Terme Sort descending | Descripció del terme | Glossari |
---|---|---|
Achillea ptarmica subsp. pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Aconitum | Del nom de la planta en llatí, aconitum, i aquest del grec akóniton que fan derivar d'akón (pedra), al·ludint al seu hàbitat predilecte, com són els llocs pedregosos. Segons Teofrast, el nom deriva de la ciutat d'Acona, a Bitínia. |
Etimològic |
Aconitum anthora | És a dir, "anti thora", per haver-se'n tingut l'arrel com a antídot o contraverí de Ranunculus thora. La veritat és que totes dues són molt verinoses. |
Etimològic |
Aconitum lycoctonum | Nom grec compost de lýkos (llop) i kteíno (matar); un acònit per a matar els llops. |
Etimològic |
Aconitum napellus | Diminutiu que creà Linné de napus (nap), per la forma tuberosa de l'arrel. |
Etimològic |
Actaea | Nom d'una herba citada per Plini, probablement l'évol (Sambucus ebulus). Mot d'origen grec, aktaía (costera, del litoral). |
Etimològic |
Actaea spicata | Del llatí spica (espiga), fent referència a la inflorescència en raïm més o menys espiciforme. |
Etimològic |
Adenocarpus | Del grec adén, adénos (glàndula, gangli) i karpós, -óu (fruit), per les glàndules tuberculoses que recobreixen el llegum. |
Etimològic |
Adenocarpus grandiflorus | Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (flor), per la magnitud relativa de les flors. |
Etimològic |
Adenostyles | Epítet format del grec adén, -énos (glàndula), i stýles, -on (tija, estil), al·ludint a l'orgue femení de la flor, i a les glàndules que en cobreixen l'estil. |
Etimològic |
Adenostyles alliariae | L'epítet alliariae, en genitiu singular, es refereix, probablement, a la semblança de les fulles amb les d'alguna Alliaria. |
Etimològic |
Adenostyles alliariae subsp. pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), per l'habitació preferent en aquestes muntanyes. |
Etimològic |
Adonis | Del nom mitològic de la planta, la qual brotà de la sang d'Adonis, en ser mort per un senglar. |
Etimològic |
Adonis aestivalis | Adjectiu del llatí botànic derivat de aestas, aestatis (l'estiu), perquè la floració s’assoleix a l'estiu. Construït per analogia amb altres com ara autumnalis, si bé el terme en llatí clàssic és aestivus, -a, -um (estival). |
Etimològic |
Adonis autumnalis | Perquè la floració s’allarga fins a la tardor. Del llatí autumnus (tardor). |
Etimològic |
Adonis citrina | Pel color de les flors. Del llatí citrus (llimona). |
Etimològic |
Adonis flammea | Pel color de foc de les flors. Del llatí flamma (flama). |
Etimològic |
Adonis intermedia | Per la seva situació taxonòmica. |
Etimològic |
Adonis microcarpa | Per la menor magnitud del fruit. Compost del prefix grec mikro (petit) i karpós (fruit). |
Etimològic |
Adonis pyrenaica | Pel seu hàbitat. |
Etimològic |
Aegopodium | Del grec aíx, aigós (cabra) i pódion, -ou (peuet), diminutiu de poús, podós (peu), és a dir, poteta de cabra, per la forma i disposició dels segments foliars. |
Etimològic |
Aegopodium podagraria | Del grecollatí podagra, -ae (poagre) i el sufix -aria (que té relació amb), perquè en la farmacopea antiga es feia servir com a tractament de la gota i altres afeccions artrítiques. Caspar Bauhin, en Phytopinax (1596) és qui primer anomena podagraria a aquesta planta que, posteriorment, Linnè manté en la nomenclatura binomial com a epítet en aposició. |
Etimològic |
Aesculus | Del llatí esculus o aesculus, -i, una mena d'alzina o roure d'aglans comestibles, segons Plini. Diminutiu derivat de esca, -ae (el menjar). Linnè (1737) establí el nom genèric Esculus –validat després com Aesculus (1753)– en substitució d'Hippocastanum de Tournefort (1694, 1700) i, en l'Hortus Cliffortianus (1737), ho justifica així: “Hippo-Castanum és nom fet de pedaços [...]. Per tant, vaig acudir als antics, ja que la figura del fruit s'assembla a la del castanyer i el faig, espècies totes dues que hi apareixen sota el nom de Quercus [a les obres d'aquells antics]”. |
Etimològic |
Aesculus hippocastanum | Nom del grecollatí botànic compost del grec hýppos (cavall) i kástanon (castanya), es a dir, la castanya equina, per la forma de la llavor i perquè, segons la llegenda, els turcs la hi donaven als cavalls com a guariment de certes malalties. De fet, des del S. XVI, els botànics l'anomenaven Castanea equina. |
Etimològic |
Aetheorhiza | Nom compost del grec aítho (cremar, encendre, resplendir) i rhíza (arrel), de significat obscur, potser fent referència a algun aspecte de l'arrel. El gènere Aetheorhiza fou publicat per H. Cassini en 1827. |
Etimològic |
Aetheorhiza bulbosa | Del llatí bulbus (ceba, bulb), pels petits tubercles globulosos que fan les arrels |
Etimològic |
Aethionema | Loudon, citant a Smith, fa derivar el nom del grec aítho (socarrar) i néma (fil), amb què s'al·ludiria a certa coloració dels filaments estaminals. Altres autors el fan venir de aétes, -es (insólit, rar) i néma, -atos (fil), por la forma insòlita dels filaments dels quatre estams interns o tetradínams. |
Etimològic |
Aethionema saxatile | Del llati saxatilis, -e (que viu a les roques), de saxum, -i (la roca), pels llocs pedregosos on habita. |
Etimològic |
Aethionema saxatile subsp. ovalifolium | Neologisme del llatí botànic format per ovalis, -e, amb el sentit d'ovalat, i folium, -ii (la fulla), referint-se a les fulles inferiors obovades. L'adjectiu pròpiament llatí per ovalat o ovat és ovatus, -a, -um. En llatí, l'adjectiu ovalis tenia un altre significat completament diferent. |
Etimològic |
Aethusa | Segons Plini, Aethusa o Aegusa, del grec Aíthousa, era el nom d'una de les illes Egates. Al Pseudo Dioscòrides, aethusa és sinònim del llatí conium (la cicuta i el seu suc). Sens dubte, la paraula està relacionada amb el grec aítho (cremar, encendre) perquè la cicuta és planta acre i verinosa. C. Bauhin, Lobelius, Morison i altres autors havien inclòs entre las Cicuta la Aethusa Cynapium de Linné. Tanmateix, aquest, en Philosophia botànica... (1751), no inclou Aethusa entre els gèneres que va prendre dels antics botànics i el relaciona amb el grec aíthousa amb el significat llatí de mendica (captaire). Com que aquest no es troba entre els significats de aíthousa, potser Linné el que volia era derivar-la del grec aitéo (demanar). |
Etimològic |