Terme Sort ascending | Descripció del terme | Glossaris |
---|---|---|
Zygophyllaceae (Zigofil·làcies) | De Zygophýllum, gènere exòtic d'aquesta família. Del grec zygón (jou o parell) i phýllon (fulla), al·ludint a les fulles paripinnades. |
Etimològic |
Ziziphus jujuba | És la forma vulgar llatinitzada del nom àrab del gínjol, zizouf. |
Etimològic |
Ziziphus | Del grecollatí zizyphus, probable alteració del nom oriental asafifa o de l'aràbic zizouf. Nom que Plini atribueix a un arbre de Síria o Capadòcia, potser Z. lotus o Z. Spina-Christi. El mite grec dels lotòfags, que apareix a l'Odissea, fa referència a aquesta planta, de nom lotós, en grec. Per contra Z. jujuba, el ginjoler, cultivat en gran part de la regió mediterrània pel seu fruit, el gínjol, és una espècie amb tota probabilitat introduïda més tardanament, des de Xina, pels àrabs. El gènere Ziziphus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754). |
Etimològic |
Zigomorf, zigomorfa | Dit de les flors (o dels calzes o de les corol·les) bilaterals que tenen un sol pla de simetria, o sigui que els sèpals i/o els pètals tenen forma i mida diferents (és oposat a actinomorf). |
Plantes vasculars |
Xopera | f. Conjunt de xops. Arnes (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Xeranthemum inapertum | Del llatí inapertus, -a, -um (no obert), referit a les bràctees de l'involucre, a penes radiades. |
Etimològic |
Xeranthemum annuum | Del llatí annuus, -a, -um (anual, que dura un any), perquè és una planta anual. |
Etimològic |
Xeranthemum | Nom del llatí botànic compost del grec xerós, -á, -ón (sec) i ánthemon, -ou (flor), en al·lusió a les bràctees escarioses de l'involucre. El gènere Xeranthemum (compostes) fou establert per Tournefort (1764 i 1700) i validat en Linné (1753 i 1754), si bé el terme apareix per primer cop en l'obra de J. Bauhin & J.H. Cherler Historia Plantarum, 3: 25-26 (1651), on hom diu: “Gesnerus, el meu preceptor, l'anomenava [la ptarmica] xeranthemum per les inflorescències seques i escanyolides, fins i tot acabades d'obrir-se". |
Etimològic |
Xerada | Fogueró, foc petit. | Etnobotànica |
Xatardia scabra | Del llatí scaber, -bra, -brum (aspre, desigual), potser pels radis escabres de les umbel·les o per la tija, aspra al tacte per les restes de les veines foliars. |
Etimològic |
Xatardia | El botànic suís Carl Meissner (1800-1877) dedicà aquest gènere -sense respectar l'ortografia- a Bartomeu Xatart (1774-1846), farmacèutic i botànic de Prats de Molló, a la Catalunya nord. |
Etimològic |
Xanthium strumarium | Strumarius, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic derivat de struma, -ae (goll o gotirló) amb el sufix -arius, -a, -um (relacionat amb), perquè, vulgarment s'ha atribuït a aquesta planta la virtut de curar aquesta malaltia. |
Etimològic |
Xanthium spinosum | Del llatí spinosus, -a, -um (que té espines), en referència a les espines que hi ha gairebé sempre a la base de les fulles. |
Etimològic |
Xanthium echinatum subsp. italicum | Adjectiu geogràfic llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), per viure a Itàlia i a altres terres del migdia d'Europa. |
Etimològic |
Xanthium echinatum | Del llatí echinatus, -a, -um (eriçat, cobert d'espines), derivat d'echinus, -i (l'eriçó), pels fruits coberts de pues ganxudes. |
Etimològic |
Xanthium | Segons Dioscòrides i Plini, xanthium era el nom d'una mena de bardana, la infusió de la qual es feia servir per a tenyir de ros els cabells; del grec xanthós (groc). Carl Linné va establir el gènere Xanthium en l'obra Species Plantarum en 1753. |
Etimològic |
Wahlenbergia hederacea | Adjectiu llatí derivat de hedera, -ae (l'heura), amb el sufix -aceus (com, semblant a), per les fulles lobulades i per ésser planta decumbent, tal com l'heura (Hedera Hèlix) |
Etimològic |
Wahlenbergia | Gènere dedicat per H. Schrader al metge i botànic suec Göran Wahlenberg (1780-1851), professor de Botànica a la universitat d'Upsala. |
Etimològic |
Voluble | Dit de la planta o de la tija enfiladissa que s’entortilliga sobre un suport. |
Plantes vasculars |
Vitis vinifera | Del llatí vinifer, -a, -um (que produeix vi). |
Etimològic |
Vitis | Del llatí vitis (la vinya i el vi). |
Etimològic |
Vitex agnus-castus | Els grecs deien ágnos a l'aloc i agnós volia dir cast, pur, que en llatí es deia castus. Aquest nom redundant en grec i llatí, a més de reiterar el nom genèric de la planta, n'al·ludeix a la reputació com a anafrodisíaca o calmant de l'apetit sexual. És l'Agnus-castus dels autors prelinneans. Linné afegí aquest nom com a epítet en aposició del nou nom genèric, Vítex.
|
Etimològic |
Vitex | Del llatí, vitex, -icis; en Plini, una planta que es feia servir en cistelleria, probablement, l'aloc (Vitex agnus-castus); mot relacionat amb el verb llatí viere (lligar, trenar), per les branques flexibles d'aquest arbust; i vietor era el cisteller. El gènere Vitex fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Vitaceae (Vitàcies) | Del gènere Vitis. Família de plantes enfiladisses. |
Etimològic |
Vita Oleífera | Als fruits de les umbel·líferes i d’algunes compostes conducte secretor amb substàncies aromàtiques, medicinals o tòxiques. |
Plantes vasculars |
Viscaria alpina | Pel seu lloc d'habitació, l'alta muntanya. |
Etimològic |
Viscaria | Deriva del llatí viscus o viscum (el vesc), per tenir la principal espècie, V. vulgaris, la part superior del tronc glutinosa. |
Etimològic |
Violaceae (Violàcies) | Aquesta família pren el nom del gènere Viola, que és l'únic que conté. |
Etimològic |
Viola willkommii | Dedicada a H. M. Willkomm, autor del Prodromus Florae Hispanicae. |
Etimològic |
Viola tricolor | Del llatí tricolor, tricoloris (de tres colors), pel blau, violat i groc, els tres colors dominants de la seva flor. |
Etimològic |
Viola sylvestris subsp. riviniana | Dedicada al botànic alemany, A. Q. Rivinus (1652-1723). |
Etimològic |
Viola sylvestris | Del llatí sylvestris, -e (del bosc) derivat de sylva, -ae (el bosc), per la seva estació. Com sylvaticus, |
Etimològic |
Viola sudetica | De la serralada dels Sudets, entre Alemanya, Txèquia i Polònia, per la seva habitació |
Etimològic |
Viola pyrenaica | De la serralada pirinenca, pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Viola palustris | Del llatí palus, paludis (llac o pantà), per la seva estació. |
Etimològic |
Viola odorata | Del verb llatí odoro (olorar) derivat d'odor (la olor), per la seva delicada fragància. |
Etimològic |
Viola mirabilis | Del llatí mirabilis (meravellós, admirable), al·ludint segurament a les dues formes de les flors; les inferiors petalíferes i freqüentment estèrils, i les dues de dalt apètales i fèrtils. |
Etimològic |
Viola lutea | Del llatí luteus (groc), pel color dominant de les flors. |
Etimològic |
Viola hirta | Del llatí hirtus que, com hirsutus, significa eriçat, per l'indument general de la planta. |
Etimològic |
Viola cornuta | Del llatí cornu (la banya), per la longitud i forma del seu esperó. |
Etimològic |
Viola cenisia | Del mont Cenis, dels Alps franco-italians, pel lloc on va ser trobada per primer cop. |
Etimològic |
Viola canina | De l'adjectiu llatí caninus, de canis (el gos); segons Rolland, perquè és inodora, bona només per a gossos. A Cadevall no li sembla fundat aquest motiu, perquè Rosa canina és, precisament, olorosa. |
Etimològic |
Viola bubanii | Dedicada a P. Bubani, autor de la Flora Pyrenaea |
Etimològic |
Viola biflora | Aquest epítet, com bifolius, va ser format pels botànics, del llatí bis (dues vegades) i flos, floris (la flor), per les dues flors que generalment porten els peduncles, i en oposició a la V. uniflora. |
Etimològic |
Viola arenaria | Del llatí arenarius (cosa feta de sorra) amb què els naturalistes expressen, no precisament la naturalesa de la cosa, sinó la de la seva estació, com ara Ruta muraria. |
Etimològic |
Viola arborescens | Del verb llatí arboresco (fer-se com un arbre), al·ludint al rizoma i troncs més o menys llenyosos. |
Etimològic |
Viola alba | Del llatí albus, alba, album (blanc), pel color dominant de les seves flors. |
Etimològic |
Viola | De viola, nom en llatí (en grec, íon) de la violeta o viola. |
Etimològic |
Vincetoxicum officinale | Officinalis, -e és un adjectiu del llatí botànic que s'aplicava a les plantes que tenien un ús medicinal. Deriva del mot llatí officina, -ae (taller, obrador), nom que en l'Edat Mitjana rebia el lloc dels monestirs (una mena de farmàcia) destinat a guardar i preparar les herbes medicinals. |
Etimològic |
Vincetoxicum nigrum | Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), al·ludint al color púrpura fosc, quasi negre, de les corol·les. |
Etimològic |
Vincetoxicum hirundinaria subsp. intermedium | Epítet aplicat a plantes que tenen caràcters intermedis entre els de dues espècies afins. Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi). |
Etimològic |
Vincetoxicum hirundinaria | Nom d'una planta en llatí medieval, derivat del llatí hirundo, -inis (oreneta). En Apuleu, arundinina era la celidònia; en grec, chelidónion, de chelidón (oreneta). No hem pogut establir cap relació entre aquestes plantes i l'origen etimològic del seu nom. |
Etimològic |
Vincetoxicum | Nom del llatí medieval format del llatí vincere (vèncer) i toxicum, -i (verí), perquè es feia servir com a contraverí. Sens dubte era el Vincetoxicum hirundinaria. El gènere Vinctoxicum fou publicat per N. M. Wolf (1776), sobre la base de l'Asclepias Vincetoxicum de Linné. |
Etimològic |
Vinca major | Per correspondre a la Clematis daphnoides major de C. Bauhin. En llatí, major (més gran) és el comparatiu de magnus (gran), al·ludint a una altra espècie considerada minor (més petita). |
Etimològic |
Vinca difformis | Adjectiu del llatí botànic que significa "de forma diferent [a altres del mateix gènere]". Cadevall ho atribueix aquí a les dues formes de les tiges, les fèrtils curtes i les estèrils llargues.
|
Etimològic |
Vinca | Del llatí vinca o vincapervinca, en Plini una planta sempre verd que servia per a fer corones i garlandes, que els autors suposen que seria Vinca sp. pl. Derivat de vincire (lligar, trenar), per la manera de créixer aquestes plantes, amb llurs rames llargues i primes entrelligades. És la Clematis daphnoides de C. Bauhin i d'altres; nom que, no per casualitat, al·ludeix al mateix fet, car Clematis deriva de kléma, -atos (sarment de vinya). El nom genèric Vinca fou establert per C. Linné (1737), com de costum, sense comentaris, en substitució de Pervinca de Tournefort (1694, 1700). |
Etimològic |
Vil·ós, Vil·losa | Pilós, que té pèls. |
Plantes vasculars |
Vicia vestita | Del llatí vestitus, -a, um, participi passat de vestire (vestir, cobrir), amb la significació especial de peluda, pels pèls vermellosos i espessos que cobreixen el llegum. |
Etimològic |
Vicia tetrasperma | Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum. |
Etimològic |
Vicia tenuifolia | Del llatí tenuis (prim, estret) i folium (fulla), pels seus folíols linears. |
Etimològic |
Vicia sepium | Sepium és el gentiu plural de sepes (bardissar), pel lloc on habita, és a dir, Vicia dels bardissars. |
Etimològic |
Vicia sativa | Del llatí sativus, -a, -um (que es cultiva). És l'espècie principal, que es conrea des de molt antic. |
Etimològic |
Vicia pyrenaica | Per ésser el Pirineus la seva principal habitació. |
Etimològic |
Vicia purpurascens | Del verb llatí purpurasco, que significa colorar-se de porpra, per les seves flors purpurines. |
Etimològic |
Vicia pubescens | Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts. |
Etimològic |
Vicia pseudocracca | Del prefix gracollatí pseudo- (fals), i cracca, par la seva semblança amb Cracca villosa, de la qual es considera subespècie.) |
Etimològic |
Vicia peregrina | Del llatí peregrinus (estranger); considerada així per Linnè, ja que no es trobava al seu país. |
Etimològic |
Vicia pannonica | Pannonicus vol dir de la Pannonia, província de l'imperi romà, per la seva habitació. |
Etimològic |
Vicia orobus | Del llatí orobus i aquest del grec órobos, ho deriven d'eréptein (puntejar), parlant del bestiar quan pastura; nom donat pels antics a una lleguminosa farratgera. |
Etimològic |
Vicia onobrychioides | Per la seva semblança amb les espècies del gènere Onobrychis; amb el sufix grec -oídes (semblant a). |
Etimològic |
Vicia narbonensis | De Narbona, la seva primera habitació. Narbo Marcius era el nom que donaven els antics a aquesta ciutat. |
Etimològic |
Vicia lutea | Del llatí luteus (groc), pel color que generalment presenta la flor. |
Etimològic |
Vicia linnaei | Dedicada a Linnè (1707-1778). |
Etimològic |
Vicia hirsuta | Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta. |
Etimològic |
Vicia hibrida | Segons J. Cadevall, l'epítet hybrida és inapropiat, nomen ineptum, perquè no hi ha tal hibridisme aquí. |
Etimològic |
Vicia heterophylla | Del grec héteros (diferent) i phýlla (fulla), per la diferència de les fulles superiors i inferiors. |
Etimològic |
Vicia gracilis | Del llatí gracilis (prim, delicat), per ser planta molt feble. |
Etimològic |
Vicia godroni | Dedicada a A. Godron (1807-1880), coautor de la Flore de France (1848-1856). |
Etimològic |
Vicia ervilia | En llatí, diminutiu d'ervum, amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla. |
Etimològic |
Vicia disperma | Epítet del llatí botànic format del prefix grec di- (dos) i spérma (llavor), per tenir els llegums dues llavors. |
Etimològic |
Vicia dasycarpa | Del grec dasýs (pelut), sinònim del llatí villosus, i karpós (fruit), nom impropi, que va ser aplicat a Cracca villosa, considerant-la com una varietat de Cracca varia. |
Etimològic |
Vicia cracca subsp. tenuifolia | Del llatí tenuis, -e (prim, delicat) i folium, -ii (la fulla), pels folíols, molt prims. |
Etimològic |
Vicia cracca subsp. incana | Del llatí incanus, -a, -um (emblanquit), per les tiges, fulles i llegum cobertes d'un toment blanquinós. |
Etimològic |
Vicia cracca | Segons Plini, cracca, -ae és el fruit del gerdell o veça silvestre (Lathyrus aphaca). Cracca és el seu antic nom genèric, que Linné li conservà com a específic en reclassificar-la. |
Etimològic |
Vicia bithynica | Per haver estat trobada a Bithynia, regió del nord-oest de l'Àsia Menor. |
Etimològic |
Vicia benghalensis | Epítet format amb el nom geogràfic Benghala i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), és a dir, de Benghala o Bengala, perquè la planta es va trobar en aquesta regió asiàtica; com alepensis o monspeliensis. |
Etimològic |
Vicia argentea | Del llatí argentum (argent), pel color blanquinós o canescent de la planta. |
Etimològic |
Vicia angustifolia | Del llatí angustus (estret) i folium (fulla), per la forma dels folíols. |
Etimològic |
Vicia amphicarpa | Del grec ámphi (de dos, doble) i karpós (fruit) al·ludint a la forma diferent dels llegums aeris i subterranis. |
Etimològic |
Vicia | Del llatí vicia, -ae (veça) relacionat amb el grec bíkion (gerro, olla). Segons J. Cadevall, és el nom donat per Varró a una lleguminosa, probablement Vicia sativa i diu que alguns la fan derivar del celta gwig. El gènere Vicia va ser publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Viburnum tinus | Segons S. Vaillant, del grec týnos, -ou (petit), per les branques de poca alçària. Plini anomena tinus a una mena de llorer silvestre. |
Etimològic |
Viburnum opulus | Segons Loudon, seria una alteració de populus (el pollancre); però és més probable que Linné prengués el nom (aquí, en aposició) de Plini, que anomenava opulus una espècie d'auró, probablement Acer campestre. |
Etimològic |
Viburnum lantana | Aquest nom, aquí en aposició, es fa derivar del llatí lentare (plegar) o de lentus, -a, -um (flexible i també, enganxós), perquè les branques flexibles es feien servir per lligar feixos de llenya. De l'escorça d'aquest arbust, s'extreu una mena de vesc. |
Etimològic |
Viburnum | Del llatí viburnum, -i, nom en Virgili d'una planta que podria ser un vímet (Salix sp.) o el tortellatge (Viburnum lantana). Segons S. Vaillant, vindria del verb viere (lligar), perquè moltes espècies tenen rames llargues i flexibles i serveixen per lligar feixos de llenya i fer cistells. |
Etimològic |
Verticil·lastre | Amb aspecte de verticil; es diu de les inflorescències d’algunes labiades de peduncles i al gèn. Rumex, on les flors semblen disposades en verticils. |
Plantes vasculars |
Verticil | Conjunt de fulles o d’altres òrgans que neixen al mateix nivell en una tija o eix (en deriva verticil·lat –ada, disposat en verticil). |
Plantes vasculars |
Verós | adj. Entre verd i madur, quan una fruita encara no és mengívola. Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre) |
Etnobotànica |
Veronica urticifolia | Epítet del llatí botànic format del nom genèric Urtica i folium, -ii (la fulla), per les fulles semblants a les d'una ortiga. |
Etimològic |
Veronica serpyllifolia | És la Veronica pratensis serpillifólia de C. Bauhin, així anomenada per les fulles, que recorden les del Thymus serpyllum (el serpoll). |
Etimològic |
Veronica polita | Del llatí politus, -a, -um (polit, llustrós), segons J. Cadevall, perquè, comparada amb V. agrestis, és com si, polint-la, li haguessin tret bona part de la vestidura de les fulles. |
Etimològic |
Veronica persica | Del llatí persicus, -a, -um (de Pèrsia), per haver-la trobada a Pèrsia. |
Etimològic |
Veronica officinalis | Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats. |
Etimològic |
Veronica montana | Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos. |
Etimològic |
Veronica hederifolia | Adjectiu del llatí botànic format d'hedera, -ae (l'heura) i folium , -ii (la fulla), per les fulles que recorden les de l'heura (Hedera elix). |
Etimològic |
Veronica chamaedrys | És la Chamaedrys spuria minor rotundifolia, de C. Bauhin, i d'ací prengué Linné el mot específic. |
Etimològic |
Veronica beccabunga | Segons de Théis en Glossaire de botanique, forma llatinitzada d'un antic nom germànic d'aquesta planta, bach-punghen, amb l'arrel bach (rierol), perquè la planta creix a la vora del rierols. |
Etimològic |
Veronica austriaca subsp. teucrium | Seria la Veronica teucrium de Linné. Alguns botànics prelinneans inclogueren aquesta planta entre els Teucrium, com és ara Clusius, que la designà com a Téucrium tertia species; i d'ací derivà a l'específic linneà. |
Etimològic |
Veronica austriaca | Austriacus, -a, -um (d'Áustria), perquè aquesta planta hi viu. |
Etimològic |
Veronica arvensis | Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e. |
Etimològic |
Veronica anagallis-aquatica | És l'Anagallis aquàtica d'alguns botànics prelinneans. Linné pren el binomi sencer i el fa servir com a nom específic en reclassificar-la dins del gènere Veronica. |
Etimològic |
Veronica | Nom en llatí medieval de diferents plantes d'aquest gènere, per les virtuts vulneràries que se li atribuïen. Nom de dona (en grec, Bereníke) relacionat amb "la Verònica" que eixugà el rostre de Jesús, quan pujava al Calvari, amb un llenç on va quedar imprès el seu rostre. Sembla que l'aspecte de la flor, amb les dues anteres que s'assemblen als ulls, recordaria la "vera icon" (verdadera imatge) de Jesús. Segons Ambrosini, seria un nom alemany i derivaria de vettonica o betonica, en Plini, herba de moltes virtuts. El gènere Veronica fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Verolar | v. Un fruit verd, començar a prendre el color que té quan és madur. La Mota (Pla de l’Estany) |
Etnobotànica |
Verneda | f. Bosc de verns. Olzinelles (Vallès Oriental) |
Etnobotànica |
Vergella | Tany o rebroll d’una planta, sobretot aquell que no es talla a fi que creixi. | Etnobotànica |
Verduc | Branca tendra i flexible. | Etnobotànica |
Verbena officinalis | Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats. |
Etimològic |
Verbena | Verbena és el nom que tenia entre els romans aquesta planta sagrada. En plural, verbenae, eren els rams de plantes sagrades (olivera, romaní, llorer, etc.) que els sacerdots romans portaven als sacrificis. Es relaciona amb el llatí verbera, -erum (fuets, assots), però sense explicar el perquè. El gènere Verbena fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Verbascum sinuatum | Del llatí sinuatus, -a, -um (plegat en forma de sinus), derivat de sinus, -us (sinus, plec), per les fulles inferiors sinuades. |
Etimològic |
Verbascum pulverulentum | Del llatí pulverulentus, -a, -um (empolsat), derivat de pulvis, -eris (la pols), pel toment blanc que cobreix la planta. |
Etimològic |
Verbascum lychnitis | És el Verbascum Lychnitis flore albo parvo, de C. Bauhin, del qual pren Linné el nom específic. Deriva del grec lýchnon (la llàntia), al·ludint a l'ús de les fulles com a ble. |
Etimològic |
Verbascum blattaria | En Plini, herba blattaria és l'herba blenera (Verbascum sp. pl.). Aquesta espècie és la Blattaria alba de C. Bauhin, d'on devia prendre-la Linné. El nom deriva del llatí blatta, -ae (escarabat, segons Plini), perquè tindria la virtut de repel·lir els escarabats. Loading... |
Etimològic |
Verbascum | En Plini és el nom de les herbes bleneres en general (Verbascum sp. pl.). Tournefort, entre altres, creu que seria una corrupció de barbascum, relacionant-lo amb el llatí barba, -ae (la barba), per la pubescència blanquinosa de les fulles. Cadevall segueix aquesta opinió, però la relaciona amb els filaments estaminals barbuts. Ambrosini accepta la teoria de Tournefort, però obre el ventall de possibilitats a que pugui ser una deformació d'herbascum, perquè acostuma a nàixer en llocs herbosos. El gènere Verbascum fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Ventre | m. Part enfonsada d’una soca. Cassà de la Selva (Gironès) |
Etnobotànica |
Vena | Nervi. |
Plantes vasculars |
Vellarcàs, veiarcàs | adj. Notablement vell. Un arbre veiarcàs. La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà) |
Etnobotànica |
Velezia rigida | Del llatí rigidus, -a, -um (inflexible, endurit), per la consistència dels troncs. |
Etimològic |
Velezia | Dedicat a Cristóbal Vélez, company de Loefling i professor de Botànica al Col·legi d'Apotecaris de Madrid, autor de la inèdita Flora Matritensis, 1753. |
Etimològic |
Vascular | Que posseeix teixit conductor, com és el cas dels pteridòfits i dels espermatòfits, les plantes que fan llavors, les quals reben el nom de plantes vasculars. (vegeu teixit conductor) |
Plantes vasculars |
Val·lècula | -Solc a la tija dels equisets. -En els fruits de les umbel·líferes, sol comprès entre dues costes. |
Plantes vasculars |
Valva | (D’un fruit), cadascuna de les parts que es formen en obrir-se els fruits. |
Plantes vasculars |
Valerianella rimosa | Del llatí rimosus, -a, -um (clivellat), derivat de rima, -ae (escletxa), pel solc, com una escletxa, de la cara ventral del fruit. |
Etimològic |
Valerianella pumila | Del llatí pumilus, -a, -um (nan), al·ludint a les petites dimensions de la planta. |
Etimològic |
Valerianella olitoria | De l'adjectiu llatí olitorius, -a, -um (de l'hort), drivat d'olus, oleris (verdura, hortalissa), per tractar-se d'una planta (herba dels canonges) cultivada des de molt antic per les seves fulles primerenques. |
Etimològic |
Valerianella microcarpa | Epítet compost del grec mikrós, -á, -ón (petit) i karpos, -oú (fruit), perquè té els fruits petits. |
Etimològic |
Valerianella locusta | Del llatí locusta, -ae (llagosta, saltarel·la), aquí, com a nom en aposició. Linné li va posar aquest nom sense cap explicació. De Theis, al Glossaire de Botanique, diu que hi ha qui ha trobat alguna semblança entre les branques de la planta i les cuixes de l'insecte. |
Etimològic |
Valerianella eriocarpa subsp. truncata | Del llatí truncatus, -a, -um (amputat, truncat), per la forma del calze persistent, truncat, en forma de llengüeta unilateral. |
Etimològic |
Valerianella eriocarpa | Epítet compost del grec érion, -ou (llana) i karpós, -oú (fruit), és a dir, fruit cotonós, al·ludint als aquenis peluts. Erioxylon (literalment, llana de llenya) és el nom grecollatí del cotó. |
Etimològic |
Valerianella echinata | Del llatí echinatus, -a, -um (eriçat), derivat d'echinus, -i (l'eriçó). És dubtós a què fa referència; Segons Cadevall, a les dents com banyes, persistents, del calze. |
Etimològic |
Valerianella discoidea | Del llatí medieval discoideus, -a, -um (radiat), per la disposició del limbe del calze, amb les dents aristades, com raigs divergents. Segons Cadevall, vindria del grecollatí discoides, -is (en forma de plat o disc), per la depressió central, orbicular, del fruit. |
Etimològic |
Valerianella dentata | Del llatí dentatus, -a, -um (que té dents), derivat de dens, dentis (la dent), al·ludint a les fulles caulinars, dentades, o, potser, al limbe del calze. |
Etimològic |
Valerianella coronata | Del llatí coronatus, -a, -um, participi passat de coronare (coronar, adornar), fent referència a les dents prominents i perfectament simètriques del calze, en forma de corona campanulada. |
Etimològic |
Valerianella carinata | Del llatí carinatus, -a, -um (carenat, en forma de quilla), derivat de carina, -ae (la quilla, la nau), al·ludint al dors carenat de l'aqueni. |
Etimològic |
Valerianella | Nom format amb el nom Valeriana i el sufix diminutiu llatí -ella. |
Etimològic |
Valerianaceae (Valerianàcies) | Del nom del gènere Valeriana, representatiu de la família. |
Etimològic |
Valeriana tuberosa | Del llatí tuberosus, -a, -um, adjectiu derivat de tuber, -eris (inflor, tumor), fent-ne referència a l'arrel engruixit, rizomatós. |
Etimològic |
Valeriana sambucifolia | Epítet compost del llatí sambucus, -i (el saüc) i folium, -ii (la fulla), és a dir, de fulles de saüc, per haver-hi trobat alguna semblança amb les d'aquest arbret. |
Etimològic |
Valeriana pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació. |
Etimològic |
Valeriana officinalis | Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Valeriana montana subsp. tripteris | Epítet compost del grec pterón, -óu (ala, ploma) amb el prefix tri- (tres), és a dir, de tres ales, fent referència a les fulles caulinars tripartides o trilobulades. |
Etimològic |
Valeriana montana | Del llatí montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Valeriana globulariifolia | Epítet del llatí botànic compost de Globularia i folium, -ii (la fulla), de fulles de Globularia, per la semblança amb les d'aquest gènere. |
Etimològic |
Valeriana dioica | Neologisme del llatí botànic, dioicus, -a ,-um (que té dues cases), derivat del grec dioikéo (viure separats), format del prefix di- (a part, separat) i oikós, oú (la casa), perquè, en aquesta planta, uns individus fan només flors masculines i uns altres, de femenines. |
Etimològic |
Valeriana | No és un nom clàssic sinó del llatí tardà, per anomenar la Valeriana celtica i altres plantes semblants. Probablement té relació amb el verb valere (ser fort, bo, valdre, tenir salut). Segons C. Bauhim, en el Pinax (1623) "anomenada Valeriana en les oficines de farmàcia i entre els herbolaris, per les moltes virtuts que mostra; per la qual cosa també es diu triaga". En llatí clàssic, la valeriana es coneixia com saliunca o hirculus, i Dioscòrides l'anomena polemónion o philetaírion. El gènere Valeriana fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Valantia muralis | Del llatí muralis, -e (mural, allò referent al mur), derivat de murus, -i (la paret, el mur), pel seu hàbitat predilecte: les esquerdes de murs i parets. |
Etimològic |
Valantia hispida | Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, eriçat), per tenir la part fructífera de les tiges coberta de pels aspres. |
Etimològic |
Valantia | Gènere dedicat per Linné al metge i botànic francès Sébastien Vaillant (1669-1722), deixeble de Tournefort i des de 1708 fins a la seva mort, professor al Jardin de plantes de París. Autor de la important obra Botanicon parisiense... publicada per Hermann Boerhaave en Leiden i Amsterdam, en 1727, després de la seva mort. En el sistema de classificació de Candolle el gènere prengué el nom de Vaillantia, amb la voluntat de restablir la grafia correcta del cognom. |
Etimològic |
Vaginant | Que té beina (la base eixamplada d'algunes fulles, que envolta la tija). |
Plantes vasculars |
Vaccinium vitis-idaea | Els botànics antics designaren amb el nom de Vitis Idaea (vinya del mont Ida), la cèlebre muntanya de Creta, diverses espècies d'aquest gènere que són poc o molt sarmentoses i de fruit bacciforme; una d'elles és la Vitis Idaea foliis subrotundis, baccis rubris, de Bauhin, que Linné publicà després amb la designació de Vaccinium Vitis-Idaea |
Etimològic |
Vaccinium uliginosum subsp. microphyllum | Epítet del llatí botànic format del grec mikrós (petit) i phýllon (fulla), que significa de fulles petites. |
Etimològic |
Vaccinium uliginosum | Del llatí uliginosus, -a, -um (humit, pantanós) i aquest de uligo, -inis (humitat natural de la terra), per fer-se principalment en els aiguamolls. |
Etimològic |
Vaccinium myrtillus | De myrtillus, nom antic d'aquesta planta, derivat del llatí myrtus, -us (la murtra), per la semblança de les seves baies amb els murtrons. |
Etimològic |
Vaccinium | En llatí clàssic, vaccinium, -ii era el nom de diferents plantes, sobre tot, segons sembla, de la nabinera (Vacccinium myrtillus i V. uliginosum), fent-lo derivar de bacca, -ae (baia), pels seus fuits. Al Pseudo Dioscòrides, és el nom romà (probablement deformat per la pronunciació llatina), equivalent al grec hyákinthos, nom d'unes plantes bulboses desconegudes. Segons Cadevall, del llatí vacca, -ae (la vaca), per tractar-se de plantes que esbrota el bestiar boví. |
Etimològic |
Vaccaria parviflora | Del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), per les seves flors petites. |
Etimològic |
Vaccaria | Deriva del mot llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda. |
Etimològic |
Utricularia vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser freqüent en la major part d'Europa. |
Etimològic |
Utricularia minor | Del llatí minor -oris (més petit), perquè, respecte a U. vulgaris, és més petita i delicada. |
Etimològic |
Utricularia australis | Del llatí australis, -e (del sud, austral), derivat d'auster, -i (austre, vent del sud), per ésser planta de regions temperades i tropicals. Sinònim de meridionalis, -e. |
Etimològic |
Utricularia | Del llatí utricula, -ae diminutiu de uter, -eris (odre, úter) i el sufix -aria (relatiu a), al·ludint a les diminutes vesícules o utricles de les fulles d'aquestes plantes. |
Etimològic |
Utricle | A les ciperàcies del gèn. Carex, òrgan en forma de petit sac o de vesícula que tanca el pistil i després el fruit. |
Plantes vasculars |
Userdera | adj. Molta userda. Fontcoberta (Pla de l’Estany) |
Etnobotànica |
Urtica urens | Urens (que crema), participi present del verb urere (cremar), referint-se a les picades coents de la planta, reiterant la idea del nom genèric. |
Etimològic |
Urtica dioica | Neologisme del llatí botànic, dioicus, -a ,-um (que té dues cases), derivat del grec dioikéo (viure separats), format del prefix di- (a part,separat) i oikós, oú (la casa), perquè, en aquesta planta, uns individus fan només flors masculines i uns altres, de femenines. |
Etimològic |
Urtica | És el nom que donaven els romans a l'ortiga, però també a l'ortiga morta (Lamium sp.); del llatí urere (cremar), per la coentor que provoquen les picades dels pels urticants. El gènere Urtica fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Urospermum picroides | Epítet format del gènere Picris i el sufix -oídes (en forma de), és a dir, semblant a un Picris. |
Etimològic |
Urospermum dalechampii | Espècie dedicada al metge i botànic francès J. Daléchamps (1513-1588). |
Etimològic |
Urospermum | Neologisme del llatí botànic format del grec ourá, -ás (cua) i spérma, -atos (llavor, germen), al·ludint a la forma del bec de l'aqueni. El gènere Urospermum fou publicat per G. A. Scopoli en 1777. |
Etimològic |
Uropetalum | Nom, mantingut com a sinònim, que va rebre també el gènere Dipcadi. Format dels mots grecs ourá, -ás (cua) i pétalon, -ou (pètal), per la forma allargada de les divisions del perigoni. |
Etimològic |
Urna | f. Porció més aviat cilíndrica de la càpsula que conté les espores. |
Briòfits |
Urceolat, Urceolada | En forma de gerro panxut o d’olla. |
Plantes vasculars |
Unisexual | Planta les flors de la qual només tenen o bé estams que produeixen pol·len, o bé carpels que porten els primordis seminals o òvuls. Quan els dos tipus de flors es troben en un mateix individu hom parla de planta unisexual monoica, mentre que quan hi ha individus que només fan flors amb estams, i d’altres que només en fan amb carpels, diem que és una planta unisexual dioica. |
Plantes vasculars |
Uninervat, Uninervada | Que té un sol nervi. |
Plantes vasculars |
Ungla | Part inferior, generalment estreta d’un pètal. |
Plantes vasculars |
Uncinat, Uncinada | Corbat a la punta en forma d’urpa o ganxo. |
Plantes vasculars |
Umbilicus sedoides | Epítet del llatí botànic compost de Sedum i el sufix -oídes (semblant a), per la semblança amb alguna planta del gènere Sedum. |
Etimològic |
Umbilicus rupestris | Epítet del llatí botànic derivat de rupes, -is (roca, gruta), pel seu lloc d'habitació preferent, les escletxes de roques i de parets. |
Etimològic |
Umbilicus | Del nom de la planta en llatí: umbilicus Veneris (melic de Venus), al·ludint a la forma umbilicada de les fulles de la principal espècie, U. rupestris. |
Etimològic |
Umbilic | Depressió comparable a un llombrígol. |
Plantes vasculars |
Umbel·la Composta | A la fam. de les umbel·líferes les flors sovint són en una umbel·la secundària o umbèl·lula, en la qual els radis sostenen una altra umbel·la. (en deriva umbel·lar) |
Plantes vasculars |
Umbel·la | Inflorescència (conjunt de flors) en què tots els peduncles de les flors arrenquen d’un mateix punt, i en el qual hi poden haver bràctees. A la fam. de les umbel·líferes, les flors sovint es reuneixen en umbel·les compostes (vegeu diapositiva següent) (en deriva umbel·lar). |
Plantes vasculars |
Umbelliferae (Umbel·líferes) | Terme botànic compost pels mots llatins umbella, -ae (para-sol, ombrel·la), diminutiu de umbra, -ae (ombra) i el verb fero (jo porto), fent referència a la forma de les inflorescències en forma de para-sol de les plantes d'aquesta família. |
Etimològic |
Ulmus minor | Del llatí minor, -oris (més petit), probablement per tenir les fulles més petites que Ulmus glabra. |
|
Ulmus | Ulmus és el nom en llatí de l'om. El gènere Ulmus fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Ulex provincialis | Del llatí Provincia, que és la Provença, per la seva habitació. |
Etimològic |
Ulex parviflorus | Del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor) per fer les flors relativament petites. |
Etimològic |
Ulex europaeus | De l'adjectiu llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per la seva habitació en l'Europa occidental. |
Etimològic |
Ulex | Del llatí ulex, ulicis (el bruc). Segons Cadevall, paraula de significat obscur que alguns deriven de uligo (maresma), per l'estació que li atribueixen i que no és exclusiva. En Plini, és un arbust similar a les ereíke gregues, en llatí, erice, és a dir, els brucs o la bruguerola (Calluna vulgaris). Linnè, va fer aquest nom genèric, sense cap explicació. |
Etimològic |
Tyrimnus leucographus | Nom format del grec leukós (blanc) i grápho (gravar, dibuixar, ratllar), per les taques sinuoses de l'anvers de les fulles. Leucographis, segons Plini el Vell, és el nom d'un card. |
Etimològic |
Tyrimnus | El gènere Tyrimnus fou establert per L. A. G. Bosc en 1819 sobre la base del Carduus subg.Tyrimnus publicat per Cassini al Bull. Sci. Soc. Philom. Paris 1818: 168 (1818), sense donar cap explicació sobre l'origen del terme. Tanmateix, J. A. Devesa sospita que, semblantment a altres noms de personatges mitològics proposats en la mateixa publicació, aquest ho va ser en homenatge a Týrimnos, en llatí Tyrimnus, déu solar dels lidis, un poble antic de l'oest d'Anatòlia, en l'actual Turquia. Així mateix, considera inversemblant la proposta d'altres autors que relacionen el vocable amb el grec tyrós, -oú (formatge) en la suposició què el Tyrimnus leucographus s'havia fet servir per a amatonar la llet. |
Etimològic |
Tussilago farfara | Farfarus o farfugium, en Plini, és un altre nom d'aquesta planta i també el de l'àlber, pel toment blanc del revers de les fulles. L'origen etimològic del mot no és clar, si bé podria tenir relació amb el llatí far, farris (farina) o farfer (portador de farina).
|
Etimològic |
Tussilago | Tussilago és el nom d'aquesta planta en Plini. De tussis, -is (la tos) i el sufix -ago (que actua), perquè es considera bèquica o antitussígena, sobre tot la flor. |
Etimològic |
Turritis glabra | Del llatí glaber, -bra, -brum (calb, pelat), per ser una planta sense pels. |
Etimològic |
Turritis | Del llatí turris, -is (torre, talaia), per la forma piramidal que donen al tronc les fulles i síliqües. El gènere Turritis fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Turió | Brot que creix vigorosament dels espàrrecs, i també dels esbarzers (els anomenats grelles o tanys). |
Plantes vasculars |
Turgenia latifolia | Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla). És sinònim de l'adjectiu d'origen grec Platyphýllos. |
Etimològic |
Turgenia | Nom llatinitzat amb què G.F. Hoffmann (1760-1826) va dedicar aquest gènere, en 1814, al seu amic Aleksandr Ivanovitx Turgienev (1724-1845), historiador i estadista rus. |
Etimològic |
Tunica saxifraga | Del llatí saxifragus, -a, -um (que trenca les roques), per l'estació de la planta. |
Etimològic |
Tunica prolifera | Neologisme del llatí científic compost de proles (la descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades. |
Etimològic |
Túnica | - Embolcall. - Cadascuna de les fulles carnoses que componen certs bulbs. (en deriva tunicat) |
Plantes vasculars |
Tunica | D'origen dubtós. Sembla que Tunica, prové, per afèresi, de betònica, nom vulgar d'una espècie de clavell (Stachys officinalis). Altres autors diuen que prové del llatí tunica (camisa) fent referència al calicle de les flors. |
Etimològic |
Tubercle | - Tija subterrània i engruixida on s’acumulen substàncies de reserva. - Prominència arrodonida a la superfície d’un òrgan. (en deriva tuberós –osa, que té tubercles, semblant a un tubercle) (en deriva tuberculat –ada, que té tubercles) |
Plantes vasculars |
Tuberaria vulgaris | Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna. |
Etimològic |
Tuberaria variabilis | Del llatí variabilis (variable), pel polimorfisme de la planta. |
Etimològic |
Tuberaria | Del llatí, tuber, -eris, (l'atzeroler), probablement per la semblança de les flors i fulles de l'espècie més comuna amb les d'aquesta rosàcia. |
Etimològic |
Tub | A les flors amb les peces soldades la part inferior, generalment més prima que la resta, o sigui que hom parla del tub del calze o del tub de la corol·la (en deriva tubulós –osa). |
Plantes vasculars |
Truncat, truncada | Fulla o un altre òrgan que sembla escapçat, que acaba en una mena de secció transversal recta. |
Plantes vasculars |
Trumfo | m. Patata. Tubercle de la patatera. Canelles (Alt Urgell) |
Etnobotànica |
Trumfa | f. Patata. Tubercle de la patatera. Sant Hilari Sacalm (Selva) |
Etnobotànica |
Trollius europaeus | Pertanyent a la flora d'Europa. |
Etimològic |
Trollius | De l'alemany antic troll, troddel (globus), al·ludint a les flors globuloses o en forma de bola. També podria ser la llatinització del nom suís-germànic d'aquesta planta: troll-blume. |
Etimològic |
Triquetre | Trígon, o sigui que té tres cantells, de secció triangular. |
Plantes vasculars |
Trinia vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser-ne l'espècie més abundant. |
Etimològic |
Trinia glauca | Del llatí glaucus, -a, -um (verd blanquinós), pel color de la planta. |
Etimològic |
Trinia | Gènere dedicat al naturalista alemany Carl Bernhard von Trinius (1778-1844), metge del tsar Alexandre II i fundador del jardí botànic de l'Acadèmia Imperial de Ciències de Sant Petersburg, que va destacar pels seus treballs sobre les gramínies. El gènere fou descrit pel botànic Georg Franz Hoffmann in 1814. |
Etimològic |
Trímer, trimera | Que consta de tres parts. |
Plantes vasculars |
Trilobat, trilobada | Que presenta tres lòbuls. |
Plantes vasculars |
Trigonella prostrata | Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut), per la posició de les tiges. |
Etimològic |
Trigonella polycerata | Del grec polýs (molt) i kéras, -atos (banya), pels llegums fasciculats i drets, com un feix de banyes.
|
Etimològic |
Trigonella ornithopodioides | Adjectiu compost de ornithopodi (genitiu d'ornithopus) i el sufix grec -oídes (semblant a), pels seus llegums incurvats a l'àpex, que recorden els de l'Ornithopus. |
Etimològic |
Trigonella monspeliaca | Del llatí medieval monspeliacus, -a, -um, una de les formes per referir-se a allò que és de Mons Pessulum, nom en llatí de l'actual ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, per la primera localitat on fou trobada. Altres adjectius botànics del mateix significat són monspeliensis, -e i monspessulanus, -a, -um. |
Etimològic |
Trigonella gladiata | Adjectiu del llatí botànic que vol dir 'en forma de sabre', derivat de gladius, -ii (glavi o espasa), pel seu llegum subfalciforme. |
Etimològic |
Trigonella foenum-graecum | De phoenum graecum (fenc grec), nom que Plini i Columel·la donaven a aquesta planta farratgera, coneguda en Grècia com télis. |
Etimològic |
Trigonella | Format del grecollatí trigonus, -a -um (triangular) i el sufix diminutiu llatí -ella, per la forma de la corol·la. Segons Linnè, per tenir-ne forma triangular. Segons Cadevall, per tenir la carena molt curta, que sembla que només té tres pètals. |
Etimològic |
Trígon, trigona | Triquetre, o sigui que té tres cantells, de secció triangular. |
Plantes vasculars |
Trifolium vesiculosum | Del llatí vesicula (bufeta petita), pel calze fructífer vesiculós. |
Etimològic |
Trifolium tomentosum | Del llatí tomentum (borrissol), pel toment, a guisa de la borra o feltre, que recobreix el calze fructífer. |
Etimològic |
Trifolium thalii | Dedicat a Johann Thal, metge de Nordhausen, mort al 1583, i autor de Sylva Hercynia. |
Etimològic |
Trifolium tenoreanum | Espècie dedicada a Michele Tenore (1780-1861), autor de Flora Napolitana, 1811. |
Etimològic |
Trifolium suffocatum | Del llatí suffocare (ofegar, sufocar), pels petits capítols estretament aglomerats a la base del tronc i mig tapats per les estípules foliars. |
Etimològic |
Trifolium subterraneum | Es a dir, sota terra, pels peduncles fructífers freqüentment enfonsats. |
Etimològic |
Trifolium strictum | Del llatí strictus (estricte, rigorós), pels troncs drets i rígids. |
Etimològic |
Trifolium striatum | De striatus (que té ratlles), referint-se als 10 nervis que presenta el calze. |
Etimològic |
Trifolium stellatum | Del llatí stella (estel, estrella), per les lacínies del calze fructífer esteses en forma d'estel. |
Etimològic |
Trifolium spumosum | Del llatí spuma (escuma), pel calze fructífer vesiculós i blanquinós. |
Etimològic |
Trifolium spadiceum | Del llatí spadiceus (color de castanya), pel color negrós que tenen les flors quan es marceixen. |
Etimològic |
Trifolium scabrum | Del llatí scaber (aspre), pel calze fructífer coriaci de lacínies rígides i espinuloses. |
Etimològic |
Trifolium rubens | Del llatí rubeo (envermellir), per les flors vermelles. |
Etimològic |
Trifolium resupinatum | Del llatí resupinatus que, com supinatus, significa de sobines o ajagut d'esquena, per la corol·la invertida. |
Etimològic |
Trifolium repens | Del llatí repere (arrossegar-se), per les branques radicants. |
Etimològic |
Trifolium procumbens | Del verb llatí procumbere (ajeure's), pel tronc ajagut. |
Etimològic |
Trifolium pratense | Del llatí pratum (prat o prada), pel seu estatge. |
Etimològic |
Trifolium perreymondii | Dedicat al botànic Jean Honoré Perreymond, autor de Plantes pfanérogames qui croissent aux environs de Fréjus (1833). |
Etimològic |
Trifolium patens | Del llatí patens (obert), fent referència a les ales divergents de la corol·la, que posen més de manifest la flor. |
Etimològic |
Trifolium parviflorum | Del llatí parvus (petit) i flos, floris (flor), per les flors i els capítols petits. |
Etimològic |
Trifolium parisiense | Forma neutra de parisiensis (de París), perquè es troba pels encontorns d'aquesta ciutat. |
Etimològic |
Trifolium pallescens | Del llatí pallescere (empal·lidir, groguejar), pel color blanc groguenc o blanc rosat de les flors. |
Etimològic |
Trifolium ochroleucum | En grec, ochróleukos (blanc groguenc), pel color de les flors. |
Etimològic |
Trifolium nigrescens | Del llatí nigrescere (ennegrir-se), pels folíols freqüentment tacats de negre. |
Etimològic |
Trifolium montanum | De mons, montis (muntanya), pel seu estatge. |
Etimològic |
Trifolium minus | Minus, en llatí, és el neutre de minor (més petit), per ésser relativament petita |
Etimològic |
Trifolium micranthum | Del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), per la petitesa dels capítols florífers. |
Etimològic |
Trifolium medium | Probablement per la magnitud dels capítols, compresa entre el pratense i el rubens. |
Etimològic |
Trifolium maritimum | Pel seu estatge als prats costaners, vora mar.
|
Etimològic |
Trifolium ligusticum | Ligusticus, de la Ligúria, regió d'Itàlia, pel seu hàbitat. |
Etimològic |
Trifolium lappaceum | Del llatí lappa, (repalassa) i el sufix -aceum (semblant a) pels capítols eriçats; efecte de les pestanyes esteses i rígides de les lacínies del calze fructífer, que recorden aquella planta composta. |
Etimològic |
Trifolium lagopus | Del grec lagós (llebre) i poús (peu), és a dir, peu de llebre, pel toment tou del calze fructífer i de quasi tota la planta. |
Etimològic |
Trifolium laevigatum | Del llatí laevigare (allisar), de laevis (llis, suau), per l'absència de toment de la planta. |
Etimològic |
Trifolium incarnatum | Del llatí incarnatus (de color de carn), pel color que presenten les flors. |
Etimològic |
Trifolium hybridum | Hybridus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic que, com en aquest cas, s'ha fet servir sovint de manera inadequada referint-se a una barreja o variabilitat de caràcters de la planta i no pas al resultat d'un encreuament. |
Etimològic |
Trifolium hispidum | Del llatí híspidus (pelut), pels pèls rossos, blans i oberts que cobreixen el tronc. |
Etimològic |
Trifolium hirtum | Del llatí hirtus (pelut), pels pèls rossos, blans i oberts que cobreixen el tronc. |
Etimològic |
Trifolium glomeratum | Glomeratum (apinyat), del llatí glomus, glomeris (cabdell), per la inflorescència en capítols petits, densos i globulosos. |
Etimològic |
Trifolium glareosum | Del llatí glareosus, de glarea (grava), pel seu estatge al pedruscall de l'alta muntanya. |
Etimològic |
Trifolium glabellum | Del llatí glaber (calb, pelat) i el sufix diminutiu -ellus, pel calze fructífer glabrescent. |
Etimològic |
Trifolium gemellum | Del llatí gemellus (bessó), pels capítols freqüentment geminats. |
Etimològic |
Trifolium fragiferum | Del llatí fraga (maduixes) i ferre (portar), que porta maduixes, per la forma de la infructescència, comparable amb aquella fruita. |
Etimològic |
Trifolium filiforme | Del llatí filum (fil), que té forma de fil, per la primor dels peduncles, com fils; |
Etimològic |
Trifolium elegans | Del llatí elegans (elegant, formós), pel port de la planta. |
Etimològic |
Trifolium dubium | Del llatí dubius, -a, -um (dubtós, incert), fent referència a la dificultat d’identificació. |
Etimològic |
Trifolium diffusum | Del llatí diffusus (escampat), pels troncs freqüentment estesos en totes direccions. |
Etimològic |
Trifolium collinum | Del llatí collis, (costeta o turonet), per l'estatge de la planta. |
Etimològic |
Trifolium cherleri | Dedicat a J. H. Cherler, metge suís de Montbéliard, parent i col·laborador de J. Bauhin. |
Etimològic |
Trifolium cernuum | Del llatí cernuus (capbaix), per les flors reflexes al final. |
Etimològic |
Trifolium campestre | De campus (camp), pel lloc on habita. |
Etimològic |
Trifolium caespitosum | Del llatí caespes, caespitis (gespa), perquè forma conjunts densos que recorden la gespa. |
Etimològic |
Trifolium bocconei | Dedicat a Paolo Boccone, autor de Icones et descriptiones rariorum plantarum Siciliae, Melitae et Italiae. |
Etimològic |
Trifolium badium | Del llatí badius (bai), per la coloració bruna, morena, que presenten les flors al final. |
Etimològic |
Trifolium aureum | Del llatí aureus (d'or), pel color groc daurat que tenen les flors al principi. |
Etimològic |
Trifolium arvense | Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (camp de conreu), perquè és propi dels camps cultivats. |
Etimològic |
Trifolium angustifolium | Del llatí angustus (estret) i folium -aquí adjectivat- (fulla), pels folíols linears. |
Etimològic |
Trifolium alpinum | Dels Alps, pel seu estatge d'alta muntanya. |
Etimològic |
Trifolium agrarium | L'adjectiu agrarium, ve d'ager, agri (terreny de cultiu), pel lloc on habita. |
Etimològic |
Trifolium | Del llatí trifolium, ii (trèvol), mot format pel prefix tri- (tres) i folium, ii (fulla), corresponent al grec tríphyllon, pels tres folíols de les fulles. A més de Trifolium sp., els antics donaven aquest nom a no poques lleguminoses d'altres gèneres amb fulles trifoliades o amb tres segments, com ara Melilotus sp., Medicago sp. o Bituminaria bituminosa. |
Etimològic |
Trifoliolat, trifoliolada | Fulla composta (dividida) que té 3 folíols, com ara la dels trèvols. |
Plantes vasculars |
Tricoc, tricoca | Que té tres cocs; es diu dels fruits secs que a la maturitat se separa en peces, cadascuna amb una sola grana. |
Plantes vasculars |
Tribulus terrestris | Del llatí terrestris, -e (terrestre) en oposició a l'aquàtic o castanya d'aigua (tribulus aquaticus). |
Etimològic |
Tribulus | Del llatí tribulus, -i (obriülls), per la semblança del fruit espinós amb aquesta arma antiga. La paraula prové de l'adjectiu grec tríbolos (de tres puntes) compost de treís, tría (tres) i bállo (llançar, tirar a terra) En llatí, aquesta paraula designava diferents plantes amb espines o amb tres folíols, però també una arma defensiva (tribulus ferreus): uns objectes de ferro de quatre punxes, que s’estenen pel terra i s’hi sostenen amb tres d’elles, mentre la quarta apunta cap amunt per a lesionar l’enemic. El gènere Tribulus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754). |
Etimològic |
Trencadell | adj. Trencadís. Un arbre trencadell. Cassà de la Selva (Gironès) |
Etnobotànica |
Trapaceae (Trapàcies) | De Trapa, nom del únic gènere de la família. |
Etimològic |
Trapa natans | Del verb llatí natare (nedar), perquè la planta sura a l'aigua. |
Etimològic |
Trapa | Paraula probablement d'origen germànic que significa trampa de caçador. Segons Cadevall, es considera com una abreviació de calcitrapa, nom medieval d'una arma de guerra petita i amb punxes dissenyada per a clavar-se a les potes dels cavalls o als peus dels soldats, sinònim del clàssic murex, muricis (obriülls o abriülls ), al·ludint a la forma del fruit. Linnè canvià per Trapa el gènere Tribuloides de Tournefort, format de tribulus, -i (de tres puntes), un altre nom, en llatí clàssic, de l'arma abans esmentada, però també d'algunes plantes com ara l'abriülls, Tribulus terrestris, en Dioscòrides tríbolos chersaíos (de terra ferma), i Trapa natans, en Dioscòrides tríbolos énydros (que viu a l'aigua), en ambdós casos per la forma dels fruits. |
Etimològic |
Tragopogon pratensis | Del llatí pratensis, -e (propi dels prats o que hi viu), derivat de pratum, -i (el prat), per la seva estació. |
Etimològic |
Tragopogon porrifolius subsp. australis | Del llatí australis, -e (del sud), pel lloc d'habitació, al sud d'Europa. Sinònim de meridionalis, -e. |
Etimològic |
Tragopogon porrifolius | Epítet del llatí botànic format de Porrus i fo lium, -ii (fulla), és a dir, de fulles com les del Porrus (un gènere de plantes obsolet, avui dins el gènere Allium). |
Etimològic |
Tragopogon major | Del llatí major o majus, majoris (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), fent referència, probablement, als peduncles molt inflats a l'àpex. |
Etimològic |
Tragopogon lamottei | Dedicat al metge, apotecari i botànic francès Martial Lamotte (1820-1883), que fou director del museu Lecoq de Clermont-Ferrand. |
Etimològic |
Tragopogon crocifolius | Epítet del llatí botànic compost de Crocus i folium, -ii (la fulla), perquè les fulles són semblants a les de la safranera (Crocus sativus) |
Etimològic |
Tragopogon | En Plini, nom d'una planta d'aquest gènere, probablement la barba cabruna (Tragopogon porrifolius). Del grec trágos (boc) i pógon (barba), fent al·lusió al plomall dels aquenis quan el capítol és tancat, que sembla una barba de boc. |
Etimològic |
Trachelium caeruleum | Del llatí caeruleum, -i (el color blau), pel color de les flors. |
Etimològic |
Trachelium | Del grec tráchelion, -ou, diminutiu de tráchelos, -ou (coll), aquí, segons Cadevall, per la corol·la llargament tubulosa. |
Etimològic |
Torulós, torulosa | Que presenta protuberàncies seriades, com un collaret o rosari. |
Plantes vasculars |
Torilis nodosa | Del llati nodosus, -a, -um (nuós, que té nusos), adjectiu derivat de nodus, -i (nus), aquí fent al·lusió als nusos de la tija més inflats. |
Etimològic |
Torilis leptophylla | Del grecollatí leptophyllon, -i, nom que Plini donava a una mena de lleteresa. Mot compost del grec leptós (petit) i phíllon (fulla). Leptós equival a minor o minus, en llatí, i així Plini anomena lepton centaurion a la centaura menor o herba de Santa Margarida (Centaurium erythraea). |
Etimològic |
Torilis arvensis subsp. neglecta | Del llatí neglectus, -a, -um (menystingut o negligit). |
Etimològic |
Torilis arvensis | Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (camp de conreu), perquè és propi dels camps cultivats. |
Etimològic |
Torilis | Nom genèric creat de forma arbitrària per Michel Adanson en Familles naturelles des plantes (1763); probablement una contracció de Tordylium i Caucalis, gèneres que apareixen juntament amb Torilis en aquesta obra. |
Etimològic |
Tordylium maximum | Del llatí maximus, -a, -um (molt gran o el més gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran, elevat), per l'alçada o grandària relativa de la planta. |
Etimològic |
Tordylium | Del grec tordýlion o tòrdylon, oû (la llavor del sèseli). En Dioscòrides, una mata petita que naix al mont Amano, a Cilícia (sud de Turquia), que els autors moderns suposen que era el Tordylium officinale o el T. apulum. |
Etimològic |
Toment | Dit de la pilositat curta i densa, que fa una borra fina (en deriva tomentós). |
Plantes vasculars |
Tomàtic | m. Tomàquet. Fruit de la tomaquera. Rubinat (Segarra) |
Etnobotànica |
Tomaca | f. Tomàquet. Fruit de la tomaquera. Ebo (Marina Alta) |
Etnobotànica |
Tolpis barbata | Del llatí barbatus, -a, -um (barbut, amb barba), per les cerres del plomall dels aquenis centrals. |
Etimològic |
Tolpis | Com altres noms enigmàtics encunyats per M. Adanson, aquest també és d'origen o arrel desconeguts. Cadevall creu que podria venir del grec tolýpe (cabdell de llana i carabassa silvestre), amb la mateixa terminació d'altres noms com Crepis o Picris, però no ho relaciona amb cap característica del gènere. El gènere Tolpis fou publicat per Michel Adanson en l'obra Familles de plantes, Vol 2: 112 (1763). |
Etimològic |
Til·la | f. Conjunt de flors i bràctees de tell. Ossera (Alt Urgell) |
Etnobotànica |
Tillaea muscosa | Del llatí muscosus, -a, -um (cobert de molsa), derivat de muscus, -i (molsa), per l'aspecte de la planta. |
Etimològic |
Tillaea | Gènere dedicat a Miquelangelo Tilli (1655-1740), metge i botànic italià, autor de Catalogus Plantarum Horti Pisani. |
Etimològic |
Tiliaceae (Tiliàcies) | De Tilia, únic gènere de la família autòcton d'Europa. |
Etimològic |
Tilia vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser mol freqüent. |
Etimològic |
Tilia ulmifolia | Del llatí ulmus, -i (om) i follium, -ii (la fulla), per la semblança amb les fulles d'om. |
Etimològic |
Tilia sylvestris | De l'adjectiu llatí sylvestris, -e (del bosc), per la seva estació. |
Etimològic |
Tilia platyphyllos | Del grec platyphýllos (de fulles amples). |
Etimològic |
Tilia pauciflora | Format del llatí paucus, -a, -um (poc) i flos, floris (flor), d'escasses flors. |
Etimològic |
Tilia parvifolia | Adjectiu format del llatí parvus, -a, -um (petit) i folium, -ii(fulla), que significa de fulles petites. |
Etimològic |
Tilia microphylla | Adjectiu format del grec mikrós (petit) i phýllon (fulla), que significa de fulles petites. |
Etimològic |
Tilia intermedia | Del llatí intermedius -a, -um (intermedi), per la magnitud de les flors, compresa entre T. platyphyllos i T. ulmifolia. |
Etimològic |
Tilia grandifolia | Del llatí grandis, -e (gran) i folium, -ii (la fulla), de fulles grans. |
Etimològic |
Tilia | Nom llatí antic d'aquesta planta, en Plini; correspon al grec philýra, de Teophrast. |
Etimològic |
Thymus vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser planta vulgar al sud d'Europa. |
Etimològic |
Thymus serpyllum subsp. chamaedrys | Mot grecollatí per a anomenar plantes del gènere Teucrium, format del grec chamai (per terra, nan) i drys (alzina), és a dir, com una alzineta, referint-se a la forma de les fulles. Tanmateix, hom diu que aquesta planta porta el nom de Chamaedrys perquè té les tiges amb dues línies de pèls de llarg a llarg, com la Verònica chamaedrys. |
Etimològic |
Thymus serpyllum | El mot grec érpyllos fou ja emprat per Dioscòrides per a designar una mena de serpoll o farigola, i els autors llatins el traduïren per serpillum; deriva d'érpo (arrossegar-se), per les tiges decumbents i radicants d'aquesta planta. |
Etimològic |
Thymus | Del grec thýmon, nom emprat per Dioscòrides -en Plini, Thymum- per a diferents plantes aromàtiques, com ara la farigola (Thymus vulgaris); probablement relacionat amb el grec thymiáo (perfumar) o, segons Cadevall, amb l'egipci tham, nom d'una herba aromàtica. |
Etimològic |
Thrincia tuberosa | Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació), per les arrels tuberoses. |
Etimològic |
Thrincia saxatilis | Del llatí saxatilis, -e (que viu entre roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca, escull, etc.), pel seu lloc preferent d'habitació, en les escletxes de les roques. |
Etimològic |
Thrincia hispida | Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), pel tronc i les fulles coberts de pèls eriçats. Hirtus, -a, -um i hirsutus, -a, -um en són sinònims. |
Etimològic |
Thrincia hirta | Vegeu Thrincia hispida. |
Etimològic |
Thrincia | Una hipòtesi poc versemblant ho fa derivar del grec thrinkós, oú (merlet, coronament de muralla), al·ludint al plomall en forma de corona dels aquenis exteriors, potser confonent-lo amb thrix, thrichós (cabell, seta). Però, el cert és que es tracta d'un nom dedicat a un tal Cosme Thrinci, autor, segons Cadevall, d'un llibre d'agricultura, i de qui només he trobat una breu referència a l'obra del naturalista francès Édouard Grimard (S. XIX) La plante. Botanique simplifiée, Vol 2, 404 (1865). |
Etimològic |
Thlaspi perfoliatum | Epítet del llatí botànic que significa que la tija travessa la fulla, de per (a través de) i folium (la fulla); en aquest cas, al·ludeix impròpiament a les fulles caulinars, sèssils i auriculades, que envolten totalment la tija, però no perfoliades. |
Etimològic |
Thlaspi caerulescens subsp. brachypetalum | Epítet format del grec brachýs (breu, curt) i pétalon (fulla de la flor, pètal), pels seus pètals curts. |
Etimològic |
Thlaspi caerulescens | Epítet del llatí botànic format per caeruleum, -i (blau) i el sufix -escens (que tendeix a), és a dir, que tira a blau. |
Etimològic |
Thlaspi arvense | Del llatí botànic arvensis,-e, derivat d'arvum, -i (el camp llaurat), perquè viu en terres de conreu. |
Etimològic |
Thlaspi | En Dioscòrides i Plini, és el nom d'una altra planta que podria ser el sarronet de pastor (Capsella bursa-pastoris). En la traducció de Laguna, diu Dioscòrides que la planta té una llavor petita en forma de plat, com aixafada, d'on li ve el nom. Del grec thláo (aixafar), al·ludint a la silícula comprimida o d'envà aixafat. |
Etimològic |
Thesium humifusum | Adjectiu del llatí botànic, compost d'humus, -i (el sòl, la terra) i fusus, -a, -um (vessat, estès), per les tiges decumbents. |
Etimològic |
Thesium | En Teofrast i Plini és una planta d'arrel bulbosa i amarga, semblant al lli. Se suposa que es tracta d'un epònim en honor de Teseu, l'heroi mitològic que coronà de flors Ariadna. Linné va prendre el nom per a aquest gènere directament de Plini, i en Hortus Cliffortianus comenta que fa riure que no hi hagi dos botànics que s'avinguin en denominar aquesta planta. El propi Clusius designa una d'aquestes espècies amb el nom Anonymus lini folio, es a dir, planta sense nom amb fulles de lli. |
Etimològic |
Thapsia villosa | Del llatí villosus, -a, -um (cabellut), derivat de villus, -i (floc de cabell), perquè és una planta peluda. |
Etimològic |
Thapsia | Nom grecollatí d'una canyaferla (Thapsia sp.). Perquè, segons expliquen tant Dioscòrides com Plini, es creia que la planta havia estat trobada per primer cop a l'illa de Thapsos (avui península de Magnisi), prop de Siracusa (Sicília). |
Etimològic |
Thalictrum tuberosum | Del llatí tuber -eris (engruiximent), per la forma de l'arrel. |
Etimològic |
Thalictrum saxatile | Del llatí saxum (roca), pel substrat on habita. |
Etimològic |
Thalictrum minus | En llatí, forma neutra del comparatiu minor (més petit), en contraposició a Th. majus, dels Alps. |
Etimològic |
Thalictrum mediterraneum | Per la regió on habita. |
Etimològic |
Thalictrum foetidum | Del llatí foetidus (pudent), fa referència a la seva pudor. |
Etimològic |
Thalictrum aquilegiifolium | De fulles d’Aquilegia. |
Etimològic |
Thalictrum angustifolium | Del llatí angustus (estret) i folium (fulla), per la forma estreta de les fulles. |
Etimològic |
Thalictrum flavum | Del llatí flavus (groc), pel color de les flors. |
Etimològic |
Thalictrum alpinum | Per la zona (alpina) o regió (els Alps) on habita. |
Etimològic |
Thalictrum | Del grec thálictron, nom de planta (en Dioscórides, quizá Thalictrum minus). Probablement de thallo, que vol dir reverdir, al·ludint al verd brillant dels seus plançons. |
Etimològic |
Teucrium scorodonia | Del grec scórodon (l'all), per la olor que fa. Rep aquest nom específic, en aposició, de la Scorodonia vulgaris, de J. Hill, en ser reclassificada. |
Etimològic |
Teucrium pyrenaicum subsp. guarense | Epítet del llatí botànic, guarensis, -e (de la serra de Guara), per haver-se trobat en aquestes contrades. |
Etimològic |
Teucrium pyrenaicum | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè viu en aquestes muntanyes. |
Etimològic |
Teucrium botrys | Del grec bótrys (raïm), per les inflorescències racemiformes. Nom emprat ja per Dioscòrides. És el Botrys chamaedryoides de C. Bauhin, que aquí ha passat a nom específic en aposició. |
Etimològic |
Teucrium | Entre els antics grecs i romans, rebien aquest nom diferents labiades d'aquest gènere, però també la dauradella (Ceterach officinarum). Teucrium es un epònim de Teucre, heroi de la mitologia grega, perquè, segons Plini, és qui va descobrir les virtuts d'aquesta planta. |
Etimològic |
Tetràmer, teràmera | Dit de la flor que té 4 peces per verticils: 4 pètals, 4 sèpals... |
Plantes vasculars |
Tetragonolobus siliquosus | Del llatí siliqua, la garrofa; per la forma del llegum. |
Etimològic |
Tetragonolobus purpureus | Del llatí purpureus (color de porpra), pel color que mostren les seves flors. |
Etimològic |
Tetragonolobus | Del grec tetrágonos (quadrangular) i lobós (llegum); per la forma del fruit. |
Etimològic |
Tèpal | Cadascuna de les peces d’un periant quan és indiferenciat, és a dir quan els sèpals i els pètals tenen la mateixa mida i el mateix color, com ara els diferents tipus de lliris de la fam. de les liliàcies. |
Plantes vasculars |
Telephium | Del grec teléphion, que segons Dioscòrides i Plini era el nom d'una planta de fulles carnoses i flors grogues o blanques, probablement Sedum telephium. El nom, segons Plini, al·ludeix a Télefo, rei de Mìsia, ferit per Aquil·les, que es va guarir amb un emplastre de la planta. |
Etimològic |
Teixit Conductor | Teixit vegetal especialitzat que presenten les plantes vasculars o cormòfits, pteridòfits, gimnospermes i angiospermes, amb la missió de conduir aigua i substàncies a totes les parts de la planta; és format per cèl·lules allargades (traqueides, i vasos o tràquees) que es disposen en feixos formant llargs cordons. (vegeu també vascular). |
Plantes vasculars |
Teesdalia nudicaulis | Epítet del llatí botànic compost de nudus, -a, -um (nu, despullat) i caulis, -is (el tronc, la tija); pels seus troncs nus o gairebé sense fulles. |
Etimològic |
Teesdalia coronopifolia | Epítet del llatí botànic, compost pel nom del gènere Coronopus i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'alguna planta d'aquest gènere. |
Etimològic |
Teesdalia | Gènere dedicat al botànic anglès Robert Teesdale (c.1740-1804). |
Etimològic |
Teca | A les anteres dels estams (on s’hi formen els grans de pol·len), cadascuna de les dues meitats en que es divideixen. |
Plantes vasculars |
Taraxacum serotinum | Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), per la fructificació, un xic tardana. |
Etimològic |
Taraxacum palustre | Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna, aiguamoll), pels prats molls on acostuma a viure. |
Etimològic |
Taraxacum officinale | Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Taraxacum obovatum | Adjectiu del llatí botànic que significa 'en forma d'ou invertit', compost de l'arrel llatina ovum, -i (l'ou) amb el sufix -atus, -a, -um (semblant a) i el prefix ob- (oposat, contrari), en referència a les fulles ovades, amb la part ampla cap a l'àpex. |
Etimològic |
Taraxacum megalorrhizon | Epítet del llatí botànic compost del grec mégas, -ále, -a (gran) i rrhíza, -es (arrel, origen), fent-ne referència al rizoma gros. |
Etimològic |
Taraxacum laevigatum | Del llatí laevigatus, -a, -um, participi passat de laevigare o levigare (allisar, assuavir, polir), al·ludint a la tija floral generalment glabra.
|
Etimològic |
Taraxacum alpinum | Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Taraxacum | Nom d'origen incert que apareix al llatí medieval. Alguns autors creuen que prové del persa talkh chakok (herba amargant) a través de l'àrab tarashaquq. A les obres de farmacopea de l'erudit persa ar-Razí (S. X), tarashaquq és el nom d'"una mena xicoira", i Gerard de Cremona (S. XII) el va traduir al llatí com tarasacon. Altres el fan derivar del grec taraxós (desordre, trastorn) i ákos (remei), per les nombroses propietats medicinals que s'hi atribuïen; segons Cadevall, significaria 'que cura movent o purgant'. Uns altres, encara, en proposen com a arrels gregues taráxia (malaltia dels ulls) i akéomai (guarir), per haver estat un remei tradicional per als mals d'ulls. El gènere Taraxacum fou publicat pel botànic alemany Friedrich Heinrich Wiggers en 1780. |
Etimològic |
Tanyar | v. Posar tanys. Arbúcies (Selva) |
Etnobotànica |
Tany | m. Brot que surt a la soca d’un arbre. La Cellera (Selva) |
Etnobotànica |
Tanacetum vulgare | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser comú i vulgar en la major part d'Europa. |
|
Tanacetum cinerariifolium | Epítet del llatí botànic que fa referència a la semblança de las fulles amb les d'una planta del gènere Cinerària (compostes), ja obsolet. |
Etimològic |
Tanacetum | Nom del llatí medieval que apareix per primer cop a l'obra Physica d'Hildegarda de Bingen (1098-1179). Prové, a través de successives deformacions -com ara tanazita-, del grec athanasía (immortalitat). La planta era coneguda també amb el nom d'herba immortalis, pot ser per la persistència de les flors i també, segons altres texts, per la creença que la beguda feta amb les seves fulles atorgava la immortalitat. Tournefort proposà el nom del gènere Tanacetum amb T. vulgare (1694, 1700) i Linnè el validà (1753, 1754). |
Etimològic |
Tamus communis | Del llatí communis, -e (comú, freqüent), perquè és comuna al sud d'Europa. |
Etimològic |
Tamus | Del llatí tamnus, -i, nom que dona Plini a una liana de baies vermelles, que s'ha relacionat amb Tamus communis. Linné, a Genera plantarum (1737), alterà el nom genèric Tamnus, de Tournefort, fent-lo Tamus, sense cap explicació. |
Etimològic |
Tamarix gallica | Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o de França), per la seva habitació o pàtria. |
Etimològic |
Tamarix africana | Per la seva habitació, al nord d'Àfrica. |
Etimològic |
Tamarix | Nom del tamariu (Tamarix sp.) en Col·lumela; un dels noms que va rebre en l'Antiguitat. Plini, l'anomenava tamarice; Scriboni, tamaricum; i Pal·ladi, tamariscus. Sembla que la paraula té origen semític o nord-africà. |
Etimològic |
Tamaricaceae (Tamaricàcies) | De Tamarix, -icis, nom llatí del principal gènere de la família. |
Etimològic |
Tal·lus | m. Estructura vegetativa del briòfit. |
Briòfits |
Tall transversal | Tall (m.) transversal (adj.). Secció del caulidi perpendicular a la direcció de creixement. |
Briòfits |
Tàlem | Part superior del peduncle d’una flor. |
Plantes vasculars |
Syringa vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser una planta vulgar a Europa, cultivada freqüentment. |
Etimològic |
Syringa | Syringa, -ae és un mot del llatí medieval que prové del grecollatí syringias, -ae, nom d'un tipus de canya que, segons Dioscòrides, era sinònim de kálamos i valia per a escriure, i, segons Plini, equivalia a harundo i era molt bo per a fer flautes. El mot deriva del grec sýrinx, -ingos (canya, flauta, tub) i fa referència a les tiges buides de la planta o, segons altres interpretacions, a les flors de corol·la tubular. El gènere Syringa fou establert per Linné (1737) en substitució de Lilac de Tournefort. Tanmateix, l'espècie S. vulgaris de Linné ja havia estat inclosa entre les Syringa genuïnes per botànics anteriors com Lobelius, Clusius, J. Bauhin i C. Bauhin. Aquest últim (Pinax, 1623) ve a dir: "Encara que Syringa sembli nom africà, alguns diuen que prové de les vares llargues i dretes i de la seva medul·la, flonja i abundant; o, més aviat, que en traient-la, les varetes queden buides com una flauta".
|
Etimològic |
Symphytum tuberosum | Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació) pel rizoma tuberós. |
Etimològic |
Symphytum officinale | Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Symphytum | Del grec symphýo (fer créixer junts, soldar), símphyton es el nom emprat per Dioscòrides per a designar diferents plantes, entre elles segurament Symphytum tuberosum, que suposadament servien per a soldar fractures i tancar ferides. La idea d'aquesta propietat vulnerària fou suggerida, probablement, per la concrescència de les fulles i la tija en l'espècie principal, de manera que unes i altra es presenten com soldades. El sýmphyton grec passà al llatí com consolida, traducció literal del grec, i d'ací al català consolda. El gènere Symphitum fou proposat per Tournefort (1694,1700) i validat en Linné (1753, 1754). |
Etimològic |
Sureda | f. Bosc de suros. Agullana (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Súper, Súpera | Dit de l’ovari unit al tàlem només per la base, de manera que els estams i el periant de la flor són situats sota l’ovari. |
Plantes vasculars |
Suculent, Suculenta | Dit de les tiges o fulles carnoses perquè contenen gran quantitat de teixits aqüífers. |
Plantes vasculars |
Succowia balearica | Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per la seva habitació preferent en aquestes illes. |
Etimològic |
Succowia | Gènere dedicat per Medikus al seu col·lega coetani, l'erudit Georg Adolph Suckow (1751-1813), també metge i botànic, professor en Heidelberg. |
Etimològic |
Succisa pratensis | Del llatí pratensis, -e (allò que viu als prats), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Succisa | Del llatí succisus, -a, -um (tallat), participi passat del verb succidere (tallar per sota). Segons C. Bauhin en el Pinax, "Es diu Succisa perquè té les arrels com rosegades. La gent creu que el dimoni, envejós que els homes tinguin un arrel de tan gran eficàcia, de seguida que creix la rosega per totes bandes, d'on li vé el nom de mos del diable (morsus diaboli). |
Etimològic |
Subsèssil | Que és gairebé sèssil. |
Plantes vasculars |
Stenophragma thalianum | Dedicada al metge i botànic alemany Johannes Thal, llatinitzat Thalius (1542-1583). |
Etimològic |
Stenophragma | Del grec stenós, -é, -ón (estret) i phrágma, -atos (envà o divisió), al·ludint-se a la forma de l'envà de les síliqües. |
Etimològic |
Stellaria uliginosa | Del llatí uliginosus (humit, pantanós), de uligo, uliginis (humitat de la terra), per la seva estació. |
Etimològic |
Stellaria nemorum | En llatí, vol dir literalment 'dels boscos', forma del genitiu plural de nemus nemoris (el bosc), per la seva estació. |
Etimològic |
Stellaria media | Del llatí medius, -a -um (intermedi), perquè la magnitud dels pètals, més que la de la planta, està compresa entre la de les d'altres espècies. |
Etimològic |
Stellaria holostea | Aquest epítet fa referència al nom genèric Holosteum, perquè en algun moment va rebre aquest nom. Només Tabernaemontanus anomena la rèvola Holostium caryophyllaceum arvense. |
Etimològic |
Stellaria graminea | Del llatí gramineus, de gramen, graminis, (el gram), per la semblança de les seves fulles amb les d'una gramínia. |
Etimològic |
Stellaria aquatica | Del llatí aquaticus, -a , -um, per la seva estació, en llocs humits. |
Etimològic |
Stellaria | Derivat del llatí stellaris, de stella, -ae (estel), pels seus pètals bífids i estesos, de forma estrellada. |
Etimològic |
Staehelina dubia | Del llatí dubius, -a, -um (dubtós, incert), fent referència a la dificultat d’identificació respecte a altres espècies. |
Etimològic |
Staehelina | Nom del llatí botànic creat per C. Linné per a aquest gènere. En Philosophia botànica (1751) diu, de forma genèrica, que ho fa en honor d'un botànic de gran mèrit, que, sens dubte, es tracta de Benedict Staehelin (1695-1750), metge i naturalista suís, professor de la Universitat de Basilea i autor entre altres obres de Theses physico-anatomico botanicae… (1721), on tracta principalment de la família compostes. |
Etimològic |
Stachys sylvatica | Del llatí sylvaticus, -a, -um (propi del bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), perquè es fa de preferència en llocs boscosos, ombrívols. |
Etimològic |
Stachys recta | Del llatí rectus, -a, -um (recte, dret), per tenir la tija dreta. |
Etimològic |
Stachys palustris | Del llatí palustris, -tre (pantanós, palustre), derivat de palus, -udis (llacuna, aiguamoll), per viure en llocs humits, palustres. |
Etimològic |
Stachys officinalis | Per haver estat emprada en medicina. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Stachys arvensis | Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e. |
Etimològic |
Stachys | Nom grecollatí d'una planta de difícil identificació. Segons Plini, una planta amb flors grogues, possiblement alguna del gènere Stachis amb flors d'aquest color. Del grec stáchys (espiga, especialment la del blat), al·ludint a la forma de la inflorescència. El gènere Stachys, fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Spiraea ulmaria | Del llatí botànic ulmarius, -a, -um (semblant a un om), derivat d'ulmus, -i (l'om). Nom donat per l'Écluse, per la semblança dels segments florals d'aquesta planta amb les fulles de l'om. |
Etimològic |
Spiraea hypericifolia | Del nom del gènere Hypericum i folium, -ii (fulla) per la semblança de les fulles amb les d'algun Hypericum. |
Etimològic |
Spiraea filipendula | Mot del llatí medieval compost de filum, -i (fil) i pendulus, -a, -um (que penja), potser fent referència a les tuberositats de les arrels, que semblen penjar d'un fil. |
Etimològic |
Spiraea aruncus | Nom usat per Plini per a indicar la barba de la cabra; en llatí, barba caprae era el nom que els botànics anteriors a Linnè donaven a aquesta planta. |
Etimològic |
Spiraea | Del nom grec speiraía, en llatí spiraea, derivat de spira, -ae (espira, cargolament). En Teofrast, és un arbust inerme amb els fruits en l'àpex ; en Plini, una planta que es feia servir per a fer corones amb les fulles. Segons sembla, seria l'olivereta (Ligustrum vulgare). En opinió de Clusi, l'spiraea de Teofrast era, sens dubte, el que després Linnè, seguint el criteri d'aquell botànic, anomenà Spiraea salicifolia. Segons Cadevall, aquest nom podria fer al·lusió als fol·licles caragolats en hèlix de l'espècie principal, S. ulmaria. Altres autors aventuren que el nom li ve de la flexibilitat de les seves branquetes, que es feien servir en cistelleria. |
Etimològic |
Spergularia salsuginea | Del llatí salsugo, salsuginis (aigua salada), per trobar-se a les maresmes. |
Etimològic |
Spergularia rubra | De l'adjetiu llatí ruber, rubra, rubrum (vermell), pel color de les flors. |
Etimològic |
Spergularia media | Del llatí medius, -a, -um (intermedi, dubtós), per la seva grandària en relació amb la de les altres espècies. |
Etimològic |
Spergularia marina | Del llatí marinus, -a, -um (del mar), per viure en àrees properes al mar o en terrenys salabrosos. |
Etimològic |
Spergularia marginata | Del verb llatí marginare (orlar, posar vores), de margo, marginis (vora o marge), al·ludint a les llavors circuïdes d'una ampla ala. |
Etimològic |
Spergularia longipes | Del llatí longipes (de peus llargs), de longus (llarg), i pes, pedis (peu), per la longitud dels pedicels inferiors. |
Etimològic |
Spergularia heldreichii | Dedicada per J. Foucaud al botànic alemany T. H. von Heldreich (1822-1902), company de J. Sartori. |
Etimològic |
Spergularia dillenii | Dedicada al botànic alemany John Dillenius (1684-1747). |
Etimològic |
Spergularia diandra | Del numeral grec di (dues vegades) i anér, andrós (home), fent referència al nombre dels estams.
|
Etimològic |
Spergularia | Adjectiu substantivat format del llatí botànic spergula, -ae, fent referència al gènere Spergula, i el sufix -arius, -aria, -arium, que indica semblança o parentiu. El gènere Spergularia fou publicat pels germans Jan Svatopluk Presl i Karel Borivoj Presl en 1819. |
Etimològic |
Spergula vernalis | De l'adjectiu llatí vernalis, -e (primaveral), derivat de vernum, -i (primavera), per l'època de la seva florescència. |
Etimològic |
Spergula purpurea | Del llatí purpureus, -a, -um (de color de porpra), pel color rosat de les flors. |
Etimològic |
Spergula pentandra | Del numeral grec pénte (cinc) i anér, andrós (varó, home), al·ludint-se aquí als cinc estams de les seves flors. |
Etimològic |
Spergula nicaeensis | De Nicaea Maritima, nom llatí de l'actual ciutat de Niça. |
Etimològic |
Spergula morisonii | Dedicada a Robert Morison, autor de Plantarum Historia Universalis Oxoniensis, 1680. |
Etimològic |
Spergula arvensis | Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per la seva habitual estació. |
Etimològic |
Spergula | Derivat d'espargere (escampar), per la fàcil propagació de la planta, deguda a les seves nombroses llavors. Spergula, -ae és una paraula del llatí tardà que en Albert el Gran designa un Galium. Aquesta paraula reapareix en Dodonaeus i Lobelius, però aplicada ja a l'espèrgula de camp. |
Etimològic |
Sperguella pyrenaica | Per la seva habitació a la serralada pirinenca. |
Etimològic |
Spergella subulata | Del llatí subula, -ae (alena), per la forma de les fulles. |
Etimològic |
Spergella saxatilis | Del llatí saxatilis, -e (que viu entre les roques), per la seva estació. |
Etimològic |
Spergella saginoides | Del nom del gènere Sagina i la terminació grega oídes, que significa semblança, per l'aspecte de la planta. |
Etimològic |
Spergella repens | Del llatí repere (arrossegar-se), pels seus troncs reptants i radicants. |
Etimològic |
Spergella glabra | Del llatí glaber, -bra, -brum (sense pèls), per l'absència de toment. |
Etimològic |
Spergella fasciculata | Del llatí fasciculus, -i, diminutiu de fascis (feix), per l'aparent disposició de les fulles. |
Etimològic |
Spergella | Forma diminutiva, derivada de Spergula, nom d'un altre gènere de la mateixa família Cariofiliaceae. |
Etimològic |
Specularia parviflora | Adjectiu del llatí botànic compost de parvus, -a ,-um (petit) i flos, floris (la flor), per les seves flors petites. |
Etimològic |
Specularia | Nom format de l'espècie principal, cultivada en jardineria, i coneguda des de l'edat mitjana amb el nom d'Speculum Veneris (mirall de Venus); la Campanula Speculum de Linné. |
Etimològic |
Spartium junceum | De l'adjectiu llatí junceus, -a, -um, (semblant al jonc), derivat de juncus, -i (el jonc), per les seves branques junciformes. |
Etimològic |
Spartium | En Dioscòrides, spártion -mot relacionat amb el grec spárton (corda)-, és el nom d'algunes plantes gramínies usades per a fer cordes, com ara la ginesta (Spartium junceum), l'espart (Stipa tenacissima) o l'espart bord (Lygeum spartum). El gènere Spartium fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Soyeria paludosa | Vegeu Crepis paludosa. |
Etimològic |
Soyeria lampsanoides | Vegeu Crepis lampsanoides. |
Etimològic |
Soyeria | Gènere dedicat al botànic i apotecari francès Soyer-Willemet o Villemet (1791-1867), autor de nombroses publicacions botàniques. |
Etimològic |
Sovatge | Cabra salvatge (Capra pyrenaica). Mot habitual als massissos dels Ports i dels voltants. |
Etnobotànica |
Sorus | A les falgueres grup d’esporangis que apareixen a la cara inferior de la fulla. |
Plantes vasculars |
Sorbus torminalis | Del llatí tormina, -um (disenteria, dolors intestinals), perquè els fruits es feien servir contra la disenteria. |
Etimològic |
Sorbus domestica | De l'adjectiu llatí domesticus, -a, -um (casolà, domèstic), derivat de domus, us (la casa), per ser espècie quasi familiar pel seu cultiu. |
Etimològic |
Sorbus chamaemespilus | Adjectiu compost del grec chamaí (per terra, humil) i mespíle (nespler), o sigui, un nespler nan, de curta alçària. |
Etimològic |
Sorbus aucuparia | Del llatí aucupare (caçar aus), verb format de avis, -is (ocell) i capere (agafar), perquè agradant molt els fruits d'aquest arbre als ocells, se'n valen alguns per a agafar-los. |
Etimològic |
Sorbus aria | Del grec ária, nom que Teofrast dona a una mena d'alzina surera. La servera, en grec, és òa; i óon, el fruit. |
Etimològic |
Sorbus | Del llatí sorbus, -i o sorvus, -i, nom que rebia el server o servera (Sorbus domestica i, potser, Sorbus aucuparia), però també la moixera (Sorbus torminalis), al fruit de la qual Plini anomenava sorvum torminale. El gènere Sorbus fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Sonchus tenerrimus var. pectinatus | Epítet format del llatí pecten, -inis (la pinta) amb el sufix -atus (en forma de), per una certa semblança de les fulles. |
Etimològic |
Sonchus tenerrimus | Forma superlativa del llatí tener, -a, -um (tou, tendre), és a dir, tendríssim, referint-se a la constitució de la planta i insistint en la idea expressada pel nom genèric. |
Etimològic |
Sonchus oleraceus | Del llatí oleraceus, -a, -um (lleguminós), derivat d'olus, -eris (verdura, hortalissa), perquè els romans i els grecs la cultivaven, i durant l'Edat Mitjana també es va continuar fent-la servir com aliment. |
Etimològic |
Sonchus maritimus subsp. aquatilis | Del llatí aquatilis, -e (aquàtic, que viu a l'aigua), pel seu hàbitat. |
Etimològic |
Sonchus maritimus | Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva preferent habitació a les àrees litorals o marítimes. |
Etimològic |
Sonchus dianae | Epítet del llatí botànic que té relació amb Dianium, -ii, nom romà de la ciutat de Dénia, per haver-s'hi descobert la planta en 1848. |
Etimològic |
Sonchus crassifolius | Epítet compost del llatí crassus, -a, -um (gras, molsut) i folium, -ii (la fulla), perquè té les fulles una mica carnoses. |
Etimològic |
sonchus asper | Del llatí asper, -a, -um (aspre), per ser una planta rude, de fulles espinuloses. |
Etimològic |
Sonchus | Sonchus, -i és el nom grecollatí amb que Plini anomena una planta que se suposa que és un lletsó, probablement Sonchus oleracea. Es relaciona amb el grec somphós (vuit, fofo), per les tiges fistuloses i tendres d'aquestes plantes. El nom en català fa referència a la presència de làtex en aquestes plantes. El gènere Sonchus fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Solidago virgaurea | Aquest epítet, format del llatí virga, -ae (vara) i aureus, -a, -um (daurat, d'or), literalment vara d'or, es refereix a la vistosa inflorescència de color groc daurat. |
Etimològic |
Solidago canadensis | Aquest epítet del llatí botànic que significa 'canadenca' fa referència al lloc originari de la espècie, el Canadà. |
Etimològic |
Solidago | L'etimologia n'és controvertida però sens dubte en fa referència a les propietats medicinals d'algunes espècies. Es fa derivar del verb llatí solidare (unir, consolidar) amb el sufix -ago (que actua sobre), al·ludint-ne a les propietats vulneràries. El gènere fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Soldanella alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per ésser espècie dels Alps i de la zona alpina d'altres muntanyes d'Europa. |
Etimològic |
Soldanella | Segons la majoria dels autors, entre ells Linné, el nom prové de soldus, -i o solidus, -i una moneda d'or romana, al·ludint a la forma arrodonida de les fulles. Les oficines de farmàcia deien herba de soldi o soldanella, en italià, i soldanelle, en francès, a la Calystegia soldanella, (Convolvulus soldanella de Linné). C. Bauhin, incloïa dins el gènere tant aquesta última com també Soldanella alpina, que fou descrita per primer cop per P. Pena i Lobelius amb el nom de Soldanella montana. |
Etimològic |
Solanum nigrum | Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), pel color dels fruits a la maturitat. |
Etimològic |
Solanum elaeagnifolium | Epítet del llatí botànic, compost del nom genèric Elaeagnus i folium, -ii (fulla), perquè les fulles s'assemblen a les d'Elaeagnus angustifolia. |
Etimològic |
Solanum dulcamara | Nom de la planta en llatí medieval, derivat de l'adjectiu dulcamarus, -a ,-um (entre dolç i amarg), compost de dulcis, -e (dolç) i amarus, -a, -um (amarg). És el Solanum scandens seu Dulcamara, de C. Bauhin, i d'altres autors antics, així anomenat perquè les tiges tenen gust amargant que dolceja després. |
Etimològic |
Solanum | Nom d'una planta en Plini, que els grecs anomenaven strýknon, i que probablement seria la morella (Solanum nigrum). Sembla que la paraula tindria relació amb el llatí sol, solis (el sol), perquè es considerava una planta pròpia de llocs assolellats. Segons de Theis, que es recolza en Miller, Boehmer i altres, vindria del verb llatí solari (consolar, alleujar), per les virtuts calmants d'algunes espècies. El gènere Solanum (Solanaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754). |
Etimològic |
Sobrevingut | adj. Que ha vingut després. El pi és sobrevingut. Maià de Montcal (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Smyrnium olusatrum | Segons Plini, olusatrum, -i era el nom d'una planta de llavors i arrels negres. El nom, compost de olus, oleris (verdura) i ater, atra, atrum (negre, fosc), vol dir literalment verdura negra. Els fruits d'aquesta planta es tornen negres a la maturitat. |
|
Smyrnium | Nom grecollatí amb que Dioscòrides i Plini anomenaven a l'api de cavall (Smyrnium olosatrum), perquè, segons Dioscòrides, les llavors fan olor a mirra, en grec smýrna o mýrra, resina aromàtica i l'arbre que l'exsuda, Commiphora myrrha (Burseràcies). Al Pseudo-Apuleius, també porta aquest nom el julivert (Petroselinum crispum).
|
Etimològic |
Smilax aspera | Del llatí asper, -a, -um (aspre, dur), per ser planta llenyosa i espinosa. |
Etimològic |
Smilax | Del grec smílax, nom que es troba en Dioscòrides i Plini aplicat a l'arítjol (Smilax aspera) i altres plantes enfiladisses. El nom vulgar en català prové de l'àrab aridza (la parra). |
Etimològic |