Glossari general

Del llatí foetidus (pudent), fa referència a la seva pudor.

Per la regió on habita.

En llatí, forma neutra del comparatiu minor (més petit), en contraposició a Th. majus, dels Alps.

Del llatí saxum (roca), pel substrat on habita.

Del llatí tuber -eris (engruiximent), per la forma de l'arrel.

Nom grecollatí d'una canyaferla (Thapsia sp.). Perquè, segons expliquen tant Dioscòrides com Plini, es creia que la planta havia estat trobada per primer cop a l'illa de Thapsos (avui península de Magnisi), prop de Siracusa (Sicília).

Del llatí villosus, -a, -um (cabellut), derivat de villus, -i (floc de cabell), perquè és una planta peluda.

Del grec thelygónon, -ou (en llatí, thelygonum, -i), nom molt antic d'una planta que, segons Teofrast i Dioscòrides, si se'n bevia el suc, afavoria la generació de femelles. Segons sembla, es tracta dels peus masculins d'una mercurial (Mercurialis sp.). Per als antics, els peus femenins eren mascles (arrhenogónon, en Teofrast) per la semblança dels fruits arrodonits amb els testicles, de árrhen (masculí); i els que no en produïen eren femelles (thelygónon, en Teofrast), de thélys (femení) i goné o gónos (generació, descendència).
Fou Linné qui creà el gènere Theligonum en substitució del gènere Cynocrambe de Tournefort que hi incloïa el Cynocrambe Dioscoridis de C. Bauhin que, al Pinax, l'agrupava dins les Mercurialis.

El nom cynocrambe –del grec kýon, kynós (gos) i krámbe, -es (col), com si diguéssim 'col de gos'–, segons Dioscòrides, és un sinònim de apókynon, una mata de fulles que recorden les de l'heura i que, ben pastades, si es donen a menjar a gossos i altres feres, els maten. S'ha pensat que es referia a Cynanchum acutum. Segons C. Bauhin, aquesta planta era la Cynocrambe de Dioscòrides i Linnè volgué recordar aquest parer amb el nom específic.

En Teofrast i Plini és una planta d'arrel bulbosa i amarga, semblant al lli. Se suposa que es tracta d'un epònim en honor de Teseu, l'heroi mitològic que coronà de flors Ariadna. Linné va prendre el nom per a aquest gènere directament de Plini, i en Hortus Cliffortianus comenta que fa riure que no hi hagi dos botànics que s'avinguin en denominar aquesta planta. El propi Clusius designa una d'aquestes espècies amb el nom Anonymus lini folio, es a dir, planta sense nom amb fulles de lli.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), perquè es fa als Alps i en altres muntanyes altes.

Adjectiu del llatí botànic, compost d'humus, -i (el sòl, la terra) i fusus, -a, -um (vessat, estès), per les tiges decumbents.

En Dioscòrides i Plini, és el nom d'una altra planta que podria ser el sarronet de pastor (Capsella bursa-pastoris). En la traducció de Laguna, diu Dioscòrides que la planta té una llavor petita en forma de plat, com aixafada, d'on li ve el nom. Del grec thláo (aixafar), al·ludint a la silícula comprimida o d'envà aixafat.

Del llatí botànic arvensis,-e, derivat d'arvum, -i (el camp llaurat), perquè viu en terres de conreu.

Epítet del llatí botànic format per caeruleum, -i (blau) i el sufix -escens (que tendeix a), és a dir, que tira a blau.

Epítet format del grec brachýs (breu, curt) i pétalon (fulla de la flor, pètal), pels seus pètals curts.

Epítet del llatí botànic que significa que la tija travessa la fulla, de per (a través de) i folium (la fulla); en aquest cas, al·ludeix impròpiament a les fulles caulinars, sèssils i auriculades, que envolten totalment la tija, però no perfoliades.

Una hipòtesi poc versemblant ho fa derivar del grec thrinkós, oú (merlet, coronament de muralla), al·ludint al plomall en forma de corona dels aquenis exteriors, potser confonent-lo amb thrix, thrichós (cabell, seta). Però, el cert és que es tracta d'un nom dedicat a un tal Cosme Thrinci, autor, segons Cadevall, d'un llibre d'agricultura, i de qui només he trobat una breu referència a l'obra del naturalista francès Édouard Grimard (S. XIX) La plante. Botanique simplifiée, Vol 2, 404 (1865).

Vegeu Thrincia hispida.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), pel tronc i les fulles coberts de pèls eriçats. Hirtus, -a, -um i hirsutus, -a, -um en són sinònims.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca, escull, etc.), pel seu lloc preferent d'habitació, en les escletxes de les roques.

Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació), per les arrels tuberoses.

Del grecollatí Thymelaea, -ae, nom en Dioscòrides i Plini, segons sembla, del matapoll (Daphne gnidium). C. Bauhin empra el nom en sentit genèric, suposant-lo format de Tithymalus (les eufòrbies) i Olea (l'olivera), perquè algunes Thymelaea s'assemblen per llur aspecte a aquestes plantes. Tanmateix, actualment s'interpreta com format del grec thýmon, -ou (farigola) i elaía, -as (l'olivera), en referència a la semblança del fullatge al de la farigola, i dels fruits, als de l'olivera.

El gènere Thymelaea fou publicat per Miller (1754) prenent-lo de Tournefort, qui hi incloïa el matapoll sota el nom de Thymelaea foliis Lini (T. amb fulles de lli).

Del llatí botànic calycinus, -a, -um (propi del calze o amb un calze molt desenvolupat), compost del grecollatí calyx, -cis (calze, poncella) i el sufix -inus, -a, -um (que en té o s'hi assembla), perquè conserva el calze en la fructificació.

Dioicus, -a, -um (que té dues cases) és un adjectiu del llatí botànic, derivat del grec dioikéo (viure separats), format del prefix di- (a part,separat) i oikós, oú (la casa); s'aplica a plantes que, com aquesta, tenen les flors de cada sexe en peus diferents. És impropi aplicar-lo a les flors.

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, aspre), en botànica vol dir cobert de pel rígid i aspre al tacte; Aquí, al·ludeix a les fulles i ramells peluts.

Segons el Pseudo-Dioscòrides, passarina, -ae era el nom que els romans donaven al leukóion de Dioscòrides, que molts botànics identifiquen amb el violer (Mathiola incana). Alguns botànics pre-linneans donaren el nom de Passerina a diverses plantes de fulles estretes com la llengua d'un pardal: del llatí passer, -eris (pardal, ocell). Linné, en Philosofia Botanica, no cita aquest nom entre els extrets d'autors grecs o llatins, sinó que pren el mot específic, per al seu Stellera passerina, de J. Bauhin, que anomenava aquesta planta Passerina Tragi. A més, Linné el relaciona amb la figura de les llavors de la planta, que s'assemblarien al bec d'un pardal. En llatí, passerinus, -a, -um (allò que pertany al pardal).

Del llatí pubescens -entis (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol), perquè la planta està coberta de pel fi i suau.

Del llatí pubescens, -entis, participi present del verb pubescere (començar a sortir el borrissol, arribar a l'adolescència) i aquest de puber, -eris (jove, adolescent), pel toment que cobreix la planta.

Introduït per Clusius, sanamunda correspon al nom vulgar andalús d'aquesta i d'altres espècies afins; format del llatí sano (sanar, guarir) i mundo (netejar, purificar), com dient que sanen netejant, perquè es fa servir com a purgant per al bestiar.

Thesioides (semblant al Thesium), és un epítet del llatí botànic format de Thesium amb el sufix grec -eídes (semblant a), perquè les fulles s'hi assemblen.

Del llatí tinctorius, -a, -um (que serveix per a tenyir), derivat del verb tinguere (tenyir), perquè és una planta tintòria.

Del llatí nivalis, -e (nival, de neu, blanc com la neu, cobert de neu), al·ludint a l'estació de la planta. En botànica, el terme s'aplica a l'estatge de vegetació propi de les neus perpètues o a les plantes dels estatges inferiors que floreixen quan encara hi ha neu.

De Thymelaea, nom del gènere tipus de la família.

Del grec thýmon, nom emprat per Dioscòrides -en Plini, Thymum- per a diferents plantes aromàtiques, com ara la farigola (Thymus vulgaris); probablement relacionat amb el grec thymiáo (perfumar) o, segons Cadevall, amb l'egipci tham, nom d'una herba aromàtica.

Nom dedicat per H. M. Willkomm al descobridor d'aquesta espècie, el cèlebre botànic aragonès Francisco Loscos (1823-1886).

El mot grec érpyllos fou ja emprat per Dioscòrides per a designar una mena de serpoll o farigola, i els autors llatins el traduïren per serpillum; deriva del grec érpo (arrossegar-se), per les tiges decumbents i radicants d'aquesta planta.

Mot grecollatí per a anomenar plantes del gènere Teucrium, format del grec chamai (per terra, nan) i drys (alzina), és a dir, com una alzineta, referint-se a la forma de les fulles. Tanmateix, hom diu que aquesta planta porta el nom de Chamaedrys perquè té les tiges amb dues línies de pèls de llarg a llarg, com la Verònica chamaedrys.

Del llatí nervosus, -a, -um (ple de nervis), per les fulles amb nervis molt sortits i aparents.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser planta vulgar al sud d'Europa.

Zygis és el nom que donà Dioscòrides a un serpoll silvestre de tija no ajaguda, que Clusius assimilà al seu Serpyllum sylvestre Zygis Dioscoridis; d'ací derivà Linné el seu nom específic.

Nom llatí antic d'aquesta planta, en Plini; correspon al grec philýra, de Teophrast.

Del llatí grandis, -e (gran) i folium, -ii (la fulla), de fulles grans.

Del llatí intermedius -a, -um (intermedi), per la magnitud de les flors, compresa entre T. platyphyllos i T. ulmifolia.

Adjectiu format del grec mikrós (petit) i phýllon (fulla), que significa de fulles petites.

Adjectiu format del llatí parvus, -a, -um (petit) i folium, -ii(fulla), que significa de fulles petites.

Format del llatí paucus, -a, -um (poc) i flos, floris (flor), d'escasses flors.

Del grec platyphýllos (de fulles amples).

De l'adjectiu llatí sylvestris, -e (del bosc), per la seva estació.

Del llatí ulmus, -i (om) i follium, -ii (la fulla), per la semblança amb les fulles d'om.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser mol freqüent.

De Tilia, únic gènere de la família autòcton d'Europa.

Gènere dedicat a Miquelangelo Tilli (1655-1740), metge i botànic italià, autor de Catalogus Plantarum Horti Pisani.

Del llatí muscosus, -a, -um (cobert de molsa), derivat de muscus, -i (molsa), per l'aspecte de la planta.

f. Conjunt de flors i bràctees de tell.

Ossera (Alt Urgell)

Nom del llatí botànic encunyat per W. Hudson en 1778, dedicat al seu amic, l'enginyer d'obres públiques anglès Thomas Tofield (1730-1779), aficionat a la botànica, que envià a Hudson nombrosos exemplars de plantes de la seva regió natal, Yorkshire, que li serviren per a preparar la seva flora.

Calyculatus, -a, -um (caliculat, amb calicle), format del llatí calyculus, -i (diminutiu de calyx o calix: calze) amb el sufix -atus, -a, -um (dotat de, que en té); sens dubte, per les bractèoles que formen una mena de calicle trilobat i persistent en la base de les flors.

Del llatí pusillus, -a, -um (petitó, insignificant), derivat de pusus, -i (nen petit, marrec), per les dimensions de la planta, més petites que les dels seus congèneres.

Com altres noms enigmàtics encunyats per M. Adanson, aquest també és d'origen o arrel desconeguts. Cadevall creu que podria venir del grec tolýpe (cabdell de llana i carabassa silvestre), amb la mateixa terminació d'altres noms com Crepis o Picris, però no ho relaciona amb cap característica del gènere.

El gènere Tolpis fou publicat per Michel Adanson en l'obra Familles de plantes, Vol 2: 112 (1763).

Del llatí barbatus, -a, -um (barbut, amb barba), per les cerres del plomall dels aquenis centrals.

f. Tomàquet. Fruit de la tomaquera.

Ebo (Marina Alta)
Fonollosa (Bages)
Prat de Comte (Terra Alta)
Toses (Ripollès)
Xerta (Baix Ebre)

m. Tomàquet. Fruit de la tomaquera.

Rubinat (Segarra)

Dit de la pilositat curta i densa, que fa una borra fina (en deriva tomentós).

Del grec tordýlion o tòrdylon, oû (la llavor del sèseli). En Dioscòrides, una mata petita que naix al mont Amano, a Cilícia (sud de Turquia), que els autors moderns suposen que era el Tordylium officinale o el T. apulum.

Del llatí maximus, -a, -um (molt gran o el més gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran, elevat), per l'alçada o grandària relativa de la planta.

Nom genèric creat de forma arbitrària per Michel Adanson en Familles naturelles des plantes (1763); probablement una contracció de Tordylium i Caucalis, gèneres que apareixen juntament amb Torilis en aquesta obra.

Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (camp de conreu), perquè és propi dels camps cultivats.

Del llatí neglectus, -a, -um (menystingut o negligit).

Del grecollatí leptophyllon, -i, nom que Plini donava a una mena de lleteresa. Mot compost del grec leptós (petit) i phíllon (fulla). Leptós equival a minor o minus, en llatí, i així Plini anomena lepton centaurion a la centaura menor o herba de Santa Margarida (Centaurium erythraea).

Del llati nodosus, -a, -um (nuós, que té nusos), adjectiu derivat de nodus, -i (nus), aquí fent al·lusió als nusos de la tija més inflats.

Que presenta protuberàncies seriades, com un collaret o rosari.

Pier A. Micheli dedicà aquest gènere al seu mentor, el monjo i botànic florentí Bruno Tozzi (1656-1743), abat del monestir de Vallombrosa, interessat principalment pels fongs i autor de Specimina iconum pro Catalogo plantarum Toscaniae, (1703).

Del llatí alpinus, -a, -um (referent als Alps o que hi viu), pel seu lloc d'habitació.

Del grec tráchelion, -ou, diminutiu de tráchelos, -ou (coll), aquí, segons Cadevall, per la corol·la llargament tubulosa.

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), pel color de les flors.

En Plini, nom d'una planta d'aquest gènere, probablement la barba cabruna (Tragopogon porrifolius). Del grec trágos (boc) i pógon (barba), fent al·lusió al plomall dels aquenis quan el capítol és tancat, que sembla una barba de boc.

Epítet del llatí botànic compost de Crocus i folium, -ii (la fulla), perquè les fulles són semblants a les de la safranera (Crocus sativus)

Dedicat al metge, apotecari i botànic francès Martial Lamotte (1820-1883), que fou director del museu Lecoq de Clermont-Ferrand.

Del llatí major, majus (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), fent referència, probablement, als peduncles molt inflats a l'àpex.

Epítet del llatí botànic format de Porrus i fo lium, -ii (fulla), és a dir, de fulles com les del Porrus (un gènere de plantes obsolet, avui dins el gènere Allium).

Del llatí australis, -e (del sud), pel lloc d'habitació, al sud d'Europa. Sinònim de meridionalis, -e.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats o que hi viu), derivat de pratum, -i (el prat), per la seva estació.

Del grec trágos (boc, cabró), però també nom d'una gramínia, que, segons Plini, venia d'Orient i s'assemblava a l'arròs. Segons altres fonts, nom d'una planta espinosa, citada en Dioscòrides i Plini, que s`ha volgut identificar amb Salsola kali, que Linnè anomenava S. tragos.

El nom del gènere Tragos fou publicat per V. A. von Haller (1768), segons alguns autors, per a honorar el metge i botànic alemany Hieronymus Bock (1498-1554), llatinitzat com Hieronymus Tragus; En alemany, bock (boc, cabró).

Del llatí racemosus, -a, -um (ple de raïms o arraïmat), derivat de racemus, -i (raïm), al·ludint a la inflorescència en forma de raïm.

Paraula probablement d'origen germànic que significa trampa de caçador. Segons Cadevall, es considera com una abreviació de calcitrapa, nom medieval d'una arma de guerra petita i amb punxes dissenyada per a clavar-se a les potes dels cavalls o als peus dels soldats, sinònim del clàssic murex, muricis (obriülls o abriülls ), al·ludint a la forma del fruit.

Linnè canvià per Trapa el gènere Tribuloides de Tournefort, format de tribulus, -i (de tres puntes), un altre nom, en llatí clàssic, de l'arma abans esmentada, però també d'algunes plantes com ara l'abriülls, Tribulus terrestris, en Dioscòrides tríbolos chersaíos (de terra ferma), i Trapa natans, en Dioscòrides tríbolos énydros (que viu a l'aigua), en ambdós casos per la forma dels fruits.

Del verb llatí natare (nedar), perquè la planta sura a l'aigua.

De Trapa, nom del únic gènere de la família.

adj. Trencadís. Un arbre trencadell.

Cassà de la Selva (Gironès)

Del llatí tribulus, -i (obriülls), per la semblança del fruit espinós amb aquesta arma antiga. La paraula prové de l'adjectiu grec tríbolos (de tres puntes) compost de treís, tría (tres) i bállo (llançar, tirar a terra) En llatí, aquesta paraula designava diferents plantes amb espines o amb tres folíols, però també una arma defensiva (tribulus ferreus): uns objectes de ferro de quatre punxes, que s’estenen pel terra i s’hi sostenen amb tres d’elles, mentre la quarta apunta cap amunt per a lesionar l’enemic.

El gènere Tribulus  fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí terrestris, -e (terrestre) en oposició a l'aquàtic o castanya d'aigua (tribulus aquaticus).

Que té tres cocs; es diu dels fruits secs que a la maturitat se separa en peces, cadascuna amb una sola grana.

Fulla composta (dividida) que té 3 folíols, com ara la dels trèvols.

Del llatí trifolium, ii (trèvol), mot format pel prefix tri- (tres) i folium, ii (fulla), corresponent al grec tríphyllon, pels tres folíols de les fulles. A més de Trifolium sp., els antics donaven aquest nom a no poques lleguminoses d'altres gèneres amb fulles trifoliades o amb tres segments, com ara Melilotus sp., Medicago sp. o Bituminaria bituminosa.

L'adjectiu agrarium, ve d'ager, agri (terreny de cultiu), pel lloc on habita.

Dels Alps, pel seu estatge d'alta muntanya.

Del llatí angustus (estret) i folium -aquí adjectivat- (fulla), pels folíols linears.

Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (camp de conreu), perquè és propi dels camps cultivats.

Del llatí aureus (d'or), pel color groc daurat que tenen les flors al principi.

Del llatí badius (bai), per la coloració bruna, morena, que presenten les flors al final.

Dedicat a Paolo Boccone, autor de Icones et descriptiones rariorum plantarum Siciliae, Melitae et Italiae.

Del llatí caespes, caespitis (gespa), perquè forma conjunts densos que recorden la gespa.

De campus (camp), pel lloc on habita.

Del llatí cernuus (capbaix), per les flors reflexes al final.

Dedicat a J. H. Cherler, metge suís de Montbéliard, parent i col·laborador de J. Bauhin.

Del llatí collis, (costeta o turonet), per l'estatge de la planta.

Del llatí diffusus (escampat), pels troncs freqüentment estesos en totes direccions.

Del llatí dubius, -a, -um (dubtós, incert), fent referència a la dificultat d’identificació.

Del llatí elegans (elegant, formós), pel port de la planta.

Adjectiu del llatí botànic derivat de filum, -i (fil) amb el sufix -formis, -e (amb forma de), per la primor dels peduncles, com fils.

Del llatí fraga (maduixes) i ferre (portar), que porta maduixes, per la forma de la infructescència, comparable amb aquella fruita.

Del llatí gemellus (bessó), pels capítols freqüentment geminats.

Del llatí glaber (calb, pelat) i el sufix diminutiu -ellus, pel calze fructífer glabrescent.

Del llatí glareosus, de glarea (grava), pel seu estatge al pedruscall de l'alta muntanya.

Glomeratum (apinyat), del llatí glomus, glomeris (cabdell), per la inflorescència en capítols petits, densos i globulosos.

Del llatí hirtus (pelut), pels pèls rossos, blans i oberts que cobreixen el tronc.

Del llatí híspidus (pelut), pels pèls rossos, blans i oberts que cobreixen el tronc.

Hybridus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic que, com en aquest cas, s'ha fet servir sovint de manera inadequada referint-se a una barreja o variabilitat de caràcters de la planta i no pas al resultat d'un encreuament.

Del llatí incarnatus (de color de carn), pel color que presenten les flors.

Del llatí laevigare (allisar), de laevis (llis, suau), per l'absència de toment de la planta.

Del grec lagós (llebre) i poús (peu), és a dir, peu de llebre, pel toment tou del calze fructífer i de quasi tota la planta.

Del llatí lappa, (repalassa) i el sufix -aceum (semblant a) pels capítols eriçats; efecte de les pestanyes esteses i rígides de les lacínies del calze fructífer, que recorden aquella planta composta.

Ligusticus, de la Ligúria, regió d'Itàlia, pel seu hàbitat.

Pel seu estatge als prats costaners, vora mar.

Probablement per la magnitud dels capítols, compresa entre el pratense i el rubens.

Del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), per la petitesa dels capítols florífers.

Minus, en llatí, és el neutre de minor (més petit), per ésser relativament petita

De mons, montis (muntanya), pel seu estatge.

Del llatí nigrescere (ennegrir-se), pels folíols freqüentment tacats de negre.

En grec, ochróleukos (blanc groguenc), pel color de les flors.

Del llatí pallescere (empal·lidir, groguejar), pel color blanc groguenc o blanc rosat de les flors.

Forma neutra de parisiensis (de París), perquè es troba pels encontorns d'aquesta ciutat.

Del llatí parvus (petit) i flos, floris (flor), per les flors i els capítols petits.

Del llatí patens (obert), fent referència a les ales divergents de la corol·la, que posen més de manifest la flor.

Dedicat al botànic Jean Honoré Perreymond, autor de Plantes pfanérogames qui croissent aux environs de Fréjus (1833).

Del llatí pratum (prat o prada), pel seu estatge.

Del verb llatí procumbere (ajeure's), pel tronc ajagut.

Del llatí repere (arrossegar-se), per les branques radicants.

Del llatí resupinatus que, com supinatus, significa de sobines o ajagut d'esquena, per la corol·la invertida.

Del llatí rubeo (envermellir), per les flors vermelles.

Del llatí scaber (aspre), pel calze fructífer coriaci de lacínies rígides i espinuloses.

Del llatí spadiceus (color de castanya), pel color negrós que tenen les flors quan es marceixen.

Del llatí spuma (escuma), pel calze fructífer vesiculós i blanquinós.

Del llatí stella (estel, estrella), per les lacínies del calze fructífer esteses en forma d'estel.

De striatus (que té ratlles), referint-se als 10 nervis que presenta el calze.

Del llatí strictus (estricte, rigorós), pels troncs drets i rígids.

Es a dir, sota terra, pels peduncles fructífers freqüentment enfonsats.

Del llatí suffocare (ofegar, sufocar), pels petits capítols estretament aglomerats a la base del tronc i mig tapats per les estípules foliars.

Espècie dedicada a Michele Tenore (1780-1861), autor de Flora Napolitana, 1811.

Dedicat a Johann Thal, metge de Nordhausen, mort al 1583, i autor de Sylva Hercynia.

Del llatí tomentum (borrissol), pel toment, a guisa de la borra o feltre, que recobreix el calze fructífer.

Del llatí vesicula (bufeta petita), pel calze fructífer vesiculós.

Del grec triglóchin, -inos (de tres puntes), compost del prefix tri- (tres) i glochís (punta, objecte punxegut), al·ludint al fruit d'algunes espècies que es desfà en la maturitat separant-se, des de la base a l'àpex, els tres carpels que l'integren.

El gènere Triglochin fou publicat per Linné en 1753, prenent el nom de C. Bauhin qui anomenava al T. palustris, Gramen junceum spicatum seu triglochin.

Seguim el criteri de Flora dels Països Catalans (FPC) i mantenim el neutre establert per Linné com a gènere gramatical de Triglochin. Segons l'ICBN, art. 62.2.(b), el gènere gramatical de Triglochin és femení, per tradició botànica.

Del llatí bulbosus, -a, -um (bulbós, tuberós), derivat de bulbus, -i (gemma subterrània engruixida de diferents plantes, com la de la ceba), pel bulb tuberós d'on neixen les fulles.

En honor al botànic francès i monjo dominic Jacques Barrelier (1606-1673), que descrigué la planta i l'il·lustrà en una de les làmines de la seva obra pòstuma Plantae per Galliam, Hispaniam et Italiam observatae..., publicada en 1714 per Antoine de Jussieu.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar i les seves rodalies), derivat de mare, -is (el mar), perquè viu en llocs pròxims al mar.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna),  perquè aquesta planta és pròpia dels aiguamolls.

Triquetre, o sigui que té tres cantells, de secció triangular.

Format del grecollatí trigonus, -a -um (triangular) i el sufix diminutiu llatí -ella, per la forma de la corol·la. Segons Linnè, per tenir-ne forma triangular. Segons Cadevall, per tenir la carena molt curta, que sembla que només té tres pètals.

De phoenum graecum (fenc grec), nom que Plini i Columel·la donaven a aquesta planta farratgera, coneguda en Grècia com télis.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir 'en forma de sabre', derivat de gladius, -ii (glavi o espasa), pel seu llegum subfalciforme.

Del llatí medieval monspeliacus, -a, -um, una de les formes per referir-se a allò que és de Mons Pessulum, nom en llatí de l'actual ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, per la primera localitat on fou trobada. Altres adjectius botànics del mateix significat són monspeliensis, -e i monspessulanus, -a, -um.

Adjectiu compost de ornithopodi (genitiu d'ornithopus) i el sufix grec -oídes (semblant a), pels seus llegums incurvats a l'àpex, que recorden els de l'Ornithopus.

Del grec polýs (molt) i kéras, -atos (banya), pels llegums fasciculats i drets, com un feix de banyes.

Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut), per la posició de les tiges.

Que presenta tres lòbuls.

Que consta de tres parts.

Gènere dedicat al naturalista alemany Carl Bernhard von Trinius (1778-1844), metge del tsar Alexandre II i fundador del jardí botànic de l'Acadèmia Imperial de Ciències de Sant Petersburg, que va destacar pels seus treballs sobre les gramínies.

El gènere fou descrit pel botànic Georg Franz Hoffmann in 1814.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blanquinós), pel color de la planta.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser-ne l'espècie més abundant.

Trígon, o sigui que té tres cantells, de secció triangular.

De l'alemany antic troll, troddel (globus), al·ludint a les flors globuloses o en forma de bola. També podria ser la llatinització del nom suís-germànic d'aquesta planta: troll-blume.

Pertanyent a la flora d'Europa.

f. Patata. Tubercle de la patatera.

Sant Hilari Sacalm (Selva)
Setcases (Ripollès)
Vallmanya (Conflent)

m. Patata. Tubercle de la patatera.

Canelles (Alt Urgell)
L’Alzina (Alt Urgell)
La Baronia de Rialb (Noguera)
La Clusa (Berguedà)
Les Llosses (Ripollès)
Montant de Tost (Alt Urgell)
Prades (Baix Camp)

Fulla o un altre òrgan que sembla escapçat, que acaba en una mena de secció transversal recta.

A les flors amb les peces soldades la part inferior, generalment més prima que la resta, o sigui que hom parla del tub del calze o del tub de la corol·la (en deriva tubulós –osa).

Del llatí, tuber, -eris, (l'atzeroler), probablement per la semblança de les flors i fulles de l'espècie més comuna amb les d'aquesta rosàcia.

Del llatí variabilis (variable), pel polimorfisme de la planta.

Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna.

- Tija subterrània i engruixida on s’acumulen substàncies de reserva.

- Prominència arrodonida a la superfície d’un òrgan.

(en deriva tuberós –osa, que té tubercles, semblant a un tubercle)

(en deriva tuberculat –ada, que té tubercles)

Tulipa, -ae sembla que és una llatinització de tulipan, que era com deien els turcs a les tulipes, segons els qui les van introduir a Europa des de Turquia el segle XVI. El nom té relació amb el mot turc tülbant (turbant), i aquest amb el persa dulband, amb el mateix significat, per la comparació que en feien amb les flors. Fou el botànic suís Conrad Gesner qui primer aplicà el nom en 1561 a una planta que havia vist dos anys abans a un jardí privat d'Augsburg i que anomenà Tulipa Turcarum (T. dels turcs).

El gènere Tulipa fou establert per Tournefort en 1694 i validat en Linné en 1753.

Del llatí sylvestris, -e (silvestre, salvatge), derivat de silva o sylva, -ae (bosc), per ser planta salvatge, no cultivada.

Del llatí australis, -e (del migdia, del sud), perquè fou descrita com a planta del sud d'Europa. Derivat del llatí auster, tri (austre, vent del sud).

- Embolcall.

- Cadascuna de les fulles carnoses que componen certs bulbs.

(en deriva tunicat)

D'origen dubtós. Sembla que Tunica, prové, per afèresi, de betònica, nom vulgar d'una espècie de clavell (Stachys officinalis). Altres autors diuen que prové del llatí tunica (camisa) fent referència al calicle de les flors.

Neologisme del llatí científic compost de proles (la descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades.

Del llatí saxifragus, -a, -um (que trenca les roques), per l'estació de la planta.

Nom llatinitzat amb què G.F. Hoffmann (1760-1826) va dedicar aquest gènere, en 1814, al seu amic Aleksandr Ivanovitx Turgienev (1724-1845), historiador i estadista rus.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla). És sinònim de l'adjectiu d'origen grec Platyphýllos.

Brot que creix vigorosament dels espàrrecs, i també dels esbarzers (els anomenats grelles o tanys).

Del llatí turris, -is (torre, talaia), per la forma piramidal que donen al tronc les fulles i síliqües.

El gènere Turritis fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí glaber, -bra, -brum (calb, pelat), per ser una planta sense pels.

Tussilago és el nom d'aquesta planta en Plini. De tussis, -is (la tos) i el sufix -ago (que actua), perquè es considera bèquica o antitussígena, sobre tot la flor.

Farfarus o farfugium, en Plini, és un altre nom d'aquesta planta i també el de l'àlber, pel toment blanc del revers de les fulles. L'origen etimològic del mot no és clar, si bé podria tenir relació amb el llatí far, farris (farina) o farfer (portador de farina).

De typhé, nom grec d'una planta aquàtica, emprat per Teofrast i Dioscòrides, que els botànics han identificat amb la boga (Typha sp.); probablement derivat de tiphós (pantà, lloc humit), per l'estació d'aquestes plantes.

Adjectiu del llatí botànic, compost de angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles relativament estretes.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla); aquí per les fulles una mica més amples, comparades amb les de T. angustifolia.

Espècie dedicada al clergue, botànic i explorador finlandès Erik G. Laxmann (1737-1796), que desenvolupà la seva tasca de naturalista, principalment, a Sibèria.

Dedicada al botànic i naturalista britànic Robert James Shuttleworth (1810-1874), gran estudiós dels mol·luscs.

De Typha, nom del gènere tipus d'aquesta família.

El gènere Tyrimnus fou establert per  L. A. G. Bosc en 1819 sobre la base del Carduus subg.Tyrimnus publicat per Cassini al Bull. Sci. Soc. Philom. Paris 1818: 168 (1818), sense donar cap explicació sobre l'origen del terme. Tanmateix, J. A. Devesa sospita que, semblantment a altres noms de personatges mitològics proposats en la mateixa publicació, aquest ho va ser en homenatge a Týrimnos, en llatí Tyrimnus, déu solar dels lidis, un poble antic de l'oest d'Anatòlia, en l'actual Turquia. Així mateix, considera inversemblant la proposta d'altres autors que relacionen el vocable amb el grec tyrós, -oú (formatge) en la suposició què el Tyrimnus leucographus s'havia fet servir per a amatonar la llet.

Nom format del grec leukós (blanc) i grápho (gravar, dibuixar, ratllar), per les taques sinuoses de l'anvers de les fulles. Leucographis, segons Plini el Vell, és el nom d'un card.

Del llatí ulex, ulicis (el bruc). Segons Cadevall, paraula de significat obscur que alguns deriven de uligo (maresma), per l'estació que li atribueixen i que no és exclusiva. En Plini, és un arbust similar a les ereíke gregues, en llatí, erice, és a dir, els brucs o la bruguerola (Calluna vulgaris).

Linnè, va fer aquest nom genèric, sense cap explicació.

De l'adjectiu llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per la seva habitació en l'Europa occidental.

Del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor) per fer les flors relativament petites.

Del llatí Provincia, que és la Provença, per la seva habitació.

Del gènere Ulmus.

Ulmus és el nom en llatí de l'om.

El gènere Ulmus fou publicat per C. Linné en 1753.

Del llatí campestris, -e (del camp), derivat de campus, -i (camp de conreu), perquè es fa a terra baixa i a les marjades.

Del llatí minor, minus (més petit), probablement per tenir les fulles més petites que Ulmus glabra.

Terme botànic compost pels mots llatins umbella, -ae (para-sol, ombrel·la), diminutiu de umbra, -ae (ombra) i el verb fero (jo porto), fent referència a la forma de les inflorescències en forma de para-sol de les plantes d'aquesta família.

Inflorescència (conjunt de flors) en què tots els peduncles de les flors arrenquen d’un mateix punt, i en el qual hi poden haver bràctees. A la fam. de les umbel·líferes, les flors sovint es reuneixen en umbel·les compostes (vegeu diapositiva següent) (en deriva umbel·lar).

A la fam. de les umbel·líferes les flors sovint són en una umbel·la secundària o umbèl·lula, en la qual els radis sostenen una altra umbel·la. (en deriva umbel·lar)

Depressió comparable a un llombrígol.

Del nom de la planta en llatí: umbilicus Veneris (melic de Venus), al·ludint a la forma umbilicada de les fulles de la principal espècie, U. rupestris.

Epítet del llatí botànic derivat de rupes, -is (roca, gruta), pel seu lloc d'habitació preferent, les escletxes de roques i de parets.

Epítet del llatí botànic compost de Sedum i el sufix -oídes (semblant a), per la semblança amb alguna planta del gènere Sedum.

Corbat a la punta en forma d’urpa o ganxo.

Part inferior, generalment estreta d’un pètal.

Que té un sol nervi.

Planta les flors de la qual només tenen o bé estams que produeixen pol·len, o bé carpels que porten els primordis seminals o òvuls. Quan els dos tipus de flors es troben en un mateix individu hom parla de planta unisexual monoica, mentre que quan hi ha individus que només fan flors amb estams, i d’altres que només en fan amb carpels, diem que és una planta unisexual dioica.

En forma de gerro panxut o d’olla.

Aquest nom fou creat pel botànic alemany A. Steinheil  en 1834, del nom de la cabila de Beni Urgin (Algèria) on, segons explica, va recollir per primer cop una espècie d'aquest gènere, probablement U. fugax.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), de mare, -is (la mar), perquè, a Europa, no sol apartar-se gaire de la costa. És l'Scilla per excel·lència dels botànics antics, que Linnè anomenà Scilla maritima.

f. Porció més aviat cilíndrica de la càpsula que conté les espores.

Nom, mantingut com a sinònim, que va rebre també el gènere Dipcadi. Format dels mots grecs ourá, -ás (cua) i pétalon, -ou (pètal), per la forma allargada de les divisions del perigoni.

Veieu Dipcadi serotinum.

Neologisme del llatí botànic format del grec ourá, -ás (cua) i spérma, -atos (llavor, germen), al·ludint a la forma del bec de l'aqueni.

El gènere Urospermum fou publicat per G. A. Scopoli en 1777.

Espècie dedicada al metge i botànic francès J. Daléchamps (1513-1588).

Epítet format del gènere Picris i el sufix -oídes (en forma de), és a dir, semblant a un Picris.

És el nom que donaven els romans a l'ortiga, però també a l'ortiga morta (Lamium sp.); del llatí urere (cremar), per la coentor que provoquen les picades dels pels urticants.

El gènere Urtica fou publicat per Linné en 1753.

Neologisme del llatí botànic, dioicus, -a ,-um (que té dues cases), derivat del grec dioikéo (viure separats), format del prefix di- (a part, separat) i oikós, oú (la casa), perquè, en aquesta planta, uns individus fan només flors masculines i uns altres, de femenines.

Del llatí membranaceus, -a, -um (cobert de membrana o semblant a una membrana), pel raquis de les inflorescències masculines, dilatat, membranós.

Adjectiu del llatí botànic, compost de pilula, -ae (piloteta o boleta), i fero (portar), al·ludint a les inflorescències femenines globuloses.

Urens (que crema), participi present del verb urere (cremar), referint-se a les picades coents de la planta, reiterant la idea del nom genèric.

D'Urtica, nom del gènere tipus d'aquesta família.

adj. Molta userda.

Fontcoberta (Pla de l’Estany)

A les ciperàcies del gèn. Carex, òrgan en forma de petit sac o de vesícula que tanca el pistil i després el fruit.

Del llatí utricula, -ae diminutiu de uter, -eris (odre, úter) i el sufix -aria (relatiu a), al·ludint a les diminutes vesícules o utricles de les fulles d'aquestes plantes.

Del llatí australis, -e (del sud, austral), derivat d'auster, -i (austre, vent del sud), per ésser planta de regions temperades i tropicals. Sinònim de meridionalis, -e.

Del llatí minor, minus (més petit), perquè, respecte a U. vulgaris, és més petita i delicada.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser freqüent en la major part d'Europa.

Deriva del mot llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda.

Del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), per les seves flors petites.

En llatí clàssic, vaccinium, -ii era el nom de diferents plantes, sobre tot, segons sembla, de la nabinera (Vacccinium myrtillus i V. uliginosum), fent-lo derivar de bacca, -ae (baia), pels seus fuits. Al Pseudo Dioscòrides, és el nom romà (probablement deformat per la pronunciació llatina), equivalent al grec hyákinthos, nom d'unes plantes bulboses desconegudes. Segons Cadevall, del llatí vacca, -ae (la vaca), per tractar-se de plantes que esbrota el bestiar boví.

De myrtillus, nom antic d'aquesta planta, derivat del llatí myrtus, -us (la murtra), per la semblança de les seves baies amb els murtrons.

Del llatí uliginosus, -a, -um (humit, pantanós) i aquest de uligo, -inis (humitat natural de la terra), per fer-se principalment en els aiguamolls.

Epítet del llatí botànic format del grec mikrós (petit) i phýllon (fulla), que significa de fulles petites.

Els botànics antics designaren amb el nom de Vitis Idaea (vinya del mont Ida), la cèlebre muntanya de Creta, diverses espècies d'aquest gènere que són poc o molt sarmentoses i de fruit bacciforme; una d'elles és la Vitis Idaea foliis subrotundis, baccis rubris, de Bauhin, que Linné publicà després amb la designació de Vaccinium Vitis-Idaea

Que té beina (la base eixamplada d'algunes fulles, que envolta la tija).

Gènere dedicat per Linné al metge i botànic francès Sébastien Vaillant (1669-1722), deixeble de Tournefort i des de 1708 fins a la seva mort, professor al Jardin de plantes de París. Autor de la important obra Botanicon parisiense... publicada per Hermann Boerhaave en Leiden i Amsterdam, en 1727, després de la seva mort.

En el sistema de classificació de Candolle el gènere prengué el nom de Vaillantia, amb la voluntat de restablir la grafia correcta del cognom.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, eriçat), per tenir la part fructífera de les tiges coberta de pels aspres.

Del llatí muralis, -e  (mural, allò referent al mur), derivat de murus, -i (la paret, el mur), pel seu hàbitat predilecte: les esquerdes de murs i parets.

No és un nom clàssic sinó del llatí tardà, per anomenar la Valeriana celtica i altres plantes semblants. Probablement té relació amb el verb valere (ser fort, bo, valdre, tenir salut). Segons C. Bauhim, en el Pinax (1623) "anomenada Valeriana en les oficines de farmàcia i entre els herbolaris, per les moltes virtuts que mostra; per la qual cosa també es diu triaga". En llatí clàssic, la valeriana es coneixia com saliunca o hirculus, i Dioscòrides l'anomena polemónion o philetaírion.

El gènere Valeriana fou publicat per C. Linné en 1753.

Neologisme del llatí botànic, dioicus, -a ,-um (que té dues cases), derivat del grec dioikéo (viure separats), format del prefix di- (a part, separat) i oikós, oú (la casa), perquè, en aquesta planta, uns individus fan només flors masculines i uns altres, de femenines.

Epítet del llatí botànic compost de Globularia i folium, -ii (la fulla), de fulles de Globularia, per la semblança amb les d'aquest gènere.

Del llatí montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), pel seu lloc d'habitació.

Epítet compost del grec pterón, -óu (ala, ploma) amb el prefix tri- (tres), és a dir, de tres ales, fent referència a les fulles caulinars tripartides o trilobulades.

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació.

Epítet compost del llatí sambucus, -i (el saüc) i folium, -ii (la fulla), és a dir, de fulles de saüc, per haver-hi trobat alguna semblança amb les d'aquest arbret.

Del llatí tuberosus, -a, -um, adjectiu derivat de tuber, -eris (inflor, tumor), fent-ne referència a l'arrel engruixit, rizomatós.

Del nom del gènere Valeriana, representatiu de la família.

Nom format amb el nom Valeriana i el sufix diminutiu llatí -ella.

Del llatí carinatus, -a, -um (carenat, en forma de quilla), derivat de carina, -ae (la quilla, la nau), al·ludint al dors carenat de l'aqueni.

Del llatí coronatus, -a, -um, participi passat de coronare (coronar, adornar), fent referència a les dents prominents i perfectament simètriques del calze, en forma de corona campanulada.

Del llatí dentatus, -a, -um (que té dents), derivat de dens, dentis (la dent), al·ludint a les fulles caulinars, dentades, o, potser, al limbe del calze.

Del llatí medieval discoideus, -a, -um (radiat), per la disposició del limbe del calze, amb les dents aristades, com raigs divergents. Segons Cadevall, vindria del grecollatí discoides, -is (en forma de plat o disc), per la depressió central, orbicular, del fruit.

Del llatí echinatus, -a, -um (eriçat), derivat d'echinus, -i (l'eriçó). És dubtós a què fa referència; Segons Cadevall, a les dents com banyes, persistents, del calze.

Epítet compost del grec érion, -ou (llana) i karpós, -oú (fruit), és a dir, fruit cotonós, al·ludint als aquenis peluts. Erioxylon (literalment, llana de llenya) és el nom grecollatí del cotó.

Del llatí truncatus, -a, -um (amputat, truncat), per la forma del calze persistent, truncat, en forma de llengüeta unilateral.

Del llatí locusta, -ae (llagosta, saltarel·la), aquí, com a nom en aposició. Linné li va posar aquest nom sense cap explicació. De Theis, al Glossaire de Botanique, diu que hi ha qui ha trobat alguna semblança entre les branques de la planta i les cuixes de l'insecte.

Epítet compost del grec mikrós, -á, -ón (petit) i karpos, -oú (fruit), perquè té els fruits petits.

De l'adjectiu llatí olitorius, -a, -um (de l'hort), drivat d'olus, oleris (verdura, hortalissa), per tractar-se d'una planta (herba dels canonges) cultivada des de molt antic per les seves fulles primerenques.

Del llatí pumilus, -a, -um (nan), al·ludint a les petites dimensions de la planta.

Del llatí rimosus, -a, -um (clivellat), derivat de rima, -ae (escletxa), pel solc, com una escletxa, de la cara ventral del fruit.

(D’un fruit), cadascuna de les parts que es formen en obrir-se els fruits.

-Solc a la tija dels equisets.

-En els fruits de les umbel·líferes, sol comprès entre dues costes.

Que posseeix teixit conductor, com és el cas dels pteridòfits i dels espermatòfits, les plantes que fan llavors, les quals reben el nom de plantes vasculars. (vegeu teixit conductor)

Dedicat a Cristóbal Vélez, company de Loefling i professor de Botànica al Col·legi d'Apotecaris de Madrid, autor de la inèdita Flora Matritensis, 1753.

Del llatí rigidus, -a, -um (inflexible, endurit), per la consistència dels troncs.

adj. Notablement vell. Un arbre veiarcàs.

La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)

Nervi.

m. Part enfonsada d’una soca.

Cassà de la Selva (Gironès)

De veratrum, -i, nom genèric en llatí del marxívol (Helleborus sp.) i, segons Plini, nom en Itàlia del seu helleborum candidum. És el nom emprat per diversos botànics pre-linneans per a designar el Veratrum album. Théis diu que el nom estaria relacionat amb els mots llatins vere (completanent) i ater, atra, atrum (negre), pel color de l'arrel.

El gènere Veratrum fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Del llatí albus, -a, -um (blanc). Segons Cadevall, per les flors de color pàl·lid, comparades amb les del Veratrum nigrum dels botànics antics. Molt probablement, Linné pensà, com la majoria dels seus predecessors, que aquesta planta era l'heleborum album o candium de Plini. Segons Teofrast, el V. album i el V. nigrum només es diferenciaven pel color de l'arrel.

En Plini és el nom de les herbes bleneres en general (Verbascum sp. pl.). Tournefort, entre altres, creu que seria una corrupció de barbascum, relacionant-lo amb el llatí barba, -ae (la barba), per la pubescència blanquinosa de les fulles. Cadevall segueix aquesta opinió, però la relaciona amb els filaments estaminals barbuts. Ambrosini accepta la teoria de Tournefort, però obre el ventall de possibilitats que pugui ser una deformació d'herbascum, perquè acostuma a nàixer en llocs herbosos.

El gènere Verbascum fou publicat per C. Linné en 1753.

En Plini, herba blattaria és l'herba blenera (Verbascum sp. pl.). Aquesta espècie és la Blattaria alba de C. Bauhin, d'on devia prendre-la Linné. El nom deriva del llatí blatta, -ae (escarabat, segons Plini), perquè tindria la virtut de repel·lir els escarabats.

Dedicat a Herman Boerhaave (1668-1738), metge neerlandès, professor de botànica i de química a la universitat de Leiden.

D. Villars dedicà aquesta espècie al seu amic i corresponsal, Dominique Chaix (1730-1799), botànic aficionat i rector de poble a la regió dels Alps francesos, autor de Plantae vapincenses.

És el Verbascum Lychnitis flore albo parvo, de C. Bauhin, del qual pren Linné el nom específic. Deriva del grec lýchnos, -ou (la llàntia), al·ludint a l'ús de les fulles com a ble de llànties.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre). És el Verbascum nigrum de C. Bauhin i d'altres autors antics, així anomenat per les fulles d'un verd fosc.

Epítet compost de Phlomis amb el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb alguna espècie d'aquest gènere. Antigament, les plantes dels gèneres Phlomis i Verbascum es confonien perquè es feien servir indistintament per a fer els blens dels llums d'oli. Vegeu Phlomis.

Del llatí pulverulentus, -a, -um (empolsat), derivat de pulvis, -eris (la pols), pel toment blanc que cobreix la planta.

Del llatí sinuatus, -a, -um (plegat en forma de sinus), derivat de sinus, -us (sinus, plec), per les fulles inferiors sinuades.

És el Thapsus barbatus de John Gerard, d'on devia prendre Linné el nom específic. Thapsus és el nom romà d'una mena d'herba blenera, i fa referència l'antiga colònia grega de Thapsos, prop de Siracusa (Sicília), d'on es creia que procedia. Vegeu Thapsia.

Verbena és el nom que tenia entre els romans aquesta planta sagrada. En plural, verbenae, eren els rams de plantes sagrades (olivera, romaní, llorer, etc.) que els sacerdots romans portaven als sacrificis. Es relaciona amb el llatí verbera, -erum (fuets, assots), però sense explicar el perquè.

El gènere Verbena fou publicat per C. Linné en 1753.

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats.

De Verbena, nom del gènere tipus d'aquesta família.

f. Bosc de verns.

Olzinelles (Vallès Oriental)

v. Un fruit verd, començar a prendre el color que té quan és madur.

La Mota (Pla de l’Estany)

Nom en llatí medieval de diferents plantes d'aquest gènere, per les virtuts vulneràries que se li atribuïen. Nom de dona (en grec, Bereníke) relacionat amb "la Verònica" que eixugà el rostre de Jesús, quan pujava al Calvari, amb un llenç on va quedar imprès el seu rostre. Sembla que l'aspecte de la flor, amb les dues anteres que s'assemblen als ulls, recordaria la "vera icon" (verdadera imatge) de Jesús. Segons Ambrosini, seria  un nom alemany i derivaria de vettonica o betonica, en  Plini, herba de moltes virtuts.

El gènere Veronica fou publicat per C. Linné en 1753.

Per les fulles semblants a les de l'Acinos dels botànics antics: l'alfàbrega. Vejeu Satureia acinos.

Del llatí agrestis, -e (campestre, de pagès) derivat de ager, agri (el camp cultivat), per fer-se als camps.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i a altres muntanyes elevades d'Europa.

És l'Anagallis aquàtica d'alguns botànics prelinneans. Linné pren el binomi sencer i el fa servir com a nom específic en reclassificar-la dins del gènere Veronica.

Del llatí botànic apenninus, -a, -um (dels Alps Apenins), perquè viu en aquestes muntanyes.

Del grec aphýllos, -ou (esfullat, sense fulles), compost de phýllos (la fulla) amb el prefix privatiu a-, al·ludint a les tiges nues, escapiformes.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Austriacus, -a, -um (d'Áustria), perquè aquesta planta hi viu.

Del llatí tenuis, -e (prim, delicat) i folium, -ii (fulla), per les divisions foliars molt fines.

Seria la Veronica teucrium de Linné. Alguns botànics prelinneans inclogueren aquesta planta entre els Teucrium, com és ara Clusius, que la designà com a Téucrium tertia species; i d'ací derivà a l'específic linneà.

Segons de Théis en Glossaire de botanique, forma llatinitzada d'un antic nom germànic d'aquesta planta, bach-punghen, amb l'arrel bach (rierol), perquè la planta creix a la vora del rierols.

Adjectiu del llatí botànic compost de bellidis –genitiu de bellis (la margaridoia)– i el sufix grec -oídes (semblant a). C. Bauhin l'anomenà Veronica alpina bellidis folio, és a dir, amb fulla de margaridoia; i Linné s'hi conformà.

És la Chamaedrys spuria minor rotundifolia, de C. Bauhin, i d'ací prengué Linné el mot específic.

Dillenius, -ii, nom del llatí botànic. Dedicada a J. J. Dillen, botànic alemany del segle XVIII, cèlebre autor de la Historia muscorum.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir ramós, llenyós, com un arbust, derivat del llatí frutex, -icis (arbust), per ésser planta per ésser poc o molt llenyosa.

Fruticulosus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic, derivat del llatí frutex, -icis (arbust), aplicat a herbes i mates que, com aquesta, tenen les tiges endurides, una mica llenyoses a la base. Forma diminutiva del llatí fruticosus, -a, -um (arbustiu).

Del llatí saxatilis, -e (que viu a les roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca); perquè es fa a les roques.

Adjectiu del llatí botànic format d'hedera, -ae (l'heura) i folium , -ii (la fulla), per les fulles que recorden les de l'heura (Hedera elix).

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos.

Del llatí nummulus, diminutiu de nummus, -i (moneda), és a dir, moneda petita, i el sufix -arius, -a, -um (que té relació), per tenir les fulles petites i arrodonides.

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats.

Del llatí persicus, -a, -um (de Pèrsia), per haver-la trobada a Pèrsia.

Del llatí politus, -a, -um (polit, llustrós), segons J. Cadevall, perquè, comparada amb V. agrestis, és com si, polint-la, li haguessin tret bona part de la vestidura de les fulles.

Dedicada per Antoine Gouan a l'apotecari i naturalista de Verona Giovanni B. Pona (1565-1630), corresponsal de Clusius i altres insignes botànics de l'època, i autor de diferents obres on donà a conèixer, sobre tot, la flora del Monte Baldo.

Del llatí praecox, -ocis (que s'avança a la seva edat, precoç), per florir precoçment, en començar la primavera.

Del llatí escutella, -ae (escudella, plat petit), forma diminutiva derivada de scutum, -i (escut), per la forma arrodonida i comprimida de la càpsula.

És la Veronica pratensis serpillifólia de C. Bauhin, així anomenada per les fulles, que recorden les del Thymus serpyllum (el serpoll).

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat d'spica, -ae (espiga), per les flors disposades en una inflorescència espiciforme.

Del grec tríphyllos (que té tres fulles), al·ludint a les fulles caulinars, en llur major part, profundament trisecades.

Epítet del llatí botànic format del nom genèric Urtica i folium, -ii (la fulla), per les fulles semblants a les d'una ortiga.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris, (la primavera), perquè floreix en temps de primavera.

adj. Entre verd i madur, quan una fruita encara no és mengívola.

Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre)

Conjunt de fulles o d’altres òrgans que neixen al mateix nivell en una tija o eix (en deriva verticil·lat –ada, disposat en verticil).

Amb aspecte de verticil; es diu de les inflorescències d’algunes labiades de peduncles i al gèn. Rumex, on les flors semblen disposades en verticils.

Del llatí viburnum, -i, nom en Virgili d'una planta que podria ser un vímet (Salix sp.) o el tortellatge (Viburnum lantana). Segons S. Vaillant, vindria del verb viere (lligar), perquè moltes espècies tenen rames llargues i flexibles i serveixen per lligar feixos de llenya i fer cistells.

Aquest nom, aquí en aposició, es fa derivar del llatí lentare (plegar) o de lentus, -a, -um (flexible i també, enganxós), perquè les branques flexibles es feien servir per lligar feixos de llenya. De l'escorça d'aquest arbust, s'extreu una mena de vesc.

Segons Loudon, seria una alteració de populus (el pollancre); però és més probable que Linné prengués el nom (aquí, en aposició) de Plini, que anomenava opulus una espècie d'auró, probablement Acer campestre.

Segons S. Vaillant, del grec týnos, -ou (petit), per les branques de poca alçària. Plini anomena tinus a una mena de llorer silvestre.

Del llatí vicia, -ae (veça) relacionat amb el grec bíkion (gerro, olla). Segons J. Cadevall, és el nom donat per Varró a una lleguminosa, probablement Vicia sativa i diu que alguns la fan derivar del celta gwig.

El gènere Vicia va ser publicat per Linné en 1753.

Del grec ámphi (de dos, doble) i karpós (fruit) al·ludint a la forma diferent dels llegums aeris i subterranis.

Del llatí angustus (estret) i folium (fulla), per la forma dels folíols.

Del llatí argentum (argent), pel color blanquinós o canescent de la planta.

Epítet format amb el nom geogràfic Benghala i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), és a dir, de Benghala o Bengala, perquè la planta es va trobar en aquesta regió asiàtica; com alepensis o monspeliensis.

Per haver estat trobada a Bithynia, regió del nord-oest de l'Àsia Menor.

Segons Plini, cracca, -ae és el fruit del gerdell o veça silvestre (Lathyrus aphaca). Cracca és el seu antic nom genèric, que Linné li conservà com a específic en reclassificar-la.

Del llatí incanus, -a, -um (emblanquit), per les tiges, fulles i llegum cobertes d'un toment blanquinós.

Del llatí tenuis, -e (prim, delicat) i folium, -ii (la fulla), pels folíols, molt prims.

Del grec dasýs (pelut), sinònim del llatí villosus, i karpós (fruit), nom impropi, que va ser aplicat a Cracca villosa, considerant-la com una varietat de Cracca varia.

Epítet del llatí botànic format del prefix grec di- (dos) i spérma (llavor), per tenir els llegums dues llavors.

En llatí, diminutiu d'ervum, amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla.

Dedicada a A. Godron (1807-1880), coautor de la Flore de France (1848-1856).

Del llatí gracilis (prim, delicat), per ser planta molt feble.

Del grec héteros (diferent) i phýlla (fulla), per la diferència de les fulles superiors i inferiors.

Segons J. Cadevall, l'epítet hybrida és inapropiat, nomen ineptum, perquè no hi ha tal hibridisme aquí.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta.

Dedicada a Linnè (1707-1778).

Del llatí luteus (groc), pel color que generalment presenta la flor.

De Narbona, la seva primera habitació. Narbo Marcius era el nom que donaven els antics a aquesta ciutat.

Per la seva semblança amb les espècies del gènere Onobrychis; amb el sufix grec -oídes (semblant a).

Del llatí orobus i aquest del grec órobos, ho deriven d'eréptein (puntejar), parlant del bestiar quan pastura; nom donat pels antics a una lleguminosa farratgera.

Pannonicus vol dir de la Pannonia, província de l'imperi romà, per la seva habitació.

Del llatí peregrinus (estranger); considerada així per Linnè, ja que no es trobava al seu país.

Del prefix gracollatí pseudo- (fals), i cracca, par la seva semblança amb Cracca villosa, de la qual es considera subespècie.)

Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts.

Del verb llatí purpurasco, que significa colorar-se de porpra, per les seves flors purpurines.

Per ésser el Pirineus la seva principal habitació.

Del llatí sativus, -a, -um (que es cultiva). És l'espècie principal, que es conrea des de molt antic.

Sepium és el gentiu plural de sepes (bardissar), pel lloc on habita, és a dir, Vicia dels bardissars.

Del llatí tenuis (prim, estret) i folium (fulla), pels seus folíols linears.

Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum.

Del llatí vestitus, -a, um, participi passat de vestire (vestir, cobrir), amb la significació especial de peluda, pels pèls vermellosos i espessos que cobreixen el llegum.

Pilós, que té pèls.

Del llatí vinca o vincapervinca, en Plini una planta sempre verd que servia per a fer corones i garlandes, que els autors suposen que seria Vinca sp. pl. Derivat de vincire (lligar, trenar), per la manera de créixer aquestes plantes, amb llurs rames llargues i primes entrelligades. És la Clematis daphnoides de C. Bauhin i d'altres; nom que, no per casualitat, al·ludeix al mateix fet, car Clematis deriva de kléma, -atos (sarment de vinya).

El nom genèric Vinca fou establert per C. Linné (1737), com de costum, sense comentaris, en substitució de Pervinca de Tournefort (1694, 1700).

Adjectiu del llatí botànic que significa "de forma diferent [a altres del mateix gènere]". Cadevall ho atribueix aquí a les dues formes de les tiges, les fèrtils curtes i les estèrils llargues.

Per correspondre a la Clematis daphnoides major de C. Bauhin. En llatí, major (més gran) és el comparatiu de magnus (gran), al·ludint a una altra espècie considerada minor (més petita).

Nom del llatí medieval format del llatí vincere (vèncer) i toxicum, -i (verí), perquè es feia servir com a contraverí. Sens dubte era el Vincetoxicum hirundinaria.

El gènere Vinctoxicum fou publicat per N. M. Wolf (1776), sobre la base de l'Asclepias Vincetoxicum de Linné.

Nom d'una planta en llatí medieval, derivat del llatí hirundo, -inis (oreneta). En Apuleu, arundinina era la celidònia; en grec, chelidónion, de chelidón (oreneta). No hem pogut establir cap relació entre aquestes plantes i l'origen etimològic del seu nom.

Epítet aplicat a plantes que tenen caràcters intermedis entre els de dues espècies afins. Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi).

Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), al·ludint al color púrpura fosc, quasi negre, de les corol·les.

Officinalis, -e és un adjectiu del llatí botànic que s'aplicava a les plantes que tenien un ús medicinal. Deriva del mot llatí officina, -ae (taller, obrador), nom que en l'Edat Mitjana rebia el lloc dels monestirs (una mena de farmàcia) destinat a guardar i preparar les herbes medicinals.

De viola, nom en llatí (en grec, íon) de la violeta o viola.

Del llatí albus, alba, album (blanc), pel color dominant de les seves flors.

Del verb llatí arboresco (fer-se com un arbre), al·ludint al rizoma i troncs més o menys llenyosos.

Del llatí arenarius (cosa feta de sorra) amb què els naturalistes expressen, no precisament la naturalesa de la cosa, sinó la de la seva estació, com ara Ruta muraria.

Aquest epítet, com bifolius, va ser format pels botànics, del llatí bis (dues vegades) i flos, floris (la flor), per les dues flors que generalment porten els peduncles, i en oposició a la V. uniflora.

Dedicada a P. Bubani, autor de la Flora Pyrenaea

De l'adjectiu llatí caninus, de canis (el gos); segons Rolland, perquè és inodora, bona només per a gossos. A Cadevall no li sembla fundat aquest motiu, perquè Rosa canina és, precisament, olorosa.

Del mont Cenis, dels Alps franco-italians, pel lloc on va ser trobada per primer cop.

Del llatí cornu (la banya), per la longitud i forma del seu esperó.

Del llatí hirtus que, com hirsutus, significa eriçat, per l'indument general de la planta.

Del llatí luteus (groc), pel color dominant de les flors.

Del llatí mirabilis (meravellós, admirable), al·ludint segurament a les dues formes de les flors; les inferiors petalíferes i freqüentment estèrils, i les dues de dalt apètales i fèrtils.

Del verb llatí odoro (olorar) derivat d'odor (la olor), per la seva delicada fragància.

Del llatí palus, paludis (llac o pantà), per la seva estació.

De la serralada pirinenca, pel seu lloc d'habitació.

De la serralada dels Sudets, entre Alemanya, Txèquia i Polònia, per la seva habitació

Del llatí sylvestris, -e (del bosc) derivat de sylva, -ae (el bosc), per la seva estació. Com sylvaticus,