El 31 de maig ens vam trobar al Coll de Cuiàs per fer dues activitats diferenciades al vessant sud-occidental de la serra de Collserola: un itinerari botànic per l’obaga i una activitat de control de l’estepa ladanífera (Cistus ladanifer) en col·laboració amb el PN de Collserola.
A la primera part del matí, vam fer un breu recorregit circular per l’obaga, tot observant les plantes que anàvem trobant. Vam agafar el camí que mena a la font de l’Espinagosa, que transcorre per una zona d’alzinar, amb alguns exemplars de port considerable, que feien goig de veure. Al principi del camí hi vam trobar uns quants arbrets de l’amor petits (Cercis siliquastrum), que pel que sembla s’estan naturalitzant. Vam veure plantes autòctones com el marfull (Viburnum tinus), el galzeran (Ruscus aculeatus) i l’herba de Sant Robert (Geranium robertianum), però també d’exòtiques invasores, com la falsa acàcia (Robinia pseudoacacia), l’arbre de la tinta (Phytolacca americana) i el Senecio pterophorus. De tornada vam passar per la font de Can Llevallol, on hi ha un pollancre (Populus nigra) catalogat com a arbre singular. En aquest sector ens vam fixar en la falguera d’aigua (Polystichum setiferum), l’herba de les set sagnies (Geum urbanum) i l’herba pudent (Scrophularia peregrina), entre d’altres. Poc abans d’arribar al punt d’inici, vam localitzar un rodal de l’enfiladissa de ramell groc (Senecio aquaticus), que vam comunicar al PN de Collserola, ja que val la pena que l’erradiquin abans no s’expandeixi massa, perquè té una gran capacitat invasora.
A mig matí ens vam trobar amb el tècnic del PN de Collserola per participar en el Programa de Seguiment de Flora Amenaçada (SEFA) que du a terme el Consorci del Parc Natural de Collserola, i que coordina la Diputació de Barcelona en diversos Parcs Naturals. Concretament, havíem de controlar dues localitzacions d’estepa ladanífera (Cistus ladanifer), una espècie considerada d'interès dins el parc.
La primera localització es basava en una informació de 2019 i es trobava al solell, una mica més avall del Coll de Can Cuiàs. Tot i que vam explorar exhaustivament la zona, no vam localitzar cap individu i vam arribar a la conclusió que probablement moriria.
La segona localització era fruit d’una observació recent d’una única planta, al vessant proper a St. Just. La vam trobar sense problemes, creixent a sota d’una mata de llentiscle, que potser l’acabarà ofegant. El substrat era bastant sec i més aviat pobre. Després de revisar la zona per detectar d’altres possibles peus, sense èxit, vam omplir la fitxa del programa SEFA amb tota la informació necessària perquè quedés registrada l’observació.
I així vam passar un matí assolellat de dissabte.