Terme Sort descending | Descripció del terme | Glossaris |
---|---|---|
Astrocarpus sesamoides | del grec sesamoeidés, de sésamon (sèsam) i eídos (forma), per la semblança de les seves llavors amb les de la dita planta. |
Etimològic |
Atenuat, atenuada | adj. Que s'aprima o s'estreny gradualment. |
Briòfits |
Atenuat, Atenuada | Que s’aprima cap a l’àpex. |
Plantes vasculars |
Aterrar | v. Tallar un bosc arreu o gairebé. Lladó (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Athamanta | Segons Linné, en l'Hortus cliffortianus... (1737), és el mêon Athamantikón de Dioscórides, dit també Athamanta o Athamanticum; el que més tard, en Species plantarum... (1753), on crea aquest nou gènere, anomena Athamant[h]a Meum. Segons Plini, es diu així perquè el de més bona qualitat creix en Atamània, regió grega al sud de l'Epir, o bé perquè el va descobrir Atamant, rei de Tebas. |
Etimològic |
Atractylis | Derivat del grec átraktos,-áktou (fus), atractylis, -ylidis és el nom grecollatí que Dioscòrides i Plini el Vell donen a una planta espinosa de flors grogues, en capítols també espinosos que naixen a l'extrem d'una tija gairebé nua, que las dones feien servir com a fus. La majoria dels autors creuen que es tractaria d'un Carthamus, potser C. lanatus. El nom genèric Atractylis fou establert per Linné en 1737 i validat en 1753 i 1754 sense cap aclariment, per a plantes que res tenen a veure amb l'anterior, en substitució de Crocodilodes de S. Vaillant. Més endavant, Bubani, derivant-lo d'aquest, l'anomenà Crocodilina. |
Etimològic |
Atractylis cancellata | Del llatí cancellatus, -a, -um (en forma d'enreixat o gelosia), al·ludint a la trama que formen les bràctees externes del periclini. |
Etimològic |
Atractylis humilis | Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a l'escassa alçària de la planta. |
Etimològic |
Atriplex | En llatí, nom que Plini dona a l'armoll, una mena d'hortalissa. Segons Cadevall, seria una corrupció llatina del mot antráphaxis emprat pels clàssics grecs i llatins que significa no comestible. |
Etimològic |
Atriplex patula | Del llatí patulus, -a, -um (obert, estès), per les branques molt obertes. |
Etimològic |
Atriplex prostrata | Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut), per la tendència de les tiges a ajeure's. |
Etimològic |
Aubeca | f. Albeca. Capa blanquinosa i tendra dels troncs llenyosos. Viladrau (Osona) |
Etnobotànica |
Aubenc | m. Albeca. Capa blanquinosa i tendra dels troncs llenyosos. Jesús (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Aubercoc | m. Albercoc. Fruit de l'abercoquer. Alfara de Carles ((Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Aubergínia | f. Fruit de l’alberginiera. Prat de Comte (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Auleda | m. Alzinar d'alzines joves. L'Auleda, a Darnius(Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Aulinai | m. Alzina (aulina) petita. Tortellà (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Aulinall | f. Aulina (alzina) petita. Tortellà (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Aulinar | m. Bosc d’aulines (alzines). Entreperes (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Aulinassa | f. Aulina (alzina) grossa. Pujarnol (Pla de l’Estany) |
Etnobotànica |
Auliva | f. Oliva. Fruit de l'olivera. Alfara de Carles (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Aulivar | m. Oliverar. Camp d'oliveres. Arnes (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Auliver farg | m. Classe d'auliver (olivera). Tortosa (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Aulivera farga | f. Classe d'aulivera (olivera). Tortosa (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Auliverar | m. Oliverar. Camp d'oliveres. Orcau (Pallars Jussà) |
Etnobotànica |
Aure | m. Arbre. Vegetal llenyós. Batet de la Serra (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Aurícula | f. Petit lòbul, com si fos una orelleta, situat a la base dels fil·lidis. |
Briòfits |
Aurícula | Apèndix foliaci, generalment petit, de forma més o menys semblant a una orella. |
Plantes vasculars |
Auriculat, auriculada | adj. Que té aurícules. |
Briòfits |
Autoic, autoica | adj. Dit de la planta monoica amb els dos òrgans sexuals (arquegonis i anteridis) separats en rametes diferents sobre la mateixa planta. |
Briòfits |
Auzinar | m. Bosc d'auzines (alzines). Ferreries (Menorca). S'Auzinar d'Alforí de Dalt |
Etnobotànica |
Avajó | m. Nabiu. Fruit de la nabinera. (Joan Coromines ho ha recollit al Rosselló) |
Etnobotànica |
Avena | És el nom que donaven els romans a la civada (A. sativa) i a la cugula (A. barbata). |
Etimològic |
Avena barbata | Del llatí barbatus, -a, -um (barbut), al·ludint als pèls llargs i abundants de la glumel·la inferior. |
Etimològic |
Avetar | m. Bosc d'avets. Campelles (Ripollès) |
Etnobotànica |
Avetosa | f. Avetar. Bosc d'avets>. Topònim a una hora llarga de Benasc, camí de l'Hospital (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Avivar | v. Fer viure de bell nou una planta per després plantar-la en un lloc definitiu. Arbúcies (Selva) |
Etnobotànica |
Axil·la | f. Enforcadura d'un fil·lidi, o de qualsevol altre òrgan, amb el caulidi en què s'insereix. |
Briòfits |
Axil·la | Enforcadura d'una fulla (o d'un altre òrgan foliaci) amb la tija que la sosté (en deriva axil·lar). |
Plantes vasculars |
Axil·lar | Plantes vasculars | |
Axil·lar | adj. Relatiu o pertanyent a l'axil·la o situat a l'axil·la. |
Briòfits |
Axonomorfa | Dit de les rels que tenen un eix principal clarament més desenvolupat que els laterals. |
Plantes vasculars |
Baia | Fuit carnós sense pinyol, ja que la part interna del fruit, l’endocarpi, també és carnosa, com ara el raïm o la tomata; com tots els fruits carnosos és indehiscent. |
Plantes vasculars |
Balcar | m. Comunitat de balques (bogues). Rierar del Balcar, cap a Albons (Baix Empordà. Enaigats pàg, 332 |
Etnobotànica |
Balcaret | m. Diminitiu de balcar. Rec del Balcaret, cap a Pals (Baix Empordà). Enaigats pàg. 104 |
Etnobotànica |
Balegar | m. Comunitat de bàlecs. Toses (Ripollès) |
Etnobotànica |
Ballarusca | Cecidi. Formació, en molts casos esfèrica i damunt els roures, produïda en els arbres per la posta d’alguns insectes. També dita agalla, cassanella, gal·la, o macarulla. | Etnobotànica |
Ballota | Dioscòrides menciona una planta, de nom ballóte, que hom identifica amb el malrubí negre (Ballota nigra). Es mot d'origen obscur. Algú el suposa derivat del grec balléin (evitar), per l'olor repulsiva de l'espècie susdita. El gènere fou establert per Tournefort com Ballote -nom habitual d'aquesta planta, així com també Marrubium nigrum, entre els botànics de l'època-; però Linnè, en la revalidació, li canvià la grafia. |
Etimològic |
Ballota nigra | Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), pel to verd fosc de la planta. |
Etimològic |
Ballota nigra subsp. foetida | Del llatí foetidus, -a, -um (repugnant), per la seva mala olor . |
Etimològic |
Balsàmic | Que conté olis essencials antisèptics i tonificants de l'aparell respiratori |
Etnobotànica |
Balsaminaceae (Balsaminàcies) | De balsamíne, nom grec d'una cucurbitàcia. |
Etimològic |
Bamba | f. Fusta d’una planta que s’ha estovat i en tocar-la s’esmicola. Vilabertran (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Barbarea | El nom d'aquest gènere apareix quasi simultàniament en Lobelius i Dodonaeus; Aquest últim explica que es diu així pel nom vulgar en alemany de la Barbarea vulgaris: “Sant Barberen Kraut” o herba de Santa Bàrbara (patrona dels artillers i dels miners). Probablement perquè la planta s'havia fet servir per a calmar les ferides causades per les explosions. |
Etimològic |
Barbarea intermedia | Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi), probablement per les fulles radicals, compreses entre B. vulgaris i B. praecox. |
Etimològic |
Barbarea patula | Del llatí patulus, -a, -um (obert, patent), per les branques obertes. |
Etimològic |
Barbarea praecox | Del llatí praecox, -ocis (precoç, primerenc) per tenir una floració primerenca. |
Etimològic |
Barbarea verna | Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris, (la primavera), perquè floreix a l'inici de la primavera. |
Etimològic |
Barbarea vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una espècie relativament comuna. |
Etimològic |
Barbulat | Dit dels pèls que tenen apèndixs laterals curts. |
Plantes vasculars |
Barkhausia | Segons J. Cadevall, el nom va ser dedicat al botànic alemany Moritz Borkhausen (1760-1806); si bé altres diuen que ho fou al també alemany Johann Conrad Barckhausen o Barchusen (1666-1723), metge i professor de química a la universitat d'Utrecht. Tanmateix, altres fonts, atribueixen la dedicatòria al metge i botànic alemany Justus Christian Gottlieb Willibald Barckhausen (1748–1783). El gènere Barkhausia de les Compostes fou publicat per Conrad Moench en 1794. |
Etimològic |
Barkhausia setosa | Vegeu Crepis setosa. |
Etimològic |
Barkhausia taraxacifolia | Etimològic | |
Barromar | v. Treure borrons. Molló (Ripollès) |
Etnobotànica |
Bartsia | Gènere dedicat per Linné a Johann Bartsch (1709–1738), metge i botànic alemany, mort prematurament a la colònia holandesa de Surinam en 1738, on havia anat precisament a instàncies de Linnè. El nom ha quedat fixat així en la nomenclatura, malgrat que la grafia correcta hauria estat Bartschia, d'acord amb el cognom de l'homenatjat, com reclamaven Rouy i altres. |
Etimològic |
Bartsia alpina | Perquè viu als Alps. |
Etimològic |
Basal | adj. Relatiu o pertanyent a la base. |
Briòfits |
Base | f. Part inferior d'un cos o d'un òrgan. |
Briòfits |
Basifix, Basifixa | Dit de les anteres inserides per llur base al filament de l’estam (oposat a dorsifix). |
Plantes vasculars |
Batall | Peça de fusta, d’oós o metàl·lica que balanceja a l’interior d’una esquella i la fa sonar. | Etnobotànica |
Bec | Punta més o menys ben delimitada, en què terminen alguns fruits. | Plantes vasculars |
Beçada | f. Bosc de beços. Vilallonga de Ter (Ripollès) |
Etnobotànica |
Beceda | f. Bosc de beços. Beceda d'en Cotet, de Vilallonga de Ter (Ripollès) |
Etnobotànica |
Beçosa | f. Bosc de beços. Vallmanya (Conflent). La Beçosa |
Etnobotànica |
Bedui | m. Fruit d’arç blanc. Talaixà (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Beina | f. Base eixamplada d'un fil·lidi que envolta el caulidi. |
Briòfits |
Beina | Base eixamplada d'algunes fulles, que envolta totalment o parcialment la tija. | Plantes vasculars |
Bèlit | Bastonet de cap a un pam, amb punta a cada cap. El joc que s’hi fa també rep el nom de bèlit. | Etnobotànica |
Bellardia | Gènere dedicat a Carlo Antonio Lodovico Bellardi (1741-1826), botànic italià del Piemont. |
Etimològic |
Bellardia trixago | Segons Plini, Trixago és el nom llatí del Chamaedrys dels grecs; Fabio Colonna, en el segle XVII, designà així aquesta espècie: Trixago apula unicaulis. D'ací pervé l'específic linneà. |
Etimològic |
Bellis | Del llatí clàssic bellis, -idis (la margaridoia); es fa derivar de bellus, -a, um (formós, bonic). |
Etimològic |
Bellis annua | Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser planta anual. |
Etimològic |
Bellis perennis | Del llatí perennis, -e (durador, que dura sempre), per ser planta perenne. |
Etimològic |
Bellis sylvestris | Del llatí sylvestris, -e (salvatge, que no es cultiva) derivat de sylva, -ae (el bosc) Per la seva estació preferent. |
Etimològic |
Bellota | f. Gla de garric. Cardell (Baix Cinca) |
Etnobotànica |
Berberidaceae (Berberidàcies) | Del nom del gènere Berberis. |
Etimològic |
Berberis | Del llatí medieval berberis, i aquest, de barbarís, nom en àrab del coralet (Berberis vulgaris). Segons J.Cadevall, del grec bérberi (petxina petita), al·ludint a la forma còncava dels pètals. |
Etimològic |
Berberis aetnensis | De l'Etna, pel seu hàbitat. |
Etimològic |
Berberis vulgaris | Perquè és l'espècie més comuna. |
Etimològic |
Berruga | f. Protuberància, més o menys arrodonida, a la superfície d'un òrgan |
Briòfits |
Berrugós, berrugosa | adj. Que té berrugues. |
Briòfits |
Bessa | f. Soca que neix de la rabassa d'un arbre o branca gruixuda que neix de l'enforcadura. Alfara de Carles (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Bessó | m. Arbre que ha posat diverses besses. Aiguaviva (Alt Penedès) |
Etnobotànica |
Bestiar | Animal mamífer que ens proporciona aliment, com són les ovelles, les cabres o les vaques. | Etnobotànica |
Bidens | Paraula composta del llatí bis (dues vegades) i dens, dentis (la dent), per les dues o més arestes amb que terminen els aquenis |
Etimològic |
Bidens cernua | Del llatí cernuus, -a -um (inclinat, capbaix, penjant), com nutans, per estar així els capítols. |
Etimològic |
Bidens frondosa | Del llatí frondosus, -a, um (frondós, amb moltes fulles), probablement per les bràctees folioses dels capítols. |
Etimològic |
Bidens subalternans | Adjectiu del llatí botànic compost del prefix sub- (una mica, quasi) i alternans, -antis (alternant), per la disposició de les fulles a la tija. |
Etimològic |
Bidens tripartita | Del llatí tripartitus, -a, -um (dividit en tres parts), pel caràcter general de les fulles superiors dividides en tres segments. |
Etimològic |
Bidentat, bidentada | Que termina en dues dents | Plantes vasculars |
Biestratificat, biestratificada | adj. Compost de dues capes de cèl·lules. |
Briòfits |
Bífid | Dit de l’òrgan dividit en dos lòbuls fins a menys de la meitat de la seva longitud. |
Plantes vasculars |
Bifora | Del llatí biforis, -e o biforus, -a, -um (de dues portes o porta de dues fulles), adjectiu compost de bis (dos cops) i foris, -is (porta), per les obertures o forats que presenta la part comissural de cada mericarpi del fruit dídim, que en realitat és un sol orifici dividit en dos pel connectiu. |
Etimològic |
Bifora radians | Del llatí radians, -antis (radiant, que emet raigs de llum), per la forma de les flors externes amb pètals desiguals, els més grans radiants cap a l'exterior de les umbel·les. |
Etimològic |
Bifora testiculata | Del llatí testiculatus, -a, -um (que té testicles), pels mericarpis del fruit en forma de testicles o bosses. Luci Apuleu anomena testiculata herba al melcoratge mascle (Mercurialis annua). |
Etimològic |
Bigarrar | Adornar un element (collar, bastó, saler...) amb pintura o una navalla. |
Etnobotànica |
Bilabiat, bilabiada | Dit del calze o la corol·la que presenta dues parts en forma de llavis. | Plantes vasculars |
Bilateral | Dit de les flors que tenen només dos plans de simetria perpendiculars entre ells |
Plantes vasculars |
Binervat, binervada | adj. Que té dos nervis. |
Briòfits |
Bípar, bípara | Dit del tipus de ramificació cimosa en què les branques laterals neixen per parells oposats. | Plantes vasculars |
Bipinnat, bipinnada | adj. Doblement pinnat. |
Briòfits |
Bipinnaticomposta | Plantes vasculars | |
Biscutella | Del llatí bis (dues vegades) i scutella, -ae (plat petit) diminutiu de scuta, -ae (plat), per la silícula formada per dos platets. |
Etimològic |
Biscutella auriculata | Auriculatus, -a, -um és un neologisme botànic format del llatí auricula, -ae (orella) i el sufix -atus, -a, -um (que en té o s'assembla), per la forma de les fulles caulinars. |
Etimològic |
Biscutella cichoriifolia | Del llatí cichorium, -ii (xicoira) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les seves fulles pinnatífides amb les d'aquella composta. |
Etimològic |
Biscutella laevigata | Del llatí levigatus o laevigatus, -a, -um (allisat, pulit), derivat de levis o laevis, -e (suau, lleu), al·ludint-se a la superfície ordinàriament llisa de les silícules, en contraposició a B. auriculata i B. cichoriifolia, que la tenen, generalment, tuberculosa. |
Etimològic |
Biserrula | Del llatí bis (dues vegades, doble) i serrula, diminutiu de serra (la serra), pel llegum serrat pels dos marges. |
Etimològic |
Biserrula pelecinus | En grec, pélekys és una destral de dos talls, insistint en la idea etimològica de biserrula. El mot llatí pelecinos o pelecina significa una herba perjudicial als sembrats. |
Etimològic |
Blackstonia | Blackstonia, -iae és un nom del llatí botànic encunyat per l'apotecari i botànic anglès W. Hudson (1730-1793) per a honorar el seu col·lega John Blackstone (1713-1753), estudiós de la flora anglesa, autor de "Fasciculus plantarum circa Harefield sponte nascentium..." (1737) i "Specimen botanicum..." (1746). |
Etimològic |
Blackstonia perfoliata | Del llatí clàssic perfoliatus, -a, -um (de moltes fulles). Els botànics, però, van ampliar el camp semàntic d'aquest adjectiu aplicant-lo a plantes en què les fulles envolten completament la tija, talment com si aquesta en perforés el limbe; tant per al cas del que actualment anomenem fulles amplexicaules o connates com per a les pròpiament perfoliades. El prefix llatí per-, entre altres, té el significat "a través de" que és el que s'aplica al terme botànic; però també pot afegir un sentit augmentatiu o superlatiu a la idea simple del radical foliatus, -a, um (foliós, de fulles abundants), com en el cas del terme clàssic.
|
Etimològic |
Blackstonia perfoliata subsp. imperfoliata | Adjectiu del llatí botànic format pel prefix privatiu in- i l'adjectiu perfoliatus, -a, -um (de fulles perforades [per la tija]), perquè les fulles són lliures o només lleugerament connates. |
Etimològic |
Blackstonia perfoliata subsp. serotina | Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de l'adverbi sero (tard, al vespre), epítet aplicat a plantes de floració o fructificació tardana. |
Etimològic |
Blana | Dit de la fulla tova que es doblega fàcilment (oposat a coriàcia). |
Plantes vasculars |
Blanca | f. Classe de figa. Cocentaina (Comtat) |
Etnobotànica |
Blanca-poma | f. Classe de figa. Formentera |
Etnobotànica |
Boca | f. Obertura de la càpsula. |
Briòfits |
Boina | f. Bola d’alga dels vidriers (posidònia) aplegada a la platja. Cadaqués (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Boixeteres, les | f. Matoll de boixos Topònim del terme de Pardines (Ripollès) |
Etnobotànica |
Boleum | Probablement del grec bolíon (boleta), diminutiu de bólos (bola), fent referència a la forma globosa de la zona proximal de la silícula. |
Etimològic |
Boleum asperum | Del llati asper, -a, -um (aspre); al·ludint a les fulles i silícules que són híspides o setoses. |
Etimològic |
Bolló | m. Boll. Pellofa que cobreix el gra del cereal. L’Albiol (Alt Camp) |
Etnobotànica |
Bonjeania | Nom dedicat per Reichenbach al botànic J. L. Bonjean, apotecari de Chambéry, autor de la Flora de Savoia. |
Etimològic |
Bonjeania hirsuta | Del llatí hirsutus (pelut), perquè és una planta molt peluda. |
Etimològic |
Bonjeania recta | De rectus, -a, -um (dret), per la direcció del tronc. |
Etimològic |
Boraginaceae (Boraginàcies) | Aquesta família pren el nom del gènere Borago. |
Etimològic |
Borago | De borago o borrago, -inis, nom en llatí medieval de la borratxa (Borago officinalis). Alguns autors, com ara Cadevall, pensen que el mot prové de l'àrab abu-aráq (pare de la suor, sudorífic) per les virtuts sudorífiques de la borratxa. Altres el fan derivar del llatí burra, -ae (borra, gerga), per l'indument de les fulles. Segons Benito Valdés, estaria relacionat amb el mot grecollatí corrago, -inis, que apareix amb variants tant al Pseudo-Dioscòrides com al Pseudo-Apuleius i que es fa servir a Lucània (sud d'Itàlia). |
Etimològic |
Borago officinalis | Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat d'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Bordissenc | adj. Que no és de bona mena. Una pomera bordissenca. La Prenyanosa (Segarra) |
Etnobotànica |
Boscúria | f. Bosc espès i gran. Olzinelles (Vallès Oriental) |
Etnobotànica |
Bosquetà | adj. Planta silvestre. Figueres bosquetanes. El Port de la Selva (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Bràctea | Òrgan foliaci situat vora les flors, generalment de foma, mida, coloració, etc. diferents que les de les fulles normals. (en deriva bracteat i bracteïforme). |
Plantes vasculars |
Bractèola | Bràctea petita. Són presents a les inflorescències en umbel·la de les umbel·líferes, a les inflorescències de les labiades. |
Plantes vasculars |
Brancut | adj. Planta de moltes branques. Vilada (Berguedà) |
Etnobotànica |
Brassica | Del llatí brassica (la col). Segons J. Cadevall, ha estat molt discutida l'etimologia d'aquesta paraula. S'ha dit si ve del celta bresic, que significa "col". L'origen és incert; el màxim que es pot fer és assenyalar la forma grega bráske interpretada krámbe (la col). |
Etimològic |
Brassica asperifolia | En llatí, asper, aspera, asperum és aspre, desigual, que no és llis ni pla; i folium és fulla. Fulles de tacte aspre. |
Etimològic |
Brassica fruticulosa | Forma diminutiva del llatí fruticosus; de frutex (arbust). |
Etimològic |
Brassica laevigata | Del llatí laevigare (allisar, polir), pel tronc llis i glabre. |
Etimològic |
Brassica napus | El napus de Columel·la també és nap, i aquí, en aposició amb Brassica, és com si diguéssim nap i col. |
Etimològic |
Brassica nigra | Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors: mostassa negra, que és la medicinal. |
Etimològic |
Brassica oleracea | Oleraceus, paraula que fa servir Plini, vol dir lleguminós; de olus, hortalissa, verdura, i també col. |
Etimològic |
Brassica rapa | Rapa, com rapum, significa nap en llatí. |
Etimològic |
Brassicaceae (Crucíferes) | Fa referència a un dels gèneres d'aquesta família, el gènere Brassica, al qual pertanyen algunes de les hortalisses més comunes i conreades des de l'antiguitat, com ara el nap, la col o la mostassa. Cruciferae (crucíferes), terme botànic format amb els mots llatins crux, crucis (creu) i fero (jo porto), per la corol·la típica amb quatre pètals en forma de creu, era el nom sistemàtic d'aquesta família fins no fa gaire. Tanmateix, l'ús d'aquest terme segueix sent molt comú i encara s'admet en la nomenclatura oficial. De fet, l'obra Flora iberica encara el manté; i, en el DIEC, el terme brassicàcies remet a crucíferes.
|
Etimològic |
Briòfit | Terme pendent de redacció. |
Plantes vasculars |
Broc | Trosset de branquilló o branca petita. | Etnobotànica |
Brulla | f. Fruit de l’arç blanc. Castellar de N’Hug (Berguedà) |
Etnobotànica |
Bryonia | Derivat del verb grec brýo (llucar i créixer en abundància), propi de la vegetació, bryonia és un mot grecollatí amb què Plini i Columel·la anomenaven plantes com la carbassina (Bryonia dioica) o el gatmaimó (Tamus communis). |
Etimològic |
Bryonia dioica | Del grec dioikéo (viure separadament), format pel prefix di (dos) i oikós (casa), per ser planta que té les flors masculines en un peu i les femenines en un altre. |
Etimològic |
Bufonia | Gènere anomenat així per Sauvages en memòria de Georges Louis Leclercq, comte de Buffon (1707-1788), naturalista i zoòleg francès. |
Etimològic |
Bufonia perennis | Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), paraula composta de la preposició per i annus, -i (any), és a dir, que dura alguns anys. S'aplica a les plantes que duren més de dos anys. |
Etimològic |
Bufonia tenuifolia | Del llatí tenuis, -e (prim, delicat), per les seves fulles subfiliformes. |
Etimològic |
Bulb | Òrgan subterrani, popularment anomenat ceba o cabessa, que correspon a un tija especialitzada, curta i gruixuda, recoberta de fulles carnoses no fotosintètiques, amb rels a la part inferior i que anualment emet tiges aèries amb fulles verdes i flors. |
Plantes vasculars |
Bulbiforme | adj. D'aparença semblant a un bulb, en general plantes amb els caulidis molt curts i els fil·lidis molt junts i còncaus. |
Briòfits |
Bulbil | m. Propàgul axil·lar amb aspecte de petit bulb. |
Briòfits |
Bulbil |
|
Plantes vasculars |
Bulliarda | Gènere dedicat a Pierre Bulliard (1742-1793), metge i botànic francès, autor de Flora parisiensis (1774), Herbier de la France (1780) i d'altres. |
Etimològic |
Bulliarda vaillantii | Dedicada al metge i botànic francès Sébastien Vaillant (1669-1722), deixeble de J. P. de Tournefort. Fou el primer en establir una teoria de la reproducció sexual de les plantes i també l'introductor dels termes stamen (estam), òvul i ovari. |
Etimològic |
Bunias | Del grec bouniás, -ádos, en llatí bunias, -adis, una espècie de nap comú (Brassica napus). Segons Cadevall, del grec bounós (puig o turó), al·ludint als llocs elevats on, de preferència, es troba. |
Etimològic |
Bunias erucago | Nom compost del llatí eruca, -ae (ruca), l'Eruca vesicària, i el sufix llatí -ago, que indica semblança o relació; és a dir, semblant a una eruca. Quan aquesta planta de l'antic gènere Erucago va ser reclassificada al nou gènere Bunias, se li va mantenir el nom en aposició com a epítet específic. |
Etimològic |
Bunium | Del grec búnion, -ou, en llatí bunion, -ii; en Dioscòrides i Plini, nom d'una umbel·lífera que, segons els autors moderns, seria el Bunium ferulaceum. El gènere Bunium fou establert per Linné en Species plantarum (1753). |
Etimològic |
Bunium bulbocastanum | Adjectiu del llatí botànic format del grec bolbós, en llatí bulbus (bulb, ceba silvestre) i kástanon (castanyer), fent referència al petit tubercle de la planta, semblant a una castanya. |
Etimològic |
Bunium pachypodum | Adjectiu del llatí botànic format del grec pachýs (gruixut) i poús, podós (peu), és a dir, de peus gruixuts, fent referència a la part inferior de la tija. |
Etimològic |
Bupleurum | Paraula composta del grec boús, boós (el bou) i pleurón, óu (flanc, costat), es a dir, "costat de bou", per la nervadura de la fulla, segons es diu. En Plini, bupleuron, -i és el nom d'una planta espontània de les umbel·lìferes que, segons els autors, podria ser Bupleurum fruticosum, B. baldense, Anethum graveolens o Ammi majus. |
Etimològic |
Bupleurum aristatum | Del llatí aristatus, -a, -um (que té arestes), com el sinònim aristosus, -a, -um, per les bràctees apiculades o aristades. |
Etimològic |
Bupleurum baldense | L'adjectiu baldensis, -e és un neologisme del llatí botànic per referir-se al Mont Baldo (Itàlia), on és present aquesta planta. |
Etimològic |
Bupleurum falcatum | Del llatí falcatus, -a, -um (com una falç, corbat), per les fulles sovint corbades. |
Etimològic |
Bupleurum fruticescens | Mot emprat per Plini; és el participi present del verb llatí fruticescere (llucar, fer brots), derivat de frutex, -icis (arbust), fent referència a les tiges molt ramificades que es van lignificant. |
Etimològic |
Bupleurum fruticosum | Del llatí fruticosus, -a, -um (molt ramós, arbustiu), derivat de frutex, -icis (arbust), pel seu port brancallós o arbustiu. |
Etimològic |
Bupleurum gerardi | En honor al botànic francès Louis Gérard (1733-1819), autor de la Flora galo-provincialis (1761). |
Etimològic |
Bupleurum junceum | Del llatí junceus, -a, -um (fet de jonc o semblant al jonc), fent referència a les branques flexibles, com de jonc. |
Etimològic |
Bupleurum lancifolium | Terme botànic format del llatí lancea, -ae (la llança) i folium, -ii (la fulla), fent referència a la forma de les fulles; terme sinònim de lanceolatum, aquest format amb lanceola, -ae, diminutiu de lancea. |
Etimològic |
Bupleurum opacum | Del llatí opacus, -a , -um (fosc, ombrívol), fent referència a les bràctees, que són opaques. |
Etimològic |
Bupleurum praealtum | Del llatí praealtus, -a, -um (molt alt), per l'alçària de la planta, relativament gran. |
Etimològic |
Bupleurum praealtum | Del llati praealtus, -a, -um (molt alt), mot format amb el prefix augmentatiu prae- i l'adjectiu altus, -a, -um (alt), per la seva alçada relativament gran en comparació amb altres espècies del mateix gènere. |
Etimològic |
Bupleurum protractum | Del llatí protractus, -a, -um (allargat), participi passat de protrahere (prolongar), fent referència a la forma de les fulles, més llargues que les d'altres congèneres. |
Etimològic |
Bupleurum ranunculoides | Perquè té alguna semblança, potser l'aspecte de les flors, amb les plantes del gènere Ranunculus. La terminació -oides (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eidós (aspecte). |
Etimològic |
Bupleurum ranunculoides subsp. gramineum | Adjectiu llatí derivat de gramen, -inis (gram, gespa), per la semblança de les seves fulles, quant a forma i nervació, amb les de certes gramínies. |
Etimològic |
Bupleurum rigidum | Del llatí rigidus, -a, -um (dur, rígid), pel tronc i fulles que són així. |
Etimològic |
Bupleurum rotundifolium | Apuleu fa servir l'adjectiu rotundifolius, -a, -um per a plantes amb fulles arrodonides, compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla), aquí aplicat per les fulles caulinars perfoliades, més o menys ovades o suborbiculars. |
Etimològic |
Bupleurum semicompositum | Adjectiu del llatí botànic format amb el prefix semi- (mig) i compositus, -a, -um (compost), perquè unes vegades fa umbel·les simples i altres, umbel·les compostes. |
Etimològic |
Bupleurum subovatum | Adjectiu del llatí botànic format amb el prefix llatí sub- (sota, gairebé, no del tot) i ovatus, -a, -um (oval), es a dir, quasi ovat, per la forma de les fulles caulinars. |
Etimològic |
Bupleurum tenuissimum | Forma superlativa del llatí tenuis , -e (prim, delicat), per les branques filiformes. |
Etimològic |
Buxus | Buxus, -i és el nom llatí del boix, en grec Pýxos, que hom fa derivar de pyknós (dens), perquè és de les poques fustes que no suren. |
Etimològic |
Buxus sempervirens | Adjectiu compost del llatí semper (sempre) i virens (que és verd), perquè tot l'any és verd. |
Etimològic |
Cactaceae (Cactàcies) | Del gènere Cactus, mot que prové del grec káktos (card, herba espinosa) i que va passar al llatí com cactos, -i amb què Plini anomena la carxofa. |
Etimològic |
Caduc, caduca | adj. Destinat a despendre's aviat de manera natural. |
Briòfits |
Caesalpinaceae (Cesalpinàcies) | Del gènere representatiu Caesalpinia, dedicat a Andrea Cesalpino (1519-1603), professor a Pisa, metge del papa Climent VIII i autor de De plantis Libri XVI (1583). La família Caesalpiniaceae actualment es considera una subfamília de les Fabaceae: Caesalpinioideae. |
Etimològic |
Cakile | De l'àrab qaqoullà, paraula que usa Serapio. |
Etimològic |
Cakile maritima | Del llatí maritimus (del mar o pròxim al mar), perquè viu als arenals costaners. |
Etimològic |
Calcí | m. Part d’una soca que toca a terra. Músser (Cerdanya) |
Etnobotànica |
Calendula | Aquest nom és una forma diminutiva del mot llatí calendae, -arum (el primer dia de cada mes), com un petit calendari, potser pel fet que cada dia tanca els capítols amb la foscor i els obre amb la llum del sol, i que, a més, té un llarg període de floració. Linnè va publicar el gènere en la segona edició de Species plantarum per a aquestes plantes, que Sébastien Vaillant havia inclòs al gènere Caltha.
|
Etimològic |
Calendula arvensis | Adjectiu del llatí botànic, derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per fer-se comunament en aquests indrets. |
Etimològic |
Calendula officinalis | Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; fa referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Calepina | Com altres noms de gènere creats per Adanson, aquest també té un origen i significat obscurs. Arcangeli ho va derivar de Chalep, nom d'Alep o Aleppo, ciutat de l'actual Síria. Efectivament, l'àrab halebi significa d'Alep (alepino). Cadevall, però, no en veu prou clara l'etimologia i suggereix una possible relació entre aquest nom genèric i el del cèlebre lexicògraf italià del segle XV, Ambrós Calepino. Referent a aquesta localitat oriental, recordem el Sorghum halepense, Pinus halepensis o Ruta chalepensis. |
Etimològic |
Calepina irregularis | Del llatí irregularis, -e (no sotmès a regles), probablement per la variabilitat de les fulles. |
Etimològic |
Calicle | Conjunt de peces estèrils de la flor que se situen per sota del calze, sovint amb la mateixa forma i color, per la qual cosa semblen sèpals; tanmateix es tracta de bràctees o estípules, o sigui fulles modificades. |
Plantes vasculars |
Calicotome | Paraula composta del grec kályx, kálykos (el calze) i tomé (tall), perquè el calze, en la floració, abans de l'antesi, es divideix pel mig transversalment . |
Etimològic |
Calicotome spinosa | Del llatí spinosus, -a, -um (espinós), per les seves fortes espines. |
Etimològic |
Caliptra | f. Coberta membranosa que cobreix la càpsula. En general té una estructura cònica i s'acostuma a trobar quan la càpsula encara és jove. |
Briòfits |
Callitrichaceae (Cal·litricàcies) | De Callitriche, nom de l'únic gènere de la família. |
Etimològic |
Callitriche | Del grec kállos (bellesa) i thrix (cabell), pels troncs i fulles semblants a una cabellera. Dioscòrides i Plini fan servir el grecollatí Callíthrichos com a nom alternatiu per a asplenium, amb que denominaven la falzia de pou (Adiantum Capillus-Veneris), però també la falzia negra (Asplenium Adiantum-nigrum). Linnè, en Philosophia botanica (1751), no inclou aquest nom genèric entre els procedents dels botànics antics i el relaciona amb “(Capillus thrìx) Pulcer [sic] kallòs”; Amb tota probabilitat, i de manera irreflexiva, el va transcriure de Fabio Colonna (1616), que, al text, l'escriu en ablatiu “pro Plinii Callitriche” –com indica la preposició– i el reitera per inèrcia "Callitriche Plinii” sobre el dibuix, en comptes de passar-lo a l'obligat nominatiu. |
Etimològic |
Callitriche hamulata | El diminutiu del llatí hamus, -i (ham) és hamulus, -i, que amb el sufix -atus, -a, -um (en forma de) fa aquest adjectiu que vol dir 'com un petit ham', per la forma ganxuda de les bràctees. |
Etimològic |
Callitriche stagnalis | Del llatí stagnalis, -e (d'estany) derivat d'stagnum, -i (llacuna, estany), per la seva estació. |
Etimològic |
Callitriche vernalis | Del llatí vernalis, -e (primaveral), derivat de ver, veris (la primavera), per l'època de la seva florescència. |
Etimològic |
Calluna | Del grec kallýno (escombrar), perquè, com els brucs i ginestells, també la bruguerola serveix per a fer escombres. |
Etimològic |
Calluna vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta molt comuna, amplament difosa per la major part de l'hemisferi boreal. |
Etimològic |
Caltha | Del grec kalathós (copa); en llatí, caltha vol dir calèndula i viola groga, fent referència aquí a la forma i al color de la flor. |
Etimològic |
Caltha palustris | Del llatí palus (llacuna, estany), pel seu hàbitat. |
Etimològic |
Calystegia | Nom compost del grec káyx, kálycis (calze) i stégo (cobrir, protegir), per les dues bràctees, bastant grans, que envolten el calze totalment o parcial. |
Etimològic |
Calystegia sepium | Forma del genitiu plural del mot llatí sepes, -is (la tanca), es a dir, de les tanques, per créixer-hi enramada. |
Etimològic |
Calystegia sepium subsp. silvatica | Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (del bosc), per la seva estació boscana. |
Etimològic |
Calystegia soldanella | L’epítet específic soldanella -aquí nom en aposició-, és un diminutiu de l'italià soldo (moneda), nom derivat del llatí solidus, -i (una moneda d’or) en referència a la forma arrodonida de les fulles. És la Soldanella marìtima minor de C. Bauhin, d'on la va prendre Linné com a nom específic per a la seva Convolvulus soldanella. |
Etimològic |
Calze | Embolcall extern de la flor, format per sèpals, generalment verd i poc vistós. |
Plantes vasculars |
Cal·lus |
|
Plantes vasculars |
Camelina | Según Ruellius (1474-1537), cameline o camamine (Camelina sativa) seria el nom vulgar francès del mýagros de Dioscòrides. El mot es fa derivar del grec chamaí (a terra) i línon (lli), es a dir, un lli nan. |
Etimològic |
Camelina sativa | Del llatí sativus, -a, -um (cultivat). Perquè es conrea des d'antic per les seves llavors. |
Etimològic |
Campanula | Forma diminutiva del llatí tardà campana, -ae (la campana), nom comú que deriva del llatí vasa Campana, que significa 'recipients fets a la Campània', regió d'Itàlia on es fabricava un bronze de gran qualitat. Fuchs, en De historia stirpium commentarii insignes (Basilea, 1542), fou qui primer anomenà així, per la forma acampanada de la corol·la, a una planta del futur gènere Campanula, creat per Tournefort i validat per Linnè. |
Etimològic |
Campanula erinus | És l'Erinus Rapúnculus minimus de Fabio Colonna, nom que Linnè conservà en la nomenclatura binomial com a epítet específic. Nom d'origen dubtós, potser té relació amb er, eris, nom de l'eriçó en Varró, pels pèls híspids que cobreixen tota la planta. |
Etimològic |
Campanula glomerata | Del llatí glomeratus, -a, -um, participi passat del verb glomerare (amuntegar, aplegar), per les flors aglomerades en capítols terminals i axil·lars. |
Etimològic |
Campanula lanceolata | Del llatí lanceolatus, -a, -um (en forma de llança), al·ludint a la forma de les fulles. Lanceola és diminutiu de lancea (la llança). |
Etimològic |
Campanula latifolia | Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que ja feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla), per les seves fulles amples. |
Etimològic |
Campanula linifolia | Adjectiu del llatí botànic compost de linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), per les fulles estretes com les del lli i semblants a elles. |
Etimològic |
Campanula patula | Del llatí patulus, -a, -um (obert, estès, patent), per les rames d'aquesta espècie amplament divergents. |
Etimològic |
Campanula persicifolia | Mot compost del llatí persica, -ae (el presseguer) i folium, -ii (fulla), això és, amb fulles de persica, per la semblança de les inferiors d'aquesta planta amb les del presseguer. |
Etimològic |
Campanula rapunculoides | Epítet del llatí botànic compost de rapunculus i el sufix grec -oídes (semblant a), per assemblar-se al repunxó (C. rapunculus). |
Etimològic |
Campanula rapunculus | Diminutiu llatí de rapum, -i (el rave), per l'arrel carnosa d'aquesta planta, comestible quan és tendra; Segons Cadevall, és el Rapunculus esculentus de Bauhin que Linnè adoptà per a aquesta espècie com a epítet en aposició del gènere Campanula en el seu sistema binomial. |
Etimològic |
Campanula rotundifolia | Rotundifolius, -a, -um és un adjectiu que ja feia servir Apuleu per a plantes amb fulles arrodonides, compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla), al·ludint aquí a les fulles inferiors de contorn arrodonit. |
Etimològic |
Campanula scheuchzeri | Espècie dedicada a Johann Scheuchzer, metge i naturalista suís del segle XVIII. |
Etimològic |
Campanula speciosa | Del llatí speciosus, -a, -um (vistós, bonic), per la vistositat i bella aparença de la planta florida. |
Etimològic |
Campanula speciosa subsp. affinis | Del llatí affinis, -e (veí, proper). Abans havia estat classificada com Campanula affinis per l'evident afinitat o semblança d'aquesta planta i la C. speciosa, coneguda de molt abans. |
Etimològic |
Campanula trachelium | Derivat del grec tráchelos, ou (el coll); és el trachelium dels antics, emprat per a guarir el mal de coll: «Trachelium dicitur, quod in colli affectibus commendetur», en paraules de Bauhin. |
Etimològic |
Campanulaceae (Campanulàcies) | Del gènere Campanula, el més important de la família. |
Etimològic |
Campanulat, campanulada | adj. Amb forma de campana, en el cas de briòfits forma associada a les caliptres. |
Briòfits |
Campanulat, campanulada | Que té forma de campana. |
Plantes vasculars |
Canaliculat, canaliculada | Proveït de canalicles (petits canals). | Plantes vasculars |
Canó | m. Tronc d’arbre alt, recte i net de branques. Les Llosses (Ripollès) |
Etnobotànica |
Canonada | f. Tronc d’arbre alt, recte i net de branques Vilada (Berguedà) |
Etnobotànica |
Canyar | m. Comunitat formada per canyes. Prat de Comte (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Canyer | m. Comunitat formada per canyes. Al canyer li agrada el riberal. Vilabertran (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Capça | f. Conjunt de les branques d’un arbre. (Solsonès) |
Etnobotànica |
Capeta | f. Ull d’una planta. Vilafranca del Sit (Alt Maestrat) |
Etnobotànica |
Capítol | m. Conjunt dens de les branques curtes que coronen el caulidi de les espècies del gènere Sphagnum. |
Briòfits |
Capítol | Inflorescència constituïda per un receptacle eixamplat en el que s’insereixen les flors, que són sèssils i sovint acompanyades de bràctees (més o menys transformades en palletes, pèls, etc.). És la inflorescència típica de les plantes pertanyents a la família de les compostes, tot i que es troba també en altres famílies. |
Plantes vasculars |
Capolla | f. Ull d’una planta. Paüls (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Caponar | v. Coronar. Tallar la brancada d’una planta. El Cogul (Garrigues) |
Etnobotànica |
Capparaceae (Capparàcies) | De Capparis, nom de l'únic gènere de la família que habita a Catalunya. |
Etimològic |
Capparis | Del grec i del llatí capparis (la taperera), les poncelles de la qual són les tàperes, i els fruits, els taperots. Sembla que és una paraula d'origen persa o àrab; en àrab és kàbar. |
Etimològic |
Capparis spinosa | Del llatí spinosus (ple d'espines, que punxa), per la forma de les estípules. |
Etimològic |
Caprifoliaceae (Caprifoliàcies) | Aquesta família fou descrita per primer cop pel botànic francès Antoine-Laurent de Jussieu en la seva obra Genera Plantarum (1789) sota el nom de Caprifolia, que tradueix al francès com les chevrefeuilles, nom comú de les plantes a què els botànics es referien amb el nom llatinitzat de Caprifolium i que Linné havia aplicat a Lonicera Caprifolium en el sistema binomial. |
Etimològic |
Capsella | Del llatí capsella, -ae (cofret, capseta) diminutiu de capsa, -ae (la capsa), per la forma de la silícula. En el Pseudo-Dioscòrides apareix com a nom alternatiu del thlaspi, que, segons sembla, és el sarronet de pastor (Capsella bursa-pastoris). |
Etimològic |
Capsella bursa-pastoris | Paraula composta formada amb el mot grec býrsa, -es (cuiro, bot) i el llatí pastor, -oris (el pastor), es a dir, borsa de pastor, per la forma de la silícula, insistint en la analogia del nom genèric. |
Etimològic |
Càpsula | f. Part terminal de l'esporòfit, formada per l'urna, el coll i l'opercle. A l'interior hi ha les espores. |
Briòfits |
Càpsula | Fruit sec, provinent de la soldadura de diversos carpels, que a la maturitat s'obre deixant lliures les llavors. | Plantes vasculars |
Carcabanat | adj. Arbre podrit per dins i proper a la mort. Darnius (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Cardamine | Derivat del grec kàrdamon (morritort), cardamine és, en Dioscòrides, el nom d'una planta que viu en llocs aquosos, de sabor semblant al morritort (Lepidium sativum) i que, segons sembla, seria el creixen (Rorippa nasturtium-aquaticum). |
Etimològic |
Cardamine alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (del Alps, que viu als Alps), pel seu lloc d'habitació preferent. |
Etimològic |
Cardamine amara | Del llatí amarus, -a, -um (amarg), pel seu sabor. |
Etimològic |
Cardamine amara subsp. olotensis | Adjectiu del llatí botànic que vol dir "d'Olot", pel lloc on es va trobar. |
Etimològic |
Cardamine heptaphylla | Adjectiu compost del grec hépta (set) i phýllum (la fulla), pel nom de folíols de la fulla composta. |
Etimològic |
Cardamine hirsuta | Del llatí hirsutus, -a, -um (cerrut, eriçat), pel tronc més o menys eriçat a la base. |
Etimològic |
Cardamine impatiens | Del llatí impatiens, -entis (impacient), per l'extremada elasticitat de les valves de les síliqües, que, tan bon punt es toquen, llancen amb força les llavors. |
Etimològic |
Cardamine pratensis | Del llatí pratensis, -e (allò que viu als prats), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Cardamine pratensis subsp. nuriae | Nuriae (de Núria) és la forma en genitiu del nom llatinitzat del paratge de Núria, pel lloc on es va trobar. |
Etimològic |
Cardamine resedifolia | Adjectiu del llatí botànic compost del nom de gènere Reseda i folium, -ii (la fulla), per les fulles caulinars, pinnatipartides com les de certes resedes. |
Etimològic |
Carduncellus | Nom del llatí botànic format del gènere Carduus i el sufix diminutiu llatí -cellus, -i. En llatí medieval, aquest nom es feia servir, amb variants (carducellus, cardocellus, etc.), per a referir-se a algunes plantes de diferents gèneres de les compostes. El gènere Carduncellus fou establert per M. Adanson en 1763 sobre la base del Carduncellus montis Lupi de P. Pena i M. de L'Obel que, en llur obra Stirpium adversaria nova (1571), diuen: "aquesta espècie de card és la més petita de totes i, per això, l'hem anomenada Carduncellus [petit card]". |
Etimològic |
Carduncellus caeruleus | Del llatí caeruleum, -i (el color blau), fent referència segurament al color de les flors. |
Etimològic |
Carduncellus mitissimus | Forma en grau superlatiu del llatí mitis, -e (suau, tendre), perquè la planta no té espines o en té molt escasses. |
Etimològic |
Carduncellus monspelliensium | Forma del genitiu plural de l'adjectiu geogràfic del llatí medieval monspelliensis, -e (de Montpeller). |
Etimològic |
Carduus | Del llatí carduus, -i, nom del card en sentit molt ampli que incloïa plantes herbàcies espinoses de diferents famílies. Com Carex, sembla molt segur que té l'arrel del verb carere (cardar les fibres, la llana). El gènere Carduus fou establert per S. Vaillant (1719) i validat en Linnè (1733 i 1754), però incloent-hi també els gèneres Polyacantha, Silybum i Eriocephalus de l'autor francès. |
Etimològic |
Carduus arctioides | Epítet del llatí botànic compost d'Arctium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança amb les plantes d'aquest gènere. |
Etimològic |
Carduus carlinifolius | Mot compost de Carlina i folius, -ii (la fulla), és a dir, de fulles de Carlina, per la semblança amb les d'aquella planta. |
Etimològic |
Carduus carlinoides | Nom compost de Carlina i la terminació -oídes (semblant a), per alguna semblança amb aquella planta. |
Etimològic |
Carduus crispus | Del llatí crispus, -a, -um (arrissat, ondat), per les ales del tronc que són sinuato-espinoses; Com el Cistus crispus, per les fulles. |
Etimològic |
Carduus crispus subsp. occidentalis | Del llatí occidentalis, -e (de l'oest), perquè és propi de l'Europa occidental. |
Etimològic |
Carduus defloratus | Del llatí defloratus, -a, -um (despullat de flors), sinònim de pauciflorus; Gillet tradueix més aviat com un color trencat, esmorteït, pel de les flors |
Etimològic |
Carduus defloratus subsp. carlinifolius | Mot compost de Carlina i folius, -ii (la fulla), és a dir, de fulles de Carlina, per la semblança amb les d'aquella planta. |
|
Carduus hamulosus | Epítet del llatí botànic format amb hamulus (ham petit), diminutiu d'hamus, -i (ham), i el sufix -osus (proveït de), per les bràctees superiors del periclini, ganxudes i reflexes. |
Etimològic |
Carduus nigrescens | Forma del participi present del verb llatí nigrescere (ennegrir-se), pel color verd fosc de les fulles. |
Etimològic |
Carduus nutans | Participi present del verb llatí nutare (inclinar-se, penjar), per les calàtides penjants. |
Etimològic |
Carduus pycnocephalus | Adjectiu compost del grec pyknós, -é. -ón (espès, dens), i kephalé, -és (cap), és a dir, de capítols densos; Sembla aquí significar una cosa oposada a tenuiflorus, per ésser més grossos els capítols, sense deixar de ser petits. |
Etimològic |
Carduus tenuiflorus | Adjectiu compost del llatí tenuis, -e (fi, delicat) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors menudes; sinònim de parviflorus. |
Etimològic |
Carena |
|
Plantes vasculars |
Carex | De carex, -icis, nom usat pels llatins per a designar diverses plantes, principalment graminoides, de fulles aspres o punxegudes, però també aplicat a plantes d'aquest gènere; probablement amb arrel del verb carere (cardar les fibres, la llana). Altres autors el relacionen amb el grec charaktós, -é, -ón (dentat, serrat), kárcharos, -on (agut, tallant, aspre) i kéiro (esquilar, rapar), al·ludint al caràcter tallant del marge foliar i del nervi medià, pel revers, d'algunes espècies. El gènere Carex és el més nombrós de la família de les ciperàcies, fins al punt que el seu estudi ha merescut un nom específic, caricologia. El botànic Carl Ludwig Willdenow en va publicar el primer llibre: Sur les espèces de Carex qui croissent sans culture dans les environs de Berlin (1799). |
Etimològic |
Carex flacca | Del llatí flaccus, -a, -um (lànguid, caigut), per les espigues femenines que pengen en la maturitat. |
Etimològic |
Carex gynobasis | Del grec gyné, gynaikós (dona) i básis, -eos (peu, base), per tenir les espigues femenines basilars. |
Etimològic |
Carex halleriana | Dedicada a Albrecht von Haller, cèlebre botànic suís del segle XVIII. |
Etimològic |
Carex hirta | Del llatí hirtus, -a, -um (pelut), pels utricles pilosos. |
Etimològic |
Carex maxima | Del llatí maximus, -a, -um (molt gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva talla molt elevada. |
Etimològic |
Carex pendula | Del llatí pendulus, -a, -um (pèndul, penjant), per les espigues penjants. |
Etimològic |
Carex praecox | Del llatí praecox, -ocis (precoç), perquè floreix en començar la primavera. |
Etimològic |
Carex verna | Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), perquè floreix al començament de la primavera. |
Etimològic |
Carex vulpina | Del llatí vulpinus, -a, -um (de guineu), derivat de vulpes, -is (la guineu), és a dir, càrex de guineu, probablement per la forma de la inflorescència. |
Etimològic |
Carinat, carinada | adj. Plegat longitudinalment formant una carena o una quilla (fent una forma de V). |
Briòfits |
Cariopsi | Fruit o gra de les gramínies, sec i indehiscent, amb el pericarpi prim i soldat a la llavor. |
Plantes vasculars |
Carlina | Nom en llatí medieval d'algunes plantes; per a Linnè, si més no, la que va denominar C. acaulis. Hi ha qui la relaciona amb 'card' i altres mots derivats d'aquest com ara 'cardina'. Segons la llegenda que explica Olivier de Serres (1539-1619), va rebre el nom en honor de Carlemany, que, havent tingut una visió celestial, va fer-la servir per guarir de la pesta el seu exèrcit; Linnè, per una raó semblant, l'assigna a l'emperador Carles V. En aquest cas el nom vindria de l'adjectiu medieval carolinus, -a, -um (referent a la persona o al regnat d'un Carles), derivat del llatí medieval Carolus (Carles), i aquest del germànic Karl. El gènere Carlina (Compositae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).
|
Etimològic |
Carlina acanthifolia | Epítet del llatí botànic compost de Acanthus, -i (l'acant) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les de l'Acanthus mollis. |
Etimològic |
Carlina acanthifolia subsp. cynara | Del grec kynára, -as, en llatí cynara, -ae (la carxofera), per la semblança amb aquesta planta. |
Etimològic |
Carlina acaulis | Paraula formada pel prefix privatiu a- (sense) i del llatí caulis (tija de les plantes), per no tenir-ne o ésser extremament curta. |
Etimològic |
Carlina acaulis subsp. caulescens | Paraula formada del llatí caulis, -is (el tronc o tija) i el sufix -escens (que tendeix a), al·ludint a la tija més o menys curta o només incipient. |
Etimològic |
Carlina corymbosa | Del grecollatí corymbus, -i (raïm de flors) -que en botànica anomena un tipus d'inflorescència-, per les calàtides disposades en ample corimbe. |
Etimològic |
Carlina corymbosa subsp. hispanica | Del llatí Hispanicus, -a, -um (de Espanya), pel seu lloc d'habitació.
|
Etimològic |
Carlina lanata | Del llatí lanatus, -a, -um (que té llana o borrissol), perquè la planta està coberta d'un toment llanós. |
Etimològic |
Carlina vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser l'espècie més comuna i coneguda. |
Etimològic |
Carnós, carnosa | Dit del fruit suculent o polpós. | Plantes vasculars |
Carpel | Cadascuna de les fulles modificades que constitueixen el gineceu de les angiospermes. D'una a una soldades entre elles es repleguen i es tanquen per formar un o més pistils. |
Plantes vasculars |
Carpesium | Del grec karpésion (bri de palla), derivat de kárphos (palla), per les bràctees interiors de l'involucre, esquamoses, seques com palles. |
Etimològic |
Carpesium cernuum | Del llatí cernuus, -a, -um (capbaix, capcot), pel capítols inclinats. Sinònim de nutans. |
Etimològic |
Carpòfor | Prolongació del receptacle d’algunes flors que, a manera de peu, sosté el gineceu i, més tard, el fruit. | Plantes vasculars |
Carrasquís | m. Carrasca petita. Salanova (Baixa Ribagorça) |
Etnobotànica |
Carrichtera | Nom genèric creat per Adanson sense donar-ne cap explicació. Probablement, un epònim de Bartholomaeus Carrichter (1510?-1575), metge de Ferran I i de Maximilià II, emperadors d'Alemanya |
Etimològic |
Carrichtera annua | Del llatí annuus, -a, -um (anual, que es fa cada any), per ser planta anual. |
Etimològic |
Carthamus | Del llatí medieval carthamus, -i, el safranó (C. tinctoreus), mot manllevat de l'àrab qúrtum (tintura, quermes o safrà), perquè les flors es feien servir per a tenyir de groc, vermellós o rosat. El gènere Carthamus (Compositae) fou establert per Tournefort (1694, 1700), i validat en Linnè (1753, 1754). |
Etimològic |
Carthamus lanatus | Del llatí lanatus, -a, -um (que té llana o pèl), perquè sol ser planta molt llanuda. |
Etimològic |
Carthamus tinctorius | Del llatí tinctorius, -a, -um (que serveix per a tenyir), derivat del verb tinguere (tenyir); perquè les flors eren usades des de l'Antiguitat en tintoreria, per a obtenir el color groc. Avui encara es fan servir com a colorant alimentari. |
Etimològic |
Carum | Nom en llatí medieval de les llavors del comí de prat (C. carvi). Prové del llatí clàssic careum, -ei, nom de la planta en Plini; segons diu, pel lloc de procedència, la Cària, província romana de l'Àsia Menor. |
Etimològic |
Carum carvi | Carvi o carui, és el genitiu de carum (la llavor del comí de prat), segons Antonio de Nebrija (el Nebrissensis). |
Etimològic |
Carum verticillatum | Aquest adjectiu del llatí botànic, es fa servir per referir-se als òrgans que naixen de forma radial al mateix punt de la tija. Aquí al·ludeix a les fulles basals, sols aparentment verticil·lades. Prové del llatí clàssic veriticillus, -i, la tortera o pes en forma de disc o rodanxa ajustat al capdavall del fus per a fer-lo girar millor; o de verticillum, -i (vèrtebra). |
Etimològic |
Caryophyllaceae (Cariofil·làcies) | Fa referència al gènere linneà Caryophyllus. Del greco-llatí caryophýllon o caryophyllum, nom que dóna Plini al claveller o arbre del clau d'espècia; per la semblança de l'olor d'aquesta espècia amb la del clavell comú o Dianthus caryophyllus. Segons Cadevall, és una alteració de l'àrab qarunfel (el clau d'espècia). |
Etimològic |
Castanyeda | f. Poblament de castanyers. Arbúcies (Selva) |
Etnobotànica |
Catananche | Katanánche és el nom d'una planta en grec, relacionat amb el verb katanancházo (forçar, obligar). La relació d'aquest nom amb la planta sembla que prové de l'ús que a Grècia en feien les bruixes per preparar filtres d'amor per a lligar l'amant reticent. Seria com la flor dels encanteris o bruixeries. |
Etimològic |
Catananche caerulea | Del llatí caeruleum, -i (el color blau), fent referència, sens dubte, al color de les flors. |
Etimològic |
Catifa | f. Forma de creixement d'algunes molses que s'estenen horitzontalment formant un conjunt més o menys dens, d'eixos entrellaçats. |
Briòfits |
Caucalis | Del grec kaukalís, kaukalídos, nom amb que Dioscòrides anomena a una umbel·lífera comestible, de tiges piloses, fulles com les del fonoll i flors blanques i flairoses que els botànics identifiquen, segons el seu criteri, amb umbel·líferes de diferents gèneres. Plini el tradueix al llatí com caucalis, caucalidis. |
Etimològic |
Caucalis daucoides | Epítet compost de Daucus i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les d'un Daucus. |
Etimològic |
Caucalis leptophylla | Del grecollatí leptophyllon, -i, nom que Plini donava a una mena de lleteresa. Mot compost del grec leptós (petit) i phíllon (fulla). Leptós equival a minor o minus, en llatí, i així Plini anomena lepton centaurion a la centaura menor o herba de Santa Margarida (Centaurium erythraea). |
Etimològic |
Caulescent | Planta amb tija aparent (en deriva caulinar, pertanyent o relatius a la tija). |
Plantes vasculars |
Caulidi | m. Tigeta portadora dels fil·lidis i dels òrgans reproductors. |
Briòfits |
Caulinar | adj. Relatiu o pertanyent al caulidi. |
Briòfits |
Caulinar | Pertanyent o relatiu a la tija. | Plantes vasculars |
Cavorcar | Obrir a la soca d’un arbre (sovint s’obre de manera natural), una cavitat visible des de l’exterior i que es coneix com a cavorca. Quan la cavitat no es veu, es diu que la planta s’ha borat. | Etnobotànica |
Cecidi, agalla | Terme pendent de redacció. |
Plantes vasculars |
Celastraceae (Celastràcies) | Del gènere Celastrus, del grec célastros, nom d'un arbre o arbust que probablement era un Evonymus o un Rhamnus. |
Etimològic |
Cèl·lues alars | Cèl·lules (f.) al·lars (adj.) Grup de cèl·lules situades a la base externa dels fil·lidis que poden presentar diferent morfologia o color de les cèl·lules del fil·lidi. |
Briòfits |
Cèl·lula apical | Cèl·lula (f.) apical (adj.) En el fil·lidi dit de les cèl·lules de la part superior de la làmina. |
Briòfits |
Cèl·lula paracostal | Cèl·lula (f.) paracostal (adj.) Cèl·lula de la làmina del fil·lidi situada prop del nervi. |
Briòfits |
Cèl·lules basals | Cèl·lules (f.) basals (adj.). Cèl·lules situades a la base o part inferior dels fil·lidis, entre les cèl·lules alars i el nervi. |
Briòfits |
Cèl·lules de la cara ventral del nervi | Cèl·lules (f.) de la cara ventral (adj.) del nervi (m.). Cèl·lules que formen el nervi dels fil·lidis, vistes des de la cara ventral. |
Briòfits |
Cèl·lules exotecials | Cèl·lula (f.) exotecial (adj.). Cèl·lules que formen la capa externa, epidèrmica, de la paret de la càpsula (exoteci). |
Briòfits |
Cèl·lules medials | Cèl·lules (f.) medials (adj.). Cèl·lules situades a la part mitjana dels fil·lidis. |
Briòfits |
Centaurea | Nom amb què, tant Dioscòrides com Plini anomenaven algunes plantes de diferents gèneres que no totes es corresponen amb l'actual. Prové de l'adjectiu llatí centaureus, -a, -um (propi del centaure), que deriva de centaurus, -i (centaure), nom d'una nissaga d'éssers mitològics, meitat home i meitat cavall, entre els quals excel·lia el savi Quiró, metge reputat i preceptor d'herois mitològics com ara Hèrcules o Aquil·les. Plini explica que "Quiró es guarí amb la centàurea quan es va ferir amb una fletxa mentre feia servir les armes del seu hoste, Hèrcules; raó per la qual alguns en diuen 'planta de Quiró'" El gènere Centaurea (Compostes) fou creat por Linné en 1737 com Centauria, canviat en el Hortus Cliffortianus (1738) per Centaurea, i validat en Linné (1753, 1754). |
Etimològic |
Centaurea aspera | Del llatí asper, -a, -um (aspre), per ésser així tota la planta. |
Etimològic |
Centaurea calcitrapa | Aquesta paraula és un neologisme medieval que vol dir 'trampa per a peus', format del llatí calx, calcis (taló del peu) i el terme trapa d'arrel germànica; fent referència, per analogia, a les espines fortes i patents del periclini. És sinònim dels mots llatins murex i tribulus (obriülls), aplicats a una petita arma de guerra punxeguda que s'escampava pel terra per impedir l'avenç de les tropes o la cavalleria. |
Etimològic |
Centaurea collina | De l'adjectiu llatí collinus, -a, -um, derivat de collis, -is (turó), indicant l'estació preferent de la planta: llocs a certa altitud, però no a la muntanya. |
Etimològic |
Centaurea cyanus | Nom d'aquesta planta en Plini, de l'adjectiu cyaneus, -a, -um (de color blau celeste), per les flors blaves. |
Etimològic |
Centaurea emporitana | Del llatí emporitanus, -a, -um (de l'antiga ciutat d'Ampúries), per haver-se trobat a la seva contrada. |
Etimològic |
Centaurea hanryi | El botànic francès C.T. Alexis Jordan (1814-1897) va dedicar aquesta espècie al seu col·lega Hippolyte Hanry (1807-1893), a qui anomena erròniament "M.[onsieur] Hanri", en agraïment per haver-li'n fet arribar, entre molts altres, un exemplar. Jordan va traslladar l'error ortogràfic del cognom a l'epítet escrivint-lo hanrii. Tanmateix, atenent a les recomanacions del Codi Internacional de Nomenclatura per a algues, fongs i plantes (ICN), aquest error ortogràfic s'ha esmenat, amb l'ortografia correcta, com C. hanryi. |
Etimològic |
Centaurea intybacea | Epítet del llatí botànic format del grecollatí intybus, -i (la xicoira) amb el sufix -aceus, -a , -um (com, semblant a, etc.), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta planta. |
Etimològic |
Centaurea jacea | Segons Cadevall, jacea és el nom d'una viola trinitària i vindria del llatí jacere (jeure), per l'hàbit prostrat de la planta. Altres autors el fan venir del grec iakinthus (jacint), fent referència al color de les flors, similar al dels jacints. |
Etimològic |
Centaurea lagascana | Dedicada al botànic espanyol Mariano Lagasca (1776-1839), director del Reial Jardí Botànic de Madrid. |
Etimològic |
Centaurea lagascana subsp. podospermifolia | Epítet del llatí botànic compost pel nom del gènere Podospermum i el substantiu llatí folium, -ii (la fulla), per tenir les fulles semblants a les de Podospermum laciniatum de De Candolle. |
Etimològic |
Centaurea linifolia | Epítet format del llatí linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), referint-se a la semblança de les fulles am les del lli. |
Etimològic |
Centaurea melitensis | Del llatí melitensis, -e (maltès), derivat de Melita, -ae (la illa de Malta), on Boccone va trobar aquesta planta. |
Etimològic |
Centaurea montana | De l'adjectiu llatí montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), fent referència a l'estació muntanyenca de la planta. |
Etimològic |
Centaurea nigra | Del llatí niger, -gra, -grum (negre), pel color fosc o negrós de les bràctees de l'involucre. |
Etimològic |
Centaurea ochrolopha | Epítet compost del grec ochrós, -á, -ón (pàl·lid, groguenc) i lóphos, -ou (crinera, cresta), al·ludint a les bràctees involucrals groguenques. |
Etimològic |
Centaurea ornata | Del llatí ornatus, -a, -um, participi passat del verb ornare (adornar, guarnir), pel guarniment de les bràctees involucrals espinoses, així com de les flors, formoses i d'una olor agradable. |
Etimològic |
Centaurea paniculata | Del llatí panicula, -ae (plomall, pelussa), diminutiu de panus, -i (espiga), pels capítols agrupats en forma de panícula. |
Etimològic |
Centaurea paniculata subsp. hanrii | Vegeu Centaurea hanryi. |
Etimològic |
Centaurea paniculata subsp. leucophaea | Del llatí leucophaeus, -ae -um, i aquest, del grec leukóphaios, -ou (de color gris cendrós), adjectiu compost de leukós (blanc) i phaiós (fosc, moré); pels apèndixs involucrals que tenen un color entre blanc i groc pàl·lid. |
Etimològic |
Centaurea pectinata | Del llatí pecten, -inis (la pinta), és a dir, en forma de pinta, per les bràctees involucrals amb apèndix disposat com les dents d'una pinta. |
Etimològic |
Centaurea salmantica | Vegeu Mantisalca salmantica. |
Etimològic |
Centaurea scabiosa | Nom del gènere Scabiosa, aquí en aposició, fent relació a la semblança amb alguna planta d'aquest gènere, principalment amb les flors. |
Etimològic |
Centaurea solstitialis | Del llatí solstitialis, -e (del solstici, estival), fent referència a l'època de floració de la planta, al solstici d'estiu, a finals de juny. Encara que de solsticis hi ha d'estiu i d'hivern, a Roma, el d'estiu era el solstici per antonomàsia. |
Etimològic |
Centaurea sonchifolia | Epítet del llatí botànic compost de sonchus, -i (el lletsó) i folium, -ii (la fulla), per les fulles que recorden les del lletsó (Sonchus oleraceus). |
Etimològic |
Centaurea uniflora | Epítet del llatí botànic format del numeral unus, -a -um (u) i flos, floris (la flor), al·ludint a l'únic capítol que generalment fa aquesta planta a l'àpex de la tija. |
Etimològic |
Centaurea uniflora subsp. emigrantis | És la forma de genitiu singular del llatí emigrans, -antis (el que muda de lloc). És la Centaurea emigrantis de Pietro Bubani (1806-1888) i, segons Cadevall, l'epítet seria una denominació al·lusiva al propi Bubani. |
Etimològic |
Centaurium | Aquest nom genèric prové de l'adjectiu llatí, d'origen grec, centaureus, -a, -um (propi del centaure), perquè, segons la llegenda, el centaure Quiró s'havia guarit una ferida al peu amb una d'aquestes herbes. Els centaures eren éssers mitològics, meitat home meitat cavall, que vivien a les muntanyes de Tessàlia, i entre els quals va excel·lir el savi Quiró, reputat metge, i preceptor d'alguns herois mitològics, com ara Aquil·les. Entre grecs i romans, kentaúrion, en grec o centaurium, en llatí, era el nom de dues plantes: kentaúrion méga (en Dioscòrides) o centaurium maius (en Plini) a què s'atribueixen diferents espècies del gènere Centaurea (Compostes); i kentaúrion mikrón (en Dioscòrides) o centaurium minus i centaurium lepton (en Plini) que inclouria espècies del gènere Centaurium (Gencianàcies). El gènere Centaurium fou establert pr J. Hill (1756) sobre la base del gènere Centaurium minus de Tournefort que, al seu torn, l'havia pres de C. Bauhin (1623). |
Etimològic |
Centaurium erythraea | Nom, aquí en aposició, de l'antic gènere Erythraea, on aquesta espècie s'havia classificat anteriorment, derivat del grec erythrós (vermell), al·ludint-ne al color de la flor de l'espècie principal, i de la majoria de les d'aquell gènere. |
Etimològic |
Centaurium grandiflorum | Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per tenir les flors més grans que en l' espècie principal, C. erytrhaea. |
Etimològic |
Centaurium maritimum | Del llatí maritimus, -a, -um (del litoral, costaner), pel seu lloc d'habitació preferent, a les zones pròximes al mar. |
Etimològic |
Centaurium pulchellum | Del llatí pulchellus, -a, -um, diminutiu de pulcher, -chra, -chrum (bell, bonic), per ésser més petitona i gràcil que les seves congèneres. |
Etimològic |
Centaurium pulchellum subsp. tenuiflorum | Adjectiu del llatí botànic compost de tenuis, -e (fi, delicat) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors menudes, per les flors de tub molt prim. |
Etimològic |
Centaurium quadrifolium | Epítet del llatí botànic compost pel prefix quadri- (quatre) i folium, -ii (fulla), heretat de Gentiana quadrifolia de Linné, que en descrivia les fulles com folia verticilato-quaterna, és a dir, verticil·lades de quatre en quatre. Malgrat l'epítet, les fulles d'aquesta planta son oposades i de vegades triverticil·lades. |
Etimològic |
Centaurium quadrifolium subsp. barrelieri | Planta dedicada per Leon Dufour al botànic francès i monjo dominic Jacques Barrelier (1606-1673). |
Etimològic |
Centaurium spicatum | Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat d'spica, -ae (espiga), per les flors disposades en cimes espiciformes. |
Etimològic |
Centranthus | Paraula composta del grec kéntron, -ou (fibló, esperó del gall) i ánthos, -ous (flor), perquè les flors d'aquest gènere tenen esperó. El gènere Centranthus fou publicat per Augustin Pyramus de Candolle en 1805. |
Etimològic |
Centranthus angustifolius | Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir, aparentment, les fulles més estretes que les d'altres espècies del mateix gènere. |
Etimològic |
Centranthus angustifolius subsp. lecoqii | En honor al botànic francès Henri Lecoq (1802-1871). |
Etimològic |
Centranthus calcitrapa | És la Valeriana calcitrapae L. que va mantenir l'epítet específic en ser transferida al nou gènere. Sembla que Linné prengué el nomen trivialis o epítet, directament en genitiu singular i en aposició, del Pinax de Caspar Bauhim, on aquest anomena l'espècie Valeriana foliis calcitrapae (amb fulles de calcitrapa), -fulles que Linné descriu com pinnatífides-, potser per la semblança amb les d'altra planta de nom calcitrapa. Cadevall en relaciona el nom amb l'estricte sentit etimològic (vegeu Centaurea calcitrapa), perquè "els aquenis poden ser híspids".
|
Etimològic |
Centranthus macrosiphon | Epítet compost del grec makrós, -á, -on (gran) i síphon, -ónos (sifó, tub), al·ludint a la tija gruixuda i fistulosa. |
Etimològic |
Centranthus ruber | Del llatí ruber, -bra, -brum (vermell), pel color de les flors. |
Etimològic |
Centunculus | Plini anomenava centunculus "una planta reptant dels camps de cultiu amb fulles semblants a una caputxa i que els grecs en deien clematis"; En el Pseudo-Dioscòrides, kentuklum i kentukularis, i en Escriboni Llarg, seria el nom llatí de l'gnaphállion grec. Basant-se en aquesta sinonímia, molts autors pensen que podia haver-se aplicat a plantes dels gèneres Filago i Gnaphalium (Compostes) que es feien sevir per a farcir màrfegues, coixins i mantes, ja que el mot llatí centunculus, -i significa parrac o ropa apedaçada, i és una forma diminutiva derivada de cento, -onis (mena de flassada feta de retalls i els pedaços mateixos), al·ludint a l'exigüitat del vegetal. En botànica de temps pre-linneans designava diferents herbetes menudes. Dillenius fou el primer que el va fer servir per a la planta que després Linnè anomenà Centunculus minimus. |
Etimològic |
Centunculus minimus | Vegeu Anagallis minima. |
Etimològic |
Cephalanthera | Mot compost del grec kephalé, -és (cap) i del grecollatí anthera, -ae, derivat del grec ánthos, -ous (flor), que segons Plini era un remei fet amb flors per a guarir la boca, i adoptat per la terminologia botànica per a denominar la part de l'estam que conté el pol·len. Segons L. C. M. Richard, por la forma de l'antera, més o menys arrodonida. |
Etimològic |
Cephalanthera longifolia | Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla de les plantes), per ésser les fulles relativament llargues. |
Etimològic |
Cephalanthera rubra | Del llatí ruber, -bra, -brum (vermell), per les flors vermelles. |
Etimològic |
Cephalaria | Nom format del grec kephalé, -és (cap) i el sufix llatí -arius, -a, -um que indica relació en sentit ampli, per la manera de créixer les flors en aquest gènere, agrupades en capítols hemisfèrics o globulosos. |
Etimològic |
Cephalaria leucantha | Del grec leukós, -é, -ón (blanc) i ánthos, ous (flor), pel color blanc de les flors. |
Etimològic |
Cephalaria syriaca | Del llatí syriacus, -a, -um (de Síria), perquè hi creix. |
Etimològic |
Cerastium | Del grec kerástes (banyut), derivat de képas (banya), per la forma de les càpsules. |
Etimològic |
Cerastium alpinum | Per la seva habitació, a la regió alpina. |
Etimològic |
Cerastium arvense | Adjectiu del llatí botànic amb el mateix significat que el clàssic arvalis, -e (dels camps de cultiu), per l'estació que se li ha atribuït. S'ha format d'arvum, -i (el camp) i el sufix -ensis (origen o hàbitat), per analogia amb altres adjectius botànics. |
Etimològic |
Cerastium brachypetalum | Del grec brachýs (curt) i pétalon (fulla, pètal), per la curtedat relativa del seus pètals. |
Etimològic |
Cerastium erectum | Del llatí erectus, -a -um (dret), per la direcció de les tiges. |
Etimològic |
Cerastium fontanum | Del llatí fontanus, -a, -um (propi de les fonts), per ser plantes que viuen a fonts i llocs humits. |
Etimològic |
Cerastium fontanum subsp. vulgare | Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser planta molt estesa. |
Etimològic |
Cerastium glaucum | Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavós), pel color verd blavenc de la planta. |
Etimològic |
Cerastium glomeratum | Adjectiu format del verb llatí glomerare (apilar), al·ludint-se a la seva inflorescència en densos glomèruls terminals. |
Etimològic |
Cerastium perfoliatum | Adjectiu del llatí botànic referit a les fulles que, individualment, envolten la tija per la base; aplicat aquí impròpiament a les fulles connates, oposades i soldades per la base en torn a la tija. En llatí clàssic, perfoliatus significava 'amb moltes fulles'. |
Etimològic |
Cerastium pumilum | Del llatí pumilus, -a, -um (nan, petit), per la seva escassa grandària. |
Etimològic |
Cerastium pyrenaicum | Per la seva habitació preferent, als Pirineus. |
Etimològic |
Cerastium quaternellum | Mot del neollatí equivalent a quaternarius, -a, -um (agrupat de quatre en quatre), per la disposició dels òrgans florals que és de 4 en 4. |
Etimològic |
Cerastium refractum | Del llatí refractus, -a, -um (doblegat), pels pedicels reflexos després de la floració. |
Etimològic |
Cerastium semidecandrum | Del prefix llatí semi (la meitat) i del grec deka (deu) seguits del substantiu grec anér, andrós (home, varó), aquí estam, com a orgue sexual masculí; al·ludint als estams ordinàriament en nombre de cinc. |
Etimològic |
Cerastium trigynum | Forma grega composta de tri (tres) i gyné (òrgan femení), pel gineceu compost generalment de 3 pistils. |
Etimològic |
Cerastium triviale | Del llatí trivialis, -e (vulgar, comú, estès), per ser planta comuna i molt estesa. |
Etimològic |
Cerastium viscosum | Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós) derivat de viscus, -i (el vesc), pels seus troncs glandulosos. |
Etimològic |
Cerastium vulgatum | Del llatí vulgatus, -a, -um (vulgar, comú), per ser planta comuna i molt estesa. |
Etimològic |
Cerasus | És el nom que donen Columel·la i Plini al cirerer; prové de l'antiga ciutat de Kérasus, a la vora del Mar Negre, avui ciutat turca de Giresun, d'on el general romà Lucul·le importà la planta a Roma. Aquest gènere està considerat avui com un subgènere del gènere Prunus. |
Etimològic |
Cerasus avium | Avium (dels ocells) és la forma de genitiu plural del llatí avis -is (ocell). |
Etimològic |
Cerasus caproniana | Joret, en Flore populaire de la Normandie, considera un barbarisme aquest epítet que de Candolle donà a l'espècie, i el que caldria dir és aproniana; tal com ho confirma el text de Plini en Historia naturalis: "d'Apronius", nom d'un romà; I del seu nom és coneguda aquesta espècie. |
Etimològic |
Cerasus laurocerasus | Nom compost del llatí laurus, -i (el llorer) i de cerasus, -i (cirerer), per la semblança que té amb el llorer, per les fulles i el fruit. |
Etimològic |
Cerasus lusitanica | Del adjectiu gentilici llatí lusitanicus, -a, -um (de Lusitània o Portugal), la seva pàtria. |
Etimològic |
Cerasus mahaleb | Del nom àrab de la planta, ja en Camerarius, i en Mattiolus, macaleb; també mahhaleb. |
Etimològic |
Cerasus padus | Del grec pádos, que probablement és com phegós, el Quercus esculus linneà, de glans comestibles. Pádos, en Teofrast, és el nom d'un arbust que presenta els fruits successivament verds, vermells i negres, com les mores i que, tot i tenir un gust repugnant, els ocells se'ls mengen amb delit. |
Etimològic |
Cerasus vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser espècie molt comuna i coneguda. |
Etimològic |
Ceratocephala | Del grec kéras -atos (banya) i kephalé (cap); pels aquenis bequeruts. |
Etimològic |
Ceratocephala falcata | Pels aquenis falciformes, remarcant el caràcter assenyalat en el gènere. Del llatí falcatus (en forma de falç). |
Etimològic |
Ceratonia | De keratonía o keronía, que és el nom del garrofer en grec; per la forma del fruit: kerátia, diminutiu de kéras, -atos (banya). Els romans en deien Siliquae Graecae vel Syriacae. |
Etimològic |
Ceratonia siliqua | Del llatí síliqua, -ae (la garrofa, i també beina de qualsevol fruit). |
Etimològic |
Ceratophyllaceae (Ceratofil·làcies) | Pren el nom de Ceratophyllum, l'únic gènere actual de la família. |
Etimològic |
Ceratophyllum | Nom compost del grec kéras, -atos (banya) i phýllon, -ou (fulla), fent al·lusió a la forma de les fulles, i sobre tot pel fruit espinescent; Segons altres autors, pel tacte aspre de les fulles. |
Etimològic |
Ceratophyllum demersum | De demersus, -a, -um, participi passat del verb llatí demergere (submergir), per ser planta aquàtica; que s'arrossega dessota l'aigua. |
Etimològic |
Ceratophyllum submersum | De submersus, -a, -um, participi passat del verb llatí submergere (negar, inundar), perquè viu a l'aigua en terrenys o llocs negats. |
Etimològic |
Cercis | Del grec kerkís, -ídos (la llançadora), per la figura de barqueta que té el fruit. Phaseolus, en llatí, fa la mateixa analogia. Aristòtil i Teofrast donen ja aquest nom a un arbre semblant a un pollancre de cim piramidal. |
Etimològic |
Cercis siliquastrum | Del llatí siliquastrum, -i (pebrot o bitxo), derivat de siliqua, -ae (garrofa i beina de fruit en general), amb el sufix despectiu -astrum. |
Etimològic |
Cerinthe | Segons Plini, nom d'una planta molt visitada per les abelles, d'un colze d'alçada, fulles blanquinoses, i flors amb un suc dolç com la mel; alguns autors suposen que seria la ceriflor (Cerinthe major) i estaria relacionat amb el grec kérinthos (menjar d'abelles), derivat de kéros, -ou (la cera); Altres consideren el mot compost de kéros (la cera) i ánthos (flor). Una altra hipòtesi relaciona el nom amb l'antiga ciutat grega de Kérinthos. El gènere Cerinthe fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754). |
Etimològic |
Cerinthe major | Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), al·ludint a una altra espècie considerada minor (més petita). |
Etimològic |
Cespitós, cespitosa | Dit de les plantes que rebroten o fillolen abundosament i densament fent una gespa. |
Plantes vasculars |
Chaenorhinum | Paraula formada del grec chaíno (entreobrir-se) i rhis, rhinós (nas, musell), perquè la gola de la corol·la queda una mica visible i no del tot closa pel paladar. |
Etimològic |
Chaenorhinum minus | De l'adverbi llatí minus (menys), per les dimensions menors de la planta o d'algun dels seus òrgans respecte a una altra. |
Etimològic |
Chaerophyllum | Del llatí chaerephyllum, -i, el cerfull, que Columel·la pren de chairéphyllon, -ou, nom en grec clàssic del cerfull, tant el cultivat (Anthriscus cerefolium) com el silvestre (A. sylvestris). Nom compost del verb chaíro (fruir, passar-s'ho bé) i phýllon, -ou (la fulla), que ve a significar una planta de fulles que fan una olor agradable. C. Bauhin, en el Pinax..., diu Chaerophyllum sylvestre a l'espècie que deprès Linné anomenà Chaerophyllum temulum. |
Etimològic |
Chaerophyllum aureum | Del llatí aureus, -a, -um (d'or, daurat), pels fruits groguencs o pel verd groguenc del fullatge. |
Etimològic |
Chaerophyllum cicutaria | Neologisme format del llatí clàssic cicuta, -ae (nom d'una planta -la cicuta- i el seu suc metzinós) amb sufix -aria (que té relació amb), per la seva semblança amb la cicuta (Conium maculatum). Cicutaria va aquí sense concordança, com a nom en aposició. |
Etimològic |
Chaerophyllum hirsutum | Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, aspre), al·ludint als pels que cobreixen la part inferior de la planta. |
Etimològic |
Chamaebuxus | Paraula híbrida; del grec chamaí (a terra, per terra), i del llatí buxus (el boix), un boix ajagut, nan; per l'aspecte de la planta. |
Etimològic |
Chamaebuxus vayredae | Dedicada al naturalista i farmacèutic gironí Estanislau Vayreda i Vila. |
Etimològic |
Chamaecytisus | Nom del llatí botànic que significa 'Cytisus nan', format de l'adverbi grec chamaí (per terra), per a expressar la idea de nan o baixet, i Cytisus, nom d'un gènere de les lleguminoses, referint-se a l'aparença i port de la planta. |
Etimològic |
Chamaecytisus supinus | Del llatí supinus, -a, -um (estès d'esquena), per les tiges sovint ajagues. |
Etimològic |
Cheiranthus | Mot compost del nom aràbic de la planta, kheyrý, llatinitzat, i la terminació -anthus, del grec ánthos, -ou (la flor), assimilant-lo a altres noms genèrics amb la mateixa terminació, com Galanthus. El gènere Cheiranthus fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Cheiranthus cheiri | Del nom aràbic de la planta, kheyrý, el mateix que al-khirí pronunciat al Magreb al-khailì, en castellà alhelí (el violer groc). |
Etimològic |
Chelidonium | Nom grec d'aquesta planta, chelidónion, i de ficaria, que corresponen a Chelidonium majus (celidònia major) i a Ranunculus ficaria (celidònia menor). Segons Teofrast i Dioscòrides, perquè naixen quan arriben las orenetes, chelidón. Chelidónion és un diminutiu que significa oreneta petita. |
Etimològic |
Chelidonium majus | Majus, per la seva talla més gran, comparada amb la ficaria, anomenada la menor o petita, termes de comparació que es troben molt en les plantes. |
Etimològic |
Chenopodiaceae (Quenopodiàcies) | Del gènere chenopodium. |
Etimològic |
Chenopodium | És mot que hom deriva del grec chen, chenós (l'oca) i pódion, diminutiu de pous, podós (peu, pota); és a dir, perquè les fulles d'alguna espècie d'aquest gènere tenen la forma de la planta d'una pota d'oca. |
Etimològic |
Chenopodium ambrosioides | Del grecollatí ambrosia, -ae, nom que dona Plini a una artemísia, i el sufix -oídes (semblant a), per la semblança am l'Ambrosia. En a l'antiga Grècia rebien el nom d'ambrosía no només l'Ambrosia marítima, sinó també alguna espècie del gènere Artemisia i algun Chenopodium olorós; Bauhin separà els Botrys i els Absinthium de les Ambrosia, i denominà aquesta espècie Botrys ambrosioides mexicana, per remarcar-ne la semblança amb l'Ambrosia autèntica, denominació que Linné respectà en el sistema binomial.. |
Etimològic |
Chenopodium bonus-henricus | Un dels noms populars alemanys d'aquesta espècie, Guter Heinrich, passà als tractats de plantes prelinneans traduït al llatí com Bonus Henricus, i d'ells el prengué Linné. |
Etimològic |
Chenopodium murale | Del llatí muralis, -e (propi del mur, de la paret), perquè sol fer-s'hi; in muris Europae, diu Linné. |
Etimològic |
Chenopodium polyspermum | Adjectiu compost derivat del grec polýs (molt) i spérma (grana), per l'abundància de llavors. És el Blitum polyspermum a seminis copia, de Bauhin. |
Etimològic |
Chondrilla | Del grec chóndros, -ou (cartílag i també grop o terròs) amb el sufix diminutiu llatí -illa. Theophrast parla d'una planta, chondrilla, amb arrels tuberculoses o grumolloses; aquests nusos de les arrels són agalles causades per la posta d'un insecte que hi fa la metamorfosi i provoca l'acumulació de làtex coagulat que s'aprofita com a màstec. Altres ho refereixen als trossets de matèria gomosa o màstec que de vegades porten les tiges. |
Etimològic |
Chondrilla juncea | Del llatí junceus, -a, -um (semblant al jonc), per les tiges quasi nues, com les d'un jonc. |
Etimològic |
Chrysanthemum | Del grec chrysós (or) anthémion (flor), nom que ja feia servir Plini i que vol dir, flor d'or, pel color groc de les flors. |
Etimològic |
Chrysanthemum coronarium | Del llatí coronarius, -a, -um (que serveix per a fer corones), al·ludint a l'ús que se'n feia antany. |
Etimològic |
Chrysanthemum segetum | Del llatí seges, -etis (el sembrat); perquè es troba sovint pels camps de blat. |
Etimològic |
Chrysosplenium | Nom compost del grec chrysós,-óu (or) i splén, splenós (la melsa), pel color i, potser, per la forma de les fulles. Davant la manca d'explicació de Tabernaemontanus, creador del nom chrysosplenion per a l'espècie C. oppositifolium, uns pensen que es va basar en un antic ús medicinal contra les malalties de la melsa, i altres, en la semblança de les fulles amb les de l'splenios de Plini, sinònim de teucrios, que podria correspondre, entre altres plantes, al Teucrium flavum, les fulles del qual recorden les del chrysosplenion. |
Etimològic |
Chrysosplenium alternifolium | Adjectiu del llatí botànic format per alternus, -a, -um (un després de l'altre, alternatiu) i folium, -ii (la fulla), per tenir les fulles alternes. |
Etimològic |
Chrysosplenium oppositifolium | Paraula del llatí botànic (en llatí no es coneixien aquests compostos) formada per oppositus, -a, -um (oposat), participi del verb oppono (oposar, posar davant), i folium, -ii (la fulla), per les fulles oposades. |
Etimològic |
Ciatiforme | adj. Amb forma de copa o d'urna. Dit de les càpsules que s'estrenyen després d'una boca més aviat ampla i de forma més abrupta quan arriben a la seta. |
Briòfits |
Cicendia | En el Pseudo-Dioscòrides, kikénda o, llatinitzat, cicenda, ae era, entre els etruscs, el nom de la gentiana romana. El gènere Cicendia fou creat por M. Adanson (1763), amb l'escarit comentari "Cicendia, Roman" i referint-se a la Gentiana filiformis de Linné. |
Etimològic |
Cicendia filiformis | Adjectiu del llatí botànic derivat de filum, -i (fil) amb el sufix formis, -e (amb forma de), per la tija molt prima i gairebé nua. |
Etimològic |
Cicendia pusilla | Vegeu Exaculum pusillum. |
Etimològic |
Cicer | Cicer, -eris era el nom de la planta del cigró entre els romans. Molts el deriven del grec kíkos, -ous (força, vigor), per les qualitats eminents que els antics li atribuïen. |
Etimològic |
Cicer arietinum | Del llatí aries, arietis (el bitè o moltó), per una certa semblança de les llavors amb el cap d'aquell remugant. Plini li deia arietinum cicer. |
Etimològic |
Cicerbita | El nom d'aquest gènere es fa derivar del llatí cicer, -is (cigró), fent-ne referència a la petita llavor. Segons altres autors, deriva de cicharba, nom d'una planta descrita en l'obra De Medicamentis per Marcello Empirico, metge de l'emperador romà Teodosi I el Gran. El nom del gènere Cicerbita fou publicat pel botànic alemany Carl Friedrich Wilhelm Wallroth en 1822. |
Etimològic |
Cicerbita alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per la seva estació. |
Etimològic |
Cicerbita plumieri | Espècie dedicada al monjo i botànic francès Charles Plumier (1646-1704). Linné també va posar nom al gènere Plumeria (Apocinàcies) en honor seu. |
Etimològic |
Cichorium | Segons Plini, que pren el nom del grec kichóre o kichórion, és el nom d'una xicoira, probablement Cichorium intibus. L'origen etimològic n'és dubtós. La teoria que fa venir el nom del grec kío (anar o venir) i choríon (camp), és a dir, planta del camp, Cadevall la considera fantasiosa i segueix el criteri d'un dels apòstols de Linnè, Peter Forsskål, segons el qual tant l'origen del nom (chikoüryeh) com el de la planta serien egipcis. |
Etimològic |
Cichorium intybus | Intybus o intubus és el nom llatí, d'origen grec (éntybyn), de la planta silvestre; d'on deriva endívia a través de l'àrab endibeh. Com a tal nom, va en aposició, és a dir, sense concordança amb el nom genèric. |
Etimològic |
Cigni, cignia | adj. Dit de les setes flexuoses en forma del coll de cigne. |
Briòfits |
Cili | Pèls o apèndixs filiformes ± rígids que fan, en conjunt, una franja marginal a les fulles o a d'altres òrgans. | Plantes vasculars |
Cili (endostoma) | m. Filament que alterna amb els segments de l'endostoma. |
Briòfits |
Cili (estructura) | m. Apèndix filiforme, generalment unicel·lular i simple, situat al marge d'un òrgan. |
Briòfits |
Ciliat, ciliada | adj. Proveït de cilis. |
Briòfits |
Cilíndric, cilíndrica | adj. En forma de cilindre, com algunes càpsules |
Briòfits |
Cima | Inflorescència en la qual tots els eixos tenen un creixement limitat i terminen en una flor (fl); la creixença només pot ésser continuada per eixos fills laterals (e) que repeteixen el procés, i així successivament. |
Plantes vasculars |
Cimal | m. Conjunt format per la part superior de les branques més altes d’un arbre o arbust. Les Llosses (Ripollès) |
Etnobotànica |
Cimala | f. Conjunt format per la part superior de les branques més altes d’un arbre o arbust. Centenys (Pla de l’Estany) |
Etnobotànica |
Circaea | Del grec kirkaía (circaea en llatí) que prové de Kirke, en la mitologia grega nom d'una nimfa del mar i famosa fetillera. Dioscòrides i Plini anomenen així a una planta que creix als pedregars assolellats, que molts autors han suposat que seria l'herba febrera (Vincetoxicum nigrum). A més, Plini anomenava de forma semblant, circaeum, a la mandràgora. |
Etimològic |
Circaea alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (de l'alta muntanya), per la seva estació a les altes muntanyes. |
Etimològic |
Circaea lutetiana | Del llatí lutetianus, -a, -um gentilici de Lutetia, nom històric de París, per l'habitació principal. |
Etimològic |
Circell | Plantes vasculars | |
Circinat, circinada | adj. Curvat en forma de cercle. |
Briòfits |
Cirera | m. Fruit del cirerer. Àreu (Pallars Sobirà) |
Etnobotànica |
Cirereta de pastor | f. Fruit de l’arboç. La Pobla de Cérvoles (Garrigues) |
Etnobotànica |
Cirsium | Es fa derivar del grec kirsós (variça), per les suposades virtuts medicinals. Dioscòrides i Plini anomenen cirsion a una planta les arrels de la qual, lligades sobre la part afectada, calmen el dolor de les varices. Els botànics posteriors van suposar, sense cap base, que era una espècie de card (Carduus sp.) El gènere va ser establert per Tournefort ( 1694 i 1700) i validat per Ph. Miller (1754) per a plantes que molts botànics prelinneans ja havien inclòs entre els Cirsium genuïns. |
Etimològic |
Cirsium acaule | Epítet del llatí botànic format del prefix privatiu a- (sense) i del llatí caulis, -is (tija de les plantes), per no tenir-ne o ésser quasi nul·la. |
Etimològic |
Cirsium arvense | Arvensis, -e (dels camps), és un neologisme botànic medieval, format d'arvum, -i (el camp llaurat) per analogia amb altres adjectius amb sufix -ensis, com ara hortensis. En llatí clàssic és arvalis, -e. |
Etimològic |
Cirsium echinatum | Del llatí echinatus, -a, -um (eriçat, cobert d'espines), derivat d'echinus, -i (l'eriçó), per les espines, tant de les bràctees involucrals com de tota la planta. |
Etimològic |
Cirsium eriophorum | Del grec eriophóros, -ou (llanós), mot compost de érion, -ou (llana) i phéro (portar, produir), literalment, que porta llana o borrissol, pel toment blanquinós del revers de les fulles. |
Etimològic |
Cirsium eriophorum subsp. odontolepis | Epítet del llatí botànic format del grec odóus, odóntos (la dent) i lepís, -ídos (escata), fent referència, segurament, a la forma i disposició de les bràctees involucrals. |
Etimològic |
Cirsium erisithales | L'etimologia d'aquesta paraula és força dubtosa. Cadevall la fa venir del grec erýtho (enrojolar) i thállo (florir), segons diu, per les flors purpurines o vermelloses, caràcter que no hi encaixa. Plini el Vell cita el nom manllevat del grec, erysithales, d'una planta que és poc probable que hi coincideixi. |
Etimològic |