Glossari general

Aquest epítet, format del llatí virga, -ae (vara) i aureus, -a, -um (daurat, d'or), literalment vara d'or, es refereix a la vistosa inflorescència de color groc daurat.

Sonchus, -i és el nom grecollatí amb que Plini anomena una planta que se suposa que és un lletsó, probablement Sonchus oleracea. Es relaciona amb el grec somphós (vuit, fofo), per les tiges fistuloses i tendres d'aquestes plantes. El nom en català fa referència a la presència de làtex en aquestes plantes.

El gènere Sonchus fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí asper, -a, -um (aspre), per ser una planta rude, de fulles espinuloses.

Epítet compost del llatí crassus, -a, -um (gras, molsut) i folium, -ii (la fulla), perquè té les fulles una mica carnoses.

Epítet del llatí botànic que té relació amb Dianium, -ii, nom romà de la ciutat de Dénia, per haver-s'hi descobert la planta en 1848.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva preferent habitació a les àrees litorals o marítimes.

Del llatí aquatilis, -e (aquàtic, que viu a l'aigua),  pel  seu hàbitat.

Del llatí oleraceus, -a, -um (lleguminós), derivat d'olus, -eris (verdura, hortalissa), perquè els romans i els grecs la cultivaven, i durant l'Edat Mitjana també es va continuar fent-la servir com aliment.

Forma superlativa del llatí tener, -a, -um (tou, tendre), és a dir, tendríssim, referint-se a la constitució de la planta i insistint en la idea expressada pel nom genèric.

Epítet format del llatí pecten, -inis (la pinta) amb el sufix -atus (en forma de), per una certa semblança de les fulles.

Del llatí sorbus, -i o sorvus, -i, nom que rebia el server o servera (Sorbus domestica i, potser, Sorbus aucuparia), però també la moixera (Sorbus torminalis), al fruit de la qual Plini anomenava sorvum torminale.

El gènere Sorbus fou publicat per Linné en 1753.

Del grec ária, nom que Teofrast dona a una mena d'alzina surera. La servera, en grec, és òa; i óon, el fruit.

Del llatí aucupare (caçar aus), verb format de avis, -is (ocell) i capere (agafar), perquè agradant molt els fruits d'aquest arbre als ocells, se'n valen alguns per a agafar-los.

Adjectiu compost del grec chamaí (per terra, humil) i mespíle (nespler), o sigui, un nespler nan, de curta alçària.

De l'adjectiu llatí domesticus, -a, -um (casolà, domèstic), derivat de domus, us (la casa), per ser espècie quasi familiar pel seu cultiu.

Del llatí tormina, -um (disenteria, dolors intestinals), perquè els fruits es feien servir contra la disenteria.

El mot Sorghum és una llatinització, probablement de l'italià sorgo (un cereal), derivat del llatí medieval surgum o suricum, i aquest del llatí Syricum granum (grano de Siria), indicant-ne, potser, l'origen. Tanmateix, altres fonts el fan venir de sorghi, nom indi d'una espècie d'aquest gènere.

El gènere Sorghum fou publicat per C. Moench en 1794.

Halepensis, -e (d'Halep, o que hi viu) és un mot del neollatí format amb el nom de la ciutat síria d'Halep o Alep; perquè aquesta planta hi viu.

A les falgueres grup d’esporangis que apareixen a la cara inferior de la fulla.

Cabra salvatge (Capra pyrenaica). Mot habitual als massissos dels Ports i dels voltants.

Gènere dedicat al botànic i apotecari francès Soyer-Willemet o Villemet (1791-1867), autor de nombroses publicacions botàniques.

Vegeu Crepis lampsanoides.

Vegeu Crepis paludosa.

Del grec spargánion, segons Dioscòrides, nom d'una planta de fulles semblants a les del xíphion (una mena de gladiol), però més llargues i estretes, que segons els botànics seria l'Esparganium erectum. El nom fa esment a la forma de les fulles, ja que espargánion, en grec, és un diminutiu que vol dir cinteta i que deriva de spárganon (tira de tela per a embolcallar els nadons).

El gànere Sparganium fou publicat per C. Linné en 1753.

Adjectiu del llatí botànic, compost de angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles més estretes que les d'altres congèneres.

Del llatí emersus, -a, -um (emergit), participi passiu del verb emergo (sortir de sota l'aigua), perquè la planta viu submergida i només emergeix la part superior.

Del llatí erectus, -a, -um (dret, recte), per la disposició més o menys erecta de les fulles.

En Dioscòrides, spártion -mot relacionat amb el grec spárton (corda)-, és el nom d'algunes plantes gramínies usades per a fer cordes, com ara la ginesta (Spartium junceum), l'espart (Stipa tenacissima) o l'espart bord (Lygeum spartum).

El gènere Spartium fou publicat per C. Linné en 1753.

De l'adjectiu llatí junceus, -a, -um, (semblant al jonc), derivat de juncus, -i (el jonc), per les seves branques junciformes.

Nom format de l'espècie principal, cultivada en jardineria, i coneguda des de l'edat mitjana amb el nom d'Speculum Veneris (mirall de Venus); la Campanula Speculum de Linné.

Adjectiu del llatí botànic compost de parvus, -a ,-um (petit) i flos, floris (la flor), per les seves flors petites.

Forma diminutiva, derivada de Spergula, nom d'un altre gènere de la mateixa família Cariofiliaceae.

Del llatí fasciculus, -i, diminutiu de fascis (feix), per l'aparent disposició de les fulles.

Del llatí glaber, -bra, -brum (sense pèls), per l'absència de toment.

Del llatí repere (arrossegar-se), pels seus troncs reptants i radicants.

Del nom del gènere Sagina i la terminació grega oídes, que significa semblança, per l'aspecte de la planta.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre les roques), per la seva estació.

Del llatí subula, -ae (alena), per la forma de les fulles.

Per la seva habitació a la serralada pirinenca.

Derivat d'espargere (escampar), per la fàcil propagació de la planta, deguda a les seves nombroses llavors. Spergula, -ae és una paraula del llatí tardà que en Albert el Gran designa un Galium. Aquesta paraula reapareix en Dodonaeus i Lobelius, però aplicada ja a l'espèrgula de camp.

Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per la seva habitual estació.

Dedicada a Robert Morison, autor de Plantarum Historia Universalis Oxoniensis, 1680.

De Nicaea Maritima, nom llatí de l'actual ciutat de Niça.

Del numeral grec pénte (cinc) i anér, andrós (varó, home), al·ludint-se aquí als cinc estams de les seves flors.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color de porpra), pel color rosat de les flors.

De l'adjectiu llatí vernalis, -e (primaveral), derivat de vernum, -i (primavera), per l'època de la seva florescència.

Adjectiu substantivat format del llatí botànic spergula, -ae, fent referència al gènere Spergula, i el sufix -arius, -aria, -arium, que indica semblança o parentiu.

El gènere Spergularia fou publicat pels germans Jan Svatopluk Presl i Karel Borivoj Presl en 1819.

Del numeral grec di (dues vegades) i anér, andrós (home), fent referència al nombre dels estams.

Dedicada al botànic alemany John Dillenius (1684-1747).

Dedicada per J. Foucaud al botànic alemany T. H. von Heldreich (1822-1902), company de J. Sartori.

Del llatí longipes (de peus llargs), de longus (llarg), i pes, pedis (peu), per la longitud dels pedicels inferiors.

Del verb llatí marginare (orlar, posar vores), de margo, marginis (vora o marge), al·ludint a les llavors circuïdes d'una ampla ala.

Del llatí marinus, -a, -um (del mar), per viure en àrees properes al mar o en terrenys salabrosos.

Del llatí medius, -a, -um (intermedi, dubtós), per la seva grandària en relació amb la de les altres espècies.

De l'adjetiu llatí ruber, rubra, rubrum (vermell), pel color de les flors.

Del llatí salsugo, salsuginis (aigua salada), per trobar-se a les maresmes.

Del grec sphen, -enós (falca) i pous (peu), a causa dels pedicels de les espícules, eixamplats en llur part superior, cuneïformes.

El nom del gènere Sphenopus fou encunyat per C. B. von Trinius en Fundamenta Agrostographiae (1820) per a classificar una sola espècie: Poa divaricata de Gouan.

Del llatí divaricatus, -a, -um (eixancarrat, divergent), del verb divaricare (obrir-se estenent-se), al·ludint a les branques de la panícula, fortament divaricades.

Dedicada a Antoine Gouan, professor de botànica a Montpeller i autor de les Illustrationes et observationes botanicae (1773), on fou descrita aquesta planta per primer cop, amb el nom de Poa divaricata.

El nom d'origen persa, ispanáh, d'aquesta planta va arribar a Europa a travès de l'àrab ispináh o izpinág i es va traduir al llatí botànic com spinachia o spinacia. Linné va escollir aquest últim com a nom genèric en 1753.

Del llatí oleraceus, -a, -um (que s'assembla a una hortalissa), terme usat per Plini per a referir-se a plantes cultivades a l'hort. Derivat de olus, oleris, (hortalissa, verdura) i el sufix -aceus, -a, -um (propi de, en forma de). A Europa, només es coneix com a planta cultivada.

Del nom grec speiraía, en llatí spiraea, derivat de spira, -ae (espira, cargolament). En Teofrast, és un arbust inerme amb els fruits en l'àpex ; en Plini, una planta que es feia servir per a fer corones amb les fulles. Segons sembla, seria l'olivereta (Ligustrum vulgare). En opinió de Clusi, l'spiraea de Teofrast era, sens dubte, el que després Linnè, seguint el criteri d'aquell botànic, anomenà Spiraea salicifolia. Segons Cadevall, aquest nom podria fer al·lusió als fol·licles caragolats en hèlix de l'espècie principal, S. ulmaria. Altres autors aventuren que el nom li ve de la flexibilitat de les seves branquetes, que es feien servir en cistelleria.

Nom usat per Plini per a indicar la barba de la cabra; en llatí, barba caprae era el nom que els botànics anteriors a Linnè donaven a aquesta planta.

Mot del llatí medieval compost de filum, -i (fil) i pendulus, -a, -um (que penja), potser fent referència a les tuberositats de les arrels, que semblen penjar d'un fil.

Del nom del gènere Hypericum i folium, -ii (fulla) per la semblança de les fulles amb les d'algun Hypericum.

Del llatí botànic ulmarius, -a, -um (semblant a un om), derivat d'ulmus, -i (l'om). Nom donat per l'Écluse, per la semblança dels segments florals d'aquesta planta amb les fulles de l'om.

Del grec spéira, -as (espira, caragolament) i ánthos, -ous (flor), per la inflorescència en espiga helicoidal.

Del llatí aestivalis, -e (propi de l'estiu, estival); aplicat, en botànica, a plantes que, com aquesta, són de floració estival.

Del llatí autumnalis, -e (autumnal, propi de la tardor), perquè floreix a la tardor.

Del llatí medieval spiralis, -e (espiral, helicoidal), sens dubte, per la disposició helicoidal de les flors.

Nom del llatí botànic d'arrels gregues, speíra, -as (cordó) i délos (visible, evident), fent al·lusió a les arrels filamentoses ben visibles.

El gènere Spirodela fou publicat per Matthias Jacob Schleiden en 1839.

Polyrhizus, -a, -um (de múltiples arrels) adjectiu llatí manllevat del grec i compost del prefix polý- (molt,molts) i rhíza, -es (arrel). Linné la va anomenar Lemna polyrhiza per les nombroses arrels d'aquesta espècie en comparació a les altres congèneres.

El gènere Sporobolus fou encunyat per R. Brown en 1810 sense explicar-ne l'etimologia. Alguns autors consideren el nom compost del grec sporá (llavor) i ballo (llançar), perquè les llavors d'aquestes plantes, sense adherència al pericarpi, són expulsades pel fruit en obrir-se. Altres autors el fan venir de sporà i bólos (terrós, bola), al·ludint a la forma de les sements, entre subesferoidals i el·lipsoidals.

Del llatí pungens, -entis (punxant), participi present del verb pungo (punxar), per les fulles rígides, quasi punxants.

Tenacissimus, -a, -um (molt tenaç o resistent) és la forma superlativa del llatí tenax, -acis (que agafa o s'adhereix amb força), per la tenacitat de les tiges i fulles d'aquesta planta, que la fan apta per a fabricar cordes, cistells, etc.

Nom grecollatí d'una planta de difícil identificació. Segons Plini, una planta amb flors grogues, possiblement alguna del gènere Stachis amb flors d'aquest color. Del grec stáchys (espiga, especialment la del blat), al·ludint a la forma de la inflorescència.

El gènere Stachys, fou publicat per Linné en 1753.

Del grec alopékouros, -ou, nom d'una gramínia amb la inflorescència semblant a la cua d'una guineu. En grec, alópex, -ekos (guineu) i ourá, -ás (cua). Linné va prendre aquest nom de J. Bauhin, que anomena la planta Alopecuros quorundam i explica que els herbolaris li diuen Alopecurus montana per una certa semblança de la infructescència, peluda, amb la cua d'una guilla.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ésser una planta de cicle de vida anual.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Bracycladus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format amb els mots grecs brachýs, -eía, -ý (curt) i kládos, -ou (la rama), al·ludint a les branques relativament curtes de la planta.

Heraclea, -ae, és el nom grecollatí de diferents plantes que suposadament guarien l'epilèpsia perquè la seva força era comparable a la d'Hèrcules (en grec, Heraklés, éos) o bé perquè segons la llegenda, les havia descobert aquest heroi; segons altres autors, per la robustesa d'aquestes plantes. Entre aquestes hi havia la Siderítis de Dioscòrides, que altres autors anomenaven Herakleía i que s'identifica amb alguna planta del gènere Sideritis. En la descripció de Stachys heraclea, Allioni diu que aquesta planta és la que F. Colonna anomenava Sideritis heraclea.

Del llatí hirtus, -a, -um (pelut), per tenir la tija i les fulles cobertes de pèls.

Del llatí lanatus, -a, -um (llanut, que té llana o n'està cobert), per ésser planta coberta de pèls blancs abundants.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del mar o dels seus voltants), per viure als sorrals marítims.

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un adjectiu del llatí medieval aplicat a plantes amb usos medicinals, del llatí officina, -ae (taller, laboratori), nom que rebia també el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí palustris, -tre (pantanós, palustre), derivat de palus, -udis (llacuna, aiguamoll), per viure en llocs humits, palustres.

Del llatí rectus, -a, -um (recte, dret), per tenir la tija dreta.

De l'adjectiu llatí silvaticus, -a, -um (silvestre, que viu al bosc), derivat de silva, -ae (el bosc), perquè es fa de preferència en llocs boscosos.

Del llatí sylvaticus, -a, -um (propi del bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), perquè es fa de preferència en llocs boscosos, ombrívols. 

Del llatí valentinus, -a, -um (de València), derivat de Valentia, -ae nom de diferents ciutats romanes, entre elles la de Hispania; Perquè Lagasca va creure-la pròpia del regne de València.

Nom del llatí botànic creat per C. Linné per a aquest gènere. En Philosophia botànica (1751) diu, de forma genèrica, que ho fa en honor d'un botànic de gran mèrit, que, sens dubte, es tracta de Benedict Staehelin (1695-1750), metge i naturalista suís, professor de la Universitat de Basilea i autor entre altres obres de Theses physico-anatomico botanicae… (1721), on tracta principalment de la família  compostes.

Del llatí dubius, -a, -um (dubtós, incert), fent referència a la dificultat d’identificació respecte a altres espècies.

Derivat del llatí stellaris, de stella, -ae (estel), pels seus pètals bífids i estesos, de forma estrellada.

Del llatí aquaticus, -a , -um, per la seva estació, en llocs humits.

Del llatí gramineus, de gramen, graminis, (el gram), per la semblança de les seves fulles amb les d'una gramínia.

Aquest epítet fa referència al nom genèric Holosteum, perquè en algun moment va rebre aquest nom. Només Tabernaemontanus anomena la rèvola Holostium caryophyllaceum arvense.

Del llatí medius, -a -um (intermedi), perquè la magnitud dels pètals, més que la de la planta, està compresa entre la de les d'altres espècies.

En llatí, vol dir literalment 'dels boscos', forma del genitiu plural de nemus nemoris (el bosc), per la seva estació.

Del llatí uliginosus (humit, pantanós), de uligo, uliginis (humitat de la terra), per la seva estació.

Del grec stenós, -é, -ón (estret) i phrágma, -atos (envà o divisió), al·ludint-se a la forma de l'envà de les síliqües.

Dedicada al metge i botànic alemany Johannes Thal, llatinitzat Thalius (1542-1583).

Sternbergia, -ae és un nom del llatí botànic creat (1803-1804) per a aquest gènere de les Amaril·lidàcies per F. de P. Graf von Waldstein i Pal Kitaibel en homenatge al clergue i botànic txec Kaspar Maria von Sternberg (1761-1838), pioner al camp de la paleobotànica i un dels promotors del Museu Nacional de Praga.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí stipa, -ae (palla dels cereals que es feia servir per a cobrir barraques i rafals).

El gènere Stipa fou establert per Linné en 1753.

Del llatí barbatus, -a, -um (barbut, amb barba), segurament per l'aresta pilosa de la lemma o glumel·la inferior.

Epítet del llatí botànic format de Bromus i el sufix grec -oídes (semblant a), perquè té una retirança als Bromus.

Del llatí capillatus, -a, -um (de cabell llarg i espès) derivat de capillus, -i (el cabell), aquí, per les arestes llargues i fines, capil·lars.

De l'adjectiu llatí junceus, -a, -um (fet de jonc o semblant al jonc), derivat de juncus, -i (el jonc), perquè té les fulles junciformes.

Parviflorus, -a, -um (de flors petites) és un epítet del llatí botànic compost del llatí parvus,-a, -um (petit) i flos, floris (la flor), per la petitesa relativa de les flors i de les espiguetes comparades amb les de les altres congèneres.

Del llatí pennatus, -a, -um (proveït de plomes) derivat de penna, -ae (ploma), per les arestes amb pèls molt fins tot al volt, com les barbes d'una ploma.

Tenacissimus, -a, -um (molt tenaç o resistent) és la forma superlativa del llatí tenax, -acis (que agafa o s'adhereix amb força), per la tenacitat de les seves fulles.

Del llatí tortilis, -e (retorçat), per les arestes torçades i entortolligades.

Mot del llatí botànic creat per A. Michaux (que establí el gènere en 1803), dels mots grecs streptós (plegat, torçat) i poús, podós (peu), al·ludint als peduncles florals, articulats cap al mig, amb la part superior reflexa.

Amplexifolius, -a, -um (de fulles abraçadores) és un adjectiu del llatí botànic format del verb llatí amplector (abraçar, envoltar) i folium, -ii (fulla), per les fulles amplexicaules.

Derivat de l'àrab sáuda (sosa). Segons Forsskal, el nom vernacle de la Suaeda vera, tant a Egipte com a l'Aràbia, es suaed.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), perquè es fa als sorrals costaners.

Del llatí setiger, -a, -um (cobert de setes), per l'acumen o seta terminal de les fulles.

Del llatí splendens, -entis (brillant, transparent), per les fulles sense pèls, amb marges hialins i translúcides un cop seques.

Del llatí verus, -a, -um (vertader, autèntic), com dient que és l'espècie més genuïna del gènere en referència a les altres.

Que és gairebé sèssil.

Del llatí succisus, -a, -um (tallat), participi passat del verb succidere (tallar per sota). Segons C. Bauhin en el Pinax, "Es diu Succisa perquè té les arrels com rosegades. La gent creu que el dimoni, envejós que els homes tinguin un arrel de tan gran eficàcia, de seguida que creix la rosega per totes bandes, d'on li vé el nom de mos del diable (morsus diaboli).

Del llatí pratensis, -e (allò que viu als prats), pel seu lloc d'habitació.

Gènere dedicat per Medikus al seu col·lega coetani, l'erudit Georg Adolph Suckow (1751-1813), també metge i botànic, professor en Heidelberg.

Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per la seva habitació preferent en aquestes illes.

Dit de les tiges o fulles carnoses perquè contenen gran quantitat de teixits aqüífers.

Dit de l’ovari unit al tàlem només per la base, de manera que els estams i el periant de la flor són situats sota l’ovari.

f. Bosc de suros.

Agullana (Alt Empordà)
Arbúcies (Selva)
Olzinelles (Vallès Oriental)
Rimbau (Rosselló)

Gènere creat per Linné en homenatge a Emanuel Sweert (1552-1612), jardiner holandès, conegut autor d'un popular catàleg il·lustrat de plantes, Florilegium..., reeditat  cinc cops desprès de la seva mort, en mig de l'ambient que va portar a la crisi de les tulipes.

Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), paraula composta de la preposició per i annus, -i (any), és a dir, que dura alguns anys. S'aplica a les plantes que duren més de dos anys.

Del grec symphýo (fer créixer junts, soldar), símphyton es el nom emprat per Dioscòrides per a designar diferents plantes, entre elles segurament Symphytum tuberosum, que suposadament servien per a soldar fractures i tancar ferides. La idea d'aquesta propietat vulnerària fou suggerida, probablement, per la concrescència de les fulles i la tija en l'espècie principal, de manera que unes i altra es presenten com soldades. El sýmphyton grec passà al llatí com consolida, traducció literal del grec, i d'ací al català consolda.

El gènere Symphitum fou proposat per Tournefort (1694,1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació) pel rizoma tuberós.

Syringa, -ae és un mot del llatí medieval que prové del grecollatí syringias, -ae, nom d'un tipus de canya que, segons Dioscòrides, era sinònim de kálamos i valia per a escriure, i, segons Plini, equivalia a harundo i era molt bo per a fer flautes. El mot deriva del grec sýrinx, -ingos (canya, flauta, tub) i fa referència a les tiges buides de la planta o, segons altres interpretacions, a les flors de corol·la tubular.

El gènere Syringa fou establert per Linné (1737) en substitució de Lilac de Tournefort. Tanmateix, l'espècie S. vulgaris de Linné ja havia estat inclosa entre les Syringa genuïnes per botànics anteriors com Lobelius, Clusius, J. Bauhin i C. Bauhin. Aquest últim (Pinax, 1623) ve a dir: "Encara que Syringa sembli nom africà, alguns diuen que prové de les vares llargues i dretes i de la seva medul·la, flonja i abundant; o, més aviat, que en traient-la, les varetes queden buides com una flauta".

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser una planta vulgar a Europa, cultivada freqüentment.

Part superior del peduncle d’una flor.

Tall (m.) transversal (adj.). Secció del caulidi perpendicular a la direcció de creixement.

m. Estructura vegetativa del briòfit.

De Tamarix, -icis, nom llatí del principal gènere de la família.

Nom del tamariu (Tamarix sp.) en Col·lumela; un dels noms que va rebre en l'Antiguitat. Plini, l'anomenava tamarice; Scriboni, tamaricum; i Pal·ladi, tamariscus. Sembla que la paraula té origen semític o nord-africà.

Per la seva habitació, al nord d'Àfrica.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o de França), per la seva habitació o pàtria.

Del llatí tamnus, -i, nom que dona Plini a una liana de baies vermelles, que s'ha relacionat amb Tamus communis. Linné, a Genera plantarum (1737), alterà el nom genèric Tamnus, de Tournefort,  fent-lo Tamus, sense cap explicació.

Del llatí communis, -e (comú, freqüent), perquè és comuna al sud d'Europa.

Nom del llatí medieval que apareix per primer cop a l'obra Physica d'Hildegarda de Bingen (1098-1179). Prové, a través de successives deformacions -com ara tanazita-, del grec athanasía (immortalitat). La planta era coneguda també amb el nom d'herba immortalis, pot ser per la persistència de les flors i també, segons altres texts, per la creença que la beguda feta amb les seves fulles atorgava la immortalitat.

Tournefort proposà el nom del gènere Tanacetum amb T. vulgare (1694, 1700) i Linnè el validà (1753, 1754).

Epítet del llatí botànic que fa referència a la semblança de las fulles amb les d'una planta del gènere Cinerària (compostes), ja obsolet.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser comú i vulgar en la major part d'Europa.

m. Brot que surt a la soca d’un arbre.

La Cellera (Selva)

v. Posar tanys.

Arbúcies (Selva)
Espinelves (Osona)
Riells (Vallès Oriental)
Solius (Baix Empordà)

Nom d'origen incert que apareix al llatí medieval. Alguns autors creuen que prové del persa talkh chakok (herba amargant) a través de l'àrab tarashaquq. A les obres de farmacopea de l'erudit persa ar-Razí (S. X), tarashaquq és el nom d'"una mena xicoira", i Gerard de Cremona (S. XII) el va traduir al llatí com tarasacon. Altres el fan derivar del grec taraxós (desordre, trastorn) i ákos (remei), per les nombroses propietats medicinals que s'hi atribuïen; segons Cadevall, significaria 'que cura movent o purgant'. Uns altres, encara, en proposen com a arrels gregues taráxia (malaltia dels ulls) i akéomai (guarir), per haver estat un remei tradicional per als mals d'ulls.

El gènere Taraxacum fou publicat pel botànic alemany Friedrich Heinrich Wiggers en 1780.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí laevigatus, -a, -um, participi passat de laevigare o levigare (allisar, assuavir, polir), al·ludint a la tija floral generalment glabra.

Epítet del llatí botànic compost del grec mégas, -ále, -a (gran) i rrhíza, -es (arrel, origen), fent-ne referència al rizoma gros.

Adjectiu del llatí botànic que significa 'en forma d'ou invertit', compost de l'arrel llatina ovum, -i (l'ou) amb el sufix -atus, -a, -um (semblant a) i el prefix ob- (oposat, contrari), en referència a les fulles ovades, amb la part ampla cap a l'àpex.

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna, aiguamoll), pels prats molls on acostuma a viure.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), per la fructificació, un xic tardana.

A les anteres dels estams (on s’hi formen els grans de pol·len), cadascuna de les dues meitats en que es divideixen.

Gènere dedicat al botànic anglès Robert Teesdale (c.1740-1804).

Epítet del llatí botànic, compost pel nom del gènere Coronopus i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'alguna planta d'aquest gènere.

Epítet del llatí botànic compost de nudus, -a, -um (nu, despullat) i caulis, -is (el tronc, la tija); pels seus troncs nus o gairebé sense fulles.

Teixit vegetal especialitzat que presenten les plantes vasculars o cormòfits, pteridòfits, gimnospermes i angiospermes, amb la missió de conduir aigua i substàncies a totes les parts de la planta; és format per cèl·lules allargades (traqueides, i vasos o tràquees) que es disposen en feixos formant llargs cordons. (vegeu també vascular).

Del grec teléphion, que segons Dioscòrides i Plini era el nom d'una planta semblant a la verdolaga, de fulles carnoses i flors grogues o blanques, que segons els autors, podria ser Sedum telephium, Andrachne telephioides o Cerinthe minor. El nom, segons Plini, al·ludeix a Télefo, rei de Mìsia, ferit per Aquil·les, que es va guarir amb un emplastre de la planta.

Cadascuna de les peces d’un periant quan és indiferenciat, és a dir quan els sèpals i els pètals tenen la mateixa mida i el mateix color, com ara els diferents tipus de lliris de la fam. de les liliàcies.

Del grec tetrágonos (quadrangular) i lobós (llegum); per la forma del fruit.

Del llatí purpureus (color de porpra), pel color que mostren les seves flors.

Del llatí siliqua, la garrofa; per la forma del llegum.

Dit de la flor que té 4 peces per verticils: 4 pètals, 4 sèpals...

Entre els antics grecs i romans, rebien aquest nom diferents labiades d'aquest gènere, però també la dauradella (Ceterach officinarum). Teucrium es un epònim de Teucre, heroi de la mitologia grega, perquè, segons Plini, és qui va descobrir les virtuts d'aquesta planta.

Del grec bótrys (raïm), per les inflorescències racemiformes. Nom emprat ja per Dioscòrides. És el Botrys chamaedryoides de C. Bauhin, que aquí ha passat a nom específic en aposició.

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap o forma de cap), derivat de caput, -itis (cap), per tenir les inflorescències en forma de capítol o glomèrul.

Chamaedrys és el nom grecollatí d'una planta que Teofrast, Dioscòrides i Plini descrivien com una mata petita d'un pam d'alçada i amb fulles semblants a les del roure, que els botànics han cregut identificar amb aquesta espècie. C. Bauhin l'anomenà en sentit genèric Chamaedrys maior repens, nom que després Linnè recollí com a específic en Teucrium chamaedrys. Mot format del grec chamaí (per terra, que s'arrossega, nan) i drys, dryós (alzina, roure), equivalent al nom vulgar d'alzineta, en català.

Del llatí fruticans, -antis (que brota o fa branques), participi present del ver fruticare (treure tanys o brots), derivat de frutex, -icis (arbust, brot), perquè és un veritable arbust. Clusius l'anomenà Teucrium fruticans Baeticum, i Linné acceptà aquest mot específic.

Gnaphalódes, és un mot grec que significa semblant al gnaphalon —en llatí gnaphalium— nom que Dioscòrides i Plini feien servir per a una planta de fulles blanques cobertes de borra usada per a farcir i que s'ha identificat amb algunes plantes amb aquestes característiques, de diferents famílies. Del grec gnaphálon, -ou (borra, feltre, coixí), derivat del verb gnápto (cardar la llana), perquè tota la planta està coberta d'una mena de borra. L'Heritier va prendre aquest nom específic de Barrelier, que anomenava la planta Polium montanum, Gnaphalodes.

Del llatí montanus, -a, -um (propi de la muntanya), per viure a la zona montana, entre la terra baixa i l'estatge subalpí.

Polion o polium, -ii és el nom grecollatí d'algunes plantes (també anomenades teuthrion) flairoses i de fulles blanquinoses, sobre tot del gènere Teucrium. Relacionat amb el grec poliós (canós, gris, referint-se als cabells), per les fulles i les inflorescències canoses.

Del llatí medieval aragonensis, -e (aragonès), perquè la planta fou descoberta a l'Aragó.

Del llatí aureus, -a, -um (d'or, daurat), derivat de aurum, -i (l'or), per les inflorescències de color daurat.

Vegeu Teucrium capitatum.

Vegeu Teucrium gnaphalodes.

Nom del llatí botànic, compost del prefix grec pséudo- (fals) i Chamaepitys, establert per Clusius per a aquesta planta, semblant a una Ajuga, que els espanyols anomenaven Chamaepitys; però diu que, no trobant-lo escaient, ell l'anomena provisionalment Pseudochamaepitys, és a dir, Chamaepitys fals o bord. D'on Linné el va prendre com a nom específic del Teucrium pseudochamaepitys.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè viu en aquestes muntanyes.

Epítet del llatí botànic, guarensis, -e (de la serra de Guara), per haver-se trobat en aquestes contrades.

Scordium, -ii és un nom manllevat dels autors clàssics, que els botànics pre-linneans feien servir en sentit genèric per a plantes de la família de les labiades. En Dioscòrides skórdion és una planta de llocs muntanyosos i palustres amb una certa olor a all —del grec skórodon, ou (all)—. Segons Plini, scordion era pròpia de camps fèrtils i humits del Pont (N. d'Anatòlia) i de sabor amargant. Els botànics suposen que la primera seria Teucrium scordium i la segona T. scorodonia.

Scorodonia, -ae és un nom —aquí en aposició— del llatí botànic que probablement apareix per primer cop en 1561 en una obra de V. Cordus, relacionat amb scordium, i tots dos amb el grec skórodon (l'all), per la olor de les fulles en ser masegades.

Del grec thálictron, nom de planta (en  Dioscórides, quizá Thalictrum minus). Probablement de thallo, que vol dir reverdir, al·ludint al verd brillant dels seus plançons.

Per la zona (alpina) o regió (els Alps) on habita.

Del llatí flavus (groc), pel color de les flors.

Del llatí angustus (estret) i folium (fulla), per la forma estreta de les fulles.

De fulles d’Aquilegia.

Del llatí foetidus (pudent), fa referència a la seva pudor.

Per la regió on habita.

En llatí, forma neutra del comparatiu minor (més petit), en contraposició a Th. majus, dels Alps.

Del llatí saxum (roca), pel substrat on habita.

Del llatí tuber -eris (engruiximent), per la forma de l'arrel.

Nom grecollatí d'una canyaferla (Thapsia sp.). Perquè, segons expliquen tant Dioscòrides com Plini, es creia que la planta havia estat trobada per primer cop a l'illa de Thapsos (avui península de Magnisi), prop de Siracusa (Sicília).

Del llatí villosus, -a, -um (cabellut), derivat de villus, -i (floc de cabell), perquè és una planta peluda.

Del grec thelygónon, -ou (en llatí, thelygonum, -i), nom molt antic d'una planta que, segons Teofrast i Dioscòrides, si se'n bevia el suc, afavoria la generació de femelles. Segons sembla, es tracta dels peus masculins d'una mercurial (Mercurialis sp.). Per als antics, els peus femenins eren mascles (arrhenogónon, en Teofrast) per la semblança dels fruits arrodonits amb els testicles, de árrhen (masculí); i els que no en produïen eren femelles (thelygónon, en Teofrast), de thélys (femení) i goné o gónos (generació, descendència).
Fou Linné qui creà el gènere Theligonum en substitució del gènere Cynocrambe de Tournefort que hi incloïa el Cynocrambe Dioscoridis de C. Bauhin que, al Pinax, l'agrupava dins les Mercurialis.

El nom cynocrambe –del grec kýon, kynós (gos) i krámbe, -es (col), com si diguéssim 'col de gos'–, segons Dioscòrides, és un sinònim de apókynon, una mata de fulles que recorden les de l'heura i que, ben pastades, si es donen a menjar a gossos i altres feres, els maten. S'ha pensat que es referia a Cynanchum acutum. Segons C. Bauhin, aquesta planta era la Cynocrambe de Dioscòrides i Linnè volgué recordar aquest parer amb el nom específic.

En Teofrast i Plini és una planta d'arrel bulbosa i amarga, semblant al lli. Se suposa que es tracta d'un epònim en honor de Teseu, l'heroi mitològic que coronà de flors Ariadna. Linné va prendre el nom per a aquest gènere directament de Plini, i en Hortus Cliffortianus comenta que fa riure que no hi hagi dos botànics que s'avinguin en denominar aquesta planta. El propi Clusius designa una d'aquestes espècies amb el nom Anonymus lini folio, es a dir, planta sense nom amb fulles de lli.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), perquè es fa als Alps i en altres muntanyes altes.

Adjectiu del llatí botànic, compost d'humus, -i (el sòl, la terra) i fusus, -a, -um (vessat, estès), per les tiges decumbents.

En Dioscòrides i Plini, és el nom d'una altra planta que podria ser el sarronet de pastor (Capsella bursa-pastoris). En la traducció de Laguna, diu Dioscòrides que la planta té una llavor petita en forma de plat, com aixafada, d'on li ve el nom. Del grec thláo (aixafar), al·ludint a la silícula comprimida o d'envà aixafat.

Del llatí botànic arvensis,-e, derivat d'arvum, -i (el camp llaurat), perquè viu en terres de conreu.

Epítet del llatí botànic format per caeruleum, -i (blau) i el sufix -escens (que tendeix a), és a dir, que tira a blau.

Epítet format del grec brachýs (breu, curt) i pétalon (fulla de la flor, pètal), pels seus pètals curts.

Epítet del llatí botànic que significa que la tija travessa la fulla, de per (a través de) i folium (la fulla); en aquest cas, al·ludeix impròpiament a les fulles caulinars, sèssils i auriculades, que envolten totalment la tija, però no perfoliades.

Una hipòtesi poc versemblant ho fa derivar del grec thrinkós, oú (merlet, coronament de muralla), al·ludint al plomall en forma de corona dels aquenis exteriors, potser confonent-lo amb thrix, thrichós (cabell, seta). Però, el cert és que es tracta d'un nom dedicat a un tal Cosme Thrinci, autor, segons Cadevall, d'un llibre d'agricultura, i de qui només he trobat una breu referència a l'obra del naturalista francès Édouard Grimard (S. XIX) La plante. Botanique simplifiée, Vol 2, 404 (1865).

Vegeu Thrincia hispida.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), pel tronc i les fulles coberts de pèls eriçats. Hirtus, -a, -um i hirsutus, -a, -um en són sinònims.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca, escull, etc.), pel seu lloc preferent d'habitació, en les escletxes de les roques.

Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació), per les arrels tuberoses.

Del grecollatí Thymelaea, -ae, nom en Dioscòrides i Plini, segons sembla, del matapoll (Daphne gnidium). C. Bauhin empra el nom en sentit genèric, suposant-lo format de Tithymalus (les eufòrbies) i Olea (l'olivera), perquè algunes Thymelaea s'assemblen per llur aspecte a aquestes plantes. Tanmateix, actualment s'interpreta com format del grec thýmon, -ou (farigola) i elaía, -as (l'olivera), en referència a la semblança del fullatge al de la farigola, i dels fruits, als de l'olivera.

El gènere Thymelaea fou publicat per Miller (1754) prenent-lo de Tournefort, qui hi incloïa el matapoll sota el nom de Thymelaea foliis Lini (T. amb fulles de lli).

Del llatí botànic calycinus, -a, -um (propi del calze o amb un calze molt desenvolupat), compost del grecollatí calyx, -cis (calze, poncella) i el sufix -inus, -a, -um (que en té o s'hi assembla), perquè conserva el calze en la fructificació.

Dioicus, -a, -um (que té dues cases) és un adjectiu del llatí botànic, derivat del grec dioikéo (viure separats), format del prefix di- (a part,separat) i oikós, oú (la casa); s'aplica a plantes que, com aquesta, tenen les flors de cada sexe en peus diferents. És impropi aplicar-lo a les flors.

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, aspre), en botànica vol dir cobert de pel rígid i aspre al tacte; Aquí, al·ludeix a les fulles i ramells peluts.

Segons el Pseudo-Dioscòrides, passarina, -ae era el nom que els romans donaven al leukóion de Dioscòrides, que molts botànics identifiquen amb el violer (Mathiola incana). Alguns botànics pre-linneans donaren el nom de Passerina a diverses plantes de fulles estretes com la llengua d'un pardal: del llatí passer, -eris (pardal, ocell). Linné, en Philosofia Botanica, no cita aquest nom entre els extrets d'autors grecs o llatins, sinó que pren el mot específic, per al seu Stellera passerina, de J. Bauhin, que anomenava aquesta planta Passerina Tragi. A més, Linné el relaciona amb la figura de les llavors de la planta, que s'assemblarien al bec d'un pardal. En llatí, passerinus, -a, -um (allò que pertany al pardal).

Del llatí pubescens -entis (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol), perquè la planta està coberta de pel fi i suau.

Del llatí pubescens, -entis, participi present del verb pubescere (començar a sortir el borrissol, arribar a l'adolescència) i aquest de puber, -eris (jove, adolescent), pel toment que cobreix la planta.

Introduït per Clusius, sanamunda correspon al nom vulgar andalús d'aquesta i d'altres espècies afins; format del llatí sano (sanar, guarir) i mundo (netejar, purificar), com dient que sanen netejant, perquè es fa servir com a purgant per al bestiar.

Thesioides (semblant al Thesium), és un epítet del llatí botànic format de Thesium amb el sufix grec -eídes (semblant a), perquè les fulles s'hi assemblen.

Del llatí tinctorius, -a, -um (que serveix per a tenyir), derivat del verb tinguere (tenyir), perquè és una planta tintòria.

Del llatí nivalis, -e (nival, de neu, blanc com la neu, cobert de neu), al·ludint a l'estació de la planta. En botànica, el terme s'aplica a l'estatge de vegetació propi de les neus perpètues o a les plantes dels estatges inferiors que floreixen quan encara hi ha neu.

De Thymelaea, nom del gènere tipus de la família.

Del grec thýmon, nom emprat per Dioscòrides -en Plini, Thymum- per a diferents plantes aromàtiques, com ara la farigola (Thymus vulgaris); probablement relacionat amb el grec thymiáo (perfumar) o, segons Cadevall, amb l'egipci tham, nom d'una herba aromàtica.

Nom dedicat per H. M. Willkomm al descobridor d'aquesta espècie, el cèlebre botànic aragonès Francisco Loscos (1823-1886).

El mot grec érpyllos fou ja emprat per Dioscòrides per a designar una mena de serpoll o farigola, i els autors llatins el traduïren per serpillum; deriva del grec érpo (arrossegar-se), per les tiges decumbents i radicants d'aquesta planta.

Mot grecollatí per a anomenar plantes del gènere Teucrium, format del grec chamai (per terra, nan) i drys (alzina), és a dir, com una alzineta, referint-se a la forma de les fulles. Tanmateix, hom diu que aquesta planta porta el nom de Chamaedrys perquè té les tiges amb dues línies de pèls de llarg a llarg, com la Verònica chamaedrys.

Del llatí nervosus, -a, -um (ple de nervis), per les fulles amb nervis molt sortits i aparents.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser planta vulgar al sud d'Europa.

Zygis és el nom que donà Dioscòrides a un serpoll silvestre de tija no ajaguda, que Clusius assimilà al seu Serpyllum sylvestre Zygis Dioscoridis; d'ací derivà Linné el seu nom específic.

Nom llatí antic d'aquesta planta, en Plini; correspon al grec philýra, de Teophrast.

Del llatí grandis, -e (gran) i folium, -ii (la fulla), de fulles grans.

Del llatí intermedius -a, -um (intermedi), per la magnitud de les flors, compresa entre T. platyphyllos i T. ulmifolia.

Adjectiu format del grec mikrós (petit) i phýllon (fulla), que significa de fulles petites.

Adjectiu format del llatí parvus, -a, -um (petit) i folium, -ii(fulla), que significa de fulles petites.

Format del llatí paucus, -a, -um (poc) i flos, floris (flor), d'escasses flors.

Del grec platyphýllos (de fulles amples).

De l'adjectiu llatí sylvestris, -e (del bosc), per la seva estació.

Del llatí ulmus, -i (om) i follium, -ii (la fulla), per la semblança amb les fulles d'om.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser mol freqüent.

De Tilia, únic gènere de la família autòcton d'Europa.

Gènere dedicat a Miquelangelo Tilli (1655-1740), metge i botànic italià, autor de Catalogus Plantarum Horti Pisani.

Del llatí muscosus, -a, -um (cobert de molsa), derivat de muscus, -i (molsa), per l'aspecte de la planta.

f. Conjunt de flors i bràctees de tell.

Ossera (Alt Urgell)

Nom del llatí botànic encunyat per W. Hudson en 1778, dedicat al seu amic, l'enginyer d'obres públiques anglès Thomas Tofield (1730-1779), aficionat a la botànica, que envià a Hudson nombrosos exemplars de plantes de la seva regió natal, Yorkshire, que li serviren per a preparar la seva flora.

Calyculatus, -a, -um (caliculat, amb calicle), format del llatí calyculus, -i (diminutiu de calyx o calix: calze) amb el sufix -atus, -a, -um (dotat de, que en té); sens dubte, per les bractèoles que formen una mena de calicle trilobat i persistent en la base de les flors.

Del llatí pusillus, -a, -um (petitó, insignificant), derivat de pusus, -i (nen petit, marrec), per les dimensions de la planta, més petites que les dels seus congèneres.

Com altres noms enigmàtics encunyats per M. Adanson, aquest també és d'origen o arrel desconeguts. Cadevall creu que podria venir del grec tolýpe (cabdell de llana i carabassa silvestre), amb la mateixa terminació d'altres noms com Crepis o Picris, però no ho relaciona amb cap característica del gènere.

El gènere Tolpis fou publicat per Michel Adanson en l'obra Familles de plantes, Vol 2: 112 (1763).

Del llatí barbatus, -a, -um (barbut, amb barba), per les cerres del plomall dels aquenis centrals.

f. Tomàquet. Fruit de la tomaquera.

Ebo (Marina Alta)
Fonollosa (Bages)
Prat de Comte (Terra Alta)
Toses (Ripollès)
Xerta (Baix Ebre)

m. Tomàquet. Fruit de la tomaquera.

Rubinat (Segarra)

Dit de la pilositat curta i densa, que fa una borra fina (en deriva tomentós).

Del grec tordýlion o tòrdylon, oû (la llavor del sèseli). En Dioscòrides, una mata petita que naix al mont Amano, a Cilícia (sud de Turquia), que els autors moderns suposen que era el Tordylium officinale o el T. apulum.

Del llatí maximus, -a, -um (molt gran o el més gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran, elevat), per l'alçada o grandària relativa de la planta.

Nom genèric creat de forma arbitrària per Michel Adanson en Familles naturelles des plantes (1763); probablement una contracció de Tordylium i Caucalis, gèneres que apareixen juntament amb Torilis en aquesta obra.

Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (camp de conreu), perquè és propi dels camps cultivats.

Del llatí neglectus, -a, -um (menystingut o negligit).

Del grecollatí leptophyllon, -i, nom que Plini donava a una mena de lleteresa. Mot compost del grec leptós (petit) i phíllon (fulla). Leptós equival a minor o minus, en llatí, i així Plini anomena lepton centaurion a la centaura menor o herba de Santa Margarida (Centaurium erythraea).

Del llati nodosus, -a, -um (nuós, que té nusos), adjectiu derivat de nodus, -i (nus), aquí fent al·lusió als nusos de la tija més inflats.

Que presenta protuberàncies seriades, com un collaret o rosari.

Pier A. Micheli dedicà aquest gènere al seu mentor, el monjo i botànic florentí Bruno Tozzi (1656-1743), abat del monestir de Vallombrosa, interessat principalment pels fongs i autor de Specimina iconum pro Catalogo plantarum Toscaniae, (1703).

Del llatí alpinus, -a, -um (referent als Alps o que hi viu), pel seu lloc d'habitació.

Del grec tráchelion, -ou, diminutiu de tráchelos, -ou (coll), aquí, segons Cadevall, per la corol·la llargament tubulosa.

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), pel color de les flors.

En Plini, nom d'una planta d'aquest gènere, probablement la barba cabruna (Tragopogon porrifolius). Del grec trágos (boc) i pógon (barba), fent al·lusió al plomall dels aquenis quan el capítol és tancat, que sembla una barba de boc.

Epítet del llatí botànic compost de Crocus i folium, -ii (la fulla), perquè les fulles són semblants a les de la safranera (Crocus sativus)

Dedicat al metge, apotecari i botànic francès Martial Lamotte (1820-1883), que fou director del museu Lecoq de Clermont-Ferrand.

Del llatí major, majus (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), fent referència, probablement, als peduncles molt inflats a l'àpex.

Epítet del llatí botànic format de Porrus i fo lium, -ii (fulla), és a dir, de fulles com les del Porrus (un gènere de plantes obsolet, avui dins el gènere Allium).

Del llatí australis, -e (del sud), pel lloc d'habitació, al sud d'Europa. Sinònim de meridionalis, -e.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats o que hi viu), derivat de pratum, -i (el prat), per la seva estació.

Del grec trágos (boc, cabró), però també nom d'una gramínia, que, segons Plini, venia d'Orient i s'assemblava a l'arròs. Segons altres fonts, nom d'una planta espinosa, citada en Dioscòrides i Plini, que s`ha volgut identificar amb Salsola kali, que Linnè anomenava S. tragos.

El nom del gènere Tragos fou publicat per V. A. von Haller (1768), segons alguns autors, per a honorar el metge i botànic alemany Hieronymus Bock (1498-1554), llatinitzat com Hieronymus Tragus; En alemany, bock (boc, cabró).

Del llatí racemosus, -a, -um (ple de raïms o arraïmat), derivat de racemus, -i (raïm), al·ludint a la inflorescència en forma de raïm.

Paraula probablement d'origen germànic que significa trampa de caçador. Segons Cadevall, es considera com una abreviació de calcitrapa, nom medieval d'una arma de guerra petita i amb punxes dissenyada per a clavar-se a les potes dels cavalls o als peus dels soldats, sinònim del clàssic murex, muricis (obriülls o abriülls ), al·ludint a la forma del fruit.

Linnè canvià per Trapa el gènere Tribuloides de Tournefort, format de tribulus, -i (de tres puntes), un altre nom, en llatí clàssic, de l'arma abans esmentada, però també d'algunes plantes com ara l'abriülls, Tribulus terrestris, en Dioscòrides tríbolos chersaíos (de terra ferma), i Trapa natans, en Dioscòrides tríbolos énydros (que viu a l'aigua), en ambdós casos per la forma dels fruits.

Del verb llatí natare (nedar), perquè la planta sura a l'aigua.

De Trapa, nom del únic gènere de la família.

adj. Trencadís. Un arbre trencadell.

Cassà de la Selva (Gironès)

Del llatí tribulus, -i (obriülls), per la semblança del fruit espinós amb aquesta arma antiga. La paraula prové de l'adjectiu grec tríbolos (de tres puntes) compost de treís, tría (tres) i bállo (llançar, tirar a terra) En llatí, aquesta paraula designava diferents plantes amb espines o amb tres folíols, però també una arma defensiva (tribulus ferreus): uns objectes de ferro de quatre punxes, que s’estenen pel terra i s’hi sostenen amb tres d’elles, mentre la quarta apunta cap amunt per a lesionar l’enemic.

El gènere Tribulus  fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí terrestris, -e (terrestre) en oposició a l'aquàtic o castanya d'aigua (tribulus aquaticus).

Que té tres cocs; es diu dels fruits secs que a la maturitat se separa en peces, cadascuna amb una sola grana.

Fulla composta (dividida) que té 3 folíols, com ara la dels trèvols.

Del llatí trifolium, ii (trèvol), mot format pel prefix tri- (tres) i folium, ii (fulla), corresponent al grec tríphyllon, pels tres folíols de les fulles. A més de Trifolium sp., els antics donaven aquest nom a no poques lleguminoses d'altres gèneres amb fulles trifoliades o amb tres segments, com ara Melilotus sp., Medicago sp. o Bituminaria bituminosa.

L'adjectiu agrarium, ve d'ager, agri (terreny de cultiu), pel lloc on habita.

Dels Alps, pel seu estatge d'alta muntanya.

Del llatí angustus (estret) i folium -aquí adjectivat- (fulla), pels folíols linears.

Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (camp de conreu), perquè és propi dels camps cultivats.

Del llatí aureus (d'or), pel color groc daurat que tenen les flors al principi.

Del llatí badius (bai), per la coloració bruna, morena, que presenten les flors al final.

Dedicat a Paolo Boccone, autor de Icones et descriptiones rariorum plantarum Siciliae, Melitae et Italiae.

Del llatí caespes, caespitis (gespa), perquè forma conjunts densos que recorden la gespa.

De campus (camp), pel lloc on habita.

Del llatí cernuus (capbaix), per les flors reflexes al final.

Dedicat a J. H. Cherler, metge suís de Montbéliard, parent i col·laborador de J. Bauhin.

Del llatí collis, (costeta o turonet), per l'estatge de la planta.

Del llatí diffusus (escampat), pels troncs freqüentment estesos en totes direccions.

Del llatí dubius, -a, -um (dubtós, incert), fent referència a la dificultat d’identificació.

Del llatí elegans (elegant, formós), pel port de la planta.

Adjectiu del llatí botànic derivat de filum, -i (fil) amb el sufix -formis, -e (amb forma de), per la primor dels peduncles, com fils.

Del llatí fraga (maduixes) i ferre (portar), que porta maduixes, per la forma de la infructescència, comparable amb aquella fruita.

Del llatí gemellus (bessó), pels capítols freqüentment geminats.

Del llatí glaber (calb, pelat) i el sufix diminutiu -ellus, pel calze fructífer glabrescent.

Del llatí glareosus, de glarea (grava), pel seu estatge al pedruscall de l'alta muntanya.

Glomeratum (apinyat), del llatí glomus, glomeris (cabdell), per la inflorescència en capítols petits, densos i globulosos.

Del llatí hirtus (pelut), pels pèls rossos, blans i oberts que cobreixen el tronc.

Del llatí híspidus (pelut), pels pèls rossos, blans i oberts que cobreixen el tronc.

Hybridus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic que, com en aquest cas, s'ha fet servir sovint de manera inadequada referint-se a una barreja o variabilitat de caràcters de la planta i no pas al resultat d'un encreuament.

Del llatí incarnatus (de color de carn), pel color que presenten les flors.

Del llatí laevigare (allisar), de laevis (llis, suau), per l'absència de toment de la planta.

Del grec lagós (llebre) i poús (peu), és a dir, peu de llebre, pel toment tou del calze fructífer i de quasi tota la planta.

Del llatí lappa, (repalassa) i el sufix -aceum (semblant a) pels capítols eriçats; efecte de les pestanyes esteses i rígides de les lacínies del calze fructífer, que recorden aquella planta composta.

Ligusticus, de la Ligúria, regió d'Itàlia, pel seu hàbitat.

Pel seu estatge als prats costaners, vora mar.

Probablement per la magnitud dels capítols, compresa entre el pratense i el rubens.

Del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), per la petitesa dels capítols florífers.

Minus, en llatí, és el neutre de minor (més petit), per ésser relativament petita

De mons, montis (muntanya), pel seu estatge.

Del llatí nigrescere (ennegrir-se), pels folíols freqüentment tacats de negre.

En grec, ochróleukos (blanc groguenc), pel color de les flors.

Del llatí pallescere (empal·lidir, groguejar), pel color blanc groguenc o blanc rosat de les flors.

Forma neutra de parisiensis (de París), perquè es troba pels encontorns d'aquesta ciutat.

Del llatí parvus (petit) i flos, floris (flor), per les flors i els capítols petits.

Del llatí patens (obert), fent referència a les ales divergents de la corol·la, que posen més de manifest la flor.

Dedicat al botànic Jean Honoré Perreymond, autor de Plantes pfanérogames qui croissent aux environs de Fréjus (1833).

Del llatí pratum (prat o prada), pel seu estatge.

Del verb llatí procumbere (ajeure's), pel tronc ajagut.

Del llatí repere (arrossegar-se), per les branques radicants.

Del llatí resupinatus que, com supinatus, significa de sobines o ajagut d'esquena, per la corol·la invertida.

Del llatí rubeo (envermellir), per les flors vermelles.

Del llatí scaber (aspre), pel calze fructífer coriaci de lacínies rígides i espinuloses.

Del llatí spadiceus (color de castanya), pel color negrós que tenen les flors quan es marceixen.

Del llatí spuma (escuma), pel calze fructífer vesiculós i blanquinós.

Del llatí stella (estel, estrella), per les lacínies del calze fructífer esteses en forma d'estel.

De striatus (que té ratlles), referint-se als 10 nervis que presenta el calze.

Del llatí strictus (estricte, rigorós), pels troncs drets i rígids.

Es a dir, sota terra, pels peduncles fructífers freqüentment enfonsats.

Del llatí suffocare (ofegar, sufocar), pels petits capítols estretament aglomerats a la base del tronc i mig tapats per les estípules foliars.

Espècie dedicada a Michele Tenore (1780-1861), autor de Flora Napolitana, 1811.

Dedicat a Johann Thal, metge de Nordhausen, mort al 1583, i autor de Sylva Hercynia.

Del llatí tomentum (borrissol), pel toment, a guisa de la borra o feltre, que recobreix el calze fructífer.

Del llatí vesicula (bufeta petita), pel calze fructífer vesiculós.

Del grec triglóchin, -inos (de tres puntes), compost del prefix tri- (tres) i glochís (punta, objecte punxegut), al·ludint al fruit d'algunes espècies que es desfà en la maturitat separant-se, des de la base a l'àpex, els tres carpels que l'integren.

El gènere Triglochin fou publicat per Linné en 1753, prenent el nom de C. Bauhin qui anomenava al T. palustris, Gramen junceum spicatum seu triglochin.

Seguim el criteri de Flora dels Països Catalans (FPC) i mantenim el neutre establert per Linné com a gènere gramatical de Triglochin. Segons l'ICBN, art. 62.2.(b), el gènere gramatical de Triglochin és femení, per tradició botànica.

Del llatí bulbosus, -a, -um (bulbós, tuberós), derivat de bulbus, -i (gemma subterrània engruixida de diferents plantes, com la de la ceba), pel bulb tuberós d'on neixen les fulles.

En honor al botànic francès i monjo dominic Jacques Barrelier (1606-1673), que descrigué la planta i l'il·lustrà en una de les làmines de la seva obra pòstuma Plantae per Galliam, Hispaniam et Italiam observatae..., publicada en 1714 per Antoine de Jussieu.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar i les seves rodalies), derivat de mare, -is (el mar), perquè viu en llocs pròxims al mar.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna),  perquè aquesta planta és pròpia dels aiguamolls.

Triquetre, o sigui que té tres cantells, de secció triangular.

Format del grecollatí trigonus, -a -um (triangular) i el sufix diminutiu llatí -ella, per la forma de la corol·la. Segons Linnè, per tenir-ne forma triangular. Segons Cadevall, per tenir la carena molt curta, que sembla que només té tres pètals.

De phoenum graecum (fenc grec), nom que Plini i Columel·la donaven a aquesta planta farratgera, coneguda en Grècia com télis.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir 'en forma de sabre', derivat de gladius, -ii (glavi o espasa), pel seu llegum subfalciforme.

Del llatí medieval monspeliacus, -a, -um, una de les formes per referir-se a allò que és de Mons Pessulum, nom en llatí de l'actual ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, per la primera localitat on fou trobada. Altres adjectius botànics del mateix significat són monspeliensis, -e i monspessulanus, -a, -um.

Adjectiu compost de ornithopodi (genitiu d'ornithopus) i el sufix grec -oídes (semblant a), pels seus llegums incurvats a l'àpex, que recorden els de l'Ornithopus.

Del grec polýs (molt) i kéras, -atos (banya), pels llegums fasciculats i drets, com un feix de banyes.

Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut), per la posició de les tiges.

Que presenta tres lòbuls.

Que consta de tres parts.

Gènere dedicat al naturalista alemany Carl Bernhard von Trinius (1778-1844), metge del tsar Alexandre II i fundador del jardí botànic de l'Acadèmia Imperial de Ciències de Sant Petersburg, que va destacar pels seus treballs sobre les gramínies.

El gènere fou descrit pel botànic Georg Franz Hoffmann in 1814.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blanquinós), pel color de la planta.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser-ne l'espècie més abundant.

Trígon, o sigui que té tres cantells, de secció triangular.

Nom de gènere encunyat per C. H. Persson en 1805, format del llatí tri-, forma prefixada de ter (tres vegades), i seta, -ae (cerra), per les tres arestes, dues terminals conjuntament amb la dorsal, de la glumel·la inferior.

Del llatí flavescens, -entis (que grogueja), participi present de flavescere (groguejar), derivat de flavus, -a, -um (groc, ros), pel color groguenc de la inflorescència.

És l'Avena Loeflingiana de Linné., dedicada per aquest autor al seu descobridor Pehr Loefling,(1729-1756) enviat per Linné a Espanya per a participar com a naturalista en una expedició a Amèrica del Sud, on va morir prematurament.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí panicum, -i (el mill), perquè hi té una certa semblança.

Del llatí triticum, -i (el blat). Segons Varró, el mot té a veure amb el verb tero (triturar, batre, moldre, ...) –del qual tritus, -a, -um (batut) és el participi passat–, que fa referència a les feines relacionades amb l'obtenció i l'elaboració del gra.

Del llatí aestivus, -a, -um (estival, propi de l'estiu), perquè fructifica a l'estiu.

De l'alemany antic troll, troddel (globus), al·ludint a les flors globuloses o en forma de bola. També podria ser la llatinització del nom suís-germànic d'aquesta planta: troll-blume.

Pertanyent a la flora d'Europa.

f. Patata. Tubercle de la patatera.

Sant Hilari Sacalm (Selva)
Setcases (Ripollès)
Vallmanya (Conflent)

m. Patata. Tubercle de la patatera.

Canelles (Alt Urgell)
L’Alzina (Alt Urgell)
La Baronia de Rialb (Noguera)
La Clusa (Berguedà)
Les Llosses (Ripollès)
Montant de Tost (Alt Urgell)
Prades (Baix Camp)

Fulla o un altre òrgan que sembla escapçat, que acaba en una mena de secció transversal recta.

A les flors amb les peces soldades la part inferior, generalment més prima que la resta, o sigui que hom parla del tub del calze o del tub de la corol·la (en deriva tubulós –osa).

Del llatí, tuber, -eris, (l'atzeroler), probablement per la semblança de les flors i fulles de l'espècie més comuna amb les d'aquesta rosàcia.

Del llatí variabilis (variable), pel polimorfisme de la planta.

Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna.

- Tija subterrània i engruixida on s’acumulen substàncies de reserva.

- Prominència arrodonida a la superfície d’un òrgan.

(en deriva tuberós –osa, que té tubercles, semblant a un tubercle)

(en deriva tuberculat –ada, que té tubercles)

Tulipa, -ae sembla que és una llatinització de tulipan, que era com deien els turcs a les tulipes, segons els qui les van introduir a Europa des de Turquia el segle XVI. El nom té relació amb el mot turc tülbant (turbant), i aquest amb el persa dulband, amb el mateix significat, per la comparació que en feien amb les flors. Fou el botànic suís Conrad Gesner qui primer aplicà el nom en 1561 a una planta que havia vist dos anys abans a un jardí privat d'Augsburg i que anomenà Tulipa Turcarum (T. dels turcs).

El gènere Tulipa fou establert per Tournefort en 1694 i validat en Linné en 1753.

Del llatí sylvestris, -e (silvestre, salvatge), derivat de silva o sylva, -ae (bosc), per ser planta salvatge, no cultivada.

Del llatí australis, -e (del migdia, del sud), perquè fou descrita com a planta del sud d'Europa. Derivat del llatí auster, tri (austre, vent del sud).

- Embolcall.

- Cadascuna de les fulles carnoses que componen certs bulbs.

(en deriva tunicat)

D'origen dubtós. Sembla que Tunica, prové, per afèresi, de betònica, nom vulgar d'una espècie de clavell (Stachys officinalis). Altres autors diuen que prové del llatí tunica (camisa) fent referència al calicle de les flors.

Neologisme del llatí científic compost de proles (la descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades.

Del llatí saxifragus, -a, -um (que trenca les roques), per l'estació de la planta.

Nom llatinitzat amb què G.F. Hoffmann (1760-1826) va dedicar aquest gènere, en 1814, al seu amic Aleksandr Ivanovitx Turgienev (1724-1845), historiador i estadista rus.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla). És sinònim de l'adjectiu d'origen grec Platyphýllos.

Brot que creix vigorosament dels espàrrecs, i també dels esbarzers (els anomenats grelles o tanys).

Del llatí turris, -is (torre, talaia), per la forma piramidal que donen al tronc les fulles i síliqües.

El gènere Turritis fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí glaber, -bra, -brum (calb, pelat), per ser una planta sense pels.

Tussilago és el nom d'aquesta planta en Plini. De tussis, -is (la tos) i el sufix -ago (que actua), perquè es considera bèquica o antitussígena, sobre tot la flor.

Farfarus o farfugium, en Plini, és un altre nom d'aquesta planta i també el de l'àlber, pel toment blanc del revers de les fulles. L'origen etimològic del mot no és clar, si bé podria tenir relació amb el llatí far, farris (farina) o farfer (portador de farina).

De typhé, nom grec d'una planta aquàtica, emprat per Teofrast i Dioscòrides, que els botànics han identificat amb la boga (Typha sp.); probablement derivat de tiphós (pantà, lloc humit), per l'estació d'aquestes plantes.

Adjectiu del llatí botànic, compost de angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles relativament estretes.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla); aquí per les fulles una mica més amples, comparades amb les de T. angustifolia.

Espècie dedicada al clergue, botànic i explorador finlandès Erik G. Laxmann (1737-1796), que desenvolupà la seva tasca de naturalista, principalment, a Sibèria.

Dedicada al botànic i naturalista britànic Robert James Shuttleworth (1810-1874), gran estudiós dels mol·luscs.

De Typha, nom del gènere tipus d'aquesta família.

El gènere Tyrimnus fou establert per  L. A. G. Bosc en 1819 sobre la base del Carduus subg.Tyrimnus publicat per Cassini al Bull. Sci. Soc. Philom. Paris 1818: 168 (1818), sense donar cap explicació sobre l'origen del terme. Tanmateix, J. A. Devesa sospita que, semblantment a altres noms de personatges mitològics proposats en la mateixa publicació, aquest ho va ser en homenatge a Týrimnos, en llatí Tyrimnus, déu solar dels lidis, un poble antic de l'oest d'Anatòlia, en l'actual Turquia. Així mateix, considera inversemblant la proposta d'altres autors que relacionen el vocable amb el grec tyrós, -oú (formatge) en la suposició què el Tyrimnus leucographus s'havia fet servir per a amatonar la llet.

Nom format del grec leukós (blanc) i grápho (gravar, dibuixar, ratllar), per les taques sinuoses de l'anvers de les fulles. Leucographis, segons Plini el Vell, és el nom d'un card.

Del llatí ulex, ulicis (el bruc). Segons Cadevall, paraula de significat obscur que alguns deriven de uligo (maresma), per l'estació que li atribueixen i que no és exclusiva. En Plini, és un arbust similar a les ereíke gregues, en llatí, erice, és a dir, els brucs o la bruguerola (Calluna vulgaris).

Linnè, va fer aquest nom genèric, sense cap explicació.

De l'adjectiu llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per la seva habitació en l'Europa occidental.

Del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor) per fer les flors relativament petites.

Del llatí Provincia, que és la Provença, per la seva habitació.

Del gènere Ulmus.

Ulmus és el nom en llatí de l'om.

El gènere Ulmus fou publicat per C. Linné en 1753.

Del llatí campestris, -e (del camp), derivat de campus, -i (camp de conreu), perquè es fa a terra baixa i a les marjades.

Del llatí minor, minus (més petit), probablement per tenir les fulles més petites que Ulmus glabra.

Terme botànic compost pels mots llatins umbella, -ae (para-sol, ombrel·la), diminutiu de umbra, -ae (ombra) i el verb fero (jo porto), fent referència a la forma de les inflorescències en forma de para-sol de les plantes d'aquesta família.

Inflorescència (conjunt de flors) en què tots els peduncles de les flors arrenquen d’un mateix punt, i en el qual hi poden haver bràctees. A la fam. de les umbel·líferes, les flors sovint es reuneixen en umbel·les compostes (vegeu diapositiva següent) (en deriva umbel·lar).

A la fam. de les umbel·líferes les flors sovint són en una umbel·la secundària o umbèl·lula, en la qual els radis sostenen una altra umbel·la. (en deriva umbel·lar)

Depressió comparable a un llombrígol.

Del nom de la planta en llatí: umbilicus Veneris (melic de Venus), al·ludint a la forma umbilicada de les fulles de la principal espècie, U. rupestris.

Epítet del llatí botànic derivat de rupes, -is (roca, gruta), pel seu lloc d'habitació preferent, les escletxes de roques i de parets.

Epítet del llatí botànic compost de Sedum i el sufix -oídes (semblant a), per la semblança amb alguna planta del gènere Sedum.

Corbat a la punta en forma d’urpa o ganxo.

Part inferior, generalment estreta d’un pètal.

Que té un sol nervi.

Planta les flors de la qual només tenen o bé estams que produeixen pol·len, o bé carpels que porten els primordis seminals o òvuls. Quan els dos tipus de flors es troben en un mateix individu hom parla de planta unisexual monoica, mentre que quan hi ha individus que només fan flors amb estams, i d’altres que només en fan amb carpels, diem que és una planta unisexual dioica.

En forma de gerro panxut o d’olla.

Aquest nom fou creat pel botànic alemany A. Steinheil  en 1834, del nom de la cabila de Beni Urgin (Algèria) on, segons explica, va recollir per primer cop una espècie d'aquest gènere, probablement U. fugax.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), de mare, -is (la mar), perquè, a Europa, no sol apartar-se gaire de la costa. És l'Scilla per excel·lència dels botànics antics, que Linnè anomenà Scilla maritima.

f. Porció més aviat cilíndrica de la càpsula que conté les espores.

Nom, mantingut com a sinònim, que va rebre també el gènere Dipcadi. Format dels mots grecs ourá, -ás (cua) i pétalon, -ou (pètal), per la forma allargada de les divisions del perigoni.

Veieu Dipcadi serotinum.

Neologisme del llatí botànic format del grec ourá, -ás (cua) i spérma, -atos (llavor, germen), al·ludint a la forma del bec de l'aqueni.

El gènere Urospermum fou publicat per G. A. Scopoli en 1777.

Espècie dedicada al metge i botànic francès J. Daléchamps (1513-1588).

Epítet format del gènere Picris i el sufix -oídes (en forma de), és a dir, semblant a un Picris.

És el nom que donaven els romans a l'ortiga, però també a l'ortiga morta (Lamium sp.); del llatí urere (cremar), per la coentor que provoquen les picades dels pels urticants.

El gènere Urtica fou publicat per Linné en 1753.

Neologisme del llatí botànic, dioicus, -a ,-um (que té dues cases), derivat del grec dioikéo (viure separats), format del prefix di- (a part, separat) i oikós, oú (la casa), perquè, en aquesta planta, uns individus fan només flors masculines i uns altres, de femenines.

Del llatí membranaceus, -a, -um (cobert de membrana o semblant a una membrana), pel raquis de les inflorescències masculines, dilatat, membranós.

Adjectiu del llatí botànic, compost de pilula, -ae (piloteta o boleta), i fero (portar), al·ludint a les inflorescències femenines globuloses.

Urens (que crema), participi present del verb urere (cremar), referint-se a les picades coents de la planta, reiterant la idea del nom genèric.

D'Urtica, nom del gènere tipus d'aquesta família.

adj. Molta userda.

Fontcoberta (Pla de l’Estany)

A les ciperàcies del gèn. Carex, òrgan en forma de petit sac o de vesícula que tanca el pistil i després el fruit.

Del llatí utricula, -ae diminutiu de uter, -eris (odre, úter) i el sufix -aria (relatiu a), al·ludint a les diminutes vesícules o utricles de les fulles d'aquestes plantes.

Del llatí australis, -e (del sud, austral), derivat d'auster, -i (austre, vent del sud), per ésser planta de regions temperades i tropicals. Sinònim de meridionalis, -e.

Del llatí minor, minus (més petit), perquè, respecte a U. vulgaris, és més petita i delicada.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser freqüent en la major part d'Europa.

Deriva del mot llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda.

Del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), per les seves flors petites.

En llatí clàssic, vaccinium, -ii era el nom de diferents plantes, sobre tot, segons sembla, de la nabinera (Vacccinium myrtillus i V. uliginosum), fent-lo derivar de bacca, -ae (baia), pels seus fuits. Al Pseudo Dioscòrides, és el nom romà (probablement deformat per la pronunciació llatina), equivalent al grec hyákinthos, nom d'unes plantes bulboses desconegudes. Segons Cadevall, del llatí vacca, -ae (la vaca), per tractar-se de plantes que esbrota el bestiar boví.

De myrtillus, nom antic d'aquesta planta, derivat del llatí myrtus, -us (la murtra), per la semblança de les seves baies amb els murtrons.

Del llatí uliginosus, -a, -um (humit, pantanós) i aquest de uligo, -inis (humitat natural de la terra), per fer-se principalment en els aiguamolls.

Epítet del llatí botànic format del grec mikrós (petit) i phýllon (fulla), que significa de fulles petites.

Els botànics antics designaren amb el nom de Vitis Idaea (vinya del mont Ida), la cèlebre muntanya de Creta, diverses espècies d'aquest gènere que són poc o molt sarmentoses i de fruit bacciforme; una d'elles és la Vitis Idaea foliis subrotundis, baccis rubris, de Bauhin, que Linné publicà després amb la designació de Vaccinium Vitis-Idaea

Que té beina (la base eixamplada d'algunes fulles, que envolta la tija).

Gènere dedicat per Linné al metge i botànic francès Sébastien Vaillant (1669-1722), deixeble de Tournefort i des de 1708 fins a la seva mort, professor al Jardin de plantes de París. Autor de la important obra Botanicon parisiense... publicada per Hermann Boerhaave en Leiden i Amsterdam, en 1727, després de la seva mort.

En el sistema de classificació de Candolle el gènere prengué el nom de Vaillantia, amb la voluntat de restablir la grafia correcta del cognom.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, eriçat), per tenir la part fructífera de les tiges coberta de pels aspres.

Del llatí muralis, -e  (mural, allò referent al mur), derivat de murus, -i (la paret, el mur), pel seu hàbitat predilecte: les esquerdes de murs i parets.

No és un nom clàssic sinó del llatí tardà, per anomenar la Valeriana celtica i altres plantes semblants. Probablement té relació amb el verb valere (ser fort, bo, valdre, tenir salut). Segons C. Bauhim, en el Pinax (1623) "anomenada Valeriana en les oficines de farmàcia i entre els herbolaris, per les moltes virtuts que mostra; per la qual cosa també es diu triaga". En llatí clàssic, la valeriana es coneixia com saliunca o hirculus, i Dioscòrides l'anomena polemónion o philetaírion.