Glossari general

Del llatí agrestis, -e (campestre, de pagès) derivat de ager, agri (el camp cultivat), per fer-se als camps.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i a altres muntanyes elevades d'Europa.

És l'Anagallis aquàtica d'alguns botànics prelinneans. Linné pren el binomi sencer i el fa servir com a nom específic en reclassificar-la dins del gènere Veronica.

Del llatí botànic apenninus, -a, -um (dels Alps Apenins), perquè viu en aquestes muntanyes.

Del grec aphýllos, -ou (esfullat, sense fulles), compost de phýllos (la fulla) amb el prefix privatiu a-, al·ludint a les tiges nues, escapiformes.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Austriacus, -a, -um (d'Áustria), perquè aquesta planta hi viu.

Del llatí tenuis, -e (prim, delicat) i folium, -ii (fulla), per les divisions foliars molt fines.

Seria la Veronica teucrium de Linné. Alguns botànics prelinneans inclogueren aquesta planta entre els Teucrium, com és ara Clusius, que la designà com a Téucrium tertia species; i d'ací derivà a l'específic linneà.

Segons de Théis en Glossaire de botanique, forma llatinitzada d'un antic nom germànic d'aquesta planta, bach-punghen, amb l'arrel bach (rierol), perquè la planta creix a la vora del rierols.

Adjectiu del llatí botànic compost de bellidis –genitiu de bellis (la margaridoia)– i el sufix grec -oídes (semblant a). C. Bauhin l'anomenà Veronica alpina bellidis folio, és a dir, amb fulla de margaridoia; i Linné s'hi conformà.

És la Chamaedrys spuria minor rotundifolia, de C. Bauhin, i d'ací prengué Linné el mot específic.

Dillenius, -ii, nom del llatí botànic. Dedicada a J. J. Dillen, botànic alemany del segle XVIII, cèlebre autor de la Historia muscorum.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir ramós, llenyós, com un arbust, derivat del llatí frutex, -icis (arbust), per ésser planta per ésser poc o molt llenyosa.

Fruticulosus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic, derivat del llatí frutex, -icis (arbust), aplicat a herbes i mates que, com aquesta, tenen les tiges endurides, una mica llenyoses a la base. Forma diminutiva del llatí fruticosus, -a, -um (arbustiu).

Del llatí saxatilis, -e (que viu a les roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca); perquè es fa a les roques.

Adjectiu del llatí botànic format d'hedera, -ae (l'heura) i folium , -ii (la fulla), per les fulles que recorden les de l'heura (Hedera elix).

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos.

Del llatí nummulus, diminutiu de nummus, -i (moneda), és a dir, moneda petita, i el sufix -arius, -a, -um (que té relació), per tenir les fulles petites i arrodonides.

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats.

Del llatí persicus, -a, -um (de Pèrsia), per haver-la trobada a Pèrsia.

Del llatí politus, -a, -um (polit, llustrós), segons J. Cadevall, perquè, comparada amb V. agrestis, és com si, polint-la, li haguessin tret bona part de la vestidura de les fulles.

Dedicada per Antoine Gouan a l'apotecari i naturalista de Verona Giovanni B. Pona (1565-1630), corresponsal de Clusius i altres insignes botànics de l'època, i autor de diferents obres on donà a conèixer, sobre tot, la flora del Monte Baldo.

Del llatí praecox, -ocis (que s'avança a la seva edat, precoç), per florir precoçment, en començar la primavera.

Del llatí escutella, -ae (escudella, plat petit), forma diminutiva derivada de scutum, -i (escut), per la forma arrodonida i comprimida de la càpsula.

És la Veronica pratensis serpillifólia de C. Bauhin, així anomenada per les fulles, que recorden les del Thymus serpyllum (el serpoll).

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat d'spica, -ae (espiga), per les flors disposades en una inflorescència espiciforme.

Del grec tríphyllos (que té tres fulles), al·ludint a les fulles caulinars, en llur major part, profundament trisecades.

Epítet del llatí botànic format del nom genèric Urtica i folium, -ii (la fulla), per les fulles semblants a les d'una ortiga.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris, (la primavera), perquè floreix en temps de primavera.

adj. Entre verd i madur, quan una fruita encara no és mengívola.

Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre)

Conjunt de fulles o d’altres òrgans que neixen al mateix nivell en una tija o eix (en deriva verticil·lat –ada, disposat en verticil).

Amb aspecte de verticil; es diu de les inflorescències d’algunes labiades de peduncles i al gèn. Rumex, on les flors semblen disposades en verticils.

Del llatí viburnum, -i, nom en Virgili d'una planta que podria ser un vímet (Salix sp.) o el tortellatge (Viburnum lantana). Segons S. Vaillant, vindria del verb viere (lligar), perquè moltes espècies tenen rames llargues i flexibles i serveixen per lligar feixos de llenya i fer cistells.

Aquest nom, aquí en aposició, es fa derivar del llatí lentare (plegar) o de lentus, -a, -um (flexible i també, enganxós), perquè les branques flexibles es feien servir per lligar feixos de llenya. De l'escorça d'aquest arbust, s'extreu una mena de vesc.

Segons Loudon, seria una alteració de populus (el pollancre); però és més probable que Linné prengués el nom (aquí, en aposició) de Plini, que anomenava opulus una espècie d'auró, probablement Acer campestre.

Segons S. Vaillant, del grec týnos, -ou (petit), per les branques de poca alçària. Plini anomena tinus a una mena de llorer silvestre.

Del llatí vicia, -ae (veça) relacionat amb el grec bíkion (gerro, olla). Segons J. Cadevall, és el nom donat per Varró a una lleguminosa, probablement Vicia sativa i diu que alguns la fan derivar del celta gwig.

El gènere Vicia va ser publicat per Linné en 1753.

Del grec ámphi (de dos, doble) i karpós (fruit) al·ludint a la forma diferent dels llegums aeris i subterranis.

Del llatí angustus (estret) i folium (fulla), per la forma dels folíols.

Del llatí argentum (argent), pel color blanquinós o canescent de la planta.

Epítet format amb el nom geogràfic Benghala i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), és a dir, de Benghala o Bengala, perquè la planta es va trobar en aquesta regió asiàtica; com alepensis o monspeliensis.

Per haver estat trobada a Bithynia, regió del nord-oest de l'Àsia Menor.

Segons Plini, cracca, -ae és el fruit del gerdell o veça silvestre (Lathyrus aphaca). Cracca és el seu antic nom genèric, que Linné li conservà com a específic en reclassificar-la.

Del llatí incanus, -a, -um (emblanquit), per les tiges, fulles i llegum cobertes d'un toment blanquinós.

Del llatí tenuis, -e (prim, delicat) i folium, -ii (la fulla), pels folíols, molt prims.

Del grec dasýs (pelut), sinònim del llatí villosus, i karpós (fruit), nom impropi, que va ser aplicat a Cracca villosa, considerant-la com una varietat de Cracca varia.

Epítet del llatí botànic format del prefix grec di- (dos) i spérma (llavor), per tenir els llegums dues llavors.

En llatí, diminutiu d'ervum, amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla.

Dedicada a A. Godron (1807-1880), coautor de la Flore de France (1848-1856).

Del llatí gracilis (prim, delicat), per ser planta molt feble.

Del grec héteros (diferent) i phýlla (fulla), per la diferència de les fulles superiors i inferiors.

Segons J. Cadevall, l'epítet hybrida és inapropiat, nomen ineptum, perquè no hi ha tal hibridisme aquí.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta.

Dedicada a Linnè (1707-1778).

Del llatí luteus (groc), pel color que generalment presenta la flor.

De Narbona, la seva primera habitació. Narbo Marcius era el nom que donaven els antics a aquesta ciutat.

Per la seva semblança amb les espècies del gènere Onobrychis; amb el sufix grec -oídes (semblant a).

Del llatí orobus i aquest del grec órobos, ho deriven d'eréptein (puntejar), parlant del bestiar quan pastura; nom donat pels antics a una lleguminosa farratgera.

Pannonicus vol dir de la Pannonia, província de l'imperi romà, per la seva habitació.

Del llatí peregrinus (estranger); considerada així per Linnè, ja que no es trobava al seu país.

Del prefix gracollatí pseudo- (fals), i cracca, par la seva semblança amb Cracca villosa, de la qual es considera subespècie.)

Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts.

Del verb llatí purpurasco, que significa colorar-se de porpra, per les seves flors purpurines.

Per ésser el Pirineus la seva principal habitació.

Del llatí sativus, -a, -um (que es cultiva). És l'espècie principal, que es conrea des de molt antic.

Sepium és el gentiu plural de sepes (bardissar), pel lloc on habita, és a dir, Vicia dels bardissars.

Del llatí tenuis (prim, estret) i folium (fulla), pels seus folíols linears.

Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum.

Del llatí vestitus, -a, um, participi passat de vestire (vestir, cobrir), amb la significació especial de peluda, pels pèls vermellosos i espessos que cobreixen el llegum.

Pilós, que té pèls.

Del llatí vinca o vincapervinca, en Plini una planta sempre verd que servia per a fer corones i garlandes, que els autors suposen que seria Vinca sp. pl. Derivat de vincire (lligar, trenar), per la manera de créixer aquestes plantes, amb llurs rames llargues i primes entrelligades. És la Clematis daphnoides de C. Bauhin i d'altres; nom que, no per casualitat, al·ludeix al mateix fet, car Clematis deriva de kléma, -atos (sarment de vinya).

El nom genèric Vinca fou establert per C. Linné (1737), com de costum, sense comentaris, en substitució de Pervinca de Tournefort (1694, 1700).

Adjectiu del llatí botànic que significa "de forma diferent [a altres del mateix gènere]". Cadevall ho atribueix aquí a les dues formes de les tiges, les fèrtils curtes i les estèrils llargues.

Per correspondre a la Clematis daphnoides major de C. Bauhin. En llatí, major (més gran) és el comparatiu de magnus (gran), al·ludint a una altra espècie considerada minor (més petita).

Nom del llatí medieval format del llatí vincere (vèncer) i toxicum, -i (verí), perquè es feia servir com a contraverí. Sens dubte era el Vincetoxicum hirundinaria.

El gènere Vinctoxicum fou publicat per N. M. Wolf (1776), sobre la base de l'Asclepias Vincetoxicum de Linné.

Nom d'una planta en llatí medieval, derivat del llatí hirundo, -inis (oreneta). En Apuleu, arundinina era la celidònia; en grec, chelidónion, de chelidón (oreneta). No hem pogut establir cap relació entre aquestes plantes i l'origen etimològic del seu nom.

Epítet aplicat a plantes que tenen caràcters intermedis entre els de dues espècies afins. Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi).

Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), al·ludint al color púrpura fosc, quasi negre, de les corol·les.

Officinalis, -e és un adjectiu del llatí botànic que s'aplicava a les plantes que tenien un ús medicinal. Deriva del mot llatí officina, -ae (taller, obrador), nom que en l'Edat Mitjana rebia el lloc dels monestirs (una mena de farmàcia) destinat a guardar i preparar les herbes medicinals.

De viola, nom en llatí (en grec, íon) de la violeta o viola.

Del llatí albus, alba, album (blanc), pel color dominant de les seves flors.

Del verb llatí arboresco (fer-se com un arbre), al·ludint al rizoma i troncs més o menys llenyosos.

Del llatí arenarius (cosa feta de sorra) amb què els naturalistes expressen, no precisament la naturalesa de la cosa, sinó la de la seva estació, com ara Ruta muraria.

Aquest epítet, com bifolius, va ser format pels botànics, del llatí bis (dues vegades) i flos, floris (la flor), per les dues flors que generalment porten els peduncles, i en oposició a la V. uniflora.

Dedicada a P. Bubani, autor de la Flora Pyrenaea

De l'adjectiu llatí caninus, de canis (el gos); segons Rolland, perquè és inodora, bona només per a gossos. A Cadevall no li sembla fundat aquest motiu, perquè Rosa canina és, precisament, olorosa.

Del mont Cenis, dels Alps franco-italians, pel lloc on va ser trobada per primer cop.

Del llatí cornu (la banya), per la longitud i forma del seu esperó.

Del llatí hirtus que, com hirsutus, significa eriçat, per l'indument general de la planta.

Del llatí luteus (groc), pel color dominant de les flors.

Del llatí mirabilis (meravellós, admirable), al·ludint segurament a les dues formes de les flors; les inferiors petalíferes i freqüentment estèrils, i les dues de dalt apètales i fèrtils.

Del verb llatí odoro (olorar) derivat d'odor (la olor), per la seva delicada fragància.

Del llatí palus, paludis (llac o pantà), per la seva estació.

De la serralada pirinenca, pel seu lloc d'habitació.

De la serralada dels Sudets, entre Alemanya, Txèquia i Polònia, per la seva habitació

Del llatí sylvestris, -e (del bosc) derivat de sylva, -ae (el bosc), per la seva estació. Com sylvaticus,

Dedicada al botànic alemany, A. Q. Rivinus (1652-1723).

Del llatí tricolor, tricoloris (de tres colors), pel blau, violat i groc, els tres colors dominants de la seva flor.

Dedicada a H. M. Willkomm, autor del Prodromus Florae Hispanicae.

Aquesta família pren el nom del gènere Viola, que és l'únic que conté.

Deriva del llatí viscus o viscum (el vesc), per tenir la principal espècie, V. vulgaris, la part superior del tronc glutinosa.

Pel seu lloc d'habitació, l'alta muntanya.

Del llatí viscus o viscum, -i, nom en llatí del vesc (Viscum album), així com també de la pega que se n'obté amb els fruits.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pels seus fruits blancs.

Als fruits de les umbel·líferes i d’algunes compostes conducte secretor amb substàncies aromàtiques, medicinals o tòxiques.

Del gènere Vitis. Família de plantes enfiladisses.

Del llatí, vitex, -icis; en Plini, una planta que es feia servir en cistelleria, probablement, l'aloc (Vitex agnus-castus); mot relacionat amb el verb llatí viere (lligar, trenar), per les branques flexibles d'aquest arbust; i vietor era el cisteller.

El gènere Vitex fou publicat per C. Linné en 1753.

Els grecs deien ágnos a l'aloc i agnós volia dir cast, pur, que en llatí es deia castus. Aquest nom redundant en grec i llatí, a més de reiterar el nom genèric de la planta, n'al·ludeix a la reputació com a anafrodisíaca o calmant de l'apetit sexual. És l'Agnus-castus dels autors prelinneans. Linné afegí aquest nom com a epítet en aposició del nou nom genèric, Vítex.

Del llatí vitis (la vinya i el vi).

Del llatí vinifer, -a, -um (que produeix vi).

Dit de la planta o de la tija enfiladissa que s’entortilliga sobre un suport.

C. C. Gmelin creà el nom Vulpia en Flora Badensis (1805) per honorar l'apotecari i botànic alemany Johann Samuel Vulpius (1760-1846), autor del Spicilegium Florae Stuttgardiensis.

Del llatí ciliatus, -a, -um (que té celles, ciliat) derivat de cilium, -ii (cella), per la glumel·la inferior guarnida de cilis, ciliada.

Del llatí geniculatus, -a, -um (nuós, que fa colzes), derivat de geniculum, -i (segons Plini, nus de les tiges), per la manera de créixer les tiges d'aquesta espècie.

Del grec mýouros (decreixent com cua de ratolí), mot compost de mys, myós (ratolí) i ourá, -ás (cua). És nom antiquíssim emprat des de Dioscòrides per a designar diverses plantes. Linné el consagrà com a específic per a la seva espècie, Festuca myuros, prenent-lo de Barrelier que l'anomenava Gramen festuceum myurum, minore spica heteromalla.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí lateralis, -e (lateral, que hi és al costat d'alguna cosa) i el prefix uni- (u), per les espiguetes totes decantades cap a una banda, formant una inflorescència unilateral.

Gènere dedicat per H. Schrader al metge i botànic suec Göran Wahlenberg (1780-1851), professor de Botànica a la universitat d'Upsala.

Adjectiu llatí derivat de hedera, -ae (l'heura), amb el sufix -aceus (com, semblant a), per les fulles lobulades i per ésser planta decumbent, tal com l'heura (Hedera Hèlix)

Segons Dioscòrides i Plini, xanthium era el nom d'una mena de bardana, la infusió de la qual es feia servir per a tenyir de ros els cabells; del grec xanthós (groc).

Carl Linné va establir el gènere Xanthium en l'obra Species Plantarum en 1753.

Del llatí echinatus, -a, -um (eriçat, cobert d'espines), derivat d'echinus, -i (l'eriçó), pels fruits coberts de pues ganxudes.

Adjectiu geogràfic llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), per viure a Itàlia i a altres terres del migdia d'Europa.

Del llatí spinosus, -a, -um (que té espines), en referència a les espines que hi ha gairebé sempre a la base de les fulles.

Strumarius, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic derivat de struma, -ae (goll o gotirló) amb el sufix -arius, -a, -um (relacionat amb), perquè, vulgarment s'ha atribuït a aquesta planta la virtut de curar aquesta malaltia.

El botànic suís Carl Meissner (1800-1877) dedicà aquest gènere -sense respectar l'ortografia- a Bartomeu Xatart (1774-1846), farmacèutic i botànic de Prats de Molló, a la Catalunya nord.

Del llatí scaber, -bra, -brum (aspre, desigual), potser pels radis escabres de les umbel·les o per la tija, aspra al tacte per les restes de les veines foliars.

Nom del llatí botànic compost del grec xerós, -á, -ón (sec) i ánthemon, -ou (flor), en al·lusió a les bràctees escarioses de l'involucre.

El gènere Xeranthemum (compostes) fou establert per Tournefort (1764 i 1700) i validat en Linné (1753 i 1754), si bé el terme apareix per primer cop en l'obra de J. Bauhin & J.H. Cherler Historia Plantarum, 3: 25-26 (1651), on hom diu: “Gesnerus, el meu preceptor, l'anomenava [la ptarmica] xeranthemum per les inflorescències seques i escanyolides, fins i tot acabades d'obrir-se".

Del llatí annuus, -a, -um (anual, que dura un any), perquè és una planta anual.

Del llatí inapertus, -a, -um (no obert), referit a les bràctees de l'involucre, a penes radiades.

Del grec xíphion, -ou, segons Dioscòrides, una planta de fulles estretes i acabades en punta, com una espasa, amb dos bulbs petits superposats i flors purpúries, pròpia dels camps de conreu; i segons Plini, una planta –en llatí, xiphium, -ii– d'arrel com una avellana i pròpia de llocs humits. Els botànics pre-linneans pensaven que es referien a algun Gladiolus. En grec, Xíphion és diminutiu de xíphos (espasa), és a dir, espaseta, nom vulgar català del Gladiolus italicus. De fet, gladiolus, -i en llatí també es diminutiu de gladius, -ii (espasa).

El gènere Xiphion fou establert per Tournefort (1694) i validat en Ph. Miller (1754) per a unes plantes que no tenen res a veure amb les dels dos autors antics. Tournefort diu que escollí aquest nom perquè havia quedat inútil en botànica, un cop les plantes a què l'havien aplicat els autors moderns s'havien transferit al gènere Gladiolus.

f. Conjunt de xops.

Arnes (Terra Alta)

De Yuca, nom carib amb què els indígenes de l'illa Espanyola (actual Santo Domingo) anomenaven a la mandioca (Manihot esculenta), planta de fulles semblants a les del cànem (Cannabis sativa) i amb l'arrel de la qual feien una mena de pa. C. Bauhin distingia aquesta, amb el nom de Yuca foliis cannabinis,  de la Yuca foliis Aloës, espècie, aquesta, que Lobelius anomenà Nova gloriose elata & opinata Yuca (nova Yuca extraordinàriament esvelta i famosa), que Linné consagrà com Yucca gloriosa, i que no té res a veure amb la mandioca.

En 1719, amb el nom de Yucca, Dillenius establí aquest gènere, que validà Linné en 1753.

Del llatí gloriosus, -a, -um (gloriós, digne de lloança), per la seva magnificència.

Gènere dedicat per Linné al farmacèutic, botànic i naturalista italià Giovanni Girolamo Zannichelli (1662-1729), autor de diverses obres sobre la flora veneciana.

De l'adjectiu llatí palustris, -tre (palustre, pantanós), derivat de palus, -udis (llacuna, aiguamoll), per ésser planta de vida palustre.

Del llatí peltatus, -a, -um (peltat, proveït de "pelta"), derivat del grec pélte, -es (rodella, escut petit). En botànica, aquest adjectiu s'aplica a qualsevol òrgan de la planta, amb forma més o menys plana, que se n'insereix al suport pel centre i no pas per la base. Aquí sembla que es refereix a l'estigma, ja que, en descriure la Zannichellia peltata, Bertoloni diu: "Stigma grandiusculum [...], orbiculare, planum, peltatum, margine dentatum".

De Zannichellia, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec zéa o zeiá, nom de diferents cereals, com ara l'espelta.

De mahís, nom del blat de moro en llengua carib.

Dit de les flors (o dels calzes o de les corol·les) bilaterals que tenen un sol pla de simetria, o sigui que els sèpals i/o els pètals tenen forma i mida diferents (és oposat a actinomorf).

Del grecollatí zizyphus, probable alteració del nom oriental asafifa o de l'aràbic zizouf. Nom que Plini atribueix a un arbre de Síria o Capadòcia, potser Z. lotus o Z. Spina-Christi. El mite grec dels lotòfags, que apareix a l'Odissea, fa referència a aquesta planta, de nom lotós, en grec. Per contra Z. jujuba, el ginjoler, cultivat en gran part de la regió mediterrània pel seu fruit, el gínjol, és una espècie amb tota probabilitat introduïda més tardanament, des de Xina, pels àrabs.

El gènere Ziziphus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754).

És la forma vulgar llatinitzada del nom àrab del gínjol, zizouf.

Del grec zōstér, en llatí zoster; nom amb què Teofrast i Plini anomenaven a l'alga dels vidriers (Posidonia oceanica). El nom fa referència a la forma de cinta de les fulles, ja que el mot grec zōstér significa també baldric o cinturó. Tanmateix, Linné creà el gènere Zostera per a una planta (Z. marina) que no hi té res a veure.

Del llatí marinus, -a, -um (del mar), perquè viu a les aigües poc profundes del litoral marí.

Nanus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic, derivat del nom llatí nanus, -i (nan), per ser, aquesta espècie, més menuda que Z. marina.

Dedicada al metge i botànic alemany Ernst Ferdinand Nolte (1791-1875), professor de Botànica de la universitat de Kiel i director del Jardí Botànic.

De Zostera, nom del gènere tipus d'aquesta família.

De Zygophýllum, gènere exòtic d'aquesta família. Del grec zygón (jou o parell) i phýllon (fulla), al·ludint a les fulles paripinnades.