Terme Sort ascending | Descripció del terme | Glossaris |
---|---|---|
Extrors | Dit de les anteres situades al costat extern del filament, de manera que "miren cap enfora de la flor" (és oposat a intrors). |
Plantes vasculars |
Extravaginal | En algunes gramínies, dit dels brots que creixen per fora de la beina foliar, havent-la prèviament travessat (els rebrots extravaginals travessen per un costat la base de la beina inferior i porten a llur base una o més beines esquamoses, sense limbe, ovades o arrodonides) (és oposat a intravaginal). |
Plantes vasculars |
Exsert, exserta | Que sobresurt d'un òrgan; dit especialment dels estams que ultrapassen el periant, o dels pètals més llargs que els sèpals. |
Plantes vasculars |
Exaculum pusillum | Del llatí pusillus, -a, -um (petitó) diminutiu de pusus, -i (nen, menut), per tractar-se d'una planteta menuda. |
Etimològic |
Exaculum | Nom del llatí botànic que adopta la forma diminutiva de exacum, -i, que, segons Plini, era el nom que els celtes donaven a la planta que ell anomenava centaurium lepton (del grec leptós, -é, -ón = prim, fi, petit), que correspondria a diferents plantes del gènere Centaurium. El mateix Plini explica que els gals l'anomenaven així perquè, quan om el beu, fa fora del cos tots els tòxics i metzines que el fan mal; El nom estaria relacionat amb el verb llatí exigo (fer fora). El gènere Exaculum fou creat per T. Caruel (1886) sobre la base del Exacum pusillum de De Candolle. |
Etimològic |
Evonymus | Vegeu Euonymus. Euonymus o evonymus és un manlleu llatí del grec euónymos, compost de eu (bo) i ónoma, -atos (nom). Segons les normes sobre nomenclatura botànica de l'ICN, els noms o epítets derivats de mots grecs que inclouen el diftong eu s'han de transcriure per eu a les formes llatinitzades, i no pas per ev. En llatí clàssic no existien les lletres j i v, que es van introduir durant el Renaixement per poder distingir gràficament els sons semivocàlics d'i i u davant una altra vocal. Per això als diccionaris i en altres publicacions podem trobar la forma Evonymus. També convé saber que en llatí clàssic la u majúscula o capital s'escriu "V". Així podem trobar escrit en una mateixa obra EVONYMVS o Euonymus, seguint el criteri tipogràfic clàssic, sense cap ambigüitat ni contradicció; Vegi's C. Linné, Sys. pl. (1779), I. 554. Però, altres autors, tot seguint el criteri tipogràfic modern, deixen clar, fins i tot quan fan servir lletres capitals, no només com s'ha d'escriure sinó també com s'ha de pronunciar; Vegi's C. Bauhin, Pinax (1671), 428. |
Etimològic |
Evax pygmaea | Pygmaeus, -a, -um és la forma llatinitzada del grec pygmaíos (nan, pigmeu), derivada de pygmé (colzada); per les reduïdes dimensions de la planta, que tot just s'aixeca uns centímetres del terra. En la terminologia botànica, és sinònim de nanus i pumilus. |
Etimològic |
Evax lusitanica | Lusitanicus, -a, -um (de Portugal) és un epítet geogràfic del llatí botànic format per analogia amb altres com ara hispanicus o gallicus. L'adjectiu propi del llatí clàssic es lusitanus, -a, -um. Fa referència al seu lloc d'habitació, perquè s'hi va trobar el tipus d'aquesta espècie, no pas perquè en sigui exclusiva. |
Etimològic |
Evax | Nom d'origen poc clar. Estaria dedicat a un metge o rei de l'Aràbia, contemporani de Neró que, segons Plini el Vell, va escriure l'obra De Simplicium Effectibus (sobre l'eficàcia de les plantes). En llatí clàssic, evax és una exclamació d'alegria, com 'visca'. |
Etimològic |
Euphorbia terracina | De Terracina, ciutat italiana de la regió del Laci. És el Tithymalus marinus, folio retuso, terracinus de Barrelier. |
Etimològic |
Euphorbia sylvatica | Del llatí sylvaticus, -a, -um (del bosc), perquè sol fer-se en llocs ombrosos. |
|
Euphorbia serrata | Del llatí serratus, -a, -um (fet com les dents d'una serra), pels marges serrats de les fulles. |
Etimològic |
Euphorbia segetalis | Del llatí segetalis, -e (propi dels sembrats), perquè s'hi sol fer; derivat de seges, -etis (camp de cultiu). |
Etimològic |
Euphorbia peplus | Del grec, péplos (mantell), nom d'una lleteresa en Dioscòrides, que els botànics prelinneans identificaren amb aquesta espècie. |
Etimològic |
Euphorbia paralias | Del llatí paralius, -a, -um i aquest del grec parálios (marítim, costaner), perquè es fa vora el mar. És el Tithymalus paralius dels autors prelinneans. |
Etimològic |
Euphorbia nutans | Del llatí nutans , -antis, participi present del verb nutare (inclinar-se), per la tija capbaixa, que creix ajaguda. |
Etimològic |
Euphorbia nicaeensis | Adjectiu gentilici llatí que significa de la ciutat de Niça, perquè fou descoberta en aquesta regió. |
Etimològic |
Euphorbia lathyris | Nom que donà Dioscòrides a una lleteresa i que els autors prelinneans van identificar amb aquesta espècie. |
Etimològic |
Euphorbia helioscopia | Nom grecollatí d'aquesta planta en Dioscòrides i Plini, i emprat per gairebé tots els botànics prelinneans. Mot compost del grec hélios (el sol) , i skopéo (jo miro), perquè la inflorescència gira seguint el curs diürn del sol. |
Etimològic |
Euphorbia flavicoma subsp. brittingeri | Dedicada al naturalista alemany Christian C. Brittinger (1795-1869). |
Etimològic |
Euphorbia flavicoma | Del llatí flavicomus, -a, -um (de cabells rossos), adjectiu compost de flavus, -a, -um (groc) i coma, -ae (cabellera), al·ludint a la inflorescència de color verd groguenc. |
Etimològic |
Euphorbia exigua | Del llatí exiguus, -a, -um (petit, curt), per ser una planta molt petita. |
Etimològic |
Euphorbia cyparissias | Nom grecollatí d'una de les lletereses en Dioscòrides i Plini. Del grec kypárissos (el xiprer), per les fulles fines i el seu posat que, d'alguna manera, recorden aquell arbre; és, com si diguéssim, xipreret. Per a Lobelius fou el Tithymalus cupresinus, i el T. cyparissias d'altres autors prelinneans. |
Etimològic |
Euphorbia characias | Nom d'una lleteresa citada per Dioscòrides. Plini anomena amb aquest mot una espècie de canya. Del grec charakías (bo per fer tanques) derivat de charakíon (tanca, perxell). Potser, per la tija alta i erecta. Cadevall tradueix charakías per 'propi de les valls', relacionant-lo amb que l'espècie es fa en llocs calents i abrigats. |
Etimològic |
Euphorbia biumbellata | Adjectiu del llatí botànic que vol dir 'amb dues umbel·les', per la inflorescència formada generalment per dues umbel·les superposades. |
Etimològic |
Euphorbia amygdaloides | En Apuleu, és el nom d'una lleteresa i està format del grec amýgdalos (ametller) i el sufix -oídes (semblant a), per la forma de les fulles d'aquesta planta, semblants a les de l’ametller. |
Etimològic |
Euphorbia | Del grecollatí euphorbea, -ae, nom d'una lleteresa cactiforme de les muntanyes de Mauritània, potser Euphorbia resinifera, i del seu làtex. Segons Dioscòrides i Plini, fa referència al rei Juba II de Mauritània, que donà a la planta el nom del seu metge que n'havia descobert les virtuts; En canvi, Galè el relaciona amb l'heroi troià Euforbo. Els autors prelinneans anomenaren Tithymalus la majoria de les Euphorbia, i reservaren aquest nom o també Euphorbium per a les cactiformes. El gènere linneà les comprèn totes. |
Etimològic |
Eupatorium cannabinum | Del llatí cannabinus, -a, -um (de cànem), derivat de cannabis, -is (el cànem), per la semblança de les fulles amb les del cànem. |
Etimològic |
Eupatorium | Del nom grec eupátor (bon pare), sobrenom de Mitrídates el Gran, rei del Pont (s. I aC), que, segons la llegenda, era un gran coneixedor de les plantes medicinals amb què es feia contraverins. Altres el fan derivar del grec eu (bo) i hépatos (fetge), perquè segons Dioscòrides i Plini, la eupatoria (Agrimonia eupatoria) es feia servir contra les afeccions del fetge. |
Etimològic |
Euonymus vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser espècie molt comuna. |
Etimològic |
Euonymus latifolius | Del llatí latifolius, -a, -um (que té les fulles amples), adjectiu compost de latum (ample) i folium, -ii (fulla), per les fulles relativament més amples que les d'un altre congènere. |
Etimològic |
Euonymus europaeus | Del llatí europaeus, -a, um (de Europa), per la seva preferent habitació. |
Etimològic |
Euonymus | Euonymus és un nom grecollatí que vol dir 'nom de bon auguri'. En Teofrast i Plini, és un arbre que creix, entre altres llocs, a l'illa de Lesbos i que, en ser menjat pel bestiar, en provoca la mort. D'aquí l'atribució del nom per antífrasi. Sembla que es tracta del Rhododendron luteum (ericácies). Tanmateix, Linné, com molts altres autors, creia que la planta de què parlaven els antics era el boneter (Euonymus europaeus). |
Etimològic |
Eucalyptus globulus | Del llatí globulus, -i, diminutiu de globus, -i (globus, esfera), pel calze globulós. Aquí, com a nom en aposició. |
Etimològic |
Eucalyptus | Mot compost del grec eu (bé) i el verb kalýpto (cobrir), és a dir, 'ben cobert', perquè els pètals, soldats entre ells i de vegades també amb els sèpals, formen part de l'opercle, perfectament ajustat a l'hipant, que cobreix la resta de la flor i que es desprèn al moment de l'antesi. |
Etimològic |
Estròbil | Conjunt de peces fèrtils (esporofil·les o carpels) que s’insereixen helicoïdalment o cíclicament al llarg d’un eix (en deriva estrobilaci i estrobiliforme). |
Plantes vasculars |
Estoma | m. Estructura epidèrmica, present en molses i antocerotes, formada per dues cèl·lules reniformes que limiten una petita obertura. |
Briòfits |
Estoló | Tija llarga sense flors que creix horitzontalment i a ran de terra (ajaguda), que arrela als nusos i pot donar lloc a plantes fulles. (en deriva estolonífer) |
Plantes vasculars |
Estípula | Apèndix semblant a una petita fulla (a vegades una espina) que hi ha a banda i banda de la base d’una fulla, al seu punt d’inserció. (en deriva estipular i estipulat). |
Plantes vasculars |
Estípit | - Tija llarga i gruixuda, sense branques, terminada en una roseta de fulles; com és ara el tronc de les palmeres. - Peu més o menys rígid (d'una glàndula, etc.) |
Plantes vasculars |
Estipel·la | Apèndix, a manera de petita estípula, que apareix en algunes fulles compostes a la base de cada folíol o segment principal. |
Plantes vasculars |
Estilopodi | A les flors de les umbel·líferes, base engruixida dels estils que es conserva sobre el fruit. |
Plantes vasculars |
Estil | Al pistil (o carpel) de la flor part prima per damunt de l’ovari i que sosté l’estigma. |
Plantes vasculars |
Estigma | Part apical del pistil (o carpel) de la flor que rep el gra de pol·len. |
Plantes vasculars |
Estendard | Pètal superior i més gros de les flors de les famílies papilionàcies i poligalàcies. |
Plantes vasculars |
Estel·lat, estel·lada | Plantes vasculars | |
Estaminodi | Estam estèril, ordinàriament reduït i de vegades transformat en una esquama, un nectari, etc. |
Plantes vasculars |
Estam | Òrgan masculí de la flor; consta d’un filament que al capdamunt porta l’antera on es produeix el pol·len. |
Plantes vasculars |
Esquizocarp | Fruit indehiscent (que no s’obre espontàniament), provinent d'un pistil pluricarpel·lar, que a la maturitat es descompon en porcions (mericarps) que contenen cadascuna una sola llavor. |
Plantes vasculars |
Esquames ventrals | Esquames (f.) ventrals (adj.) Estructura uniestratosa, amb forma de fil·lidi, sovint hialina o vermellosa. Les esquames ventrals són freqüents a la cara ventral de les hepàtiques tal·loses. |
Briòfits |
Esquama | Apèndix o òrgan més o menys rígid en forma d’escata de peix, com ara les esquames de la base foliar d’algunes falgueres (en deriva esquamiforme: fulla que té forma d’esquama).
A les gimnospermes dit de les bràctees fèrtils dels estròbils o pinyes. |
Plantes vasculars |
Esporofil·le | Fulla fèrtil que porta els esporangis. |
Plantes vasculars |
Esporocarp | En alguns pteridòfits aquàtics, receptacle que conté els esporangis. |
Plantes vasculars |
Esporangi | A les falgueres l’òrgan productor d’espores. |
Plantes vasculars |
Espora | f. Estructura unicel·lular haploide produïda en un esporangi. Tenen una forma més o menys esfèrica. |
Briòfits |
Espiorc | Tros de branca que es deixa a un arbre en esporgar-lo, o que queda quan d’aquella n’ha caigut una part important. | Etnobotànica |
Espina | Apèndix rígid i molt punxent. (en botànica hom diferencia les espines pròpiament dites que es poden lignificar i portar fulles i flors, o sigui que de fet són tiges, dels agullons, les espines d’origen epidèrmic, menys rígides i que mai porta fulles ni flors, això si, també molt punxoses). |
Plantes vasculars |
Espigueta | Inflorescència (un conjunt de flors) de les gramínies que consta d’unes quantes flors (a vegades una de sola), dita també espícula; a la base d’una espigueta hi ha dues bràctees anomenades glumes. Diverses espiguetes solen créixer plegades i formen una inflorescència més complexa i grossa que s’anomena espiga. |
Plantes vasculars |
Espiga | Inflorescència formada de flors sèssils disposades al llarg d'un eix.
Inflorescència (un conjunt de flors) on les flors no tenen pedicel i es disposen al llarg d’un eix molt juntes unes de les altres, com ara les espigues de les gramínies.
Dit també de la part reproductora d'una planta amb aspecte d'espiga.
|
Plantes vasculars |
Espiciforme | En forma d'espiga o que s’hi assembla. |
Plantes vasculars |
Esperó | Protuberància o bossa d’un sèpal o d’un pètal (tancada) que es prolonga cap endarrere del punt d’unió amb el pedicel floral, i que sol contenir el nèctar, fent així més difícil que l’insecte hi pugui arribar. |
Plantes vasculars |
Espatulat, espatulada | Fulla que té forma d’espàtula. |
Plantes vasculars |
Espata | Bràctea que envolta l’espàdix. |
Plantes vasculars |
Espars | Dit de les fulles (i d'altres órgans) que neixen una a cada nus i es disposen més o menys helicoïdalment, de manera que cadascuna no se superposa exactament amb les immediates, superior i inferior. |
Plantes vasculars |
Espàdix | Inflorescència de les aràcies en forma d'espiga gruixuda i més o menys carnosa que porta a la base flors generalment unisexuals i poc aparents. (en deriva espadiciforme). |
Plantes vasculars |
Escutel·liforme | En forma de petit escut. |
Plantes vasculars |
Escuixat | m. Arbre que té alguna cuixa (bessa) trencada. Montpolt (Solsonès) |
Etnobotànica |
Escudet | Part terminal de les esquames d'una pinya, sovint boteruda o piramidal, l'única visible quan la pinya és tancada. |
Plantes vasculars |
Esclerofil·la | Fulla sovint petita i endurida, pròpia de les plantes llenyoses mediterrànies. |
Plantes vasculars |
Esclatar | v. Obrir-se una flor. Castelldans (Garrigues) |
Etnobotànica |
Escassar | v. Podar un arbre. Jou (Pallars Sobirà) |
Etnobotànica |
Escarrassar | v. Caure de natural o fer caure les fulles d’una planta. El fred escarrassa els roures. Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà) |
Etnobotànica |
Escariós, escariosa | De consistència membranosa i més o menys translúcid. |
Plantes vasculars |
Escapus | Peduncle florífer més o menys llarg i sense fulles, sobretot que neix d'un bulb o rizoma. |
Plantes vasculars |
Escabre, escabra | Que és molt raspós (en deriva escàbrid-a, el qual significa llegerament escabre). |
Plantes vasculars |
Esbessar-se | v. Caure una o més besses d’un arbre. El Brull (Osona) |
Etnobotànica |
Erysimum virgatum | Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets. Els botànics han desviat una mica la traducció genuïna (llistat o ratllat) de virgatus, -a, -um, donant-li l'accepció de dret, com una verga o vara. |
Etimològic |
Erysimum sylvestre subsp. pyrenaicum | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu) per la seva estació. |
Etimològic |
Erysimum sylvestre | Del llatí sylvestris, -e (del bosc, que hi viu), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), per la seva estació. |
Etimològic |
Erysimum repandum | Del llatí repandus, -a, -um (corbat o torçat cap amunt), al·ludint a la forma sinuato-dentada del marge de les fulles. |
Etimològic |
Erysimum pumilum | Forma adjectivada del llatí pumilus, -i (nan), per la seva curta alçària. |
Etimològic |
Erysimum ochroleucum | Del grec ochróleukos (d'un groc pàl·lid), pel color de les flors. Mot compost d'ochrós (groc pàl·lid) i leukós (blanquinós). |
Etimològic |
Erysimum longifolium | Adjectiu del llatí botànic compost de longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (la fulla), per la llargària de les fulles. |
Etimològic |
Erysimum hieracifolium | Epítet compost de Hieracium (gènere de les compostes) i el sufix -oídes (semblant a); segons Cadevall, per la semblança de les fulles amb les de la Picris hieracioides. |
Etimològic |
Erysimum grandiflorum subsp. collisparsum | Adjectiu format del llatí collis, -is (turó, puig) i sparsus, -a, -um, participi passat del verb spargere (escampar, disseminar). |
Etimològic |
Erysimum grandiflorum | Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària de les flors. |
Etimològic |
Erysimum cheiranthoides | Epítet compost de cheiranthus, nom del violer groc, amb la terminació -oídes del grec eídos (aspecte), per la semblança d'aquesta planta amb el dit violer. |
Etimològic |
Erysimum australe | Del llatí australis, -e (del sud, austral), derivat d'auster, -i (austre, vent del sud), pel seu lloc d'habitació. Sinònim de meridionalis, -e. |
Etimològic |
Erysimum aurigeranum | Aurigeranus, -a, -um toponímic format d'Aurígera, nom en llatí del riu Ariège, per haver-se trobat l'espècie al departament francès del mateix nom. |
Etimològic |
Erysimum | Del grecollatí erysimum, -i, en Dioscòrides, nom d'una planta medicinal per excel·lència, a la qual Plini anomena irio, probablement un Sisymbrium. El nom es fa derivar del grec erýo (salvar). |
Etimològic |
Eryngium maritimum | Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva preferent habitació a les àrees litorals o marítimes. |
Etimològic |
Eryngium campestre | Del llatí campestris, -e (propi dels camps cultivats), perquè s'hi troba freqüentment. |
Etimològic |
Eryngium bourgatii | Dedicada pel naturalista francès A. Gouan al seu col·lega i metge Bourgati amb qui va herboritzar als Pirineus (1766-1767). |
Etimològic |
Eryngium | Del grecollatí erynge, -es i eryngium, -ii, entre els romans, nom de diferents cards, principalment els d'aquest gènere. |
Etimològic |
Ervum tetraspermum | Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum. |
Etimològic |
Ervum nigricans | Del llatí nigricans, -antis (que negreja) derivat de niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors que són tacades de bru negrós. |
Etimològic |
Ervum lens | Del llatí lens, lentis, (la llentia). |
Etimològic |
Ervum hirsutum | Del llatí hirsutus (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta.
|
Etimològic |
Ervum gracile | Forma neutra del llatí gracilis (prim, delicat), per ser planta molt feble. |
|
Ervum ervilia | En llatí, diminutiu d'ervum, nom amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla. |
Etimològic |
Ervum pubescens | Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts. |
Etimològic |
Ervum | Segons J. Cadevall, és una paraula llatina usada per Columel·la, que alguns fan derivar del celta erw (camp), per viure a les terres cultivades. En Plini, ervum és la garrofa. |
Etimològic |
Erucastrum pollichii | Dedicada al metge, entomòleg i botànic alemany J. A. Pollich (1741-1780), autor de la Historia plantarum in Palatinatu. |
Etimològic |
Erucastrum nasturtiifolium | Adjectiu compost de Nasturtium, antic gènere de les crucíferes, i folium, -ii (fulla), es a dir, de fulles semblants a les d'un Nasturtium. |
Etimològic |
Erucastrum gallicum | Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia, de França), sens dubte per haver-s'hi trobat la planta. |
Etimològic |
Erucastrum | Nom format del gènere Eruca amb el sufix llatí -astrum, -i que té un significat despectiu de semblança incompleta, com quan diem borda a una planta que no és l'espècie autèntica, sinó una altra de semblant. |
Etimològic |
Eruca vesicaria | Del llatí vesicarius, de vesica (bufeta), per la forma del calze fructífer. |
Etimològic |
Eruca sativa | Del llatí sativus (que se sembra), sens dubte involuntàriament, amb altres llavors. |
Etimològic |
Eruca | Del verb llatí urere (cremar), pel gust picant de les llavors. En llatí, eruca, a més d'eruga (larva), era el nom d'una planta crucífera, probablement la ruca (Eruca vesicaria). Segons St. Isidor de Sevilla, eruca seria una alteració d'urica (l'eruga). |
Etimològic |
Erophila verna | Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris (la primavera), fent-ne referència a l'època de floració. |
Etimològic |
Erophila | Nom format del grec éar, éaros (primavera) i phílos (amic, el que ama), és a dir, amant de la primavera. |
Etimològic |
Erodiun supracanum | Format dels mots llatins supra (sobre) i canus (blanquinós), pel color de la cara superior, o anvers, de les fulles. |
Etimològic |
Erodium tenuisectum | Del llatí tenuis, -e (prim) i sectus, participi passat del verb secare (tallar), per les fulles tripinnatisectes. |
Etimològic |
Erodium rupestre | Adjectiu del llatí botànic, format per analogia amb altres com ara campestre; derivat de rupes, -is (la roca), per la seva estació. |
Etimològic |
Erodium romanum | Del llatí romanus (de Roma), pel seu origen. |
Etimològic |
Erodium petraeum | Del llatí petraeus, derivat de petra, -ae (pedra), designant que neix entre les pedres. |
Etimològic |
Erodium moschatum | Aquest adjectiu irregular ha estat format de móschos, -ou, nom grec de la cabra de mesc o bou mesquer, referint-se a l'olor de la planta, semblant a la del mesc (muscum. -i, en llatí), que segreguen certes glàndules dels mascles d'aquests i altres animals. |
Etimològic |
Erodium malacoides | Del grec maláche (malva), i la terminació oídes (semblant), per la semblança de les seves fulles amb les de la malva. |
Etimològic |
Erodium macradenum | Del grec makrós (llarg, abundant) i adén, adénos (glàndula), per les fulles i sèpals glandulosos. |
Etimològic |
Erodium laciniatum | Laciniatus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic per a referir-se a les fulles dividides en segments estrets, derivat de lacinia, -ae (franja o vora), per les divisions de les fulles. |
Etimològic |
Erodium jacquinianum | Dedicat a Nicolau J. Jacquin, botànic austríac i explorador de l'Amèrica meridional. |
Etimològic |
Erodium glandulosum | Del llatí glandulosus, derivat de glandula, -ae (petit bony o tumor sota la pell) que és diminutiu de glans, glandis (l'aglà), per les fulles i sèpals glandulosos. |
Etimològic |
Erodium cicutarium | Del llatí cicuta (ceguda o cicuta) amb el sufix -arium (relacionat amb), per la semblança de les fulles. |
Etimològic |
Erodium ciconium | Del llatí ciconia (la cigonya), per la semblança del seu fruit amb el bec de dita au. |
Etimològic |
Erodium chium | De l'adjectiu grecollatí chius, -a, -um (de l'illa de Quio, al mar Egeu). |
Etimològic |
Erodium cavanillesii | Dedicada al botànic valencià Cavanilles. |
Etimològic |
Erodium botrys | Del grecollatí botrus o botrys (la artemísia, o potser el donzell), per la semblança de les fulles. |
Etimològic |
Erodium | Del llatí botànic erodium, -ii. Gènere creat per Ch.-L. L’Héritier de Brutelle, que no va explicar l'origen del nom. Sens dubte, però, es va encunyar, per analogia amb Geranium, del nom grec del bernat pescaire, erodiós, -óu, ja que els seus fruits, com els de les altres geraniàcies, recorden, per la seva forma, el bec d'aquesta au. |
Etimològic |
Eriòpode | Planta que a la base té llargs pèls llanosos (aplicat al gèn. Hieracium). |
Plantes vasculars |
Erinacea pungens | Pungens (que punxa), participi present del verb pungere (punxar), per les seves espines vulnerants. |
Etimològic |
Erinacea anthyllis | Fa referència al gènere Anthyllis dins del qual la va classificar Linnè com Anthyllis erinacea. |
Etimològic |
Erinacea | Del llatí erinaceus, -i (l'eriçó) per ser planta molt espinosa, que recorda els eriçons. |
Etimològic |
Erigeron uniflorus subsp. aragonensis | Epítet format amb el nom geogràfic Aragó i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), perquè la planta es va trobar en aquesta regió; com alepensis o monspeliensis. |
Etimològic |
Erigeron uniflorus | Epítet del llatí botànic format del numeral unus, -a -um (u) i flos, floris (la flor), al·ludint a l'únic capítol que generalment fa aquesta planta. |
Etimològic |
Erigeron karvinskianus | A. P. De Candole va dedicar aquesta espècie al geòleg i naturalista hongarès Wilhelm Friedrich von Karwinsky (1780-1855), que va recol·lectar nombroses plantes del continent americà. |
Etimològic |
Erigeron glabratus | Epítet del llatí botànic format de glaber, -bra, -brum (pelat, calb) amb el sufix -atus (proveït de, en forma de), per tenir escàs indument comparat amb els seus congèneres. |
Etimològic |
Erigeron annuus | Del llatí annuus, -a, -um (anual), perquè la planta compleix el cicle vital dins d'un any. |
Etimològic |
Erigeron alpinus | Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya. |
Etimològic |
Erigeron acer | Del llatí acer, acris, acre (agut, ardent), adjectiu usat com a nom específic de plantes que tenen un gust picant. |
Etimològic |
Erigeron | En Dioscòrides, nom d'una planta, probablement un Senecio. Segons Plini, és sinònim del llatí senecio, mera traducció del grec erígeron (vell en primavera); format d'éri (en primavera, aviat) i géron, gérontos (home vell), perquè ja és vell en començar l'estació, al·ludint al plomall blanc dels capítols i a la primerenca floració i fructificació de moltes espècies. El gènere Erigeron fou publicat per Linné en 1753, amb gènere neutre d'origen grec. Segons les normes de nomenclatura actuals, té el gènere masculí del mot llatí, erigeron, -ontis |
Etimològic |
Ericoide | Planta semblant a un bruc o a les fulles de bruc. |
Plantes vasculars |
Eriçat, eriçada | Cobert de pèls rígids. |
Plantes vasculars |
Ericaceae (Ericàcies) | D'Erica nom del gènere tipus de la família. |
Etimològic |
Erica vagans | Del llatí vagans, -antis (que erra d'un lloc a l'altre), com si diguéssim erica vagabunda, perquè Linné va creure que creixia ensems a l' Àfrica i a Tolosa de Llenguadoc. |
Etimològic |
Erica tetralix | Nom grecollatí que Plini donava a una mena de bruc. |
Etimològic |
Erica scoparia | Del llatí scoparius, -a, -um (l'escombriaire), perquè d'aquesta espècie -però també d'altres- es fan les escombres de bruc. |
Etimològic |
Erica multiflora | Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), per les inflorescències poblades per moltes flors. |
Etimològic |
Erica cinerea | Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), pels ramells de color de cendra.
|
Etimològic |
Erica arborea | Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), per assolir alçàries pròpies dels arbres. |
Etimològic |
Erica | Del llatí erice, -es o erica, -ae, que era el nom tant els brucs com de la bruguerola. Deriva del grec ereíkein (trencar), al·ludint a unes suposades virtuts litotríptiques d'aquestes plantes o per llurs branques trencadisses, poc flexibles. |
Etimològic |
Erecte, erecta | Que creix recte (és oposat a decumbent). |
Plantes vasculars |
Equisetum telmateia | Del grec telmatiaíos (propi del pantà), derivat de télma, -atos (maresme, aiguamoll), perquè es fa en llocs molt humits. ). |
Etimològic |
Equisetum | Traducció pliniana del grec híppouris (nom que dona Dioscòrides a una espècie d'aquest gènere), format d'híppos, -ou (cavall) i ourá, -ás (cua), per la retirança de les espècies ramificades amb la cua d'un cavall. Plini formà el nom amb les corresponents paraules llatines, equus, -i (cavall) i seta, -ae (cerra, crin). "Equisetum, Hippuris a graecis dicta, est pilus terrae, equinae setae similis" C. Bauhin, Pinax, pàg. 15. |
Etimològic |
Equisetaceae (Equisetàcies) | Del gènere Equisetum, únic d'aquesta família d'una classe de plantes, ara extintes, però molt abundants al Paleozoic, entre el Devonià i el Carbonífer. |
Etimològic |
Epilobium virgatum | Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets. |
Etimològic |
Epilobium trigonum | Del grec trígonos (de tres angles), per la forma general de la tija. |
Etimològic |
Epilobium tetragonum | Del grec tetrágonos (de 4 angles), pels quatre angles obtusos que té el tall transversal de la tija. |
Etimològic |
Epilobium spicatum | Del llatí spica, -ae (l'espiga), per la inflorescència de l'espècie en espiga racemosa. |
Etimològic |
Epilobium roseum | Del llatí roseus, -a, -um (de color rosa), pel color de les flors. |
Etimològic |
Epilobium parviflorum | Adjectiu compost del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), perquè té les flors més petites del gènere.
|
Etimològic |
Epilobium palustre | Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), per la estació de la planta. |
Etimològic |
Epilobium origanifolium | Adjectiu compost del llatí origanum, -i (l'orenga) i folium, -ii (fulla), perquè s'han comparat les fulles amb les de la orenga. |
Etimològic |
Epilobium obscurum | Del llatí obscurus, -a, -um (fosc), pel color verd rogenc de les fulles dels estolons. |
Etimològic |
Epilobium montanum | Adjectiu llatí, montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), indicant la estació de la planta: muntanyes silícies. |
Etimològic |
Epilobium molle | Del llatí mollis, -e (tou, suau), per ser pubescent, suau al tacte. |
Etimològic |
Epilobium lanceolatum | Del llatí lanceolatus, -a, -um (de forma de llança), per la forma de les fulles. |
Etimològic |
Epilobium hirsutum | Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, eriçat), per ser planta coberta de fins pels eriçats. |
Etimològic |
Epilobium duriaei | Dedicat al capità Durieu (1796-1878), comissionat com a botànic en una expedició científica a Oran i Algèria. |
Etimològic |
Epilobium angustifolium | Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir aparentment les fulles més estretes que les d'altres espècies. |
Etimològic |
Epilobium anagallidifolium | Del llatí anagallis, anagallidis (morró) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta herba primulàcia. |
Etimològic |
Epilobium alsinifolium | Adjectiu compost d'alsine, nom llatí d'una planta cariofil·làcia i folium, -ii (fulla), per alguna semblança en les fulles. Segons Plini, alsine, -es seria l'orella de rata, una composta (Hieracium pilosella) |
Etimològic |
Epilobium alpinum | Del llatí alpinus, -a, -um (de la regió dels Alps), per la seva estació a les altes muntanyes. |
Etimològic |
Epilobium | Terme compost de les paraules gregues epí (sobre), lobós, -óu (lòbul) i íon,-ou (la viola), al·ludint a la inserció epígina de la corol·la. |
Etimològic |
Epigin, epígina | Dit de la flor d’ovari ínfer. |
Plantes vasculars |
Epífit, epífita | adj. Que utilitza com a suport una altra planta, generalment arbre o arbust. |
Briòfits |
Epicarpi | Plantes vasculars | |
Entrenús | Plantes vasculars | |
Enter, entera | adj. De marge llis, sense dents o sense cap mena d'accidents. |
Briòfits |
Enter | Plantes vasculars | |
Ensiforme | En forma d'espasa. |
Plantes vasculars |
Enramat | adj. Conjunt de tiges amb fulles que s’arrapen a una roca, paret, etc. Heura enramada. Margalef (Priorat) |
Etnobotànica |
Enherbat | adj. Cobert d’herba. Besalú (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Enervi, enèrvia | adj. Sense nervi |
Briòfits |
Enervi, enèrvia | Desproveït de nervis o sense nervis manifestos. |
Plantes vasculars |
Endressia pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Endressia pyrenaea | Del llatí pirenaeus, -a, -um, (pirinenc, relatiu al Pirineu), pel seu lloc d'habitació; és sinònim de pyrenaicus, -a, -um. |
Etimològic |
Endressia | Gènere dedicat a Philipp Anton Christoph Endress (1806-1831), natural de Lustenau (Wurtemberg, Alemanya), dependent a l'apotecaria del seu oncle, Emmanuel Friedrich Hartmann, en Krok, entre 1822 i 1824; des de 1825 i durant dos anys, ajudà J. Gaudin a portar endavant la seva obra Flora helvetica (1828-1833); herboritzà als Pirineus entre 1829 i 1831 per a la Esslinger Reiseverein (Unió itinerària); durant el viatge de retorn al seu país, morí a Estrasburg a conseqüència del paludisme que potser va contraure mentre herboritzava a les landes de Gascunya. |
Etimològic |
Endostoma | m. En els peristomes dobles, peristoma intern. |
Briòfits |
Endocarpi | Part més interna d’un fruit carnós que sovint es correspon amb el pinyol. |
Plantes vasculars |
Empeltar | v. Fer empelts. Vilafranca del Sit (Alt Maestrat) |
Etnobotànica |
Emergent | adj. Dit de la càpsula que sobresurt parcialment dels fil·lidis periquecials. |
Briòfits |
Embraçar | v. Agafar amb els braços. Embraçar un arbre. Arbúcies (Selva) |
Etnobotànica |
Embosquir-se | v. Convertir-se en bosc. Perejaume, Obreda p 53 |
Etnobotànica |
Embeinador, embeinadora | adj. Que presenta una beina basal. |
Briòfits |
Embeinador | Qué té beina. |
Plantes vasculars |
Emarginat, emarginada | Que presenta a l'àpex una osca o entrant poc profund. |
Plantes vasculars |
El·líptic, el·líptica | adj. Que té forma d'el·lipse. |
Briòfits |
El·lipsoidal | adj. Que té forma d'el·lipsoide, com per exemple algunes càpsules. |
Briòfits |
Elymus repens | Del llatí repens, -entis, participi present del verb repere (arrossegar-se). És el Triticum radice repente de la Flora Lapponica, de Linné, dit així pel rizoma serpentejant. |
Etimològic |
Elymus | Del nom grec élimos, una gramínia, potser el panís (Setaria italica), segons Dioscòrides. |
Etimològic |
Elatiniaceae (Elatiniàcies) | De Elatine, gènere d'on pren el nom. |
Etimològic |
Elatine paludosa | De l'adjectiu llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), per la seva estació. |
Etimològic |
Elatine macropoda | Del grec makrós (gran) i poús, podós (peu), per la llargària dels peduncles. |
Etimològic |
Elatine hexandra | Del numeral grec hex (sis) i anér, andrós (home), aquí part masculina de la flor, al·ludint als sis estams. |
Etimològic |
Elatine fabri | Etimològic | |
Elatine alsinastrum | D'Alsine, nom d'un altre gènere de les cariofil·làcies, amb el sufix despectiu -astrum aplicat a diferents plantes per a indicar alguna semblança. |
Etimològic |
Elatine | Segons Cadevall, del grecollatí elatíne, femení de l'adjectiu grec elátinos (de abet) per la forma i disposició de les fulles. Plini anomena així a una herba desconeguda. Segons Dioscòrides, és una planta messeguera o arvense amb fulles com les de l'heura, però més petites i més rodones, cobertes de borrissó; hom suposà que era Kickxia elatine (escrofulariàcies). Linnè creà aquest nom genèric en 1737 assabentat de la diferent aplicació entre els antics, però sense donar-ne cap explicació. |
Etimològic |
Elàters | m. Cèl·lules allargades amb engruiximents helicoïdals que es troben amb les espores en les càpsules de les hepàtiques. |
Briòfits |
Eixonar | Fer caure les fulles d’una branca agafant-la amb la mà closa i resseguint-la cap a vall. | Etnobotànica |
Eix central | m. Cordó longitudinal de cèl·lules petites i de parets primes, que recorre la part central del caulidi. |
Briòfits |
Eglandular | Que no té glàndules (oposat a glandulós). |
Plantes vasculars |
Efímer, efímera | adj. De molt curta durada. |
Briòfits |
Echium vulgare subsp. argentae | Mot del llatí botànic derivat del llatí argentum, -i (argent, plata), fent referència a l'aspecte blanquinós que li donen els pels de l'indument. |
Etimològic |
Echium vulgare | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser comú i vulgar en la major part d'Europa. |
Etimològic |
Echium | Del grec échis, -eos (l'escurçó). Nom emprat ja per Dioscòrides (échion) i Plini (echios), probablement per les joves inflorescències enrotllades com una serp en repòs, i d'ací, probablement, la idea vulgar d'usar la planta com a contraverí, sobre tot de la mossegada d'escurçó. El gènere Echium fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linnè (1753 i 1754). |
Etimològic |
Echinops sphaerocephalus | Adjectiu del llatí botànic format del grec sphaíra (esfera) i kephalé (cap), és a dir, de capítols esfèrics, relativament grans. |
Etimològic |
Echinops ritro | Mot mal transcrit de Rýtros, nom en grec d'una planta espinosa, una mena d'echinops. Aquest ve a ésser el petit en relació amb E. sphaerocephalus. |
Etimològic |
Echinops | Mot del llatí botànic, compost del grec echínos, -ou (l'eriçó) i ópsis, -eos (aspecte), perquè les inflorescències en capítol formen una bola com un eriçó. El nom va ser encunyat per Linnè (1737) en substitució d'un Equinopus de Tournefort. Si bé poc després el va modificar per "Equinopsis" en Hortus Cliffortianus (1738), finalment validà Equinops en 1753 i 1754. |
Etimològic |
Echinophora spinosa | Del llatí spinosus, -a, -um (cobert d'espines), per ser tota la planta espinosa. |
Etimològic |
Echinophora | Neologisme compost del grec echínos, -ou, en llatí echinus, -i (eriçó terrestre o marí i clofolla de castanya) i phorós (que porta dins o produeix), és a dir, cobert d'espines, eriçat. El terme apareix per primer cop en Fabio Colonna (1616), qui anomena Pastinaca echinophora Apula a la que després Linné anomenà Echinophora tenuifolia, perquè las bràctees i bractèoles de la umbel·la són espinoses en la fructificació. |
Etimològic |
Ecballium elaterium | Del grec elatér, -éros (que impulsa, que impel·leix), insistint en la idea expressada pel nom, sobre la curiosa forma de dispersió de les llavors. |
Etimològic |
Ecballium | Mot format del verb grec ekbállo (llançar, expel·lir), al·ludint a la dehiscència del fruit carnós; perquè, quan és madur, es desprèn bruscament del pedicel i, pel forat resultant, projecta bruscament cap a l'exterior el contingut de polpa i llavors. Cadevall escriu Ecbalium i considera ecballium no acceptable, sense més explicació. |
Etimològic |