El dissabte 7 de febrer ens vam trobar a la urbanització de Rosamar (Santa Cristina d’Aro) per observar les molses i les plantes invasores que es trobaven davant la platja de Canyerets.
Abans d’arribar a la platja ja es van trobar individus d’un seneci sud-africà de tipus més herbaci-arbustiu, el Senecio pterophorus. N’hi havia entre escletxes de murs i parets i a les vores on hi havia prou sòl per establir-s’hi. Arribant a la zona d’observació hi havia un mantell d’ungla de gat (Carpobrotus spp.). Aquí es va explicar que moltes de les plantes al·lòctones que veiem i que tenim són de Sud-àfrica com el cas d’auqestes dues primeres espècies que ja havíem trobat. Tot i que la planta que més ens interessava comentar a la visita per la seva gran abundància, sobretot per la zona del Baix Empordà, va ser el Chenopodium nutans. Una planta reptant i enfiladissa, d’origen australià, de fulles relativament petites i en forma de fletxa que recobreix el sòl i pot pujar arbustos fins quasi 1 m d’alçada i que quan fructifica es veu fàcilment pels seus fruits semiesfèrics de color carbassa amb un calze rosat. Es va posar especial atenció en aquesta espècie perquè no es ven com a ornamental, per tant no es planta de forma activa però en canvi s’estableix i despersa amb molta facilitat pel litoral. Com es va poder veure durant la sortida en alguns punts aquesta planta d’exposició directa i indirecta al sol s’estableix sota els arbustos autòctons, desplaçant així a les molses del territori. I per contra, aquelles zones més ombrívoles on hi ha molses sembla que la invasora no hi progressa. Sembla doncs una relació competitiva directa entre les molses i la planta invasora, depenent de la disponibilitat de llum solar. Tot i la gran abundància d’aquesta planta invasora vam poder observar amb interès algunes espècies de molses al llarg de la sortida ja que l’objectiu era sobretot per explicar el món i morfologia de les molses com a organismes vegetals menys vistos en general, i que degut a la seva mida són susceptibles a les pertorbacions de l’entorn. Tot i això també es va comentar la seva resiliència com a formes de vida vegetal que han perdurat al nostre planeta des de, s’hipotitza, l’Ordovicià (entre finals del Període Cambrià, fa 486.85 Ma, fins l’inici del període Silurià, fa 443.1 Ma). La primera part de la sortida es va centrar en explicar les diferències que hi ha entre les molses i les plantes amb flor que estem més acostumats a veure. Com les estructures. No fan arrels, sinó rizoides. Unes petites estructures de subjecció al substrat però que no té conductes de transport. Llavors les tiges s’anomenen caulidis ja que no tenen els vasos transportadors i estan totalment recobertes de fil·lidis, com s’anomenen les seves falses fulles ja que no tenen les venacions pròpies d’una planta amb flor. Sobre la part reproductiva, al no fer flors la seva dispersió es basa en espores. Per a reproduir-se doncs la part vegetativa s’anomena gametòfit ja que és la part que produeix gàmetes, les cèl·lules sexuals. Quan aquesta està fèrtil i es fecunda (a través de l’aigua) s’origina l’esporòfit, la part de sobre de la molsa que solem veure com uns pelets amb una part gruixuda a la punta, la càpsula. Allà dincs s’hi emmagatzemen i maduren les espores esperant per ser alliberades i transportades pel vent i aigua.
