrissó) de pilus, i (pèl, borrissó) pel toment pilós que recobreix diferents dels seus òrgans.

Diminutiu femení del llatí pulcher, -chra, -chrum (formós), per l'aspecte bonic de la planta.

Del llatí sagitta, -ae (la sageta), per les expansions alades del seu tronc, comparables a una sageta.

Del grec scorpíos, que significa 'escorpí', però que és també el nom d'una mena de ginesta o gatosa, probablement per les agudes espines que poblen la planta. Plini també anomena Scorpion, -onis a una planta.

Del llatí tinctorius, -a, -um (cosa que tenyeix), pel color groc de l'arrel, usat pels tintorers.

Adjectiu del llatí botànic format de tris (tres) i flos, floris (la flor), per la disposició freqüent de les flors en grups de tres.

Dedicada a D. Villars (1745-1814), metge i professor a Grenoble, autor de l'Histoire des plantes du Dauphiné (1786-89).

Que s’assembla a una ginesta.

f. Clivella natural que es produeix de dalt a baix del suro, o sigui a l'escorça exterior.

Agullana (Alt Empordà)

Planta citada ja per Dioscòrides, que podria ser G. lutea o G. purpurea, i que, segons Plini, deu el nom a Gentius, últim rei dels il·liris, que suposadament en va descobrir les propietats curatives.

El gènere Gentiana fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Paraula formada pel prefix privatiu a- i del llatí caulis (tija de les plantes), per no tenir-ne o ésser extremament curta.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), perquè la planta hi viu.

Dedicada al metge i botànic alemany J . Burser (1583-1639), deixeble de C. Bauhin i professor de la Ritterakademie de Soroe, a Dinamarca. Autor d'un cèlebre Hortus siccus (herbari) de 25 volums, amb plantes que va recollir per tota Europa, estudiat per molts botànics suecs, entre ells C. Linné.

Del llatí campestris, -e, qualificatiu inconcret, si hom pren campestre per camperol; inadequat, si hem d'entendre que és pròpia de les terres de conreu, ja que habita in pratis siccis (en els prats secs), segons frase del propi Linnè, autor de l'espècie.

Del llatí ciliatus, -a, -um (que té pestanyes) derivat de cilium, -ii (parpella, pestanya), pels lòbuls de la corol·la, de marges ciliats

Per haver estat una de les plantes anomenades Cruciata pels autors pre-linneans, per tenir els parells de fulles creuats. Així doncs, aquí és nom en aposició.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí nivalis, -e (propi de la neu) derivat de nix, nivis (la neu o glaç), per viure entre les neus de les altes muntanyes, a la zona nival.

No és un adjectiu sinó un nom en aposició, el Pneumonanthe de Lobelius, que Linné conservà com a epítet específic; paraula formada dels mots grecs pneúmon (pulmó), i ánthos (flor), perquè era una mena de pulmonària: planta emprada com a remei de les afeccions respiratòries lleus.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí tenellus, -a, -um (tobet), diminutiu de tener, -a, -um (tendre, delicat), per la seva exigüitat i aspecte delicat.

Epítet geogràfic del llatí botànic format de Triglav o Terglou, nom del cim més alt dels Alps Julians, a Eslovènia, perquè la planta viu en aquesta serralada.

Dedicada al naturalista suís d'origen alemany Johann Christoph Schleicher (1768-1834).

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris, (la primavera), per ésser una espècie molt primerenca.

Del Gentiana, nom del gènere tipus de la família.

m. Fruit de la gerdera.

Vilanova de Formiguera (Capcir)

Del gènere Geranium.

Del grecollatí geranion, -ii, nom amb què, en Dioscòrides i Plini, s'anomena a dues plantes que hom suposa que són Geranium tuberosum i Erodium malacoides. Plini dona també aquest nom a una tercera, que sembla ser Myrrhis odorata (umbel·lìfera). El nom té relació amb el mot grec géranos (grua) perquè el fruit de totes les plantes d'aquest gènere s'assemblen al cap d'aquesta au.

El gènere Geranium fou establert per Tournefort i validat en Linnè.

Del llatí cinereus, -a, um (cendrós), pel color de la planta.

De l'adjectiu llatí columbinus, de columba, -ae (el colom), per la semblança més o menys remota dels pedicels amb el peu de dita au.

Participi del verb llatí dissecare (tallar), per les fulles dividides.

Del verb llatí divaricare (obrir-se estenent-se), per les branques obertes i esteses en tots sentits.

Del llatí lucidus, -a, -um (brillant), per la lluentor de la planta.

Del llatí mollis, -e (bla, suau, flexible), per la suavitat de les fulles.

Del llatí nodosus, -a, -um (nuós), per presentar nusos molt engruixits.

Del llatí palustris, -e (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna) per la seva estació.

Del grec phaiós (bru, fosc) amb desinència llatina, pel color de les flors.

Del llatí pratensis, -e (que viu al prat), derivat de pratum, -i (el prat), per la seva estació.

Del llatí pulverulentus (polsós), adjectiu derivat de pulvis, -eris (pols), pel toment de les fulles.

Del llatí pusillus, -a, -um (molt petit), per la seva petita alçària.

Per la seva estació més o menys pirinenca.

Forma llatinitzada de Herba Sancti Ruperti o Herba Ruperti; dedicada a Sant Robert, per les seves suposades virtuts curatives.

Format del llatí rotundus (rodó) i folius (fulla), és a dir, de fulla rodona, per la forma de les fulles.

Del llatí sanguineus, -a, -um (sanguinós), pel color de les flors.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (que viu al bosc), de sylva o silva, -ae (bosc o selva), per la seva estació silvestre.

m. Gerd. Fruit de la gerdera.

Ritort (Capcir)

m. Fruit de la gerdera.

La Nou de Berguedà (Berguedà)

m. Fruit de la gerdera.

La Nou de Berguedà (Berguedà)

m. Gerd. Fruit de la gerdera.

Cabdella (Pallars Jussà)
Planoles (Ripollès)

f. Verdor i frescor de plantes.

Osor (Selva)

Format de Gesneria, nom del gènere tipus d'aquesta família, format per plantes de l'Amèrica tropical.

Del llatí geum, -i nom que Plini donava a una planta d'arrels fines i negres que feien bona olor, probablement G. urbanum (caryophyllata dels autors prelinneans).

Del llarí montanus, -a, -um ( de les muntanyes), per la seva estació, a l'alta muntanya.

Dedicada a l'eximi botànic Carles Pau, de Segorb (València).

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus) per la seva estació pirinenca.

Del llatí reptans, participi present del verb repere (arrossegar-se), pels seus llargs estolons.