Sortida. Caducifolis del Montnegre

Títol de la notícia
Sortida. Caducifolis del Montnegre
Data de la notícia
17/12/2019
Notícia

El passat 17 de novembre, el Grup Local del Maresme vam realitzar la nostra segona sortida botànica. Aquest cop l’escenari va ser el Parc Natural del Montnegre i, a tots aquells que no l’havíem visitat mai, no ens va deixar indiferents.

Els organitzadors estàvem molt contents degut al gran nombre d’assistents que s’esperaven. I així va ser, entre les 9 i les 10 del matí davant, l’aparcament del restaurant de Sant Martí del Montnegre, al voltant d’una trentena de persones ben abrigades estaven disposades a conèixer una mica més aquest indret.

Un tret que fa que el Parc Natural del Montnegre sigui tan singular – a part de la seva ubicació- és el tipus de sòl que el conforma. La majoria d’aquest sòl és de tipus silícic, fet que determina fortament la comunitat florística que hi podem trobar. L’alzina surera (Quercus suber) és amant de sòls silícics, per això s’hi desenvolupa tan bé , però a més, des de fa generacions, l’espècie humana n’ha afavorit la seva expansió per tal d’aprofitar-ne el seu suro. Per aquest motiu, després de l’alzinar (Quercus ilex) la sureda passa a ser la segona formació boscosa més abundant. I entre tanta sureda i tant alzinar, segur que hi havia, mig amagat algun sorolí treient el cap. El sorolí és un híbrid entre l’alzina surera i l’alzina.

L’alzina, l’alzina surera i el roure pertanyen al gènere Quercus, i aquest és un gènere un tant especial, perquè genèticament és molt inestable i, per tant, s’hibrida molt. En altres paraules, les diferents espècies d’aquest gènere tenen la capacitat d’intercanviar material genètic amb facilitat i donar lloc a descendència. El resultat són individus que si bé sabem que són del gènere Quercus, som gairebé incapaços de reconèixer a quina espècie pertanyen.

Els vessants mitjans i superiors del Montnegre i alguns punts de la comarca de la Selva esdevenen els punts més al nord de la Península Ibèrica on podem trobar un altre gran amant dels sòls silícis: el roure africà (Quercus canariensis). Aquest fet el converteix en una autèntica joia des del punt de vista bigeogràfic. I és que la seva presència al nord-est de Catalunya constitueix una àrea disjunta de la seva distribució principal (el nord d’Àfrica i el sud de la PI).

Juntament amb els roures africans, vam poder observar arbredes denses de castanyers (Castanea sativa). Aquesta espècie no és autòctona d’aquí, ja que el seu límit de distribució va des d’Orient fins a la Península Itàlica. Així, de la mateixa manera que l’alzina surera, els castanyers han estat plantats per l’aprofitament de perxada. Aquest aprofitament consisteix en generar rebrots en múltiples tanys mitjançant el tall de la soca. Posteriorment, els tanys han de ser aclarits i seleccionats, i els seleccionats s’utilitzen per elaborar tanques, mànecs, bastons... A dia d’avui, però, el castanyer està en regressió ja que es tracta d’un arbre molt sensible i molts dels individus estan afectats pel xancre, un fong que asseca l’arbre, i/o per la vespeta del castanyer, la qual impedeix un bon desenvolupament de les seves fulles.

Acompanyant aquestes masses arbòries vam trobar-nos amb espècies com la lleteresa de bosc (Euphorbia amygdaloides), la qual podríem dir que és l’única espècie d’eufòrbia boscana de les nostres contrades; el fenàs de bosc (Brachypodium sylvaticum), el qual presenta les fulles més amples i d’un verd més clar que el llistó (Brachypodium retusum) i el fenàs de marge (Brachypodium phoenicoides); l’arítjol (Smilax aspera); el bruc boal (Erica arborea), típic del Maresme i molt afí als terrenys àcids o el boix grèvol (Ilex aquifolium). Del boix grèvol vam conèixer que peus masculins i peus femenins es troben físicament separats, per tant, són dioics, i que només els peus femenins generen fruit. Per tant, sempre que trobem un boix grèvol amb fruit, podem afirmar, amb certesa, que es tracta d’un peu femení.

Un cop arribats al coll de Basses vam poder observar la petita fageda (Fagus sylvatica) que hi habita. Es creu que aquests faigs van ser plantats per bosquerols per tal de fer-ne un aprofitament. Si bé és veritat que el faig pot sobreviure bé en aquesa zona, cal tenir clar que aquest no és el lloc que es desenvoluparia de manera natural. Així doncs, se sap que la població de faig del Montnegre és relativament recent i que, previ als faigs, aquesta zona havia estat ocupada per roures.

El fet que aquesta fageda no sigui natural té les seves implicacions, i una d’elles és la composició florística que l’acompanya. Les plantes de sotabosc que, de manera natural, conviuen amb els faigs no es troben aquí, i les que són pròpies d’aquí són incapaces de viure amb la poca llum que proporciona, al sotabosc, una fageda. Però això vam poder observar que la comunitat vegetal instaurada als estrats inferiors d’aquesta petita fageda era molt pobre.

Passat el Turó Gros, altrament conegut com la Telefonista, ens vam trobar amb una avellanosa (Corylus avellana), amb la seva estructura arbustiva i plena de tupits brots (en poden tenir fins a 100 de manera natural!) que tant la caracteritza. Les avellanoses són una comunitat secundària, per tant, una comunitat transitòria. El seu orígen en aquell indret té a veure amb nosaltres, com la majoria de vegades. En temps pretèrits, aquella zona havia estat conreu. Degut al treball de la terra, es va generar un sòl profund que, amb l’abandonament del conreu, va permetre la germinació d’herbes i bardissa. Un cop aquestes comunitats instal·lades, per successió ecològica hi va aparèixer l’avellaner, al temps que en feia desaparèixer la bardissa. L’avellaner proporciona les condicions adequades per a que arbres de ribera com el freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), el freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia) i el cirerer (Prunus avium) germinin . Aquests, aniran creixent i desenvolupant el seu port que, a diferència de l’avellaner, és arbori. L’avellaner serà ofegat per l’ombra que proporcionarà la capçada més grossa i esvelta del cirerer i dels roures que hauran anat desenvolupant-se. És per això que l’avellaneda és un estat de transició dins de la successió ecològica i, amb els anys, l’estadi final d’aquesta successió esdevindrà un bosc mixt de caducifolis. Si bé sabem que en aquesta vida tot està en constant moviment, observant els avellaners, que no deixen de ser éssers vius amb una vida molt longeva (relativament) , sorprenia el fet de saber que, d’aquí uns anys ja no hi serien i que, al final, és un “petit” espai de temps, el que ocupen, dins del procés de la successió ecològica.

El destí final de la sortida no podia ser altre que l’emblemàtic roure monumental de Santa Maria del Montnegre. Amb una alçària de 23 metres i un perímetre de 4,4 m, aquest roure fou declarat Arbre Monumental l’any 1990. L’any 2010, però, un fort temporal de neu i vent va esquinçar-lo provocant-li la seva mort. Vam poder observar-ne part del seu tronc, reposant al terra i, just ben a la vora seu, un petit plançó seu treia el cap reclamant més vida. No tot està perdut, em sembla que deia.

Grups locals
Grups de treball