Glossari general

Del llatí coriarius, -ii (el blanquer), derivat de corium, -ii (el cuir), per l'aplicació que en fan els blanquers per adobar les pells, perquè és rica en tanins. Els romans, anomenaven herba coriaria la bryónia leuké de Dioscorides, que es creu que era la carabassina (Bryonia cretica). Però, segons Plini, aquest nom s'aplicava també, entre altres, a un arbust amb fulles de murtra, coriarius frutex, que sens dubte és el roldor (Coriaria myrtifolia).

El gènere fou establert per Nissole (1711) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del grecollatí myrtus (la murtra) i folium (la fulla), per la semblança de les fulles.

De Coriaria, únic gènere de la família.

Inflorescència en què les flors o les branques se situen més o menys a un mateix nivell però llurs pedicels neixen de diferents altures del peduncle.

Del grec kóris (xinxa). Dioscòrides (kóris) i Plini (coris, corissum) la citen com a "planta que altres diuen hypericon". Molts autors, Linnè inclòs, relacionen de formes diverses el nom de la planta amb el kóris grec, com ara al·ludint a la forma de les llavors o a la taca obscura de les dents calicinals.

En establir aquest gènere, Linnè segueix a Tournefort, Clusius i C.Bauhin (Coris monspeliaca, Coris caerulea marítima).

Adjectiu gentilici format del nom llatí (Mons Pessulum) de la ciutat de Montpeller, per haver-s'hi trobat des d'abans de Linnè. Altres adjectius del llatí botànic que fan esment a aquesta ciutat són monspessulanus, -a, -um i monspeliacus, -a, -um.

Pren el nom del gènere Cornus.

Del llati cornus, -i i aquesta del grec kràneia,-as, ambdues paraules del gènere femení i que signifiquen corneller o sanguinyol i la seva fusta. Plini menciona cornus mas o cornus mascula i també cornus femina, aquesta de fusta dura, que podria ser Cornus sanguinea. Segons Cadevall, el nom tindria relació amb el mot llatrí, neutre, cornu (banya), per la fusta durable i forta com banya, citant el comentari de Virgili, bona bello cornus (el sanguinyol és bon material per a armes de guerra).

Del llatí sanguineus, -a, -um, (del color de la sang), pel color dels fruits madurs.

f. Part superior d'una capçada.

Boí (Alta Ribagorça)

-Conjunt d'apèndixs petaloides, sovint soldats fent coroneta, que presenten certes flors a la part interior del periant.

-Conjunt de les lígules perifèriques dels capítols d'aquelles compostes que presenten un disc central de flors tubuloses.

-Apèndix que presenten al capdamunt alguns fruits.

v. Tallar la brancada d’un arbre.

Castelldans (Garrigues)
La Jonquera (Alt Empordà)
Sant Ferran de Formentera (Formentera)

Diminutiu de corona, en castellà, per la forma de les inflorescències.

Gènere de les lleguminoses establert per Tournefort i revalidat per Linnè; el nom es va prendre de Lobelius, qui, segons Clusius, es va inspirar en el nom vulgar castellà.

Nom masculí d'aquesta planta en Cesalpino, conforme a l'italià emero; molt probablement del grec émeros (cultivat) en contraposició a ágros (silvestre), per adornar molts jardins.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color de la planta.

Adjectiu llatí derivat de juncus, -i (el jonc), per les seves branques junciformes.

Del llatí minimus, -a, -um, superlatiu irregular de parvus (petit), per ser de talla més petita.

Adjectiu del llatí botànic format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i el sufix -oídes (en forma de), per la forma arquejada del llegum.

Del llatí valentinus, -a, -um (de València), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color de la planta.

Del llatí varius, -a, -um (distint, de diferents colors), pels diferents tons que presenta la flor.

Del grecollatí coronopus, -odis, paraula composta del grec koróne (la gralla) i poús, podós (el peu). Segons Plini, una herba espinosa de tija serpentejant.  En Dioscòrides, nom d'una planta de fulles feses, probablement Plantago coronopus. Laguna, en els seus comentaris al "Dioscòrides", diu que el nom li ve de les fulles feses com les potes de la gralla.

El gènere Coronopus fou publicat per Johann Gottfried Zinn en 1757.

Del grec dídymos que vol dir doble o bessó, per la seva silícula escotada de dalt i de baix, com si fos duplicada.

Del llatí squamatus, -a, -um (ple d'esquames), adjectiu derivat d'squama, -ae (esquama), per ser una planta generalment amb esquames disperses.

m. Vegetal flexible, que es doblega bé.

Boí (Alta Ribagorça)

Mot del llatí tardà per anomenar el passacamins o centinòdia (Polygonum aviculare), diminutiu del llatí corrigia, -ae (corretja, cordó de sabata), perquè les tiges de la planta, llargues i primes, esteses pel terra, s'assemblen a petits cordills.

Del llatí litoralis, -e (de riba mar), per la seva estació riberenca.

Adjectiu compost de telephium (nom de planta) i folium, -ii (fulla), per la semblança què van trobar en les fulles amb les del Telephium imperati.

m. Zona externa del caulidi formada per cèl·lules de paret més gruixuda que les de la part interna; a vegades és coberta per una hialodermis.

adj. Relatiu o pertanyent al còrtex.

adj. Que viu sobre escorces d'arbres o arbustos.

Korydallís i korydálion són noms en grec antic de la fumària; s'al·ludeix aquí a la semblança de l'esperó amb el dit polze de la cogullada (una mena d'alosa), o sigui, també la flor del Delphinium. Corydalis és el nom amb que s'anomenava en llatí la cogullada.

En Pseudo-Dioscòrides, sinònim de kapnós (fumaria).

Del llatí cavus (buit, cóncau). Pel seu rizoma tuberculós buit.

Del grec énnea (nou) i phýllon (fulla), per a Plini, Enneaphyllum era una herba de naturalesa càustica amb nou fulles, és a dir, que té fulles biternades.

Del llatí luteus (groc), pel color de la flor.

Del llatí solidus (massís), com el seu rizoma.

Corylus, -i és el nom grecollatí que Virgili dona a l'avellaner.

Nux, nucis era el terme general que els llatins feien servir per referir-se als fruits de closca dura. Així, es referien a l'avellana com nux pontica perquè venia d'Orient. Però Plini parla d'una nux avellana, probablement una varietat hortense, cultivada a la vila d'Avella, prop de Nàpols.

Corpuscle esfèric o el·lipsoïdal que conté lípids, existents dins les cèl·lules de moltes hepàtiques. Pot ser translúcid o opac i és més o menys brillant.

Cos oleífer format per diverses vesícules aglomerades.

Cos oleífer format per una sola vesícula.

Cossos (m.) oleífers (adj.). Cos intracel·lular, opac o translúcid, que conté olis. Al microscopi, tenen aparença d'una cèl·lula buida o opaca.

Sortint recte i estret que fa ressalt a la superfície d'un fruit, d'una tija...

f. Nervi.

Antic nom d'algunes espècies d'Anthemis. Vegeu Anhemis cotula.

Vegeu Anthemis altissima.

Vegeu Anthemis triumfetti.

Mot compost de cotoneus, -a, -um, emprat en llatí (com també cydonia) per a anomenar al codonyer i també el fruit, codony (malum cotoneum), i el sufix -aster, que indica semblança parcial o inferioritat, perquè les fulles d'algunes espècies s'hi assemblen (anàlogament a oleaster i pinaster).
Gènere establert per Medikus per a Mespilus cotoneaster de Linnè, el qual, al seu torn, pren l'epítet de G. Bauhin, qui anomena a la planta Cotonaster [sic]. Segons sembla, aquest nom va ser creat per C. Gesner i fa esment a la semblança de les fulles de Cotoneaster integerrimus amb les del codonyer (Cydonia oblonga).

Forma superlativa de l'adjectiu llatí integer, -gra ,-grum (sencer), per les fulles enteres.

Paraula composta del grec pyr, pyrós (foc) i ákanthos (espina), pel color vermellós del fruit madur.

Terme del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borrissol), per les fulles alb-tomentoses.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta molt comuna.

D'etimologia obscura. Nom donat per Plini a la llavor de la veça silvestre.

Del llatí minor, minus (més petit), en comparació amb la Cracca major.

Del llatí ater, atra, atrum (negre, fosc) i purpureus (de color de porpra), perquè tenen l'àpex de les flors de porpra negrós. En llatí clàssic, els composts feian atri-, però per als noms botànics es va escollir atro-.

Dedicada a A Bertoloni (1775-1869), professor de botànica a la Universitat de Bolonia, autor de diversos treballs importants sobre la flora d' Itàlia (1838-54).

Del prefix grec di (dos) i spérma (llavor), per tenir els llegums dues llavors.

Superlatiu del llatí elegans (formós, elegant), pel color bonic de les flors.

Per la seva major talla en comparació d'altres, especialment de la minor.

Del grec mónos (un sol) i ánthos (flor o floració), per les seves flors solitàries.

Del llatí tenuis (prim, estret) i folium (fulla), pels seus folíols linears.

Del llatí varius, aquí sinònim de versicolor, -oris (de diferents colors) per canviar de color les seves flors.

Del llatí villosus (pelut), i aquest de villus (manyoc), pels pèls estesos que presenta la planta.

Forma diminutiva del llatí crassus, -a, -um (gruixut, espès, ple de suc), per les fulles carnoses. Segons Dodonaeus, crassula, -ae era el nom que rebien en les oficines de farmàcia diferents plantes de fulles crasses, com ara Sedum sp. pl. i Umbilicus sp. pl.

El gènere Crassula fou publicat per Linné en 1753.

Epítet del llatí botànic, derivat de caespes, -itis (gespa), per l'aspecte de la planta en forma de gespa o catifa.

Del llatí rubens, -entis (vermellós), fent referència al color de la tija.

Del gènere Crassula.

Del grec krátaigos, -ou, el nespler, en Teofrast, i del llatí crataegon, -onis, l'atzeroler, en Plini, i probablement crataegus sp. pl. Hi ha qui fa derivar aquesta paraula del grec krátos, -eos (força, robustesa) i aigílops, -opos (alzina d'aglans mengívols), fent al·lusió a la duresa de la seva fusta.

Del nom de la planta, al zarur, en àrab.

Del grec mónos (sol, únic) i gyné, gynaikós (dona, aquí pistil o part femenina de la flor), per tenir un sol estil i un sol pinyol, a diferència d'altres espècies.

Nom grec d'un arbust espinós, l'arç blanc, en Teofrast; del grec oxýs (agut) i ákantha (espina), per les seves espines punxegudes.

v. Que creix.

Alcalà de la Jovada (Marina Alta)
Vilada (berguedà). El creixent d'un arbre.

Fulles o altres órgans els marges dels quals tenen dents poc sortints i arrodonides.

Crenulat-ada, que és finament crenat.

adj. Que té petites dents arrodonides al marge; s'aplica sobretot als fil·lidis.

Del grec krepís, nom d'una planta que, segons Teofrast i Plini, tenia les fulles a la tija. Sembla que té relació amb el grec krepís (xinel·la o babutxa), perquè, en algunes espècies d'aquest gènere, els fruits tenen un estrenyiment al centre que fa recordar vagament aquest calçat.

Els autors del Renaixement no van esbrinar de quina planta es tractava; tanmeteix, J. Dalechamps (1586) anomená Crepis Dalechampii a una planta que "també té les fulles a les tiges", que s'ha pensat que és la Reichardia picroides. En 1723, S. Vaillant la va incloure al seu gènere Crepis. Finalment, Linné va anomenar Sonchus al gènere Crepis de Vaillant; i, en quedar vacant aquest nom, en 1737 l'aplicà al gènere Hieracioides, també de Vaillant, perquè el considerava un nom inapropiat.

Del llatí albidus, -a, -um (blanquinós), perquè els aquenis són blanquinosos.

Del llatí tardà bursa, -ae (bossa, sarró) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a una semblança de les fulles bassals amb un sarró. Si bé prové de grec býrsa, -es (cuiro, bot), és del llatí tardà d'on van prendre el nom els botànics.

Del llatí foetidus, -a, -um (pudent), per la seva olor, que no és del tot desagradable; en recorda la de la benzina.

Epítet del llatí botànic format del nom del gènere Lapsana (Lampsana) i el sufix grec -oídes (semblant a), per haver-hi trobat semblances amb alguna planta d'aquest gènere.

Adjectiu gentilici format de Nicaea nom llatí de Niça, ciutat del sud de França (però també d'altres a Grècia, Turquia i Índia) i el sufix -ensis, que indica lloc d'origen, o hàbitat.

De l'adjectiu llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), per la seva estació, a llocs humits. Sinònim de palustris, -e i paludicola, -ae.

Del llatí pulcher, -cra, -crum (bell, formós), per l'aspecte elegant de la planta.

Pygmaeus, -a, -um és la forma llatinitzada del grec pygmaíos (nan, pigmeu), derivada de pygmé (colzada); per les petites dimensions de la planta. En la terminologia botànica, és sinònim de nanus i pumilus.

Del llatí sanctus, -a, -um (sant, sagrat). 

Del llatí setosus, -a, -um (pelut, cobert de cerres), per ser, tota la planta, peluda.

Del llatí vesicarius, -a, -um (referent a la bufeta), derivat de vesica, -ae (bufeta), fent referència a petites butllofes o vesícules.

Per les fulles runcinades, com arpiots, que recorden les del Taraxacum.

adj. Planta que viu a la penya. Un pi crespeller.

Boí (Alta Ribagorça). Un pi crespeller.

Del grec kréssa, -es (la cretenca), per ésser planta de l'illa de Creta, coneguda des de molt antic.

El gènere Cressa fue creat por Linné (1749) per a la planta que després anomenà, de forma redundant, C. cretica.

Cretica (de l'illa de Creta) és la versió llatina del mot grec Créssa. En llatí, creticus , -a, -um i cretensis, -e (de l'illa de Creta) són sinònims.

Del nom grecollatí crethmos, -i (fonoll marí),  transcrivint la e per i, a què Plini anomena baticula. També, segons Cadevall, crithmon es fa derivar del grec crithé (ordi), per la semblança dels fruits.

Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per l'estació de la planta, encara que se'n trobi allunyada. Sinònim de litorale.

Del llatí, crocus, -i (el safrà) i aquest del grec krókos, -ou, derivat de króke (filament), per al·lusió als estigmes filamentosos d'aquestes plantes. El mot sembla que té un origen semític: accadi kurkamu, arameu kurkama, hebreu karkom, àrab kurkum.

El gènere Crocus fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Nevadensis, -e (de Serra Nevada), perquè es va torbar en aquestes muntanyes d'Andalusia. Es un mot del neollatí o llatí científic referit també a les serres homònimes de l'oest de Nord-Amèrica i Veneçuela.

Dedicada al Pare Adeodat Marcet i Poal (1875-1964), monjo de l'abadia de Montserrat, estudiós de la flora montserratina, que descobrí aquesta planta a la rodalia del santuari del Miracle (Solsonès).

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots llatins nudus, -a, -um (nu, despullat) i flos, floris (la flor), es a dir, de flors nues, perquè, quan floreix, encara no ha tret les fulles.

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), perquè hom el cultiva per a l'obtenció del safrà, que són els estigmes de la flor.

Del llatí vernus, -a, -um (vernal, primaveral), derivat de ver, veris (primavera), òbviament perquè floreix a la primavera.

f. Escorça de pi.

Tortosa (Baix Ebre)

Nom medieval del llatí botànic derivat de crucians, -tis (posat en creu) amb el sufix diminutiu llatí -ella que apareix en altres noms com Nigella o Capsella; el nom fa referència a les fulles d'aquestes plantes, que acostumen a ser patents i verticil·lades de quatre en quatre, en forma de creu.

El gènere Crucianella fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles, sobre tot les superiors, linears. És un neologisme del llatí botànic format per analogia amb el clàssic latifolius, -a, -um (de fulles amples), usat per Plini.

Del llatí maritimus, -a, -um (del litoral, costaner), per la seva estació als arenys costaners.

Probablement del llatí medieval cruciatus, -a, -um (en forma de creu). Cruciata herba o simplement cruciata, era el nom que rebien diferents espècies del gènere Cruciata. El nom fa referència a la disposició de les fulles i les seves estípules, verticil·lades i patents, en creu. En llatí clàssic l'adjectiu cruciatus, derivat de crux, crucis (turment, tortura), es referia al torturat, al que patia el turment, generalment crucificat.

El gènere Cruciata fou publicat per Philip Miller en 1754.

Del llatí glaber, -bra, -brum (pelat), per no tenir cap indument a les tiges ni a la làmina foliar.

Del llatí laevipes o levipes, mot compost de laevis (lleuger) i pes, pedis (peu), es a dir, de peus lleugers.

adj. Fruita que cruixeix en menjar-la.

La Farga de Moles (Alt Urgell)

Crupina, -ae és un mot del llatí botànic format a partir de l'holandès kruipen o del flamenc kruuppen (arrosegar-se, lliscar). Apareix per primer cop (com a nom que rebia a Bèlgica una Chondrilla) a l'obra Plantarum seu stirpium historia (1576), de L'Obel, que diu:  "Crupina, mot deformat de cruppen, és a dir, 'reptar' perquè en tocar la llavor amb la mà, s'aparta i s'escorre". Segons J. Cadevall, perquè el papus o plomall fosc i multífid s'assembla a les cames d'un insecte rèptil.

El gènere fou establert en 1810 per A.-P. de Candolle sobre la base de Centaurea subg. Crupina de C.H. Persoon (1807), qui formà el subgènere a partir de Centaurea crupina de Linné (1753); i aquest, al seu torn, va prendre l'epítet de la Crupina Belgarum de H.B. Ruppius (1718).

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una espècie molt comuna.

Del grec kýpsis (ocultació), derivat de krýpto (ocultar, amagar). Nom genèric encunyat per W. Aiton en 1789 sense aclarir-ne l'etimologia; però se suposa que al·ludeix a la inflorescència de C. aculeatus, sovint envolupada per la beina de la fulla superior.

Del llatí aculeatus, -a, -um (punxegut), derivat de aculeus, -i (fibló) i aquest, de acus, -us (agulla), al·ludint a les puntes de les fulles superiors que envolten la base de la inflorescència.

Adjectiu del llatí botànic format del nom del gènere Alopecurus i el sufix grec -oídes (semblant a), pel seu aspecte d'Alopecurus.

Adjectiu del llatí botànic format de Schoenus i el sufix grec -oídes (semblant a). És el Phleum schoenoídes de Linné, així anomenat perquè té una retirança amb l’Schoenus aculeatus linneà, reclassificat posteriorment per W. Aiton com Crypsis aculeata.

Corrupció del llatí cacabulus, diminutiu de cacabus, derivat del grec, que significa caldera, és a dir caldereta, al·ludint a la forma del calze. Segons altres autors, és el nom d'una planta que en Plini és sinònim del mot grec strýchnon, que podria ser, entre altres, la morella negra (Solanum nigrum) i potser l'herba de la mala llavor (Cucubalus baccifer).

Del llatí baccifer, compost de bacca (baia) i fero (portar), fent referència a la classe de fruit que porta.

Del grec ous, otós (la orella), per la forma del calze, acampanat, fes per la creixença de la càpsula.

En forma de caputxeta.

adj. Que té forma de caputxa, com alguns àpex de fil·lidis o algunes caliptres.

De Cucurbita, nom d'un dels gèneres d'aquesta família.

f. Classe de pera.

Bonany (Alt Camp)

f. Classe de poma.

Cocentaina (Comtat)

m. Espiorc. Tros de branca tallada que queda en un tronc.

Alfara de Carles (Baix Ebre)

És a dir que té forma de tascó.

Del llatí i del grec kyparissos, nom del xiprer; Taxodium prové de taxus, el teix i del sufix –oides, –eidos, semblant, per la similitud de les fulles a les dels teix.

Als arbres de la família de les fagàcies involucre llenyós que enclou o embolcalla els fruits (en deriva cupuliforme).

f. Fruit del corner.

Adraén (Alt Urgell)

Del llatí medieval Cuscuta, -ae. Kadýtas -ou, segons Teofrast, o cádytas, -ae, segons Plini, era una planta petita que neix sobre arbres i arbustos espinosos, que s'ha identificat amb els cabells (Cuscuta sp. pl) i amb altra planta paràsita, Cassytha filiformis (Lauraceae). El nom arriba a Europa a través de l'àrab kushút o kushúta, que hauria passat a Cassutha, Cascutha i finalment a Cuscuta.
El gènere Cuscuta fou establert per Tournefort (1604, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Es l'Epithymum sive Cuscuta minor, de C. Bauhin. Aquest nom el trobem com Epíthymon en Dioscòrides i Plini i fa referència a l'hoste -generalment alguna farigola (Thymus sp.)- sobre el qual sol viure aquesta planta paràsita; del grec épi (sobre) i thýmon, -ou (la farigola).

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una planta que viu a Europa.

Que termina en punta.

adj. Que s'atenua en una punta robusta. En els fil·lidis, aquesta punta és formada per l'excurrència del nervi; en el caulidi o les branques, és constituïda pels fil·lidis imbricats.

Kykláminos, en Dioscòrides, i cyclaminos o cyclaminum en Plini, eren el nom  de plantes d'aquest gènere, que C. Bauhin i altres botànics pre-linneans anomenaren cyclamen. Segons Laguna, en les anotacions al Dioscòrides, el nom deriva del grec kýklos (cercle), pel rizoma tuberós d'aquestes plantes, rodó i deprimit com una rodella.  El nom vulgar català, pa de porc, en castellà, panporcino i en francès, pain de pourceau, fa al·lusió a què als porcs els agrada menjar-se'n les arrels.

Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per haver estat descoberta en aquestes illes.

Del llatí cydonium malum (el codonyer). Segons A. Laguna, en les seves anotacions al Dioscòrides, "Els codonyers van ser duts per primer cop a Itàlia d'una ciutat de Creta anomenada Cydon, d'on després se'ls va anomenar mala cydonia..."

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta cultivada pertot.

Derivat del grecollatí cymbalum, -i (címbal), cymbalaria és el nom que els antics donaven a una planta de fulles arrodonides semblants a un címbal, que om suposa que era el ciclamen (Primulàcies).

Hill (1756) establí el gènere per a l'Antirrhinum cymbalaria de Linnè (Cymbalaria muralis) seguint el criteri de molts altres botànics prelinneans, com ara Lobelius, Daléchamp, Caspar i Johann Bauhin, etc., que afirmaven que la planta era la cymbalaria dels antics.

Del llatí muralis, -e (propi del murs), perquè és freqüent en murs i parets.

Del grec Kumodóke, es –en llatí Cimodocea, -eae–, nom d'una de les cinquanta nereides, filles de Nereo i Doris, nimfes del mar; perquè, com aquelles, aquestes plantes viuen a la mar. Kymodóke vindria a significar 'la qui acull les onades', del grec kýma, -atos (onada) i déchomai (rebre, acollir).

Del llatí aequoreus, -a, -um (marí, propi del mar), perquè és una planta marina que viu al fons sorrenc de les aigües somes costaneres.

Del llatí nodosus, -a, -um (nuós, ple de nusos), derivat de nodus, -i (nus, llaç), pels nusos del rizoma, d'on surten arrels i fulles.

Mot compost del grec kýon, kynós (gos) i ánchein (estrènyer, escanyar) com si diguéssim escanyagossos o matacà. Segons Dioscòrides, kýnanchon, -ou, o el seu sinònim apókynon, era el nom d'una mata de fulles que recorden les de l'heura i que, segons la traducció de Laguna, "pastades amb saïm, si es donen de menjar als gossos, panteres, llops i guineus, els maten". S'ha pensat que es referia al matacà (Chynanchum acutum) i també a Cionura erecta, el Cynanchum erectum de Linné.

El gènere Cynanchum fou establert per Linné (1737) per a plantes que botànics precedents –com ara C. Bauhin, J. Bauhin, Clusius i Morison– havien inclòs entre els Apochynum.

Del llatí acutus, -a, -um (agut, afilat), fent referència a l'àpex de les fulles o, segons altres, al dels pètals.

Del grec kynára, -as, en llatí cynara, -ae, nom de la carxofera (C. Scolimus) i del card coler (C. cardunculus). Per a alguns autors el mot estaria relacionat amb el grec Kyón, kynós (gos) "perquè les espines de les seves espècies tenen alguna semblança amb els ullals dels gossos" (S. Vaillant); per a uns altres tindria relació amb Kínaros, illa grega de la mar Egea on suposadament creixia la planta; altres, de forma inversemblant, el relacionen amb el llatí cinis, -eris (cendra) "perquè li agrada ésser adobada amb cendres" (C. Bauhin); tanmateix, actualment es considera d'origen desconegut.

 El gènere Cynara fou creat per Tournefort, com Cinara, en 1694 i 1700, canviat a Cynara per S. Vaillant en 1718 i validat per Linné en 1753 i 1754.

Epítet del llatí botànic, diminutiu de cardus o carduus -i (card), com un card menor, per la semblança amb els cards, amb què comparteix les espines de l'involucre i de les fulles.

Del grec skólymos, -ou, en llatí scolymos, -i, nom d'una mena de carxofera o card silvestre. El nom català carxofa, com en altres idiomes, prové de l'àrab al-kursúf.

El gènere Cinodon fou creat per Ch. H. Persoon en 1805, per classificar el Panicum dactylon de Linné. Sens dubte, el va formar del grec kynódon (dent de gos) –si bé no en va donar cap interpretació–. Alguns el relacionen amb l'aspecte de la inflorescència o de les gemmes del rizoma del C. dactylon; però potser es refereix a la tirada dels gossos per aquesta planta, com a purgant.

Del grec dáktylos, -ou (el dit), per la disposició de les espigues com els dits de la mà. És el Gramen dactylon folio arundinaceo majus de C. Bauhin, que aquest autor identifica amb el Dactylus de Plini.

Del grec kyón, kinós (gos) i glóssa, -es (llengua). En el Pseudo Dioscórides, és una "planta de fulles semblants a las del grec arnoglósson", un plantatge, pel que sembla, "que els romans diuen lingoua kanina". En Plini, una planta de fulles que recorden una llengua de gos, que podria ser qualsevol espècie del gènere Cynoglossum.

El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754)

Per tenir les fulles semblants a les del Cheiranthus cheiri, el violer groc.

Del llatí creticus, -a, -um (de l'illa de Creta), nom específic emprat ja per Clusius, per ésser planta de Creta.

Espècie dedicada per D. Villars a Dioscòrides, el famós metge de l'antiguitat.

Per ésser planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat d'officina, -ae, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

De Cyperus, nom del gènere tipus de la família.

De grec kýpeiros, en llatí ciperus, nom amb que grecs i romans designaven diverses menes de jonça.

Del neollatí difformis, -e (dimorf), perquè presenta dues menes o formes d'inflorescències parcials, capítols globosos, els uns pediculats i els altres sèssils.

Veieu Cyperus laevigatus subsp. distachyos.

Del llatí flavescens, -entis (que grogueja), participi present de flavesco (tornar-se groc), derivat de flavus, -a, -um (groc, ros), pel color groguenc de la inflorescència. 

Del llatí, fuscus, -a, -um (fosc, negre), per la inflorescència de color fosc.

Del llatí globosus, -a, -um (globós), al·ludint a la forma de la inflorescència,

Del llatí levigatus o laevigatus, -a, -um (allisat, polit), derivat de levis o laevis, -e (suau, lleu), al·ludint a la superfície llisa de tiges i fulles.

Adjectiu del llatí botànic format del grec dis (dos cops) i stáchys, -yos (espiga), al·ludint a les espiguetes de la inflorescència, sovint reduïdes a dues.

Del llatí longus, -a, -um (llarg), pel rizoma allargat.

Adjectiu del llatí botànic derivat del llatí oliva, -ae (l'olivera i l'oliva), pels tubercles del rizoma en forma d'oliva.

Del llatí rotundus, -a, -um (rodó), derivat de rota, -ae (roda); pels tubercles arrodonits, fusiformes.

Adjectiu del llatí botànic format de Schoenus i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb els Schoenus, gènere on Linné va incloure aquesta planta.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de serum, -i (el vespre), per ser una planta autumnal, és a dir, que floreix a la tardor.

Cypripedium, -ii, nom del llatí botànic compost del grec Kýpris, -idos (la deesa Venus de Xipre) i pédilon, -ou (sandàlia, esclop), és a dir, esclop de Venus.

Fou creat per Linné en Genera Plantarum (1753), en substitució del nom genèric de Tournefort, Calceolus (sabateta); encara que, tant un com l'altre al·ludien a la forma del label del Cypripedium calceolus.

Del llatí, calceolus, -i (sabateta), diminutiu de calceus, -i (sabata), perquè el label s'hi assembla. Linné mantingué, com a nom específic (en aposició), el genèric de Tournefort. Vegeu Cypripedium.

Del grec kýtinos, -ou  (poncella del mangraner). Hom ha comparat l’espècie Cytinus hypocistis, sovint d'un intens carmesí, amb la flor d'aquell arbust. Segons el Pseudo-Dioscòrides, aquest nom és un sinònim posterior de la planta que Dioscòrides anomenava Hypokistís.

Del grec hypokistís, ídos –en llatí hypocistis o hypocisthis–, nom d'una planta que, segons el Dioscòrides de Laguna, "neix a tocar de les arrels de les estepes i s'assembla a la flor del magraner". Plini distingia dues formes: hypocisthis alba, que seria aquesta espècie, i hypocistis rufa, probablement Cytinus ruber. El nom és compost de hypó (sota, davall) i kístos, -ou (l'estepa: Cistus sp. pl.), perquè viu paràsita a les arrels de diversos Cistus i surt a flor de terra davall d'aquestes mates.

Mot compost del nom genèric Cytisus i del grec phýllon, -ou (fulla, pètal), per les bractèoles foliàcies que envolten la part inferior del calze, que tenen certa semblança amb les d'algun Cytisus.

Adjectiu compost del llatí sessilis, -e (apropiat per seure) i folium, -ii (fulla), al·ludint a les fulles sèssils, sense pecíol.

Segons Plini, és el nom, provinent del grec kýtisos, d'una planta trobada a Kythnos, una de les illes Cyclades. Es creu que aquesta planta era l'alfals arbori (Medicago arborea) o, potser, Laburnum anagyroides.

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata), pel color alboargentí del revers de les fulles.

Del llatí capitatus, -a, -um (allò que té cap) derivat de caput, -itis, (el cap), per la seva inflorescència en capítols terminals.

Dedicada a René Louiche Desfontaines, director del Jardí de Plantes i professor del Museu a París, autor de Flora Atlàntica (Àfrica nord-occidental, 1798-1800).

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia), per la seva habitació a França.

Adjectiu compost del grec héteros (distint), i chróma (color), segurament pel groc pàl·lid de la flor, diferent de les taques de l'esquena de l'estendard.

Nom d'una planta, en Plini, de significat obscur: un arbre dels Alps que servia per a fer estaques; segons sembla, seria Laburnum anagyroides.

Del llatí patens, -entis (ample, obert), probablement per les ales esteses de la corol·la.

Adjectiu compost del llatí sessilis, -e (apropiat per seure) i folius, -ii (fulla), perquè les fulles de les branques floríferes són sèssils.

Gentilici llatí per indicar la procedència de Toulon, ciutat de França, per la seva habitació.

Paraula del llatí botànic composta del prefix tri- (tres) i flos, floris (la flor), per les flors freqüentment ternades.

Damasonium és un nom antic que es fa venir del grec domáso (domar, apaivagar); Dioscòrides el feia servir com a sinònim de alisma, com també Plini, que deia que era una planta aquàtica que atenuava l'efecte del verí dels gripaus.

El gènere Damasonium fou establert per Ph. Miller en 1754.

Dáphne és nom grec del llorer (Laurus nobilis), al qual s'assemblen algunes espècies d'aquest gènere, principalment el lloreret (Daphne laureola), anomenat daphnoides per diversos botànics prelinneans. Segons la mitologia grega, la nimfa Dafne, per eludir la persecució del deu Apol·lo, va ser transformada en un llorer.

Segons Plini, cneoron, -i és una planta que mossega la llengua, es a dir, picant. Teofrast parla de dues menes de knéoron, una de les quals té les fulles semblants a les de l'olivera; els autors pre-linneans referiren els knéoron de Teofrast a molt diverses plantes, i C. Bauhin, que pren el mot en sentit genèric, consigna en el Pinax tres espècies de Cneoron, la primera de les quals, Thymelaeae affinis facie externa (la d'apariència semblant a Thymelaea), és la que descriví Linné amb el nom de Daphne Cneorum.

Del llatí Gnidius, -a, -um, originari de Gnidus, antiga ciutat de la regió de Cària en la costa sud-occidental d'Àsia Menor. Segons Cadevall, hom ha cregut que la grana dita Gnidium, famosa en l'antiguitat, provenia d'aquesta Daphne.

És la laureola dels autors prelinneans, així anomenada per les fulles, que recorden, per llur forma i verdor, les del llorer. Laureolus, -a, -um és el diminutiu de laureus, -a, -um, allò propi del llorer, laurus, -i en llatí.

Perquè hom ha cregut que el mezereon dels àrabs correspon a aquesta planta.

m. Fruit de la palmera (Chamaerops humilis).

Ardenya (Tarragonès)

Paraula d'origen sànscrit amb què es coneixia la planta a l'Índia, que significa poma espinosa. Fou el metge portuguès Garcia de Orta qui introduí el nom, transcrit al portuguès com datura, en la seva obra Coloquios dos simples e drogas da India (1536), que Clusius traduí al llatí en 1547.

El gènere Datura fou adoptat per Linnè (1737) en substitució de Stramonium de Tournefort (1694, 1700). A guisa d'explicació, en l'Hortus Cliffortianus, fa un joc de paraules amb el participi de futur (daturus, -a, -um) del verb llatí donare (donar) i escriu en to humorístic: "A la Datura, podem continuar donant-li aquest nom com si fos llatí, tot i que sigui d'origen exòtic, perquè potser a l'Índia les dones lascives en donen i en donaran la llavor [com a afrodisíac] a llurs marits flonjos".

És l'Stramonium sive Datura ferox dels antics botànics (prelinneans), així anomenada per les espines del fruit molt robustes; del llatí ferox, -ocis (fer, cruel).

Nom de la planta en els autors prelinneans, que Linnè conserva com a epítet específic en aposició. Sembla que està format del grec strýchnos, -ou, nom que Teofrast i Dioscòrides donen a diverses plantes solanàcies tòxiques, i manikós, -ou (boig, foll); és a dir, solanàcia que fa embogir (per les seves propietats narcòtiques).

Del grec daúkos, -ou (la pastanaga) que passa al llatí com daucus, -i, que era el nom de diferents plantes umbel·líferes, entre elles la pastinaca, -ae de Plini, (Daucus carota). Apuleu aporta les formes daucion i daucites amb el mateix significat. Els antics botànics feien derivar la paraula del grec daío (encendre), per les seves suposades propietats medicinals.

Carota, ae, és un dels noms de la pastanaga en Plini. Hom fa derivar d'un arrel celta, kar (vermell), al·ludint al color de l'arrel de la pastanaga cultivada.

Espècie dedicada per Willkomm a Durieu.

Del llatí gingidion, -ii, nom manllevat del grec amb què Plini anomenava la pastanaga silvestre; Aquí va com a nom neutre en aposició.

Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per l'estació de la planta, a les zones costaneres. Sinònim de litoralis.

adj. Caduc.

És oposat a erecte.

f. Característica d'una estructura que s'extén per sota del seu punt d'inici. Per exemple, els fil·lidis amb base decurrent s'extenen al llarg del caulidi i els àpex hialins s'extenen pel marge.

adj. Que es perllonga cap avall unit a l'òrgan en què s'insereix. Sovint fa referència a la base dels fil·lidis que recorre soldada al caulidi, dels marges o del mateix fil·lidi; o de la punta hialina d'un fil·lidi que recorre els marges d'aquest.

Dit de les fulles sense pecíol, enganxades a la tija, el limbe de les quals s’estén cap avall, unit a la tija.

Dit de les fulles oposades en què cada parell es disposa en un pla longitudinal que fa angle recte amb els dels parells immediats, superior i inferior.

Girat o corbat cap avall.

Acció d’obrir-se espontàniament (s’aplica als fruits que s’obren per deixar anar les granes).

adj. Que s'obra espontàniament. Dit de la càpsula que s'obre regularment per un opercle o per valves.

De delphínion, diminutiu de delphís (dofí), que és el nom grec de la planta, en Dioscòrides, per la semblança del sèpal superior amb aquest cetaci. Altres hi veuen el dit polze del peu de l'alosa. Segons el Pseudo-Dioscòrides, perquè les seves fulles basals, feses i allargades, tenen forma de dofí.

Fa referència a la seva extensa àrea de dispersió.

Pel seu tronc tomentós o pubescent, fent referència al borrissol que els creix als adolescents, en llatí pubescens.

Genitiu del nom propi grecollatí Ajax (literalment, "el que cura"), en memòria dels herois grecs.

Fa referència a la forma de cor dels pètals laterals.

Del llatí elatus (alt i dret), per la forma del tronc.

Del grec staphís (raïm sec, pansa) i ágrios (silvestre); significa "pansa de muntanya", fent referència a la forma que presenten la inflorescència i les fulles, semblants al cep silvestre.

Fa referència a la localitat francesa de Verdun.

Fulla.

adj. Ramificat semblantment a un arbre.

f. Cada una de les porcions en què es divideix un persitoma senzill o l'exostoma d'un de doble.

f. Projecció petita i aguda, especialment la del marge d'un fil·lidi.

Del llatí dens, dentis (la dent), pel rizoma escamós, ple de ressalts; segons de Théis, restes del punt d'inserció d'antigues fulles. No s'ha de confondre amb la dentaria herba dels llatins, que és, pròpiament l'herba queixalera o jusquiam: Hyoscyamus sp (Solanàcies).

Del llatí digitatus, -a, -um (que té dits), derivat de digitus, -i (el dit), pels cinc segments foliars, digitats o palmats.

Del llatí pinnatus, -a, -um (que té plomes) derivat de pinna, -ae (ploma d'au), per la disposició dels folíols. Plini anomenava pinnata folia la fulla composta on els folíols es disposen respecte al raquis o nervi principal com les barbes de les plomes; aquest és el sentit que pren aquest adjectiu en la terminologia botànica,

adj. Proveït de dents.

adj. Finament proveït de dents.

Que té petites dents.

adj. Dit del caulidi nu desposseït de forma natural dels fil·lidis.

adj. Regruat, pobrament desenvolupat.

v. Podar qualsevol planta, especialment les parts més altres (els cimals).

Cocentaina (Comtat))
Gorga (Comtat)

Gènere dedicat a François Descourain (1658-1740), apotecari, metge i botànic francès.

El gènere Descurainia fou publicat per Philip Barker Webb i Sabin Berthelot, conjuntament, en Histoire naturelle des Iles Canaries (1836).

Aquesta espècie és la Sophia chirurgorum (Sofia dels cirurgians) dels antics herbolaris, de què feien gran ús com a vulnerària; nom que també s'aplicava al Thalictrum.

v. Una planta llevar-li o perdre les fulles.

La Jonquera (Alt Empordà). Desfullar els rims.

Endlicher creà aquest gènere per a substituir Wallrothia de De Candolle, però sense deixar-ne cap explicació. Alguns autors francesos aventuren que el gènere estaria dedicat a un cert Dethaw -presumpte botanòfil del segle XIX-. Com que aquest cognom no figura a cap dels índexs usuals, sembla més raonable pensar que s'hagi format com una combinació de Wallrothia i De Candolle.

Splendens (que resplendeix), participi present del verb llatí splendere (resplendir), al·ludint a les flors d'un blanc brillant.

f. Terreny amb herba i arbres, sobretot destinat a pastura.

Bergús (Bages)

Dit de la planta els estams de la qual s’agrupen en dos petits feixos (a les papilionàcies un feix amb un sol estam).

De pètals lliures (és oposat a gamopètal).

De sèpals lliures (és oposat a gamosèpal)

Diósanthos, paraula composta del genitiu grec Diós (de Zeus o Júpiter) i ánthos (flor), que Linnè sincopà en llatí com a Dianthus, es a dir, flor de Jove o Júpiter o divina, per la seva sublim bellesa.

Probablement, per la semblança amb les espècies del gènere Armeria.

Del llatí attenuatus (aprimat), per la forma del calze, amb les dents atenuades a l'àpex.

Del llatí barbatus, -a, -um (que té barba), segurament per les llargues arestes de les bràctees involucrals i caliculars que formen com una barba molt perceptible abans de l'antesi.

Del grec brachýs (curt) i ánthos (flor), això és, de flors curtes.

Dedicada a Fèlix de Avellar Brotero, autor de la Phytographia Lusitaniae selectior.

Forma del genitiu plural del llatí eclesiàstic carthusianus, -a, -um, que vol dir 'dels cartoixans'. Dedicat als monjos de Sant Bru, probablement per haver-se comparat els pètals barbuts d'aquesta planta a la barba dels dits monjos. Semblen confirmar aquesta hipòtesi les antigues denominacions Chariophyllus barbatus, Viola barbata i Lychnis monachorum.

Perquè la fragància de les seves flors recorda la del clau d'espècia, en llatí, caryophyllum i en grec, karyóphyllos.

Per la seva habitació a Catalunya.

Del llatí cilium (pestanya) i el sufix -atus (en forma de), per les fulles serrulades.

Forma llatinitzada en genitiu del cognom Costa. Dedicat a l'il·lustre botànic valencià Antoni Cebrià Costa i Cuxart (1817-1886), autor de Introducción a la flora de Cataluña (1864).

Del nom de la lletra grega délta i el sufix -éidos (en forma de), és a dir, en forma de delta o triangular; al·ludint a la forma de la taca purpurina dels pètals.

Del gènere Hissopus i folium, -ii (fulla), per la semblança amb les fulles d'Hyssopus officinalis.

Del llatí longus, -a -um (llarg) i caulis (la tija) és a dir, de tija llarga.

Gentilici llatí per a designar allò que fa referència a Montpeller o als seus habitants, per la seva suposada estació en aquesta localitat del Llenguadoc que en llatí s'anomenava Mons pessulum.

Del llatí neglectus (descuidat), participi passat del verb negligo (fer poc cas d'una cosa), per no haver-hi parat prou l'atenció fins aleshores.

Neologisme del llatí científic compost de proles (la descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades.

Del llatí pungens (punxant) del verb pungere (punxar), per les fulles rigido-subpunxents.

Del llatí saxifragus, -a, -um (que trenca les roques), per l'estació de la planta.

Dedicat al botànic francès Jean François Séguier, autor de Plantae Veronenses, 1745.

Dedicat al naturalista francès Esprit Requien (1788-1851).

Del llatí serratus (en forma de serra) compost de serra, -ae (la serra) i el sufix -atus (en forma de), per les dents dels pètals.

Del llatí sub (un poc, una mica) i acaulis (sense tronc) pels seus troncs curts.

Format del llatí subula (alena) i el sufix -atus (en forma de, semblant a), per les fulles en forma d'alena.

Del llatí superbus, -a -um (magnífic, esplèndid), per l'esplendor de les seves flors, grans y oloroses.

Del llatí valentinus, -a, -um (de València), per la seva habitació clàssica.

Cima en què cada eix produeix dues branques oposades.

Del grecolatí dictamnus o dictamnum, nom de diferents plantes labiades similars al poliol i originàries de l'illa de Creta. El mot sembla que està relacionat amb el grec Díkte, nom d'una muntanya de l'est de l'illa. El nom genèric Dictamnus fou adoptat per Linnè (1737), en substitució de Fraxinella, de Tournefort (1694, 1700), seguint el criteri de C. Bauhin i molts altres; I a l'Hortus Cliffortianus (1738), dóna la següent explicació: “Atès que Fraxinella no té res a veure amb Fraxinus [...] m'atinc a aquest antic sinònim disponible”

Del llatí albus (blanc), pel color de les flors.

Adjectiu format del llatí fraxinus, nom del freixe, en Plini, per la semblança de les fulles.

Del llatí hispanicus (espanyol) és a dir, espècie d'Espanya.

m. Cúpula llenyosa on s'encaixen les glans.

Arnes (Terra Alta)

Fulla.

En llatí medieval, era el nom de la didalera (Digitalis purpurea); Segons Ambrosini, perquè les flors imiten la forma del didal, coberta amb què les dones es protegeixen els dits quan cusen. La paraula prové del llatí digitale, -is (didal) i aquesta, de digitus, -i (dit).

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí obscurus, -a, -um (obscur), pel color de la corol·la, d'un púrpura obscur, diu Linné.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color porpra), al·ludint al color de les flors.

El nom Digitaria, del llatí digitus, -i (el dit) amb el sufix -arius, -a, -um (que en té o hi té relació), fou creat per V. A. Von Haller (1768) per a classificar diferents espècies del gènere Panicum de Linné, sembla que per la disposició de les espigues, partint de l'extrem de la tija, de forma divergent, com els dits de la mà.

Del neollatí filiformis, -e (que té forma de fil, filiforme, prim), compost del llatí filum, -i (fil) i forma, -ae (forma, figura), per les tiges i espigues molt primes, filiformes.

Del llatí sanguinalis, -e (allò que pertany a la sang), derivat de sanguis, -inis (la sang), per la inflorescència sovint purpúria, o de color de sang.

Dit de les plantes on hi ha individus que només fan flors masculines (amb estams que produeixen pol·len), i individus que només fan flors femenines (amb carpels que porten els primordis seminals o òvuls), és a dir les plantes que tenen sexes separats; són doncs plantes amb flors unisexuals, mentre que les flors típiques amb estams i carpels junts s’anomenen flors hermafrodites.

adj. En una planta, té els arquegonis i els anteridis en individus diferents. Dit d'una altra manera, un sol individu només té o anteridis o arquegonis.

Del nom del gènere linneà Dioscorea.

Del grec díotos (dues orelles o dues anses), compost de dis (doble) i oús, otós (orella), per les dues orelletes o apèndixs a la base de les flors tubuloses.

Vegeu Otanthus maritimus.

Paraula del llatí botànic, d'origen oriental, amb què es coneixien diferents plantes liliàcies. N'hi ha que la relaciona, per la variant tibcadi, amb l'àrab tibr qarīh (oro puro), pel color més o menys groc del perigoni. El gènere Dipcadi fou creat per F. K. Medikus (1790) per al Dipcadi serotinum exclusivament, sense donar cap raó d'aquest nom; però el mot ja apareixia a Dodonaeus (1569) i a Lobelius (1576) aplicat a altres plantes de la mateixa família que es cultivaven en els jardins de l'època.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de serum, -i (el vespre), segons conta l'Ecluse, perquè germina a la tardor.

Dit de la flor que consta de dues cobertes, el calze i la corol·la.

Paraula composta del grec díploos, diploús (doble) i táxis, -eos (ordre, disposició), al·ludint a la disposició ordenada de les llavors en dues files, en cada lòcul de la síliqua, en la majoria de les espècies.

Del llatí eruca, -ae, nom d'una planta, en Horaci, la ruca (Eruca vesicària), amb el sufix oídes, molt comú en botànica, que indica semblança amb la planta del nom del radical; en aquest cas, que s'assenbla a una Eruca.

Del llatí muralis, -e  (mural, allò referent al mur), derivat de murus, -i (la paret, el mur), per la seva estació.

Epítet del llatí botànic format del llatí tenuis, -e (fi), quasi gracilis, i follium, -ii (la fullla).

Del llatí vimineus, -a, -um (fet de vímets), derivat de vimen, -inis (vímet), pel tronc prim, vincladís i quasi nu, subafil.

Del llatí virgatus, -a, -um (ratllat, llistat), derivat de virga, -ae (vara, verga) i interpretat pels botànics en el sentit de dret com una vara, al·ludint a la direcció de les branques o, potser, a la forma i disposició recta dels fruits.

De Dipsacus, el gènere tipus de la família.

Dioscòrides i Plini anomenaven dipsacos una planta de tiges i fulles espinoses, i flors reunides en capítols també espinosos, com un eriçó; sens dubte, es referien al cardó D. fullonum i a altres espècies del mateix gènere. El mot deriva del grec dípsa, -es (la set), segons sembla perquè a l'aixella de les fulles, connates, sempre queda aigua de la pluja o de la rosada que es pot beure. En grec clàssic, dipsakós, -oú significava mal de ronyons o diabetis, malaltia que causa molta set.

El gènere Dipsacus, fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí fullo, -onis (bataner, paraire), en genitiu plural, és a dir 'cardó dels paraires', perquè els capítols ovoides i amb les esquames de punta ganxuda es feia servir des de l'antiguitat per a cardar la llana

Del llatí pilosus, -a, -um (pelut), fent referència als pels curts i rígids a la part de la tija sota el capítol.

Del llatí silvestris, -e (salvatge, inculte), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), pel seu lloc d'habitació i per contraposició a D. sativus.

De dos colors o més. És oposat a concolor.

Que conté dues llavors.

adj. Allunyat del punt que es pren com a base o origen (oposat a proximal).

Dit de la part d'un òrgan més allunyada de la base.

adj. Disposat en dues rangleres oposades, com per exemple alguns fil·lidis al caulidi.

Dit de les fulles, de les ramificacions, etc. que es disposen en dos rengles longitudinals oposats.

Gènere dedicat al botànic alemany Manfred Dittrich (1934-2016), especialista en Asteràcies i que fou director de l'herbari del jardí botànic de Berlin.

El gènere Dittrichia fou publicat pel botànic suís Werner Rodolfo Greuter en1973.

Del llatí graveolens, -entis, que vol dir d'olor forta, mot compost de l'adverbi grave (amb força) i olens (que fa flaire), fent referència a la forta olor que en desprenen les fulles.

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per la substància agafallosa que segreguen la tija i les fulles.

Dit de les branques, o altres òrgans que divergeixen segons un angle molt obert.

adj. Qualitat de gruixut, aplicat a un arbre o arbust.

Calaceit (Matarranya)

adj. Gruixut.

Alfara de Carles (Baix Ebre). Un arbre molt doble.
Costantí (Tarragonès)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Mas de Barberans (Motsià)
Montan de Tost (Alt Urgell)
Ulldemolins (Priorat)
Valldarques (Alt Urgell)

adj. Doble. Gruixut.

Bergús (Bages)

En Hipòcrates i Teofrast, dólichos, de l'adjectiu grec dolichós (llarg), és el nom d'una lleguminosa, al·ludint segurament a la llargària dels llegums.

Del grec mélas, mélanos (negre) i ophthalmós (ull), per les seves llavors blanques, amb el llombrígol circuït de negre.

Mot d'origen fosc, com Aronicum, Arnica o Dorycnium, també tingudes per verinoses. De Theis diu que, segons Linnè, la paraula deriva del grec dóron (donar) i níke (victòria), és a dir que dona la victòria. Altres autors la fan derivar de l'àrab darawnay o doronígi que serien noms d'una planta d'aquest gènere.
 

Del llatí austriacus, -a, -um (natural d'Àustria), perquè la planta hi viu.

Adjectiu del llatí botànic derivat de cor, cordis (el cor), sens dubte per les fulles cordiformes d'aquesta planta. El terme botànic més habitual és cordifolius, -a, -um. L'adjectiu cordatus, -a, -um significa, en llatí, assenyat, prudent.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària relativa de les flors.

En Plini, és el nom de l'acònit, una planta summament tòxica. És un mot compost del grec párdalis (la pantera) i áncho (sufocar), literalment que estrangula les panteres, o sigui, que mata animals salvatges, perquè antigament aquesta planta es considerava verinosa, si bé Linnè i molts altres botànics en van dubtar, d'aquesta propietat, com és va comprovar més tard.

adj. Dit de la cara inferior del fil·lidi, orientada vers la base del caulidi (oposat a ventral).

Fixat pel dors; dit especialment de les anteres que s'insereixen al filament per llur part dorsal.

Nom d'una planta que, segons Plini, deriva del grec dóry (llança) i knáo (untar), perquè amb el suc fregaven aquella arma per a emmetzinar-la; Se suposa que era l'estramoni (Datura stramonium). Dioscòrides dóna aquest nom a una altra planta que podria ser una corretjola (Convolvulus cneorum). Tanmateix, les plantes del gènere Dorycnium, que són inofensives, sembla que no tenen res a veure amb les dels antics.

El gènere va ser establert per Tournefort i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb les anteriors. Però ja Lobelius, Clusius i Daléchamps incloïen entre els seus Dorycnium plantes a les quals avui anomenem així.

Del llatí decumbere (inclinar-se, abocar-se), per les branques inclinades sota el seu pes..

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), perquè és una planta molt peluda.

Del grec pénta (cinc) i fíllon (fulla), pels tres folíols i les dues estípules semblants a ells, que figuren una fulla quinquefoliolada.

Participi present del verb llatí procumbere (inclinar-se); és a dir, que s'inclina, pels seus troncs febles.

Del llatí sub (per sota de) i frutex (arbust), perquè és un arbust petit.

De Dorycnium, nom d'un gènere de les fabàcies, i el mot grec ópsis (aspecte, aparença), per la seva semblança amb alguna planta d'aquest gènere.

Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612).

Del llatí rotundifolius, format de rotundus (rodó) i folius (fulla), de fulles arrodonides.

Del grec drábe, nom amb que Dioscòrides anomenava una planta que, segons sembla, seria la Cardaria draba.

Epítet compost de aizoon, nom d'una sempreviva i d'una saxífraga i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança en la forma i disposició de les fulles principalment amb les de la segona.

Adjectiu format de Fladniz, nom d'una localitat austríaca dels Alps orientals, un dels seus llocs d'habitació.

De mur, muris (mur, muralla) deriva muralis, -e (del mur), per la seva estació, a les escletxes de murs i parets.

Adjectiu llatí derivat de nemus, -oris (el bosc), al·ludint, sens dubte al lloc d'habitació preferent de la planta. L'adjectiu apropiat hauria estat nemoralis,-e (del bosc, que hi viu), ja que nemorosus, -a, -um vol dir ramós, de moltes branques.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació.

Adjectiu derivat del llatí siliqua, -ae (la garrofa), fent referència al fruit.

Adjectiu format de Carinthia, regió d'Alemanya, pel seu lloc d'habitació. Per analogia amb corinthiacus, -a, -um (de Corinthus, ciutat grega).

Adjectiu del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borra), pel borrissol o pèls fins que la cobreixen.

adj. Vegetal trencadís.

Sapeira (Alta Ribagorça)

Del grec droserós (cobert de rosada), al·ludint als pèls glandulosos de les fulles. Linnè canvià per Drosera el Ros solis de C. Bauhin, Tournefort i altres; del llatí ros, roris (la rosada) i sol, solis (el sol). Que se sàpiga, Drosera apareix per primera vegada en Valerius Cordus, encara que aplicat a Alchemilla vulgaris, una rosàcia.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles relativament llargues.

Del gènere Drosera.

Fruit carnós amb pinyol, dins el qual hi ha la llavor, com ara la cirera o l’oliva.

Del grec Dryás (drìada o nimfa boscana), derivat de drys (alzina); nom donat per Linnè a aquesta planta per la semblança de les fulles amb les de l'alzina.

Del llatí octo (vuit) i petalum, -i (fulleta, pètal), pel nombre que en presenten normalment les flors.

Gènere publicat per P. E. Boissier i G. F. Reuter que el van dedicar a Michel Charles Durieu de Maisonneuve (1796-1878), eminent botànic, especialista de la Flora del sud de França, d'Espanya i sobre tot d'Algèria.

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispània o Espanya), per haver-s'hi trobat aquesta espècie.

Mot format del verb grec ekbállo (llançar, expel·lir), al·ludint a la dehiscència del fruit carnós; perquè, quan és madur, es desprèn bruscament del pedicel i, pel forat resultant, projecta bruscament cap a l'exterior el contingut de polpa i llavors. Cadevall escriu Ecbalium i considera ecballium no acceptable, sense més explicació.

Del grec elatér, -éros (que impulsa, que impel·leix), insistint en la idea expressada pel nom, sobre la curiosa forma de dispersió de les llavors.

Del grec echínos (eriçó) i el sufix llatí -arius, -a, -um (que en té o hi té relació), al·ludint a la inflorescència arrodonida i eriçada d'arestes pròpia de l'espècie E. capitata.

El gènere Echinaria fou establert per R. L. Desfontaines (1799) per a classificar només l'espècie Cenchrus capitatus de Linné.

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap o forma de cap), derivat de caput, -itis (cap), per la inflorescència globulosa, com un capítol. Es la planta que C. Bauhin (Pinax, 1623) anomenava Gramen spica subrotonda echinata (Gramen amb espiga arrodonida eriçada).

Equinochloa, -ae és un nom creat per P. de Beauvois (1812), format del grec echínos (eriçó) i chlóe (herba verda, gramínia), per les espiguetes sovint eriçades d'arestes.

Del llatí colonus, -a, -um (propi per al conreu), derivat del verb colo (cultivar), perquè es fa als conreus com una mala herba.

Del llatí crus, cruris (cama, pota), i gallus, -i (gall), és a dir, pota de gall, al·ludint a la forma del raquis de la inflorescència.

Eruciformis, -e (en forma d'eruga) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí eruga, -ae (l'eruga) i el sufix -formis, -e (en forma de). per les espiguetes agrupades en espigues verdes, que recorden una eruga.

Neologisme compost del grec echínos, -ou, en llatí echinus, -i (eriçó terrestre o marí i clofolla de castanya) i phorós (que porta dins o produeix), és a dir, cobert d'espines, eriçat. El terme apareix per primer cop en Fabio Colonna (1616), qui anomena Pastinaca echinophora Apula a la que després Linné anomenà Echinophora tenuifolia, perquè las bràctees i bractèoles de la umbel·la són espinoses en la fructificació.

Del llatí spinosus, -a, -um (cobert d'espines), per ser tota la planta espinosa.

Mot del llatí botànic, compost del grec echínos, -ou (l'eriçó) i ópsis, -eos (aspecte), perquè les inflorescències en capítol formen una bola com un eriçó.

El nom va ser encunyat per Linnè (1737) en substitució d'un Equinopus de Tournefort. Si bé poc després el va modificar per "Equinopsis" en Hortus Cliffortianus (1738), finalment validà Equinops en 1753 i 1754.

Mot mal transcrit de Rýtros, nom en grec d'una planta espinosa, una mena d'echinops. Aquest ve a ésser el petit en relació amb  E. sphaerocephalus.

Adjectiu del llatí botànic format del grec sphaíra (esfera) i kephalé (cap), és a dir, de capítols esfèrics, relativament grans.

Mot del llatí botànic compost del grec echiné (espina) i psilós (gràcil), per les espinetes que envolten el fruit.

Dedicada per P. E. Boissier al seu company G. F. Reuter, que descobrí aquesta planta als oliverars de Lleida.

Del grec echínos, -ou (eriçó) i spérma, -atos (llavor), al·ludint als fruits eriçats d'agullons, d'aquestes plantes.

El gènere Echinospermum fou creat per Peter Olof Swartz.

Forma diminutiva del llatí lappa, -ae (la llapassa), fent referència als fruits, que s'arrapen com la llapassa. No concorda amb el nom genèric perquè és un nom, aquí en aposició, pres del que havien donat a la planta botànics anteriors.

Del grec échis, -eos (l'escurçó). Nom emprat ja per Dioscòrides (échion) i Plini (echios), probablement per les joves inflorescències enrotllades com una serp en repòs, i d'ací, probablement, la idea vulgar d'usar la planta com a contraverí, sobre tot de la mossegada d'escurçó.

El gènere Echium fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linnè (1753 i 1754).

Adjectiu format del grec kályx, -ykos (closca, calze) i el sufix -inos (que en té), per la preponderància del calze, acrescent, en la flor.

Del llatí creticus, -a, -um (de Creta o que hi viu), perquè la planta viu a l'illa de Creta.

Del llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia o que hi viu), per ésser planta que creix a Itàlia.

Epítet del llatí botànic que significa 'que habita a la sorra'; derivat del llatí sabulo, -onis (sorra grossa) amb el sufix -cola (que viu a), format del llatí incola, -ae (habitant, resident), fent referència a les sorres costaneres on acostuma a viure la planta.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser comú i vulgar en la major part d'Europa.

Mot relacionat amb el llatí argentum, -i (argent, plata), fent referència a l'aspecte blanquinós que li donen els pels de l'indument. Per alguna raó desconeguda aquest nom s'ha fet terminar en -ae de forma anòmala, en comptes de la forma neutra -argenteum (argentat)- de l'adjectiu argenteus, -a, -um, com correspondria.

adj. De molt curta durada.

Que no té glàndules (oposat a glandulós).

m. Cordó longitudinal de cèl·lules petites i de parets primes, que recorre la part central del caulidi.

D'Eleagnus, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec elaíagnos, -ou, segons Teofrast, nom d'una planta llenyosa que creixia al llac Kopaís (Grècia), que podria ser un salze (Salix sp.) o l'aloc (Vitex agnus-castus). És mot compost de elaía, -as (l'olivera) i ágnos (aloc) o agnós (cast, sagrat), com si diguérem, l'olivera sagrada.
Linné va prendre aquest nom genèric de Tournefort que, al seu torn, l'havia pres de J. Camerarius, fill, que havia cregut veure en l'arbre argentat o cínamom (Elaeagnus angustifolia), la planta de què parlava Teofrast.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per les fulles estretes, comparades amb les de l'E. latifolia del propi Linné.

m. Cèl·lules allargades amb engruiximents helicoïdals que es troben amb les espores en les càpsules de les hepàtiques.

Segons Cadevall, del grecollatí elatíne, femení de l'adjectiu grec elátinos (de abet) per la forma i disposició de les fulles. Plini anomena així a una herba desconeguda. Segons Dioscòrides, és una planta messeguera o arvense amb fulles com les de l'heura, però més petites i més rodones, cobertes de borrissó; hom suposà que era Kickxia elatine (escrofulariàcies). Linnè creà aquest nom genèric en 1737 assabentat de la diferent aplicació entre els antics, però sense donar-ne cap explicació.

D'Alsine, nom d'un altre gènere de les cariofil·làcies, amb el sufix despectiu -astrum aplicat a diferents plantes per a indicar alguna semblança.

Dedicada a Fabre per Grenier.

Del numeral grec hex (sis) i anér, andrós (home), aquí part masculina de la flor, al·ludint als sis estams.

Linné va prendre aquest nom específic de J. C. Bushaum (1693-1730) que havia pres aquesta planta per un Hydropiper genuí: vegeu Polygonum hydropiper.

Del grec makrós (gran) i poús, podós (peu), per la llargària dels peduncles.

De l'adjectiu llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), per la seva estació.

De Elatine, gènere d'on pren el nom.

Del grec hélos, -eos (estany), i cháris, -itos (joia), com si diguéssim "alegria de l'estany", per tal com aquestes plantes solen vestir de verdor les vores de les aigües estancades.

Acicularis, -e (acicular, en forma d'agulla) és un adjectiu del llatí botànic aplicat, generalment, a les fulles linears i punxegudes, com les dels pins; Aquí, segons Linné –que, en Flora Lapponica (1737) va anomenar la planta com Scirpus magnitudine aciculae (Scirpus de la mida d'una agulleta)– per la mida molt curta de les tiges. El mot deriva del llatí acicula, -ae, diminutiu de acus, -us (agulla).

Del llatí palustris, -e (palustre, propi dels pantans), derivat de palus, paludis (llacuna, maresma), perquè sol fer-se als aiguamolls.

Uniglumis, -e (que només té una gluma) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí unus, -a, -um (un) i gluma, -ae (boll del gra dels cereals), perquè, al contrari que en la subespècie palustris, aquesta només té una sola gluma, escama estèril, a la base de la inflorescència.

Adjectiu del llatí botànic format de quinque (cinc) i flos, floris (la flor) pel nombre més habitual de flors que conté l'espigueta.

El gènere Eleusine fou establert per Joseph Gaertner en 1788 sense explicar-ne l'etimologia. Tanmateix, sembla que té a veure amb Ceres, la deessa romana dels cereals, de sobrenom Eleusine, perquè, a l'antiga ciutat grega d'Eleusis, se celebraven uns ritus (misteris d'Eleusis) dedicats a aquesta deessa, que en grec anomenaven Demèter.

Del llatí indicus, -a, -um (de la Índia i en general d'Extrem Orient), perquè és oriünda d'Àsia oriental i meridional.

Tristachius, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del grec tris (tres cops) i stáchys, -yos (espiga), perquè la inflorescència té sovint tres espigues.

Barcinonensis, -e (de Barcelona), derivat de Barcino, nom llatí de l'antiga ciutat romana; perquè fon descoberta a Barcelona.

Del nom grec élimos, una gramínia, potser el panís (Setaria italica), segons Dioscòrides.

Del llatí repens, -entis, participi present del verb repere (arrossegar-se). És el Triticum radice repente de la Flora Lapponica, de Linné, dit així pel rizoma serpentejant.

Del grec elýo (envolupar), al·ludint a la bràctea floral que envolupa el fruit d'aquesta planta.

adj. Que té forma d'el·lipsoide, com per exemple algunes càpsules.

adj. Que té forma d'el·lipse.

Que presenta a l'àpex una osca o entrant poc profund.

adj. Apoderat pels bedolls.

Sorteny (Andorra)

Qué té beina.

adj. Que presenta una beina basal.

adj. Boscat.

Benasc (Alta Ribagorça)

v. Convertir-se en bosc.

Perejaume, Obreda p 53

v. Agafar amb els braços. Embraçar un arbre.

Arbúcies (Selva)

adj. Indret moblat amb vegetació que no arriba a ser arbòria i dificulta transitar-hi.

Tuixén (Alt Urgell)

adj. Dit de la càpsula que sobresurt parcialment dels fil·lidis periquecials.

v. Asprar. Posar aspres.

Arenys de Lledó (Matarranya
Caseres (Terra Alta)

m. Inserir (una part d'un arbre proveïda d'una o més gemmes) en una branca o tronc d'un altre arbre.

Cocentaina (Comtat)

v. Fer empelts.

Cocentaina (Comtat)
Formentera
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
La Jonquera (Alt Empordà)
Vilafranca del Sit (Alt Maestrat)

Del gènere Empetrum.

Del grec émpetron, segons Teofrast, nom d'una planta que no fa flor. Dioscòrides i Plini també la mencionen. El nom significa literalment 'sobre pedra' –compost de en (en, sobre) i pétros (pedra)– al·ludint al seu hàbitat preferent. Els botànics pensen que podria ser Frankenia hirsuta o F. pulverulenta.

Tournefort ressuscità el nom i l'aplicà en sentit genèric per a dues espècies; mot i concepte que respectà Linné.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), perquè, contràriament al que ocorre en l'altra espècie linneana, aquesta té les baies negres.

Del grec hermafróditos –en llatí, hermafroditus, -a, -um– (hermafrodita, androgin), perquè fa flors hermafrodites, a diferència de la subespècie nigra, que en fa d'unisexuals.

adj. Terreny recobert de gleva, desproveït de pedra.

Boí (Alta Ribagorça)
Albert (Alt Urgell)

Part més interna d’un fruit carnós que sovint es correspon amb el pinyol.

m. En els peristomes dobles, peristoma intern.

Gènere dedicat a Philipp Anton Christoph Endress (1806-1831), natural de Lustenau (Wurtemberg, Alemanya), dependent a l'apotecaria del seu oncle, Emmanuel Friedrich Hartmann, en Krok, entre 1822 i 1824; des de 1825 i durant dos anys, ajudà J. Gaudin a portar endavant la seva obra Flora helvetica (1828-1833); herboritzà als Pirineus entre 1829 i 1831 per a la Esslinger Reiseverein (Unió itinerària); durant el viatge de retorn al seu país, morí a Estrasburg a conseqüència del paludisme que potser va contraure mentre herboritzava a les landes de Gascunya.

Del llatí pirenaeus, -a, -um, (pirinenc, relatiu al Pirineu), pel seu lloc d'habitació; és sinònim de pyrenaicus, -a, -um.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), pel seu lloc d'habitació.

adj. Sense nervi

Desproveït de nervis o sense nervis manifestos.

m. Fruit d'alzines i roures.

Biscarri (Pallars Jussà)

m. Gla de roure.

Estimariu (Alt Urgell)
Gavarra (Alt Urgell)
Montan de Tost (Alt Urgell)
Ossera (Alt Urgell)
Paracolls (Noguera)
Valldarques (alt Urgell)
Vilanova de Meià (Noguera)

adj. Terreny recobert de gleva, desproveït de pedra.

Agullana (Alt Empordà)
Àreu (Pallars Sobirà))

adj. Cobert d’herba.

Besalú (Garrotxa)
La Jonquera (Alt Empordà)

adj. Conjunt de tiges amb fulles que s’arrapen a una roca, paret, etc. Heura enramada.

Margalef (Priorat). Heura enramada.

En forma d'espasa.

adj. De marge llis, sense dents o sense cap mena d'accidents.

adj. Que utilitza com a suport una altra planta, generalment arbre o arbust.

Dit de la flor d’ovari ínfer.

Terme compost de les paraules gregues epí (sobre), lobós, -óu (lòbul) i íon,-ou (la viola), al·ludint a la inserció epígina de la corol·la.
Linnè va prendre el nom genèric Epilobium, de Dillenius, qui n'aclareix el significat: "(quasi íon epí lóbou) pels pètals vistosos, com els d'una viola, que s'insereixen damunt la síliqua (l'hipant)".

Del llatí alpinus, -a, -um (de la regió dels Alps), per la seva estació a les altes muntanyes.

Adjectiu compost d'alsine, nom llatí d'una planta cariofil·làcia i folium, -ii (fulla), per alguna semblança en les fulles. Segons Plini, alsine, -es seria l'orella de rata, una composta (Hieracium pilosella)

Del llatí anagallis, anagallidis (morró) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta herba primulàcia.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir aparentment les fulles més estretes que les d'altres espècies.

Dedicat al capità Durieu (1796-1878), comissionat com a botànic en una expedició científica a Oran i Algèria.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, eriçat), per ser planta coberta de fins pels eriçats.

Del llatí lanceolatus, -a, -um (de forma de llança), per la forma de les fulles.

Del llatí mollis, -e (tou, suau), per ser pubescent, suau al tacte.

Adjectiu llatí, montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), indicant la estació de la planta: muntanyes silícies.

Del llatí obscurus, -a, -um (fosc), pel color verd rogenc de les fulles dels estolons.

Adjectiu compost del llatí origanum, -i (l'orenga) i folium, -ii (fulla), perquè s'han comparat les fulles amb les de la orenga.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), per la estació de la planta.

Adjectiu compost del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), perquè té les flors més petites del gènere.

Del llatí roseus, -a, -um (de color rosa), pel color de les flors.

Del llatí spica, -ae (l'espiga), per la inflorescència de l'espècie en espiga racemosa.

Del grec tetrágonos (de 4 angles), pels quatre angles obtusos que té el tall transversal de la tija.

Del grec trígonos (de tres angles), per la forma general de la tija.

Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets.

Del grec epipaktís, segons Dioscòrides i Plini, nom d'una mena d'el·lèbor de fulles petites, dita també Helleborine, que alguns botànics han identificat com Herniaria glabra (cariofil·làcies). Haller (1742) establí el gènere Epipactis, validat després per Zinn (1757), per a plantes que res tenen a veure amb el que així anomenaven grecs i romans, però que botànics com Ruppius o Morison incloïen dins del gènere Helleborine.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí ater, atra, atrum (negrenc, fosc) i rubens, -entis (rogenc, vermellós), pel color púrpura obscur de les flors.

Helleboríne, segons Dioscòrides i Plini, és el nom en grec d'una mata petita, de fulles igualment petites, anomenada també epipaktís -en llatí, hepipactis-, que els botànics han identificat com Herniaria glabra (cariofil·làcies). Linné va escollir aquest nom com específic para la Serapias Helleborine, una planta que molts autors anteriors, com C.Bauhin, Clusius, Lobelelius, Tabernaemontanus i altres, incloïen dins les Helleborine. Després, Crantz (1769) la va classificar dins el gènere Epipactis.

Dedicada al botànic i naturalista alemany Heinrich Ludwig Hermann Müller o Mueller(1829-1883).

Dedicat a Frederic Tèrmols i Borrell (1831-1900), farmacèutic i professor de la Universitat de Barcelona. Gran aficionat a la botànica, reuní un voluminós herbari de més de 25.000 plecs que es conserva a l'Institut Botànic de Barcelona.

Microphyllus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del grec mikróphyllos, -a, -on (que té les fulles petites) –de mikrós (petit) i phýllon (fulla)–; per tenir les fulles relativament petites.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna),  perquè aquesta planta sol viure als aiguamolls.

Nom format del grec epí (a sobre) i pógon (barba). Borkhausen (1792) validà, com Epipogium, el gènere Epipogum de J.G. Gmelin (1747), qui explica el nom perquè el label (a què els botànics antics anomenaven "barba") de les flors, no havent-hi torsió a l'ovari, resta superior; és a dir, les flors no són resupinades.

Del grec áphyllos, -ou (sense fulles), derivat de phýllon (fulla, pètal) amb el prefix a- privatiu; Perquè és una planta afil·la.

Del gènere Equisetum, únic d'aquesta família d'una classe de plantes, ara extintes, però molt abundants al Paleozoic, entre el Devonià i el Carbonífer.

Traducció pliniana del grec híppouris (nom que dona Dioscòrides a una espècie d'aquest gènere), format d'híppos, -ou (cavall) i ourá, -ás (cua), per la retirança de les espècies ramificades amb la cua d'un cavall. Plini formà el nom amb les corresponents paraules llatines, equus, -i (cavall) i seta, -ae (cerra, crin). "Equisetum, Hippuris a graecis dicta, est pilus terrae, equinae setae similis" C. Bauhin, Pinax, pàg. 15.

Del grec telmatiaíos (propi del pantà), derivat de télma, -atos (maresme, aiguamoll), perquè es fa en llocs molt humits. ).

Que creix recte (és oposat a decumbent).

Del llatí erice, -es o erica, -ae, que era el nom tant els brucs com de la bruguerola. Deriva del grec ereíkein (trencar), al·ludint a unes suposades virtuts litotríptiques d'aquestes plantes o per llurs branques trencadisses, poc flexibles.

Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), per assolir alçàries pròpies dels arbres.

Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), pels ramells de color de cendra.

Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), per les inflorescències poblades per moltes flors.

Del llatí scoparius, -a, -um (l'escombriaire), perquè d'aquesta espècie -però també d'altres- es fan les escombres de bruc.

Nom grecollatí que Plini donava a una mena de bruc.

Del llatí vagans, -antis (que erra d'un lloc a l'altre), com si diguéssim erica vagabunda, perquè Linné va creure que creixia ensems a l' Àfrica i a Tolosa de Llenguadoc.

D'Erica nom del gènere tipus de la família.

Cobert de pèls rígids.

Planta semblant a un bruc o a les fulles de bruc.

m. Lloc poblat d'eriçó groc.

Gia (Alta Ribagorça)

En Dioscòrides, nom d'una planta, probablement un Senecio. Segons Plini, és sinònim del llatí senecio, mera traducció del grec erígeron (vell en primavera); format d'éri (en primavera, aviat) i géron, gérontos (home vell), perquè ja és vell en començar l'estació, al·ludint al plomall blanc dels capítols i a la primerenca floració i fructificació de moltes espècies.

El gènere Erigeron fou publicat per Linné en 1753, amb gènere neutre d'origen grec. Segons les normes de nomenclatura actuals, té el gènere masculí del mot llatí, erigeron, -ontis

Del llatí acer, acris, acre (agut, ardent), adjectiu usat com a nom específic de plantes que tenen un gust picant.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), perquè la planta compleix el cicle vital dins d'un any.

Epítet del llatí botànic format de glaber, -bra, -brum (pelat, calb) amb el sufix -atus (proveït de, en forma de), per tenir escàs indument comparat amb els seus congèneres.

A. P. De Candole va dedicar aquesta espècie al geòleg i naturalista hongarès Wilhelm Friedrich von Karwinsky (1780-1855), que va recol·lectar nombroses plantes del continent americà.

Epítet del llatí botànic format del numeral unus, -a -um (u) i flos, floris (la flor), al·ludint a l'únic capítol que generalment fa aquesta planta.

Epítet format amb el nom geogràfic Aragó i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), perquè la planta es va trobar en aquesta regió; com alepensis o monspeliensis.

Del llatí erinaceus, -i (l'eriçó) per ser planta molt espinosa, que recorda els eriçons.

Fa referència al gènere Anthyllis dins del qual la va classificar Linnè com Anthyllis erinacea.

Pungens (que punxa), participi present del verb pungere (punxar), per les seves espines vulnerants.

Al Pseudo-Dioscòrides i altres llocs, erínos (erinus, en llatí) és el nom d'una planta indeterminada. Sens dubte és una corrupció del grec echínos, -ou (l'eriçó). Algun botànic pre-linneà l'aplicà per a l'espècie Erinus alpinus, que no té res a veure amb l'anterior, segurament pels pèls híspids que cobreixen tota la planta. Seguint aquest criteri, Linné (1737) va establir el gènere Erinus en substitució de l'Ageratum de Tournefort, dient només que havia pres el nom de Dioscòrides.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure en llocs alpins d'Europa i Àfrica.

Eriophorum fou emprat per molts botànics, abans de Linné, per a designar diferents plantes d'aquest gènere. Del grec eriophóros, -on (que produeix llana o cotó), compost de érion, -ou (llana o cotó) i phóros, -on (que porta o produeix); al·ludint als llargs pèls blancs de la infructescència.

Adjectiu del llatí botànic, compost de angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per les fulles relativament estretes.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que ja feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla), per les seves fulles relativament amples.

Dedicat al metge i naturalista suís Johann Jakob Scheuchzer (1672-1727), que s'ocupà extensament de l'estudi de les ciperàcies i gramínies, autor de l'Agrostographia i un dels fundadors de la paleobotànica.

Del llatí vaginatus, -a, -um (proveït de beina), derivat de vagina, -ae (beina, estoig),  al·ludint a la beina inflada de la fulla superior.

Planta que a la base té llargs pèls llanosos (aplicat al gèn. Hieracium).